dijous, 16 de juny del 2011

AMB LA DEMOCRÀCIA NO S'HI JUGA

Aquest home és un dels 135 diputats del Parlament de Catalunya. Algú que ignorés el que va passar ahir podria preguntar-se si va armat i per això els qui l'envolten es veuen forçats a alçar les mans. I no, les imatges, una vegada més, enganyen. Aquest diputat, com d'altres, va haver d'entrar al Parlament després de suportar durant centenars de metres els insults, les empentes i les escopinades de desenes de progre-feixistes disposats a fer una cosa tan natural i democràtica, per a ells, com és impedir que un Parlament democràtic es reuneixi lliurement. Només els moviments reaccionaris impedeixen la normalitat parlamentària. Només els totalitaris neguen la legitimitat democràtica. Només els tramposos que s'han criat veient altres tramposos fingint ser pacifistes poden tenir la poca vergonya d'alçar les mans mentre escupen un representant de la sobirania popular. No els agrada? Que constitueixin un partit i passin l'examen! Perquè ahir no vam veure uns joves protestant carregats de raó, vam veure una turba antidemocràtica assatjant covardament els membres del nostre Parlament, marcant amb esprais els dissidents, encerclant i insultant un cec i amenaçant-lo de separar-lo del seu gos pigall. I demà què, un pogrom?

"Cerrado por revolución". Això proclamava un cartell plantat a la reixa d'accés principal al Parc de la Ciutadella. A part d'il·legal i colpista, ¿se'ls acut res més pueril que creure que impedint l'entrada al Parlament no es discutiran els pressupostos del país? Es pensen que a l'era d'Internet els diputats serien incapaços de discutir-los i aprovar-los? Perquè sense pressupostos un país s'atura i ja no calen ni retallades perquè s'abaixa la persiana del país sencer i s'ha acabat. Els Indignats no volen retallades. I qui les vol? Quan siguin grans no voldran estar malalts ni que es mori la gent que estimen. Qui ho vol? A una immaduresa esfereïdora cal afegir els estímuls que han anat rebent al llarg de la vida per assolir un grau d'irresponsabilitat tan preocupant : uns pares abdicants, un sistema d'ensenyament manicomial, uns referents penosos, uns serveis d'informació públics dirigits per pertorbats i, sí, una classe política que fa massa anys que no està a l'alçada. Perquè si hi estigués s'imposaria mètodes eficaços per impedir la corrupció, compliria amb els seus compromisos polítics, reformularia el sistema d'ensenyament i no permetria que una minoria de manipuladors i antisistemes de saló continués mentint i rentant el cervell de la població amb els seus informatius pro-Hamas i amb els seus gurús, com l'inefable Arcadi Oliveres, tot bondat. Aquest president vitalici de la relíquia cristiana Justícia i Pau va anar a donar un dels seus sermons a la canalla la vigília del setge al Parlament i els va dir, amb el seu llenguatge farcit de tòpics que oculten l'espantosa alternativa a la democràcia parlamentària, que l'endemà es reunien els senyors diputats i uns que són moooolt dolents ens retallarien tot de drets inalienables -i les subvencions, ¿eh, Oliveres?-. Veient el caire sinistre que anava prenent la jornada, el bo de l'Arcadi va anar desmarcant-se poc a poc de la seva responsabilitat amb un toc jesuític inconfusible : "troba encertat el bloqueig al Parlament però condemna la violència". Passades les hores va anar matisant i "També ha condemnat que s'hagi impedit l'entrada dels diputats i que això hagi afectat el correcte funcionament del Parlament". Que bonica és la bondat! I què es pensava que era un bloqueig al Parlament? Potser s'imaginava que els diputats serien tan irresponsables de cedir al xantatge? El setge a un Parlament és un acte delictiu i profundament antidemocràtic que violenta la voluntat popular, per més que ho endolceixi un hipòcrita disfressat de pacifista sostenible.

"Avenida Indignación". Canviar el nom dels carrers és molt fàcil. Quan els feixistes van entrar a Barcelona van trigar menys d'una setmana a canviar tot el nomenclàtor... i també ho van fer en castellà, per cert. Potser molts d'aquest impresentables venen de terres llunyanes i no saben que les retallades ens les imposen Europa, Espanya i la lògica matemàtica que es desprèn de no tenir ni cinc al calaix; potser no saben o callen que Catalunya pateix un espoli fiscal anomenat solidaritat per collons que ens suposa un dèficit fiscal de fins a 22.000 milions d'euros anuals i que els anteriors governs es van polir durant set anys els diners, els fons, el prestigi i la vergonya del país repartint i repartint-se el que no els corresponia. Els dos governs Tripartits eren tan progressistes! S'assemblaven a aquells pares que deixen saltar els nens sobre el sofà i que quan passat un temps se'ls troben fumant-se un porro els regalen un cotxe. Tot joia i alegria. I ara ve quan no es poden pagar les lletres del cotxe i s'han acabat els viatges i la setmanada. La vida té aquestes coses!

