Els jueus que mai no van existir... fins que van començar a donar diners

(Jueu de la Girona medieval anant a caçar bolets)

Hi ha coses que farien gràcia si al darrere no hi hagués una història vergonyosa.

Hem descobert, per mitjà dels amics de l'ACAI, un vídeo de l'any 2005 que pretén recrear la vida quotidiana dels jueus de la Girona del segle XIV. La falta de rigor és tan descomunal que fins i tot hem rigut. Impagable el comentari sobre el tema que ha escrit carregada de raó i sensatesa l'Esther Moscatel (1). 

Permetin-nos que ens hi recreem i comentem alguns detalls.

Algunes imatges recorden una comuna de hippies neorurals.

Aquí hi veiem dos homes, l'un amb bufanda i l'altre amb una samarreta amb les mànigues retallades que podrien ser dos que surten de copes pels volts del carrer de la Força qualsevol cap de setmana actual. Com són joves i de la broma no duen kippà.

La majoria d'homes del vídeo duen pantalons. Aquest va vestit d'una manera inenarrable. Als Pastorets de qualsevol poble remot del Pirineu tenen més cura del vestuari.

Encara que resulti increïble, figura que aquest home representa un jueu del Call de la Girona del segle XIV : samarreta negra amb les mànigues retallades, pantaló rosa i sandàlies de guiri. No porta barba, duu el cap destapat i els tzitzit brillen per la seva absència. Només hi falta un rètol que digui que treballa en dissabte o veure'l menjar fuet.

Dos jueus del segle XIV de palica a la sinagoga mentre el hazzan llegeix la Shemà amb el temple buit. Observi's l'acurat tractament històric pel que fa al vestuari. Les caputxes fúcsies han fet furor entre els nostres col·laboradors. A partir d'ara ens podran reconèixer pel carrer.

 Aquest és el nostre personatge preferit perquè té superpoders. S'ha avançat al seu temps duent unes boniques ulleres sense muntura i a més toca la mezuzah d'una forma misteriosa transmetent-li un magnetisme tal que s'obre sola una porta del pati de la sinagoga. Naturalment, com la resta dels personatges del vídeo, no porta rodella al pit ni caputxa negra i capa rodona, com estaven obligats a dur els jueus a Catalunya des del Concili de Laterà (1215).

En aquest fragment d'un retaule atribuït a Lluís de Borrassà poden veure la rodella, la caputxa i la capa, i que els jueus no anaven amb pantalons ni amb robes bastes sense entallar, tipus sac de patates.

A aquest individu que està d'esquenes li haurien cridat l'atenció per pretendre entrar a la sinagoga disfressat d'aquesta manera. El catxirulo fúcsia al cap i la manta mulera que duu sobre les espatlles haurien estat tema de conversa durant generacions a la Comunitat.

Crida l'atenció que en l'única conversa que distingim l'home interpel·lat es diu Quico, un nom molt usual en la comunitat jueva de tots els temps, com ja deuen saber. Una altra cosa que ignoràvem és la profusió de robes de color rosa i fúcsia entre els homes. No vèiem tantes coloraines des de l'últim dia de l'orgull gai.

Segurament els equips de realització i vestuari van fer el que van poder amb la seva millor voluntat i és de suposar que l'"assessorament tècnic" va ser previ i es va limitar a unes indicacions genèriques sobre el guió. Ignorem el pressupost, tot i que ens l'imaginem, i no ens consten els mèrits artístics i tècnics que acumulaven els autors del vídeo, però el que sí que podem assegurar sense temor a ser injustos és que els qui el van produir i posar en circulació no tenen perdó. Es tracta del Patronat del Call de Girona i del Museu d'Història dels Jueus, i al darrere hi ha institucions i gent que figura que és seriosa i cobra del diner públic.

Des de fa uns 25 anys la presència jueva a Catalunya s'ha convertit en un negoci. D'història i de convivència no se'n parla ni a les escoles ni als mitjans de comunicació. No, les coses serioses i incòmodes són per als estudiosos. Conferències selectes, seminaris, alguna exposició poc publicitada,...Que quedi recollit! Però hi ha la vessant business i aquesta cal explotar-la sense que es vegi gaire l'altra. I així tenim un seguit de posades en escena folklòriques i fins i tot frikis, plagades de quincalla i disfressa, rutes de Sefarad, la càbala en trenta minuts, mercats jueus medievals de fireta i un seguit de despropòsits on només hi falta el tren de la bruixa i el tubo de la risa. Aquest vídeo és la millor mostra del que afirmem.

Potser molts lectors, especialment els joves, no saben res del vell ferrer de Besalú, un home modest i inquiet que va passar-se anys cercant i fent conèixer la memòria jueva de la seva vila. Quan va localitzar el micvé no el van creure. Les autoritats ni tan sols sabien de què parlava. Van fer-se tips de ridiculitzar-lo i de proclamar que un artesà com ell no podia tenir ni la cultura ni l'empenta que calia per fer recerca. Ara ningú no se'n recorda d'aquell home i molts dels que fa trenta anys se'n fotien i negaven la presència jueva a Besalú després han format part de patronats i de muntatges turístics ridículs.

