AMORAL, TRAMPÓS, ANTISEMITA

"Me he despedido de muchos compañeros de Amical de Mauthausen con un abrazo y un apretón de manos. Reconocen que una cosa es la persona y otra el farsante". Aquesta frase impagable d'Enric Marco defineix perfectament el seu autor, un amoral. Enric Marco és com el personatge que il·lustra aquest post: el substancier, un individu que fins a primers del segle XX vivia de la misèria i per la misèria recorrent el territori i oferint el lloguer d'ossos de pernil per enriquir el brou de les cases més humils. Ficar una estona a l'olla un os poc usat valia més; una remullada breu valia menys. El cas era arrossegar sòrdidament les restes del que havia tingut substància i aprofitar-se de la indigència. Quan la impostura de Marco va ser descoberta, aquest va haver d'improvisar una excusa: s'havia fet passar per un deportat del nazisme per ajudar aquest col·lectiu, per reivindicar-lo i dignificar-lo perquè ell... s'explicava millor que els autèntics deportats! Havia actuat així per solidaritat, de bona fe i admetia que "cada día que pasa me arrepiento. Es un error táctico. El problema es que los campos de concentración ‘vendían’ más. Mi error fue distorsionar ese discurso" . Però immediatament deixava caure que ben mirat la seva experiència a la presó de Kiel havia estat tan o més dura. Amb l'astúcia que el caracteritza va bastir un nou relat heroic per reflotar el cuc : va anar a l'Alemanya de Hitler com a treballador voluntari, sí, però ho va fer per fugir de la repressió d'Espanya i per fer sabotatge. El van torturar salvatgement, el seu judici va ser un calvari... Ja hi tornem a ser, torna l'heroi. Gairebé ningú fa preguntes : els nazis en cas de sabotatge torturaven però després no jutjaven, executaven. Era una dictadura feixista i estaven en guerra, ¿sap, senyor Marco? Això de fer judicis per a ells era una mariconada típica de les democràcies burgeses i judaitzants. Però, com se'n va sortir el sabotejador èpic d'aquell judici? Així : "En el juicio me acusaron de conspiración contra el III Reich, pero un intérprete me ayudó y volví a España con un permiso vacacional de 30 días, del que no regresé". Què llest! com va enganyar els nazis! Aquesta resposta mereix una "onada" multitudinària al camp del Barça. ¡Però si resulta que els nazis respectaven l'estat de dret i s'estovaven quan un sabotejador que conspirava contra el III Raich sentia nostàlgia de la seva terra! Què fotien els republicans espanyols de Mauthausen i els jueus d'Auschwitz!? Per què no van demanar uns dies de vacances per anar a veure la tieta Sara a Lodz? Marco no només ha banalitzat l'holocaust repetidament sinó que ha contribuït a la seva negació tant després que se sabés que el seu testimoni era una farsa com abans. Veiem-ho : "Hoy hay otros campos de concentración. Hay campos de concentración en Ruanda, en Somalia, en Afganistán, en Guantánamo, en Palestina... Lo de Israel y Palestina no es sólo una cuestión de religión. La intolerancia es la intolerancia y la violencia es la violencia. Israel es un peón de EEUU y de Occidente, y se le consiente todo precisamente por eso. Lo necesitan. Es la barrera para frenar a los países árabes. El terrorismo de los palestinos no deja de ser una consecuencia de la miseria. Nosotros rechazamos la política de Israel. No pueden ampararse en el recuerdo de lo que pasó". "Lo que pasó" : perfecte resum de l'holocaust fet per un antisemita; fàcil, ràpid, net, indolor, insubstancial, profundament amoral. L'entrevista en què Marco fa aquestes darreres declaracions començava amb una inqualificable introducció per part del periodista que la signava "En los campos de exterminio de Hitler no sólo hubo judíos, arquetipo del Holocausto". El que es desprèn d'aquestes afirmacions té un abast immens. El poble que va ser víctima del pitjor genocidi de la història es veu reduït a arquetip, l'holocaust és una cosa que va passar i, ara, Israel es venja en una víctima propiciatòria pel record del que va passar. I per què? : perquè Israel és cruel i venjatiu i és un peó dels EEUU i d'Occident, és a dir de les democràcies parlamentàries i de la cultura judeocristiana, i fa de barrera per frenar els països àrabs. Seguint el fil del discurs, el més lògic seria que que aquesta barrera saltés i que els "països àrabs" no tinguessin cap fre i s'arribés al gran somni dels qui han segrestat la marca de l'esquerra : l'enfondrament de la democràcia, de la cultura i de la civilització occidental. I, per descomptat, la destrucció d'Israel. Pagarien amb gust viure sota una tirania islàmica per poder-ho veure. Enric Marco, ets un feixista! Marco que, des que es va fer pública la notícia del seu engany es queixava amargament que l'haguessin condemnat al silenci, ara torna a ser un "figurant amb frase" de la història. Amb motiu de l'estrena del documental 'Ich bin Enric Marco' - que no podem valorar perquè encara no l'hem vist- va fer unes declaracions en què afirmava que durant el documental es 'recupera' la seva