L'ACATA I L'ATACA

Aquí l'Estatut de Catalunya tal com l'ha deixat el Tribunal Constitucional espanyol per tal que Catalunya avanci cap al futur. Queda pendent el desenvolupament dels articles interpretatius que, probablement, suposarà que sota les soles d'aquestes sabates hi hagi una capeta de cola d'impacte. El President de la Generalitat ja s'ha pronunciat sobre aquesta sentència. Ha dit que l'acata i l'ataca i ha anunciat una manifestació. Divisió d'opinions, naturalment : jo no em manifesto si hi va la meva sogra, els dissabtes anem a la platja, no ens podem manifestar fins l'octubre perquè el país tanca tres mesos per vacances,... Doncs mirin, nosaltres sí que hi anirem! Ses Senyories constitucionals s'han basat en dos principis irrenunciables per dictar sentència; a saber : 1.- España se rompe. 2.- España me duele. Potser per això citen un munt de vegades allò de "la indisoluble unidad de España", concepte que ens recorda altres afirmacions sacrosantes com ara "la indisolubilidad del matrimonio". Però els tòtems cauen i tot és dissoluble i, fins i tot, soluble, per més que la Constitució espanyola sigui l'única carta magna d'un país -dit- democràtic que amenaça els seus ciutadans amb la intervenció militar com a mecanisme per resoldre diferències i per impedir el dret a l'autodeterminació reconegut universalment i ratificat pel mateix estat espanyol. Ja vam parlar del descrèdit escandalós de l'actual Tribunal Constitucional que ara, amb tant de retard i amb magistrats que haurien d'haver estat rellevats des de fa anys, sentencia contra un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels diputats espanyol, pel Senat espanyol i pel poble de Catalunya en referèndum... I és que els referèndums a Espanya són una conya no vinculant per norma. Es van passar per l'arc de triomf el de l'OTAN, el que ratificava la Constitució europea i ara aquest. És a dir, a l'hora de la veritat el resultat dels referèndums sobre la Independència que s'estan celebrant poble a poble a Catalunya i els d'un referèndum amb totes les benediccions recontraconstitucionals tenen la mateixa consideració pràctica : "me la sopla!" La transició va intentar una complexa refundació d'Espanya que el temps va demostrant del tot inviable. Una interpretació fonamentalista d'un text constitucional que els legisladors van tenir l'encert de deixar obert és un suïcidi en tota regla. Reinterpretar restrictivament articles que ja havia ratificat el mateix Tribunal en sentències anteriors és un despropòsit. Decidir per decret els sentiments i la història dels catalans és inaudit. Segons ses Senyories els catalans no pertanyem a una nació sinó a una nacionalitat. Seria coherent que el Tribunal Constitucional dictés una sentència per tal que els catalans per comptes de tenir Llibre de Família, tinguem Llibre de Familiaritat. Sembla una boutade? Doncs a nosaltres ens ho sembla que l'únic orgue espanyol de cassació dicti que Catalunya ha de ser "solidària" eternament com si la solidaritat es decretés i com si a Espanya hi hagués regions depauperades com Somàlia, i ens sembla radicalment antidemocràtic que un Tribunal no elegit per sufragi universal es constitueixi en una cambra legislativa per sobre dels parlaments i de la voluntat popular. Però el que aquest Tribunal fa per una banda el govern espanyol ho rebla per la seva vessant més sagnantment pràctica, com per exemple per mitjà de la nova regulació bancària que dilueix el potencial econòmic de Catalunya desviant l'estalvi privat dels catalans i, en conseqüència, els centres de decisió i la destinació de les inversions. Perquè, no ens enganyem, com sempre els dolents oficials de la pel·lícula són una caricatura semblant a aquell "Martínez el facha" del còmic. La "caverna" fa mal, però guardi'ns Déu de "los amigos de Cataluña", d'una classe política catalana majoritàriament impresentable i d'uns representants de la societat civil que es divideix entre la confraria del canapè i la secta del "qué hay de lo mío". A tot això, encara que potser no cal recordar-ho, Catalunya i Espanya pateixen una crisi econòmica guanyada a pols on tot s'aguanta de pur miracle i que pot esclatar el dia que l'estat no pugui pagar la nòmina dels funcionaris. De moment l'administració no paga els seus proveïdors i l'ajornament etern de les factures sumat a la falta de crèdit bancari ha provocat un allau de tancament d'empreses i d'aturats... que l'estat ha de subsidiar. Ostres, això podria provocar una retallada dels ajuts a ONGs antisemites!!! Això si que no!! Mirin, abans que s'emboliqui més la troca resolguem "el problema catalán". Solucions : 1.- Independència. 2.- Concert econòmic. 3.- Tornem sanitat i policia, paguem en negre, fem les trasaccions per PayPal i demanem el PER perquè "tots els espanyols som iguals". I si ens fan fora de l'euro, millor, serà més divertit... Sí, vinga, tornem a la pesseta, que per cert, és la moneda espanyola segons la Constitució!

