Volien dinar a Tel Aviv, volien berenar-se Israel

Se'n recorden quan Europa es manifestava contra la destrucció d'Israel? En aquest vídeo es veu, sembla increïble.

El maig de 1967 Nasser va demanar a les forces d'interposició de l'ONU que sortissin del Sinaí. No volia cap obstacle per envair Israel i llençar els jueus al mar.

L'ONU va acceptar la petició i va deixar-li el camp lliure. El cap de l'Estat Major egipci va assegurar a Nasser que estaven en condicions de derrotar Israel. Egipte va tancar els estrets de Tiran als vaixells israelians i va situar 1.000 tancs i 100.000 soldats al Sinaí mentre Síria es disposava a desviar les aigües del Jordà.

El rei Hussein de Jordània, entusiasmat amb tant d'ardor guerrer va plantar-se a El Caire per apuntar-se a la festa, cedint el comandament del seu exèrcit a un militar egipci. En aquells dies, Cisjordània i la zona oriental de Jerusalem eren sota domini jordà i Gaza sota domini egipci. La població de Gaza ("els àrabs de Palestina" segons Nasser) patia tota mena de discriminacions i no podia accedir a territori egipci si no era amb salconduits especials.

Enmig d'una campanya antisemita descordada els caps egipcis asseguraven amb fatxenderia que "ben aviat dinarien a Tel Aviv", convençuts de la seva superioritat. "Els estem esperant", deia Nasser. I el dia 5 de juny de 1967 els israelians van entrar en combat. Cap a les 8 del matí ja havien destruït l'aviació egípcia.

Les autoritats egípcies van amagar el desastre a la seva població i van simular una derrota dels israelians. Els egipcis van embogir d'alegria i els jordans també s'ho van creure i van aprofitar l'ocasió per bombardejar la zona jueva de Jerusalem; és a dir, la seva població civil. A partir del migdia l'aviació i l'exèrcit d'Israel, que ja tenien el Sinaí sota control, van contraatacar. L'endemà, Jerusalem va ser reconquerida.

El dia 10 de juny la guerra acabava amb una victòria esclatant d'Israel i Jerusalem reunificada passava a ser novament la capital espiritual, històrica i política d'Israel.

Ens demanem si ara tornarien a sortir tants europeus al carrer per Israel. Potser no entenem que viu sota amenaça permanent? No entenem que hauria de ser el nostre referent i que és la nostra trinxera? Van deixar de caure'ns bé quan els àrabs van pujar-nos el petroli per pressionar i vam arribar a la conclusió que fer costat a Israel sortia massa car?

Potser Europa contemporitza després d'una massacre de jueus o quan Israel resisteix amb feines el dia a dia, però no està disposada a acceptar que els jueus de tot el món tinguin un país que els aculli i els protegeixi, que sigui l'únic lloc de la terra on no els discriminaran ni els perseguiran per ser jueus; un Estat fort, capaç de defensar el seu dret a existir i a guanyar una guerra amb heroisme i amb contundència.

En record d'aquells sis dies de glòria, d'aquells soldats, d'aquest poble, hem volgut oferir-los el vídeo de la capçalera en què resumim a la nostra manera un documental extraordinari que els recomanem, aquest :