GADDAFI o ELS "NOSTRES" FILLS DE PUTA

(ADVERTIMENT : Avui anem forts. Recomanem als cardiòpates i a les ànimes sensibles que s'abstinguin de llegir aquest article).

Darrerament se'n parla molt de la cèlebre frase pronunciada per Cordell Hull - Secretari d'Estat dels EEUU sota la presidència de Franklin Delano Roosevelt- referida al general Somoza, "sí, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta". És pertinent recordar-la perquè que a mesura que cauen els sàtrapes nordafricans ha començat a sortir a la superfície que els nostres fills de puta, eren de la Internacional Socialista. Diem "eren" perquè així que han estat enderrocats n'han estat expulsats. No podien fer-los fora abans?; és més, ¿com s'explica que els acceptessin en una Internacional que es té per democràtica?

¿Recorden el cínic i pragmàtic Capità Renault de la pel·lícula Casablanca? Inoblidable l'escena en què poc després de cobrar un suborn crida "clausurin aquest local, acabo de descobrir que aquí s'hi juga!". El Capità Renault no és l'heroi de Casablanca, durant gairebé tota la pel·lícula es fa odiar. És un oportunista, un amoral, un abusador... però ens fa somriure. En el fons, al final del film ens creiem de veritat que allò pot ser l'inici d'una gran amistat. I és cert; si les coses no es torcen i ell pot treure'n profit, si la relació no el compromet gaire, serà un col·lega divertit i útil. Si la cosa es complica, però, ens vendrà per salvar ja no la vida, qualsevol cosa: l'última medalleta, un permís de cap de setmana, la cistella amb el lot del Nadal,... El Capità Renault és un dels personatges més aconseguits de la història del cinema i el millor reflex de la diplomàcia i de les relacions internacionals. Que ara, justament ara, la banca Suïssa o la Nordamericana bloquegin les fortunes robades per Mubàrak, Ben Alí o Gaddafi, no deixa de ser un fidel reflex de l'escena del tancament del Casino il·legal del Rick's Cafè. Ja se sap, diran molts, el capitalisme no fa preguntes fins que no cauen les respostes; "pecunia non olet". Però queda clar que no només actua així la pèrfida banca. Ho fan els estats, les corporacions, les ONGs, la Internacional Socialista i els periodistes progres que s'han guardat prou d'informar al populatxo d'aquests detalls. És clar, no ho entendrien! Resultat, la situació ha canviat : l'ONU ha prohibit vendre armes a Líbia, l'estúpida aristocrata senyora Ashton en nom d'Europa al final ha dit no sé què de la democràcia i TV3 ens ha obsequiat amb documental avorrit i previsible titulat "Gaddafi, el nostre millor enemic" que parteix dels anys '90, amb un Gaddafi contemporitzador amb els EEUU i Europa, però callant el seu passat i el de l'esquerra europea que li reia les gràcies i ara el denuncia; el passat brutal del tirà que encara massacra el seu poble. El Gaddafi que va fer tot el que va poder per posseir la bomba atòmica, el sàtrapa antisemita i antidemocràtic que durant 42 anys ha manegat amb tàctiques feudals un territori sense estat administrat pel seu clan i la seva família, que ha terroritzat generacions de libis mentre l'esquerra europea l'aplaudia. Passin i vegin, senyores i senyors, passin al Circ de la Impostura...

El secretari general de la Internacional Socialista, el xilè Luis Ayala, fa uns dies va enviar una carta al partit de Mubàrak comunicant-los la seva expulsió de l'organització perquè no s'avenen "amb el compromís d'una democràcia més integradora" (sic). Pocs dies abans Ayala havia enviat una missiva semblant al partit tunisià de Ben Alí alegant que amb l'expulsió reflectia "els valors i els principis que defineixen l'organització". Clavat al Capità Renault! Pel que es veu, Luis Ayala, secretari general des de 1989 de la IS és un polític xilè que recorda amb horror la tirania de Pinochet però que ha acollit durant dècades amb la major naturalitat Mubàrak i Ben Alí al sí de la seva organització com si no fossin tan o més sanguinaris i totalitaris que el general xilè. Un altre dels membres de ple dret de la Internacional Socialista és el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) que encara ara clama a favor de Gaddafi. I és que Muammar al Gaddafi té un historial llarg i recargolat i un reguitzell de servents agraïts per la seva magnànima ajuda econòmica, logística i política.

L'autoproclamat colonel Gaddafi el 1969 va deposar el moderat i ancià rei Idris donant un cop d'estat que va fer les delícies del bloc comunista i de l'ultraesquerra europea del '68 que somniava l'impossible mentre a la Txecoeslovàquia envaïda pels tancs soviètics o a la Xina de la Revolució Cultural vivien el malson desperts i en pròpia carn. Ben aviat va resultar ser també un regal impagable per a l'ultradreta i tots els antijueus del món. Aquest Calígula nordafricà ha estat el capità de la Internacional Antisemita i ha teixit durant més de quaranta anys una xarxa manicomial d'interessos i de vergonyes ara silenciades en una cínica el·lipsi de la història que faria ruboritzar fins i tot el Capità Renault. Tot i que encara conserva una aurèola "revolucionària" per a certes minories de desequilibrats i que probablement morirà matant, el seu ascens triomfal va tallar-se en sec el dia que va decidir atacar la Flota Americana a la Mediterrània. Al president Regan si li van inflar els nassos, va bombardejar el seu palau residencial i va aconseguir un embargament contra Líbia incomplet però prou enutjós. Quedaven enrere els dies de glòria en què Gaddafi es postulava com a continuador natural de Nasser, el glamourós carnicer egipci, el galan de la judeofòbia. Poc a poc vam anar veient com Gaddafi passava de conjugar verbs incendiaris que feien posar els ulls en blanc a la mainada revolucionària de casa bona a fer desfilades de models d'allò més chic i a escenificar pallassades de tota mena entre haimes i legions de verges incondicionals. Calígula també les feia, aquestes coses.

