L’AFER CAROD (Jugar amb les ombres)

Fa pocs dies, el Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, va ser entrevistat pel programa ‘Salvados’, de La Sexta, on va acusar l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, de FILTRAR a la premsa la seva reunió amb membres d’ETA els primers dies de gener de l’any 2004. Aquell episodi va marcar la carrera política de Carod i va posar de manifest l’astúcia i els mitjans de què disposen els enemics de l’independentisme català i la manca absoluta de sentit de la realitat dels qui de sobte es van trobar jugant en la Primera Divisió de la política.


Passats els anys el senyor Carod encara no ho ha entès i continua fent declaracions absurdes, insinuant mitges veritats en un to misteriós i callant detalls que els catalans tenim tot el dret de conèixer.


Molts catalans el vam defensar dels atacs brutals de què va ser objecte en aquelles dates, inclosa la injuriosa acusació de col·laborar amb el terrorisme. Era cert, com va afirmar el propi Carod per defensar-se, que el seu propòsit no consistia en afavorir ETA i que tots els governs espanyols havien mantingut contactes, converses i fins i tot negociacions amb la banda armada. Sostenia, i és cert, que gairebé tots els governs del món ho fan de manera oficial o oficiosa, però mai ha admès -o potser encara no ha entès-, que aquesta mena de contactes preliminars en cap cas no els protagonitza un primer ministre actuant d’incògnit sinó una delegació autoritzada, oficialment o extraoficialment, pel govern de torn. Els dirigents polítics, en tot cas, supervisen l’operació i apareixen al final per signar un acord, penjar-se les medalles i administrar la victòria.


Després del pacte que va fer possible el govern Tripartit i va dur ERC al govern, Carod va ser incapaç de posar-se en el seu lloc, ara institucional, i de plantejar-se seriosament els equilibris de poder, la contundent solidesa de l’aparell de l’estat, la sofisticació de l’alta política i les manifestacions quasi infinites de misèria humana de què eren capaços adversaris, coaligats i coreligionaris. Obsedit amb l’enemic oficial -Aznar- i els dolents d’un guió simplista de bons i dolents -el PP i CiU-, un Carod-Rovira ensuperbit i persuadit de la seva posició de força pel fet d’haver propiciat un govern de coalició “que li devia a ell la seva existència” va mostrar les seves cartes amb fets, paraules i gestos prou explícits per acabar de decidir els seus mateixos companys de coalició a anul·lar-lo políticament amb la màxima celeritat.


No estem en condicions de quantificar la proporció de bones intencions i de megalomania que van dur Carod a cometre la insensatesa d’entrevistar-se amb membres d’ETA prop de Perpinyà. El cert és que milers de mirades amatents esperaven la més mínima relliscada del Conseller en Cap per destruir la seva carrera política i desacreditar ERC. Carod, per la seva posició de força, havia aconseguit una presidència compartida de facto, una mena de bicefàlia materialitzada amb la forçada delegació d’importants competències que institucionalment corresponien al president de la Generalitat i, a més, competia obertament amb el president Maragall en el terreny de l’autoritat, la preparació i el carisma. A això cal sumar-li el mortificant recordatori, amb una amenaçadora insistència, que el PSC i el president li devien a ell i a ERC un estatus i un govern que no havien guanyat directament a les urnes. Els seus dies de glòria estaven comptats.


