Els catalans potser hauríem de dir prou a aquesta casta d'avantatgistes i subvencionats que maneguen a plaer l'economia i la política a Catalunya. Es fan dir societat civil i tothom calla que es tracta d'una màfia que apel·la al patriotisme per treure'n profit. Res més. No aporten res a l'economia productiva, a la investigació, a la cultura, a la indústria, a l'ocupació, al bé comú. S'han anat venent totes les joies que han adquirit i gestionat fent grans negocis i deixant Catalunya sense empreses estratègiques de telefonia, d'Internet, d'electricitat, d'assegurances, d'assistència mèdica, d'aigües, d'obres públiques. Només falta fusionar la Caixa amb alguna ruïna bancària madrilenya i convertir en Societat Anònima esportiva el Barça, el gran somni d'aquests voltors. Sempre guanyen: compren amb crèdit oficial i no reparteixen els guanys, però si perden, paguem tots. Molt patriòtic!
El cas d'Spanair és un escàndol majúscul. Tot va començar amb un greuge cert i sagnant : la gestió centralitzada dels aeroports espanyols excloent l'aeroport de Barcelona de les grans rutes transoceàniques amb tota mena de maniobres, des de la petició expressa del govern central a les companyies internacionals més importants per tal que usessin només Barajas com a Hub, a la desviació descarada dels guanys generats al Prat cap a altres aeroports -especialment el de Barajas-, passant per la provincialització del Prat per part de la companyia Ibèria que, per cert, és l'empresa aeronàutica que més s'ha beneficiat d'un pont aeri captiu en règim de monopoli en la història de l'aviació.
Aquesta marginació de l'aeroport de Barcelona, empenyent-lo a convertir-se en una pista per a escasses rutes europees i per a charters de turisme barat constituïa un greuge comparatiu i un perjudici econòmic inassumibles. En el decurs de les negociacions de l'Estatut de Catalunya el govern tripartit del moment va entrar en una pràctica perillosa consistent en deixar córrer part de l'articulat a canvi de la gestió de l'aeroport. Fins i tot ERC va caure-hi de quatre potes tal com va ocupar-se de manifestar el gran bocamoll d'en Joan Puigcercós. Quan un negocia una cosa realment seriosa no canvia cromos a mitja partida; no es poden donar tantes pistes. Així, vam quedar-nos sense aeroport i amb un Estatut de pena i va iniciar-se un nou cicle de promeses i concessions en què el govern espanyol tenia tot el poder per imposar les seves condicions.
La gestió de l'aeroport del Prat des de Catalunya havia de suposar un avenç per al país, però també -i sobretot- una oportunitat de negoci monumental si la finalitat no era estratègica ni nacional sinó una drecera per saquejar una vegada més una gran infraestructura per part dels pròcers catalans del moment: el PSC, la Caixa, el RACC, el Foment del Treball, el Grup Godó, l'Ajuntament socialista de Barcelona, els sindicats "de classe", etc.
El maig del 2007 aquests sacrificats patriotes van reunir-se en una coneguda escola de negocis (l'IESE) per exigir la gestió de l'aeroport d'El Prat. Eren la societat civil, deien. Mai no s'havia vist tanta unitat. Lamentablement, no van proclamar la independència sinó la seva intenció de participar en la privatització de l'aeroport. Ah, era això! El govern tripartit es va fer el sorprès i va començar a fer anar la repartidora. Va ser commovedor comprovar com l'esquerra orgànica clamava per privatitzar una infraestructura estratègica que acabaria, per exemple, a mans de La Caixa, el monstre a qui tothom li deu alguna cosa, que acabava de perdonar 1.000 milions de pessetes al PSC i que té el mal costum de revendre's les empreses que ha adquirit a preu de saldo gràcies a tota mena de privilegis.
Esperem que algun dia algú expliqui perquè una mòmia com Ricard Fornesa continua movent els fils de La Caixa des de l'ombra, per què no ha estat denunciat per la venda d'Aigües de Barcelona -inclosa la Torre Agbar- a un amic i per les mogudes de Critèria. Potser tenir en nòmina la filla del rei de Jerusalem puntua.