Durant prop de quinze anys Gaddafi va acollir, entrenar i subvencionar tota mena de grups terroristes ja fossin palestins com de l'Europa occidental : des de la Facció de l'Exèrcit Roig (Baader-Meinhof) a ETA passant per la munió de grupuscles italians de caire feixista o comunista. Com podran deduir, no li feia fàstics a res. Va untar amb el mateix entusiasme tant la megaprogressista Fundació Lelio Basso com a Francois Genoud -un conegut nazi suís que va ajudar a fugir d'Europa tants criminals de guerra com va poder- o com a Enrique Tierno Galvan, el viejo profesor, tan enrotllat ell amb la Movida Madrileña, a qui va regalar 60 milions de pessetes l'any '77 per tal que el seu partit, el Partido Socialista Popular, ingressés en bloc al PSOE. També va subvencionar un fracassat Frente de Liberación de Andalucía (FLA), xiringuito islamo-esquerranós transformat amb el temps en la Yama'a Islàmica d'Al Andalus, que reivindica la República Islàmica per Andalusia o, si no anem errats, per la idea que tenen del significat d'Al Andalus els qui hi entenen : de Gibraltar a Poitiers, passant per Arbeca. Una organització catalana mooolt prestigiosa també va beneficiar-se de la prodigalitat de Gaddafi : el CIEMEN.

Parlem del CIEMEN?
Sota el paraigua de la defensa de les nacions sense estat i de les llengües perseguides, Aureli Argemí va fundar l'any 1974 el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques). Fins aquí, res a dir. O potser sí? Qui era Escarré, qui és Aureli Argemí?

Aureli Argemí, nascut a Sabadell l'any 1936 i inscrit al registre com a Ignasi Argemí, ingressà a l'escolania de Montserrat l'any 1946. L'any '54 ingressà en l'ordre benedictina sota el nom religiós d'Aureli, en un amable gest cap al seu abat, Aureli Maria Escarré (1908-1968). Argemí passà a ser el secretari personal de l'abat Escarré l'any 1964 quan l'abat ja estava exiliat com a conseqüència d'unes declaracions contràries al règim de Franco al diari Le Monde. Després de la mort de l'abat, Argemí renuncià als seus vots monàstics encara que conservà el seu nom religiós i va emprendre una croada per enaltir la memòria d'Escarré : va fundar el CIEMEN , que duu el seu nom, va idear eslògans com "l'Abat del poble" o "l'Abat de Catalunya" i s'ha passat els anys ocultant que Escarré fins a aquelles declaracions va estar encantat amb el règim franquista, que tenia tractes d'allò més amigables amb l'esposa de Franco i que governava el monestir com un abat medieval. Argemí també ha fet tota mena d'esforços per treure de la circulació les fotografies de l'abat Escarré compartint palio amb Franco, per silenciar que Escarré va fer aquelles declaracions a Le Monde servint-se de "persones interposades" i que, casualment, les esmentades declaracions i l'inici de la mitificació del personatge van coincidir amb un escàndol majúscul de pederàstia conegut i tolerat per la jerarquia de l'abadia, protagonitzat pel jove tutor dels nens de l'Escolania, Mn. V., enviat després, discretament, al paradís del blanqueig de les ànimes tèrboles: el Vaticà.

En aquesta falsificació històrica i política també hi van col·laborar l'abat que el va succeir, Cassià M. Just i l'historiador i ex-escolà de Montserrat Josep Benet. Ja saben, allò de "els fins justifiquen els mitjans" sumat a "la roba bruta es renta a casa" posat al servei de Catalunya. És cert que l'abadia de Montserrat a partir de la desfeta nazi va ajudar el catalanisme catòlic i va aixoplugar dissidents i perseguits "dins d'un ordre", però l'enaltiment trampós d'una figura tan reaccionària com l'abat Escarré és una vergonya que per comptes de contribuir a l'emancipació de Catalunya dóna arguments a l'adversari. Ja ens coneixen, nosaltres som independentistes i, precisament per això, no estem disposats a callar ni a permetre que els fonaments del nostre futur estat ballin sobre les sentines de la mentida.

