AMB LA DEMOCRÀCIA NO S'HI JUGA

Aquest home és un dels 135 diputats del Parlament de Catalunya. Algú que ignorés el que va passar ahir podria preguntar-se si va armat i per això els qui l'envolten es veuen forçats a alçar les mans. I no, les imatges, una vegada més, enganyen. Aquest diputat, com d'altres, va haver d'entrar al Parlament després de suportar durant centenars de metres els insults, les empentes i les escopinades de desenes de progre-feixistes disposats a fer una cosa tan natural i democràtica, per a ells, com és impedir que un Parlament democràtic es reuneixi lliurement. Només els moviments reaccionaris impedeixen la normalitat parlamentària. Només els totalitaris neguen la legitimitat democràtica. Només els tramposos que s'han criat veient altres tramposos fingint ser pacifistes poden tenir la poca vergonya d'alçar les mans mentre escupen un representant de la sobirania popular. No els agrada? Que constitueixin un partit i passin l'examen! Perquè ahir no vam veure uns joves protestant carregats de raó, vam veure una turba antidemocràtica assatjant covardament els membres del nostre Parlament, marcant amb esprais els dissidents, encerclant i insultant un cec i amenaçant-lo de separar-lo del seu gos pigall. I demà què, un pogrom?

"Cerrado por revolución". Això proclamava un cartell plantat a la reixa d'accés principal al Parc de la Ciutadella. A part d'il·legal i colpista, ¿se'ls acut res més pueril que creure que impedint l'entrada al Parlament no es discutiran els pressupostos del país? Es pensen que a l'era d'Internet els diputats serien incapaços de discutir-los i aprovar-los? Perquè sense pressupostos un país s'atura i ja no calen ni retallades perquè s'abaixa la persiana del país sencer i s'ha acabat. Els Indignats no volen retallades. I qui les vol? Quan siguin grans no voldran estar malalts ni que es mori la gent que estimen. Qui ho vol? A una immaduresa esfereïdora cal afegir els estímuls que han anat rebent al llarg de la vida per assolir un grau d'irresponsabilitat tan preocupant : uns pares abdicants, un sistema d'ensenyament manicomial, uns referents penosos, uns serveis d'informació públics dirigits per pertorbats i, sí, una classe política que fa massa anys que no està a l'alçada. Perquè si hi estigués s'imposaria mètodes eficaços per impedir la corrupció, compliria amb els seus compromisos polítics, reformularia el sistema d'ensenyament i no permetria que una minoria de manipuladors i antisistemes de saló continués mentint i rentant el cervell de la població amb els seus informatius pro-Hamas i amb els seus gurús, com l'inefable Arcadi Oliveres, tot bondat. Aquest president vitalici de la relíquia cristiana Justícia i Pau va anar a donar un dels seus sermons a la canalla la vigília del setge al Parlament i els va dir, amb el seu llenguatge farcit de tòpics que oculten l'espantosa alternativa a la democràcia parlamentària, que l'endemà es reunien els senyors diputats i uns que són moooolt dolents ens retallarien tot de drets inalienables -i les subvencions, ¿eh, Oliveres?-. Veient el caire sinistre que anava prenent la jornada, el bo de l'Arcadi va anar desmarcant-se poc a poc de la seva responsabilitat amb un toc jesuític inconfusible : "troba encertat el bloqueig al Parlament però condemna la violència". Passades les hores va anar matisant i "També ha condemnat que s'hagi impedit l'entrada dels diputats i que això hagi afectat el correcte funcionament del Parlament". Que bonica és la bondat! I què es pensava que era un bloqueig al Parlament? Potser s'imaginava que els diputats serien tan irresponsables de cedir al xantatge? El setge a un Parlament és un acte delictiu i profundament antidemocràtic que violenta la voluntat popular, per més que ho endolceixi un hipòcrita disfressat de pacifista sostenible.

