GLAMOUR I JUSTÍCIA A ESPANYA

Aquesta criatura és la Lady Di de la caspa hispana. Potser algun dia un estudi sociològic solvent ens explicarà per què un personatge tan patètic, analfabet, groller i horrible va poder erigir-se com a referent de les classes populars d'una Espanya en caiguda lliure. Fa molts anys els protagonistes de les revistes del cor eren Maria Callas, l'Aga Khan, Lady Di, Onassis o la Reina d'Anglaterra. Decadents?, potser sí, però a anys llum pel que fa a aquesta desferra humana. I no és per casualitat, és un símptoma que va molt més enllà de l'anècdota. El missatge, però, és clar : encara que siguis imbècil, calça't un torero i garla i tindràs la vida resolta. Si una televisió espanyola vol rebentar les audiències sap que el que ven és la indigència intel·lectual, l'insult, el vòmit, la lletjor supina i el gargall matiner d'una "princesa del pueblo" postmoderna que guanya per golejada tota la "Casa Real". I si algú piula, aquesta elementa podrà perbocar la frase "España y yo somos así, señora". ¿Per què no, si quan va dir que "los catalanes sois seis millones de burros" no va passar res? Ja no cal tenir gens de glamour ni una biografia mínimament decent per ensenyorir-se de les portades de paper couché o per arrencar audiències milionàries a les televisions espanyoles, de la mateixa manera que no cal mantenir les formes ni actuar amb respecte i prudència per ocupar cap càrrec honorable. L'espectacle constant i vergonyós de molts polítics, jutges, alts funcionaris o periodistes abandonant-se a la indignitat i enviant les millors intencions de la transició al fons del mar no fan més que demostrar que a Espanya la postmodernitat era això i que el futur de l'antic "Imperio" és tan curt i tan penós que fins i tot un independentista català íntimament pot sentir estupor i llàstima. Insultar la intel·ligència, ignorar la cultura, jugar amb el racisme, coquetejar amb tots els colors de la intolerància, abominar la diferència, exaltar l'estultícia, condemnar la discrepància, subvencionar la impudícia, promoure la corrupció,... ¿Parlem de l'Espanya del segle XV? No, parlem de l'Espanya d'ara. ¿Com definir, si no, l'actuació inaudita d'aquesta dona?

Maria Antonia Iglesias va arribar a ocupar el càrrec de directora d'Informatius de TVE a l'època de Felipe González. Va ser una comissària política indecent i dogmàtica que no tenia res a envejar-li a la vella guàrdia falangista del PP i capaç de l'insult antisemita més descordat i de la pirueta hipòcrita d'afirmar que respecta a algú que acaba d'acusar de terrorista pel sol fet de defensar el dret d'Israel a existir i a defensar-se ("con todo el respeto, ¿eh?"). Això és periodisme objectiu, això és respecte i diàleg en un país que s'enfonsa en els vells llims del fanatisme que va forjar un imperi! I, en un indret tan perillós, ¿qui garanteix la convivència, la legalitat i el respecte? : el Tribunal Constitucional, un club caducat de delegats dels dos principals partits espanyols, brothers in arms amb un parell de coses clares que comparteixen sense ambages : 1/ passi el que passi, robi qui robi, a les cúpules que els ha encimbellat ni tocar-les; 2/ la seva lectura personalíssima de la Constitució està per damunt del Parlament català, del Congrés dels Diputats espanyol, del Senat espanyol i del resultat d'un referèndum -legal i vinculant- del poble català, convertint així la seva interpretació en certa i veritable i elevant un text legal per sobre de la voluntat d'un poble, sense possibilitat d'interpretació distinta ni esmena possible, com si es tractés d'un text sagrat del qual ells en són sacerdots, intèrprets i guardians. Després de quatre anys debatent, incapaços d'arribar a una sentència presentable, després d'una guerra intestina amb recusacions i amb mig tribunal fora de termini, amb un magistrat falangista mort sense suplent, després d'haver violat interessadament desenes de vegades els detalls d'unes deliberacions que per exigència legal i deure moral havien de ser secretes , ¿què més podia fer aquest tribunal que sembla una rèplica kitch de les intrigues de la cort del papa Borgia? Ara sabem que els jacobins i els franquistes s'han posat d'acord per carregar-se el PREÀMBUL de l'Estatut de Catalunya, que no és normatiu!, on s'afirma que Catalunya és una nació. Perquè ells, éssers superiors i immaculats, poden decidir no només sobre qüestions legals sinó sobre la història i els sentiments dels catalans o de qui sigui. I poden carregar-se articles de l'Estatut català que són idèntics als d'altres Estatuts autonòmics que no han qüestionat en cap moment. Mentrestant, sondegen les diferents reaccions dels seus amos filtrant TRES SENTÈNCIES DIFERENTS per veure qui premiarà amb un càrrec més important o més ben remunerat el seu vot. Pobre Groucho Marx!, segur que no sospitava que la seva enginyosa i cínica frase "aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d'altres" es convertiria en la divisa del Tribunal Constitucional espanyol! Ara veiem en quina mena de llocs es reuneixen Ses Senyories durant les llargues temporades transcorregudes entre sessió i sessió mentre cobren dels nostres impostos i viuen de collons malgrat la seva ineptitud i estar més caducats que "el brazo incorrupto de Santa Teresa",...

¡Hombreeee, en La Maestranza, el palacio del toreo! Sí, ja ho sabem, aquests senyors vistos així sense més presentacions podrien semblar qualsevol cosa : tres funcionaris jubilats, tres cappos de la màfia del clembuterol, tres señoritos decadents, tres... Tant se val! El cas és que tenen TRES sentències. ¿Faran una subhasta com en el concurs "Un, dos, tres", amb els seus sobres, les seves targetes i aquella frase tan emocionant de "hasta aquí puedo leer"? De moment, el que podem llegir nosaltres és que van plegats als toros i que, casualmement, el Parlament de Catalunya ha de decidir si prohibeix les corridas -de toros-. Igual en un altre país, posem que seriós, aquest sol fet ja seria motiu d'inhibició o de recusació, però "España y ellos son así, señores", i encara que tinguin moltes ganes de donar-li pel sac a una nació i que "miren mal", són els amos... O no? La primera institució que va unir Castella i Catalunya va ser la Inquisició. La darrera potser serà això, el Constitucional, un tribunal de garanties que l'únic que pot garantir és la seva semblança moral amb Belen Esteban i amb Maria Antonia Iglesias. Con todo el respeto, ¿eh?