'Esperando al señor Himmler'

Aquest post està dedicat als indecents que acusen els nacionalistes i els sobiranistes catalans de nazis. 

Molts d'aquests calumniadors són fills i néts de funcionaris, policies i militars del règim i de falangistes que es van passar quaranta anys vivint a costa d'una dictadura que es va imposar, precisament, gràcies a l'ajut dels nazis. Quaranta anys d'antisemitisme, d'anticatalanisme i de persecució dels drets i les llibertats democràtiques.

Hem titulat aquest post 'Esperando al señor Himmler' tot citant un paràgraf de la portada del Noticiero Universal d'ara fa 72 anys, el 23 d'octubre de 1940, que reproduïm a l'inici d'aquest article. Aquell dia va arribar a Barcelona aquest assassí. Els servidors del règim havien deshonrat la nostra capital sembrant-la d'esvàstiques unides a banderes espanyoles.

Evidentment, no hi havia cap senyera perquè la bandera catalana estava prohibida i la seva tinença i exhibició perseguida i severament castigada.

Així el saludaven els qui afusellaven nacionalistes catalans i cantaven allò de "Catalán judío y renegado".

Era l'època en què els pares dels qui ara ens acusen d'imposar la nostra llengua ens comminaven a hablar cristiano.

Quan Himmler va arribar a Barcelona no es va reunir amb cap nacionalista català; molts havien estat afusellats o eren a la presó; molts d'altres s'havien exiliat o eren a camps de concentració nazis. La resta vivien atemorits. 

Himmler es va reunir amb els nacionalistes espanyols que acabaven de guanyar una guerra després d'un cop d'estat.

Els peixos grossos ja els havia visitat dies enrere a Madrid.

Aquí, amb Franco i Serrano Suñer, els mateixos que van decidir que els espanyols deportats a camps de concentració nazis fossin considerats apàtrides, decisió per la qual molts d'ells, i molts catalanistes, van ser assassinats pels nazis. Franco i el falangista Serrano Suñer també van ser els principals responsables del criminal "silenci administratiu" que va dur a les cambres de gas a desenes de milers de jueus sefardites. 

Himmler a Madrid també va tenir temps lliure per dedicar-lo al lleure, com ara assistir a la "fiesta nacional" (espanyola).

L'assassí va condecorar un dels toreros però no va poder fruir de la màxima expressió de la cultura espanyola perquè "la Fiesta" va haver de ser suspesa a mitja corrida per un aiguat i es va perdre algunes execucions.

A Barcelona les autoritats va dur-lo a visitar una txeca. Segons les cròniques, diuen que Himmler va quedar impressionat de la crueltat dels rojos. Pel que sembla ignorava que en aquest món cruel hi hagués gent que es dedica a torturar.

A Catalunya encara li esperaven dues sorpreses desagradables. La primera va ser el resultat d'una visita planificada al monestir de Montserrat que el va enutjar profundament. Tenia la intenció de sondejar els jerarques de l'abadia sobre el Grial i es va trobar que ni l'abat Marcet ni el seu coadjutor, Aureli Maria Escarré, no es van dignar a rebre'l. 

Així tenim que tan insigne assassí va ser atès per un humil monjo, el jove Andreu Ripoll, designat pel fet de ser l'únic que sabia parlar perfectament l'alemany. Per si això fos poc humiliant, el monjo li va discutir dues teories sacrosantes: que el Grial fos a Montserrat i que Jesús fos de raça ària. Sostingué Ripoll que Jesús era jueu i punt. Himmler va marxar de l'abadia sense dissimular la seva irritació. (Segurament ara s'enfadarien amb Ripoll els que afirmen que Jesús era palestí).

La segona sorpresa desagradable va ser que van robar-li la seva cartera de mà a la suite de l'Hotel Ritz de Barcelona. Encara ara no se sap si van ser uns delinqüents o algun servei secret i, per tant, ignorem què hi contenia. El cas és que va ser tot un escàndol i una vergonya per al règim que algú la robés i que malgrat les detencions i els interrogatoris no es descobrís el responsable. 

A més, això passava el mateix dia que Hitler i Franco es trobaven a Hendaia per parlar de les seves coses i fer plans.