GILAD SHALIT

Cada dia pensem en ell. Està entre nosaltres perquè forma part de nosaltres. I el nostre cor i les nostres esperances l'acompanyen. Gilad Shalit és un jove de 23 anys segrestat avui fa quatre anys pels lacais del terror i la intolerància. Gilad Shalit és un soldat d'Israel. Avui no volem perdre el temps analitzant la sordidesa dels nostres enemics, la covardia de la majoria dels nostres polítics, la mesquinesa dels mitjans de comunicació o l'estultícia d'aquells que es consideren bellísimes persones i que sense informar-se ni prendre's la molèstia de pensar es deixen arrossegar per la imatge trucada i la propaganda antisemita disfressada de pietisme. Si bé és cert que la història i la vida no es poden reduir a un relat de bons i dolents, també ho és que existeix la bondat i la maldat. Fa poc menys d'un mes un grup d'agitadors i de feixistes embarcats en una flotilla van intentar confondre el món presentant-se com a humanitaris pacifistes violant la sobirania d'Israel, cantant "morin els jueus" i atacant violentament els seus soldats. Aquests matexos "pacifistes" dies abans s'havien negat a lliurar una carta de confort adreçada a Gilad Shalit per la seva família : això és maldat. I ho és la manipulació, el silenci i la indiferència dels nostres mitjans de comunicació. Després de la Shoà el jueus de la terra van alçar-se i van construir un país petit i modern malgrat tots els impediments. Han contribuït amb el seu esforç i la seva tenacitat a crear, a innovar, a provar d'aconseguir per a tothom una vida més digna aportant avenços tecnològics i mèdics, art, humor, bellesa. Van fer florir el desert, van ressucitar una llengua, van enterrar els seus morts i van encarar el futur amb coratge : això és bondat. Que cadascú reflexioni sobre què els ofereix l'odi i l'enveja dels qui volen destruir Israel i arrossegar el món cap a un malson de tenebra on la música, l'alegria de viure, la bellesa, el plaer i la modernitat són pecat. ¿Què han fet per tu i pels teus fills tots els Arafats i Hamas, Hezbollah, Khomeini o els "activistes" subvencionats que viuen dels teus impostos? ¿Què han inventat que hagi contribuït a salvar la teva vida o a fer possible que ara mateix puguis connectar-te a Internet? Quants compositors, cantants, actors, escriptors, pintors, coreògrafs sorgits de la seva foscor t'han transmès alegria i bellesa? Lluitar contra la intolerància i el fonamentalisme té un preu molt alt. Israel està a peu de trinxera, la nostra trinxera, i si algú es pensa que mantenir la democràcia surt de franc o és un ximple atrapat en la xarxa bonista de l'aliança de civilitzacions o bé és un covard que insulta a qui es juga la vida per ell. Gilad Shalit és un soldat d'un estat defensat amb orgull i amb convicció pel seu poble, on els joves, homes i dones, es mobilitzen i serveixen el seu país sense fer escarafalls. Perquè tenen l'enemic a tocar, perquè saben que perdre una guerra és desaparèixer, perquè saben que tenen un deute amb el passat i perquè són generosos amb el futur... i amb nosaltres. Gilad Shalit és un soldat d'Israel. No l'oblidem i no l'abandonarem, perquè un soldat d'Israel és Israel.

QUE TORNIN JA !!

