TV3 fa anys que fa vaga

Vaga de decència, vaga de vergonya, vaga de servei públic. TV3 fa anys que s'ha convertit en un monstre de burocràcia, corrupció i fatxenderia insuportable. L'únic que li resta de públic és el seu finançament. Nosaltres paguem, unes institucions hi posen el nom i un grapat de sectaris segresten la informació, saquegen el seu pressupost i abusen del que hauria de ser la nostra Televisió Nacional. La desvergonya no té aturador. Pel que sembla no hi ha manera que passi res. Si és així, si les institucions democràtiques no poden fer net, si hem de suportar i a sobre pagar tanta indecència, que la tanquin, que fotin fora la xusma dogmàtica i parasitària que se n'ha apoderat. Que vagin tots a l'atur, que se'n vagin a la merda.

Si ahir van passar coses intolerables aquesta és especialment sagnant, perquè resumeix perfectament com una minoria s'han carregat el país i una televisió que hauria de ser el nostre orgull. El vídeo que encapçala aquesta entrada va ser gravat per Xavier Rius, Director d'e-notícies, ahir, dia d'una vaga general. TV3, la televisió pública de Catalunya per comptes d'informar va fer una apagada informativa quasi total i a sobre membres del Comitè de vaga es van permetre tractar amb menyspreu i amenaçar un professional que estava fent la seva feina: informar i no permetre l'opacitat i la impunitat de cap força totalitària.

El periodisme lliure és això. Sigui de mitjans públics o privats, grans o modestos, és i ha de ser un servei a la comunitat. Ahir TV3 va mostrar la seva cara més sinistra, saltant-se escandalosament els seus deures més elementals. Tan bon punt van ser les 12 de la nit van interrompre la programació, inclosos els serveis informatius del seu canal de notícies, i van anunciar amb un rètol que estaven en vaga pel seu "compromís amb el servei públic, la informació i la producció interna", precisament les tres qualitats que, especialment ahir, van passar-se per l'engonal amb tota impunitat. És difícil assolir un major grau de cinisme. Tots els canals de Televisió de Catalunya emetien els mateixos programes enllaunats -tots amb missatge progre, per descomptat-, mentre Barcelona cremava a mans de vàndals que han crescut mamant de l'agitprop antisistema dels responsables dels informatius de "la casa".

I mentre Pepe Álvarez parlava dels "piquets de la llibertat" i joves que no saben ni què vol dir proletari saquejaven petits comerços i terroritzaven mitja ciutat, uns perdonavides que paguem amb els nostres impostos, amb els nostres esforços, amb el nostre treball, es passejaven pels volts de l'edifici de TV3, "la seva", fent el cigarret i el fatxenda per comptes d'informar a la ciutadania. I resulta que uns treballadors d'una empresa pública plantats a la via pública li retreuen a un periodista que els gravi quan, precisament, l'empresa en la qual treballen es dedica a gravar qui li dóna la gana sense demanar permís i afegint, a més, comentaris, judicis de valor i, sovint, befes indignants.

Vegin la suficiència inenarrable d'aquesta mena de funcionària del Pravda advertint a Xavier Rius que hauria d'haver demanat permís per gravar perquè "el dret de la meva imatge és meu i tu no el pots vulnerar", quan no hi ha res capaç de vulnerar més la imatge d'aquesta senyora que ella mateixa amb la seva prepotència i el ridícul d'anar a avisar un guàrdia perquè aturi a un periodista que sí està complint amb la seva obligació. Vegin com, quan Rius ha decidit marxar la individua l'amenaça amb accions judicials i com s'arronsa quan Rius es planta. Quin posat covard i mesquí dels seus companys, quin to de menyspreu d'ella parlant "d'un tal Rius" del qual hauria de saber com a mínim que cobreix ell sol totes les rodes de premsa i els aconteixements que TV3 ha de cobrir amb mitja plantilla de dropos. La perla és quan responent a Rius, que ha protestat dient que està fent la seva feina, la funcionària li deixa anar "gent com tu fa que tots els treballadors d'aquest país tinguem problemes a tots nivells". Per cagar-s'hi! Quins problemes tens, reina? Que no has pogut fer pont? Que t'ha tocat fer serveis mínims fumant al carrer? Que no et paguen prou bé per fer d'aprenent de Kapo? Que el Tripartit que tant t'agradava no governa i ara s'ha de manifestar per protestar del desert que ens han deixat?