Però tornem al CIEMEN i al seu respectat i admirat fundador i president vitalici, Aureli Argemí. La pau i l'honorabilitat que suposadament envolten els monjos de l'Abadia de Montserrat han estat les seves millors armes per ocultar la seva personalitat egòlatra, interessada i pertorbadora. El CIEMEN ha fet molta labor de sapa davant dels nassos de tothom sense aixecar sospites. Des d'ajudar gudaris indignes a desviar voluntaris per Nicaragua a organitzacions sense nom que els instruïen per operacions d'Intel·ligència; des de deixar-se estimar per Gaddafi a ser subvencionat fins al deliri pel segon Tripartit. Sí, Carod-Rovira, el Conseller de la Vicepresidència que es feia dir "amic d'Israel" va subvencionar el CIEMEN amb una generositat digna de millor causa. Per cert, ¿què hi pintava l'abat Cassià de Montserrat en la compareixença de Carod justificant la seva imprudent entrevista amb ETA? ¿El CIEMEN hi va tenir alguna cosa a veure? Si és així, ¿el va ajudar o el va dur a emmerdar-se en una patinada política descomunal? Sigui com sigui, Carod va declamar públicament un panegíric inenarrable sobre l'abat Escarré amb motiu del centenari del seu naixement i va regalar milions d'euros sufragats amb els nostres impostos al CIEMEN. Indigna inversió que ha alimentat la xarxa 'Palestina al cor', el museu de la Nakba i articles repugnants com aquest, publicat a la revista Nationalia signat pel seu editor i director, el mateix Argemí, amb motiu de l'operació Plom Fos, on afirma que Gaza està ocupada, que Israel comet una matança indiscriminada contra centenars de víctimes innocents i que ho fa venjant-se d'uns pobres resistents que, total, han causat només 17 morts en tres anys amb els seus coets artesanals. Gràcies Carod!

Els anys 70 van estar plagats de comunes sembrades de llits oberts per a tothom. Molts antifranquistes d'aquella generació ara tenim una edat i un diploma signat pel president Montilla i per un tal Joan Saura proclamant que "la Generalitat de Catalunya, en nom del poble català, els ret homenatge solemne en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista". De tot allò ens resta una lleugera coïssor a l'anus i algun tros d'algun llençol d'aquells llits prometedors. La nostra memòria encara no s'ha esvaït. Havíem de lluitar i ho vam fer. Punt! Ens vam equivocar sovint, segur. D'aquest diploma retòric i oportunista ens quedem, disculpin la immodèstia, amb la frase "Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya per a les generacions posteriors". Potser és massa èpica. Treguin-li la retòrica sacrificial i sumin-li la il·lusió d'un futur democràtic i l'anhel de rescabalar la generació dels nostres pares i el dolor infinit dels nostres avis.

Només vam optar per combatre una derrota injusta, només vam apostar per la democràcia. Per això som aquí. Ens diem Hasbara-ts, som pocs, ens fem grans, però no ens rendirem.

LARA LOGAN? A TV3 NO LA CONEIXEN

Els periodistes del nostre país s'han tornat bojos. I els opinadors oficials que saben de tot, també. Les revoltes que se succeeixen als països musulmans estan suposant una mena de catarsi neurastènica per a una generació perduda entre el maig del '68 i la diarrea mental dels qui només saben que són "antisistema". ¿Quin món volen, quin sistema polític desitgen, per quin futur lluiten? L'únic que saben és que els seus enemics són la democràcia parlamentària i l'Occident i no els fa res donar suport o justificar les tiranies del món islàmic o els insuportables reductes comunistes. Aplicant aquella màxima de "l'enemic del meu enemic és el meu amic" podem acabar com a l'Afganistan dels talibans.

La història es repeteix. El que estem veient aquest dies ja va passar amb molts periodistes i intel·lectuals als anys 20 i 30 del segle passat, gent selecta que s'avorria amb la "democràcia burgesa" i es va entusiasmar amb Stalin, Hitler i Mussolini. Després, a mesura que es recomptaven els cadàvers i s'amidava l'abast del cataclisme, pocs van assumir la seva responsabilitat. Tampoc l'han assumit els insensats que van donar suport a Khomeini, "el gran Khomeini" com diu Tomàs Alcoverro, el vell periodista que ja ha oblidat el tracte denigrant que va rebre fa pocs dies al Caire i ara escriu a La Vanguardia, un diari que es té per seriós, això : "La perseverancia, el entusiasmo de los “hijos del Tahrir” habitados incluso por un cierto espíritu de la revolución de París de 1968, porque emplean todas las formas de expresión no solo política sino poética, artística, musical, para afirmar su voluntad de arrancar al rais Mubarak del poder, ha provocado declaraciones contradictorias por parte de la Casa Blanca". ¿Pren alguna medicació forta, el senyor Alcoverro, o senzillament és que està gagá? Que li preguntin què en pensa a Lara Logan, la periodista de la CBS apallissada i violada públicament per una turba de poètics fills de Tahrir en plena celebració revolucionària al crit de "jueva, jueva!".

Això no ens ho han explicat a TV3, la televisió pública de Catalunya que té l'obligació d'informar els ciutadans, no pas d'adocrinar-los amb pamflets islamistes. Ens demanem com pot ser que el president de la Generalitat hagi declarat que ratifica Mònica Terribas a la direcció de TV3 "perquè està fent una feina més que correcta". De debò? Una directora que manté com a cap d'informatius una comissària política a l'estil soviètic com Rosa Marqueta, fa una feina correcta? Vegin què responen a la pàgina web de TV3 sobre Lara Logan:

¿Això és informació de qualitat o és censura descarada? Mentrestant, el responsable d'informació sobre l'Orient Mitja de TV3, Joan Roura, calla com un mort que l'Egipte èpic i democràtic que ell ha narrat és en realitat una bomba de rellotgeria on l'antisemitisme, el fonamentalisme, el masclisme més brutal i l'aversió a la democràcia estan vencent dia a dia. Egipte ja ha deixat passar dos vaixells de guerra iranians pel canal de Suez i ha obert la frontera amb Gaza, llençant així un boomerang que els esclatarà a la cara. Roura ha censurat l'agressió a Lara Logan i ha ocultat que el dia de la celebració popular per l'enderrocament de Mubàrak la plaça Tahrir es va omplir de fonamentalistes que van impedir parlar a Wael Ghonim, un dels líders de la revolta dels joves; ha callat que es va celebrar una cerimònia religiosa multitudirària dirigida per l'imam Jusef al Qardawi, el salvatge que proclama que Hitler va ser una benedicció i que a les dones els agrada que les peguin, el referent intel·lectual de la Fundació Qatar que vol comprar el Barça. Tot això s'ha callat Joan Roura. On és, ara? Per què no el veiem a les places de Líbia o de l'Iran ni entrevistant dissidents a Síria o al Sudan? Deu estar ben tranquil i comfortable a la seva redacció, aliè a la sang que corre, fregant-se les mans convençut que s'apropa l'hora final d'Israel.

Però, com sempre, s'estarà equivocant. Israel sortirà endavant i les tiranies acabaran caient quan la cultura de l'odi i la por a la llibertat siguin vençudes. Moriran molts innocents, sobreviuran molts botxins i molts amorals que s'avorreixen amb la democràcia com Joan Roura naixeran per fer mal i moriran contents d'haver-se conegut, dient-se que no han mort ningú, que la sang dels altres no els esquitxa.

A la Xarxa Palestina li tremola la cartera

Les ONGs de Catalunya, prop de 600, estan amoïnades pel retall de com a mínim el 10% que el nou Govern de la Generalitat vol aplicar a tots els departaments. La retallada a les ONGs serà sensiblement superior i té per objecte invertir més en els col·lectius més necessitats del país -cada dia més nombrosos-, reduir el nombre d'ONGs per tal d'optimitzar els seus resultats i així evitar el descontrol que aquesta atomització comporta i, per descomptat, controlar a quines mans van a parar aquest recursos fruit dels nostres impostos.

Són tres raons de pes. Les famíles que han perdut el seu habitatge, els ancians amb pensions de misèria, les persones que han d'atendre familiars amb discapacitats severíssimes o malalties invalidants i un llarg etcétera de gent en situació desesperada no poden entendre que no els retorni part dels impostos que ells mateixos han estat pagant amb el seu treball i que l'administració subvencioni organitzacions que fan dir-se "no governamentals" però que viuen majoritàriament del pressupost públic no només per ajudar la població més necessitada del tercer món, sinó per sostenir programes discutibles, prescindibles i, en moltes ocasions, per regalar descontroladament diner públic a delinqüents, vividors i grups organitzats de caire radical disposats a tot per danyar la democràcia parlamentària, els EEUU i Israel. I quan diem tot, volem dir tot.

Segons informava El Periódico el passat dia 12 "Associacions com Sodepau tenen a més el dubte de si la nova orientació política a la Generalitat afectarà els seus projectes. En el cas d’aquesta oenagé la seva preocupació és per la seva tasca a Palestina". Doncs sí, per primera vegada els hem de donar la raó; efectivament la seva ONG resultarà severament afectada. I és que el president Mas, a part de cessar l'anterior director de la repartidora -David Minoves, membre fundador de la plataforma antisemita "Aturem la guerra"- s'ha imposat fer un seguiment personal i detallat de la destinació d'aquestes subvencions. Ens fa l'efecte que l'impost revolucionari de Hamas -i d'altres- via Xarxa palestina de Catalunya s'ha acabat. Nosaltres també farem un seguiment d'allò més atent.

Les ONGs especialitzades a desviar diner públic per fer campanyes d'agitprop antisemita van provar d'influir en les darreres eleccions catalanes a favor dels seus interessos econòmics i polítics i els d'ICV, la minicoalició antisistema que tant els ha ajudat amb els seus superpoders. Fins i tot van fer un manifest i van convocar tots els grups del Parlament per arrencar-los compromisos favorables. Naturalment la població catalana va passar olímpicament dels seus neguits; massa feina que té buscant feina o recursos per arribar a final de mes. En aquella reunió la diputada per ICV Dolors Camats va afirmar ser partidària de condicionar les relacions de Catalunya amb Israel. Només amb Israel. ¿Endevinen qui hi havia entre el públic format per activistes i membres de les ONGs que tan bé han viscut del cuento durant els governs del Tripartit? Poden comprovar-ho en aquest vídeo: Joan Roura. No hi era pas en qualitat de periodista sinó d'activista. Va fer un discurset i es va mostrar partidari de fer el que la senyora Camats havia afirmat sobre els països que violen els drets humans. Bé, la senyora Camats només va atribuir aquesta vergonya a Israel, donant per certa aquesta mentida i beneint amb el seu silenci totes les dictadures les món. És manicomial, però aquí ho tenen :



Que Joan Roura continui sent el responsable d'informar sobre els conflictes de l'Orient Mitjà en la nostra televisió pública és un escàndol. Com ho és que cap mitjà de comunicació no denunciés la vessant totalitària del Decàleg-Manifest de les ONGs que hem esmentat. El títol ja és una falsificació tenint en compte a què es dediquen aquestses ONGs : "Lluitar contra la pobresa a Catalunya i des de Catalunya". No, senyors, vostès no han lluitat mai contra la pobresa a Catalunya!   

