GOD BLESS AMERICA

 Tots recordem detalls personals de l'Onze de setembre del 2001. On érem, què fèiem, com vam saber el que succeïa als EEUU, com ho vam entomar. Per als catalans aquesta és una data inoblidable des de fa prop de tres segles; un dia dur que no pot ser ignorat, la nostra Diada Nacional en record i homenatge als qui van lluitar per nosaltres i van perdre; el dia d'una derrota que sabem que no va suposar el final sinó l'inici d'una lluita lenta, feixuga, sagnant, sovint desconcertant, cap a la nostra plenitud com a poble, fins a la nostra independència.

L'11 de setembre del 2001 va caure en dimarts. Feia bo i molts catalans van aprofitar aquell pont per anar al camp o a la platja. Un eixam de perplexitats van anar sumant-se en el decurs d'aquella plàcida tarda que prometia bronzejats, senyeres i migdiades de verema abans que les pantalles ens abduïssin i ens sobtés saber que encara no ho havíem vist tot, que la nostra capacitat de sorpresa fins aleshores havia estat gairebé infantil.

Molts vam aprendre què era un símbol. Vam saber què volia dir "un abans i un després" sense riure sota el nas. Vam sentir cruixir dins nostre una frontera en el temps, en els segles que separen la modernitat i la democràcia de la tenebra i el ressentiment. Vam percebre el buit, la compassió, l'estupor.

Tots recordem detalls personals de l'Onze de setembre del 2001, però gairebé ningú no recorda què va fer l'endemà. L'únic que sabem del cert és que l'endemà milers d'homes i de dones innocents ja no hi eren. Intuïm el dolor dels qui els estimaven. Recordem el pes sobre les espatlles d'aquella violència sobtada travessant la rutina. I el fum, la pols, els crits. I aquella gent desesperada llençant-se al buit. Recordem el sentiment d'absència, la ferida de la ferralla fumejant. I tots aquells papers volant; milers i milers de memoràndums, auditories, projectes, cartes, gargots maldestres, esborranys de comiats,...

No recordem l'endemà, però la història i els aniversaris sempre comencen l'endemà.