Si el Govern no fa alguna cosa, si aquest saqueig permanent no cessa i els informatius continuen a mans de totalitaris i antisemites, algun dia es trobaran que la gent va fins a les seves portes a dir prou. I encara que els dolgui, hi haurà premsa. D'aquí i de fora.

Estarem amatents perquè s'apropen dies difícils per Israel i no estem disposats a callar mentre s'atia l'odi des de la nostra Televisió Nacional. Mentides com aquestes no es pot permetre que es repeteixin:



Per cert, mentre aquests stalinistes amenaçaven un periodista, a la cadena privada que tant els desagrada algú amb molt pocs mitjans va fer la feina que haurien d'haver fet ells... i la van emetre, naturalment.

"Generació Al Durah"

Mohamed Merah, l'assassí de Tolosa, va créixer amb el verí del muntatge del cas Al Durah escampat a tot el món per France 2, una televisió pública francesa. Altres cadenes televisives havien refusat emetre'l perquè havien detectat que es tractava d'una manipulació. Amb aquell libel de sang una generació s'ha nodrit amb l'odi a Israel i als jueus.

Aquelles imatges van ser l'excusa perquè a París sortissin centenars d'antisemites cridant "mort als jueus" impunement i com a suport per reivindicar tota mena d'atemptats i crims horribles: l'assassinat d'un nadó a Israel l'endemà mateix, el linxament brutal de dos reservistes israelians, el segrest i degollament de Daniel Pearl, els atemptats de l'11 de setembre de 2001, els de Madrid, els de Londres, els d'Israel,... 

Philippe Karsenty va posar en dubte aquell fragment inserit en un vídeo sobre aldarulls a Gaza i France 2 el va demandar. Charles Enderlin, el periodista responsable d'avalar la manipulació i de gravar un off que culpabilitzava l'exèrcit israelià de l'afusellament d'un nen, va presentar-se al Palau de Justícia amb un fax laudatori de l'aleshores president de França, Jaques Chirac. El Tribunal -del tot independent, naturalment!- no va poder resistir-se als encants de l'Elisi. Karsenty va perdre...

Philippe Karsenty va recórrer la sentència i va aconseguir que el Tribunal exigís a France2 totes les imatges. La cadena pública no va obeir però va aportar fragments ocults fins aleshores on es veia, entre d'altres coses, que el nen no estava mort tal com indicava la veu en off d'Enderlin. El Tribunal va absoldre Karsenty apel·lant a la seva llibertat d'expressió.

Els plets no han acabat. I les conseqüències d'aquest libel, tampoc. El terrorista de Tolosa va anar a "matar jueus", tal com clamaven aquells manifestants que no van ser importunats. Ho va fer amb un odi i un acarnissament brutals. I va assassinar soldats magribins per "col·laborar amb l'enemic". Merah va afirmar que havia assassinat "pels nens palestins" i que se sentia orgullós i si pogués ho tornaria a fer. Quanta gent torpedinada amb mentides fins i tot per les televisions públiques pensa el mateix?

Ara el president Sarkozy proclama que la incitació a l'odi serà perseguida, quan l'Estat que ell presideix va condecorar amb la Legió d'Honor a Charles Enderlin, l'artífex d'aquell libel indecent.

Fins que un president de França no admeti la veritat molts innocents continuaran pagant amb la seva vida.

Philippe Karsenty lliura una carta del pare de Daniel Pearl al president Sarkozy...