Maragall ho sabia, molts ho sabien

Carod-Rovira s’entesta a repetir que el president Aznar va filtrar la seva trobada amb membres de la direcció d’ETA. És alarmant que encara ens enganyi callant el que sap i afirmant que un president de govern filtra informacions, per més privilegiades que siguin. Un president de debò, encara que sigui antipàtic i anticatalà, disposa de prou poder i prou personal de confiança per delegar una filtració. Un president de debò no filtra, ordena o autoritza que es filtri, es publiqui i s’escampi una notícia o una campanya en tota regla. I Aznar va autoritzar la publicació d’aquella notícia a contracor perquè la reservava interessadament per animar l’últim tram de la campanya electoral espanyola, com a traca final per tal de desacreditar Rodríguez Zapatero i el PSOE. Va ser, precisament, l’aparell del PSOE -amb la col·laboració del sector més afi del PSC- qui va precipitar la crisi per desactivar l’escàndol que hauria muntat la premsa i els mitjans de l’òrbita del PP a poques jornades de les eleccions generals del 14 de març, acusant el PSC -i de retruc el PSOE- de compartir govern "amb un dirigent separatista català que “coquetejava amb ETA”. Cal recordar que a partir d’aquell moment part de la premsa i l’ex Delegada del Govern espanyol a Catalunya i aleshores ministra d’Administracions Públiques, Julia García Valdecasas, van acusar Esquerra Republicana de ser un “partit terrorista”. Permetre que aquell afer, plantejat en aquells termes -en gran mesura compartits i atiats per alguns barons del socialisme espanyol-, esclatés a tocar les eleccions hauria pogut suposar una desfeta electoral sense precedents per al PSOE.


Els socialistes espanyols i catalans i Esquerra Republicana de Catalunya van simular sorpresa i indignació acusant Aznar de fer seguir Carod pels Serveis d’Intel·ligència i per divulgar informació privilegiada. El grau d’hipocresia i de cinisme d’aquestes acusacions sí que resulten sorprenents i indignants. Que els governants fan un us interessat de la informació procedent dels seus serveis d’intel·ligència és un fet universalment conegut i entusiàsticament practicat per qui ha estat o estarà algun dia en disposició de fer el mateix. El PSOE s’ha afartat d’abusar-ne; ERC ho ha provat.


D’altra banda cap partit amb sentit d’estat no pot escandalitzar-se pel seguiment d’un líder polític que es desplaça a l’estranger de forma irregular i transita per un territori on hi ha un grup terrorista que es mou amb certa facilitat. ¿Què hauria succeït si ETA hagués segrestat Carod? És molt fàcil respondre que això era impossible, que Carod hi anava de bona fe, etc. Sí, sí, molt bonic, però qualsevol que tingui un mínim d’informació sobre ETA i no simuli anar amb el lliri a la mà sap que aquesta organització no és monolítica, que hi ha divisions i pugnes pel poder i que, en aquell moment, es lliurava una batalla soterrada entre la vella dirigència i els cadells borderlines sorgits de la kaleborroka disposats a demostrar com fos que tenien més collons que els iaios de l’aparell. ¿Se’ls acut una bufetada més sonora a la cara dels partidaris de la negociació i un trofeu més descomunal que un segrest tan sonat?


Però, a més, aquells que simulaven sentir-se atribolats pels seguiments del CNI callaven que… no calia. Al CNI no li calia seguir Carod perquè els Serveis d’Intel·ligència francesos tenen el costum de treballar sense rebre ordres del Govern espanyol. Al CNI no li calia seguir Carod perquè és sabut que té prou agents infiltrats a ETA i, també, als Mossos d’Esquadra. Al CNI no li calia seguir Carod perquè encara que no sigui massa sabut, te prou infiltrats a tots els Partits polítics de Catalunya. I, a més, ni al CNI ni a cap servei d’intel·ligència no li calia seguir Carod perquè el grau d’indiscreció i de delació provinent dels partits i dels mitjans de comunicació catalans és més que suficient per informar indiscriminadament sobre qualsevol tema a qui sigui.


Que Carod s’havia de trobar amb membres de la direcció d’ETA a primers de gener de 2004 era un secret conegut per la cúpula socialista del Govern. De fet, Carod va presentar-se a una cita amb ETA a primers de desembre de 2003 mentre ERC negociava el Tripartit amb el PSC i Iniciativa i es va trobar amb la sorpresa que els interlocutors pertanyien a l’esquerra abertzale, no a l’organització terrorista. L’assumpte es va resoldre aplaçant l’entrevista, però les giragonses de la Història van fer coincidir la cita amb ETA amb una situació política fins aleshores inèdita : el Secretari General d’ERC ara era el Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.