Ja no són notícia. Les seves famílies callen perquè els han dit que callin. La premsa calla perquè -diuen- és el més prudent... perquè hi ha formes subtils de censura, perquè els mitjans han oblidat què és lluitar contra el feixisme mentre s'omplen la boca amb la memòria històrica i altres filigranes políticament correctes. Les televisions del país parlen de la maldat d'Israel i callen que els van segrestar uns islamistes radicals. TV3 ja no ens parla de la protesta de cada dimecres contra aquest segrest; l'alcalde de Barcelona -el que subvenciona amb 60.000 € el Tribunal Russell contra Israel- l'alcalde que, aprofitant la cavalgata de reis, va prometre als nens barcelonins l'alliberament dels segrestats, parla dels seus problemes i calla que una caravana solidària sufragada amb els diners dels barcelonins va ser atacada i que encara hi ha dos ciutadans segrestats. El President de la Generalitat només va aparèixer per fer-se una foto a l'aeroport al costat d'una pobra dona que va haver de "convertir-se a l'islam" per tal de ser alliberada, ignorant que es lliurava a un sotmetiment perpetu. Les feministes s'han empassat l'orgull i callen, les associacions islàmiques de Catalunya no han condemnat aquest segrest i callen i atorguen i insulten amb el seu silenci el nostre país, la vida dels segrestats i qualsevol vestigi de convivència i de bona voluntatat. Calla l'oposició per no afrontar cap compromís, callen els col·legis d'advocats, de periodistes, d'enginyers, calla l'església, calla el Govern espanyol presoner de la seva suïcida "aliança de civilitzacions". I callen els progres de la kúfia i els periodistes que viuen de denunciar i demonitzar Israel. Callar davant el totalitarisme és abdicar. Nosaltres no renunciem al futur. Ho hem dit més d'una vegada : hi ha moltes coses que ens separen de la "Caravana Solidària", però sabem, denunciem i reivindiquem que dos homes innocents estan segrestats des de fa més de mig any pels enemics de la democràcia. Volem que tornin ja, volem que tornin vius, demanem que tots els partits i les associacions que afirmen defensar la vida, la llibertat, la democràcia, la dignitat i l'entesa amb altres cultures pengin els seus retrats arreu i que exigeixin el seu alliberament immediat sense condicions. EXIGIM QUE ROQUE PASCUAL i ALBERT VILALTA SIGUIN ALLIBERATS IMMEDIATAMENT!!!