Sr. President,

No passa un dia que no s'escolti la veu del meu fill, Danny, clamant :

"¿El president Sarkozy ja denuncia el libel de sang que es va endur la meva vida? ¿Escoltarà la crida de la història i s'unirà a les files d'Emile Zola, o deixarà que l'afer Al Durah es converteixi en una taca permanent dels mitjans de comunicació francesos."

Respectuosament,
Dr. Judea Pearl,
president de la Fundació Daniel Pearl

Matar jueus ja no surt de franc

             
L'esgarrifós atemptat contra una escola jueva de Tolosa amb el resultat de tres criatures i un professor assassinats, a més d'indignar-nos i entristir-nos, ens duu a fer-nos algunes preguntes inquietants.

La primera, com pot ser que encara ara a Europa tots els conflictes acabin suposant la demonització o l'assassinat de jueus.

La segona, i ja ho hem denunciat no fa pas gaire, és per què no ha estat cessada fulminantment la primera autoritat europea en matèria d'afers exteriors i seguretat, Catherine Ashton, que amb motiu d'aquest atemptat ha comparat les víctimes amb els nens de Gaza per relativitzar el caràcter antisemita d'aquest crim i per, una vegada més, deixar anar una càrrega de profunditat contra Israel, el perpetu culpable de tots els mals en l'imaginari de l'esquerra més banal de la història, de la qual ella en forma part.

En tercer lloc, ens demanem com és possible que hi hagi analistes o polítics capaços d'afirmar que no es tracta d'una acció antisemita perquè se sospita d'uns ex-paracaigudistes expulsats de l'exèrcit per nazis l'any 2008 que la setmana passada van assassinar tres militars francesos d'origen magribí i antillà, donant a entendre que es tracta d'un assassí racista i ocultant que, suposant que aquesta hipòtesi sigui certa, si els nazis es distingeixen per alguna cosa, a més del seu racisme en general, és per un antisemitisme atroç amb unes conseqüències devastadores. Han de ser immensos l'odi i la bogeria d'algú que sense més dispara, persegueix i remata criatures.

Per acabar, ens inquieta que la teoria dels ex-soldats nazis venjatius que tan ràpidament s'ha fet pública i que ningú no posa en dubte, no sigui una sortida de compromís davant l'angoixa de la població i la impotència de les autoritats.

Són aquests?

Si la setmana passada ja se sospitava d'aquells tres militars, se suposa que abans de l'atemptat contra l'escola jueva ja devien estar perfectament identificats i, probablement, localitzats, i que s'haurien d'haver establert punts de control i de protecció. Per què, doncs, no es va ordenar un pla d'alerta? ¿Per què els sospitosos han trigat quatre anys per perpetrar uns atemptats que a penes requereixen planificació? Per què el President Sarkozy s'ha esperat fins ara per activar el pla Vigipirate a la regió en el seu nivell d'alerta màxima per primera vegada a França, un nivell que preveu grans atemptats i que pot paralitzar tots els serveis públics? I, per què a Nova York s'ha reforçat la vigilància a les sinagogues, les escoles i els barris jueus si els sospitosos són nazis francesos? De fet, el mes de febrer la policia de Nova York va començar a estendre un pla de protecció del consolat israelià, sinagogues i centres culturals de la ciutat amb motiu de la creixent tensió entre Israel i l'Iran.

Alguns indicis fan pensar que les autoritats franceses tindrien en consideració la possibilitat que es tracti d'un sagnant advertiment iranià de cara a un proper conflicte. Un avís a Europa, un missatge de terror a la població jueva i un toc d'atenció als militars francesos provinents de la immigració... O potser no.

Sigui com sigui, tard o d'hora Europa haurà d'afrontar les seves pors i prendre partit entre la democràcia i la barbàrie.


"Van donar-vos a escollir entre el deshonor i la guerra... Vau escollir el deshonor i tindreu la guerra".

