SHOAH

      

Tots hauríem de veure al menys una vegada a la vida Shoah, de Claude Lanzmann. Aquest documental és un monument a la memòria. No és cinema, és el testimoni en estat pur d'aquells dies en què la barbàrie va guanyar-li la partida a l'esperança. Qui pot dir que va acabar bé? Algú pot afirmar que la derrota del nazisme renta la pèrdua, el dolor i la misèria infinita sorgida de la ignorància i l'odi antisemita?

Shoah té la virtut d'arrencar-nos de la nostra rutina i deixar-nos sols enmig de l'estupor. Revisar-la no minva l'horror, ben al contrari, i així com el pas dels anys ens fa més laxes amb les mesquineses que ens envolten, Shoah ens mostra l'abast immens de les petites renúncies, dels silencis, de la connivència amb la maldat de què és capaç un col·lectiu que es diu civilitzat. Potser per això, com més anys tens més capaç ets de percebre nous detalls que et fan entendre la profunditat de l'horror dels testimonis. Així, els plans d'un camp tranquil i esponerós on se sent cantar els ocells de fons esglaia més que no pas recrear-hi què hi va passar no fa pas tant de temps. I entens el supervivent que usa un somriure permanent com a cuirassa, i t'adones de què va sentir l'home que explica la seva primera nit al barracó, perplex, sabent que la seva dona i els seus fills ja eren cendres als vint minuts d'haver arribat al camp.

Molts dels testimonis de Shoah ja han mort, però sempre seran amb nosaltres. D'aquí uns anys, quan ja no quedi cap supervivent, caldrà lluitar contra l'oblit, la negació i la banalització de l'Holocaust; però també contra la seva normalització. No podem permetre que es converteixi en un fòssil de la història, en matèria d'estudi per a experts, en arxiu d'imatges, en un garbuix de dades i de xifres. Darrera de cada víctima hi ha una història; tots tenien un nom, tots tenien un futur. Tenim la responsabilitat d'explicar què va passar, que no va ser fruit de la casualitat ni un fenomen de la natura; que l'odi antisemita va arrasar la comunitat jueva d'Europa, que va destruir gran part dels seus referents, que va voler anihilar el poble jueu. No ho van aconseguir, mai no ho aconseguiran.

Avui fa seixanta-vuit anys les tropes soviètiques entraven al camp d'Auschwitz. Aquells soldats que havien lluitat en batalles salvatges i havien contemplat tanta brutalitat, no podien creure el que veien els seus ulls. "Per què hem sobreviscut?", es demanava amb un sentiment de culpa commovedor la resta que s'havia salvat de l'extermini. Perquè ni vosaltres ni cap fill d'Israel no havia de morir.

"No ens oblideu", va escriure Violeta Friedman. Ens toca a nosaltres demostrar que mai, mai, no els oblidarem.