NAVEGANT CAP A LA JIHAD EN UN MAR DE MECCA COLA

Ha nascut una vedette. Ni les millors desfilades de Tània Doris al Molino poden comparar-se amb l'entrada de Manuel Tapial a l'aeroport de Barcelona fent voleiar la bandera palestina amb una mà i exhibint el signe de la victòria amb l'altra. Hi ha molt macarra social que a part de parasitar en els nostres impostos somnia en convertir-se en una mena de líder mundial dels desconcertats i dels malparits. Només cal combinar demagògia, una barra infinita, unes autoritats impresentables, l'oportunisme de la premsa i un antisemitisme secular. El que no havíem vist fins ara era una saga familiar d'agitadors tronats que es fan dir "activistes" fent xantatge a l'estat espanyol per no perdre la seva porció del pastís de les subvencions ara que la vaca pública està magra. Què es pensaven, que es tractava de solidaritat? No, és tracta d'un pols entre una ONG minúscula que ha d'aprofitar com sigui el protagonisme esquitxat amb sang dels seus 15 minuts de glòria i els governs d'Espanya i de Catalunya, formats per covards, antisemites, corruptes i ineptes. Els Manolos (Espinar-Tapial) no tenen manies a l'hora de reinterpretar la noció de "família". De fet, a Sicília fa segles que ho practiquen, i a més des de fa cert temps alguns dictadors molt preats pels antisistema de saló -republicans tots- maneguen i es passen el poder en família. Eleccions? I ara! Per a ells la democràcia parlamentària és un càncer de la burgesia. Així tenim satrapies hereditàries a Síria, Corea del Nord, Cuba i el Congo; a l'Irak els va anar d'un pèl. Els "agitvistes" tindrien un destí poc reeixit en aquestes dictadures, perquè els tirans tenen poca tirada a la tolerància i més aviat poc sentit de l'humor i els dissidents normalment acaben podrint-se en una masmorra o protagonitzant una sinistra execució pública. Manu Tapial (la versió tunejada del Cojo Mantecas) viu de la impostura i d'una premsa indecent que li riu les gràcies. Ens centrem en ell perquè els altres dos "cooperants" s'han deixat eclipsar per aquest megalòman. Els que tenim certa edat ja n'hem vist uns quants d'aquests i l'experiència ens facilita detectar-los ben aviat. Normalment en poc temps demostren la seva capacitat d'enfonsar-se en la corrupció i de fer mal a qui els envolta d'una forma devastadora. Val la pena observar el llenguatge no verbal d'aquest individu. Treguin el so dels seus monitors i observin-lo. Vegin la seva reacció davant l'abraçada del seu pare, com no deixa parlar els seus companys, com quan més gran és la mentida més crida i gesticula. Fixin-se com li brillen els ulls i com la seva mirada va d'una banda a l'altra assedegada de protagonisme. És sensacional observar com els seus companys el miren mentre menteix, mentre afirma que els van torturar, que els israelians van executar fredament alguns passatgers i "algú" va veure com llençaven els seus cossos al mar, cossos que ningú no reclama perquè senzillament no existeixen. Quan algú explica una cosa tan greu, els que ho han compartit amb tu no se't queden mirant com si esperessin que acabis la prèdica; assenteixen amb el cap, s'emocionen, busquen la comprensió en la cara dels interlocutors, interrompen, criden. Però ¿com volen que sigui aquest individu si el seu pare el té per una mena d'enviat de la veritat revolucionària? En una roda de premsa d'opereta el pare-activista va arribar a parlar de "el último mensaje al mundo" donat pel seu fill!! (minut 2). L'home no es podia creure que l'ONU, l'OTAN o el govern espanyol no haguessin intervingut seguint els savis mandats del seu fill. I de passada va lloar la dictadura cubana i va afirmar que "Israel es un estado artificial". Ei, que ho diuen els Manolos!! ¿No han llegit l'entrevista de La Vanguardia a la gran vedette del cleptopacifisme? Val la pena llegir-la. El periodista l'entrevistava abans de salpar de Turquia i, sorprenentment, li estirava de la llengua amb força encert. En aquesta entrevista Tapial justifica a Hamàs, parla d'un "lobby sionista que està practicament en totes les capes del poder tant d'Europa com d'Estats Units", sentencia que "estoy a favor de la solución de un único estado. A mi juicio, es la única viable, la más democrática. Que ellos elijan el nombre, yo no se lo voy a poner. Yo no veo la solución de los dos estados por ningún lado". També parla de certs personatges que "siendo judíos, habiendo sido ciudadanos de Israel, pues han renunciado a esa nacionalidad por el trauma que conlleva el cargar con el peso de pertenecer a un estado o a un grupo étnico que es completamente irracional para el resto de seres humanos". I el paio té els pebrots de proclamar-se activista dels drets humans i "Trabajador Social en la Comision Española de Ayuda al Refugiado (Estado Español)". Així de bé ens van les coses!

