VIXINSKY I EL REI DE JERUSALEM

Impagable l'expressió d'estupor i de profunda tristesa dels regidors socialistes de Santa Coloma davant l'escàndol urbanístic protagonitzat pel seu alcalde. "Estem desolats. No ho hauríem dit mai". De debò? ¿No havien sospitat res del seguit de re-re-requalificacions a porta tancada convingudes amb un ex-diputat socialista expulsat per corrupció? Una altra suposada estupefacta és la filla de Fèlix Milllet, que en una penosa exhibició d'immaculada innocència declara que a "la famiglia" no en sabien res dels ERRORS del seu venerable pare. Per favor! Podem pair que ens robin, però que a més ens prenguin per imbècils ja passa de taca d'oli. Els alemanys dels anys trenta i quaranta figura que tampoc van adonar-se del que feien amb els jueus : els van prohibir casar-se amb no jueus, els van prohibir exercir com a professors, metges, advocats, etc., els van desposseir de la seva nacionalitat i de les seves propietats, els van obligar a dur l'estrella de David als vestits, els van embargar els seus comptes, els van passejar per Alemanya a cops i puntades de peu davant de tothom i se'ls van endur "a l'est". Holocaust? Oh, quina sorpresa!! Sovint confonem els termes dictadura i totalitarisme, quan el cert és que una societat totalitària pot conviure perfectament amb les convencions democràtiques bàsiques. Un pas més enllà de la "democràcia orgànica" del franquisme vivim una mena de totalitarisme postmodern. Votem els nostres ajuntaments i els nostres governs, però els partits operen com la cúria catòlica del segle XV imposant de facto què i qui podem votar, convenint coalicions contra-natura no refrendades per l'electorat, negociant canongies amb empreses, bancs i Caixes, imposant peatges i llistes electorals i transaccionant els casos de corrupció a plaer. Tenim uns òrgans de control mal dotats i menystinguts : uns cossos d'Inspecció amb pressupostos africans, una Sindicatura de Comptes que fa informes seriosos i sovint alarmants que ningú no comprova : ningú, ni els grups parlamentaris ni aquesta premsa covard i inepta que subvencionem amb els nostres impostos. Quan la corrupció es silencia i es bescanvia, quan la premsa amaga, calla o trafica amb el seu silenci, quan els òrgans de control són insuficients o marginats, quan els tribunals són mediatitzats pels partits i per una judicatura que va passar de la dictadura franquista a la democràcia sense haver assumit cap responsabilitat, ens trobem amb el que tenim : una democràcia formal regida per la impunitat i el menyspreu cap als seus ciutadans i gent que calla o afirma que no ha vist res. Un ajuntament pot expropiar-te les sis vessanes de terra de la teva família sense entrar en raons i especular impúnement amb elles per acabar construint un complex de vivendes privatitzades que enriqueixen un alcalde, un partit i un constructor amb contactes pestil·lents. D'això abans en dèiem feudalisme. Un inspector de Treball pot ser destituït o degradat si denuncia unes obres sense les més elementals mesures de seguretat: què s'ha pensat! Els primers que se li tiraran al coll seran uns sindicats que fa lustres que viuen de la subvenció i de la connivència, i si denuncia que hi ha personal estranger sense papers se les haurà de veure amb els grans defensors dels "papers per a tots". ¿Quants morts per accidents laborals no s'haurien de comptabilitzar a la "bona voluntat" dels insensats i els corruptes? Els nostres progres, que tant critiquen els EEUU, haurien d'aprendre sobre el sistema de contrapesos amb què la gran nació americana va dotar-se fa més de dos-cents anys per detectar i castigar els abusos de poder, la corrupció i la impunitat. No cal legislar massa ni, sobretot, malament, per tallar de socarrel les temptacions totalitàries. Per això als nostres progres no els interessa el model americà, perquè se senten còmodes amb un