Winston Churchill

NO ÉS BROMA: la TV estatal de Síria vincula el Barça amb el tràfic d'armes de la resistència contra Al-Ashad

En una mostra mai vista de paranoia el passat mes de desembre la televisió estatal de Síria, Al Duniya, va acusar el Barça de marcar les rutes de contraban d'armes dels rebels. Segons informa Ynet i recull el diari Ara, Al Duniya va pretendre demostrar com en el decurs d'un Barça-Madrid Messi feia una jugada que descrivia l'arribada de les armes als rebels de Dir al-Zur i pretenia documentar-ho superposant un mapa al vídeo que il·lustava la notícia.

Ignorem el paper atorgat per la televisió siriana a l'equip rival i si considera el Madrid com a còmplice o com a simple comparsa.

Aquesta notícia, que no és la primera relativa a suposats complots esportius per derrocar el règim sirià, va ser recollida per Al-Jazeera i Al-Arabiya i ha estat objecte de befa en el món àrab.

Esperem que, després de riure, els responsables dels mitjans de comunicació del país que inventen o propaguen falses acusacions contra Israel tinguin en compte que algun fanàtic pot haver cregut aquest despropòsit de la mateixa manera que molts creuen en els 'Protocols dels savis de Sió' o la major part de les mentides que aquests mitjans, especialment TV3, vomiten tan sovint contra Israel.

Oi que ja no fa tanta gràcia?

"20 años ¿no es nada?"

Avui és commemora el 20è aniversari de l'atemptat terrorista que va destruir l'Ambaixada d'Israel a Buenos Aires.

29 morts, 242 ferits, una Comunitat amenaçada, entristida i menystinguda per unes autoritats que encara no han tingut prou coratge i prou vergonya per jutjar i condemnar els assassins.

Un antisemitisme latent i la covardia davant les possibles conseqüències han permès que aquell crim continuï impune malgrat saber-se des del primer moment que l'Iran va organitzar i finançar aquella massacre i que Hizbullah la va executar i reivindicar.

Dos anys després, encoratjats per la impunitat, els mateixos responsables, ajudats pel govern sirià, van atemptar també amb un cotxe carregat amb explosius contra l'Asociación Mutual Israelita Argentina (AMIA), amb un desolador balanç de 85 morts i més de 300 ferits. Tampoc aquell atemptat ha estat resolt. Encara no s'ha fet justícia.

Després de vint anys l'Iran no s'està d'amenaçar que farà amb Israel el mateix que va fer amb l'Ambaixada israeliana a l'Argentina. I el món respon que només són paraules, que no n'hi ha per tant. Com sempre.

Mentint en nom de l'ONU

Khulood Badawi és la responsable de Comunicació a Gaza de l'Oficina per a la Coordinació d'Afers Humanitaris (en anglès OCHA), organisme dependent de l'ONU. La seva funció és informar, no intoxicar.

El passat dia 10, servint-se del seu càrrec, Badawi va afirmar que Israel havia mort la criatura d'aquesta foto. La notícia va escampar-se ràpidament. I continuarà reproduint-se exponencialment fins que l'existència de l'espècie humana s'extingeixi perquè els libels contra Israel, fins i tot quan es demostra clarament la seva falsedat i mala fe, no tenen aturador.

Khulood Badawi té un llarg historial com a activista de grupuscles i ONGs pro-palestines de caire radical. Pel que es veu, les Nacions Unides no examinen el currículum dels seus representants quan la víctima de les mentides és Israel. Haurien pogut enviar aquesta senyora al Sudan, al Txad, a Etiòpia o a Síria. Però no, la van fer responsable de Comunicació a Gaza.

Khulood Badawi va mentir a consciència perquè aquesta fotografia ja s'arrossegava des de l'any 2006 i tenia la seva història. Va ser presa el 9 d'agost de 2006 a l'Hospital Shifa de Gaza. L'Agència Reuters va publicar aleshores que la nena havia mort a causa d'un atac aeri israelià a Gaza, perquè... és clar, totes les criatures que moren a Gaza per força han de ser víctimes d'Spectra!!

L'endemà, Reuters demanava excuses.

