Al que es fa dir Rei de Jerusalem li agrada disparar

Potser anem errats, però ens fa l'efecte que algú que amb 18 anys ha matat accidentalment el seu germà de 15 d'un tret a la cara no és normal que passats els anys li vingui de gust disparar al cap dels animals. Ni que sigui per evitar el record d'un fet tan dolorós, esdevingut també pels volts de la setmana santa.

Però potser al que es fa dir Rei de Jerusalem no li fa res veure un animal noble, indefens i aliè a les seves intencions esportives caure a plom amb un tret al cap. No, segur que no li fa res perquè va pagar uns 50.000 € per poder aconseguir una peça garantida, segons s'anuncia al web de l'agència de Botswana de la que Joan Carles n'és client, tal com es pot comprovar en la fotografia. Casualment aquest web ha quedat fora de servei. Sort que milers de persones han copiat la foto per tal que la puguem contemplar detingudament i, fins i tot, fer-nos algunes preguntes, com per exemple com se li garanteix a un home de 74 anys amb problemes d'artrosi i de mobilitat que podrà abatre un elefant. Pel que podem veure en el vídeo de l'agència, que durant 10 minuts ens mostra amb insistent morbositat com se li ha de disparar al front a un elefant, el caçador ha de situar-se davant de l'animal. L'elefant de la foto ha mort de cara a un arbre. Ens demanem si el Rei de Jerusalem va disparar des d'un vehicle o amagat uns arbres més enllà mentre l'animal menjava tranquil·lament. Així es por garantir qualsevol "peça". Però els qui maten animals des d'un amagatall o els qui necessiten que les preses hagin estat prèviament emborratxades, com aquell os a Rússia, de nom Mitrofan, no són caçadors, són... una altra cosa. Per exemple, una vergonya.

Això explicaria moltes coses. Ja no entrarem a valorar una decisió tan personal com què pot fer el rei amb els diners destinats a les seves despeses particulars ni si pot viatjar on li sembli oportú, ni tampoc si potser no hauria d'haver suspès el safari per visitar el seu nét Froilán, caçador prematur a qui se li va disparar una arma que no podia utilitzar i que sortosament només li va ocasionar ferides a ell en un peu; hauria pogut ser pitjor tenint en compte que la seva germana petita era al seu costat. Però això a la família reial espanyola li sembla d'allò més normal. Tal com va afirmar la reina Sofia amb un somriure "ja se sap, són coses de nens".

Que el rei pugui gastar els seus diners com vulgui no treu que causi indignació en un estat amb més de cinc milions d'aturats i amb moltes possibilitats de ser intervingut. No és fàcil de pair que un cap d'estat que simula una gran preocupació pels problemes dels seus ciutadans es gasti el sou de dos anys d'una família de classe mitjana amb feina o la pensió de set anys d'un jubilat per donar-se el gust de matar. Seria un detall que s'informés si les despeses de seguretat del rei quan aquest desapareix i fa la seva vida les paga ell o les paguem els súbdits; i qui paga la manutenció, allotjament i viatges dels seus acompanyants. I posats a demanar, i per més rei que sigui, hauríem d'estar informats sobre qui pagarà l'avió privat amb què ha tornat a Madrid i si el maluc que li han posat per anar fent de depredador per aquests móns de Déu el tenia demanat des de fa entre sis i quinze mesos, com la majoria de persones que es troben en la seva situació i que, normalment, han estat pagant tota la seva vida per ser atesos amb dignitat i diligència.

Tot això ho demanem perquè hi ha qui diu que el rei és "campetxano" i que és el primer a proclamar que tots som iguals davant la llei. I és que el rei Joan Carles és així de demòcrata.

Cada dia que passa ens causa més inquietud la pregunta que li va fer el seu pare aquell 29 de març de 1956, amb el cos del seu germà estès encara a terra. "Júrame que no lo has hecho a propósito".