sistema que de tard en tard els permet imposar la seva pròpia corrupció. Ara ens ensenyen orgullosament les seves "mans netes" perquè cap partit ni cap mitjà de comunicació no ha entrat a analitzar els seus comptes (que són a l'abast de tothom). Certament és feixuc llegir i rellegir més de 500 pàgines de la Memòria d'un Departament de la Generalitat i comparar-lo amb les Memòries d'anys anteriors i amb els organismes dependents. Uf, quina mandra! Cal temps, paciència, intel·ligència, desinterès, patriotisme, independència, sentit crític i no tenir "deutes" pendents per transaccionar. I, si ens ho permeten, dos collons ben posats. El web de la Sindicatura de Comptes és a l'abast de tothom. Creuar dades d'aquests informes amb les Memòries departamentals, amb les notícies de la premsa i amb quatre indiscrecions rellevants no requereix una agència d'espionatge ni un gabinet d'analisi. Qualsevol batxiller amb voluntat pot auditar-los i provocar una traca monumental. El cas Pretòria és la punta de l'iceberg. L'urbanisme de partit per sort és relativament fàcil de detectar, només cal resseguir i encreuar els rastres mitjançant els apunts del Registre de la Propietat Immobiliària i del Registre Mercantil... i una mica de traça fent preguntes innocents. Això, actualment, es pot aconseguir sense cap esforç, pagant quantitats perfectament assumibles a empreses completament legals que ofereixen els seus serveis per Internet. Més difícil -que no impossible- és detectar altres fraus amb conseqüències nefastes per al país com, per exemple, quins exàmens del funcionariat han estat falsificats facilitant el qüestionari als "afins", o quins són els mecanismes d'adjudicació d'obra pública, com es falsegen i s'accepten els preus per sota de mercat i com es justifiquen les extensions que sovint doblen o tripliquen el preu inicial sense que ningú dimiteixi ni acabi sent processat. Hi ha més temes apassionants, per exemple : els crèdit de l'Institut Català de Finances, el cobrament de les subvencions de formció professional, les Ratios del Departament de Cultura, les adjudictàries de càtering de qualsevol organisme. Si algun lector s'avorreix el convidem a passar el temps amb aquests entreteniments. El cas Pretòria ha tingut una deriva inèdita fins aquest moment : hem vist els detinguts (encara no processats) desfilar emmanillats davant les càmeres de televisió. La misse en scenne ha estat molt acurada. Havíem vist detinguts amb manilles, però el show de les bosses d'escombraries ha estat un afegit d'un refinament stalinista impagable. Ara per ara ningú no se'n fa responsable, però no cal una intel·ligència superdotada per entendre que al PSC-PSOE s'ho han treballat de valent. Hem vist emmanillat -d'esquenes- l'alcalde de Santa Coloma, un desconegut per a la majoria dels catalans, però la imatge que tots hem entès i que les televisions repeteixen fins a la sacietat és la de Macià Alavedra, processat després d'aquest akelarre de manera tangencial. Cobrar comisions pot ser fastigós, però no és il·legal, i si algú ha de legislar sobre aquesta mena de pràctiques és precisament el partit que detenta el poder actualment. Si no ho fa és perquè no li interessa. El suposat blanqueig de capitals és un delicte que estaria molt bé que es pagués amb la presó... per tots els que el practiquen, inclòs -si fos el cas- el que es fa dir "rei de Jerusalem", per cert inimputable. La diferència entre l'alcalde de Santa Coloma i en Macià Alavedra és que al primer el coneixen a casa seva i al segon el coneixen a tota Europa. El primer és un espanyolista que tapa les vergonyes de Manuela de Madre, Fogué, Montilla, Zaragoza, Ferran, Diputacions, Conselleria d'Urbanisme, etc. i el segon representa un cert catalanisme, mediatitzat pels negocis i els tripijocs, sí, però catalanisme. I ell no ha de provar la seva innocència. Assumpte a part és el cas de