El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va ser convenientment informat i havia de prendre una decisió urgent : no considerava convenient aquella cita però tampoc s’hi podia oposar perquè una desautorització explícita hauria pogut suposar la mort d’un govern que tot just acabava de néixer amb tota mena de dificultatats. Per tant, va fer un simulacre de mutis inventant un viatge improvisat a l’estranger. I aquí s’inicia un nyap descomunal que cap eminència del periodisme d’investigació ha estat capaç de denunciar. Els oferim la narració dels fets en rigorosa exclusiva i esperem que els Mèdia tinguin, si més no, la delicadesa de citar-nos en el supòsit que gosin fer públic aquest afer.


Informat el President Maragall de tal despropòsit i aconsellat pel seu entorn de màxima confiança (especialment pel seu germà Ernest i pel seu Cap de campanya electoral, Jordi Mercader, periodista expert en pastisseria de farsa fina), en una hemorràgia de lúcida habilitat va decidir tirar pel dret i desaparèixer del mapa precipitadament per no resultar esquitxat políticament mitjançant un bonic Decret al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, número 4040 amb data 31 de desembre de 2003 que deia el següent (les majúscules i minúscules dels càrrecs oficials esmentats són un fidel reflex de l’escrit original tal com es pot comprovar en el Document enllaçat ut supra. El text en negreta és nostre) :


DECRET


342/2003, de 29 de desembre, de delegació de funcions executives del President de la Generalitat de Catalunya en el conseller en cap.


D'acord amb el que estableixen els articles 36.3 de l'Estatut d'autonomia i 64 de la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya;


Atès que he d'absentar-me de Catalunya des del dia 30 de desembre de 2003 al dia 4 de gener de 2004,


Decreto:


Article únic


Delegar en el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya les funcions executives que em corresponen com a President de la Generalitat des del dia 30 de desembre de 2003 al dia 4 de gener de 2004, i mentre no torni a Catalunya.


Barcelona, 29 de desembre de 2003


Pasqual Maragall i Mira


President de la Generalitat de Catalunya


A continuació el Molt Honorable President Maragall simula que se’n va a descansar uns dies a Turquia. I punt!... Però no, no va marxar. Per començar esperem que s’hagin adonat d’un detall: el Decret, signat amb tantes presses duu data 29 de desembre però no es publica l’endemà sinó el dia 31, i és lògic que així sigui perquè la precipitació dels aconteixements -la nova data de la cita amb Carod imposada per ETA-, es confirma ben entrat el dia 29 o el dia 30; en conseqüència, l’etapa del Tripartit s’inicia amb 24 hores de sede vacante: un dia sense President ni substitut!


La tarda del mateix dia 31 el senyor Jordi Portabella, segon Tinent d’Alcalde de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya i Alcalde en funcions, encarrega per telèfon un sopar per a dues persones a un conegut Restaurant del carrer Provença de Barcelona. Cap al tard el va a buscar personalment en el seu cotxe oficial. Simpàtic i loquaç com és li comenta a la Mestressa del Restaurant que l’encàrrec no és per ell sinó pel President de la Generalitat de Catalunya. La Mestressa, òbviament, no vol cobrar ni un euro de l'encàrrec i Portabella marxa satisfet en el seu cotxe oficial amb el sopar familiar del President… Del President en funcions, se suposa? No, el sopar no era per Carod i senyora, era per Maragall i senyora. I val a dir que el president Maragall va tenir la gentilesa de trucar la Mestressa del Restaurant del carrer Provença per felicitar-la pel sopar i per agrair-li que no hagués acceptat cobrar-lo. A la Mestressa del Restaurant no li ve de nou parlar amb el President perquè Maragall i la seva esposa en són clients des de fa anys.