Precisament el dia que Franco havia de quedar bé per agrair-li que l'hagués ajudat amb diners, tropes i avions a guanyar la guerra. Potser va aprofitar coneixe'l personalment per desfer-se en elogis dels heroics aviadors alemanys que havien bombardejat amb tanta punteria la població civil de la zona republicana. O potser va agrair-li un favor recent... la detenció a França del President de Catalunya, Lluís Companys, lliurat per la Gestapo a la policia espanyola.

Un nacionalista català, un president elegit democràticament, assassinat pel nacionalisme espanyol gràcies a la col·laboració nazi.

Quan Himmler va arribar a Barcelona feia vuit dies que el President Companys havia estat afusellat al Castell de Montjuïc.

Ens alegra que la curta estada de Himmler a Barcelona li resultés tan desagradable. Malauradament encara va viure prou per sembrar Europa de mort i de terror. Mai no li va faltar el suport de tota mena d'assassins.

Només va fer una cosa encertada a la seva vida. Tard, massa tard. 

Fa uns dies, en un programa d'una cadena espanyola de televisió un alt militar va permetre's amenaçar el nostre actual President dient que recordi què li va passar "al valiente Companys". Segur que el President ho recorda perfectament, com ho recordem tots els catalans. Per sort l'Espanya més sinistra ja no pot comptar amb l'ajut de Hitler.

Relació dels nacionalistes espanyols amb els nazis

Relació del nacionalistes catalans amb els nazis

La temptació sèrbia de l'espanyolisme: catalanofòbia, antisemitisme, feixisme

L'Estat espanyol ja ha iniciat la seva campanya de persuasió per tal que els catalans tinguem unes ganes immenses de quedar-nos a Espanya usant la seva arma més irresistible : l'amenaça.

De fet, l'amenaça ja és a la Constitució espanyola de forma explícita en un article que uneix intervenció militar i integritat territorial. Sí, ja sabem que a la Constitució espanyola també es parla de dret al treball i a l'habitatge, d'igualtat de drets, d'igualtat de gèneres, que diu que la moneda és la pesseta i altres detalls i principis sistemàticament ignorats o violats.

Per amenaçar de debò calen "estructures d'estat", i Espanya en té : des de els Serveis d'Intel·ligència a la judicatura, l'exèrcit o l'aparell mediàtic madrileny.

Que els mitjans de comunicació formin part de les estructures d'estat quan es planteja un procés democràtic de secessió ja dóna una lleugera idea del caire antidemocràtic d'una Espanya que no pot dissimular que la transició va ser una mà de pintura que fa massa temps que clapeja. Torna a sortir el blau de l'arnada camisa nueva i més enllà del llenguatge colpista de la Brunete Mediàtica algú aparentment tan exquisit com Juan Luís Cebrián escriu un article a El País on hi barreja un to de bavosa condescendència amb l'amenaça dels tancs. I és que Cebrián, que es presenta com a fi exponent de l'elit periodística i intel·lectual espanyola, també va ser falangista.

Dels Serveis d'Intel·ligència ja en vam parlar en el nostre darrer post. Per descomptat, el Rei està movent tots els fils, començant pels econòmics, que tan magistralment domina. Pel que fa a l'exèrcit, el govern espanyol no només s'ha abstingut de censurar les crides colpistes de militars en la reserva o de desmentir els rumors sobre estranyes reunions d'alts comandaments en actiu sinó que ha ordenat vols d'avions de combat a Catalunya i maniobres d'infanteria armada enmig de la ciutat de Barcelona. Tocs, avisos. El govern espanyol s'ho pensarà molt abans de treure un tanc; s'hi juga l'expulsió de la Unió Europea. Però probablement permetrà l'aparició d'escamots feixistes per recordar-nos què va passar a Sèrbia. A veure si així pleguem veles, donant per fet que "els catalans no són com els bascos".

Potser per això tot el clavegueram de l'Estat està coordinant l'estratègia de la por aprofitant l'ocasió del 12 d'Octubre, festa nacional espanyola ara anomenada de la Hispanidad. Abans es deia "Dia de la Raza" i commemorava l'existència d'una suposada raça espanyola i la massacre i la depredació que el regne de Castellà va perpetrar a Amèrica.

Aquest canvi de nom és tan cosmètic com la transició postfranquista i els feixistes espanyols que no han canviat de camisa sempre han aprofitat aquest dia per fer pública ostentació de quin és el seu concepte d'Espanya.