Un altre cas sagnant és el d'en Josep Tarrés, poeta gironí i home heterodox, incansable i bondadós que va salvar el Call de Girona amb el seu esforç i els seus diners fins perdre-ho tot. Amic i deixeble de Jaume Marquès, l'arxiver de la catedral que va lluitar durant els anys més durs del franquisme per documentar la petja jueva a la ciutat, Tarrés va anar comprant durant anys i com bonament va poder patis deixats, divisions artificials i vells edificis de l'entorn de l'antiga sinagoga i va poder-los reunir en una sola propietat, reconstruint part del que havia estat un dels calls més vius i esplendorosos d'Europa, impedint que s'hi construïssin noves edificacions. Quan va haver estat prou arruïnat, la Caixa i l'alcalde Nadal el van "ajudar" apartant-lo del seu somni i van penjar-se les medalles.

El més important que va aconseguir Tarrés, però, s'ha perdut : que Girona tornés a sentir-se jueva, que respirés per la mateixa ferida i alhora sentís aquell vell orgull amb esperança, que ningú més no gosés dir que a Girona mai no hi havia hagut jueus, que al carrer de la Força es tornés a sentir Shalom! en veu alta.

Algú va explicar que fa uns anys en Josep Tarrés va tornar a entrar a l'edifici d'Isaac el Cec, ara Museu Bonastruc ça Porta. La noia de recepció va cobrar-li l'entrada. No sabia qui era. Si hagués tingut uns quants anys més l'hauria reconegut i potser hauria recordat que el que ara és un mausoleu va ser un esclat de vida i d'alegria.

Molts dels qui van difamar, ridiculitzar i dut a l'oblit aquella gent que va buscar i trobar el passat jueu de Catalunya han exercit el poder durant molts anys. Potser per això el nostre Parlament cita a la Comunitat Israelita de Catalunya a la comissió d'afers exteriors. Com si fossin forasters, com si a Catalunya els jueus només fossin una ombra.

____________________________

(1) Com les entrades del Facebook desapareixen passat el temps, adjuntem el vídeo i el comentari de l'Esther Moscatel a la pàgina de l'ACAI.


"Llàstima!! Malaguanyats recursos i diners, i també imagino que malaguanyades il·lusions.

En aquest vídeo, hi han tants errors, tantes pífies en un temps tan curt, que no hi ha per on agafar-lo.

1.- Els homes van amb el cap destapat, cosa que mai hagués passat a la edat mitjana, entre jueus.
2.- Molt pitjor, no es veuen els tzitzit que TOT home jueu portava. N'hi ha un que en porta... però sols per davant (!)
3.- Patètic: l'home que agafa l'animal ( mula, cavall? ) no porta barba. Els jueus no s'afaitaven.
4.- Ignorant: els barrils de vi al carrer sense ningú que els controli. A la edat mitjana, els capellans "batejaven" el vi, els camps on hi havien parres amb aigua beneïda, perquè així els jueus no poguessin fer servir el vi. Mai es deixava el vi sense controlar. També era costum cristiana llançar trossos de carn al vi, perquè així no el poguessin beure els jueus. I el vi es indispensable en la vida familiar i religiosa jueva, pel quiddux del xabat a casa.
5.- Hi ha també un home que es passeja sense mànigues, una cosa absolutament contraria a les normes de vestir jueves de la edat mitjana i fins fa ben poc.
6.- L'home amb la túnica i la caputxa, quan toca la mezuzah, ho fa d'una manera absolutament estranya al judaisme. Un jueu toca la mezuzah amb les puntes dels dits de la ma dreta i després porta els dits a la seva boca, per demostrar la seva afecció a la llei. No frega la mezuzah de dalt a baix.
7.- El hazzan que llegeix la Xemà des de la bima ho fa amb l'entonació dels jueus del Marroc. Els catalans jueus, tenien les seves melodies i rituals, que han desaparegut per la poca diligencia dels catalans actuals abans de que morissin els últims jueus que van estar a les sinagogues catalanes de Salònica, d'Istanbul i altres. D'altra banda, a la sinagoga no hi ha deu homes, número mínim perquè hi hagi una pregària pública, cosa impensable a la edat mitjana. En quant al fet de que hi hagin homes petant la xerrada al pati de la sinagoga, sense haver-hi minian JUST quan comença la Xemà, és totalment aberrant, així com el fet de que la gent arribés tard a la pregària en aquella època. Tampoc és molt plausible que al Call de Girona, amb una població molt mística i mes en la època esmentada, la gent xarrés mentre es pregava.
8.-En quant al micvé, és absolutament impossible que no tingués porta com al vídeo, ja que el micve es fa servir estant totalment nu o nua, i per tant es necessita privacitat. A més, tots els micvés del món tenen una petita habitació a l'entrada on despullar-se i vestir-se.

Dubto molt, però no puc assegurar-ho que hi haguessin gossos passejant pels carrers del call, ja que no es costum jueva. En quant a la música del començament, la qualitat del àudio és tan dolenta que ni tan sols es pot saber si han fet servir una cançó catalana jueva o be una cançó sefardita.

Els catalans jueus NO eren sefardites, ja que els sefardites eren el jueus que vivien entre els àrabs, i els catalans vivien entre els cristians, els edomites. Penso que fora millor refer el vídeo o esborrar-lo perquè no informa sinó que desinforma".