Resolució de conflictes

Així de senzill! Bé, també val a dir que això pot ser molt pràctic per solucionar un petit incident domèstic. Però hi ha gent que creu que és extrapolable a conflictes socials, econòmics, polítics...

La pregunta és ¿a qui li toca el paper de tap? De fet, n'hi ha una altra... ¿què en fem del tap?

VENEÇUELA : antisemitisme, misèria i terror. El llegat d'Hugo Chávez.

Bello Monte no és un lloc paradisíac, com el seu nom pot suggerir, és el paradigma de en què s'ha convertit Veneçuela. Aquest malson amb nom prometedor és una morgue infecta i sòrdida on van a parar els cossos dels habitants de Caracas.

Molts caps de setmana s'hi amunteguen prop de 70 cadàvers, la majoria víctimes d'assassinats que queden impunes. Un sol metge forense, completament desbordat, es fa càrrec de les autòpsies mentre els familiars van a reclamar i a reconèixer els seus parents després d'esquivar els cossos tirats per terra i de passar per sales amb lliteres compartides per cadàvers ensangonats i nus a la vista de tothom. L'olor a ranci, descomposició i sang seca és inenarrable, i al dolor de la mort d'algun ésser estimat, els familiars han de patir l'horror d'unes imatges tan dantesques i la ràbia d'haver de suportar que els cossos dels qui no van rebre protecció ni rebran justícia siguin exhibits tan indignament.

La vida fa temps que val ben poc a Veneçuela, un país comandat per un megalòman ignorant i populista que governa a base d'interminables discursos televisius d'obligada emissió per totes les cadenes nacionals, públiques i privades. En els seus espectacles de xerrameca i indigència intel·lectual, Chávez oculta en què consisteix el seu "socialismo del siglo XXI" darrere la demonització de l'economia de lliure mercat, Israel i EEUU i la lloança a Fidel, l'Iran o el govern genocida de Síria, a favor del qual va votar fa dos dies a l'ONU.

La nostra televisió pública, amb uns serveis informatius segrestats per un nucli de dogmàtics, només ens mostra Chávez de tant en tant, deixant anar alguna "gràcia" sobre els ianquis o condemnant hipòcritament la pobresa i les desigualtats, però no ens mostren l'espantosa realitat de Veneçuela i el grau de misèria i de corrupció del seu règim.

Veneçuela té prop de 29 milions d'habitants i més de 15 milions d'armes il·legals. L'any 1998, quan Chávez va ser elegit, les víctimes per assassinat van ser 4.550; l'any passat, 19.336. L'índex de criminalitat a Caracas ha superat al de Ciudad Juárez. TV3 ens informa sovint sobre la violència a Mèxic i silencia què passa al paradís chavista, que amb una quarta part de la població i el mateix nombre de víctimes quadruplica la taxa d'homicidis de Mèxic.

El responsable de la seguretat veneçolana és Tareck El Aissami. Bé, concretament el seu càrrec és el de Ministro del Poder Popular para Relaciones Interiores y Justicia; és a dir, l'encarregat d'evitar aquesta orgia de sang i de jutjar els responsables. El 90% dels assassinats queda impune, una forma pràctica de camuflar execucions polítiques sense que cap organització internacional ni cap jutge estrella apel·lin als drets humans o clamin per crims contra la humanitat.

Tareck El Aissami és un dirigent d'origen sirià encantat amb el règim genocida d'Al Assad i responsable de l'emissió de passaports veneçolans a favor de membres d'Hamas i Hizbol·la. Veneçuela s'ha convertit els darrers anys en un santuari per a grups islamistes i per a les operacions de narcotràfic de la guerrilla colombiana. El 92% de la població creu que la policia està involucrada en la delinqüència i a molts indrets la població es protegeix impedint la circulació als seus carrers i instal·lant garites d'accés a les urbanitzacions a causa de la por .



Checkpoints, toc de queda de facto i escenes com aquesta, repetida 19.336 vegades l'any passat. No, no són palestins, són veneçolans. Súbdits d'un règim sovint lloat o bé silenciat pels professionals de la protesta solidària subvencionada. Esgarrifa llegir aquest llistat de 50 exemples sobre com la inseguretat influeix sobre la vida quotidiana.

Tal com rememorava Carles Sentis a La Vanguardia, l'any 1949 va escriure un article descrivint els efectes de l'explotació del petroli en aquell país. Les autoritats veneçolanes d'aleshores, seguint la tradició hispana de matar la gallina dels ous d'or, van orientar l'economia cap al monocultiu més absolut important pràcticament tots els bens de consum a canvi de l'or negre. Com diuen "lo comido por lo servido". Per comptes de modernitzar el país amb aquella allau de divises, van abandonar el camp, la mitjana indústria i la ramaderia, quasi tan important com l'argentina. Sentís contemplava atònit gent vivint sense cap comoditat però posseïdora de cotxassos que, si s'espatllaven, quedaven abandonats perquè ningú no els sabia reparar. Un conegut anunci proclamava "¿Si disponemos de leche en polvo, para qué tener vacas?". Tot i que va ser molt criticat per la desafortunada frase "del cocotero al cadillac", Sentís expressava en aquell article la seva fundada preocupació.