Luis García Sánz, àlies Luigi. A aquest individu també el van treure emmanillat, de cara i sense perruquí. És més, com no se l'havia vist prou bé, el van fer sortir de l'edifici de l'Audiència Nacional per agafar la seva bossa de plàsic per tal que forçosament poguéssim veure que duia manilles. És molt important que "el poble" vegi aquest individu vexat, perquè és un "conseguidor" del PSC que ja va ser processat i misteriosamt exonerat fa deu anys per corrupció urbanística del seu partit, expulsat i reutilitzat per fer la feina bruta. Si no, ¿de què tindria el poder que té?, ¿com, si no, entraria als despatxos dels alcaldes socialistes i decidiria les requalificacions que va decidir? Pel que es veu tothom ha oblidat l'inefable Josep Maria Sala. Luigi no és un home ric, viu a un barri de classe mitjana sense cap mena de luxes. És un recaptador del PSC. Aviam si algún periodista avorrit s'ho mira una mica, per favor! Per cert, una anèdota que ens han fet arribar : quinze dies abans que el detinguessin per robar milions d'euros Luigi va votar en una assemblea de la seva comunitat de veïns que es denunciés als tribunals uns morosos que devien 350 euros. Una de les persones a denunciar era una dama amb la Medalla d'or de la Generalitat. I és que Luigi és un ciutadà exemplar! GARZÓN Hi ha misteris insondables. Un d'ells és Baltasar Garzón. És un justicier que va per lliure? ¿Té al darrere un gabinet treballant sense descans o és un stajanovista de la judicatura? ¿Hi ha algun país democràtic en què un jutge, per fas o per nefas, s'auto-reparteixi els casos que li interessen? Creiem que Garzón fa el que pot i el que la llei li permet endut per una patologia messiànica i, alhora, possibilista. Va tenir el coratge d'empaitar Pinochet però va deixar morir de vell Serrano Suñer i els supervivents del franquisme més criminal i tenebrós. S'ha fet sempre l'orni amb els casos demostrats de tortura a Espanya, però va donant lliçons de democràcia pel món. Decreta secrets de sumari que certs diaris publiquen sense haver d'assumir cap responsabilitat. Reparteix bufetades aquí i allà, però sempre dins d'un ordre. Garzón no és Vixinski, Garzón és un destroyer, un autòmata dels tribunals, un Golem que algun dia donarà un ensurt descomunal. Tot fa suposar que ha aprofitat el vent a favor per furgar en la corrupció a Catalunya en un moment convenient per al PSOE : un advertiment a qualsevol aventura d'algun sector del PSC, un posicionament davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, una pàtina de brutícia sobre Convergència de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, un càstig exemplar que mostri els corruptes humiliats per compensar la imatge insuportable de Millet campant tan ample,... L'argument que Garzón és un espanyolista que vol trinxar Catalunya és sumament perillós. Els tribunals de casa nostra són d'una benignitat sospitosa amb la nostra corrupció. I, per descomptat, els tribunals andalusos són com un osset de peluix amb el llatrocini generalitzat d'Andalusia. La independència del poder judicial és un miratge a tot l'estat i, per tant, és un puntal més de la corrupció. Hauríem de reflexionar seriosament sobre per què només un jutge embogit de l'Audiència Nacional és capaç de fer trontollar tanta impunitat. VIXINSKY Un dels personatges més ridículs d'aquesta democràcia d'opereta en què s'ha convertit l'estat espanyol és l'inefable Revilla. Amb un llenguatge populista i falaç típic dels cacics franquistes que s'han fet amb les administracions autonòmiques, aquest nan de l'intel·lecte que presideix Cantàbria va proclamar que celebrava l'exhibició dels detinguts pel cas Pretòria i que desitjava que fossin avergonyits davant el populatxo. Aquest individu, que administra els diners que aboquen al seu territori altres autonomies, especialment la catalana, es guarda molt de parlar sobre el boom