figura. Quina figura? Perquè ara sabem com es diu, però no qui és. Enric Marco és la impostura permanent. Tenim un home que ha ocupat diversos càrrecs, que ha rebut honors i atenció mediàtica i que s'ha erigit en referent moral durant trenta anys cavalcant sobre la mentida. Però el més inquietant no són aquests trenta anys d'impostura sinó el buit biogràfic que va de 1943 a 1973. Ningú no en sap res del cert. Ell ha explicat evitant sempre el detall que va lluitar contra el franquisme, però a començaments dels '80 ja hi havia militants de la CNT que es demanaven d'on havia sortit aquell bolet tòxic. Va ser secretari gereral d'aquest sindicat anarquista amb un nom fals i això els seus companys no ho sabien, però la policia sí. Era un mentider compulsiu?, algú que volia ficar mà al patrimoni històric de la CNT i a una indemnització del govern alemany?, un infiltrat de la policia? Potser les tres coses alhora o alguna més? La seva biografia no s'aguanta ni amb cola d'impacte : explica que a l'abril del 36 tenia 10 anys però després afirma que al juliol del 36 en tenia 14. Diu que el van detenir a Kiel traient-lo del llit una matinada i que el van torturar deu dies i passat un temps declara que el van detenir un matí i el van torturar sis dies. Assegura que va anar al front d'Aragó amb 14 anys al costat de Durruti, com si l'avantguarda permetés nens al front durant l'inici de la guerra. Narra una entrevista a Durruti que li va fer un periodista a Barcelona com si hagués estat al front i ell hi fos present. Afirma indignat que ell no s'ha fet passar mai per deportat, quan va fer centenars de conferències i entrevistes fent-se passar pel "deportat número 6.448" i encara es pot consultar a La Vanguardia que "con la aureola de deportado me ganaba la atención de los chavales cuando iba a dar conferencias. Piense que en una asignatura tan árida como la historia es necesario ofrecer estímulos". Enric Marco, ets una vergonya! Què es pot esperar d'un home que falseja la seva biografia fins i tot amb la seva dona i les seves filles? Per què la policia a l'any 78 no va filtrar que el cap de la CNT no es deia Enrique Marcos? Per si alguns lectors ignoren o han oblidat aquella època, durant la secretaria general de Marco van passar moltes coses. Entre d'altres, va haver el cas Scala, en què van morir quatre treballadors d'aquella sala de festes, per cert, afiliats a CNT. Uns joves anarquistes van ser acusats i condemnats perquè els còctels molotov que van encendre el local es van llençar després d'una manifestació de la CNT. Van haver de passar anys a la presó fins que es va demostrar que l'autor era un infiltrat de la policia i que a la sala algú hi havia introduït quantitats considerables de fòsfor. Durant la secretaria general de Marco la CNT es va escindir i va haver un plet que va durar 10 anys per dirimir qui es quedava amb el patrimoni històric i amb el nom del sindicat. Marco va quedar de la part dels que van sortir de la CNT. Per què les autoritats d'aleshores no van revelar que Marco no havia estat deportat a un camp nazi i que en realitat havia anat a fer de treballador voluntari a favor de l'aparell de guerra nazi? Hauria dinamitat el prestigi del secretari general del sindicat, que havia anat acumulant poder i ressò mediàtic (en aquest vídeo podem veure el seu abrandat discurs demanant que sortissin tots els presos al carrer, inclosos els psicòpates. Com si ser a la presó per assassinar un innocent o per lluitar per la llibertat del teu país fos equiparable. No vindrà tot d'aquí, Marco?). Tot sembla indicar que més que picar-li el crostó al secretari general convenia més la voladura indirecta del moviment llibertari, que en aquell moment crexia exponencialment i feia témer al govern espanyol i als partits del moment que esdevingués incontrolable. Res millor, doncs, que un secretari general del sindicat anarquista tan vulnerable davant la pressió i el xantatge. "DECRET 262/2001, de 12 de setembre, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Enric Marco Batlle : Sindicalista i dirigent del món associatiu. Pel seu combat contra el franquisme i el nazisme, que el portà a ser detingut per la Gestapo i internat a un camp de concentració. I també per la seva fidelitat a la tradició llibertària del moviment obrer català, que es concreta en una dilatada trajectòria com a militant i després secretari general de la CNT a Catalunya. Membre de l’Amical de Mauthausen, cal subratllar, d’altra banda, el seu impuls continuat a la millora de la qualitat de l’ensenyament des de l’àmbit cívic". Val la pena veure aquest vídeo de l'home que ara afirma indignat que no es va fer passar per un deportat. Val la pena escoltar el seu relat maquinal on ell és l'heroi, el lluitador insubornable, el supervivent que pot donar lliçons morals a tothom. Curiós que tingui el vici d'usar la paraula VERDADERAMENTE com a crossa i curiós també el particular deix que solien compartir els funcionaris franquistes que volien amagar el seu accent català.