Demà, 12 d'octubre, hi ha convocades dues manifestacions a Barcelona. L'una, la tradicional concentració de feixistes a Montjuïc; l'altra -inicialment- de catalans que se senten espanyols i desitgen fer-se escoltar enmig del debat sobiranista. Volem deixar clar que, encara que no compartim el seu sentiment de pertinença a Espanya, tenen tot el dret a manifestar-se. Però ens demanem si seran capaços d'evitar l'amenaça que envolta aquesta manifestació i que no ve precisament del sector independentista sinó del feixisme espanyolista.

Aprofitant la crida d'una manifestació pacifica de catalans que es reivindiquen espanyols, diversos grups d'extrema dreta de tota Espanya s'han donat cita a Barcelona amb el lema "Cataluña somos todos". Entre d'altres hi confluiran Falange de las JONS, PxC, Nudo patriota español, Asociación vieja escuela de Madrid, Movimiento católico español, Acción juvenil española i els grups Ultras Sur del Reial Madrid. La consigna és no mostrar simbologia feixista durant la concentració perquè així s'ha pactat amb els organitzadors... Un moment!, l'Organització d'una manifestació pacífica i democràtica de catalans que se senten espanyols ¿ha pactat l'assistència de feixistes de tota Espanya?

Els més explícits són els Ultras Sur, que en un pasquí intern anuncien la seva assistència a la manifestació del "Día de la Raza de la capital polaca". Avisen, a més, que "aniran de cacera", que els objectes punxants ja els els proporcionaran els seus camarades locals, que s'apallissarà gent i que deixaran "un recuerdo imborrable en el monumento al presidente de la Generalitad más separatista (a parte del hijoputa traidor de Arturo Mas) : Luis Companys que además de ser un catalán de mierda era rojo, masón y judío converso".

Recomanem la lectura d'aquest vòmit. No es perdin ni una línia. Ni l'hora i el lloc de sortida de l'autocar, per si algú els vol desitjar bon viatge si ens deixen alguns regalets.

Veuran que acusen els catalans de covards. Això encaixa amb la seva mentalitat primitiva. En el fons sempre han entès les maneres d'ETA. Per això no tenen collons de plantar-se i fer el mateix a Euskadi; per això, els covards són ells.

Esperem que els Mossos estiguin a l'alçada i no permetin ni la violència ni que s'escarneixi la memòria dels nostres herois. I esperem que els alts comandaments estiguin prou mentalitzats que tant aquests feixistes com molts "demócratas de toda la vida" des dels seus despatxos oficials els posaran a prova. Sort i encert!

El vídeo que encapçala aquesta entrada pertany a Democracia Nacional. En ell convoquen una concentració feixista a Montjuïc (Barcelona) per al 12 d'Octubre. Veuran que hem hagut de fer-ne una còpia i pujar-la al nostre compte de YouTube perquè han desactivat la possibilitat d'inserir-lo. Hem triat aquest vídeo perquè queda molt clar com als feixistes els escandalitza que la Catalunya que demana la Independència és un moviment transversal, no identitari ni racista. I els irrita especialment aquesta bona relació explícita d'amplis sectors de l'independentisme català amb Israel.

Curiós que un dels participants digui que a Montjuïc "se derramó tanta sangre nacional", quan aquest indret va acollir el cementiri jueu de Barcelona i va ser aquí on els feixistes van afusellar Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. També crida l'atenció que a les imatges dels mítings de Democracia Nacional no hagin tret distintius nazis i feixistes...

Altres imatges dels que celebren el "Día de la raza" que properament veurem per Barcelona :

Fins ara insultar Catalunya i els catalans sortia de franc. Els partits espanyols han jugat amb la catalanofòbia per guanyar vots; no els fallava mai. Boicots, declaracions incendiàries, lleis injustes, incompliment de compromisos i lleis, signatures per impedir un nou Estatut, maniobres fins anul·lar-lo després que l'aprovessin tres cambres parlamentàries i el poble de Catalunya en referèndum...

Fins ara molts mitjans de comunicació tenien més audiència o venien més exemplars mentint impunement contra Catalunya. Periodistes i tertulians han aconseguit quotes de poder i fortunes impensables jugant amb foc com ho van fer alguns dels seus col·legues a Sèrbia o a Ruanda sense pensar en les conseqüències.

Ara només els queda dir que algú tan sensat com el president Mas ha embogit o que més d'un milió i mig de catalans van sortir per casualitat al carrer per expressar el seu clam d'independència. Més del vint per cent d'una nació manifestant-se en una sola ciutat, com si a la Marxa sobre Washington de l'any 63 s'hi haguessin concentrat 50 milions de persones.

