VICIS OCCIDENTALS (Vittorio Arrigoni)

Vittorio Arrigoni ha estat assassinat per un grupuscle salafista de Gaza vinculat a Al Qaida. El van segrestar per forçar una negociació amb Hamas, van donar un termini de 30 hores -un termini ben estrany, per cert- i abans que finalitzés el van liquidar després d’apallissar-lo. Van servir-se d’aquest militant italià per posar a prova Hamas com si es tractés d’un objecte o d’un hamster. La seva vida, la seva dignitat personal i tot el que havia fet com a cooperant incondicional de la visió més extremista de la causa palestina els importava ben poc. Els assassins de Vittorio han donat una explicació coherent amb la seva ideologia totalitària : escampava vicis occidentals.

Vittorio s’havia fet tips d’afirmar que moriria per una bala israeliana. S’equivocava sovint. Vittorio va qualificar com a segrest la detenció de què va ser objecte l’any 2008 per part de les autoritats israelianes que, passats sis dies, el van expulsar del país. Una vegada més s'estava equivocant. Potser en el decurs de les seves darreres hores va ser conscient de la tràgica diferència entre detenció i segrest. Massa tard. Potser Vittorio va pensar que s’havia equivocat sempre, potser va desitjar que un maleït soldat de l’exèrcit d’Israel esbotzés d’una patada la porta de la casa on el tenien segrestat i li salvés la vida. Però no va poder ser perquè “l’ocupant” fa més de cinc anys que va sortir de Gaza però allà no hi ha cap autoritat que garanteixi la llibertat, la dignitat i la vida. Fa temps que ho sabien els cristians assetjats i perseguits, ho saben els dissidents palestins que somnien amb una futura Palestina democràtica i laica, ho saben les dones de Gaza discriminades per una misogínia patològica, ho saben els pares que no volen que els seus fills siguin adoctrinats per l’odi, ho saben els homosexuals, la gent que vol vestir com li dóna la gana i que vol escoltar la música que li agrada, ho saben els vells que han vist com el seu poble s’ha anat enfonsant en la misèria i en la tenebra i ho saben els periodistes progres que no instal·len les seves seus a Gaza o a Síria sinó a al mateix Israel que demonitzen perquè és l’únic país de la zona que garanteix la seva llibertat d’expressió, els seus drets i la seva vida.

I el Vittorio, ¿no ho sabia?, ¿no havia notat res després de tornar il·legalment a Gaza pocs dies abans de l'inici de l'operació Plom Fós? Probablement aquella guerra va suposar l'experiència més dolorosa de la seva vida. Si ja havia pres partit abans de viure aquella situació infernal, a partir d'aleshores seria incapaç de raonar, d'escoltar i de discernir amb qui estava col·laborant. Un cop finalitzada l'operació militar molts cooperants se'n van anar de Gaza; ell no. Alberto Arce escriu en el seu blog que el que el va empènyer a sortir per cames va ser l'existència de grups palestins que veien els estrangers com un perill i alhora com a moneda de canvi. Ho explica ara amb motiu de l'assassinat del seu company, però aleshores s'ho va guardar, com també s'ho va callar en Vittorio, no fos cas que la realitat espatllés la història de bons i dolents que durant tants anys ha servit per atraure cooperants, portades de diaris, reportatges televisius, propaganda per als sàtrapes de la zona i diners; molts, molts diners.

Vittorio Arrigoni era molt actiu. Les noves plataformes de comunicació -moltes de les quals ideades, desenvolupades i posades a disposició del públic gratuïtament per joves jueus de classe mitjana- van facilitar-li la feina. Blogs, diaris digitals, transmissió d'imatges i vídeos via mòbil o Internet, facebook, You Tube... En Vittorio no perdia el temps. No era un cooperant, era un militant i el seu llenguatge defugia el matís : estat terrorista, boicot, aparthaid, racisme sionista,... En un dels seus escrits afirmava que els soldats israelians poden matar un home en menys d'un segon (mig segon si es tracta d'un palestí), però són incapaços d'entendre el significat de termes elementals com ara dret a l'existència o dret a la supervivència. ¿Pot ser que en Vittorio hagi mort abans d'entendre que precisament aquests dos drets formen part de la raó de ser d'Israel?

