ARCADA FRANQUISTA

Els actuals governants de Catalunya s'han posat d'acord els darrers dies per ficar-nos en una mena de "túnel del temps" que ens ha sumit en una arcada franquista que ha omplert el país d'una agra pestilència que ingenuament havíem cregut superada per sempre. Si dimecres un representant de la casa reial espanyola i dos fiscals que van voler ficar a la presó un president de la Generalitat amb calúmnies van ser guardonats amb la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que atorga la Generalitat de Catalunya, dijous se li van retre honors d'estat a Juan Antonio Samaranch, un franquista que mai va dubtar ni es va excusar de ser-ho i d'haver mantingut amb el seu compromís i els seus càrrecs un règim antidemocràtic i nefast per a Catalunya. http://farm5.static.flickr.com/4102/4745685280_962203cfe0_m.jpg Diumenge, per rematar el despropòsit, la televisió publica retransmetia un sacramental que no es veia al país des del segle XII : una beatificació, en aquest cas la d'un religiós de mitjans del segle XIX que potser va aportar algun fruit a la Catalunya reaccionària i decimonònica però l'obra i l'existència del qual són del tot desconegudes per la majoria de la població. Durant la retransmissió des de Santa Maria del Mar les càmeres van mostrar una nodrida representació dels nostres governants, tan laics, progressistes i catalans ells, havent de presenciar com el cardenal-arquebisbe de Barcelona es dirigia a un cardenal italià en... castellà. I com l'italià responia en català. Mentre el vicepresident Carod, que es fa dir independentista, assistia al tedeum en la lengua del imperio milers de catalans havien de superar tota mena de traves imposades pel partit que ell ha dut al govern per votar -Sí o No- sobre la Independència de Catalunya. Però tornem a Samaranch. El sol fet d'homenatjar aquest feixista al Palau de la Generalitat ja és un insult que no pot ser ignorat, perquè Samaranch durant el franquisme va presidir la "Diputación de Barcelona" que havia OCUPAT, precisament, l'edifici de la Generalitat després de derrotar-la per les armes amb l'ajut directe i decidit de Hitler. Per això Samaranch, un oportunista immoral des de sempre, ja duia una esvàstica a la solapa de ben jove i proclamava que s'havia d'estar amb els guanyadors. I així ho va fer sempre. Això és el que declarava amb motiu de la mort del dictador... És escandalós el tractament quasi hagiogràfic que els mitjans de comunicació catalans han fet de la seva biografia evitant o relativitzant el seu passat inequívocament feixista. La premsa estrangera no ha tingut tants miraments... The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis. BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic. La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme. Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d’excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe Però per què aquest pudor a l'hora de mostrar la baixesa supina de Samaranch a casa nostra? A aquestes alçades encara hi ha qui vol amagar que a Catalunya hi va haver franquistes que van fer carrera col·laborant amb un règim que volia esborrar-nos del mapa? O és perquè als morts, per més malparits que hagin estat, se'ls ha de respectar? Teòricament, aquest atac d'indulgència és perquè Samaranch va ser decisiu a l'hora de decantar voluntats a favor que l'any 1992 se celebrés l'olimpiada a Barcelona. No sabem si realment va ser tan decisiu, si ho va fer com a català, com a espanyol, per amor a l'art o per interessos personals, però encara que hagués estat determinant i que s'hagués mogut per les causes més nobles, la designació de Barcelona com a seu olímpica no pot esborrar la seva vegonyosa trajectòria política i personal de la mateixa manera que els alemanys no consideren que Goebels en el fons va ser positiu per al seu país per haver fet tants "esforços" per tal d'aconseguir l'olimpiada de Berlin al 36. Hi ha una altra raó de pes que explica tanta desmemòria amb la biografia de Samaranch : la tupida xarxa de favors, silencis i influències que va anar teixint i que abraça des del món esportiu espanyol a la casa reial, passant per La Caixa -de la què va ser president-, el món de la diplomàcia (va ser el primer ambaixador post franquista a l'URSS) i la classe política, periodistica i empresarial del tardofranquisme que va canviar-se de jaqueta i va fer carrera proclamant-se "demòcrata de tota la vida". Samaranch els coneixia a tots i ho sabia tot d'ells. No ens va sobtar que alguns dirigents del PSC fessin un panegíric de Samaranch i que l'actual alcalde amenacés a dedicar-li un carrer de Barcelona. De fet, els socialistes catalans ja s'havien lluït proclamant les bondats d'un altre mandatari franquista català : Porcioles, un gran mestre dels qui tenen el costum d'enriquir-se amb les obres públiques. Però el que sí que ens va sorprendre és que en el darrer partit de Barça es demanés un minut de silenci per Samaranch. És curiós que Joan Laporta, president del Barça i possible futur candidat a la presidència de la Generalitat permeti una petició tan desafortunada. Encara que TV3 manipulés el so durant la retransmissió en directe, el pretès minut en record d'algú tan indigne només va durar 30 segons farcits de crits de "Barça, Barça" i xiulets. Perquè encara hi ha gent decent que recorda que Samaranch va col·laborar i es va servir d'un règim repugnant que odiava Catalunya i que va afusellar un president del Barça i el president de Catalunya.