De fa pocs dies cap aquí a alguns dirigents espanyols i a alguns tertulians els ha començat a tremolar la veu. Potser és un bon senyal. Potser.

Gilad Shalit i Catalunya

L'existència de Gilad Shalit va restar en suspens durant cinc anys. Era viu, però en qualsevol moment podia ser assassinat; sabia del pas dels dies enmig d'una incomunicació exasperant i d'un entorn cruel i sòrdid mentre el món girava més enllà del forat que el contenia a ell i al seu temps detingut.

Quan Gilad va ser alliberat gràcies al respecte i el compromís d'Israel amb els seus soldats, devia adonar-se del pas del temps reflectit en la gent que s'estimava i de les vivències que s'havia perdut. Una d'elles, potser la més petita, era no haver pogut seguir i fruir de l'etapa més gloriosa de l'equip de futbol que admirava: el Barça.

Sabedors d'aquest fet, els directius del FC Barcelona van convidar-lo a assistir al Barça-Madrid d'enguany. Molts catalans vam alegrar-nos que Gilad Shalit fos culer i, encara més, que tingués l'oportunitat d'assistir a un partit que garanteix tantes emocions.

Malauradament aquests bons desitjos no els comparteix tothom. I, el que és més greu, hi ha gent disposada a manipular l'assistència de Gilad Shalit al Camp Nou per tal de frustrar les seves il·lusions, de perseguir-lo més enllà del cau infecte on van robar-li part de la seva joventut, d'embrutar el seu nom i d'involucrar Catalunya una vegada més en la pestilència de l'antisemitisme.

Aquesta no és una història de casualitats ni de protestes espontànies. Aquí hi ha una barreja de misèria humana, interessos polítics i econòmics, operacions especials i odi.

Val la pena fer una repassada cronològica de l'escalada:

15 de setembre : el diari Sport anuncia que el Barça ha convidat Gilad Shalit al Barça-Madrid del 7 d'octubre.

18 de setembre : un grup relacionat amb la Xarxa palestina i el col·lectiu BDS obre una pàgina especial a Facebook convocant una protesta al Camp Nou si Sandro Rossell no enretira la invitació a Gilad Shalit. En castellà, of course :"Indignación en los colectivos pro-palestinos con Sandro Rosell por invitar al soldado israelí Gilad Shalit en el Camp Nou".

La proclama afirmava que "El grupo del Boicot, Desinversiones y Sanciones (BDS) del Principado ya ha anunciado que preparará acciones de protesta por una invitación que consideran un agravio comparativo, ya que el FC Barcelona no ha hecho ningún acto de distinción "hacia los 4.665 prisioneros políticos palestinos "que están encerrados en centros penitenciarios israelíes". Pel que es veu, a més d'equiparar un soldat segrestat al seu país i entaforat sense cap dret en una masmorra durant cinc anys amb presos amb dret a advocat, judici, recursos, visites, etc., el Barça havia de convidar algun terrorista palestí per quedar bé. Amb explosius o sense?

Afegien : "El soldado, que fue liberado sano y salvo en octubre del año pasado a cambio de un millar de prisionero palestinos, fue uno de los argumentos utilizados por el gobierno israelí para llevar a cabo la sangrienta operación Plomo Fundido contra la Franja de Gaza, que acabó con la vida de más de 1.300 palestinos, la mayoría de ellos civiles".

Tot fals :

1.- Gilad Shalit va sortir del seu captiveri en un estat deplorable.


2.- Va ser lliurat a canvi de 1.027 presos ben atesos, alimentats i amb drets legals, inclòs el d'estudiar carreres universitàries subvencionades per l'estat d'Israel. Prop de 500 d'aquests presos havien estat condemnats a cadena perpètua per atemptats salvatges contra la població civil d'Israel.

3.- L'operació Plom Fos (desembre 2008-gener 2009) no només va ser aliena al segrest de Shalit sinó que va posar en risc la seva vida. L'objecte d'aquella operació era acabar amb la violació sistemàtica de l'alto el foc de les autoritats de Gaza, que van disparar més de 8.000 projectils contra Israel malgrat la desconnexió i la retirada de població israeliana des de 2005.

4.- Les víctimes civils de l'operació Plom Fos són molt inferiors. Els terroristes i els escamots sovint són civils. Prova d'això és que el nombre de dones que, malauradament, van morir durant aquella operació va ser de l'11%, no del 50%, com hauria estat en cas de bombardejos indiscriminats.

