FEU MOLTA FALTA

Fer Hasbarà a Catalunya és dur, sobretot en català. Cada dia hi ha notícies que hem de recollir, pàgines per enllaçar, vídeos per baixar i comentar. Especialment desesperant és no poder arribar a fer tot el que ens sembla imprescindible, deixar pendents per falta de temps o de prou dades l’analisi d’informes interminables, d’estadístiques, resseguir subvencions institucionals regalades a organitzacions opaques i antijueves. Ens falta temps per denunciar les informacions manipulades i les mentides descarades que propaguen diàriament contra Israel la premsa, les ràdios i les televisions espanyoles i catalanes. La quantitat d’informació és tan ingent i la responsabilitat tan immensa que sovint ens sentim superats, cansats, incompresos, desanimats. Ens demanem si val la pena continuar, quin abast públic té el nostre esforç, quina utilitat, fins i tot quina consideració per a molts d’aquells que defensem.

A aquest desconcert i a aquesta fatiga cal afegir-hi les conseqüències de la crisi brutal que d’una manera o una altra ens colpeja a tots i, també, l’estupor que ens produeix el cinisme i la impunitat amb que s’escampen l’antisemitisme i la judeofòbia disfressats de bonisme progre o parapetats covardament rere la llibertat d’expressió i que compten amb la col·laboració d’uns governants impresentables i d’uns tribunals que són la vergonya d’occident.

Dos amics de la Hasbarà catalana acaben de fer-nos saber que pleguen; el Moré de ‘Catalunya-Israel’ i en Jaume de ‘Entre dos tierras’. Es tracta d’una notícia greu que ens trasbalsa i ens entristeix profundament. Podem entendre les seves raons però els demanem que s’ho repensin, perquè la Hasbarà de Catalunya els necessita de debò. Som pocs i junts hem anat bastint una petita fortalesa per resistir l’aïllament i combatre la mentida, per defensar Israel, la veritat i la democràcia des del nostre petit país. Ens complementem, ens ajudem, ens necessitem.

L’amic Moré fa molts anys que lluita, molts més dels que indica la data de la seva pàgina web. ¿Quantes hores de son s’ha saltat per denunciar la judeofòbia, quants moments de lleure per explicar incansablement la veritat amb encert i passió? Un home que ve de l’antifranquisme i que creu fermament en la democràcia per força s’ha d’indignar davant la darrera sentència del Tribunal Suprem espanyol, que ha absolt els responsables de la llibreria Kalki, prèviament condemnats per l’Audiència de Barcelona a més de tres anys de presó per vendre publicacions en què es justificava el règim nazi i s’incitava al genocidi del poble jueu. Segons el Tribunal Suprem, que es basa en articles del Codi Penal espanyol que conculquen la legislació europea contra el racisme, “la difusió d’aquesta mena d’idees justificatòries del genocidi nazi només seria delictiva si suposés una incitació indirecta a executar-les i quan la seva difusió impliqui un perill cert de generar un clima d’hostilitat que pugui concretar-se en actes violents”. Això ho diu un Tribunal Suprem d’un país europeu! És que la justificació del genocidi nazi no és en sí mateixa una incitació a la hostilitat i a la violència contra el poble jueu? Entenem perfectament que Moré exclami amargament “Per què malbaratar esforços quan res hi acompanya? No ho diem des del desànim, ans al contrari, ho diem des del convenciment de que en un país on els tribunals emparen la negació de la Shoà, l'antisemitisme i la incitació a l'odi racial, no hi tenim res a fer”. L’entenem i, precisament per això, li demanem que continuï denunciant amb força l’antisemitisme que corseca la nostra societat.

En Jaume tanca el seu blog ‘Entre dos tierras’ perquè les seves circumstàncies personals des del dia que la va iniciar fins ara han variat, començant pel motiu que justificava el seu títol. Creiem que en això s’equivoca, perquè sempre serà entre dues terres, sempre; ell i nosaltres i molts companys de la Hasbarà. I, també, molts lectors anònims que no es manifesten mai però que sense que ell ho sàpiga cada matí entren a la seva pàgina per prendre alè, per encarar el dia amb un nou argument i amb la tranquil·litat de comprovar que no estan sols, que algú és al seu costat a la trinxera. Només això ja és un triomf, per modest que li sembli. En Jaume aporta una visió fresca a la Hasbarà catalana, ens parla de gent, d’experiències i de preocupacions que només un home jove i inquiet pot conèixer a fons. En les darreres setmanes ha començat a publicar articles d’opinió i d’analisi en profunditat on mostra la seva solvència com a historiador i una maduresa extraordinària. Vam pensar en ell quan vam escriure l’entrada “Sí, però tenen raó” perquè en Jaume és un jove preparat, intel·ligent i treballador que pateix les conseqüències d’una crisi que ell no ha provocat però que l’afecta molt injustament. Vindran temps millors i trobarà el seu lloc. Mentrestant li demanem que no defalleixi, que continuï lluitant com ho ha fet fins ara.

Els ho demanem a tots dos i també a tots els companys que contribueixen dia a dia amb el seu esforç. S’apropen dies difícils, tots sabem que d’aquí al mes de setembre hi haurà una autèntica ofensiva en tota regla, diplomàtica, periodística, terrorista, d’agit-prop i demonització d’Israel. Se’ns girarà molta feina. El nostre país és petit, però no podem permetre que aquells que criden més, que pretenen intimidar o imposar les seves mentides servint-se il·legítimament dels seus càrrecs o dels seus privilegis als mitjans públics de comunicació se surtin amb la seva impunement. Els qui escampen la mentida contra Israel, els qui silencien o falsifiquen la història de la presència jueva a Catalunya i els qui inciten l’antisemitisme i la violència són la mateixa cosa perquè persegueixen el mateix: la desfeta d’un estat democràtic al qual no li han reconegut mai el dret a existir ni a defensar-se, l’anihilació definitiva de l’esperança del poble jueu.

Com més siguem arribarem a més gent, trencarem més barreres, ajudarem a combatre millor els prejudicis i a informar aquells que no saben on més anar per escapar de la mentida.

Com ens recorda sempre en Moré, “llança’t a cavalcar la causa de la veritat”. Malgrat la incertesa de no saber a quanta gent arribem ni fins a quin punt és útil el nostre esforç, val la pena. Perquè la vida és plena de victòries desconegudes, perquè el nostre premi és la veritat.