EL "LLEST" DE LA MECCA COLA

L'únic treball que se li coneix a Manuel Tapial (al marge de les subvencions conegudes i desconegudes) és el de director de la distribució a Espanya de Mecca-Cola, un beuratge fabricat per l'antisemita franco-tunisià Tawfik Mathlouthi i venut al personal solidari-anticapitalista-eco-alternatiu amb l'excusa que es tractava de "comerç just i compromès" i que "el 10% dels guanys anaven a parar als nens palestins" i un altre 10% a ONGs del país on es distribuïa. Bé, Tawfik Mathlouthi va ser jutjat i condemnat a França per delictes fiscals i comptables i Metges Sense Fronteres del país veí va denunciar que no havien rebut ni un euro de la Mecca-Cola, desmentint la propaganda que feia córrer el tal Mathlouthi. Evidentment els nens palestins no devien veure res d'aquesta generosa mentida, i si va arribar alguna cosa probablement es va esvair entre la complexa administració palestina, tan necessitada de cotxes de gamma alta. L'empresa que dirigia Tapial i el seu pare era la cooperativa Magerit Dis, distribuïdora de la Mecca-Cola. Al començament els va anar força bé perquè van introduir el producte molt oportunament amb motiu de l'inici de la guerra de l'Iraq i la crida al boycott als productes dels EEUU. Indymedia, Rebelion, Nodo50 i altres plataformes folloneres van fer el màrqueting que s'esperava d'elles amb eslògans com ara "Mecca-Cola, un refresco contra la guerra". La clientela, a part de certa progressia disposada a fer el sacrifici de beure aquella pòcima, també es nodria de joves musulmans militants de la causa, encara que passada la novetat van deixar de consumir-la perquè a més de dolenta era 30 cèntims més cara que la Coca-Cola i un, per més fanàtic o solidari que sigui, acaba posant un límit a la presa de pèl. La fi de Mecca-Cola a Espanya es va precipitar com a conseqüència dels atemptats de l'11 M a Madrid. El diari El País, fent una excepció -potser perquè els morts de la massacre no eren israelians-, no es va estar de denunciar que hi havia una trama islamista a la península i va fer públic que a Chinchón, a una de les cases dels detinguts, s'hi havien trobat ampolles de Mecca-Cola. Evidentment, per comptes de guardar un prudent silenci l'esperpèntica resposta de Magerit Dis no es va fer esperar : "Per què havien tret aquella notícia en titulars de portada?" "El País obeïa als interessos de les multinacionals de la cola", "¿per què no denunciaven que a la casa també hi havien trobat pantalons Levi's?", protestaven per "todas las viles acciones", etc. El País va respondre que la diferència entre Mecca Cola i qualsevol altre marca o objecte de consum trobat a aquella casa era la utilització política que el seu propietari i els distribuidors havien fet del producte, amb eslògans com "'No más bebidas estúpidas, bebe con compromiso' y 'No me agites, agita tu conciencia' junto a fotografías de niños palestinos enfrentándose al Ejército israelí". Va ser la fi de l'aventura oportunista dels pacifistes radicals ficats a empresaris de la cosa compromesa, sostenible i tal i tal. Però Manuel Tapial no és rancuniós amb els que li van enfonsar l'invent. Al contrari, els entén. Si no, llegeixin què va escriure fa un any : "Europa en su conjunto recoge a más de 80 millones de árabes de los cuales se estima según diferentes estadísticas que más del 70% viven aislados de influencias occidentales y de manera tradicional según los preceptos del Islam. Si hacemos caso a estos datos yo me pregunto; ¿Cómo puede ser que como Estados apoyemos por acción u omisión a un Estado como el de Israel que con sus políticas belicistas está en guerra constante con el mundo árabe?, ¿Qué intereses defienden nuestros políticos? ¿Cuántos 11-M u 11-S necesitamos?" Val, Tapial, se t'ha entès tot. I també hem entès la frase "el movimiento social que se ha generado a nivel internacional después de este ataque supone el comienzo de una lucha pacífica para conseguir 'el principio del fin de Israel'". No ens sorprèn que alguna de les respostes donades a través de la ràdio pels "humanitaris activistes" del Mavi Marmara a la patrulla israeliana que els demanava que no continuessin fossin "Calla i torna a Auschwitz" i "Estem ajudant els àrabs que lluiten contra els EEUU, no oblideu l'11 S, nois". Això la nostra televisió pública s'ho ha callat, és clar, no fos cas que si es fes públic tant els periodistes-activistes com el govern i el parlament es veiessin en el compromís de valorar la remota possibilitat que el vaixell era a mans de racistes i terroristes. I aprofitant que parlem dels mitjans de comunicació, també volem dedicar unes atentes paraules a David Segarra. Sentir-lo és entendre en quines mans ha caigut el periodisme espanyol. El director de la televisió sudamericana per la qual treballa, Telesur, amb seu a Caracas, ha declarat que Segarra "ha pagat un alt preu per dir la veritat i informar amb originalitat i creativitat" (sic). David Segarra està indignat perquè les autoritats israelianes li han requisat les seves gravacions. Probablement les hi tornaran quan acabin de revisar les imatges de la seva càmera. ¿I què es pensava que farien després del que va passar, havent vist pel You Tube que a bord hi anava gent que proclamava que desitjava el martiri, amb mig passatge cantant "mort a Israel" i sabent que els calen aquestes imatges per desmentir les calúmnies dels qui volen llençar els israelians al mar? ¿Com s'atreveix a afirmar que ell no va veure armes ni grups organitzats ni resistència quan des del mateix vaixell es va retransmetre en directe i via satèl·lit aquesta intifada marinera? Per cert, ¿i els nens palestins? Als estafadors de la Mecca Cola, als antisemites, als fonamentalistes, als oportunistes, als megalòmans, als covards, als ineptes,... a tants!, se'ls enfot completament. Maleïts siguin els assassins que manipulen la pau, la solidaritat i els nens palestins per destruir Israel!

