VICIS OCCIDENTALS (Vittorio Arrigoni)

Vittorio Arrigoni ha estat assassinat per un grupuscle salafista de Gaza vinculat a Al Qaida. El van segrestar per forçar una negociació amb Hamas, van donar un termini de 30 hores -un termini ben estrany, per cert- i abans que finalitzés el van liquidar després d’apallissar-lo. Van servir-se d’aquest militant italià per posar a prova Hamas com si es tractés d’un objecte o d’un hamster. La seva vida, la seva dignitat personal i tot el que havia fet com a cooperant incondicional de la visió més extremista de la causa palestina els importava ben poc. Els assassins de Vittorio han donat una explicació coherent amb la seva ideologia totalitària : escampava vicis occidentals.

Vittorio s’havia fet tips d’afirmar que moriria per una bala israeliana. S’equivocava sovint. Vittorio va qualificar com a segrest la detenció de què va ser objecte l’any 2008 per part de les autoritats israelianes que, passats sis dies, el van expulsar del país. Una vegada més s'estava equivocant. Potser en el decurs de les seves darreres hores va ser conscient de la tràgica diferència entre detenció i segrest. Massa tard. Potser Vittorio va pensar que s’havia equivocat sempre, potser va desitjar que un maleït soldat de l’exèrcit d’Israel esbotzés d’una patada la porta de la casa on el tenien segrestat i li salvés la vida. Però no va poder ser perquè “l’ocupant” fa més de cinc anys que va sortir de Gaza però allà no hi ha cap autoritat que garanteixi la llibertat, la dignitat i la vida. Fa temps que ho sabien els cristians assetjats i perseguits, ho saben els dissidents palestins que somnien amb una futura Palestina democràtica i laica, ho saben les dones de Gaza discriminades per una misogínia patològica, ho saben els pares que no volen que els seus fills siguin adoctrinats per l’odi, ho saben els homosexuals, la gent que vol vestir com li dóna la gana i que vol escoltar la música que li agrada, ho saben els vells que han vist com el seu poble s’ha anat enfonsant en la misèria i en la tenebra i ho saben els periodistes progres que no instal·len les seves seus a Gaza o a Síria sinó a al mateix Israel que demonitzen perquè és l’únic país de la zona que garanteix la seva llibertat d’expressió, els seus drets i la seva vida.

I el Vittorio, ¿no ho sabia?, ¿no havia notat res després de tornar il·legalment a Gaza pocs dies abans de l'inici de l'operació Plom Fós? Probablement aquella guerra va suposar l'experiència més dolorosa de la seva vida. Si ja havia pres partit abans de viure aquella situació infernal, a partir d'aleshores seria incapaç de raonar, d'escoltar i de discernir amb qui estava col·laborant. Un cop finalitzada l'operació militar molts cooperants se'n van anar de Gaza; ell no. Alberto Arce escriu en el seu blog que el que el va empènyer a sortir per cames va ser l'existència de grups palestins que veien els estrangers com un perill i alhora com a moneda de canvi. Ho explica ara amb motiu de l'assassinat del seu company, però aleshores s'ho va guardar, com també s'ho va callar en Vittorio, no fos cas que la realitat espatllés la història de bons i dolents que durant tants anys ha servit per atraure cooperants, portades de diaris, reportatges televisius, propaganda per als sàtrapes de la zona i diners; molts, molts diners.

Vittorio Arrigoni era molt actiu. Les noves plataformes de comunicació -moltes de les quals ideades, desenvolupades i posades a disposició del públic gratuïtament per joves jueus de classe mitjana- van facilitar-li la feina. Blogs, diaris digitals, transmissió d'imatges i vídeos via mòbil o Internet, facebook, You Tube... En Vittorio no perdia el temps. No era un cooperant, era un militant i el seu llenguatge defugia el matís : estat terrorista, boicot, aparthaid, racisme sionista,... En un dels seus escrits afirmava que els soldats israelians poden matar un home en menys d'un segon (mig segon si es tracta d'un palestí), però són incapaços d'entendre el significat de termes elementals com ara dret a l'existència o dret a la supervivència. ¿Pot ser que en Vittorio hagi mort abans d'entendre que precisament aquests dos drets formen part de la raó de ser d'Israel?