Som a un país amb una memòria històrica selectiva i mesquina, amb una església que va canonitzant màrtirs i calla les seves vergonyes i una esquerra que no vol admetre que a la reraguarda es va matar innocents del tot inofensius a causa de les seves creences personals. El silenci de Cain ha ocultat molts anys els nostres deportats. La majoria dels qui van sobreviure han mort en el silenci, en l'exili, en l'oblit. No necessitaven un xarlatà impresentable que anés recollint el fruit dels seus sofriments enganyant criatures i adolesents com si l'infern dels camps de la mort fos un reality show. Mereixien respecte, reconeixement i justícia i no els van tenir. "He visto a miles de jóvenes ilusionados y con una forma desenfadada de intentar cambiar las cosas. Tienen una forma alegre de ver la vida, pero a la vez protestan con lucidez. Les he dicho: 'He estado muchos años esperándoos' ". Enric Marco, ets un miserable!

יש"ו

ENRIC MARCO : LA DRECERA DE L'IMPOSTOR

A finals dels anys '70 un homenet insignificant i desconegut va començar a despuntar entre el jovent anarquista de Barcelona, es feia dir Enric Marcos, un vell lluitador de cartró pedra, el flautista de Hamelin que hipnotitzava la canalla llibertària que anava de dura i clandestina però que s'estovava com un melindro i cantava la parrala davant d'aquell impostor que narrava les seves èpiques jornades de tortura i calabós d'opereta. Va treure més informació aquest individu d'aquells incauts de la que hauria tret una rossa monumental o els germans Creix, i és que els herois són terreny adobat per la lírica i el bel canto. No se sap del cert què en va fer de tanta informació, potser alimentar el seu ego, potser saldar algun xantatge policial. Si, un xantatge, perquè a diferència d'aquell jovent rebel i crèdul de finals del franquisme la policia sí sabia qui era. Sabia que no es deia Marcos sinó Marco i que aquell subtil canvi de cognom servia per maquillar un passat de febleses i misèries i per fer possible l'ascens a l'altar de la revolució a un personatge que, a falta de èpica i d'autor, s'anava fabricant una hagiografia feta a mida, guanyant terreny centímetre a centímetre a compte de la confusió d'aquells anys. No ho va tenir gaire difícil tot i ser maldestre. Declarar-se anarquista als setanta podia suposar tant un dur compromís com un còmode llimb, una etiqueta ambigua que feia furor entre la gent jove i l'esquerra no dogmàtica de l'època. D'altra banda, entrar a la CNT era molt més assequible que passar cap prova de foc : els comunistes feien massa preguntes i els partits burgesos que es posicionaven a la graella de sortida de la cursa de la transició funcionaven com un club anglès, per referències familiars, negocis compartits o mèrits demostrables. La CNT havia estat escapçada moltes vegades durant la dictadura, els vells cenetistes s'havien tirat dècades a les presons i la majoria estaven o tancats o exiliats o rendits. Hi havia a més un enfrontament manifest entre la CNT de l'interior i la de l'exili. Per acabar-ho d'adobar, també el cenetisme de l'interior estava severament dividit des de finals dels anys seixanta i una facció coquetejava sense dissimul amb el sindicalisme vertical del franquisme. Aquesta va ser la CNT que va acollir l'Enric Marco que va sorgir del no res cap a l'any 74 i que ben aviat es va encarregar personalment d'estendre ponts a la gent jove que no sabia a quina porta picar per militar en un sindicat amb una aurèola tan èpica. Malgrat no haver complert els 60 anys, era el vell lluitador, el iaio rebel que havia superat totes les proves que la seva rica imaginació elaborava. Marco va aconseguir així, informació, acòlits, prestigi i un currículum que es retroalimentava i que li serviria més endavant per catapultar-lo a la secretaria general de la CNT de Catalunya i, poc després, a dirigir l'organització estatal i a dinamitar-la a plaer. L'any 78 dos ex-deportats a camps nazis van escriure un llibre on es relataven diferents experiències de republicans que van patir aquesta traumàtica experiència, 'Los cerdos del comandante', editat per Argos Vergara. Enric Marco, veient que aquell tema començava a ser divulgat i que li aniria força bé per a la seva particular campanya de màrqueting, des del seu púlpit revolucionari s'ho va fer venir bé perquè comptessin amb el seu relat que no passava de quatre pàgines i on barrejava una mica de realitat i molta ficció. La seva narració acabava a Kiel amb l'alliberament del penal per part dels aliats just a temps per salvar la vida. Molta palla i poca concreció per dissimular la impostura : es va unir als maquis a França, el van detenir els alemanys, el van transportar al camp de Flossemburg i després a una fàbrica de Kiel com a obrer especialitzat. Amb els anys, veient que ningú es prenia la molèstia de comprovar seriosament si la seva història era certa la va anar exagerant fins al deliri. L'any 2002 va decidir apostar la poca vergonya que li quedava a una carta i va plasmar en un altre llibre sobre experiències de deportats espanyols ('Memòria de l'infern', d'Editorial 62) una versió "perfeccionada" que havia anat elaborant i on canviava el final : el van alliberar els americans a Flossemburg després d'un seguit d'epopeies que fan empal·lidir la Ilíada. Naixia un heroi, el Deportat 6.448, aquell homenet amb el bigoti tenyit amb betum negre era un gegant moral, lluitador antifeixista, consol dels seus companys, valent plantant-li cara als comandants de les SS, havia après alemany amb una bíblia bilingüe, havia escrit un manifest amb una agulla de cosir xopada amb la seva sang, havia tornat a l'Espanya franquista per reemprendre la seva lluita incansable, va passar per calabossos i tortures, va presidir la CNT, va encapçalar la lluita dels pares d'alumnes de Catalunya... i aquí estava ell, amb dos pebrots, amb més de 80 anys cantant-li la canya a qui fes falta. Els fonaments de la "Intelligentzia " del país van trontollar : ¿com podia ser que ningú s'hagués adonat que entre nosaltres habitava un tità encarnat en un jubilat baixet? I així va ser que van anar caient medalles, honors, conferències, xerrades, entrevistes, documentals,dietes,... Hi ha res més deliciós per a un miserable que ser aclamat com un heroi? Vivia tranquil i feliç envoltat de glòria, ¿què havia de témer? Potser després de la seva mort, algun dia algú descobriria la seva impostura com quan se sap que un fulano que tothom prenia per general en realitat era un figurant que un dia va sortir del teatre entre funcions per comprar un paquet de tabac i el malentès va anar creixent i va acabar presidint desfilades. Tant se li'n donava. Del que estava segur a aquelles alçades és que ningú gosaria qüestionar-lo públicament, que tret d'alguna lleu sospita o algun rumor ningú no comprovaria res perquè la seva ficció ja era un dogma i perquè aquest és un país d'incauts i de ganduls : no van comprovar qui era els joves anarquistes dels setanta, ni els sindicalistes que el van fer secretari general de la CNT, ni la seva dona, ni la Generalitat quan li va concedir la Medalla de Sant Jordi, ni els autors dels dos llibres que recollien les seves suposades experiències, ni els periodistes que el van entrevistar, ni els instituts que el van convidar a fer xerrades per a adolescents, ni les cadenes de televisió que van produir documentals sobre ell, ni els deportats que van compartir amb ell dures confidències, ni l'Amical de Mauthausen que el va nomenar president. Tampoc no ho van comprovar els responsables de protocol del Congrés dels Diputats quan van convidar-lo a parlar el 27 de gener del 2005, Dia Internacional en record de l'Holocaust, davant dels parlamentaris, dels responsables de diverses organitzacions cíviques i del cos diplomàtic. Aquell dia, després de fer saltar les llàgrimes als presents narrant com a pròpies les terribles experiències que van patir milions d'homes, dones i criatures que no eren allà per reivindicar que se'ls fes justícia i es digués la veritat, va afirmar que a "Palestina" encara hi havia camps com els dels nazis. Es va fer un silenci. Els presents es van demanar com podia ser que algú que de debò hagués estat deportat a un camp nazi s'atrevís a afirmar una cosa semblant. I de sobte es van adonar que no sabien qui era Enric Marco. Però la policia sí que ho sabia. (Continuarà)