Vittorio Arrigoni era un italià jove i vital que malgrat creure en una ideologia tan rància com el comunisme no li feia fàstics al que els seus amfitrions devien considerar febleses indignes : un piercing en una cella, un look modern i diferenciat, un cos de gimnàs, penjolls al coll, tatuatges als braços (encara que el més visible fos " muqawama" -resistència- en àrab). I, a més, bevia i fumava, parlava amb les dones d’igual a igual i no el turmentaven els tabús sexuals i les inhibicions malaltisses. Totes aquestes manifestacions de llibertat per als salafistes -o per al Hamas- són vicis occidentals. Els seus segrestadors ¿li van explicar que en un comunicat afirmaven que era fill d’un “estat infidel” i que havia entrat a Gaza per difondre la corrupció i per propagar entre els palestins els vicis d’Occident? Resulta difícil topar-se amb un fracàs més manifest i més trist per a un home que es diu internacionalista i que proclama que l’única nacionalitat és la pertinença a l’espècie humana que els seus assassins siguin aquells a qui ajuda incondicionalment i que el matin pel fet d’haver nascut en un estat infidel. Perquè ¿què volia en Vittorio? i, sobretot, ¿què volia demostrar? Potser estava atrapat en un imaginari familiar plagat d’avis partisans i antifeixistes i amb una mare comunista alcaldessa d’un poble de la Llombardia, potser va fer-se un embolic amb les seves lectures sobre la guerra civil espanyola, Gernika i les Brigades Internacionals. Potser hi havia un molt de posse revolucionària amb la seva gorra de mariner-partisà i la seva pipa. La foto que il·lustra aquest article descriu prou bé el personatge que s’havia fabricat : la gorra, la pipa, una samarreta amb missatge, el passaport i mans enlaire quan ningú no l’està apuntant. Una imatge per a la posteritat del pacifista disposat al martirologi que trobava que “Hamas és massa complaent i cooperador amb el règim sionista israelià” (sic). Doncs va topar-se amb algú que també ho creu i que ho demostra amb fets, prescindint de les conseqüències. Vittorio era un occidental a qui li agradaven les mateixes coses que agraden a la majoria dels occidentals, inclosos els jueus. Potser això explica en part l’acarnissament de què va ser víctima, per què el van segrestar, per què el van apallissar, per què el van humiliar mostrant-lo en un vídeo públicament amb els ulls embenats amb una cinta adhesiva, sagnant, probablement de genolls i amb les mans lligades darrere l’esquena mentre la mà d’un dels seus assassins l’estirava dels cabells mostrant-lo com un trofeu de caça. En Vittorio va trobar els menys complaents del mercat, els més durs contra el règim sionista i, de passada, contra tot Occident, capaços d’asassinar-lo de manera que quedés clar el seu missatge, vexant-lo, fent-lo patir amb una mort lenta i brutal, escanyant-lo amb un cable metàl·lic amb tanta ràbia que va arribar a segar en part el seu coll. Una execució atroç que explica coses concretes : vicis occidentals.

La vella frase d'Abba Eban "els palestins mai no perden l'oportunitat de perdre qualsevol oportunitat" cada dia sembla més càndida i optimista. El cert és que darrere d'una facció salvatge espera el seu torn una de pitjor, fins el punt que ara mateix hi ha qui creu que Fatah és una organització seriosa i dialogant i que els islamofeixistes de Hamas en el fons són moderats. L'espiral de brutalitat i nihilisme sembla no tenir aturador. I la hipocresia tampoc. Un exemple sagnant és aquest comunicat : “el govern de Gaza condemna aquest crim atroç, que no s’adiu amb els nostres valors, la nostra religió ni els nostres costums i tradicions”. Això és el que diuen ara els que surten al carrer a ballar i a convidar a dolços a tothom quan hi ha un atemptat amb víctimes civils israelianes, els mateixos que van celebrar fa uns dies que uns covards degollessin cinc membres de la família Fogel -inclosos dos nens i un nadó- entrant de nit a casa seva aprofitant que dormien. Hi ha preocupació a Hamas, sí, sobretot perquè tal com afirmen “pot perjudicar els objectius del poble palestí”. El que perjudica el poble palestí són els seus dirigents; aquest crim -un més, per cert- pot fer-se notar en la minva de hooligans i de diners. I això és el que els amoïna de debò.