Ben diferent és la protesta absolutament legítima tant dels joves que han estudiat com de la gent que després de molts anys de treball es troben sense feina ni cap perspectiva. Hi ha cicles econòmics i hi ha governants ineptes, molts dels quals després d'enfonsar un país es dediquen a tapar els seus despropòsits acusant injustament els qui han de redreçar la situació a la desesperada. Un dels grups que va donant lliçons d'ètica i que pretén tenir una solució justa i fàcil per a tots els mals és ICV-EA, els eco-comunistes que s'han passat set anys al govern perquè els va tocar la rifa de ser un partit frontissa imprescindible per formar una majoria suficient. La seva obra de govern, especialment en la segona legislatura, va ser un autèntic cataclisme. Ahir el seu portaveu, Joan Herrera, es vantava d'haver entrat a peu al Parlament, ell i el seu petit grup parlamentari, suggerint que en canvi el President de la Generalitat havia arribat en helicòpter. Callava que el cotxe del President va ser assaltat i colpejat i que Herrera i el seu grup van entrar custodiats per la policia de Catalunya, la mateixa policia que va dirigir el seu company de files Joan Boada, que va ser l'únic diputat que malgrat aquesta protecció i a pocs metres del recinte, va apretar a córrer. Aquest fet ens va causar una sensació d'incomoditat i d'abatiment indescriptible, i vam recordar aquell 11 de setembre de 2009, quan essent Boada secretari general del Departament d'Interior uns altres Indignats van ser situats estratègicament a les primeres files de l'acte central de la Diada de Catalunya perquè poguessin escridassar a plaer a la cantant Noa, convidada pel mateix Govern de Catalunya, pel fet de ser israeliana. Algú que servint-se del seu càrrec va ser tan deslleial amb el seu govern, amb la seva convidada i amb Catalunya ahir va ser l'únic que va córrer. És un trist resum.

Ahir el Parlament de Catalunya va ser assetjat; però malgrat totes les humiliacions tots els diputats van arribar-hi i la sessió va poder celebrar-se. Ahir els periodistes que cobrien els successos van ser colpejats i insultats; malgrat això, van ser al peu del canó, els diaris han sortit i hem pogut veure les imatges i els reportatges que tan males estones els va costar. Ahir la nostra policia va fer un esforç immens per no caure en la provocació i per aconseguir que el Parlament es reunís sense haver de lamentar víctimes. Ara és l'hora dels jutges. Cal que els tribunals apliquin la justícia amb rigor, que els detinguts que es demostri que van intimidar els parlamentaris paguin com correspon i que, si encara no s'ha legislat en aquest sentit, es legisli amb urgència per aplicar penes administratives suplementàries que suposin per als condemnats la prohibició de cursar estudis superiors a Catalunya, l'expulsió de la funció pública, l'exclusió de tota subvenció a perpetuïtat o l'expulsió del país dels estrangers implicats. Perquè el que va passar ahir no és una anècdota i no es pot tolerar que es repeteixi. Si d'ara endavant resulta impune una tourné de persecució dels representants de la voluntat popular democràticament elegits avui assetjant el Parlament, demà aïllant el Palau de la Generalitat, sempre ocupant l'espai públic, potser acabarà sortint al carrer la gent que no està disposada a deixar les seves llibertats i els seus drets en mans d'uns jmers rojos improvisats que l'únic que sabrien administrar és el terror. Amb la democràcia no s'hi juga.

17 comentaris:

Salvador ha dit...

Només una petita precisió, al Parlament hi ha 135 diputats

Hasbarats ha dit...

Et llegeixo just quan ho acabo de corregir. Tocar sense partitura té aquestes coses!

Anònim ha dit...

Amb alguna minúscula excepció, d'acord totalment.

Molt bé, Hasbarats!

A.

Salvador ha dit...

Això http://t.co/kUnRlk9 no té res a veure amb els indignats però si és veritat aviat es girarà la truita.

Anònim ha dit...

Gràcies per l'article. Feixisme, comunisme i anarquisme tot la mateixa porqueria. Trobe a faltar un punt en l'anàlisi. No creieu que el govern està fallant? Ja fa temps que hauria d'haver acabat amb aquest espectacle penós.

Lior ha dit...

El descrèdit dels polítics s'emporta pel davant el valor del nostre sistema democràtic. Fins al punt que poden sortir aquest remat de reaccionaris, atacant el nostre sistema i els nostres representants polítics i no sóm capaços de sortir, també, al carrer, a defensar-nos d'aquest atac. És greu aquest setge, sí; més greu encara, però, la nostra no-reacció.

