LES MANS TACADES

“Mai no havia vist un dia tan bell i tan cruel”. Això afirma, en la seva primera intervenció, un dels personatges més impressionants del teatre universal. Es tracta d’un home que acaba d’aconseguir una gran victòria per al seu país i que cavalca al costat d’un altre general i bon company que té els dies comptats. La seva nació el considera un home valent i lleial i sap que serà generosament recompensat. Però la glòria del seu triomf i la temptació sorgida de confusos auguris el fan cobejar més poder i l’arrosseguen a la traïció, el crim i la destrucció. Es diu Macbeth.

Una prèvia : hi ha moltes maneres de fer Hasbarà. Aquesta n’és una. Ens és ben igual si és o no la millor. És la nostra manera de lluitar contra la judeofòbia i contra la misèria humana. Perquè estem convençuts que ambdós propòsits formen part d’una mateixa finalitat. Ni obeïm consignes ni pontifiquem sobre les solucions. Som imperfectes, segur, però ens uneix l’esperança i la confiança en la democràcia, la justícia, l’esforç i la decència humana. Més enllà dels nostres mèrits i de les nostres limitacions, no ens rendirem.

Avui volíem publicar la continuació del nostre post anterior. S’havia de titular “MANS pleNETES” i narrava alguns fets verídics que voregen el sainet. Ja el publicarem més endavant, perquè avui no és un bon dia per la comèdia. Ben al contrari, és un dia trist, desangelat, depriment.

Mentre el nefast govern tripartit s’omple la boca proclamant que és progressista, un aturat sense cap ajut s’ha suïcidat en públic a L’Hospitalet. TV3 no en diu res. La Vanguardia ha retirat la notícia de la portada digital i ho ha passat a Successos.

Un pare de família que ja no sap a qui demanar ajut, un home que ho ha perdut tot, que se sent abatut, superat, humiliat, suplica al seu ajuntament -que es fa dir “socialista”- que no facin fora la seva família d’un pis oficial buit perquè no li fa mal a ningú ocupant-lo mentre troba un lloc on anar i perquè si els fan fora hauran de dormir al carrer i “allà ara hi fa molt de fred”. Els Serveis Socials del consistori deneguen la seva petició. L’home perd tota esperança i no es veu amb cor de suportar el desnonament, de veure la seva dona i la seva filla petita fotent-se de fred a les nits i vagant tot el dia pels carrers com uns fantasmes. Potser els mateixos Serveis Socials que el llencen a l’abisme més endavant li treuran la custòdia de la nena adduint que no està capacitat per fer-se’n càrrec; potser algun mocós endollat al mateix ajuntament i que fa veure que treballa un dia es creuarà amb ell i se’l mirarà per damunt de l’espatlla pensant que va brut i desentona amb aquesta merda de Catalunya virtual governada per ineptes, corruptes i pertorbats.

L’home és un treballador de la construcció. Només vol feina, tirar endavant dia a dia i veure créixer la seva filla. Ell no va concedir cap crèdit ni va requalificar cap terreny ni va prometre a ningú des del poder un món més just amb igualtat d’oportunitats. Es demana si això és el futur i s’enfonsa en la desesperació, perquè no tothom és tan fort com ens pensem que seríem en una situació límit cadascun de nosaltres. “Que Déu no t’envïi tot el que pots suportar”, diu un proverbi jueu.

I es penja.

Baixa amb una corda del pis que ocupa, irromp a una plaça i es penja davant de tothom que ho vulgui veure. Perquè si t’han de veure arrossegant-te pels carrers precedint la teva família en la misèria, si sent un treballador t’has de sentir a dir que per què no treballes, ¡què collons! que et vegin allà penjant, que diguin el que vulguin, que vegin l’abast del fracàs, del dolor i de la frustració.

Que el vegi el funcionari barbamec que ha guanyat unes oposicions amb trampa perquè era del partit i que passava per allà absort calculant quants vals de dinar podrà justificar aquest mes, que el vegi l’okupa de saló que sap que té una família que sempre li donarà un cop de mà, que el vegi el periodista que s’estima més no tocar segons quins temes no fos que es perdés la propaganda institucional que manté el seu diari. Que el vegin els que no han pencat en sa puta vida i van dient que el treball dignifica, i els que parlen de proves divines, i els professionals de les causes de pobles que no coneixen, i els membres privilegiats d’ONGs orgàniques que fan excursions solidàries, i els que diuen que no els interessa la política. Que el vegin els nens que creuen que estan segurs i els compradors de bons de la Generalitat al 4,75%. Que el vegin els intel·lectuals subvencionats i els directors de sucursal que només concedeixen crèdits a negocis fàcils i porcs. Que el vegin els sindicalistes corruptes i els que saben com blanquejar diner marró-merda. Que el vegin els centenars d’impresentables que van en cotxe oficial i aquells que encara no han entès que en aquest moment desenes de milers d’aturats estan deixant de percebre la pròrroga de l’atur i que el seu món de retòrica tova i cel·lofana reciclable està a punt d'esclatar. Que el vegin els tertulians que figura que saben de què parlen i els que passen de tot. Que el vegin els que des d’un govern no van complir amb les seves obligacions i els qui ara mateix rebenten conscientment la caixa comuna de la població amb nomenaments i subvencions indecents. Que el vegin els qui accepten aquests nomenaments i aquestes subvencions. Que el vegin els miserables que grimpen insultant la nostra nació i putejant la nostra llengua mentre callen la tragèdia quotidiana. Que el vegin els que ens van enganyar prometent-nos mans netes i els qui els vam votar.

Que el veiem tots, hòsties!