18 de setembre : la revista El Triangle es feia ressó d'aquesta protesta amb un text idèntic a la pàgina de Facebook. Recordem que El Triangle està vinculada al sector dels "capitans" del PSC i, molt especialment, a l'antisemita i prosirià exdiputat Joan Ferran. La fi del govern Tripartit va suposar-li una devallada considerable d'ingressos.

22 de setembre : se celebra l'Assamblea de Compromissaris del Barça. Un dels assistents sorprèn la Junta Directiva demanant explicacions sobre la invitació a Gilad Shalit.

25 de setembre : el diari El País publica a tota pàgina un article inenarrable titolat 'Un incómodo espectador' on es calumnia Gilad Shalit amb una entrada que frega el libel de sang : 'Polémica por la supuesta invitación del Barça a un militar israelí involucrado en la matanza de Gaza para que asista en el Camp Nou al clásico del 7 de octubre contra el Madrid'.

En aquest article només es convida a opinar al Delegat de l'Autoritat Palestina a Espanya, Musa Amer Odeh. Les seves declaracions són idèntiques a les exposades per la pàgina de Facebook, El Triangle i BDS-Catalunya. Queda molt clara l'orquestració de l'operació des de l'anomenada ambaixada palestina a Madrid.

27 de setembre : El FC Barcelona, pressionat per la campanya d'agit-prop, fa un comunicat "Per la pau i l'harmonia a l'Orient Mitjà" en que desmenteix que hagi convidat directament a Gilad Shalit i on convida expressament el delegat palestí Musa Amer Odeh (a qui anomena ambaixador) i dos esportistes palestins que han passat per presons israelianes : el futbolista Mahmud Sarsak (que, pressionat per les autoritats de Hamas, acaba refusant la invitació perquè considera que és ofensiu compartir el Camp Nou amb Shalit), i Jibril Rajoub, president de la Federació palestina de futbol i del Comitè olímpic palestí i sobre el qual ens extendrem més endavant.

27 de setembre : el diari El País se'n fa ressò i publica un altre article signat pels mateixos autors titulat 'El Barça apacigua las protestas invitando al Clásico a dos expresos palestinos' . Segons afirmen cínicament "Aquello que amenazaba con convertirse en un problema para el Barça acabará siendo, probablemente, un éxito". Se suposa que un èxit per a la propaganda anti-israeliana.

29 de setembre : un cop aconseguit "el éxito", el diari El País publica un article de John Carlin titulat '¡Fuera del fútbol el conflicto Israel-Palestina!', on hi posa vaselina. Carlin es mostra condescendent i ve a dir que a fi de comptes Shalit és "una mosqueta morta" i que no té culpa de ser israelià, però que el deixin en pau. A part d'acusar inopinadament Netanyahu i Lieberman de "vessar sang palestina pels porus" (sic), dóna una dada molt important -probablement per descarregar el diari de responsabilitats davant l'allau de protestes per l'aticle 'Un incómodo espectador'-, acusant el delegat palestí de tot el muntatge : "Sí, fue un mal precedente el del delegado palestino en España, esta semana, cuando se inventó un lío por la anunciada presencia de un exsoldado israelí en el Camp Nou para el partido entre el Barça y el Madrid la semana que viene".

29 de setembre : El País publica  una nota de disculpa "oficial" -i molt breu- on reconeix que Shalit no ha estat involucrat en cap matança a Gaza.

Arribats a aquest punt, potser caldria fer un breu repàs de qui són els protagonistes d'aquesta guerra bruta i què n'han tret.

1.- Els col·lectius BDS i la Xarxa Palestina solen compartir reivindicacions polítiques -algunes de legítimes-, i també judeofòbia, obediència a organitzacions oficials palestines i dependència de subvencions. No cal dir que el govern de la Generalitat ha tallat en sec aquesta sagnia econòmica que tan generosament havia instituït l'anterior govern tripartit. En aquests col·lectius s'hi barregen gent d'aquí -generalment d'esquerra radical i de classe mitjana- i població tant palestina com musulmana, bàsicament nordafricana i àrab, amb un ideari força reaccionari. Molts dels adherits als actes de protesta que reclamava la pàgina de Facebook són d'orígen estranger. La manipulació i la calúmnia no els suposa cap problema, com podran comprovar veient aquest muntatge repugnant.