"Avenida Indignación". Canviar el nom dels carrers és molt fàcil. Quan els feixistes van entrar a Barcelona van trigar menys d'una setmana a canviar tot el nomenclàtor... i també ho van fer en castellà, per cert. Potser molts d'aquest impresentables venen de terres llunyanes i no saben que les retallades ens les imposen Europa, Espanya i la lògica matemàtica que es desprèn de no tenir ni cinc al calaix; potser no saben o callen que Catalunya pateix un espoli fiscal anomenat solidaritat per collons que ens suposa un dèficit fiscal de fins a 22.000 milions d'euros anuals i que els anteriors governs es van polir durant set anys els diners, els fons, el prestigi i la vergonya del país repartint i repartint-se el que no els corresponia. Els dos governs Tripartits eren tan progressistes! S'assemblaven a aquells pares que deixen saltar els nens sobre el sofà i que quan passat un temps se'ls troben fumant-se un porro els regalen un cotxe. Tot joia i alegria. I ara ve quan no es poden pagar les lletres del cotxe i s'han acabat els viatges i la setmanada. La vida té aquestes coses!

Ben diferent és la protesta absolutament legítima tant dels joves que han estudiat com de la gent que després de molts anys de treball es troben sense feina ni cap perspectiva. Hi ha cicles econòmics i hi ha governants ineptes, molts dels quals després d'enfonsar un país es dediquen a tapar els seus despropòsits acusant injustament els qui han de redreçar la situació a la desesperada. Un dels grups que va donant lliçons d'ètica i que pretén tenir una solució justa i fàcil per a tots els mals és ICV-EA, els eco-comunistes que s'han passat set anys al govern perquè els va tocar la rifa de ser un partit frontissa imprescindible per formar una majoria suficient. La seva obra de govern, especialment en la segona legislatura, va ser un autèntic cataclisme. Ahir el seu portaveu, Joan Herrera, es vantava d'haver entrat a peu al Parlament, ell i el seu petit grup parlamentari, suggerint que en canvi el President de la Generalitat havia arribat en helicòpter. Callava que el cotxe del President va ser assaltat i colpejat i que Herrera i el seu grup van entrar custodiats per la policia de Catalunya, la mateixa policia que va dirigir el seu company de files Joan Boada, que va ser l'únic diputat que malgrat aquesta protecció i a pocs metres del recinte, va apretar a córrer. Aquest fet ens va causar una sensació d'incomoditat i d'abatiment indescriptible, i vam recordar aquell 11 de setembre de 2009, quan essent Boada secretari general del Departament d'Interior uns altres Indignats van ser situats estratègicament a les primeres files de l'acte central de la Diada de Catalunya perquè poguessin escridassar a plaer a la cantant Noa, convidada pel mateix Govern de Catalunya, pel fet de ser israeliana. Algú que servint-se del seu càrrec va ser tan deslleial amb el seu govern, amb la seva convidada i amb Catalunya ahir va ser l'únic que va córrer. És un trist resum.

Ahir el Parlament de Catalunya va ser assetjat; però malgrat totes les humiliacions tots els diputats van arribar-hi i la sessió va poder celebrar-se. Ahir els periodistes que cobrien els successos van ser colpejats i insultats; malgrat això, van ser al peu del canó, els diaris han sortit i hem pogut veure les imatges i els reportatges que tan males estones els va costar. Ahir la nostra policia va fer un esforç immens per no caure en la provocació i per aconseguir que el Parlament es reunís sense haver de lamentar víctimes. Ara és l'hora dels jutges. Cal que els tribunals apliquin la justícia amb rigor, que els detinguts que es demostri que van intimidar els parlamentaris paguin com correspon i que, si encara no s'ha legislat en aquest sentit, es legisli amb urgència per aplicar penes administratives suplementàries que suposin per als condemnats la prohibició de cursar estudis superiors a Catalunya, l'expulsió de la funció pública, l'exclusió de tota subvenció a perpetuïtat o l'expulsió del país dels estrangers implicats. Perquè el que va passar ahir no és una anècdota i no es pot tolerar que es repeteixi. Si d'ara endavant resulta impune una tourné de persecució dels representants de la voluntat popular democràticament elegits avui assetjant el Parlament, demà aïllant el Palau de la Generalitat, sempre ocupant l'espai públic, potser acabarà sortint al carrer la gent que no està disposada a deixar les seves llibertats i els seus drets en mans d'uns jmers rojos improvisats que l'únic que sabrien administrar és el terror. Amb la democràcia no s'hi juga.