PAÍS LÍDER (o 'Com no s'aconsegueix la Independència')

Si vols que algun dia et considerin com un igual entre les nacions el primer que has d'exigir-te és no fer el ridícul i no passar-te de llest amb els països solvents i la gent seriosa. Aquests dies, amb motiu de la Cimera del canvi climàtic de Copenhaguen estem rebent un dolorós bany de crua realitat, i no perquè ens tinguin mania sinó perquè els nostres dirigents són impresentables. Si un s'ha acostumat a marcar les cartes, a fer de triler de parada de fira i a enganyar els votants, els ciutadans, els contribuents i els gats de la cantonada, pot arribar a pensar que faci el que faci els altres no ho notaran. Fins i tot pot passar que s'arribi a creure les seves pròpies mentides i s'endinsi en un món irreal i patològic. I així estem ara mateix, governats per un personal que rebota entre el delicte, el cinisme, l'atac de convulsions i la crísi mística. Benvinguts a la Catalunya virtual que paralitza el futur i la realitat! El vicepresident de Cataunya, -l'individu que inaugurava cinc parades de metro d'una línia que havia demonitzat quan governaven "els d'abans" per ningunejar els milers de catalans sense mitjans, diners ni cobertura mediàtica que el mateix dia s'expressaven com bonament podien sobre el dret a decidir el seu futur com a poble- s'ha queixat del caos organitzatiu de la Cimera de Copenhaguen perquè hi va anar per fer coses moooolt importants i el van obligar a fer tantes hores de cua que va haver de deixar-ho córrer i "signar un transcendental acord amb el govern del Senegal" a un hotel de la capital danesa. Quina humiliació!... O potser no? És cert que l'organització de la Cimera està sent desastrosa, però Carod-Rovira s'ha callat alguns "detalls", no sabem si per mala fe o perquè la seva confusió entre realitat i fantasia ha assolit un grau, diguem-ne, de frenopàtic. Anem a pams... el senyor vicepresident no va voler assistir a la Cimera amb l'acreditació del govern espanyol, cosa perfectament legítima i que l'honoraria si hagués pres alguna decisió intel·ligent i coherent com, per exemple, no anar-hi. Però vejam quina era, de veritat, la seva missió : fer-se propaganda a sí mateix signant un acord preliminar amb el president de la regió senegalesa de Fatick (un senyor que duia un rellotge d'or impressionant, per cert). És a dir, ni "delegació catalana" ni "acord internacional amb el govern del Senegal", ni acreditació diplomàtica. Volia una foto per penjar-la a casa seva al costat de la llança que li va lliurar un im-por-tan-tí-sim líder d'una tribu índia de l'Equador a canvi d'un d'aquests ajuts econòmics que els catalans estem pagant per collons per satisfer la seva megalomania.