L'enrenou de la seva publicació va ser tan considerable que fins i tot, i excepcionalment, fonts de l'Hospital Shifa de Gaza van desmentir que la nena hagués estat víctima d'un bombardeig. En realitat, la criatura de tres anys havia mort com a conseqüència d'un desgraciat accident en caure d'un gronxador. 

L'ONU no s'ha pronunciat sobre aquesta nova difamació escampada per una funcionària al seu servei i, el que és més greu, no ha condemnat el bombardeig indiscriminat procedent de Gaza sobre la població civil del sud d'Israel. Des de fa una setmana han caigut vora de 300 projectils, inclosos coets i míssils, que terroritzen més d'un milió de ciutadans israelians. Hamas és l'organització que governa i controla al mil·límetre tot el que succeeix a Gaza, però afirma que no té res a veure amb aquest bombardeig. ¿S'imaginen el govern francès declarant que no es fa responsable d'un bombardeig des del seu territori contra Irun o Figueres? No, oi?

L'excusa de Hamas és que qui bombardeja és la Jihad Islàmica, una organització aliena al govern. I aquesta, finalment, ha acordat una treva per evitar que Israel iniciï una operació militar de gran abast a Gaza. Però l'agressió contra la població civil israeliana no s'atura. Aleshores, la Jihad Islàmica s'excusa proclamant que no ha trencat la treva, que la culpa és d'uns descontrolats... I així anar violant la paraula i bombardejant covardament la població civil israeliana fins a l'infinit.

Però si els bombardejos no s'aturen, el govern d'Israel dirà prou. I aleshores, per més selectiva que sigui l'operació israeliana per neutralitzar els terroristes, una onada general de judeofòbia disfressada de pietisme, de progressisme, de "solidaritat amb els febles", inundarà els fòrums internacionals i les pantalles dels nostres televisors amb cadàvers i edificis en ruïnes. El missatge ja el sabem : el dolent de la pel·lícula no està disposat a perdre ni a empatar. La raó figura que la té automàticament el bàndol amb més morts. Recordem-ho : si ets més fort no tens dret a defensar-te davant el terror, el fanatisme i la determinació expressa i provada d'extermini del teu poble.

Recordem-ho mentre Israel rep les bufetades per nosaltres a primera línia de trinxera i mentre paguem tranquil·lament amb els nostres impostos organitzacions que subvencionen la mentida, el terror, el fanatisme, la misogínia, la brutalitat, la corrupció, l'antisemitisme, el feudalisme i la jihad contra la llibertat i la democràcia.

És la Democràcia, estúpida!

Les dones d'Europa haurien de llençar-se al carrer per denunciar amb fúria que la Unió Europea mantingui com a Alta representant de Política Exterior i Seguretat a la dona probablement més nècia i inepta del continent.

Catherine Ashton (baronessa per la gràcia de Blair, que va optar per envilir encara més la Cambra dels Lords forçant el nomenament de gent tan deplorable), va accedir a un dels càrrecs de més pes en la diplomàcia mundial carregada de prejudicis, sense cap mena d'experiència en la política internacional i amb un historial de corrupció inquietant.

Des de fa quatre dies Israel ha estat constantment bombardejat des de la Franja de Gaza. Una angoixada població civil de més d'un milió de persones ha hagut de suportar, fins ara, el llançament de prop de 170 coets i projectils, responent amb contraatacs selectius contra objectius terroristes, matant a 18 gihadistes -entre els quals, el principal responsable del segrest de Gilad Shalit- i, lamentablement, dos civils.

Si els projectils llençats des de Gaza encara no han mort ciutadans israelians ha estat perquè les classes s'han suspès i el sistema de protecció 'Cúpula de Ferro' de què disposa Israel ha neutralitzat la caiguda del 85% dels coets que sobrevolaven zones habitades. En aquest context, la majoria dels mitjans del nostre país silencien que els terroristes van iniciar l'escalada i que l'objectiu és forçar Israel a emprendre una operació militar de gran abast a Gaza per desestabilitzar encara més la zona, condicionar futures negociacions, desdibuixar la massacre de Síria i donar ales al programa nuclear iranià.