Efectivament, la riquesa sobtada, la falta de previsió i la corrupció van donar lloc a cops d'estat, a una evolució social i econòmica desordenada i a governs inestables o cleptocràtics. És en aquest context que Hugo Chávez capitaneja un cop d'estat fracassat el 1992 i, passats uns anys, guanya les primeres eleccions amb promeses grandiloqüents i arengues de caserna militar. Chávez es va trobar amb el mateix que solen descobrir els dirigents populistes que tot ho solucionen amb la paraula revolució : que no saben què fer quan el país és a les seves mans i que les paraules no canvien una situació complexa.

A diferència de Fidel Castro, el seu ídol polític, Chávez no pot al·legar un bloqueig ni falta de matèries primeres. Hauria estat una sort que Fidel Castro s'hagués adonat abans que "és un error creure que el socialisme resol els problemes econòmics", tal com va afirmar la setmana passada amb motiu de la presentació del seu darrer llibre de memòries "Guerrillero del tiempo". Els cubans li ho haurien agraït, i els veneçolans s'haurien estalviat les conseqüències del chavisme, un seguit de desastres sense precedents : nacionalitzacions de petrolieres i de grans companyies industrials i de serveis per posar-les en mans d'ineptes i corruptes, planificació nefasta de l'economia, intervencions bancàries deixant la classe mitjana sense estalvis, adoctrinament en l'ensenyament escolar, polítiques agràries que han reduït en un 30% la producció d'aliments, sistema hospitalari dantesc, expropiacions massives d'edificis, sistema electoral i judicial intervingut pel Consejo Moral Republicano, aïllament internacional, suport a països totalitaris, venda d'urani a l'Iran, creixement del tràfic de drogues, taxa brutal de delinqüència, mal abastiment de productes de consum, assetjaments i pallisses a adversaris polítics, ingerència política sobre l'exèrcit i les forces de seguretat, talls dels subministraments electrics, d'aigua i gas, censura i intervenció dels mitjans de comunicació i una corrupció insuportable, en la qual hi destaca la família de Chávez, que es comporta amb la insolència dels cacics esdevinguts nous rics. I antisemitisme, és clar; era impensable que amb aquest quadre de despropòsits la demonització dels jueus no entrés en el paquet.

Les soflames presidencials contra Israel i a favor de les tiranies de l'Orient Mitjà, la identificació de Chávez amb Ahmadineyad i uns serveis de seguretat comandats per individus compromesos amb Hamas i Hizbul·là no han fet més que sumar-se al ressentiment social excitat pel chavisme contra qualsevol col·lectiu percebut com a diferent, cultivat i acostumat a ajudar-se per protegir-se i prosperar d'una forma harmònica. La comunitat jueva de Veneçuela, que va experimentar un creixement considerable als anys 30 i 40 amb motiu de la persecució nazi i les conseqüències de la shoà, s'ha reduït en un 50% en els darrers anys, atemorida per les amenaces, l'assetjament i actes de violència, com l'assalt a una sinagoga de Caracas el febrer de 2009 on es va demostrar la implicació de la policia.

L'octubre d'enguany s'han de celebrar unes noves eleccions presidencials a les quals Hugo Chávez té intenció de presentar-se. L'oposició, més forta pel descontentament de la població i perquè ha estat capaç d'organitzar-se i evitar la divisió, recentment va celebrar unes primàries amb una alta participació. El guanyador va ser Henrique Capriles Radonski, governador de l'estat de Miranda des de 2008 després d'haver obtingut l'alcaldia de la ciutat de Baruta (312.000 habitants) l'any 2000 amb més del 60% de vots en el seu primer exercici i més del 80% en el segon. Capriles Radonski va reduir la delinqüència en més d'un 80% i és un magnífic gestor. Donat que el règim ben aviat va percebre que era un opositor que podia fer-li ombra al president Chávez, el van detenir sota la falsa acusació d'haver participat -com a alcalde- en el cop d'estat del 2002 contra Chávez. Va resultar absolt i li van tancant i reobrint el cas segons l'agenda electoral. Curiós que Chávez acusi falsament de colpistes a demòcrates i, alhora, celebri amb amb tots els honors i en cerimònies públiques el vintè aniversari del cop d'estat fracassat que va capitanejar ell mateix.

Des de l'elecció d'Enrique Capriles al 2008 com a governador de l'estat de Miranda (3 milions d'habitants), la regió ha experimentat grans avenços en seguretat, construcció d'escoles i serveis hospitalaris. Capriles Radonski pot vèncer a Hugo Chávez a les presidencials i la maquinària chavista s'ha posat a treballar per evitar-ho com sigui. Disposen de vuit mesos. Endevinen el primer gran argument per desacreditar-lo? : acusar-lo de jueu. Henrique Capriles és catòlic, però el seu pare és d'orígen sefartdita i la seva mare jueva, d'una familia de l'est d'Europa que va haver d'exiliar-se a Veneçuela fugint de la persecució nazi.

