La Independència d'Israel i la Nakba

El dia 5 de iiar de 5708, (14 de maig de 1948), David Ben Gurion va proclamar la Independència d'Israel, efectiva l'endemà dia 15 de maig, amb la marxa de les tropes i els dirigents britànics.



Els àrabs de Palestina es van negar a constituir-se en estat tal com els atorgava la resolució de les Nacions Unides de Novembre de 1947. Els seus dirigents van preferir llençar els jueus al mar, una vegada més, amb l'ajut implacable de tots els exèrcits àrabs quan els jueus del Mandat britànic de Palestina no disposaven d'un exèrcit ni del recolzament militar de cap estat del món.

Aconsellats pels exèrcits i els dirigents àrabs, milers de famílies palestines van enretirar-se per facilitar la matança sense que hi hagués confusió. Van optar per l'aposta perdedora aleshores i així ho han continuat fent fins ara. D'uns anys cap aquí van començar a recordar aquell dia com a dia de la Nakba (dia de la catàstrofe). Curiosament, ho commemoren segons el calendari occidental no el musulmà ni, encara menys, l'hebreu. El calendari occidental té més tirada i dóna més ressò a tot el muntatge que han anat teixint des dels anys seixanta fins ara consistent en un suposat poble palestí històric i a milions de refugiats, la majoria dels quals viuen dins dels mateixos territoris palestins que podrien ser un estat si no continuessin apostant per expulsar els jueus de la seva terra i per rendibilitzar amb subvencions internacionals infinites la tragèdia que sens dubte viu gran part de la seva població a causa de la corrupció dels seus dirigents i de l'odi als jueus.

Els mitjans occidentals, especialment els europeus, que donen crèdit a l'imaginari virginal dels palestins s'entesten en ocultar que la Nakba de veritat la va haver de patir la població jueva assentada durant segles en països musulmans. Els avantpassats de gran part d'aquesta població jueva vivia en aquells territoris abans de l'islamització. Ells no van declarar cap guerra, ni tan sols la Independència de l'Estat d'Israel, però van ser víctimes d'un càstig col·lectiu pel sol fet de ser jueus. Les seves propietats van ser confiscades i van ser assetjats i obligats a fugir o, directament, expulsats de les seves llars. Els mitjans occidentals i els propagandistes de la causa palestina obliden aquests refugiats -que a diferència dels palestins van ser acollits i integrats pel seu poble sense escarafalls ni subvencions internacionals-, obliden que això sí que és un càstig col·lectiu, a més de caire inequívocament racista, i oculten que van ser entre 800.00 i 900.000. Ells no van marxar provisionalment de la terra que habitaven per facilitar que un exèrcit massacrés els seus veïns, com ho va fer la població àrab palestina que va acabar suposant els 600.000 refugiats palestins.

Però , a més, el terme Nakba, dins del món àrab, té una història anterior ben diferent, de fet contraposada a la significació que actualment se li atribueix.

L'any 1938 es publica 'El despertar àrab', de George Habib Antonius, autor i diplomàtic libanès.


Antonius, cristià ortodox, va ser un dels principals impulsors del nacionalisme àrab. Amic personal del muftí pro nazi Amin al-Husseini i col·laborador de l'industrial i diplomàtic antisemita Richard Crane, Antonius va oposar-se a la partició entre França i la Gran Bretanya del que els primers nacionalistes àrabs consideraven la Gran Síria amb motiu del desmantellament de l'Imperi Otomà.

George Habib Antonius escriu a 'El despertar àrab' que l'any 1920 és "l'any de la Nakba", per aquesta partició nacional, donat que els àrabs de Palestina es consideraven "sirians del sud", no palestins.

De fet, ja des de finals del segle XIX els nacionalistes àrabs refusaven el terme Palestina i al Congrès General de la Pau (1919) la delegació siriana va establir que la Gran Síria comprenia el que actualment conformen els territoris de Síria, Líban, Jordània, Israel i Territoris Palestins. Un dels més decidits defensors d'aquesta posició va ser el muftí Amin al-Husseini, el mateix que va incitar les matances contra la població jueva als anys '20 i '30, abans que existís l'Estat d'Israel; el mateix que va demanar a Hitler que matés la població jueva d'Europa i que, curiosament, és considerat el més gran heroi palestí.

L'any 1977 Zahir Muhsein, portaveu i membre de la direcció de l'OAP, en una entrevista concedida al diari holandès Trouw va declarar "El poble palestí no existeix. La creació d'un Estat palestí només és un mètode per prosseguir la nostra lluita contra l'Estat d'Israel i en favor de la unitat àrab. En realitat actualment no hi ha diferències entre jordans, palestins, sirians i libanesos. Si defensem l'existència d'un poble palestí és per raons polítiques, perquè els interessos nacionals àrabs aconsellen que es postuli l'existència d'un 'poble palestí' diferenciat per oposar-se al sionisme".

El 1970 Arafat va confessar-li a Oriana Fallaci: "La qüestió de les fronteres no ens interessa (...) Des del punt de vista àrab, Palestina no es més que una gota en un immens oceà. La nostra nació és la nació àrab, que abasta des de l'Oceà Atlàntic fins al Mar Roig i més enllà. L'OAP combat Israel en nom del panarabisme. El que vostè anomena Jordània no és més que Palestina".

Anteriorment, Ahmed Shukari, ambaixador de la Lliga Àrab davant l'ONU, l'any 1956 va declarar : "Palestina no ha existit mai. És una creació, no és res més que la part meridional de la Gran Síria".

I el 1947 el muftí al-Husseini, va declarar públicament : "Una consideració cabdal per al món àrab és la uniformitat racial (sic). Els àrabs habiten una extensa franja que comprèn des del Mar Mediterrani fins a l'Oceà Índic. Parlen una llengua i comparteixen història, tradicions i aspiracions comunes. La seva unitat va suposar el més sòlid fonament per a la pau en una de les més importants i delicades regions del món. Per aquesta raó és absurd que les Nacions Unides facilitin l'establiment d'una entitat estrangera a l'interior d'una unitat tan arrelada".

Sense negar la necessitat que es signi un tractat de pau i que es constitueixi un Estat Palestí que els mateixos dirigents àrabs de Palestina van refusar l'any 1947, cal no oblidar que l'imaginari del poble palestí i de la història palestina s'assenta sobre una construcció iniciada a partir de la victòria d'Israel a la Guerra dels Sis Dies de 1967 i, sobretot, a la recuperació de Jerusalem.

L'us polític de la Nakba tal com l'entenem avui és molt recent. 'El dia de la Nakba' va ser instituït per Iàsir Arafat l'any 1998, un cop signats els Acords d'Oslo i es commemora el dia 15 de maig per criminalitzar la Independència d'Israel reconeguda per les Nacions Unides.

La resta és misèria i negoci; una allau de mentides per ocultar l'antisemitisme que perpetua el sofriment de dos estats i dos pobles que haurien de viure en pau des de fa 64 anys.