=

Potser en el seu desvari imaginava que el convidarien a transitar sobre una catifa vermella i que la signatura d'aquest tractat cabdal seria retransmesa en directe a tot el món. ¡Oh, el vicepresident de Catalunya signa un document crucial per subvencionar unes bombes d'aigua a una regió del Senegal! Ostres, després d'una cosa tan gran, acte seguit, per força l'havien de ficar en un avió camí d'Oslo per donar-li el Nobel de la Pau amb caràcter d'urgència. Doncs mira, no! Mala sort, Carod... ¿Potser l'acreditació que duia per comptes de la del govern espanyol no era prou important? Noooo! : era de la "Xarxa de Governs Regionals de Desenvolupament Sostenible"! Sembla mentida que el vicepresident de la Generalitat sent de la Xarxa Sostenible no pugui entrar a la Cimera i en canvi un vulgar conseller de Medi Ambient hi entri sense problemes pel petit detall de dur una acreditació d'un estat europeu, per espanyol que sigui. Què passa amb els danesos? ¿No saben que al senyor Carod no li agrada la delegació espanyola... encara que violentant la voluntat popular i enganyant el seu electorat hagi forçat un govern català autonomista del què forma part, encara que sigui responsable del nomenament del president de la Generalitat més espanyolista i més ignorant de la història?

Hem quedat impressionats per les sàvies declaracions del vicepresident, que ha afirmat que "Catalunya és un país líder en el PNUD'. Sí senyor! Visca el PNUD!!! O no?... Què coi és el PNUD? : un estat?, un organisme internacional?, un lobby que et "ginyes"?, una federació de corporacions empresarials?, una institució de científics d'elit?, una coordinadora d'agències d'intel·igència? No, el PNUD és un PROGRAMA de l'ONU sense personalitat jurídica pròpia, per promoure l'augment del nivell de vida i el creixement econòmic dels països en vies de desenvolupament, o sigui una prestigiosa màquina de l'ONU per xuclar impostos que serveix per arruinar-nos i perquè puguin segrestar els nostres cooperants impunement. Pel que es veu, encara no paguem prou o no li paguem a la gent adequada i, per tant, el nostre insigne vicepresident no pot entrar a una cimera climàtica amb una acreditació de fireta. Sospitem que si per comptes d'haver pagat les seves despeses personals amb els euros que tan graciosament li facilitem amb els nostres impostos les hagués pagat amb bitllets del Monopoly, també li haurien fet un lleig. Indignant! Sortosament, per compensar tanta confusió, va arribar el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, el senyor José Montilla, per posar Catalunya al lloc que li correspòn : a Copenhaguen no se'n sabien avenir. No sap parlar ni escriure la llengua del país que diu presidir, no sap idiomes, no va passar de tercer de batxillerat, no sap expressar-se ni amb gestos, no te ni idea d'economia, de geopolítica, de cultura ni de medi ambient, no ha creat mai una empresa, no ha obert mai un despatx professional ni ha arriscat res en sa vida : és el paradigma de la mediocritat, Cavaller d'Honor de l'Ordre dels fidels de Salieri, una mala còpia del personatge que interpretava Peter Sellers a 'El guateque'. Montilla va fer-se una foto entre gent culta i preparada fent cara de "jo sóc el de manteniment, m'he colat" i va donar una conferència depriment sense aportar res més que quatre llocs comuns que qualsevol adolescent amb rastes faltat i alternatiu supera amb escreix. Després, la típica roda de premsa per als mitjans de comunicació domèstics donant lliçons al món sobre la Catalunya capdavantera que presideix : un país virtual que posa tota mena d'impediments burocràtics i econòmics a la creació d'empreses, que permet que les subvencions europees a la investgació biomèdica de Catalunya es desviïn i acabin a les butxaques dels cacics del PSOE, que gasta més en propaganda que en I+ D, que té una Universitat Politècnica que per comptes d'excel·lir pels seus treballs destaca per impartir Masters i Postgraus amarats d'ideologia caduca per a cooperants d'ONGs en un país que es permet el luxe d'aplaudir que s'hagi vetat una Universitat israeliana capdavatera per raons ideològiques i racistes. GRÀCIES, CAROD!!! Ja podem anar fent referèndum informals! Tanta voluntat, tanta il·lusió, tants esforços... Aquests són els nostres governants, aquesta és la imatge de Catalunya que van escampant pel món. COM NO S'ACONSEGUEIX LA INDEPENDÈNCIA No s'aconsegueix robant, fent trampes, formant governs contra-natura, transaccionant l'ànima, rellogant voluntats, silenciant delictes, bescanviant misèries, venent un poble. No s'aconsegueix allargassant peatges, condonant deutes amb els bancs a canvi de privilegis, pactant lleis indignes, fent comèdia d'aficionats, dinamitant la cultura, el cinema, la Ràdio i la Televisió de Catalunya. No s'aconsegueix enfonsant-se en utopies fracassades, tapant crims clamorosos, idealitzant tirans de barraca i teocràcies medievals, rient-li les gràcies a règims assassins, passant informació a terroristes, ajudant fanàtics que volen anihilar-nos. No s'aconsegueix insultant Israel, vetant universitats que ens donen mil voltes, menystenint els països capdavanters, boicotejant la cultura i el comerç dels nostres referents, assatjant cantants indefenses, comprant i segrestant els mitjans de comunicació públics i privats, ofegant la nostra cultura, malbaratant els diners del poble, escopint sobre la seva dignitat en nom d'un deix suposadament multicultural que desemboca en la sharia, l'ablació, l'alienació i el subdesevolupament. No s'aconsegueix tractant com a miserables les vídues i els ancians, deixant l'ensenyament a mans de fracassats i pertorbats, abandonant els necessitats, dinamitant la sanitat pública, menyspreant la història i la tradició del país, malbaratant l'estat del benestar, regalant els nostres impostos, acatant sentències que violen la voluntat d'un poble abans que siguin dictades... No, així no s'aconsegueix la independència! Ni així ni de cap manera... perquè la independència no s'aconsegueix. La independència es conquereix.