2.- Jibril Rajoub. Empresonat als anys 70 per cometre atemptats, actualment dirigeix la Federació palestina de futbol i el Comitè olímpic palestí. És un dels principals responsables d'impedir a les Olimpíades de Londres un minut de silenci en record dels onze esportistes israelians assassinats l'any 72 a les Olimpíades de Munich per un escamot de l'organització terrorista palestina Setembre Negre, a la qual Rajoub pertanyia.

Un dels objectius d'aquesta campanya era imposar la seva presència al Camp Nou per humiliar el Barça i, naturalment, per insultar Israel i Gilad Shalit servint-se de la por i la covardia dels països i les organitzacions d'Europa.

La seva presència com a convidat d'honor a la llotja mentre Gilad Shalit serà acomodat en un lloc discret és doblement insultant perquè Rajoub va ser l'encarregat de donar la benvinguda als presos lliurats per Israel a canvi de la vida de Gilad, sent molts d'ells terroristes que havien assassinat innocents israelians atemptant contra transports i establiments públics. En la seva benvinguda els va tractar d'honor i orgull de Palestina i va felicitar especialment els qui havien segrestat Gilat i assassinat dos soldats israelians en el mateix atemptat. Ho poden veure aquí :




3.- Musa Amer Odeh (Hebron, 1947) és -oficialment- el Delegat General de Palestina a España des del desembre de 2005, tot i que les autoritats espanyoles li dispensen tractament d'ambaixador a tots els efectes. Pel que afirma va presentar les seves Credencials al rei d'Espanya el 27 de setembre de 2010.

Com a diplomàtic és nul; malgrat el temps transcorregut des de la seva designació no parla castellà ni té cap contacte amb la societat espanyola. La pàgina web de la Delegació consta com a Embajada Palestina i ell com a ambaixador. El govern espanyol sufraga les seves despeses concedint anualment una subvenció de 600.000 € a la Delegació.

Entre les seves funcions se li reconeix el dret d'expedir :

- Certificat de nacionalitat palestina.
- Registre consular.
- Certificat de matrimoni.
- Acta de naixement.
- No renovació de passaport.
- Certificat de naixement a l'estranger.
- Certificat familiar.
- Poder general.
- Poder especial.
- Certificat de correcció de noms.
- Pensió.
- Certificat de divorci.
- Cerificat de defunció.
- Certificats i factures comercials.

En relació a la campanya contra Gilad Shalit podem llegir a la web de la Delegació un al·lucinant "Comunicat" de la Unió palestina de Fútbol -presidida pel general Jibril Rajub-, datat el 2 d'octubre, que diu el següent :

Comunicado de la Unión Palestina de Fútbol

El Consejo de la Unión de Fútbol Palestino, discutió en su Primera Sesión celebrada en la noche del martes 2 de octubre en el Hotel Movenpick, la invitación dirigida al Presidente de la Unión Palestina de Fútbol, el General Jibril Rajoub, al Embajador Palestino en España, Musa Odeh, y al futbolista palestino Mahmoud Al Sarsak para asistir al clásico entre el Barça y el Real Madrid, que se celebrará el próximo 7 de octubre.

El Consejo de la Unión de Fútbol Palestino, manifestó su gran agradecimiento al Fútbol Club Barcelona por dicha invitación confirmando con el Club que no ha cursado más invitaciones a dicho partido para no politizarlo, y lo que se ha publicado en los medios de comunicación sobre la invitación a otras personas son rumores de prensa con el fin de dañar al deporte palestino, que trabaja a través de sus relaciones regionales e internacionales en destacar nuestra causa palestina y el sufrimiento de nuestro pueblo y nuestros deportistas.

El Consejo de la Unión ha dado su bienvenida a dicha invitación y a cualquier otra invitación solidaria con nuestro pueblo en Palestina y en el exilio, confirmando su disponibilidad a participar en este tipo de eventos deportivos que sirven a nuestra causa justa y a nuestro deporte palestino para que el deporte sea un camino más para lograr la paz en el mundo entero.

Unión Palestina de Fútbol

Ramallah, 2 de octubre de 2012

Arribats a aquest punt ens hem de demanar si l'Estat espanyol és aliè a aquesta mena de maniobres o bé les tolera interessadament.