¿Vostès s’han parat mai a comptar quantes organitzacions palestines s’han solidaritzat obertament amb els tibetans, els tutsis, les dones de Ciudad Juárez o amb qualsevol minoria oprimida fora de la seva òrbita? El recompte és fàcil : cap. ¿Què deuen pensar dels cooperants i les organitzacions que aporten diners i dels activistes que deixen les comoditats de què disposen en els seus països per anar a viure a Gaza? ¿Que són solidaris, que són idiotes, que busquen alguna cosa que no confessen? Potser sospiten que un comportament tan inexplicable és el més misteriós i amenaçador vici occidental.

Vittorio Arrigoni escrivia articles i llibres incendiaris i donava conferències cridant al boicot contra Israel. Era conegut; massa conegut. La seva mare ha declarat que va arribar a Israel l’any 2002 gairebé per casualitat i que li havia confessat “quan vaig creuar la Porta de Damasc i vaig entrar al Jerusalem Est em vaig sentir quasi fulminat”. “En aquell moment va entendre que la seva labor se centraria a Palestina”, afegeix la mare. Aquell fulgor sobtat envoltat d’èpica revolucionària el duria a menysprear Israel i a callar davant els atemptats que cometien contra la població civil israeliana els qui ajudava incondicionalment. El seu assassinat ha estat condemnat per moltes organitzacions polítiques, per ONGs, per la Casa Blanca i pel secretari general de l’ONU. Però ell, en Vittorio, no va escriure ni una paraula sobre l’assassinat de Juliano Mer Khamis. ¿Saben per què? Perquè la seva no era una militància impostada, perquè sabia de què parlava, perquè pertanyia a aquella terra i lluitava a la seva manera per la convivència. Per al Vittorio, Mer Khamis devia ser “massa complaent i cooperador amb el règim sionista”.

L’assassinat de Mer Khamis suposa la liquidació del miratge de “dos pobles en un sol estat”. L’assassinat d’Arrigoni és el paradigma del fracàs per als que s’embarbussen amb termes com internacionalisme, multiculturalitat o cosmopolitisme sense saber ni entendre ni sospitar quin món sinistre somnien els botxins que protegeixen. Els qui pensen com el Vittorio i ara diuen que Israel és el “culpable moral” del seu assassinat no aniran a veure cap obra de teatre on s’escenifiqui la seva mort ignominiosa.

El crit de guerra de Vittorio era “mantinguem-nos humans”, Restiamo umani! Se'l creia?... Els seus assassins no el van escoltar, els seus protegits no el van entendre, els seus coreligionaris callaran. La setmana vinent el món l'haurà oblidat. Ciao, Vittorio!

Galeria fotogràfica

La seva darrera felicitació de Nadal. Va tornar
a equivocar-se de víctima i de botxí

Il·lustració-tipus al seu blog





Un look diferent



Inimitable



Resistent

 



Mediàtic

  

Sittin' On The Dock of the Bay

Fum

 



Amistats perilloses

 

Enemics insospitats

'Qui sono e faccio quello che ho sempre sognato'


Rientrerà  MERCOLEDI 20/04 con volo Alitalia AZ 895 con partenza alle 16.00 ora locale, dal Cairo, arrivo a Roma Fiumicino alle ore 19.35

MER-KHAMIS (Off stage)

Un actor ha estat assassinat. A molta gent l'importa una merda. Es deia Juliano Mer-Khamis, era el paradigma del compromís per aquests que es creuen progressistes i que no poden entendre ni acceptar una realitat que s'obstina a mostrar la seva cara més atroç.

Mer-Khamis era un actor i director de teatre i de cinema de nacionalitat israeliana i sang jueva i àrab. Fill d'Arna Mer, membre del Palmakh en la seva adolescència i de Saliba Khamis, àrab cristià dirigent del Partit Comunista d'Israel, Juliano era un clar exemple de les contradiccions d'una societat israeliana que admet -i s'exigeix- la crítica i el debat fins a extrems que poden semblar incomprensibles. Va continuar l'obra de la seva mare, que havia donat suport a la primera Intifada amb una alternativa fins aleshores inèdita adreçada als nens per enfrontar-se a Israel sense armes ni atemptats : la creació del Teatre de la Llibertat a Jenin. No cal dir que l'enfocament del teatre que dirigia Juliano i els seus plantejaments polítics desagradaven profundament amplis segments de l'opinió pública d'Israel i que ell mateix era percebut com una figura incòmoda. Però aquest rebuig no passava de la crítica política i ètica i no va suposar ni la seva persecució ni greus represàlies personals i professionals, prova que la societat israeliana és genuïnament democràtica en contrast amb la realitat d'una societat palestina tant o més complexa però infinitament més crispada i disposada a acceptar o practicar la intolerància per mitjà del silenci, el doble joc o el terror.

