Estem fregant l'apoteosi de la judeofòbia : pantomima internacional de judici contra Israel a Barcelona, cartes infantils antisemites adreçades a l'ambaixador d'Israel a Espanya, ONGs promovent la judeofòbia amb els impostos manllevats als ciutadans, mestres manipulant nens, preparant-los per odiar els jueus. Els que sovint parlen de lobbys en tenen un de muntat amb totes les benediccions oficials i amb un eclipsi monumental i escandalós de la judicatura, dels governants, els partits, els docents, els intel·lectuals, els periodistes, l'església,... Als que es neguen a concedir-li un premi del que sigui a un israelià si no és exaequo amb un palestí adossat ni se'ls passa pel cap que no es pot demanar responsabilitats a Israel pel que passa a l'orient mitjà ometent la immensa càrrega de terror, de corrupció, d'injustícia i de fanatisme de la societat palestina i de la resta de països que l'envolten dins de les seves pròpies comunitats i la confrontació de dues maneres oposades d'afrontar la convivència. Amb quina ens identifiquem? Amb aquesta?
¿Com podem estar tan cecs, com podem actuar amb tanta covardia i tanta irresponsabilitat? Som en una Europa amnèsica, decadent i hipòcrita que per comptes de reconèixer que Israel està defensant la nostra trinxera i parant la cara en front de la barbàrie li lliguem les mans a l'esquena i oferim totes les garanties democràtiques als qui volen demolir la democràcia. Europa, una altra vegada Europa somrient-li al botxí per no prendre mal, fugint de puntetes cap a l'abisme.
Tal com podran comprovar veient aquestes cartes que ens mostra l'amic Moré de Cat-Israel, en elles s'afirma que els israelians maten per diners o assassinen bebés. Si uns mestres les han dictat als seus alumnes han anat més enllà de la manipulació, això és un delicte. Però és probable que ni tan sols les hagin escrit els nens. És molt fàcil imitar una lletra infantil, nosaltres hem escrit la de la capçalera en un minut. A més, tal com ens recorda el Jorge de Sobre Israel opinamos todos, a Espanya cap nen petit no diu “evacuar el país para los palestinos".
En un país seriós la fiscalia obriria una investigació, perquè incitar els nens a l'odi per part dels seus mestres és gravíssim, i una altra inspecció del departament d'Ensenyament per la mateixa raó i, a més, per esbrinar com pot ser que uns nens de 9 anys tinguin una cal·ligrafia tan penosa.
Ens permetem suggerir la pena : que els mestres vegin aquest vídeo amb unes imatges duríssimes que els nostres mitjans de comunicació no ens van mostrar ni ho faran mai, perquè mostrar víctimes israelianes i les conseqüències del terror dels qui ells han decidit que són els bons per decret podria fer entendre a molta gent per què hi ha una valla de seguretat. Aquests mateixos mestres, si tinguessin que conviure amb l'angoixa de saber que qualsevol dia els podia passar el mateix a ells o als seus fills la reclamarien. O no? Que vegin el vídeo i si tenen collons, demà que tornin a explicar als nens que Israel mata per diners. Però que ho facin mentre els ensenyen el vídeo als menuts i als seus pares.
Aquest detritus figura que és "humor". El dibuixant FER avança a Ahmadinejad per l'esquerra dedicant aquest suposat acudit "al poble -el que queda- palestí" (sic). Ho fa a la pàgina web de Palestina.cat , secció "cultura". FER es deixa anar pendent avall en l'apassionant submón del tòpic, el facilisme, la demagògia i la mentida perquè insultar els jueus surt de franc. Però veiem què va fer la seva publicació quan es va veure en l'incòmode compromís de donar suport a la llibertat d'expressió i a un company danès amenaçat de mort per gosar dibuixar Mahoma, quan molts dibuixants van jugar-se la pell plantant cara a tota mena d'amenaces, quan molts innocents van ser assassinats per l'integrisme musulmà a causa d'una caricatura esbossada per un desconegut a milers de quilòmetres,...
Exactament això. ES VAN CAGAR. El nostre futur, les llibertats conquerides després de segles de lluita per avançar cap a una societat democràtica depenen de la fluixera dels esfínters d'un grapat de progres amb diarrea, de covards què ni tan sols no cal que els segrestin per tenir la síndrome d'Estocolm. La por és lliure. Si tens por, calla; però no insultis els qui s'estan partint la cara per tu ni adornis la teva covardia disfressant-la de justícia mentre t'agenolles davant la barbàrie.
Mentre la revista "El Jueves" ens mostrava el seu joglar humiliat i amb un parell de llagrimetes fruit de l'enculada, el setmanari francès 'Charlie Hebdo' publicava això...
El director de la publicació, Philippe Val, va ser dut als tribunals francesos per les organitzacions islàmiques del país veí, tingudes per "dialogants, progressistes, cosmopolites, bla, bla, bla". La demanda pretenia demostrar un suposat cas d'injúries contra els musulmans, quan en realitat el que Charlie Hebdo va voler denunciar i escarnir era una part de la població amb motiu dels seus deliris religiosos i polítics : els fonamentalistes, feixistes, totalitaris indecents que pretenen que Europa caigui de genolls en l'adoració del seu déu, que un grup religiós aliè a les conquestes europees de la llibertat i una minoria totalitària hereva del comunisme, després de perdre totes les batalles de la raó, la llibertat i la justícia, ens vulguin arrossegar a un nou feudalisme teocràtic dominat per aiatol·lahs que menyspreen la llibertat, el progrés, les dones, la ciència, la cultura i qualsevol manifestació d'independència moral i intel·lectual.
Després de moltes aventures Philippe Val, el seu setmanari i les llibertats cíviques van guanyar el cas als tribunals francesos. El van encarar per la nostra llibertat, el van guanyar en el nostre nom. GRÀCIES, AMICS!
Philippe Val, no és un desconegut. Ja als anys '70 va destacar com a decidit defensor de les llibertats i la democràcia. Provinent del món llibertari, va ser un cantautor reconegut pels seus valors ètics i per les seves aportacions musicals. Mai no s'ha mossegat la llengua ni li ha tremolat el pols a l'hora de denunciar qualsevol maniobra totalitària. La seva lluita contra el feixisme islàmic va ser recollida en el documental ‘C’est dur d’être aimé par des cons’ ('És dur que t'estimin els imbècils'), de Daniel Leconte. Malauradament l'esmentat documental no s'ha estrenat a casa nostra. Lògic, oi? Quin distribuïdor o quin cinema s'arriscaran a exhibir la veritat? No només no obtindrien cap subvenció per traduir, doblar, subtitular, publicitar i exhibir-lo sinó que -misteriosament- perdrien qualsevol ajut futur. Així estan les coses... (Gràcies, Carod!). 
Segons Leconte “Més val riure amb Charlie Hebdo que empastifar-se en el paradís". Philippe Val, actualment, és el director de France Inter. S'imaginen algú tan independent i tan valent dirigint Catalunya Ràdio?... Tot arribarà!
Mentrestant no ens rendim, lluitem. I sobretot sortim, sortim sempre de l'esclavatge. KHAG PÉSAKH KAXER VESAMEAKH!
