Arcadi Oliveres. Ni Justícia ni Pau ni vergonya

Arcadi Oliveres per mitjà d’aquest spot dóna suport a la flotilla Rumbo a Gaza. Ho fa, com ens te acostumats, amb el seu verb vibrant, amb aquesta eloqüència que amaga trampes, llocs comuns i manipulacions de manual que amb tanta fortuna arriben i encenen el seu auditori natural o, com sol afirmar, “a la gent”. Sí, Arcadi Oliveres arriba a la gent dient el que molts volen sentir i aprofitant-se d’una crisi i d’un allau d’injustícies que ell no podrà vèncer amb la seva mentalitat ancorada en el miratge de revolucions fracassades. Ho fa investit de dignitats prefabricades servint-se d’una salmòdia bonista i superficial apta per a tots els intel·lectes i repetint els tòpics de manera convincent i mecànica, com el nen que sabia com ficar-se a la butxaca el professor de religió. Ara, en ple segle XXI, ho fa amb tòpics contemporanis maquillats a conveniència : la justícia social, el conflicte israelo-palestí, el tràfic d’armes o els papers per a tots els immigrants. La recompensa és més ambiciosa: convertir-se en un referent moral i intel·lectual de la seva revolució pendent, la que no ha estat capaç de realitzar fins ara, per satisfer la seva megalomania.

Per assolir l’estatus de referent cal ser un home brillant o un avantatgista, i Oliveres no és brillant. Tampoc no és un revolucionari. Arcadi Oliveres és un aparatxik amb un ego desbordant catapultat per dues institucions amb un pes social immens a Catalunya : TV3 i l’Església catòlica, ambdues subvencionades amb els impostos de tots els catalans. Oliveres és un economista amb una única experiència real en el món de l’empresa, concretament de l’empresa de la seva família. La va enfonsar malgrat pertànyer al ram del suro, i això té molt de mèrit. Malgrat aquesta prova d’incompetència manifesta i gràcies a la xarxa de clientelisme polític de l’àmbit eco-socialista (PSC i Iniciativa- Els Verds- Esquerra Alternativa, més grups extraparlamentaris), Oliveres exerceix un seguit de càrrecs que en qualsevol país seriós no hauria ni ensumat, la qual cosa dóna una lleugera idea de per què la Universitat catalana ha esdevingut un desastre precedit pel cataclisme de l’ensenyament mitjà fet a mida dels grups de pressió penjats d’un progressisme inútil i caduc tan ben representat per ell mateix.

Oliveres és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona en Economia Aplicada, President de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat (invent marxista inútil subvencionat fins al deliri), President del Consell Català de la Pau (un altre pessebre extraparlamentari subvencionat), comentarista i tertulià d’un seguit de ràdios i televisions dependents de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments (que paguen generosament malbaratant els nostres impostos), imparteix conferències i seminaris subvencionats pel Servei d'Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu (dos forats negres escandalosos repetidament denunciats per la Unió Europea que han servit per alimentar la corrupció de partits, sindicats i amics de la solidaritat especulativa), i forma part de la dirigència d'infinitat d’organismes, coordinadores, assemblees i paradetes diverses que es reparteixen autèntiques fortunes destinades a ONGs opaques que solen coincidir en la relativització del valor de la democràcia i la condemna de l’economia de mercat.

Un dels seminaris subvencionats impartits per Oliveres duu per títol “Gestió del Talent”, promocionat amb el lema “Conversa amb savis”. Què feliç deu ser aquest home, tractat darrerament de savi, d’expert en economia mundial i de pare intel·lectual del moviment dels Indignats! Quin regal per a un pessebrista subvecionat des de mitjans dels anys 80!

En una interessant entrevista concedida a El Punt el maig de 2009 on Oliveres afirmava “he calculat que Catalunya no perd diners en el tracte amb Espanya”, el seu entrevistador remarcava que “El seu compromís l'ha obligat a assumir durant anys un munt de càrrecs en el món de la solidaritat”. És cert, solidaritats al marge, Oliveres és un home imprescindible i insubstituïble, per això s’ha de sacrificar ocupant càrrecs a les següents entitats:

Consell de la Ciutat de Barcelona
Institut Víctor Seix de Polemologia (actualment director)
Comitè Internacional de la Fundació per la Pau
Societat Catalana d’Economia
Consell Assessor d’ATTAC (Associació per la Tributació de les Transaccions Internacionals)
Consell Editor de revista Monthly Review
Consell Editorial de la revista Foc Nou
Patronat de la Fundació Tam Tam
Institut Català Internacional de la Pau
Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda al Refugiat (ACSAR)
Comité Científic del CCDR (Centre de Desenvolupament Rural de la universitat de Lleida)