Per als fonamentalistes i els totalitaris que anhelen la destrucció d'Israel i professen un odi soterrat o desbocat contra els jueus, Mer-Khamis era una amenaça. Per a ells la diferència és un perill i el sentit crític una xacra execrable que cal eradicar. Juliano no els agradava perquè, pensés el que pensés, tenia sang jueva, nacionalitat israeliana i un pare àrab però cristià. El seu nom els era estrany, els seus costums insuportables, les seves declaracions intolerables. ¿Què es pensava aquell progre de merda? Quin dret l'assistia a apartar els nens del seu teatre del mestratge dels "savis" que preferien que es volessin dins d'un autobús ple de civils jueus? Com s'atrevia a estimular que els nens i les nenes compartissin un mateix escenari?

Juliano Mer-Khamis, com tots a la vida, va cometre errors. Probablement el seu error més greu no va ser posar Israel a la picota amb les seves crítiques sinó emmirallar la societat palestina amb la seva inquietant realitat convençut que l'ajudava. I, sí, l'ajudava, però no en el sentit que desitjaven els intolerants. El van insultar, el van amenaçar, va patir atemptats d'advertiment, van intentar cremar el seu teatre en més d'una ocasió, va haver de suportar la cancel·lació de representacions i que alguns pares sota pressió prohibissin als seus fills que continuessin col·laborant amb ell i el deixessin penjat poc abans d'una estrena. Ara fa dos anys al seu Teatre van estrenar una adaptació "palestina" de l'obra de George Orwell 'Granja Animal' (Rebel·lió a la granja- Animal farm). La versió va coure, i molt, perquè la Rebel·lió s'havia transformat en una Intifada i perquè, respectant l'esperit de l'obra d'Orwell, les crítiques es repartien a tort i a dret. Allò, probablement, va suposar la gota que va fer vessar el vas de l'exigua capacitat de tolerància, autocrítica i sentit de la ironia d'una societat palestina corsecada per la por a la llibertat.

'Muere a tiros un actor israelí en Yenín'. Aquest és el títol del breu article que el diari 'El País' dedica a l'assassinat de Mer-Khamis, com si hagués mort accidentalment en un tiroteig. Però no, Mer-Khamis no era només un actor israelià que passava per Jenin. Tenia un passat i, a més, va ser assassinat salvatgement per uns covards encaputxats que el van disparar a boca de canó mentre aparcava el seu cotxe al costat mateix del teatre que dirigia. ¿Era un inconscient o assumia que algun dia el matarien?... Ho sospitava. "Seria molt trist que després de tot el que he fet pels joves del camp de refugiats de Jenin em matés una bala palestina". "Ser lliure vol dir poder qüestionar, ser lliure vol dir poder expressar-te lliurement, ser lliure és deslliurar-te d'entrada de les cadenes de la tradició, la religió, el nacionalisme; només després d'això pots tirar endavant".

És cert que el teatre és un verí letal i dolç. Astrov, Cassio, Mercuccio, l'Enemic del Poble... Tots, cap, algun? Tant se val! Juliano Mer-Khamis ja no és aquí. El desassossec dels covards i una onada de bilis negra han esborrat les seves rèpliques.

Dos homes proven de distingir el que resta d'ell i no el veuen. I no sabem què pensen ni a quin costat del guinyol situar-los. I no sabem què veurà i què pensarà d'aquí uns anys el seu fill petit després de presenciar el seu assassinat. Mer-Khamis se sentia un ciutadà del món enamorat i ferit per un bocí de terra pertorbadora on el món es debat entre la ciutadania i el sotmetiment, on la compassió és un luxe i els herois tristos són expulsats de l'escenari. Potser no haurà servit de res ni una sola de les seves quimeres. El que és segur és que si els seus assassins creuen que a partir d'ara no els molestarà i que la seva mort servirà d'escarment, s'equivoquen. Fa segles Shakespeare va donar veu als innocents, a la consciència i a la culpa. Des d'aleshores els seus laments venen d'entre caixes, fora d'escena, i es fan escoltar. La veu de Mer-Khamis s'afegirà al cor. La sentiran els seus assassins. I els insensats, i els escèptics. La sentirem tots.