Ara exposarem tres exemples de "l'argumentari" de l'aparell de propaganda de Chávez contra Hernrique Capriles.

1.- Un panflet al més pur estil goebbelià que duu per títol "El enemigo es el sionismo". Ha estat publicat al butlletí 'La verdad por delante' de la Radio Nacional de Venezuela -Ministerio del Poder Popular para la Comunicación y la Información (sic)-. Resum: família jueva, oligarquia, imperialisme ianqui, sionista, feixista, opusdeista,... Defineix el sionisme així : "Es, sin duda, la ideología del terror, de los sentimientos más putrefactos que representan a la humanidad"; "El sionismo es dueño de la mayoría de las instituciones financieras del planeta, controla casi el 80 por ciento de la economía mundial y la industria de las comunicaciones casi en su totalidad, además de mantener posiciones de decisión dentro del Departamento de Estado estadounidense y potencias europeas". Els sona la música? El libel és rematat amb una amenaçadora definició dels perills d'elegir Capriles : "Este es nuestro enemigo, el sionismo que hoy representa Capriles Radonski, que nada tiene que ver con una oferta nacional e independiente. En octubre hay dos propuestas claras para Venezuela, la de la Revolución Bolivariana que viene reivindicando la unidad latinoamericana y los intereses del pueblo y la del sionismo internacional, que amenaza con la destrucción del planeta que habitamos". 

Aquest vòmit antisemita ha estat contestat per diverses organitzacions internacionals. Estaria bé que algú informés a l'autor d'aquest panflet que el descobridor de l'us mèdic de la cortisona amb què tracten el càncer d'Hugo Chávez va ser el metge jueu Tadeus Reichtein.

2.- Des que Henrique Capriles va guanyar les primàries de l'oposició, el programa estrella nocturn de la televisió oficial (Venezolana de Televisión) li dedica tots els seus desvels. L'espai és  'La hojilla', i s'emet de dilluns a divendres a partir de les 11 de la nit amb el lema "Rasgando el cerco mediático". Segons afirmen, es tracta  "d'una font d'informació alternativa per cotrastar els atacs al Govern Bolivarià dels mitjans de comunicació privats, nacionals i internacionals, i desmuntar les matrius d'opinió i manipulació mediàtica generada per 'voceros' i sectors de l'oposició". Que una televisió governamental consideri com a font alternativa un espai de propaganda tan descarada dóna una idea prou aproximada de la nul·la higiene democràtica del règim chavista.

El conductor del programa és Mario Silva, membre del partit del govern de Chávez , el Partido Socialista Unido de Venezuela. No és una deducció, és un fet. Silva va ser un dels fundadors de PSUV i va presentar-se com a candidat a governador de l'estat de Carabobo a les eleccions de 2008; les va perdre davant un opositor al règim. Ja veuen fins a quin punt pot ser "alternatiu". Ideològicament Mario Silva és un marxista-leninista d'aquells que mai no admetran el fracàs estrepitós de les dictadures socialistes a tots els nivells, començant per les matances i acabant pel terror i la misèria que han provocat en el decurs de la història. Silva va col·laborar com a caricaturista i articulista a Aporrea, un subproducte internàutic de l'agitprop més borderline i judeofòbica.

El programa 'La hojilla' és com el 'Sálvame deluxe' en versió intel·ligència chavista. Mentre el seu conducator parla podem veure al seu darrere imatges de tot el santoral marxista-leninista. El to normalment no és l'arenga, que per a això ja passen vídeos del líder, sinó el rumor al més pur estil del marujeo hispànic. El candidat Capriles Radonski s'ha convertit en el centre dels libels. De moment l'acusen de burgès, lacai de l'imperialisme i homosexual. Disposen de vuit mesos per provar de destruir-lo d'una manera alternativa.

3.- Hugo Chávez aprofita qualsevol ocasió per exhibir el seu goril·lisme verbal. En els seus discursos són freqüents la befa, la imitació i l'insult.

En aquest breu vídeo insulta a Capriles Radonski tractant-lo de "majunche", (insignificant), de porc i d'antipatriota. Li dedica una bona estona aprofitant un acte de graduació de joves metges ("Médicas y médicos", segons el rètol de la televisió oficial). Ens ha recordat aquell discurs patètic d'Idi Amin Dada a uns estudiants ugandesos, potser perquè ambdós personatges i ambdues situacions tenen tantes coses en comú.

Chávez no és d'esquerres ni de dretes, és una paròdia de polític, un cercabregues apallassat capaç de pressionar un auditori sovint captiu, que es veu obligat a suportar com desvarieja i a aplaudir-lo perquè les càmeres de televisió enfoquen i si t'enganxen sense aplaudir i amb cara de fàstic pots perdre, com a mínim, la feina.