És sabut que Espanya no reconeix Kosovo ni admet cap representació oficial d'aquesta república a Madrid. També és del domini públic l'interès del Govern espanyol per desmantellar les Delegacions comercials a l'estranger de la Generalitat de Catalunya. És doncs increïble que Espanya no només reconegui una Ambaixada palestina sinó que la mantingui econòmicament i permeti que el seu ambaixador pugui expedir certificats, alguns dels quals poden posar en risc la seguretat del país o de tercers països. Tenint en compte aquests privilegis, ¿és imaginable que l'Autoritat Nacional Palestina i els seus representants a Espanya organitzin impunement una campanya d'odi contra Israel que pot comportar greus conseqüències polítiques i aldarulls en un camp de futbol amb més de 100.000 persones?

Tots recordem com l'anterior Govern de Catalunya va permetre i, fins i tot, propiciar que grups relacionats amb la Xarxa palestina fossin desproporcionadament visibles i actuessin sota la protecció de la Conselleria de l'Interior aleshores dirigida per l'eco-socialista Joan Saura, rebentant partits esportius i escridassant en públic la cantant Noa durant la seva actuació als actes institucionals de la Diada nacional de Catalunya de 2009 fins el punt de "posar Catalunya en el mapa de l'antisemitisme", tal com va descriure aquella vergonya l'aleshores Vicepresident de la Generalitat. També és sabut que l'actual Govern manté una actitud completament oposada a la del Tripartit i que des de fa temps ha iniciat una política d'apropament a països del primer món que ens poden servir de guia en el procés nacional que ha iniciat el nostre país, un dels quals és Israel. Recordem sinó unes declaracions recents del President Mas : "Hi ha molta gent que ens està mirant... Era molt important internacionalitzar la situació". Així, a qui li convé un espectacle antisemita retransmès en directe a tot el món contra un jove que va ser segrestat i mantingut en un cau durant cinc anys?

Algú creu que el Govern espanyol no jugarà totes les cartes, inclosa la del desprestigi internacional? Algú es pensa que els Serveis d'Intel·ligència espanyols s'abstindran d'actuar i negligiran el seu mandat explícit i lògic de "prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o la integritat territorial d´Espanya i els interessos nacionals"?, que deixaran que les coses passin, que no aprofitaran qualsevol oportunitat per obtenir el màxim d'informació i de col·laboració?

¿És casual que El País, un dels diaris espanyols més llegits i influents, hagi permès que dos periodistes publiquessin un article tan vergonyós encaminat a provocar un incident polític?

¿És casual que Pedro J. Ramírez, director de l'altre diari espanyol de més tirada, hagi escrit al seu compte de Twitter que “si els culés secunden la consigna i emplenen el Camp Nou d’estelades semblarà l’estadi dels Jocs Olímpics de Berlín del 36”? Justament ell, el "no nacionalista" capaç d'escriure aquests dos tuits sense que li caigui la cara de vergonya?

Tampoc no és casual que als murs del Camp Nou algú hagi fet una pintada que va molt més enllà del mobbing vergonyós a Gilad Shalit i a les proclames palestines habituals. Una pintada inequívocament antisemita "Cap jueu en aquesta casa. Jueus... terroristes d'estat!!!!".

I això no és tot. Aquí, un cavernícola del PSOE afirmant a Intereconomía que és delicte que membres de la Generalitat mantinguin contactes amb Israel.



O aquest titular de traca perpetrat per un diari digital d'ultradreta : "Los judíos, contra España: Israel apuesta por una Cataluña independiente".

Com hauran pogut comprovar aquestes reaccions, properes a la pertorbació mental, no s'adrecen a les relacions de Catalunya amb França, Alemanya, EEUU o Qatar. No, únicament vinculen Catalunya i Israel. Haurem de lluitar contra l'antisemitisme amb totes les nostres forces. I ho farem perquè ho creiem i perquè ho exigeix la decència humana. Sabem, i és just remarcar-ho, que en aquesta lluita també podem comptar amb amics que no desitgen la independència del nostre país però que no toleraran que s'embruti el nom de Catalunya o que s'inicïi una campanya antisemita.

Desitgem el millor per a Gilad Shalit, que li agradi Barcelona, que se senti estimat, que pugui recordar aquesta estada com una experiència meravellosa. I que visqui molts anys envoltat d'afecte i de ventura. 

Ah, i si pot ser, que s'ho passi molt bé veient com juga i com guanya el Barça envoltat de banderes amigues!



Shalom, Gilad!!