SENYORS PARLAMENTARIS...

Aquesta fotografia va aparèixer fa dos dies a la versió digital de La Vanguardia sota el títol "Las 'armas' que los activistas portaban a Gaza". Quanta tendresa! Després de vomitar ens vam preguntar què faria La Vanguardia si qualsevol indret de la nostra geografia patís un atemptat esgarrifós com els del 11 de març del 2004 a Madrid en què criminals islamistes van fer volar quatre trens plens de civils innocents activant uns explosius servint-se de telèfons mòbils. ¿Potser això?

"Sólo querían llamar a su mamá"

No, és clar, els atemptats que maten espanyols són un tema seriós, ningú no gosaria posar-se tendre ni fer cap conyeta. I ¿què passaria si el parlament israelià condemnés la presència de fragates de la Marina espanyola en aigües internacionals per evitar la pirateria de les màfies somalís? Parlem-ne!: no es tracta d'intevenir dins les 200 milles de les aigües jurisdiccionals reconegudes, Somàlia està a milers de quilòmetres. No és un cas d'emergència o de seguretat nacional, es tracta de protegir els interessos privats de flotes de pesca abocant centenars de milers d'euros dels nostres impostos. Que hi ha pirates? "Ehr... bé, potser sí, però són les seves aigües i com que tenen pocs recursos perquè els pesquers espanyols estan devastant la seva biodiversitat marina poden segrestar, matar, violar, cobrar rescats i enviar-nos un conjur col·lectiu de vudú per prendre pel sac". No? I què passaria si el parlament israelià portés a l'ONU que dos ciutadans somalís van ser segrestats pel govern espanyol, traslladats il·legalment a Espanya i processats irregularment per l'Audiència Nacional? (Per cert, on són?, estan bé?, estan localitzables?, estan vius? Estem segurs que una legió de periodistes espanyols es desviuran per fer-nos saber tots els detalls). Catalunya, en els darrers anys, ha passat de ser un referent europeu en els àmbits de la cultura, la indústria, la investigació i el civisme a ser el paradigma de la imbecil·litat espanyola (Gràcies, Carod!!). Prova del que afirmem -irrefutable, vergonyosa, depriment, tristíssima- és la solemne resolució del parlament de Catalunya (parlament en mínúscules, SÍ!) on es condemna Israel d'una forma instantània i automàtica, sense judici ni proves, sense cap dret a la defensa, saltant-se tots els protocols democràtics, tota deferència diplomàtica, qualsevol vestigi de dubte. NO SENYOR: el parlament de Catalunya ha sentenciat que Israel és culpable. I punt! ¿Qui ha signat aquesta joia, monument a la covardia política? Prenguin nota, per favor: Oriol Pujol i Ferrusola, Portaveu GP CiU Miquel Iceta i Llorens, Portaveu GP SOC-CpC Anna Simó i Castelló, Portaveu GP ERC Mª Dolors Montserrat i Culleré, Portaveu GP PPC Dolors Camats i Luis, Portaveu GP IC-EUA Albert Rivera i Díaz, Portaveu Grup Mixt