El seu discurs en aquest acte acadèmic va prosseguir amb un to demagògic i amenaçador. Va afirmar que la seva candidatura era del poble contra la burgesia, la patria contra l'imperi. Va ironitzar que l'oposició hauria de recollir "a su pollito muerto" i va afirmar que pulveritzaria Capriles. Són simptomàtiques les seves invectives contra la meritocràcia i la burgesia. Potser per això en els càrrecs públics hi ha tanta gent mediocre i corrupta i la classe mitjana està desapareixent.

Chávez és un Procust que necessita reduir Veneçuela a la mida de la seva ineptitud i el seu dogmatisme estèril. No és només un fantotxe que diu atzagaiades i fa riure. El dia a dia és una tragèdia a Veneçuela i aquí no ho sabem prou. L'ocultació d'una realitat tan dramàtica per part dels nostres mitjans de comunicació és imperdonable. El nostre Govern faria bé de posar fi a aquesta censura de facto i d'establir contactes amb l'oposició veneçolana.

Veneçuela va acollir molts catalans que van haver de marxar de casa nostra quan aquí era impossible prosperar i aspirar a uns mínims de llibertat. Immigrants i exiliats catalans van instal·lar-se a aquell país i van ser tractats amb consideració i amb afecte. Mereixen que els escoltem i els ajudem tant com poguem. Mereixen una llibertat, una prosperitat i una democràcia que els ha estat robada.

SAL EMERGUI, un Periodista de veritat

Sal Emergui és un periodista barceloní instal·lat a Israel des de fa prop de quinze anys. Freelance, treballa per a diversos mitjans escrits i audiovisuals sense casar-se amb ningú. Sal Emergui és una excepció que honora el periodisme català i espanyol destacant per la seva independència, per un coneixement exhaustiu d'Israel i per defugir la inacabable paròdia del pseudoperiodista-activista centrat únicament en el conflicte israelo-palestinià i atrapat en els clixés de bons i dolents.

No cal estar sempre d'acord amb Sal Emergui; és més, dissentir d'alguna apreciació seva o algun enfocament és una prova més que Emergui fa un periodisme absolutament independent i que, probablement, ens està parlant d'alguna cosa que potser no coneixíem tan bé com ens pensàvem. Així de sòlid és el seu prestigi.

No hi ha cap dubte que aquest home estima la terra que trepitja i la seva gent. Escolta tothom, observa tot el que l'envolta, parla amb uns i altres. I ens dibuixa una realitat complexa narrant tots els aspectes d'un país que està viu, que no vol deixar de bategar. Un país amb problemes i conflictes, sí, però amb famílies i gent que s'enamora, amb teatres, carrers, bars, universitats, mercats, amb homes que moren pels seus somnis, nens que van a l'escola, locutors que s'acomiaden del món, vells supervivents de la shoà i, també, israelians -àrabs i jueus-, crítics amb la 'Llei de ciutadania'.

Un article seu sobre aquest tema, publicat al diari El Mundo el passat dia 7, li ha valgut una crítica del tot injusta per part del blog 'Reporte Honesto'. Vegin la perla :

"El evidente sesgo del autor deslegitima lo que podría haber sido un artículo importante: "Algo más que una ley".  

La clara tendencia en contra de Israel por parte del autor se manifiesta de forma inequívoca en la próxima cita:...".

Però aquesta gent, saben de qui parlen? De debò s'han llegit l'article amb un mínim de distància? ¿Com poden afirmar, en aquest cas, que narrar la frustració d'uns afectats és un recurs sentimental que crea empatia amb la "víctima"? Què voldrien, una crònica robòtica?, que els afectats per una llei controvertida que consideren injusta no parlin? Els senyors de Reporte Honesto tenen la potestat de decidir que les víctimes no parlin? Totes o només les que els fan nosa? Compte, compte!

La breu però dura desqualificació acusa Emergui de minimitzar la importància que té la seguretat per als ciutadans israelians, cosa del tot falsa ja sigui en l'article com en la denúncia constant sobre aquest particular en la llarga trajectòria del periodista. També l'acusen de qüestionar sense cap explicació ni fonament la sentència dels jutges israelians que van ratificar la Llei de Ciutadania, quan Emergui cita jutges i parlamentaris israelians i ens explica que la llei va ser aprovada per 6 magistrats contra 5 que s'hi van oposar.

De debò saben qui és Sal Emergui? Saben el prestigi i la credibilitat que s'ha guanyat a pols durant tots aquests anys? Saben que ha estat rebut i ha entrevistat a tota la classe política d'Israel, començant pel President Peres?; i a artistes, científics, testimonis de la Shoà, personalitats de tot el món de pas per Israel, a molts dirigents palestins, a diplomàtics, a intel·lectuals, metges, religiosos, treballadors, estudiants, militars? Saben que és rebut per tothom perquè no manipula les declaracions dels seus entrevistats i respecta escrupulosament els off the record? Saben que moltes pàgines d'amics d'Israel el citen amb respecte?