GOLDSTONE I LA NÚVIA DE BEIRUT

El jutge Goldstone, autor de l'Informe sobre l'operació Plom Fos que criminalitzava Israel, s'ha despenjat amb un article al Washington Post on prova de justificar-se, no pas de retractar-se. Es "retrata", això sí, i ho fa obligat per un contrainforme signat per la jutge Mary McGowan Davis encarregat també per l'ONU atenent les acusacions de l'estat d'Israel sobre la parcialitat i la falsedat de l'Informe Goldstone.

El jutge Goldstone afirma que "si aleshores hagués sabut el que sé ara, l'Informe Goldstone hauria estat diferent". S'ha de ser cínic per cobrir-se les vergonyes amb una justificació tan barroera. Un jutge designat per un organisme internacional i amb tots els mitjans de què va disposar no pot sortir amb una excusa de pati de col·legi. Va acusar Israel de bombardejar directament i intencionadament la població civil de Gaza -avalant la teoria d'un Israel sàdic i assassí- i va donar crèdit a tots els testimonis aportats per Hamas. Tots?  Pel que es veu no va tenir en compte una de les dades facilitades pel clan que governa Gaza i que per ella mateixa desmentia la mort indiscriminada de població civil i, en conseqüència, cap intencionalitat criminal per part d'Israel : del total de morts civils les dones representaven l'11% segons Hamas (segons Israel el 4,5%), demostrant aquest sol fet que els bombardejos no van ser indiscriminats ja que les dones suposen el 49,3 % de la població de Gaza. Però les matemàtiques tampoc deuen ser el fort del jutge Goldstone, el típic "jueu bo"  que fa les delícies dels antisemites; ni les matemàtiques ni la vergonya.

En realitat, el que el jutge Goldstone "sap ara que no sabia abans" és que un comitè format per tres juristes de reconegut prestigi internacional qüestionaria públicament la veracitat i la imparcialitat del seu Informe infamant. Ara li tocava justificar-se, un vell costum seu. També va provar de fer-ho quan es va fer públic el seu passat sinistre com a jutge a la Sudàfrica de l'aparthaid, quan va afirmar que feia assotar i executar gent (només negres, naturalment) o que va condemnar a la presó un nen de 13 anys pel delicte d'haver dut al col·legi una cassette amb una entrevista clandestina a Nelson Mandela perquè "era la seva manera de lluitar des de dins contra el sistema". Ho vam explicar en aquest post on, de passada, donàvem notícia de com la pantomima anomenada Tribunal Russell contra Israel havia tret suc de l'Informe Goldstone.

I els nostres mitjans públics de comunicació, què n'han dit de tot això? Res, muts. Ni en Pepe Garriga va fer cap crònica sobre l'Informe de la jutge McGowan Davis ni Joan Roure ens ha explicat que Israel ha demanat novament que l'ONU revoqui l'Informe Goldstone basant-se en aquesta ocasió en l'article-justificació del jutge, ni cap periodista de la casa ha tingut el detall de fer públic el passat de Goldstone. O no s'han assabentat o ens ho censuren, dues raons de pes igualment vàlides per cessar fulminantment la directiva en ple dels serveis informatius de TV3, els mateixos serveis que s'han fet tips d'esgrimir l'Informe Goldstone com a prova irrefutable per demonitzar Israel, la mateixa camarilla que abusant del poder que els confereix dirigir els serveis informatius d'una televisió pública manipula, tergiversa, censura i menteix per insultar i perjudicar Israel i per excitar l'antisemitisme a Catalunya. Els mateixos que van exhibir en un informatiu la imatge del vestit de núvia amb què il·lustrem aquesta entrada, una imatge manipulada fins a la nàusea del juliol de 2006 per deslegitimar el dret d'Israel a defensar-se contra el bombardeig al que era sotmès des del Líban i per acabar amb el segrest dels seus soldats a mans d'escamots terroristes que entraven clandestinament a Israel; una posada en escena de primer de parvulari de l'agitprop antijueva. El proper muntatge podria ser un osset de peluix sanguinolent travessat per un punyal amb una estrella de David gravada al mànec. De res, camarades!