Com bé dieu, és l'hora de la justícia, però ara sentirem, de fet ja sentim, opinions relativistes respecte a la llei que prohibeix i pena explícitament que es barri o s'obstaculitzi el pas dels parlamentaris al parlament. Ara mateix em ve al cap la frase d'un article de Claudio Magris que ve al cas sobre la justicia (la que ara hauria de venir i em temo que no vindrà). La llei és com la democràcia: és un valor fred, una regla que no penetra en el misteri de la vida, però que fa possible que tothom visqui el seu misteri, la seva passió, el seu deliri. A Raons de la llei i raons del cor, La història no s'ha acabat.



Un altre post-clatellot, i més que n’hauran de caure…

Octavi ha dit...

Ja fa temps que només hi ha un culpable, i aquest és el Govern per actuar amb tanta permissivitat. Mai de la vida podem permetre una acampada que duri dies en un lloc com la Plaça Catalunya. Patètica imatge. Per cert , és qüestió de dies que els Mossos tornin a alliberar la Plaça dels quatre descerebrats que hi queden.

pep ha dit...

sóc lector habitual i crec que té mèrit el que feu. Però per favor no caigueu en frases com ara "amb el seu llenguatge entenedor fins per a borderlines", és força insultant. El que volies dir s'entenia perfectament, era innecessari. A més dóna raons de crítica fàcil als altres. Personalment no em molesta que hi hagi gent acampada però també penso que n'estan fent un gra massa allargant-la d'aquesta manera. Ara bé, d'aqui a parlar com l'octavi hi ha un pas...

Hasbarats ha dit...

Fet, Pep. Ho hem corregit. Però ara fa més por.

Míriam ha dit...

Sí que n'estem tips de conyes com les del Polònia, que ja fa massa anys que duren. Tot va començar amb el Buenafuente, no? Us en recordeu? I sempre són programes que propicien conductes incíviques i que ridiculitzen la política perquè sí, sense aportar raons, només amb tòpics (no sé si m'explico bé; si no, un altre dia serà).

Anònim ha dit...

Potser va començar abans, amb el Mikimoto i la conya sobre el Rei (legitimat per la Constitució). Van censurar el Mikimoto i -continuant amb la broma- al programa hi van posar un tío amb ulleres negres que li donava un clatellot cada cop que deia alguna cosa relacionada, encara que fos fonèticament, amb la Corona o el Rei o lá Monarquia.

A.

Míriam ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Bonnie & Clyde ha dit...

I quan son el Convergents els que bloquejen el parlament i colpegen els diputats dels altres partis, que passa llavors? res?
http://es.scribd.com/doc/58342056/La-Vanguardia-30-de-Mayo-de-1984-Manifestacion-de-militantes-de-CiU-en-el-Parlament-de-Catalunya

Lior ha dit...

Capità, se us felicita! Llegeixo al suplement Cultura de l'Avui que en Joaquim Ventalló, vista la vostra infinita esponeror de renecs, ha decidit dedicar-vos un llibre senceret a aquesta flaca vostre. En l'article de Jaume Vidal, Garcia-Arbós, que col·labora en l'homenatge amb un article, destaca el vostre nyèbits de contracòlics del mal rellamp com un dels vostres millors renecs. A un servidor el pirra sobremanera Esgarrapacristos;
-Mal llamp et torri, coi d'indignat esgarrapacristos!!-
Com si us sentis, Capità...

Hasbarats ha dit...

Ah, Lior! Quans records infantils, relectures compulsives de Tintin, farts de riure amb el Capità, en Tornasol, la Castafiore, els Duppont, tancant la biblioteca de l'escola! Recordar-ho em fa feliç, però ara mateix tinc una sensació una mica trista pensant amb en Ventalló, justament homenatjat. Me l'imagino capficat i malpagat. Recordo amb la mateixa intensitat d'una olor infantil sobtadament recuperada el pes de la paraula "resistència", els dies que ser feliç era un do involuntari. Fàbriques de gel, petricons de llet, trepitjar raïms, els melons dolços de l'estiu com un luxe. Em faig gran, amic!

Anònim ha dit...

Libertad para Gaza
http://youtu.be/ysEA5XfM6Hk

pere ha dit...

Dons Jo sincerament crec que ja esta bé de condemnar la violència física i deixar passar la econòmica, o la violencia dels corruptes.

¿Que va rebré escopinades? Fa molt temps que el clientelisme i la corrupció s’emporten pel davant il•lusions i somnis de molta gent, i els deixa amb una vida sense esperança. Cal dir que inclús se li poden adjudicar molts morts a les corrupcions.

¿Justifico la violència física? Potser sí. Si es la única que es pot posar davant de la violència exercida pels corruptes aleshores crec que és necessària.

Ens estalviaríem moltes morts i moltes desgracies de gent honrada si els politics tinguessin clar que els seus actes poden tenir conseqüències.