En un país veritablement democràtic els electors hauríem de tenir dret a decidir a quines PERSONES votem, no a limitar-nos a dir amén a unes llistes tancades per les cúpules d'una casta que ha perdut la noció de la decència. Volem DEMOCRÀCIA, tenim fam de democràcia, estem farts d'empassar-nos la merda transversal de la xusma que fa trenta anys que corromp tot el que toca en nom de la pàtria, de la igualtat, de la solidaritat o del seny. Sovint es comporten com els hereus del franquisme, com els qui s'amagaven o es beneficiaven d'aquella dictadura que va vèncer gràcies a Hitler i es va perpetuar servint-se de la por que l'estalinisme provocava en el món occidental, una dictadura que ens va dur a la nit més fosca i més pestilent per anorrear l'herència dels nostres avis, gent amb un esperit obert, inquiet, lliure i esperançat. Volem llistes obertes per elegir uns representants dignes i per no votar MAI, MAI, MAI els sis covards que han condemnat Israel, el nostre soldat a la trinxera, l'escut de la democràcia, el vell amic que t'ha perdonat totes les putades i que saps que si un dia algú pregunta "qui l'ha cagat?" dirà "Jo" tapant-te les vergonyes, salvant-te la cara. És el vostre germà gran, ¿sabeu, covards? Van venir a donar la sang dels seus fills més joves i més generosos pel nostre futur fa prop de 75 anys. S'hi van deixar la pell per nosaltres, i els que van sobreviure van continuar fins vèncer la bèstia més verinosa que hagi parit mai la història. Van plorar els seus morts amb un dolor i un amor infinit, van empassar-se les brases de la venjança, van construir un país petit i orgullós per poder acollir els seus fills d'arreu, perquè mai més cap jueu pogués dir "ningú no em va voler acollir quan em perseguien". Israel és un miracle mil·lenari. No sentireu les veus dels fills de Cartago; els fenicis es van fondre, i els ibers, els celtes, els hitites, ... És que parlem d'una altra cosa! I aquí teniu, després de segles de persecucions i befes aquest poble petit i tossut observant-vos amb un somriure incrèdul. Molts dels néts dels que van jugar-se la vida per Catalunya, per la república i la democràcia ara són allà, a aquell esquitx que es diu Israel, a aquell gegant que es diu Israel. Sabeu una cosa, senyors parlamentaris covards? Teniu la sort d'haver enfonsat tant Catalunya que ni tan sols sou motiu d'escàndol més enllà de les nostres fronteres. Aquí, sí. A casa nostra sou una vergonya i una nosa insuportable. Mentre els vostres noms es perpetuïn Catalunya serà un fangar que només pot acollir corrupció mesquina, màfia terminal i esclaves sexuals a peu de carretera, a la vista de tothom, perquè quedi clar que la tracta de blanques a Catalunya és tan normal com el tràfic d'influències, la compra de la premsa, les trampes a les oposicions, les subhastes en les adjudicacions públiques, la violació dels programes electorals,... I el segrest de la democràcia. A vosaltres, covards, se us enfot. A nosaltres, no. Sabem cap on han de mirar les nacions que no volen morir. I vosaltres, mesells, no esteu ni estareu mai en el nostre camp de visió. Aneu fent comissions falses d'investigació per transaccionar dossiers repugnants, per cobrir els gripaus que fa més de trenta anys s'estan venent Catalunya. Ben aviat haureu de reconèixer que Israel, una vegada més, ha fet tot el que ha pogut per defensar la democràcia com vosaltres no sereu capaços de fer mai; que Israel ha deixat clar una vegada més que no s'arronsa davant de qualsevol amenaça fonamentalista -com vosaltres no tindreu mai el valor de defensar-, i que Israel està en disposició d'assumir els seus errors com vosaltres mai podreu assumir, perquè els vostres errors no són fruit de l'emergència i de la dignitat sinó de la corrupció, de l'abús i l'insult al vostre poble, a la democràcia, a la decència, a l'honradesa, a Catalunya, i a tots els qui van arriscar el seu futur i els qui van donar la seva vida per Catalunya. Recordeu aquests noms : Oriol Pujol i Ferrusola, Portaveu GP CiU Miquel Iceta i Llorens, Portaveu GP SOC-CpC Anna Simó i Castelló, Portaveu GP ERC Mª Dolors Montserrat i Culleré, Portaveu GP PPC Dolors Camats i Luis, Portaveu GP IC-EUA Albert Rivera i Díaz, Portaveu Grup Mixt Volien el vot fàcil? : endavant, el pogrom ven més que la consciència. Però que ningú no oblidi que el que es sembra es cull. I si algú de més amunt ha dictat aquesta ignomínia, que ho digui i s'aparti. Sigui qui sigui. Fora per sempre!