La diplomàcia nordamericana reclama el dret d'Israel a defensar-se i condemna la tempesta de projectils llençats des de Gaza.  La resposta europea, però, ha estat ben diferent, perquè Lady Ashton ha equiparat el dret a la defensa amb l'agressió terrosista i "ha instat totes les parts a restablir la calma". Veus que n'és de fàcil!

Seria un detall que especifiqués quines són "totes les parts", si compta amb la suposada divisió de la part palestina on Hamas figura que ara fa el paper de força moderada front la Gihad Islàmica i el Comité de Resistència Popular -com si Hamas no tingués el control de Gaza-, i si també considera com a parts Síria i l'Iran. Ens fa l'efecte que no, que l'Iran és intocable per a la senyora Ashton, que Ahmadineiad podria enfadar-se i sempre és més pràctic disparar tota mena de crítiques contra Israel.

La baronessa Ashton, cal no oblidar-ho, és la responsable de la Seguretat europea; és a dir, hauria de ser l'encarregada de plantar-li cara al programa nuclear iranià. Però aquesta sociòloga laborista designada com a cap de la diplomàcia i la seguretat d'Europa encara no se sap com ni per què, té una apassionant història d'amor-odi amb l'energia nuclear. En la seva joventut devia dur el cotxe folrat d'enganxines de 'Nuclears no, gràcies' perquè va arribar a ser dirigent de la Campanya per al Desarmament Nuclear (CND), un moviment, teòricament, ecologista i pacifista. Diem teòricament perquè amb el temps es va demostrar que CND rebia fons de la Unió Soviètica, que com tothom sap estava molt interessada en el desarmament i la pau mundial. Lady Ashton ha admès que aquestes coses passaven, que sempre hi havia una ànima caritativa donant suport a la causa, la que fos. Cert. I ara, també. I tots sabem que dins de vint o quaranta anys se sabrà qui cobrava de qui per relativitzar el perill atòmic de l'Iran, per no denunciar les dictadures àrabs, per ocultar la barbàrie constant contra les dones, les minories i els opositors en el món musulmà, per demonitzar Israel o per silenciar que des de 1948 fins a 2007 prop d'Onze milions de musulmans han estat assassinats per... musulmans. 

Catherine Ashton, exercint el seu càrrec d'Alta Representant europea, ha exigit repetidament a Israel que obri la frontera de Gaza perquè les mercaderies i la població circulin sense dificultat, com si Israel bloquegés la frontera arbitràriament, per pura maldat. ¿Com pot ser que algú que diu representar tots els europeus gosi insistir en una petició tan irresponsable? D'on ha tret aquesta senyora que l'estat d'Israel no té dret a protegir les seves fronteres per garantir la vida dels seus ciutadans i el seu dret a existir? Li sembla que els autobusos i els restaurants rebentats amb gent destrossada que va haver de patir Israel durant anys no són un argument a tenir en compte? Potser no ha volgut mirar les imatges, que són de mal pair per a una dama tan principal.

Si la Unió Europea fos realment una unitat política cohesionada i solvent no hauria d'haver nomenat mai Catherine Ashton i, per descomptat, l'hauria d'haver destituït fulminantment després de sentir-li frases com ara "el més important és el nostre compromís polític amb Gaza". Vagi-se'n, baronessa, vagi a presidir alguna ONG d'antisemites recauxutats, d'antisionistes de disseny.

La diplomàcia europea dels nostres dues cada vegada recorda més la covardia dels seus predecessors dels anys 30 davant Hitler. Ara és la por al terrorisme, a una crisi energètica, al perill nuclear, a la bèstia del fanatisme més atroç, a l'enfrontament civil a Europa. La temptació torna a ser l'autoengany miserable de creure que la tirania es detura després d'haver devorat la primera víctima, de pagar-li un peatge a l'horror perquè no es fixi en nosaltres mentre està distret amb ells, els de sempre, els jueus; per comptes d'afrontar que Israel és la nostra trinxera, que els seus morts són els nostres soldats, que la seva angoixa ens guarda la son a les nits i la rutina dels dies, que la seva victòria és la nostra supervivència.