Vittorio Arrigoni era un italià jove i vital que malgrat creure en una ideologia tan rància com el comunisme no li feia fàstics al que els seus amfitrions devien considerar febleses indignes : un piercing en una cella, un look modern i diferenciat, un cos de gimnàs, penjolls al coll, tatuatges als braços (encara que el més visible fos " muqawama" -resistència- en àrab). I, a més, bevia i fumava, parlava amb les dones d’igual a igual i no el turmentaven els tabús sexuals i les inhibicions malaltisses. Totes aquestes manifestacions de llibertat per als salafistes -o per al Hamas- són vicis occidentals. Els seus segrestadors ¿li van explicar que en un comunicat afirmaven que era fill d’un “estat infidel” i que havia entrat a Gaza per difondre la corrupció i per propagar entre els palestins els vicis d’Occident? Resulta difícil topar-se amb un fracàs més manifest i més trist per a un home que es diu internacionalista i que proclama que l’única nacionalitat és la pertinença a l’espècie humana que els seus assassins siguin aquells a qui ajuda incondicionalment i que el matin pel fet d’haver nascut en un estat infidel. Perquè ¿què volia en Vittorio? i, sobretot, ¿què volia demostrar? Potser estava atrapat en un imaginari familiar plagat d’avis partisans i antifeixistes i amb una mare comunista alcaldessa d’un poble de la Llombardia, potser va fer-se un embolic amb les seves lectures sobre la guerra civil espanyola, Gernika i les Brigades Internacionals. Potser hi havia un molt de posse revolucionària amb la seva gorra de mariner-partisà i la seva pipa. La foto que il·lustra aquest article descriu prou bé el personatge que s’havia fabricat : la gorra, la pipa, una samarreta amb missatge, el passaport i mans enlaire quan ningú no l’està apuntant. Una imatge per a la posteritat del pacifista disposat al martirologi que trobava que “Hamas és massa complaent i cooperador amb el règim sionista israelià” (sic). Doncs va topar-se amb algú que també ho creu i que ho demostra amb fets, prescindint de les conseqüències. Vittorio era un occidental a qui li agradaven les mateixes coses que agraden a la majoria dels occidentals, inclosos els jueus. Potser això explica en part l’acarnissament de què va ser víctima, per què el van segrestar, per què el van apallissar, per què el van humiliar mostrant-lo en un vídeo públicament amb els ulls embenats amb una cinta adhesiva, sagnant, probablement de genolls i amb les mans lligades darrere l’esquena mentre la mà d’un dels seus assassins l’estirava dels cabells mostrant-lo com un trofeu de caça. En Vittorio va trobar els menys complaents del mercat, els més durs contra el règim sionista i, de passada, contra tot Occident, capaços d’asassinar-lo de manera que quedés clar el seu missatge, vexant-lo, fent-lo patir amb una mort lenta i brutal, escanyant-lo amb un cable metàl·lic amb tanta ràbia que va arribar a segar en part el seu coll. Una execució atroç que explica coses concretes : vicis occidentals.