"Doneu-me una palanca i mouré el món"... I així fou. I la palanca es digué Spanair -un nom català com mai no s'havia vist-. Un grup de llestos afavorits pel govern tripartit amb subvencions directes i crèdits sindicats facilitats per l'Institut Català de Finances (és a dir, els contribuents) van comprar per un euro, en plena crisi, una companyia que l'última cosa important que havia fet era patir un accident a Barajas amb un resultat de 154 morts provocat pel pèssim manteniment de l'avió sinistrat. Curiosament els experts encara no s'han posat d'acord sobre les causes de l'accident, que eren idèntiques a les sofertes per un avió de la companyia Lapa que es va estimbar després de provar a enlairar-se infructuosament a l'Aeroparque Jorge Newbery de Buenos Aires el 31 d'agost de 1999 i que passats pocs dies van fer-se públiques : desinversió de la companyia, manteniment precari i un pilot temerós de perdre la feina si es mostrava massa exigent amb la seguretat. El pilot argentí no va fer cas del senyal acústic que indicava que els flaps no funcionaven. El pilot espanyol no va poder sentir el senyal acústic perquè el tècnic de manteniment va inutilitzar els sensors dels flaps per tal que no emprenyessin, amb l'acord del pilot. A l'Argentina va fer-se pública la conversa real de cabina abans d'un mes; a Espanya, havent passat tres anys, encara no. Això no és una anècdota sinó un símptoma que evidencia que l'aparent barroquisme administratiu en realitat és un instrument per impedir que l'acció de la justícia sigui efectiva. Potser algun dia se sabrà la veritat, però les responsabilitats penals i civils hauran prescrit. Alguns ho anomenen garantisme; d'altres, impunitat.
Fa uns dies el nou executiu espanyol va anunciar que interrompia el procés de privatització dels aeroports de l'estat. Ja sabem que al PP no li fa cap il·lusió que El Prat sigui controlat per "no afectos", però té una raó de pes per suspendre els concursos sobre propietats públiques : vendre-les ara és regalar-les. De fet, el PP ho havia anunciat abans de guanyar les eleccions i també ho ha aplicat a les loteries de l'estat. I CiU ha decidit el mateix pel que fa a subhastar algunes propietats immobiliàries de la Generalitat. Diguin-li sentit d'estat, diguin-li compte que hi ha més de cinc milions d'aturats, molta gent a punt d'esclatar, el rei fent equilibris i el record de com es van repartir Rumasa, Telefònica, etc. Ara no toca robar per la cara, que es notaria massa.
I què fan una colla de llestos hiper subvencionats i endeutats quan els diuen que ja s'ho faran amb la companyia aèria que havia de facilitar-los el control de l'aeroport? : el més normal en una república bananera; dir que pleguen i, efectivament, plegar. Tancament de la barraca i passi-ho bé a 25.000 usuaris amb el bitllet pagat i a milers de treballadors. Ja ho pagarà algú! Sí, ja saben qui; nosaltres, la part del poble de Catalunya que al final s'ha de gratar la butxaca perquè aquí ningú més no respon ni econòmicament ni penalment.
Segons sembla -potser no ho sabrem mai del cert- en els darrers dos anys la Generalitat ha subvencionat Spanair, una companyia privada, amb 140 milions d'Euros (uns 23.300 milions de pessetes). Però, a més, Spanair deu 500 milions que no té. És a dir, 83.000 milions de pessetes més. Ho diem en pessetes perquè el canvi de l'euro ens ha fet embogir i ha estat una mena de col·laborador necessari en la comissió de delictes flagrants. La majoria d'aquest deute és a favor de Institut Català de Finances (o sigui, les nostres butxaques), però pel que ens ha avançat delicadament el portaveu de la Generalitat de Catalunya, això tampoc no ho sabrem mai del cert perquè, ai las!, "aquests crèdits tenen un element confidencial perquè la llei ho empara".
Això ja passa de taca d'oli i put a neofranquisme resclosit fins al deliri. Durant la dictadura d'aquest saqueig en deien matèria reservada, ara l'anomenen clàusula de confidencialitat i en un estat autènticament democràtic està tipificat en diversesos suposits penals, inclosos la complicitat, l'encobriment, la prevaricació i l'ocultació de proves.
