EL TEMPS ÉS RELATIU (Segon aniversari de Hasbara-ts!!!)

El passat dia 12 el nostre blog va complir dos anys. El primer post que vam publicar duia per títol 'Per què els ciclistes?' i acabava amb aquest paràgraf :  

Volem denunciar que el cuc antisemita s'ha transformat en papallona anti-israeliana. Volem demostrar que actualment, a casa nostra, la resposta a la provocativa afirmació "els culpables de tot són els jueus i els ciclistes", encara seria "i per què els ciclistes?".

Dispensin la immodèstia d'autocitar-nos, però ve al cas perquè en alguns àmbits del periodisme, la política o les organitzacions no governamentals de casa nostra l'afirmació actualment podria ser "els culpables de tot són els israelians i els sionistes", i la resposta "i per què no els jueus?".

De vegades ens demanem si hem aconseguit alguna cosa en aquest temps, si hem estat útils, si hem estat oportuns, si hem sigut prou justos. Coordinar un grup de col·laboradors amb més o menys disponibilitat i amb trajectòries vitals i professionals diverses ha estat molt més còmode del què havíem suposat inicialment. Compartir objectius, l'amistat i la capacitat de dirimir les diferències amb humor i algun convit ha ajudat a facilitar la nostra tasca comú. Hem comptat, a més, amb la col·laboració impagable de lectors i veritables amics que ens han fet arribar dades, notícies i rectificacions molt oportunes per mitjà dels comentaris o del nostre correu electrònic. En el decurs d'aquests dos anys hem escrit 131 entrades. N'hi ha de lleugeres i senzilles de redactar i d'altres que ens han costat per la seva complexitat i la quantitat de dades que les conformaven. Les més difícils, però, són aquelles que causen dolor i no ens ha sorprès comprovar que, sovint, ens ha provocat una tristesa immensa el fracàs total de gent valuosa que ha malmès la seva vida defensant una causa dissociada de la realitat. Pensem en el cas de Mer Khamis, per exemple, un home amb qui compartíem poques coses, certament, però a qui no se li podia negar intel·ligència, esforç, sentit de la compassió i voluntat de compromís per canviar una societat que basculava entre la tenebra del fonamentalisme i el totalitarisme i l'esperança en un futur on fos possible la modernitat i la justícia. El seu somni no era el mateix dels qui ara tenen la clau del futur dels palestins : els seus dirigents polítics i religiosos.

Alguns lectors poden pensar que els objectius d'un blog de Hasbarà són incompatibles amb l'intent de comprendre l'adversari. Potser estem equivocats, però creiem que Hasbarà no vol dir propaganda -entre altres coses perquè no cal fer-ne-, Hasbarà és aclariment, és exposar i defensar la veritat, fer manifest allò que s'oculta i es manipula sistemàticament amb les excuses més variades, suposadament solidàries, però que en realitat amaguen prejudicis, enemistat i odi a tot el que envolta i el que significa el poble jueu. Sortosament no estem sols, ens acompanyen moltes pàgines de Hasbarà de diferents sensibilitats i en totes les llengües, inclòs el català, però estaria bé que n'hi hagués més i que retornés l'estimat i admirat Moré amb forces renovades i l'artilleria a què ens tenia acostumats.

Malgrat la crisi econòmica i la vergonyosa situació política a què ens va abocar l'anterior govern català, aquests dos anys han estat prou lleugers. No tothom pot dir el mateix, per això aquesta entrada duu per títol 'El temps és relatiu'. Conten, i el més probable és que es tracti d'una llegenda, que en certa ocasió informal algú va demanar-li a Einstein que resumís la Teoria de la Relativitat de manera que tots els presents l'entenguessin. Pel que sembla Einstein estava de bon humor i es va centrar en un aspecte de la relativitat que va intuir que tothom comprendria exposant el següent : "És fàcil d'entendre. No és el mateix seure durant un minut damunt d'una estufa de llenya encesa que estar assegut en un sofà amb una senyoreta damunt la falda durant seixanta segons". Certament és fàcil d'entendre, com ho és fer-se una idea de com de feixuc ha de ser el pas del temps per milions de persones que viuen col·lectivament situacions dramàtiques des del dia que van néixer. Fam, guerres, misèria, marginació, terror, arbitrarietat,...

La imatge que encapçala aquest article correspon a Teheran. Els nois i noies que hi surten es diverteixen participant en una batalla d'aigua, joc ben innocent que els adolescents de les nostres contrades practiquen despreocupadament. A l'Iran això està rigorosament prohibit, és delicte i causa d'escàndol i ha dut a la detenció de desenes de joves de tot el país. Segons les autoritats iranianes una de les pitjors conseqüències d'aquesta acció prohibida per la religió és que els cossos de les joves queden massa visibles quan entren en contacte amb l'aigua. Ser "Miss samarreta mullada" a l'Iran és perillós. En principi aquesta nimietat pot fer riure, però ens sembla que és un bon exemple de fins a quin punt un règim totalitari basat en una interpretació malaltissa de la religió pot destrossar la vida de la gent que l'ha de suportar intervenint en els aspectes més quotidians i reprimint els actes més innocents. Cap d'aquests joves ha conegut la llibertat; el seu dia a dia, la seva vida, transiten un temps que no és el nostre.

Per cert, el dia que vam publicar la nostra primera entrada, Gilad Shalit feia més de tres anys que havia estat segrestat per Hamas. Avui fa 1.877 dies.

Què has fet des del 25 de juny de 2006?