LA IMBECIL·LITAT COM UNA DE LES BELLES ARTS

Una de les pràctiques més conreades pels impostors és donar per fet que la resta de la humanitat és profundament idiota. Des del malaurat segrest dels tres cooperants del Barcelona-Dakar, la caravana inenarrable que uneix en germandat l'esquerra-caviar, la vella guàrdia roja domesticada a base de trienis i dietes i un grapat de bona gent que no sap d'on li plouen les bufetades, tant la premsa com la nomenklatura resclosida d'això que anomenen estat de dret han volgut fer-nos creure que tot plegat ha estat fruit de l'atzar : passaven per allà quatre contrabandistes desarrapats o una cèl·lula despistada d'Al Qaida i tot d'una els van segrestar. Ja està, cas tancat. Sempre es pot acabar de guarnir amb conjuncions astrals, biorritmes alterats o aures contaminades, però poca cosa més. Fins i tot els qui es presenten com a experts (1) insisteixen que com a màxim algú que va veure passar la comitiva potser va fer una trucada avisant als seus col·legues perquè segrestessin improvisadament el primer cooperant que trobessin. Però, per alguna raó misteriosa sembla que ningú -ni la premsa tinguda com a més solvent- s'ha pres la molèstia de consultar la pàgina de la 'Caravana Solidària'. I mira què és fàcil! Només entrar ens informen d'una cosa AL·LUCINANANT :

També podeu consultar la ruta que segueix la Carvana a través dels GPS que porten instal·lats els camions. Per fer-ho, heu d'entarar al web http://www.atlantisgpf.com/

Usuari: caravana

Contrasenya: solidaria

Podeu triar un dels camions amb GPS instal·lat i veure la ruta en temps real. Perfecte! Són tan irresponsables que estan permanentment localitzables, ho diuen públicament i donen la contrasenya. Per cert, ¿el vehicle dels segrestats duia algun dels GPS connectats a la xarxa?