Aquí què està passant? Com gosen jugar amb la gent amb aquesta barra? Com pot ser que Joaquim Nadal, un dels responsables de l'inici d'aquest robatori, faci una compareixença al Parlament proclamant que "ha arribat l'hora davant d'aquesta nova circumstància que tota la societat civil que havia alçat la veu l'any 2007 en un acte multitudinari a l'IESE per reclamar la gestió individualitzada i autònoma de l'aeroport del Prat, torni a expressar el seu punt de vista"? ¿Ningú no l'ha insultat?, ¿ningú no l'ha detingut? Per quina tifa té a la societat civil catalana aquest individu que la confon amb 600 delinqüents d'alt standing? Gestió individualitzada vol dir privatització en el neollenguatge abstrús d'un partit que es fa dir socialista. I afegeix que patronal, sindicats i "la societat civil catalana, haurien de dir, amb el mateix to de veu i amb la mateixa actitud, què en pensen ara d'aquesta aturada de cop d'un procés que havia generat la complicitat de tots els agents econòmics i el Govern de Catalunya". Vagi amb compte, senyor Nadal, que potser algun dia li ho direm.
No sorprèn gens que la revista 'El triangle', refugi dels llimacs del periodisme subvencionat de partit, utilitzin les mateixes consignes i el mateix llenguatge trampós. "Clam polític i de la societat civil per la gestió individualitzada de l'aeroport del Prat". Oh, sí, estem tots clamant, però clamant el nom de la mare que els va parir. Clamem que no estem d'acord que hi hagi uns aeroports centralitzats com a la Romania de Ceaucescu i també que no estem disposats que es regalin a preu de saldo als qui han buidat les arques de la Generalitat i ens han endeutat per dues generacions. Clamem que estem farts que aquests immorals utilitzin el sentiment patriòtic per omplir-se les butxaques; precisament ells, els mateixos que pacten amb el PSOE més centralista i amb la caverna empresarial espanyola, els mateixos que s'embruten les calces quan a Espanya baixen les vendes de cava català. Clamem que és insuportable veure com aquesta gent que ha estat robant a plaer en nom d'un govern que es deia d'esquerres i catalanista ara surt a protestar perquè es retalla la sanitat i l'ensenyament quan ells han regalat milers de milions d'euros en subvencions a amics i a grups antisistema i en operacions tan contrastades i viables com Spanair. De debò volen que sortim al carrer?
L'actual govern de la Generalitat no es pot permetre protegir aquests grups de pressió, ni ignorar sous de 300.000 euros auto atorgats per directius d'empreses subvencionades, ni apel·lar a clàusules de confidencialitat amb el diner públic. De la mateixa manera que la població està suportant les greus retallades en serveis bàsics perquè afronta amb maduresa l'abast de la crisi, pot revoltar-se davant la falta de transparència o la perpetuació d'un doble espoli, el de l'estat i el de la corrupció, la ineptitud i la negligència dels dirigents del nostre país. Caldrà molt més que paraules per convènce'ns que els sacrificis són necessaris i que una altra batalla amb l'Estat per un finançament just no és una operació de màrqueting ni una nova aventura per repartir privilegis. No mereixem que ens tornin a enganyar.
L'actual govern de la Generalitat no es pot permetre protegir aquests grups de pressió, ni ignorar sous de 300.000 euros auto atorgats per directius d'empreses subvencionades, ni apel·lar a clàusules de confidencialitat amb el diner públic. De la mateixa manera que la població està suportant les greus retallades en serveis bàsics perquè afronta amb maduresa l'abast de la crisi, pot revoltar-se davant la falta de transparència o la perpetuació d'un doble espoli, el de l'estat i el de la corrupció, la ineptitud i la negligència dels dirigents del nostre país. Caldrà molt més que paraules per convènce'ns que els sacrificis són necessaris i que una altra batalla amb l'Estat per un finançament just no és una operació de màrqueting ni una nova aventura per repartir privilegis. No mereixem que ens tornin a enganyar.
15 comentaris:
Honorables bloggers:per fi, gent seriosa, llegida, honrada i capaç com vosaltres poseu el dit a la nafra d'aquesta "martingala" de la societat civil, pessebrista, això si.
L'ensarronada i debacle i col.lapse d'Spanair ho ha fet ben explicit. Ni en saben, ni saben gestionar ni prendre decisions, ni buscar socis industrials, ....pero si saben ensarronar a periodistes corifeus i adictes i a escampar troles i troles....fins el col.lapse final.
El volum de la desfeta es elevadíssim. I també us agraeixo que sigueu els primers en traduir els milions d'euros a centenars o milers de mil.lions de les antigues pesssetes, a veure si la gent se n'adona de la perversitat insuprable, en volum, que van perpetrar els tripartits durant els 7 anys de pesta bubònica que ens van fer patir.