Per què no donen un cop d'ull als dotze articles d'Emergui reproduïts íntegrament a Yad be Yad, o aquest a Israel Hayom. O aquest a Tarbut Sefarad. També estaria bé que llegissin aquest post de Safed-Tzfat titulat 'Sal Emergui, un corresponsal de otra galaxia', que arrenca amb el paràgraf : "Sal Emergui, el corresponsal del diario El Mundo, es una rara avis: manifiesta una inaudita empatía por el país en el que trabaja como corresponsal. Empatía crítica, pero empatía. Es lo mínimo que se puede esperar cuando se analiza e informa de una sociedad".

Al Reporte Honesto hi trobem treballs molt encertats, però amb Emergui han comès una injustícia per més que no els agradi com va enfocar l'article sobre la Llei de Ciutadania. Potser haurien de reflexionar sobre el seu lema, una paradoxa múltiple : "promoviendo imparcialidad, asegurando certeza". Si ja és difícil promoure la imparcialitat, assegurar la certesa és quimèric. I lligar imparcialitat i certesa, en periodisme, ens sembla d'allò més perillós. Ens fa l'efecte que a Reporte Honesto en aquesta ocasió li va balder el seu títol, sobretot si tenim en compte la poca equanimitat i el nul sentit de la proporcionalitat aplicats a Sal Emergui quan la premsa i els mitjans audiovisuals espanyols, públics i privats, estan infestats d'autèntics cafres de l'agitprop més descordada.

Aquesta desqualificació d'Emergui no és Hasbarà, companys. És una bravata injusta que frega la coacció.

 

Síria, entre l'infern i el malson

Després de la mort d'Stalin, quan l'esquerra dogmàtica va sentir-se òrfena del seu gran ídol, va iniciar-se una cursa a la recerca de l'assassí perfecte. Mao, Hoxa, Nasser, Castro, Gaddafi, Pol Pot, Sadam Hussein, Hafez al-Assad,... Cadascun d'aquests tirans ha comptat amb declaracions i escrits laudatoris d'insignes revolucionaris de saló farcits de la retòrica espessa del materialisme històric tan indigesta per al l'intel·lecte com útil per a ocultar la tragèdia i justificar la massacre.

Síria, després de la desfeta de l'Imperi otomà i de la seva independència de la República francesa, va esdevenir immediatament una dictadura atroç. Un dels primers senyals de bona voluntat va consistir en acollir un grapat de nazis reclamats pels tribunals internacionals i posar-los al front dels serveis de seguretat civils i militars. Sembrar el terror entre la seva població i destruir Israel van ser els dos grans objectius de la República de Síria, ratificats per Hafez al-Assad en el seu assalt al poder després d'onze cops d'estat en quinze anys.

Hafez al-Assad va ser un dels fundadors del Partit del Renaixement Àrab Socialista (Baaz). Pertanyia a la minoria alauita, una branca musulmana considerada herètica pels sunnites i relativament propera als xiïtes. Astut i paranoic, va governar amb mà de ferro massacrant els seus opositors i, de passada, a tanta població civil com va poder per tal de paralitzar amb el terror qualsevol temptació d'aixecament. L'assassinat de presos polítics, la tortura, la repressió, el suport al terrorisme palestí i una política internacional canviant i imprevisible, excepte en la seva voluntat d'esborrar Israel del mapa, van caracteritzar el seu mandat.

En què basava part de l'esquerra europea la seva simpatia cap a un personatge tan sinistre i cap al seu fill, Bashar, fins fa pocs mesos? : en el seu odi a Israel, el seu laïcisme i la seva suposada tendència socialista. Així, hem tingut tot de personalitats polítiques, periodístiques i mediàtiques callant, contemporitzant o peregrinant a Síria. Potser els va captivar el lema del partit Baaz -"Unitat, Llibertat, Socialisme"- o potser els va enlluernar que fessin carreteres. Sí, sembla una bestiesa, però el diputat del PSC Joan Ferran en més d'una ocasió ha manifestat la seva admiració pels règims de Síria o de l'Iraq de Saddam perquè feien carreteres. És el mateix que deien els feixistes que defensaven Franco o Hitler. Al·lucinaran amb les entrades del blog de Joan Ferran que fan referència a Síria, la darrera de juny de 2010 contra Israel i en suport a la Flotilla. Una altra entrada duu per títol "Siria el eje de... la paz" i una tercera parla de l'interessant i oportú viatge oficial d'una delegació del PSC a aquell país dissortat l'any 2007. Ni una paraula de condemna, ni una crítica; cap retret. Ens fa saber, això sí, que amb la delegació hi viatgen membres de "la Xabaca (red) árabe socialista del PSC". Uf, el tripartit, quin malson més llarg i vergonyós!