Segons informa el diari 'Avui', amb motiu de l'assassinat d'un cooperant americà i de l'atemptat suïcida a l'ambaixada francesa a Mauritània, en una reunió d'ONGs el passat 19 d'agost es va acordar no viatjar de nit, retirar els logos dels vehicles i evitar aglomeracions de cotxes estrangers en un mateix punt. La consigna era extremar la prudència i no cridar l'atenció. Però la "Caravana Solidària" això no ho podia assumir perquè la seva funció principal era, precisament, cridar l'atenció per tal que els catalans veiéssim aquest mega-muntatge i quedéssim convençuts que les subvencions governamentals a Organitzacións No Governamentals, moltes d'elles d'una opacitat més que sospitosa, es reparteixen amb un criteri exquisit. Calia que tothom ho veiés. Per això, al web de la Caravana, s'anunciava que la sortida "Serà el divendres 20 de novembre a la plaça de Catalunya de Cornellà del Llobregat. Està previst començar l'acte a les 16,30 hores amb xocolatada, un grup d'animació i una mica de festa, per després donar pas a la sortida dels camions, a les 18 hores". Molt bonic, molt guai, comencen amb una xocolatada i després engeguen un comboi de 12 camions que creua milers de quilòmetres durant més de quinze dies cremant milers de litres de gasoil -molt ecològic-, patrocinats per empreses tan humanitàries com la farmacèutica Novartis, amb camions folrats de logos cridaners contravenint les normes de seguretat i les recomanacions de l'ambaixada, viatjant de nit sense cap mesura seriosa de protecció i, per a rematar-ho, informant en directe al món sencer on són a cada moment. No es pot ser més irresponsable! "Cost 0", diuen. Doncs no, no ens ho crèiem abans i molt menys actualment, amb les greus conseqüències que fins ara ha provocat tanta impostura. Volien muntar-se una vegada més un aparador de la bona consciència dels qui no en tenen i, alhora, un viatge d'aventura d'alts càrrecs socialistes que van de progres i d'Indiana Jones comportant-se com les antigues dames del Domund amb poblacions que necessiten molt més que la seva frivolitat, a compte de la ciutadania i de la bona fe i la dependència de petites ONGs que volen ajudar de debò, algunes d'elles formades per immigrants d'aquells països radicats a Catalunya, gent que sap que la vida allà no és cap festa. Hi ha diverses maneres d'enviar aquest material a un cost molt reduït i, fins i tot, de crear part d'aquests enviaments als llocs de destinació, endegant així una petita indústria local i llocs de treball. No se'ns acut una explicació decent i lògica que justifiqui que la premsa no hagi denunciat que la Caravana anava proclamant per on passava o que cap periodista no hagi entrat al web de l'organització. Tanta incompetència és inconcebible. Perquè és molt greu i és de calaix que un seguiment en temps real ofert a través de GPS i d'Internet, contrasenya inclosa, és a l'abast de qualsevol, des d'una ursulina amb connexió a la xarxa fins a un escamot terrorista. Si això, a partir d'ara, no es denuncia públicament i no desemboca en alguna dimissió institucional és que aquest país no té ni la més remota idea de què és una democràcia ni de què són uns mitjans de comunicació independents. Un cop comprovat el segrest dels ocupants de l'últim vehicle del comboi, que -ho recordem- viatjava de nit, a distància de la resta i ocupat per persones sense cap experiència en protecció i seguretat, la Caravana va interrompre el seu recorregut a la capital mauritana i va fer un simulacre d'assemblea digna d'una pel·lícula de Frank Capra per tal que els seus responsables a Barcelona (2), alts càrrecs de la Diputació i de l'Ajuntament, es lluïssin donant en directe el resultat "heroic" de la votació : "continuem!". No van entrar en més detalls, alguns tan curiosos com que la Caravana prosseguiria el seu camí escortada per l'exèrcit de Mauritània, un exèrcit colpista per cert. Pel que es veu els colpistes "dolents" són a Honduras, però els de la República Islàmica de Mauritània són colpistes "bons". Tampoc ens van explicar que aquest exèrcit entraria al país veí exercint el "dret de persecució" dels segrestadors, que és una cosa horrorosa si la fa Israel, però perfectament digna si l'emprèn l'exèrcit colpista de la República Islàmica de Mauritània per salvar-li el cul als dirigents progres de Barcelona i als antisistema de disseny. Tampoc ningú no ens ha explicat què hi feien durant vint dies dos alts executius de la construcció, el transport i les obres públiques tan enfeinats com Albert Vilalta (Túnels del Cadí i Tabasa) i Roque Pascual, Conseller delegat de Gecoinsa, una empresa que darrerament treballa molt per a les administracions governades pel PSC. Aquesta és l'evolució dels ingressos de Gecoinsa entre 2005 i 2007 : de 13 a 26 milions d'euros. Com tothom, pura rutina!

Per indelicat que sigui preguntem des d'aquí si en aquesta Caravana s'aprofita el temps, el muntatge i els contactes per fer negocis. Mauritània és un país pobre que des de fa pocs anys disposa de jaciments de petroli que amb el temps s'ha constatat que són importantíssims. Hi ha interessos molt seriosos en joc. Hi ha una lluita aferrissada per fer-se amb la gestió del petroli i amb les grans obres públiques amb què haurà de dotar-se aquest país. I hi ha una administració corrupta, grups de pressió civils i miltars, grupuscles que volen cobrar les seves comissions quan algú fa diners, una població empobrida i unes organitzacions religioses extremistes disposades a tot per impedir que la riquesa o el benestar de la població caiguin a mans estrangeres o "infidels". I és que ficar la mà al vesper maurità no és el mateix que remenar a plaer els impostos d'uns catalans desinformats, d'un país que per comptes de ciutadans lliures té contribuents temerosos. A HASBARATS hem llegit més de 2.500 pàgines sobre les ONGs del nostre país i les seves relacions amb les administracions i amb determinats moviments polítics. Tenim pendents de lectura unes 3.000 pàgines més, de moment. Hi ha algun periodista per aquí? Algú seria tan amable de fer la seva feina? Convidem en Josep Cuní, que per cert dies enrere va fer una bona entrevista sobre les ONGs a Ignasi Carreras, professor d'ESADE i exdirector general d'Intermón Oxfam, que faci públic aquest seguit de despropòsits i de fraus com el d'aquesta subvenció de l'Ajuntament de Barcelona a una ONG: 09BS0009 : NOVA-Centre per a la Innovació Social - "Procés d'elaboració participativa del Consens de Barcelona sobre alternatives interculturals a la globalització neoliberal"... 59.988,00 € "Cost 0"? No, tota aquesta bogeria la pagarem molt cara. Volem la veritat, volem que es depurin les responsabilitats que calgui. Volem que la seguretat i la vida dels segrestats valguin més que el silenci i la mentida. I exigim amb tot el dret que l'ajut del poble de Catalunya arribi de debò als desafavorits i no es perdi pels camins de la impostura, del cinisme i de l'explotació dels qui pateixen. ---------------------------------------

