L'AMIC JUEU COM A COARTADA

Tots els antisemites diuen que tenen un amic jueu. Sovint es tracta del "jueu bo" que es deixa passejar per conferències i col·loquis suposadament objectius per ratificar les tesis contràries al sionisme, a Israel o fins i tot al poble jueu. Hitler va tenir un amic jueu que li va deixar diners per anar a escoltar Wagner i entrar en estat de deliri; Eichman tenia un amic jueu que li va ensenyar nocions d'hebreu, el sinistre doctor Hammer té un amic fals rabí que corrobora les seves afirmacions sobre una conxorxa mèdica mundial protagonizada pels jueus, els negacionistes sempre citen algun jueu que ningú no coneix o que de jueu no té ni el blanc dels ulls. El nostre govern de la Generalitat no usa un amic jueu, es limita a tenir com a figura decorativa un vice-prescindent que té amics jueus. I el papa de Roma té un predicador personal que diu que té un amic jueu que no cita perquè o bé no existeix o bé val més no exhibir per raons mèdiques, psiquiàtriques o, potser, penals. Perquè confondre la persecució del poble jueu amb la denúncia de la pederàstia denota no només una manifestació de cinisme inaudita sino també un desordre mental i moral que no es pot deixar passar com una anècdota. Ai, els predicadors! Per què deu ser que ens ve a la memòria que en certs moments de la història l'església catòlica va imposar predicadors catòlics a les sinagogues? El predicador personal del papa no ha estat mai un indocumentat maldestre que passava per allà per casualitat, i és inimaginable que els seus sermons no hagin estat contrastats i supervisats per cap superior de la jerarquia. L'església catòlica, i molt especialment la cúria vaticana, es distingeix per mesurar obsessivament els missatges, els moments, els gestos i els escenaris de les seves manifestacions, per la qual cosa queda del tot desacreditada l'aparent sorpresa i distanciació del papa i del seu entorn pel que fa al discurs que Raniero Cantalamessa, predicador papal, va pronunciar a una basíl·lica de Sant Pere plena a vessar. Ho va fer dirigint-se directament al pontífex i en divendres sant, la celebració que simbolitza un dels eixos sino el primer de la fe cristiana : la mort i la resurrecció de Jesus. Una data, per cert, que si uneix a catòlics i jueus no és per la persecució d'ambdós grups sino per les matances i les conversions forçades de jueus comeses pel "poble" i animades per predicadors incendiaris en un dia en què, segons insistien, "els jueus havien matat a Déu" (sic). Al nostre país fins als anys '70 va perdurar el costum de fer sonar carraques i cassoles al crit de "és l'hora de matar jueus" que tant divertia a la canalla. El que aquí denunciem són tres fets immorals : la pederàstia, la manipulació de la persecució del poble jueu i la relativització d'ambdós fenòmens. No ens estendrem analitzant què suposa per a un infant veure's sotmès a l'abús sexual i sovint a maltractaments físics i psicològics afegits per part de qui diu protegir-los, estimar-los i representar un model de bondat i de puresa divina. És per tant inconcebibe que el papa s'hagi servit de la màxima "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra" per aplicar-la a aquest escàndol, perquè al marge del que hagin de dir els cristians sobre una utilització tan potinera d'aquesta frase, sortosament la majoria de persones mínimamanent decents podem llençar les pedres que calgui perquè no ens dediquem a abusar sexualment dels nens ni a emparar pederastes. D'altra banda ens produeix estupor que el Vaticà s'hagi permès un sermó solemne de divendres sant en què es proclama que la denúncia dels casos de pederàstia contra certs membres de l'església i contra la jerarquía que ho va silenciar i va permetre que prosseguís és equiparable a "la violència col·lectiva soferta pels jueus" i als “aspectes mes vergonyosos de l'antisemitisme". No se'ls podia acudir res més insultant i forassenyat, perquè els jueus eren acusats de crims ficticis i perquè els aspectes més vergonyosos de l'antisemitisme durant segles van ser atiats per la mateixa església i no van consistir en acusacions penals i crítiques morals raonades sino en mentides seculars que van desembocar en matances, marginació i perseucions, reblats per un genocidi sense precedents en la història. Benet XVI és considerat un pontífex conservador amb ombres i silencis signifcatius però amb una preparació intel·lectual extraordinària. Ha destacat tant durant el seu exercici com a 'Prefecte de la Congregació per a la doctrina de la Fe' com en el seu pontificat per la seva insistent denúncia del relativisme moral, però amb les seves accions i omissions sobre l'abús sexual contra menors ha caigut en un relativisme sagnant i permetent que des de la jerarquia es banalitzi la persecucio contra els jueus i la shoà també ha donat prova d'un relativisme inadmissible. I és doblement escandalós que la cúpula de l'església catòlica hagi optat sempre per silenciar els casos de pederàstia protegint els criminals amb coartades pietistes i invertint fortunes provinents de la caritat dels seus fidels sense que aquests ho sospitessin per comprar silencis i tapar vergonyes que no es poden tolerar. Aquests diners tenien com a destinació causes més nobles, gent necessitada i el suport a l'obra que molts religiosos i seglars cristians realitzen generosament pel món. Molts dels que denuncien que l'església catòlica sofreix una persecució a causa dels casos de pederàstia, però, callen davant la persecució i l'assassinat certs de germans seus, gent honrada que professa la seva fe, atacada sistemàticament i arbitràriament pels mateixos que volen fer desaparèixer els jueus de la terra. Però el fonamentalisme islàmic és massa poderós, els fa emmudir de por i els predicadors de luxe s'empassen la veritat i les floritures escolàstiques. I desapareixen l'amic jueu, la innocència dels nens, l'assassinat de cristians, l'exhibició de màrtirs i el que faci falta. Hi ha coses massa importants en joc per a ells, s'imposa la prudència, l'habilitat diplomàtica, la sàvia administració dels gestos. S'imposen un silenci miserable.