Què ha passat tots aquests anys perquè ens trobem en aquesta situació? Estem ben bé com l’individu d’aquesta foto, admirant el nostre país i patint vertígens.
Alguns ens van convidar a veure el millor dels nostres paisatges i ens han deixat penjats. I és que per fer de guia se n’ha de saber. ¿CiU entendrà la intenció del tomb electoral que l’ha dut a tornar a governar amb una majoria tan ampla?
CiU ha rebut més vots que mai provinents de l’independentisme. Vots de gent decebuda i indignada amb el que ERC va fer amb la confiança que va rebre dels seus electors. D’altra banda, molts independentistes no han volgut votar partits que només plantejaven la independència, sense més programa, sense parlar-nos d’economia, de política exterior, d’ensenyament, de tecnologia, de cultura, d’indústria, de treball, … Com si no n’haguessim tingut prou amb la deriva i les sorpreses que hem hagut de sofrir durant els set anys del Tripartit. ¿I com avaluar el transvasament de vot del PSC a CiU? Tot sembla indicar que obeeix a l’anhel d’una catalanitat més militant, de polítics més preparats i la demanda de més ordre i serietat.
Com comprendran, no hem pretès ser originals amb el títol d’aquest post, però pensem que és oportú. No només ha guanyat una força política enfront d’altres, és tracta d’un punt d’inflexió partint d’una situació de desastre econòmic, polític, moral, institucional i nacional, com s’ha afanyat a deixar clar el tribunal Suprem espanyol amb la sentència amb què es pretén desmuntar la immersió lingüística en l’ensenyament. I això és un aperitiu en forma de salutació al nou President de Catalunya.
El comptador està a zero i Catalunya ben avall. La caixa buida, un atur desbocat, desafecció política, una corrupció arrelada i una sensació d’indefensió i d’impotència generalitzada. Però no de derrota. Tots haurem d’arremangar-nos i de donar el millor de nosatres mateixos, i això només serà possible si el nou president, Artur Mas, entén fins a quin punt aquestes no han estat unes eleccions més i si, com ha repetit, el seu serà un govern de gent preparada, treballadora i honrada, un govern de patriotes capaç de bandejar el canvi de favors i de silencis, la corrupció, l’amiguisme i la renúncia a defensar la nostra nació sense pors. Seria desastrós que s’imposés el vell vici d’arrambar amb tot, d’actuar amb la prepotència de l’ara venen els nostres, ara manem nosaltres. També seria insensat callar i amagar sota la catifa el desastre i la corrupció d’aquests anys a canvi de suport parlamentari o de silencis recíprocs. La merda ha de sortir, tota. Esperem que el pacte entre CiU i el PSC per tal d’afavorir la investidura d’Artur Mas hagi estat més una estratègia dels socialistes per vestir amb dignitat un traspàs ràpid a canvi d’algun favor puntual al govern de Madrid que no pas el primer capítol d’una sociovergència que seria letal, perquè la desafecció i el sentiment d’impotència dels catalans seria en tal cas immensa davant una aliança que sumaria silencis i maniobres per repartir-se el país. És cert que calia no obstaculitzar la investidura perquè Catalunya no es podia permetre un traspàs de poder etern ni, naturalment, la repetició d’unes eleccions. Això, pel que es veu, no ho van contemplar els dirigents d’ERC, que s’han passat prop d’un mes afirmant que Artur Mas seria investit president gràcies al PP, cosa que han provat de provocar amb la seva tradicional irresponsabilitat negant-se a pactar la seva abstenció amb CiU. Una vegada més les llumeneres d’Esquerra donant lliçons d’estratègia.
El proper Govern de Catalunya ha de donar mostres inequívoques d’excel·lència, d’austeritat i d’honradesa. La confiança és l’ingredient bàsic per remuntar el país. No es pot trencar, és el fil que pot salvar-nos.
Felicitem el nou President de Catalunya i li desitgem el millor. Esperem que iniciï ben aviat una política exterior pròpia que obri camins a l’economia i la política catalana, que faci conèixer el millor de Catalunya al món i que s’arrengleri obertament amb les democràcies occidentals. Perquè sense aquestes premisses Catalunya mai no serà pròspera i respectada ni, encara menys, independent. Li demanem al nostre nou president, Artur Mas, que a més miri cap a Israel, que apropi els nostres pobles i que, com un acte de justícia, tanqui les ferides obertes pel Tripartit durant aquests anys amb ofenses i actes indignes cap als jueus i Israel.
Ítaca encara queda lluny, però torna a sortir en el nostre mapa. És una emoció escollida que ens toca l’esperit i el cos alhora. Hem d’arribar-hi, és el nostre destí.