de la construcció a la seva comunitat i sobre el conseller processat del seu govern que, ai las!, no ha estat passejat amb manilles i bossa davant les càmeres. Afirmava Revilla, i amb ell tantíssima gent "demòcrata de tota la vida", que això de la presumció d'innocència és una bajanada. I ja tenim la llavor perquè brotin els justiciers que es passen la llei per l'engonal. Vixinsky era un fiscal soviètic, fidel lacai d'Stalin, que va fer-se càrrec personalment de purgar la vella guàrdia bolxevic i, de passada, tothom que molestés o pogués incomodar en un futur. Amb les troikes que va instituir, servint-se de la calúmnia i de la tortura, va instaurar un nova inquisició brutal, una màquina d'assassinar i deportar milions de persones mai vista fins aleshores (i mai denunciada pels hereus occidentals del comunisme). Davant l'amenaça de la pèrdua del poder no és estrany que en un país tan intrínsecament antidemocràtic com Espanya és donin temptacions que orbitin una "justícia a la carta", menys brutal que la practicada per l'stalinisme, però profundament tramposa, bruta i envilida. El passeig dels detinguts (encara no imputats) del cas Pretòria va per aquest camí : humiliació pública, judici popular, instrucció precipitada, conculcació de la presumpció d'innocència, vexació personal i a les famílies,... Touch Vixinsky! Per tal d'aconseguir tanta perfecció calen moltes vluntats amb veu i mando : Rubalcaba no es deixaria muntar aquest festival per ningú, i els seus subordinats ho saben. José Zaragoza (que de passada afirma que l'aparell del PSC no ha de vigilar els seus alcaldes perquè no són la policia!!) no pot ser aliè a l'interès de complicar Convergència en aquest assumpte de corrupció. Tots sabem que Prenafeta i Alavedra no son escolanets, però ni l'un ni l'altre tenen cap poder per requalifcar terrenys municipals ni per nomenar a dit interventors sense titulació saltant-se unes oposicions durant vuit anys. Resta un vell conegut, Carlos Jiménez Villarejo, pletòric amb tanta carnassa. Villarejo aquests dies ha demanat al poble de Catalunya que es rebel·li. Hauria de donar detalls sobre l'abast del motí : ¿les armes s'hi valen o la rebel·lió consisteix en votar el seu partit, Iniciativa? Villarejo gairebé ens fa saltar les llàgrimes explicant-nos en un panflet de TV3 les dolenteries dels corruptes. Pobre...! Ell, que només va ser el Fiscal Anticorrupció d'Espanya durant VUIT anys no va fer res de res perquè era molt complicat. Elas poderosos, ja se sap! Fíjate! Ara és president del Comité d'Ètica de la Policia de Catalunya. "Uf, vam dir tots!". EL REI DE JERUSALEM Segons la Constitució espanyola tots els ciutadans som iguals. Aquí la ironia d'Orwell és un retrat fidel de la nostra realitat : "tots som iguals, però uns més iguals que els altres". Vostès poden presentar-se com a president d'Espanya? : no. Al marge que no els interessi, és impossible. Aquest càrrec l'ocuparà -teòricament- sempre algun membre de la familia reial espanyola que no ha votat ningú i que no és pròpiament una dinastia restaurada sinó "instaurada" per Franco. Pur estil democràtic espanyol... Els homes i les dones som iguals? Sí i no : regeix la Llei Sàlica, una mena de fòssil del segle VI renovat el 1713 pel borbó innombrable que impedeix que una dona hereti el tron. Tots som iguals davant la llei? : tots menys un. El rei d'Espanya (i de Jerusalem) és inimputable. La paraula és lletja, si, però vol dir que faci el que faci no li pot passar res. I ¿a qui no li agraden els negocis quan té tants amics i admiradors, tans bons contactes i, a més és inimputable i rei de Jerusalem? Potser algun dia ho investiguin Garzón o Jiménez Villarejo... O el Franco de 'Polònia'. A Israel, si un president és sospitós de cometre delictes, se l'investiga i se'l jutja, i si es declarat culpable se'l destitueix. I Espanya donant lliçons de democràcia!