On són els abajofirmantes de sempre? Per què no surten al carrer des de fa mesos davant la carnisseria perpetrada dia rere dia per un estat sobre la seva població civil? ¿On són els solidaris professionals d'Aturem la Guerra i de la Flotilla, no han vist, com tots nosaltres, com es tortura a nens, com es mutil·len cadàvers, com els soldats entren als hospitals per segrestar o assassinar els ferits, com les dones dels dissidents són violades i assassinades? ¿Per què no pleguen d'una vegada els activistes de la informació de TV3 que han estat callant i relativitzant fins fa quatre dies el que passava a Síria i que encara la setmana passada darrere les imatges de cada nova massacre treien alguna notícia ridículament crítica contra Israel "per compensar"?

Mentre Hizbul·là i forces paramilitars iranianes ajuden a massacrar la població siriana i Rússia i la Xina protegeixen el seu negoci de venda d'armes vetant una condemna del règim baazista a les Nacions Unides, el bisbe de l'església ortodoxa siriana, George Saliba, declara que la culpa de les revoltes al món àrab la té Israel i els jueus i cita els Protocols dels Savis de Sion com a font d'informació incontrovertible amb l'esperança, potser, de protegir els fidels cristians de Síria a costa de la vida dels jueus. Una vella història d'ignomínia i covardia escampada irresponsablement per la jerarquia cristiana que tard o d'hora es girarà contra els fidels que pretén salvar.

Aquí tenen a Jamil Ajram, pediatra sirià afincat a Catalunya acompanyat pel seu fill Josef, famós engalipador especialitzat en assumptes econòmics, elogiant el règim sirià a Catalunya Ràdio. "Tot va bé a Síria. Tothom és feliç, no s'hi fiquin, deixin-nos en pau, ja solucionarem els nostres problemes entre nosaltres". ¿No els recorda la classe mitjana del franquisme?

Curiosament, Jamil Ajram actua de forma ben diferent pel que fa a Catalunya. És un militant de la causa palestina absolutament acrític i fal·laç. Però, naturalment, ningú no li ha dit que ens deixi en pau i que en tot cas nosaltres ja decidirem què hem d'opinar sobre aquest conflicte; no, això seria políticament incorrecte, és clar! Jamil Ajram, però, es guarda prou de parlar sobre les matances de cristians al món musulmà malgrat ser cristià. No, demonitzar Israel és més fàcil i té parròquia assegurada. Mentrestant dóna suport a una tirania per evitar-ne una altra.

Quan caigui el règim baazista i Bashar al-Assad i el seus milers de cosins, parents i amics hagin fugit o hagin mort assassinats pels carrers, probablement presenciarem una escabetxina brutal contra els alauites, els cristians i els palestins. Potser veurem migracions desesperades : exiliats que tornen de Turquia, iraquians fugint, iranians i libanesos persegits, cristians massacrats, milers de palestins empesos a trepitjar les mines del Golan.

Aleshores, els activistes tampoc no sortiran a protestar; els cristians els importen un carall, els palestins perseguits per sunnites no valdran ni un manifest, Israel serà al mateix lloc per ser insultat, els sirians que han lluitat per la llibertat seran ningunejats i la rutina del cinisme estamparà un tampó amb lletres ben visibles damunt de tanta dissort : "Primavera àrab". Ja està, una revolució més per contar als seus nets o per comentar amb els amics tot fent unes birres.

Nosaltres, el Poble de Catalunya

Els catalans potser hauríem de dir prou a aquesta casta d'avantatgistes i subvencionats que maneguen a plaer l'economia i la política a Catalunya. Es fan dir societat civil i tothom calla que es tracta d'una màfia que apel·la al patriotisme per treure'n profit. Res més. No aporten res a l'economia productiva, a la investigació, a la cultura, a la indústria, a l'ocupació, al bé comú. S'han anat venent totes les joies que han adquirit i gestionat fent grans negocis i deixant Catalunya sense empreses estratègiques de telefonia, d'Internet, d'electricitat, d'assegurances, d'assistència mèdica, d'aigües, d'obres públiques. Només falta fusionar la Caixa amb alguna ruïna bancària madrilenya i convertir en Societat Anònima esportiva el Barça, el gran somni d'aquests voltors. Sempre guanyen: compren amb crèdit oficial i no reparteixen els guanys, però si perden, paguem tots. Molt patriòtic!

El cas d'Spanair és un escàndol majúscul. Tot va començar amb un greuge cert i sagnant : la gestió centralitzada dels aeroports espanyols excloent l'aeroport de Barcelona de les grans rutes transoceàniques amb tota mena de maniobres, des de la petició expressa del govern central a les companyies internacionals més importants per tal que usessin només Barajas com a Hub, a la desviació descarada dels guanys generats al Prat cap a altres aeroports -especialment el de Barajas-, passant per la provincialització del Prat per part de la companyia Ibèria que, per cert, és l'empresa aeronàutica que més s'ha beneficiat d'un pont aeri captiu en règim de monopoli en la història de l'aviació.