La gent com Ashton, atrapats en els seus prejudicis de vells progres amb mala consciència, només ho entenen quan Hitler trepitja París i el terror deixa de ser un gènere de ficció i la bondat i la barbàrie s'atropellen. Què es pensaven si no? És la democràcia, estúpids.

"Andalucía"

No, no tractarem les properes eleccions andaluses. Volíem mostrar-los aquest bonic Trailer d'una pel·lícula que duu per títol "Andalucía". Si us plau, vegin les imatges i riguin a gust.




Seria d'agrair que TV3 la passés doblada a l'andalús.

Fins ara, quan feien una pel·lícula ambientada a Barcelona sovint sortien tablaos, toreros i manoles i ens escandalitzàvem, però en aquesta pel·lícula passa el contrari. Al lloc de YouTube hi ha un comentari que transcrivim literalment, respectant la rica prosa i la incomparable ortografia d'algú que dubtem que hagi estat víctima de la perversa inversió lingüística catalana; diu així:

"SIENTO ERIR TUS SENTIMIENTOS CON MIS COMENTARIO PERO A MI COMO ANDALUZ ME JODE QUE UTILIZE NADIE EL NOMBRE DE MI COMUNIDAD PARA NOMBRA A OTRA COMUNIDAD SI EL DIRECTOR QUIERE RODAR EN BARCELONA O DONDE SEA QUE LO AGA ; PERO NO TIENE PORQUE ENGAÑAR AL PUBLICO VENDIENDO A ANDALUCIA COMO ALGO QUE NO ES¡¡!

¡A que duele, eh!

Nota : els japonesos potser volien col·locar el film a certs països i per complaure'ls volien dir 'Al Andalus'.

Conrear el futur

Patir una empanada mental sovint acaba amb disbarats com aquest. Es tracta d'un mural perpetrat a Caracas on s'hi poden veure Simón Bolivar, Jesús i Chávez. A la part superior, un escrit proclama "¡He resucitado! Patria, Socialismo o Muerte. Venceremos".

Potser amb un àcid pots arribar a sentir un arravatament místic gràcies a aquests obra mega-kitsch. Però com que tenim per costum no drogar-nos direm que, en aquest mural, només hi veiem morts.

Aquests dies TV3 ha estat distreta amb les manifestacions d'estudiants i sindicats. Els seus caps d'informatius deuen somniar en una mena de revolució i no cobreixen el que està passant a Veneçuela, que és el més semblant al que passaria aquí si el país caigués a mans dels trinxeraires que sempre capitanegen els aldarulls de Barcelona, una ciutat que sempre ha hagut de conviure amb un contingent més o menys fix de salvatges que es llencen al carrer per destruir el que se'ls posi pel davant aprofitant les protestes legítimes de la resta. La majoria no són estudiants ni treballadors, però sempre rematen les manifestacions estudiantils i sindicals. La majoria tampoc no són catalans, perquè no només no els surt de la boca ni una paraula en la nostra llengua sinó que sovint ni l'entenen. Per descomptat, no són demòcrates. Senzillament aprofiten qualsevol excusa per barrejar-se entre els manifestants i destruir, que és l'únic que saben fer. Són els destrossafanals de les celebracions del Barça, els fatxendes que fa uns mesos van vexar els diputats del Parlament, els hereus dels escamots de rereguarda que durant la guerra civil es passejaven armats per la ciutat i sembraven el terror segrestant i assassinant civils mentre la gent que de debò defensava la república donava la vida al front. La seva presència és garantia de derrota.

