Negacionistes, graciosos, progres… EL TRIOMF DE VIOLETA FRIEDMAN

Com tothom sap, qualsevol cretí pot negar l’Holocaust per sortir als papers i muntar-se una mena de campanya de màrketing vomitiva : negacionistes, graciosos, progres,… Estem com estàvem a l’època franquista fins que una dona va dir prou. Es deia VIOLETA FRIEDMAN -Z”L-.

L’any 1985, governant Espanya el PSOE, el nazi Leon Degrelle va negar l’Holocaust i va enaltir el nazisme impunement en una entrevista a TVE. Degrelle havia estat el fundador del moviment "Christus Rex" i del partit nazi belga, condemnat a mort per la justícia belga i còmodament aixoplugat a Espanya des de 1945 malgrat tota mena de peticions internacionals d'extradició. Es vantava d’haver estat condecorat personalment per Hitler i que aquest hagués declarat que li hauria agradat tenir un fill com ell. Degrelle s’havia passat més de trenta anys vivint estupendament en una Espanya feixista i sobrevivia còmodament en allò de la Transición, l’interregne entre la immoralitat i l’amnèsia que molts pretenen que quedi enganxada a la sola de la nostra història per in saecula saeculorum. Somreia, Degrelle, tan confiat, amb el seu puro i les seves camises florejades entre els qui li reien les gràcies, els qui maquillaven el seu passat, els ignorants i els muts que arreu poblen els plecs infinits de la covardia i la misèria. Però Violeta Friedman li va parar els peus i el va portar als tribunals.

No ho va tenir gens fàcil. Va perdre un darrere l'altre tots els recursos fins que el Tribunal Constitucional li va atorgar la raó a títol moral i va imposar una multa a Degrelle. Havien passat sis anys esgotadors que van minar la salut de Violeta, però no la seva moral de lluita i de justícia.

Violeta Friedman tenia tota la legitimitat per aturar la impunitat. Nascuda l’any 1930 en una localitat hongaresa, va ser deportada a Auschwitz el març de 1944, mentre els alemanys començaven a ser derrotats arreu. Els seus pares, els seus avis i una besàvia de 93 anys van ser assassinats a les cambres de gas. De la seva família només van sobreviure ella i la seva germana Eva. En les seves memòries parla directament al cor de tots i cadascun de nosaltres i ens esborrona amb aquest record : "mai de la vida, per anys que visqui, oblidaré aquella primera nit". Una dona madura reviu la sensació d’estupor, de dolor i d’orfanesa total que va sentir aquella nena de catorze anys en creuar la porta de l’infern, la frontera que duia al mal absolut, a la fredor més desolada.

Violeta Friedman va guanyar un judici “moral”. Els legisladors, basant-se en aquesta sentència, van incloure un apartat al Codi Penal castigant la negació de l’Holocaust amb entre un i dos anys de presó; és a dir, una mena d’impunitat maquillada, perquè a Espanya les penes menors a dos anys no es compleixen. Passat un temps, el mateix Tribunal Constitucional que havia donat la raó moral a Violeta Friedman va fer derogar aquell article :

Artículo 607 (apdo. 2) :  Declarada inconstitucional y nula la inclusión de la expresión nieguen por Sentencia 235/2007, de 7 de noviembre de 2007, del Tribunal Constitucional. (B.O.E. nº 295 Suplemento, de 10 de diciembre de 2007). Negar l'Holocaust tornava a ser un esport ben remunerat.

Violeta Friedman no va haver de suportar el dolor que li hauria causat aquella sentència, havia mort l’any 2000. Entre 1991 i 2007 Espanya necessitava cobrir les aparences. S’hi jugava les Olimpíades, l’Expo de Sevilla i les fortunes que la Unió Europea va abocar-hi durant molts anys. L’actual administració socialista, com aquella que va permetre que un criminal de guerra com Degrelle se’n fotés de l’Holocaust a la televisió pública espanyola, no ha mogut un dit per legislar i per perseguir els negacionistes i els antisemites de dretes i d’esquerres. Ben al contrari, des del 2007 qualsevol nazi, qualsevol jihadista, qualsevol internacionalista delerós de la dictadura del proletariat… i qualsevol imbècil que es vol fer propaganda de franc com el mediocre Nacho Vigalondo, poden negar i enfotre’s de l’Holocaust i sembrar el món de judeofòbia. Tranquils, paga la hisenda pública amb els nostres impostos : fortunes per ONGs antisistema, algun quilet de coca pels artistes enrotllats. Misèria, misèria, misèria!

"Se que mi voz se pierde en el devastador ruido del tiempo. Con este libro espero que las nuevas generaciones puedan oír mi ruego : que ellas continúen mi trabajo. Que no nos olviden".

Mai no t’oblidarem. Aquí estem, Violeta!

Que no torni cap nit com aquella nit!