Aquesta marginació de l'aeroport de Barcelona, empenyent-lo a convertir-se en una pista per a escasses rutes europees i per a charters de turisme barat constituïa un greuge comparatiu i un perjudici econòmic inassumibles. En el decurs de les negociacions de l'Estatut de Catalunya el govern tripartit del moment va entrar en una pràctica perillosa consistent en deixar córrer part de l'articulat a canvi de la gestió de l'aeroport. Fins i tot ERC va caure-hi de quatre potes tal com va ocupar-se de manifestar el gran bocamoll d'en Joan Puigcercós. Quan un negocia una cosa realment seriosa no canvia cromos a mitja partida; no es poden donar tantes pistes. Així, vam quedar-nos sense aeroport i amb un Estatut de pena i va iniciar-se un nou cicle de promeses i concessions en què el govern espanyol tenia tot el poder per imposar les seves condicions.

La gestió de l'aeroport del Prat des de Catalunya havia de suposar un avenç per al país, però també -i sobretot- una oportunitat de negoci monumental si la finalitat no era estratègica ni nacional sinó una drecera per saquejar una vegada més una gran infraestructura per part dels pròcers catalans del moment: el PSC, la Caixa, el RACC, el Foment del Treball, el Grup Godó, l'Ajuntament socialista de Barcelona, els sindicats "de classe", etc.  

El maig del 2007 aquests sacrificats patriotes van reunir-se en una coneguda escola de negocis (l'IESE) per exigir la gestió de l'aeroport d'El Prat. Eren la societat civil, deien. Mai no s'havia vist tanta unitat. Lamentablement, no van proclamar la independència sinó la seva intenció de participar en la privatització de l'aeroport. Ah, era això! El govern tripartit es va fer el sorprès i va començar a fer anar la repartidora. Va ser commovedor comprovar com l'esquerra orgànica clamava per privatitzar una infraestructura estratègica que acabaria, per exemple, a mans de La Caixa, el monstre a qui tothom li deu alguna cosa, que acabava de perdonar 1.000 milions de pessetes al PSC i que té el mal costum de revendre's les empreses que ha adquirit a preu de saldo gràcies a tota mena de privilegis.       

Esperem que algun dia algú expliqui perquè una mòmia com Ricard Fornesa continua movent els fils de La Caixa des de l'ombra,  per què no ha estat denunciat per la venda d'Aigües de Barcelona -inclosa la Torre Agbar- a un amic i per les mogudes de Critèria. Potser tenir en nòmina la filla del rei de Jerusalem puntua.

"Doneu-me una palanca i mouré el món"... I així fou. I la palanca es digué Spanair -un nom català com mai no s'havia vist-. Un grup de llestos afavorits pel govern tripartit amb subvencions directes i crèdits sindicats facilitats per l'Institut Català de Finances (és a dir, els contribuents) van comprar per un euro, en plena crisi, una companyia que l'última cosa important que havia fet era patir un accident a Barajas amb un resultat de 154 morts provocat pel pèssim manteniment de l'avió sinistrat. Curiosament els experts encara no s'han posat d'acord sobre les causes de l'accident, que eren idèntiques a les sofertes per un avió de la companyia Lapa que  es va estimbar després de provar a enlairar-se infructuosament a l'Aeroparque Jorge Newbery de Buenos Aires el 31 d'agost de 1999 i que passats pocs dies van fer-se públiques : desinversió de la companyia, manteniment precari i un pilot temerós de perdre la feina si  es mostrava massa exigent amb la seguretat. El pilot argentí no va fer cas del senyal acústic que indicava que els flaps no funcionaven. El pilot espanyol no va poder sentir el senyal acústic perquè el tècnic de manteniment va inutilitzar els sensors dels flaps per tal que no emprenyessin, amb l'acord del pilot. A l'Argentina va fer-se pública la conversa real de cabina abans d'un mes; a Espanya, havent passat tres anys, encara no. Això no és una anècdota sinó un símptoma que evidencia que l'aparent barroquisme administratiu en realitat és un instrument  per impedir que l'acció de la justícia sigui efectiva. Potser algun dia se sabrà la veritat, però les responsabilitats penals i civils hauran prescrit. Alguns ho anomenen garantisme; d'altres, impunitat.

Fa uns dies el nou executiu espanyol va anunciar que interrompia el procés de privatització dels aeroports de l'estat. Ja sabem que al PP no li fa cap il·lusió que El Prat sigui controlat per "no afectos", però té una raó de pes per suspendre els concursos sobre propietats públiques : vendre-les ara és regalar-les. De fet, el PP ho havia anunciat abans de guanyar les eleccions i també ho ha aplicat a les loteries de l'estat. I CiU ha decidit el mateix pel que fa a subhastar algunes propietats immobiliàries de la Generalitat. Diguin-li sentit d'estat, diguin-li compte que hi ha més de cinc milions d'aturats, molta gent a punt d'esclatar, el rei fent equilibris i el record de com es van repartir Rumasa, Telefònica, etc. Ara no toca robar per la cara, que es notaria massa.