En aquest panflet demanaven :

- Renunciar a les relacions i acords comercials amb aquells països o empreses que no respectin els drets humans o que són part de conflictes armats. D'entrada ens quedaríem sense gas i petroli en quinze dies, el comerç amb la Xina no existiria i anar de vacances a Cuba seria complicat, però d'això no en parlen. Volen dir que Israel és un monstre i que s'han de suspendre les relacions comercials, culturals, tècniques, científiques, universitàries, etc amb "l'entitat sionista". Però no són anisemites, ¿eh?; tots tenen algun amic jueu.

- Solucionar la situació d’irregularitat administrativa sobrevinguda de la població estrangera. O sigui, "papers per a tothom". Encara estem així. ¿Cinc milions d'aturats? : és igual, vayan pasando! ¿Que se'ns han colat milers de jihadistes i això pot acabar com l'Afganistan? : com més serem més riurem!

-Assolir el compromís públic de lluitar contra el frau fiscal i la corrupció i de reinvertir els fons recuperats en serveis socials o cooperació internacional. Genial! A més haurien de ser ells qui decidissin què és frau fiscal i què és corrupció i, naturalment, encarregar-se de la "redistribució" segons els seus savis criteris. Pol Pot no ho hauria pogut resumir millor.

- Incorporar al currículum l’educació en drets humans, l’educació pel desenvolupament i l’educació per la pau, tan com a matèries específiques com a transversals, implementant mecanismes de suport als centres i al professorat en la capacitació de ciutadans i ciutadanes amb consciència crítica, i compromesos amb la transformació de les relacions desiguals i injustes. Abans se'n deia adoctrinar. Orwell va escriure alguna nota sobre aquest tema.

Els avancem part del programari: “Un cuaderno, un lápiz y un euro para los niños de Gaza”. Aquesta campanya -que ens recorda aquella del paper de plata pels nens de la Xina dels anys ´60-, està subvencionada per organismes oficials i basada en l'odi a Israel. Farcida de mentides (com la suposada ocupació de Gaza), pretén exigir-li a Israel que renunciï al seu dret legítim a tancar les seves fronteres (com ho fa Espanya amb el Marroc), amagant als nens que des de Gaza llencen coets indiscriminadament, que està demostrat que obrir la frontera comporta atemptats contra la població israeliana, que Egipte també té tancada la seva frontera i que gràcies a Israel cada dia ingressen a Gaza tota mena de matèries per atendre totes les necessitats de la seva població. I afegeixen : "Reconocemos el derecho de todos los refugiados palestinos y de los exiliados y de sus descendientes a regresar de inmediato a sus hogares en Israel y en los territorios palestinos ocupados, para recuperar sus propiedades y obtener una indemnización por daños, despojo y por el uso ilegitimo de dichos bienes, de conformidad con el derecho internacional. Esto es sobretodo, un derecho individual y colectivo, no negociable según la persona". ¿Según qué persona? ¿Manuel Tapial i la seva flotilla antisemita? ¿Per què no reconeixen el mateix dret a tots els descendents dels moriscos expulsats d'Espanya i a veure com els queda el body amb 14 milions de descendientes? ¿Com es pot permetre que s'adoctrini els nens falsejant la història i la veritat, atiant l'odi i deixant l'educació de nens de primària a mans de fanàtics i corruptes com Tapial?, ¿com es pot subvencionar l'antisemitisme a càrrec dels pressupostos de l'estat?

Els extrems es toquen i, per més que quatre delinqüents es disfressin de progres, s'està instal·lant a casa nostra una visió feixista, antisemita, antidemocràtica i fanàtica de la realitat i de la història. Saben com s'acaba amb les màfies? : amb una inspecció fiscal, com es va fer amb Al Capone. Tant de bo la justícia entri a fons en aquest pou de rèptils. Millet potser quedarà com una ursulina. Nosaltres també defensem la lluita contra el frau fiscal i la corrupció . No demanarem que es reinverteixin els fons recuperats en Israel, tenim massa gent en la misèria ben aprop. Gent desesperada que ha caigut del benestar a la indigència, gent que es suïcida quan es troba al carrer amb una família i sap que ha perdut el tren del futur. Perdedors innocents, atònits, pels quals la xarxa palestina de Catalunya mai no tindrà ni un gest, ni una puta paraula de consol.

DE MOMENT, LA REVOLUCIÓ ÉS AIXÒ

Egipte té aquestes coses. Suposem que els periodistes progres que van anar per narrar-nos en directe com fan una revolució en un país àrab deuen estar satisfets.

Si ho comparem amb l'Espanya franquista, és com si l'almirall Carrero Blanco hagués donat un cop d'estat democràtic, Franco es jubilés instal·lat al Pazo de Meiràs i la Bernarda Alba anés a celebrar-ho amb una bandera amb el pollastre davant dels tancs a la Plaza de Oriente de Madrid.

Sí senyor, això és una revolució!

I ARA, QUÈ?

Faci el que faci, Mubarak és un cadàver polític. Probablement la seva memòria s'esvairà o serà esborrada.