Ara els tenim barrejats entre els estudiants. Es diu que són una minoria, però sovint se'ls usa com a força de xoc, com a arma per atemorir i donar sensació de poder. "Ja els controlarem quan ens convingui". Però no, no són controlables. Aquests dies han provocat aldarulls i destrossat vidres i mobiliari urbà, han volgut rebentar el Congrés mundial de mòbils, han impedit un acte de presentació del darrer llibre del president Pujol, han tallat autopistes i vies principals de Barcelona, han imposat que els trens no paressin a l'estació de Bellaterra, han impedit l'entrada a les classes als estudiants que no estaven d'acord amb la vaga, han amenaçat i insultat periodistes que cobrien la informació, han trencat cartells i coaccionat estudiants d'un sindicat contrari a aquests desordres, han provat de muntar una tancada interminable al Rectorat de la Universitat Central i han irromput a una emissora de ràdio per imposar la lectura d'un comunicat.


Això és democràtic? Reclamen que cessin les retallades i no es prescindeixi de part del professorat associat i que no s'apugin les taxes universitàries que subvencionem els contribuents en un 85%. ¿Per què no protesten per la baixa exigència en l'admissió d'alumnes, per la manca d'excel·lència, l'endogàmia i el corporativisme docent, l'enquistament d'estudiants paràsits o la manipulació de grups polítics? ¿Per què van callar amb l'anterior govern, que va llençar els diners en subvencions, inversions absurdes i corrupció i protesten ara, quan ja no queden diners al calaix? ¿Per què no exigeixen una reforma profunda de tot el sistema educatiu que garanteixi una formació intel·lectual i professional decent?

Les universitats catalanes fa anys que s'han convertit en la segona etapa de la Secundària, en instituts per a adolescents en stand by arrossegant-se per les aules. Un negoci ruïnós per retardar el fracàs personal de milers de joves que mentre estan distrets no han d'afrontar les conseqüències d'un sistema educatiu manicomial. En un país que bescanta la formació professional de tècnics i subvenciona fins al deliri titulacions universitàries que no poden ser absorbides pel sistema acadèmic ni el món laboral, en un país que menysprea el petit empresari que inverteix el seu temps, el seu talent i els seus diners per tirar endavant i crear llocs de treball és difícil que la major part dels joves puguin aspirar a un futur que vagi més enllà del subsidi o de l'explotació.

Al marge d'aquests descontrolats, és decebedor que la major part dels universitaris més compromesos amb les protestes no aportin alternatives. Tret de teoritzar sobre velles utopies o parar la mà per rebre subvecions inútils, què proposen? Si els veiéssim lluitar creant cooperatives, protestar perquè no tenen instal·lacions per investigar o perquè no hi ha cap suport per patentar el que han inventat, ens sentiríem orgullosos d'ells. On són els utòpics de veritat, els joves de la Icària del segle XXI? Per què no els veiem creant cooperatives d'ensenyament, de producció, de consum? Per què no es pategen una mica el país per saber com és de veritat i per conèixer de primera mà com està la gent i què fa falta per sortir d'aquest forat immens? Hi ha gent que ho està fent però la majoria dels estudiants ni ho saben perquè els seus pressupòsits són teòrics i perquè la seva repugnància pel que fa a tot el que soni a empresa, per petita que sigui, els aboca a la paràlisi i a la incapacitat creativa. Podrien posar-se en contacte amb la gent del camp i obrir circuits de comercialització que minessin els especuladors i afavorissin els pagesos i els consumidors. Podrien obrir tallers i xarxes de distribució de productes que les grans empreses fabriquen a preu de saldo a països sense llibertats ni garanties socials; podrien crear una xarxa de suport per als milers de nens que no tenen mitjans per reforçar els estudis o altres activitats a les ciutats i, especialment, a tants pobles on s'han construït infraestructures que ningú no sap aprofitar. Podrien posar al dia la gent gran ensenyant-los informàtica o com funciona un mòbil; podrien innovar en turisme, agricultura, alimentació,...

En temps infinitament més durs, en situacions veritablement dramàtiques, molts joves sovint sense estudis ni mitjans, sovint compromesos amb el servei militar o amb les dificultats de tirar endavant una família, van unir-se, van arremangar-se i van demostrar què volien fer fent-ho i aconseguint que les seves famílies i el seu país avancessin i es sentissin orgullosos d'ells.