I ARA, QUÈ?

Faci el que faci, Mubarak és un cadàver polític. Probablement la seva memòria s'esvairà o serà esborrada.

Potser passarà a la història com l'home que hauria pogut fer un  discurs de comiat generós i honest i va decebre el planeta sencer amb una ambigüitat absurda i va indignar el seu poble amb una  retòrica tronada farcida de tòpics patriòtics i paternalistes que només poden ofendre els qui ploren els morts i els torturats d'aquests dies i d'aquestes dècades, les seves tres dècades de corrupció i de misèria.

Diran d'ell que era un sàtrapa, i és cert. Passat poc temps només l'enyoraran els fabricants de tint capilar i els seus interessats acòlits. ¿I què diran d'aquell que el succeeixi? ¿Qui governarà Egipte quan hagin passat el dies de torbació i d'il·lusions que haurà de transitar el seu poble?

Egipte és un país mil·lenari. Sabem dels seus governants i de la seva gent pel Tanakh; els savis de l'antiga Grècia van inspirar-se en els seus coneixements i van encomanar-se del seu neguit de saber. Egipte mereix un futur digne i democràtic. I pau. Fa més de trenta anys que els seus fills no deixen la pell a les trinxeres i aquest, probablement, és el millor llegat de Mubarak, potser l´únic. Una pau freda sempre és millor que una guerra tèbia.

Que no corri més la sang. Hi hagi pau. Pau i Democràcia. Tant de bo.