Potser passarà a la història com l'home que hauria pogut fer un  discurs de comiat generós i honest i va decebre el planeta sencer amb una ambigüitat absurda i va indignar el seu poble amb una  retòrica tronada farcida de tòpics patriòtics i paternalistes que només poden ofendre els qui ploren els morts i els torturats d'aquests dies i d'aquestes dècades, les seves tres dècades de corrupció i de misèria.

Diran d'ell que era un sàtrapa, i és cert. Passat poc temps només l'enyoraran els fabricants de tint capilar i els seus interessats acòlits. ¿I què diran d'aquell que el succeeixi? ¿Qui governarà Egipte quan hagin passat el dies de torbació i d'il·lusions que haurà de transitar el seu poble?

Egipte és un país mil·lenari. Sabem dels seus governants i de la seva gent pel Tanakh; els savis de l'antiga Grècia van inspirar-se en els seus coneixements i van encomanar-se del seu neguit de saber. Egipte mereix un futur digne i democràtic. I pau. Fa més de trenta anys que els seus fills no deixen la pell a les trinxeres i aquest, probablement, és el millor llegat de Mubarak, potser l´únic. Una pau freda sempre és millor que una guerra tèbia.

Que no corri més la sang. Hi hagi pau. Pau i Democràcia. Tant de bo.

LA "FLOTILLA INVENCIBLE" CONTRA ISRAEL

Els solidaris contra Israel estan muntant una flotilla per anar a Gaza a lliurar ajuts a Hamas. Ho afirmem perquè és sabut i reconegut fins i tot per l’ONU que Hamas manega tot el que entra a Gaza i reparteix segons els seus interessos; és a dir, manga el que pot, que és pràcticament tot.

Un grup d’artistes orgànics han fet un video tenebrós on perboquen un munt de mentides increïbles per atraure incauts a la causa. Als antisemites no els cal que els convencin, van amb l’automàtic. El capità d’aquest invent és Manuel Tapial, el rei de la Mecca Cola que va provar d’emmerdar el Govern espanyol en un conflicte internacional a causa de la Flotilla de l’any passat, aquella que anava plena de pacifistes armats fins a les dents que cantaven “mort a Israel”. En les últimes declaracions públiques conegudes de Tapial aquest afirmava que l’atemptat amb cotxe bomba contra una església copta a Alexandria el passat dia 1 de gener era obra d’Israel. Ara aquest desequilibrat vol reunir 400.000 € a base de donacions “que calculan costaría fletar un barco con bandera española”. Com deia un personatge de ‘Rufufú’, ho calculen approssimativamente. El cas és que un barco amb bandera espanyola destaqui en aquesta Flotilla que voldria ser una Armada Invencible contra Israel en nom d’Espanya.

Afirma un dels artistes orgànics que "nuestros políticos actuales tienen sometida la democracia, el poder que nos corresponde". Ui, ui, això sona fatal! Què correspon a qui?, a ells?, ¿a les 180 organitzacions que els dóna suport, la majoria minúscules associacions hiper-subvencionades de la immensa xarxa palestina a Espanya? ¿El poder de la democràcia el representa Tapial, que ha declarat que “ens fa perdre la dignitat i la trajectòria democràtica mantenir relacions amb Israel perquè és un estat fora de la llei”? La judeofòbia d’aquest individu es tan delirant que reclama de les autoritats espanyoles i europees que els garanteixi la seguretat a l’hora de violar les aigues jurisdiccionals d’Israel i… "que se condicionen los acuerdos comerciales y de cualquier índole con Israel a que éste respete el Derecho Internacional".


¿Per què no descarreguen el seu suposat ajut humanitari a Egipte, que també té tancada la seva frontera amb Gaza? ¿Per què no fan una passada per Líbia amb la seva flotilla, a veure què tal s’ho munta amb el respecte al dret internacional l’amic Gadafi?  


Entre els artistes del vídeo hi ha Alberto San Juan, un dels membres espanyols del Tribunal Russell contra Israel. Fantàstica imparcialitat la d’aquest membre d’un tribunal que abans d’emetre un veredicte insulta l’acusat! Això és democràcia per aquesta gent! Un altre és Willy Toledo, l’estalinista que amb motiu de la mort del pres polític cubà Orlando Zapata després d’una penosa vaga de fam va afirmar que Zapata era un delinqüent. Ens pregunten en aquest vídeo “Y tú, ¿qué sientes?”. Sentim ganes de vomitar i de demanar responsabilitats polítiques i penals als irresponsables que han alimentat aquesta mena de monstres, rient-los les gràcies i subvencionant-los fins al deliri.


I després la ministra d’Afers Estrangers, Trinidad Jiménez, es sorprèn perquè a Israel l’escridassen i acusen el govern espanyol d’antisemita.

EGIPTE I ELS MIRATGES

Sempre hem afirmat que Egipte és una satrapia, un règim autoritari i corrupte. Sembla que la majoria dels periodistes del nostre país acaben de descobrir-ho : o no ho sabien o s’ho callaven. Ara comencen a sospitar que la “societat egípcia” tampoc no és ben bé el que entenem habitualment com una societat democràtica. La democràcia no sorgeix del no res, es construeix, i fer caure un autòcrata suposa que l’endemà algú haurà de governar el país o bé que hi haurà un buit de poder que suposarà un caos, més o menys breu, i un dolor que deixarà ferides perdurables. I el caos, especialment en una societat no democràtica, només l’acaba un tirà sense manies o un moviment amb prou pes per acabar amb la corrupció, encara que el preu a pagar sigui una tirania insuportable. Aquest darrer va ser el cas dels taliban a l’Afganistan.

