Putes, sí. Jueus, no.

Els activistes hipersubvencionats per l'anterior equip municipal de Barcelona proven d'acusar l'actual Ajuntament de prohibir uns pins que a ells els semblen molt simpàtics i enrotllats. Aquests :

Naturalment, l'Ajuntament no ha prohibit la seva venda en cap comerç; ni ho podria fer ni ha donat cap senyal de voler reprimir la crítica, cosa que no es pot dir dels anteriors amos de Barcelona. El que sí ha fet és procedir a retirar-los de les botigues dels Museus de Barcelona i, a més, expedientar l'empresa adjudicatària encarregada de gestionar-les des de l'abril de 2008: la llibreria La Central. És inadmissible que un museu vengui aquesta mena de quincalla pijoprogre, especialment pel seu contingut contraproduent per la imatge de la ciutat. Diuen els seus fabricants i la colla de corifeus, amics i col·leguis que els han sortit que els pins són una crítica social, quan s'han tirat més de trenta anys rient-li les gràcies al consistori socialista sortint i forçant una permissivitat insensata davant tota mena de comportaments incívics. ¿I és just ara, quan el nou equip de govern està decidit a acabar amb el caos i les màfies que campen impunement, que als antisistema se'ls acut "denunciar-ho"? ¿A algú li sembla lògic que es venguin aquests productes al Museu d'Història de Barcelona? Si algú creu que sí, que provi de vendre al Louvre unes xapetes on es vegi la silueta d'una prostituta fent una fel·lació en un carreró de Pigalle. O que col·loqui al Museo Nacional de Antropología e Historia de la capital mexicana uns imants per la nevera amb escenes de decapitacions, tirotejos i altres proeses del narcoterrorisme.

"No deixem que ens silenciïn. Defensem la llibertat d'expressió", bramen en el seu blog els fabricants dels pins, de nom Chapateao Olé, en l'única entrada escrita en llengua catalana. A la seva pàgina de Facebook citen unes declaracions de Javier Mariscal al diari El País on aquest s'escandalitza i afirma "De entrada me quedo a cuadros porque alguien tenga los cojones de decir que esas chapitas no se pueden vender en algún sitio, ¿qué se han creído?, ¿de qué van?"... i afegeix "los polémicos pines son prueba de la diversidad de Barcelona".

Diversitat? Censura?
Fa anys una dissenyadora, membre de l'ARCCI, va oferir a Olga Rodríguez, aleshores cap de compres de la botiga del Museu d'Història de Barcelona depenent de La Central, una Clau que simbolitzava la presència jueva al nostre país. Passats mesos de llargues, trucades i emails va aconseguir posar-se en contacte amb una nova cap de compres, de nom Aurélie. Aquesta nova responsable va respondre-li el següent en un correu electrònic :
Siento contestarte tan tarde. Creo que será muy difícil encontrarle un sitio coherente a la clau en La Central. Gracias por tus mails y llamadas, Saludos,
Aurélie

Desconcertada per la resposta i sospitant que la responsable de compres de la botiga del Museu d'Història de Barcelona no dominava gaire la història de Barcelona, la dissenyadora va tornar a dirigir-se a ella plantejant el següent :
em sembla que no em vaig expressar prou bé. Jo no vull que vengueu la Clau a La Central sinó al Museu d'Història de Barcelona on, tal com s'afirma en el seu catàleg "A més a més de llibres, La Central del Museu d'Història de Barcelona posa a l'abast dels seus visitants objectes diversos relacionats amb la ciutat". Estic segura que tens prous coneixements d'història per saber que la comunitat jueva de Barcelona a l'edat mitjana va suposar fins al 30% de la població, que la Clau que et presento simboltza la clau de casa que es van emportar els jueus expulsats d'Espanya i que és del tot COHERENT tenir-la i oferir-la als compradors a la BOTIGA del Museu perquè guarda gran relació amb la història de la ciutat. D'acord amb aquest context específic, pots donar-me una resposta si et plau? Tot esperant la teva resposta, rep una cordial salutació.

La Representant de La Central es va posar les piles i va respondre amb celeritat, en aquesta ocasió fent un lloable esforç multicultural, argumentant això :
Moltes gràcies per intentar tornar a explicar-me el concepte de la clau. No obstant això, segueixo pensant que no té un lloc específic a la Central del Museu de Història de la Ciutat.
Gràcies per el teu interès.
Aurélie

Després d'això, la Dissenyadora va donar per acabat tot contacte convençuda que, efectivament, aquella Clau no podia trobar un lloc coherent enlloc que tingués relació amb gent tan entesa en història, Catalunya, el judaïsme i en l'art de l'argumentació.

Per descomptat la botiga de La Central tenia tot el dret a refusar aquell oferiment seguint els seus criteris comercials, temàtics, estètics, econòmics, etc. Però crida l'atenció que les "xapes transgressores" els semblin coherents en el Museu d'Història de Barcelona i en canvi hi hagi una absència absoluta de qualsevol rastre de la presència jueva a Catalunya i, concretament, a Barcelona. Esperem que no comparteixin amb certs col·lectius que la Menorah "és un símbol sionista-terrorista". Seria una llàstima que una llibreria tan prestigiosa i curosa a l'hora de triar i apostar per la literatura més excel·lent, sovint minoritària, amb freqüència obra d'escriptors jueus, continués ignorant -si no menystenint- un llegat tan important o deixant en mans de persones sense prou coneixements de la nostra història i del nostre país decisions que les depassen.

"La ciudad necesita de otras miradas, y de crítica, y de cachondeo", diu Mariscal a El País. Però calla que la gent que, com ell, s'ha nodrit del diner públic i la publicitat institucional i ha acaparat la paraula, no ha permès "altres mirades" ni cap diversitat que no fos la que ells han patrocinat i que ha censurat i demonitzat indecentment tot el que sortís dels seus prejudicis pretesament progressistes.

A tots ells, els dediquem un altre pin dels mateixos artistes :