A part, com tothom sap, és el president de 'Justícia i Pau', una ONG de l’església catòlica fundada l’any 1968 i esperonada a partir de 1971 per l’arquebisbe Narcís Jubany, un home compromès amb el Concili Vaticà II. En els seus orígens, aquesta organització va ajudar, malgrat tota mena de limitacions, els presos polítics del franquisme a Catalunya. A mitjans dels anys ’80, mort el dictador, anant sobre segur i amb un arquebisbe vell i malalt, Oliveres va fer-se amb el control d’aquesta ONG. Actualment 'Justícia i Pau' és “una associació pública de fidels segons el Codi de Dret Canònic, erigida per l’arquebisbe de Barcelona en l’àmbit d’aquesta diòcesi, i inscrita com a entitat religiosa en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia amb el núm. 2321-SE/C”. El seu President -Arcadi Oliveres- és nomenat anualment per l’arquebisbe de Barcelona. Potser aquesta vinculació explica per què Oliveres dedica el seu temps a denunciar l'economia de mercat o Israel i evita pronunciar-se sobre el tortuós submón de les finances vaticanes o sobre els casos de pederàstia silenciats durant tants anys amb paràboles pietistes i amb indemnitzacions sufragades involuntàriament pels fidels.

La comptabilitat oficial de l’ONG presidida per Oliveres, per cert, és un desastre que no ens resistim a analitzar. 'Justícia i Pau' és una organització deficitària malgrat ser subvencionada en un 66 % amb els impostos dels catalans (“la gent”!!). Els seus socis amb les seves quotes cobreixen menys del 15% de les seves despeses, una quantitat inferior al seu dèficit. El seu personal fix i els professionals contractats consumeixen entre el 58 i el 65% del seu pressupost; és a dir, el que els paguem nosaltres sense cap Referèndum ni cap Assemblea a la Plaça Catalunya. No cal ser una llumenera de la comptabilitat per demostrar que les subvencions rebudes en concepte de trobades, xerrades i publicacions en realitat van a parar a remuneracions. O, dit d'una altra manera, amb quatre vídeos del senyor Oliveres penjats a YouTube els resultats socials serien iguals o potser més òptims i els catalans ens estalviaríem despeses supèrflues.

Alguns lectors pensaran que els 190.000 € regalats en forma de subvencions a l'ONG del senyor Oliveres l'any 2008 són una quantitat modesta en l’oceà del malbaratament suïcida de l’anterior govern tripartit. Bé, estem parlant de més de 30 milions de pessetes, que no és cap broma, sobretot tenint en compte que les paguem tots plegats a escot, inclosos els pensionistes, els aturats i els joves amb estudis que el màxim a què poden a aspirar és a emigrar o a repartir pizzes amb sous de misèria. Però, amb tot, ¿pot ser que aquesta inversió sigui profitosa socialment? La resposta és : sí, per als aprofitats que es passen la vida bescantant la democràcia parlamentària mentre xuclen una bona racció dels nostres impostos és una autèntica bicoca. En el cas de ‘Justícia i Pau’, aquest diners es justifiquen amb cinc o sis Comunicats anuals denunciant la indústria i el tràfic d’armes que ningú no llegeix, serveixen per pagar alguns sous i, sobretot, per alimentar la campanya de màrketing personal d’Arcadi Oliveres, el nou apòstol de la democràcia assembleària, que - com sap tothom mínimament informat- és una cosa que acaba dirigint i beneficiant a qui millor manipula “la gent”.

Les darreres proeses des senyor Oliveres no tenen preu. Servint-se de l’aixopluc de l’Església catòlica, de la Universitat, els partits afins i els mitjans de comunicació (especialment TV3) Oliveres va donar suport públic al bloqueig del Parlament de Catalunya, un acte antidemocràtic i indigne on vam poder contemplar una turba insultant, escopint i humiliant els nostres parlamentaris. Aleshores l’Arcadi va començar a fer marxa enrere, no fos cas que algú l’acusés d’incitar un acte que està penat amb cinc any de presó. L’endemà, per compensar i quedar bé amb la gent, va insinuar que alguns membres de la policia de Catalunya havíen provocat els incidents. Passades unes hores, en saber que el Conseller d’Interior estava disposat a demandar-lo per calúmnies, va fer-se enrere. Si fos per l’Arcadi Oliveres, llençar la pedra i amagar la mà s’hauria convertit en un esport olímpic.