Que el president Maragall era a Catalunya per aquelles dates i que ho sabia el seu cercle proper i més gent qure no suposaven i desitjaven els protagonistes d’aquell nyap ho demostrarem més endavant, però el primer que ho va plantejar públicament com si es tractés d’un enigma apte només per a iniciats i ments privilegiades va estar, justament, Josep Lluís Carod-Rovira.


En efecte, Carod no ha admès mai que el dia de la seva reunió amb membres de la cúpula d’ETA ell fos el President en funcions de la Generalitat de Catalunya. No ho va admetre en el decurs de l’entrevista que Mònica Terribas li va fer l’endemà que esclatés l’afer, el 27 de gener de 2004 al programa ‘La nit al dia’ -convenientment desaparegut de l'arxiu de consulta pública de TV3- i ho va negar sistemàticament passats gairebé tres anys, misteriós i entossudit, amb motiu de l’entrevista que li va realitzar Xavier Sala i Martín com a cap de llista d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 2006 publicada el dia 20 d’octubre a ‘La Vanguardia’. Val la pena transcriure aquest breu combat d’esgrima dialèctica digne dels Germans Marx:


–¿Es anecdótico que usted siendo el president en funciones abandonara el país y nos dejara, por así decirlo, sin líder político?


–Lo dice usted que era president en funciones…


–Quiero decir que el president estaba de viaje oficial y usted era conseller en cap.


–No, mire, que yo dejé el país siendo president en funciones lo dice usted.


–Pues cambio mi pregunta: siendo conseller en cap y por tanto el máximo responsable dado que el President estaba fuera del país, ¿se fue usted del país?


–Quizás me explique mal. ¿Usted me está diciendo que yo dejé físicamente el país siendo yo el presidente porque el president no estaba?


–No. Digo que, estando el president Maragall fuera del país y, por lo tanto, siendo usted el máximo representante del Govern, usted abandonó el país.


–Esta afirmación la hace usted.


–Sí. La hago yo. Dígame si es verdad.


–Yo le digo que no. Pero esta afirmación la hace usted… como hace todo el mundo cuando dice que fui a Perpiñán. Yo a Perpiñán he ido mil veces en mi vida pero no a reunirme con ETA.


–… El problema es que usted abandonó el país en un momento


en que el president estaba en el extranjero y dejó al país sin líder gubernamental.


– Si el problema era éste yo ya dejé de ser conseller en cap, por lo tanto ya está, ¿no? Yo asumí mi responsabilidad dejando el Govern. Después a mí el pueblo de Catalunya me juzgó y me hizo pasar de un diputado a ocho y de 150.000 votos a 650.000.


Que “ja està”, diu? No, en absolut. Que aquella operació comportés la seva sortida del Govern no és res comparat amb la trama de mentides i de silencis que va suposar que el poble de Catalunya el jutgés i el premiés com a un heroi sense saber la veritat, abusant de la confiança i la bona fe dels seus votants i de molts companys. ¿Qui més ho sabia?, qui s’ha lucrat amb aquest secret?, quin és el seu abast real?, per què Esquerra Republicana de Catalunya i Carod després d’això, d’haver estat expulsats d’un govern que no hauria estat possible sense ells i de constatar com tots els compromisos contrets pels socialistes catalans i espanyols eren sistemàticament defraudats van pactar amb ells un segon govern tripartit? Com pot, Carod-Rovira, ser el Vicepresident d’un govern tan judeofòbic?


En el proper article explicarem alguns detalls de la potineria i la befa cap al poble català que va bastir aquella paròdia, alguns moviments estratègics que van reforçar el PSC i l’ombra de col·laboracions aparentment sorprenents que les van fer possibles. El maridatge forçat d’uns aprenents de Maquiavel i els experts aparatxiks del PSC va infantar un segon govern Tripartit que ha dut Catalunya a una situació d’indigència moral i intel·lectual, de descrèdit i de ruïna que anys enrere ens haurien semblat inimaginables.