I què fan una colla de llestos hiper subvencionats i endeutats quan els diuen que ja s'ho faran amb la companyia aèria que havia de facilitar-los el control de l'aeroport? : el més normal en una república bananera; dir que pleguen i, efectivament, plegar. Tancament de la barraca i passi-ho bé a 25.000 usuaris amb el bitllet pagat i a milers de treballadors. Ja ho pagarà algú! Sí, ja saben qui; nosaltres, la part del poble de Catalunya que al final s'ha de gratar la butxaca perquè aquí ningú més no respon ni econòmicament ni penalment.

Segons sembla -potser no ho sabrem mai del cert- en els darrers dos anys la Generalitat ha subvencionat Spanair, una companyia privada, amb 140 milions d'Euros (uns 23.300 milions de pessetes). Però, a més, Spanair deu 500 milions que no té. És a dir, 83.000 milions de pessetes més. Ho diem en pessetes perquè el canvi de l'euro ens ha fet embogir i ha estat una mena de col·laborador necessari en la comissió de delictes flagrants. La majoria d'aquest deute és a favor de Institut Català de Finances (o sigui, les nostres butxaques), però pel que ens ha avançat delicadament el portaveu de la Generalitat de Catalunya, això tampoc no ho sabrem mai del cert perquè, ai las!, "aquests crèdits tenen un element confidencial perquè la llei ho empara".

Això ja passa de taca d'oli i put a neofranquisme resclosit fins al deliri. Durant la dictadura d'aquest saqueig en deien matèria reservada, ara l'anomenen clàusula de confidencialitat i en un estat autènticament democràtic està tipificat en diversesos suposits penals, inclosos la complicitat, l'encobriment, la prevaricació i l'ocultació de proves.

Aquí què està passant? Com gosen jugar amb la gent amb aquesta barra? Com pot ser que Joaquim Nadal, un dels responsables de l'inici d'aquest robatori, faci una compareixença al Parlament proclamant que "ha arribat l'hora davant d'aquesta nova circumstància que tota la societat civil que havia alçat la veu l'any 2007 en un acte multitudinari a l'IESE per reclamar la gestió individualitzada i autònoma de l'aeroport del Prat, torni a expressar el seu punt de vista"? ¿Ningú no l'ha insultat?, ¿ningú no l'ha detingut? Per quina tifa té a la societat civil catalana aquest individu que la confon amb 600 delinqüents d'alt standing? Gestió individualitzada vol dir privatització en el neollenguatge abstrús d'un partit que es fa dir socialista. I afegeix que patronal, sindicats i "la societat civil catalana, haurien de dir, amb el mateix to de veu i amb la mateixa actitud, què en pensen ara d'aquesta aturada de cop d'un procés que havia generat la complicitat de tots els agents econòmics i el Govern de Catalunya". Vagi amb compte, senyor Nadal, que potser algun dia li ho direm.

No sorprèn gens que la revista 'El triangle', refugi dels llimacs del periodisme subvencionat de partit, utilitzin les mateixes consignes i el mateix llenguatge trampós. "Clam polític i de la societat civil per la gestió individualitzada de l'aeroport del Prat". Oh, sí, estem tots clamant, però clamant el nom de la mare que els va parir. Clamem que no estem d'acord que hi hagi uns aeroports centralitzats com a la Romania de Ceaucescu i també que no estem disposats que es regalin a preu de saldo als qui han buidat les arques de la Generalitat i ens han endeutat per dues generacions. Clamem que estem farts que aquests immorals utilitzin el sentiment patriòtic per omplir-se les butxaques; precisament ells, els mateixos que pacten amb el PSOE més centralista i amb la caverna empresarial espanyola, els mateixos que s'embruten les calces quan a Espanya baixen les vendes de cava català. Clamem que és insuportable veure com aquesta gent que ha estat robant a plaer en nom d'un govern que es deia d'esquerres i catalanista ara surt a protestar perquè es retalla la sanitat i l'ensenyament quan ells han regalat milers de milions d'euros en subvencions a amics i a grups antisistema i en operacions tan contrastades i viables com Spanair. De debò volen que sortim al carrer?


L'actual govern de la Generalitat no es pot permetre protegir aquests grups de pressió, ni ignorar sous de 300.000 euros auto atorgats per directius d'empreses subvencionades, ni apel·lar a clàusules de confidencialitat amb el diner públic. De la mateixa manera que la població està suportant les greus retallades en serveis bàsics perquè afronta amb maduresa l'abast de la crisi, pot revoltar-se davant la falta de transparència o la perpetuació d'un doble espoli, el de l'estat i el de la corrupció, la ineptitud i la negligència dels dirigents del nostre país. Caldrà molt més que paraules per convènce'ns que els sacrificis són necessaris i que una altra batalla amb l'Estat per un finançament just no és una operació de màrqueting ni una nova aventura per repartir privilegis. No mereixem que ens tornin a enganyar.