La vella frase d'Abba Eban "els palestins mai no perden l'oportunitat de perdre qualsevol oportunitat" cada dia sembla més càndida i optimista. El cert és que darrere d'una facció salvatge espera el seu torn una de pitjor, fins el punt que ara mateix hi ha qui creu que Fatah és una organització seriosa i dialogant i que els islamofeixistes de Hamas en el fons són moderats. L'espiral de brutalitat i nihilisme sembla no tenir aturador. I la hipocresia tampoc. Un exemple sagnant és aquest comunicat : “el govern de Gaza condemna aquest crim atroç, que no s’adiu amb els nostres valors, la nostra religió ni els nostres costums i tradicions”. Això és el que diuen ara els que surten al carrer a ballar i a convidar a dolços a tothom quan hi ha un atemptat amb víctimes civils israelianes, els mateixos que van celebrar fa uns dies que uns covards degollessin cinc membres de la família Fogel -inclosos dos nens i un nadó- entrant de nit a casa seva aprofitant que dormien. Hi ha preocupació a Hamas, sí, sobretot perquè tal com afirmen “pot perjudicar els objectius del poble palestí”. El que perjudica el poble palestí són els seus dirigents; aquest crim -un més, per cert- pot fer-se notar en la minva de hooligans i de diners. I això és el que els amoïna de debò.

¿Vostès s’han parat mai a comptar quantes organitzacions palestines s’han solidaritzat obertament amb els tibetans, els tutsis, les dones de Ciudad Juárez o amb qualsevol minoria oprimida fora de la seva òrbita? El recompte és fàcil : cap. ¿Què deuen pensar dels cooperants i les organitzacions que aporten diners i dels activistes que deixen les comoditats de què disposen en els seus països per anar a viure a Gaza? ¿Que són solidaris, que són idiotes, que busquen alguna cosa que no confessen? Potser sospiten que un comportament tan inexplicable és el més misteriós i amenaçador vici occidental.

Vittorio Arrigoni escrivia articles i llibres incendiaris i donava conferències cridant al boicot contra Israel. Era conegut; massa conegut. La seva mare ha declarat que va arribar a Israel l’any 2002 gairebé per casualitat i que li havia confessat “quan vaig creuar la Porta de Damasc i vaig entrar al Jerusalem Est em vaig sentir quasi fulminat”. “En aquell moment va entendre que la seva labor se centraria a Palestina”, afegeix la mare. Aquell fulgor sobtat envoltat d’èpica revolucionària el duria a menysprear Israel i a callar davant els atemptats que cometien contra la població civil israeliana els qui ajudava incondicionalment. El seu assassinat ha estat condemnat per moltes organitzacions polítiques, per ONGs, per la Casa Blanca i pel secretari general de l’ONU. Però ell, en Vittorio, no va escriure ni una paraula sobre l’assassinat de Juliano Mer Khamis. ¿Saben per què? Perquè la seva no era una militància impostada, perquè sabia de què parlava, perquè pertanyia a aquella terra i lluitava a la seva manera per la convivència. Per al Vittorio, Mer Khamis devia ser “massa complaent i cooperador amb el règim sionista”.

L’assassinat de Mer Khamis suposa la liquidació del miratge de “dos pobles en un sol estat”. L’assassinat d’Arrigoni és el paradigma del fracàs per als que s’embarbussen amb termes com internacionalisme, multiculturalitat o cosmopolitisme sense saber ni entendre ni sospitar quin món sinistre somnien els botxins que protegeixen. Els qui pensen com el Vittorio i ara diuen que Israel és el “culpable moral” del seu assassinat no aniran a veure cap obra de teatre on s’escenifiqui la seva mort ignominiosa.

El crit de guerra de Vittorio era “mantinguem-nos humans”, Restiamo umani! Se'l creia?... Els seus assassins no el van escoltar, els seus protegits no el van entendre, els seus coreligionaris callaran. La setmana vinent el món l'haurà oblidat. Ciao, Vittorio!

Galeria fotogràfica

La seva darrera felicitació de Nadal. Va tornar
a equivocar-se de víctima i de botxí

Il·lustració-tipus al seu blog





Un look diferent



Inimitable



Resistent

 



Mediàtic

  

Sittin' On The Dock of the Bay

Fum

 



Amistats perilloses

 

Enemics insospitats

'Qui sono e faccio quello che ho sempre sognato'


Rientrerà  MERCOLEDI 20/04 con volo Alitalia AZ 895 con partenza alle 16.00 ora locale, dal Cairo, arrivo a Roma Fiumicino alle ore 19.35