Ben cordialment,
Andreu
Capità, ara si que ha arribat l'hora: Em venc el patrimoni, em compro una nau Enterprise i m'en vaig a fer una colònia catalana a l'espai exterior, si pot ser en una altra galaxia, encara millor. Si em trobo la pelleringa rondant per l'espai i algú (Miraculosa, Enric, Capità,...) vol que li enviï amb una càpsula espacial, que m'ho digui ara.
No sé com ni de quina manera es pot aturar aquesta estafa econòmica. Més ben dit, no sé qui pot posar-se al davant d'una lluita suïcida com aquesta. Perquè és jugar-se-la enfrontar-se a aquesta gent. Per això, quan penso en la independència, em pregunto qui ens governarà. Hi heu pensat?
Si encara fóssim una societat com la islandesa, capaç de dur als tribunals els lladres...
Lior, si trobes la pelleringa, ja has fet la primera pela. Guarda-la, que tens 1000 milions de client segurs :-D
Tampoc es pot oblidar que al gener de 2006, en plena negociació de l'estatut a Madrid, Artur Mas va traïr el Parlament i a tots plegats quan va acordar amb el Zapatero una retallada de l'estatut a canvi quu el PSOE recolcés la llista més votada en les següents eleccions autonòmiques. Pacte que va inclmplir. Mas va vendre país per ambició personal. I el que van retallar precissament va ser el finançament i la gestió de l'aeroport entre altres. Greu error que paguem ara. I que demostra una gran incompetència.
Enric, els pobles, com les persones, no volen la independència, la seva emancipació -en el nostre cas re-emancipació- pensant per qui seran governades, cosa que ja s'ho faran com podran (les persones i els pobles) quan arribi l'hora, sinó en ser ells/elles mateixos/es (no és correcció política, eh!) com són i prou. A més a més, nosaltres ja tenim al darrere tot un sistema i una tradició polítiques; no venim de les cavernes, tot i semblar que hi volem tornar... o quedar-nos-hi...
Pel que fa a la pelleringa, m'has donat una bona idea per treure-li suc al turisme; Si al meu nou país hi trobo alguna protuberància que s'assembli a un muntanyí, hi faré una ermita, encara que no hi hagi hagut mai ermitants: L'ermita de nostra sagrada pelleringa, o algu així, tot sigui pel negoci. Naturalment hi haurà souvenirs inspirats en la pelleringa: clauers, penjolls, llepoies, boines, etc... Per la clientela no reliquiària, a més a més, faré kipot; al final, la pelleringa és ben jueva, oi?
Gràcies pel teu suport, Andreu. Fem ben bé el que podem. Com més siguem, més podrem.
I des d'on enlairaràs l'Enterprise, Lior? Ja tens el permís d'AENA? A quin estat li pagaràs l'IVA per la venda de la divina pelleringa?
Magnífic article i respostes igualment admirables sobre el "Sant Prepuci" a Bershit, Enric.
He inclòs Bereshit-Terres d'Edom a la nostra llista de blogs. Ho hauríem d'haver fet fa temps. També ets a la nostra llista d'enllaços per Bereshit. La veritat és que hauria de prendre'm unes vacances per llegir i assaborir tots els teus articles, perquè són una autèntica meravella. I la part gràfica, impagable!
Pel que fa a qui ens governaria, estic d'acord amb en Lior. Volem un estat propi, no un estat de gràcia. Ja sabem que som humans i mediterranis i que, a més, el perdó immediat dels pecats és un mal costum cristià amb efectes perniciosos que continua incentivant la delinqüència i la impunitat. Tenim els nostres xorissos i no estaria malament tenir les nostres lleis i els nostres tribunals per provar de fer alguna cosa.
Anònim : podries prendre't la molèstia de signar, ni que fos amb un nom inventat. No ens va agradar el que va fer Mas però dubtem que puguis acusar-lo de traició quan els partits del govern tripartit estaven negociant canongies a canvi d'articles acordats al Parlament. Fins i tot, dos dies abans de la visita de Mas a la Moncloa, Puigcercós va fer unes declaracions a TV3 afirmant que canviaven drets per aeroport. I et recordo que el soci principal del tripartit era als dos cantons de la taula de negociacions : a la banda del ribot d'Alfonso Guerra i a la banda dels parlamentaris catalans, que així és controla més i millor. Amb quina alegria es parla de traició en aquest país!