La cirera del pastís amb què ens ha obsequiat aquest campió de la contestació subvencionada han estat unes declaracions a la revista La Bústia, publicació del Baix Llobregat afí al PSC. Afirma Oliveres que “el capitalisme és inadmissible, que és pervers i un sistema a destruir”, quan el realment pervers és la falta de mecanismes de control o la renúncia a aplicar-los per impedir l’abús, la depredació i el resultat a què condueixen; és a dir, una crisi brutal com la que estem patint. El capitalisme, com la circulació rodada, és el millor sistema per avançar, i no es pot eradicar de la mateixa manera que no es pot prohibir el trànsit per carretera amb l’excusa que hi ha irresponsables o criminals al volant. Calen un codi de circulació, un codi penal i mesures coercitives i punitives que impedeixin el delicte i el caos. Això és el que ha fallat a causa de la cobdícia, la ineptitud i la corrupció. I no només ha succeït als EEUU, no.

A Catalunya durant set anys un govern que es feia dir d’esquerres entre d'altres indignitats va concedir tota mena de privilegis a la banca i a les seves empreses a canvi de condonacions de deute. Els partits del govern van manegar i buidar les caixes d’estalvis amb total impunitat i el senyor Oliveres no va denunciar aquest malbaratament escandalós. Quants diners en forma de subvencions va rebre 'Justícia i Pau' durant aquests set anys? Quin ha estat el preu d’Arcadi Oliveres per callar la corrupció desbocada responsable en gran mesura de la ruïna del país, les retallades i el negre futur dels joves que ell diu defensar?

En l’esmentada entrevista, Oliveres exigeix que s’empresoni els banquers però no demana cap responsabilitat pels anteriors governants que ens han deixat un deute astronòmic i han exercit de banquers. Conclou que “el partit socialista no ho ha fet tan malament” i afirma que el canvi polític decidit democràticament a les urnes “no pot ser de cap manera”. Qui és aquest senyor per decidir el que pot ser i el que no pot ser menyspreant la voluntat popular exercida lliurement? Com pensa oposar-s’hi, fent una campanya d’agitació antiparlamentària, potser? És això? L’horror vacui davant la previsible devallada de subvencions és el motor primer de tant furor justicier i de tanta loquacitat sobtada?

Qui pot prendre’s seriosament que l’especulació indecent dels aliments per uns mercats desregulats s’aturarà gràcies a gent que proposa que sortim de l’Euro? Quina justícia pot esperar-se d’algú que dóna suport a una pantomima com el tribunal Russell contra Israel on la sentència està redactada abans de concloure el judici i on els seus magistrats fan declaracions públiques condemnant l’acusat abans de la celebració de les vistes? ¿Quina pau pot provenir d’algú que dóna suport a una flotilla mentint a consciència, silenciant el terror que Hamas imposa a la seva pròpia població, amagant que Hamas té com a propòsit en la seva carta fundacional la destrucció de l’estat d’Israel i que des de Gaza es bombardeja territori israelià, ignorant que des de fa cinc anys hi ha un jove jueu segrestat en condicions infrahumanes a qui la pròpia Flotilla menysprea?

Durant massa anys els catalans hem hagut de subvencionar per força grups i individus penjats de revolucions ràncies que han dut els seus pobles a un malson de masmorres, subdesenvolupament i demagògia. Arcadi Oliveres forma part d’aquesta elit impostada que, incapaç d’assolir una representació parlamentària significativa, grimpa amb el diner públic i es permet donar lliçons d’ètica i de solidaritat. La seva megalomania, la supèrbia de creure’s amb el dret de forçar una societat falsament utòpica i la deshonestedat de servir-se dels diners i els mitjans públics per exercir com a autèntics lobbys els incapaciten absolutament com a referents morals o intel·lectuals.

El passat 21 de desembre, després d’haver perdut estrepitosament les eleccions i sis dies abans de la presa de possessió del nou president, el govern en funcions va resoldre la concessió d’una pluja de milions d’euros a diverses ONGs d’acord a una convocatòria preparada mesos abans. Es tractava de subvencions pluriennals condicionant els pressupostos fins l’any 2012. Aquí tenen dues partides a favor de 'Justícia i Pau' per un import de 180.000 € :

Diners desviats, llençats inútilment per mantenir els privilegis de la reacció disfressada d'utopia. Així s’han mantingut centenars de demagogs i d’impostors. Aquesta és la veritable cara de l’Arcadi Oliveres. Ni justícia, ni pau, ni vergonya.