Seria nefast que els governants occidentals i els analistes governamentals -que, per cert, no van preveure de cap manera aquest esclat- s’encomanessin de la visió reduccionista del conflicte que ens ofereix la premsa europea. A Egipte no hi ha dos bàndols clarament definits de “bons i dolents” o de demòcrates i antidemòcrates. Han esclatat de manera caòtica les tensions i les contradiccions silenciades d’una societat fragmentada que viu realitats i fins i tot etapes de la història diferents i que conviu enmig de la corrupció, el cansament, la frustració, la falta de perspectives i la carestia.

Aquests dies hem pogut veure com, d’una banda, es manifestaven els joves urbans que tenen accés a les noves tecnologies al costat de part de la classe mitjana i dels islamistes i, de l’altra, gent de l’aparell, lumpen i part de la classe mitjana temerosa del desordre o d’una involució de tall islamista. Això ja ho vam veure l’any 1978.  La revolució iraniana la van iniciar joves urbans, molts d’ells estudiants universitaris, que desitjaven un règim democràtic. Se’ls van afegir els islamistes, que figurava que eren molt moderats i bellíssimes persones. El Sha va prometre reformes i, alhora, va voler ofegar les protestes amb repressió policial i muntant contramanifestacions d’adeptes, temerosos i desclassats. No ho va aturar i, passats uns mesos, el gener del 79 el sàtrapa va haver d’exiliar-se. L’1 de febrer Khomeini va tornar del seu exili; passats deu dies es va proclamar la República islàmica “provisional”. L’1 d’abril era ratificada per majoria en un referèndum. El resultat ja el coneixem; els primers en patir-lo van ser aquells estudiants que havien sortit al carrer demanant llibertat. Eren així :

Què se’n devia fer d’aquests nois… i d’aquestes noies? Probablement van córrer la mateixa sort que molts membres del primer govern provisional : exili, presó, execució, … Però els periodistes desplaçats a Teheran per narrar emocionats una revolució en directe ens explicaven que Khomeini era un revolucionari i els analistes afirmaven que el xiísme era molt respectuós amb les dones. Ara ens diuen que els Germans Musulmans són moderats i pragmàtics i que no tenen temptacions totalitàries.

Obama està fent el mateix que va fer aleshores el president Carter : demanar-li al tirà que marxi públicament sense haver pactat abans una transició ordenada. Ara és més greu, perquè sabem perfectament què passa si hi ha un buit de poder. Per si de cas, però, el Pentàgon ha advertit que si el Canal de Suez es tanca hi haurà una “resposta militar”.  Les coses clares.

Els periodistes que van anar a Egipte per retransmetre en directe la revolució que a ells els agradaria viure s’han trobat amb una realitat que sap qualsevol professional adult i informat amb un mínim d’honestedat i d’independència. ¿No veuen el que tenen davant dels ulls?, ¿es pensen que no hem entès el que passa amb les imatges i l’audio que ells mateixos envien? Ja ho sabem que hi ha estudiants i professionals demòcrates, però ¿és normal que una concentració massiva demanant la llibertat, la democràcia i la modernitat s’iniciï amb una massa resant de cara a la Meca?, ¿no s’han adonat de la quantitat de dones tapades de cap a peus? I surt Joan Roure explicant-nos que els Germans Musulmans són moderats i pacífics, quan ja han començat a amenaçar Israel. I ahir el presentador d’un informatiu de TV3 afirmava que la corrupció de l’administració egípcia és fruit de les subvencions donades per EEUU per mantenir la pau amb Israel. ¿S’adonen dels missatges que es desprenen d’aquesta afirmació? : no hi hauria corrupció si no fos per EEUU i Israel, la pau d’Egipte amb Israel és fruit d’un suborn i, per tant, d’una traïció.

A una televisió pública que envia quatre equips a Egipte que acaben sent atacats, robats, detinguts, tirotejats i amenaçats de linxament, ¿no hi ha ningú que entengui que Egipte no és una societat democràtica i que, per tant, un buit de poder no durà la democràcia?

L’equip del ’30 minuts’ va ser encerclat per una turba que els va sorprendre fent una cosa tan natural com gravar imatges des d’un terrat en el barri més burgès d’El Caire. Els van acusar d’instigar les revoltes i van estar a punt de linxar-los. ¿Els atacants eren només partidaris rabiosos de Mubarak o realment hi ha la percepció que la premsa estrangera està condicionant i precipitant els aconteixements? El director de l’equip, l’Eduard Sanjuán, ¿explicarà que la policia israeliana mai ha detingut, colpejat, insultat, amenaçat i embenat els ulls a cap periodista de TV3 com sí ho ha fet la policia egípcia?

Ahir, Tomàs Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia a l’Orient Mitjà, va ser agredit a El Caire. Alcoverro fa més de trenta anys que viu al Líban, parla àrab i, segons afirma, coneix la realitat de la zona. S’exclamava ahir Alcoverro, després de la por més que justificada que va haver de patir, que no reconeixia Egipte, que de cop i volta s’havia convertit en un país salvatge amb una població que es comportava com “tríbus africanes”, i es demanava què se n’havia fet d’aquella societat tan cosmopolita. Potser aquest és l’Egipte real i l’altre el que li agradaria a vostè i a tothom, senyor Alcoverro. Aquest miratge sobre el món musulmà ha esdevingut una síndrome que amaga prejudicis i alimenta una mena d´infantilisme políticament correcte de la societat occidental.