(1) Entevista del diari Avui a Jesús A. Núñez, exmilitar i analista, codirector del Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria, que dóna suport al boicot a Israel i que compta entre els seus col·laboradors amb Alberto Arce, de Free Gaza. "Podria ser un segrest improvisat per la branca local d'Al-Qaida". (2) El portaveu pricipal va ser Francesc Osan, Cap de l'Oficina de Diplomàcia Municipal i de la Direcció de Serveis de Relacions Internacionals de la Diputacio de Barcelona.

L'EXECUTOR

El pitjor dels actuals governants de Catalunya no és que siguin ineptes, ni tan sols que siguin corruptes. El més greu és que visquin en una nebulosa irreal amb la irresponsable comoditat de l'alienat, en un món angoixosament virtual que aboca el nostre país a quedar atrapat en una teranyina viscosa que immobilitza els teixits de la intel·ligència, de l'esperança, de la iniciativa, del talent, de la tradició i de la rauxa que des de sempre ens han fet resistir i avançar com a poble. No entrarem en detalls pel que fa al preocupant segrest dels tres cooperants catalans a Mauritània per prudència, per compassió i per respecte a les seves famílies. Tant de bo tornin aviat sans i estalvis. Ja en parlarem. El primer que sabem d'aquest segrest és que des del vehicle dels segrestats, que malgrat ser un dels més lleugers de l'expedició anava a la cua i a llarga distància de la resta, van avisar per la ràdio que estava succeint alguna cosa imprevista i alarmant. Simultàniament, la resta de la caravana seguia amb emoció el partit Barça-Madrid. No ho censurem, en absolut, però dóna la mesura de com dues realitats incompatibles s'entrellacen en un instant i s'escindeixen per sempre. L'endemà, la Generalitat de Catalunya i el nostre gran i Honorable Conseller de la Vicepresidència ens informaven que "el Departament de la Vicepresidència està coordinant la gestió del Govern per aconseguir un desenllaç positiu del segrest dels tres cooperants catalans a Mauritània, que formaven part de la Caravana Solidària Barcelona Acció Solidària... Des del primer moment, Afers Exteriors i Cooperació han activat el dispositiu d’emergència habitual en aquests casos". ¿Quin dispositiu, de què estem parlant?, ¿a quina "emergència habitual" es refereixen? Què coi coordinen? No tenim exèrcit, Senyors. No tenim cos diplomàtic, no tenim passaport, no tenim ambaixador a l'ONU, no tenim un servei d'Intel·ligència. S'ho han gastat tot en informes inútils, en baixades de pantalons, en ONGs antisistema i en bastir un muntatge irreal on l'un és Sisí Emperatriz, un altre la veu sostenible del món i el tercer un estadista genial injustament ignorat investit de poder pel lliurament d'una llança a un llogarret de l'Equador. L'únic dispositiu d'emergència de què disposem, Carod, és trucar cagant llets al Ministerio del Interior. Gràcies! "Per altra banda, el departament de Vicepresidència de la Generalitat està a punt per enviar algun representant amb capacitat executiva a Mauritània, en el cas que es prepari una missió oficial en aquell país". I què executarà? Qui pot ser, quin poder efectiu té? Només se'ns acut el personatge que il·lustra aquest article : el Boig del tarot, un que va i ve com una baldufa, tant content, ell, amb el seu gos, la seva aparença excèntrica i el seu farcellet: un que, per no tenir, no té ni un número que el situï i el distingeixi clarament. En això t'has converit, en això ens has convertit. Gràcies, Carod! "En el treball conjunt entre els tres països, les autoritats de Mali s'han compromès a permetre que les forces de seguretat de Mauritània entrin en el seu territori exercint el dret de persecució per aconseguir l'alliberament dels tres cooperants". Eh!!? "Dret de persecució"? Això que està fent la Guàrdia Civil i l'exercit de Mauritània no ho condemna cap progre? Ningú no denunciarà a la premsa, a l'Audiencia Nacional o a algun Tribunal internacional que això "és una intolerable mostra de colonialisme i una violació brutal del territori d'un país sobirà"? ¿Ho pot fer Espanya o Mauritània per rescatar tres cooperants i no ho pot fer Israel per rescatar soldats segrestats en el seu territori o per aturar terroristes que llencen míssils contra la seva població civil? Per què? Perquè nosaltres som més guapos o perquè ells són jueus? Així estem, Josep Lluís, així estem; contemplant atònits com administres la nostra confiança. Gràcies, noi!