Lior, de tota manera em fa un no sé què pensar en esforços que no duen enlloc. La independència per la independència m'és ben igual perquè, al final, sempre depens d'algú que et fot el rendiment del teu treball i les il·lusions, digues-li Espanya, la banca o el teu cap. Fent una mica de conya, et diria que prefereixo tenir l'excusa que les coses no van perquè formem part d'un estat centralista que ens rebutja, que fer l'esforç d'obtenir la independència sent governats pels mateixos ineptes i amb la mateixa desídia ciutadana.
M'agradaria sentir algú capaç no de convèncer-me a mi, sinó de fer-ho a tots aquells que no creuen en la independència.
Els arguments històrics no són suficients. Ajuden a fer coixí. Cal algú capaç d'oferir l'esperança de poder viure en una societat més justa (socialment i econòmica) i de lluitar per aconseguir-ho implicant tota la societat. La resta, s'assumeix sense adonar-se'n; fins i tot els descreguts.
Però també t'he dir que quan sento i veig tanta ignorància i tanta desídia entre els que ens envolten, se'm treuen les ganes de fer res. A classe em passa igual. Cansa molt defensar i explicar les obvietats!
Capità, s'agraeix aquesta benvinguda. Cada nou lector ens obliga a ser una mica millors.
Enric, el teu comentari te un nosequè de Déjà vu, d'indolència, de desidia, nousé...
Parlar de poder ser un mateix, i de passada sense que et robin encara més xoriços, no és parlar de la independència per la independència. I encara que si ho fós, no deixa de ser un dret i un desig. Ara m'ha vingut al cap l'adjectiu que et buscaba: Desdesig.
Jo prefereixo fer conya, i crítica, de la ineptitud dels meus, sense excuses, que de la dels veïns. Desidia, en aquest àmbit, és un altre adjectiu que també et va força bé... ai, ai!
No parlo del nostre sistema i tradició polítics historiogràficament; vull dir que no anem amb una mà al darrere i una altre al davant, en un estat pròpi, amén que fariem un autèntic salt de justícia econòmic, moral (de desgreuge) i social.
Capità, encara no sé on enlairaré la meva nau. Ara, que abans de sortir de l'òrbita terrestre faré uns quants vols rasants-pulveritzants sobre unes quantes institucions, com AENA, hi podeu pujar de peus. I si el Vaticà espera veure un ral dels beneficis d'una pelleringa jueva i els seus derivats, que s'hi esperi assegut: Que no m'heu entès Capità, que m'en vaig a fer el meu pròpi estat; Jo cobraré l'IVA i passaré el ribot! :-)))
Lior, no és això. Ni és indolència, ni desídia, perquè estem parlant de creences i sentiments (si parlem de persones no em valen les teories sinó els afectes).
L'estat, qualsevol estat, se'm fa massa gran: és abstracte. És senzillament que no crec en res que vagi més enllà del meu municipi. Que Catalunya hauria de gestionar els seus recursos? Evidentment! Però com a ciutadà no és això el que em preocupa. Vull que el meu municipi gestioni els seus, de recursos. I que cada llar visqui feliç saben que no li falta de res ni a ella ni als seus veïns, ni als veïns dels veïns. La resta surt sol quan arribes a un lloc on no saps qui són els teus veïns o no n'hi ha. I quan hi arribes i mires enrere, saps que hi veus? El teu país. Una comunitat lligada pels afectes i econòmicament tramada.
Segurament volem el mateix, només que estem situats en llocs diferents i, per tant, amb perspectives diferents.
Ja t'he "pillat": ets una mica anarco-romàntic, tu! :-)))
Jo també sóc independentista municipal, que consti.
Podríem dir-li així. No és que no cregui en l'estat, sinó que penso que l'estat s'ha de construir des de baix, partint del teixit humà; i penso que l'economia ha de tenir paràmetres variables: el que convé a una comunitat, potser no convé a una altra.
Bona anàlisi, Hasbarats.
Lior: algú t'ha passat al davant:
http://perso.wanadoo.es/pelleringa/
A.
gràcies per aquests texts, de debó.
No sé si m'agrada entrar en aquest bloc, cada cop em fa més por llegir-vos...
Publica un comentari a l'entrada