Probablement l’Egipte real del futur serà fruit d’una transició conduïda per Omar Suleiman o d’una dictadura dels Germans Musulmans. Amb guerra o sense.

A propòsit de tirania i de corrupció, ¿per què ningú no parla de Gadafi?

Negacionistes, graciosos, progres… EL TRIOMF DE VIOLETA FRIEDMAN

Com tothom sap, qualsevol cretí pot negar l’Holocaust per sortir als papers i muntar-se una mena de campanya de màrketing vomitiva : negacionistes, graciosos, progres,… Estem com estàvem a l’època franquista fins que una dona va dir prou. Es deia VIOLETA FRIEDMAN -Z”L-.

L’any 1985, governant Espanya el PSOE, el nazi Leon Degrelle va negar l’Holocaust i va enaltir el nazisme impunement en una entrevista a TVE. Degrelle havia estat el fundador del moviment "Christus Rex" i del partit nazi belga, condemnat a mort per la justícia belga i còmodament aixoplugat a Espanya des de 1945 malgrat tota mena de peticions internacionals d'extradició. Es vantava d’haver estat condecorat personalment per Hitler i que aquest hagués declarat que li hauria agradat tenir un fill com ell. Degrelle s’havia passat més de trenta anys vivint estupendament en una Espanya feixista i sobrevivia còmodament en allò de la Transición, l’interregne entre la immoralitat i l’amnèsia que molts pretenen que quedi enganxada a la sola de la nostra història per in saecula saeculorum. Somreia, Degrelle, tan confiat, amb el seu puro i les seves camises florejades entre els qui li reien les gràcies, els qui maquillaven el seu passat, els ignorants i els muts que arreu poblen els plecs infinits de la covardia i la misèria. Però Violeta Friedman li va parar els peus i el va portar als tribunals.

No ho va tenir gens fàcil. Va perdre un darrere l'altre tots els recursos fins que el Tribunal Constitucional li va atorgar la raó a títol moral i va imposar una multa a Degrelle. Havien passat sis anys esgotadors que van minar la salut de Violeta, però no la seva moral de lluita i de justícia.

Violeta Friedman tenia tota la legitimitat per aturar la impunitat. Nascuda l’any 1930 en una localitat hongaresa, va ser deportada a Auschwitz el març de 1944, mentre els alemanys començaven a ser derrotats arreu. Els seus pares, els seus avis i una besàvia de 93 anys van ser assassinats a les cambres de gas. De la seva família només van sobreviure ella i la seva germana Eva. En les seves memòries parla directament al cor de tots i cadascun de nosaltres i ens esborrona amb aquest record : "mai de la vida, per anys que visqui, oblidaré aquella primera nit". Una dona madura reviu la sensació d’estupor, de dolor i d’orfanesa total que va sentir aquella nena de catorze anys en creuar la porta de l’infern, la frontera que duia al mal absolut, a la fredor més desolada.

Violeta Friedman va guanyar un judici “moral”. Els legisladors, basant-se en aquesta sentència, van incloure un apartat al Codi Penal castigant la negació de l’Holocaust amb entre un i dos anys de presó; és a dir, una mena d’impunitat maquillada, perquè a Espanya les penes menors a dos anys no es compleixen. Passat un temps, el mateix Tribunal Constitucional que havia donat la raó moral a Violeta Friedman va fer derogar aquell article :

Artículo 607 (apdo. 2) :  Declarada inconstitucional y nula la inclusión de la expresión nieguen por Sentencia 235/2007, de 7 de noviembre de 2007, del Tribunal Constitucional. (B.O.E. nº 295 Suplemento, de 10 de diciembre de 2007). Negar l'Holocaust tornava a ser un esport ben remunerat.

Violeta Friedman no va haver de suportar el dolor que li hauria causat aquella sentència, havia mort l’any 2000. Entre 1991 i 2007 Espanya necessitava cobrir les aparences. S’hi jugava les Olimpíades, l’Expo de Sevilla i les fortunes que la Unió Europea va abocar-hi durant molts anys. L’actual administració socialista, com aquella que va permetre que un criminal de guerra com Degrelle se’n fotés de l’Holocaust a la televisió pública espanyola, no ha mogut un dit per legislar i per perseguir els negacionistes i els antisemites de dretes i d’esquerres. Ben al contrari, des del 2007 qualsevol nazi, qualsevol jihadista, qualsevol internacionalista delerós de la dictadura del proletariat… i qualsevol imbècil que es vol fer propaganda de franc com el mediocre Nacho Vigalondo, poden negar i enfotre’s de l’Holocaust i sembrar el món de judeofòbia. Tranquils, paga la hisenda pública amb els nostres impostos : fortunes per ONGs antisistema, algun quilet de coca pels artistes enrotllats. Misèria, misèria, misèria!

"Se que mi voz se pierde en el devastador ruido del tiempo. Con este libro espero que las nuevas generaciones puedan oír mi ruego : que ellas continúen mi trabajo. Que no nos olviden".

Mai no t’oblidarem. Aquí estem, Violeta!

Que no torni cap nit com aquella nit!