Jacques Rogge és el segon president del Comitè Olímpic Internacional de nacionalitat belga. El primer fou el comte Henri de Baillet-Latour, de 1925 a 1942, període en què se celebrà la ignominiosa olimpíada de Berlín de 1936.
Amb motiu del seu nomenament com a nou president del COI, la Comissió Europea va congratular-se'n manifestant que "la seva elecció simbolitzava l'èxit dels valors primordials de la Comissió Europea, així com el joc net, l'apertura i la solidaritat".
Jacques Rogge s'ha oposat sense vergonya a permetre que el món de l'olimpisme retés un homenatge consistent en un minut de silenci als 11 atletes israelians segrestats i assassinats per un comando palestí de "Setembre Negre" l'any 1972 durant les olimpíades de Munic.
Jacques Rogge va competir, representant l'equip de vela de Bèlgica, a l'olimpíada de Munic del 72. Va desfilar, doncs, al costat dels atletes israelians assassinats. Ni la decència, ni l'esperit olímpic ni la defensa de la democràcia ni la compassió ni el companyerisme no han estat suficients per tal que Rogge decidís que era just dedicar-los ni un modest minut de silenci el dia de la inauguració amb motiu del 40 aniversari d'aquella matança.
El món musulmà, especialment l'Iran i l'Autoritat Palestina, va oposar-se a aquest homenatge adduint que era racista i amenaçant de boicotejar els jocs d'enguany. Transigir davant dels qui clamen que és racista recordar l'assassinat d'onze jueus en el decurs d'uns Jocs tinguts per a paradigma de la pau sí que és racista. I covard, immensament covard.
Rogge ens recorda el seu predecessor belga en el càrrec, el mesell que no només va concedir els jocs del 36 a Hitler sinó que a l'estiu de 1939, va presidir el comitè que va aprovar per unanimitat la concessió dels jocs d'Hivern de 1940 a l'Alemanya nazi tres mesos després de la invasió de Txecoslovàquia. Per silenciar els qui van escandalitzar-se va declarar que amb aquesta decisió "el COI havia demostrat la seva independència davant de les pressions polítiques".
Eren els dies en què els covards es vinclaven davant de Hitler i simulaven desconèixer la repressió, la persecució dels jueus i la brutalitat del nazisme. Ara, aquest perill totalitari es diu islamisme i tots ho sabem. També ho saben els covards com Rogge, que es vinclen davant els tirans d'avui. Per això Rogge s'atreveix a lluir amb un somriure una quffia i una bandera palestina però no gosaria fer el mateix amb una bandera d'Israel.
Diversos mandataris del món àrab i musulmà li han donat les gràcies per negar un just homenatge als onze atletes israelians assassinats. Un dels més agraïts ha estat Jibril Rajoub, president del Comitè Olímpic palestí, que per mitjà d'una carta manifesta el següent :
"L'esport és un pont per a l'amor, l'entesa i la transmissió de la pau. No pot ser un factor que faciliti la divisió i propagui el racisme entre els pobles".
Jibril Rajoub, va ser empresonat per haver llençat una granada contra dos soldats israelians l'any 1970. Jibril Rajoub va pertànyer a Setembre Negre, la mateixa organització terrorista que va assassinar els onze atletes israelians.
Nosaltres sí que els recordarem. Avui i sempre.
4 comentaris:
Les olimpíades són arianisme-pur: Gloria pels forts, misèria i deshonor pels febles.
A l'imprescindible Mitos y simbología del nazismo de Rosa Sala Rose queda ben clar la connexió entre els nazis i els jocs olímpics. Per exemple, això de recollir la flama olímpica a Atenes ho van inaugurar els nazis el 1936. Uns jocs, els de Berlín, on desenes de països van participar, quan les Lleis de Nuremberg són del 35.
Si hi afegim que la majoria dels membres del COI són una colla de vividors corruptes majoritàriament feixistes (un record especial pel "nostre" Juan Antonio), queda ben clar que això del minut de silenci era una iniciativa lloable però condemnada al fracàs.
He vist tot el cerimonial a TVE, durant la desfilada els locutors anaven donant el nom del país i també el nom i especialitat de l'abanderat.
Quan ha arribat Israel l'han ignorat completament i han continuat parlant del país anterior fins que ha aparegut el següent.
Això sí, amb Palestina han anunciat tot entusiasmats que un dels quatre participants s'havia guanyat tot sol la classificació, no l'hi havia regalat el COI com han vingut fent fins ara perquè puguin participar.
L'actuació del Comité Olímpic ha estat una vergonya de l'alçada d'una mesquita.
L'agraiment públic del Rajub és repugnant. És esperable que se sentís satisfet: el minut de silenci seria el reconeixement internacional que ell és un terrorista. Però que a més tingui el cinisme d'agrair-ho en una carta, és vomitiu.
Jo sí vaig sentir anunciat Israel quan van aparèixer a la pantalla.
A.
Publica un comentari a l'entrada