Síria, entre l'infern i el malson

Després de la mort d'Stalin, quan l'esquerra dogmàtica va sentir-se òrfena del seu gran ídol, va iniciar-se una cursa a la recerca de l'assassí perfecte. Mao, Hoxa, Nasser, Castro, Gaddafi, Pol Pot, Sadam Hussein, Hafez al-Assad,... Cadascun d'aquests tirans ha comptat amb declaracions i escrits laudatoris d'insignes revolucionaris de saló farcits de la retòrica espessa del materialisme històric tan indigesta per al l'intel·lecte com útil per a ocultar la tragèdia i justificar la massacre.

Síria, després de la desfeta de l'Imperi otomà i de la seva independència de la República francesa, va esdevenir immediatament una dictadura atroç. Un dels primers senyals de bona voluntat va consistir en acollir un grapat de nazis reclamats pels tribunals internacionals i posar-los al front dels serveis de seguretat civils i militars. Sembrar el terror entre la seva població i destruir Israel van ser els dos grans objectius de la República de Síria, ratificats per Hafez al-Assad en el seu assalt al poder després d'onze cops d'estat en quinze anys.

Hafez al-Assad va ser un dels fundadors del Partit del Renaixement Àrab Socialista (Baaz). Pertanyia a la minoria alauita, una branca musulmana considerada herètica pels sunnites i relativament propera als xiïtes. Astut i paranoic, va governar amb mà de ferro massacrant els seus opositors i, de passada, a tanta població civil com va poder per tal de paralitzar amb el terror qualsevol temptació d'aixecament. L'assassinat de presos polítics, la tortura, la repressió, el suport al terrorisme palestí i una política internacional canviant i imprevisible, excepte en la seva voluntat d'esborrar Israel del mapa, van caracteritzar el seu mandat.

En què basava part de l'esquerra europea la seva simpatia cap a un personatge tan sinistre i cap al seu fill, Bashar, fins fa pocs mesos? : en el seu odi a Israel, el seu laïcisme i la seva suposada tendència socialista. Així, hem tingut tot de personalitats polítiques, periodístiques i mediàtiques callant, contemporitzant o peregrinant a Síria. Potser els va captivar el lema del partit Baaz -"Unitat, Llibertat, Socialisme"- o potser els va enlluernar que fessin carreteres. Sí, sembla una bestiesa, però el diputat del PSC Joan Ferran en més d'una ocasió ha manifestat la seva admiració pels règims de Síria o de l'Iraq de Saddam perquè feien carreteres. És el mateix que deien els feixistes que defensaven Franco o Hitler. Al·lucinaran amb les entrades del blog de Joan Ferran que fan referència a Síria, la darrera de juny de 2010 contra Israel i en suport a la Flotilla. Una altra entrada duu per títol "Siria el eje de... la paz" i una tercera parla de l'interessant i oportú viatge oficial d'una delegació del PSC a aquell país dissortat l'any 2007. Ni una paraula de condemna, ni una crítica; cap retret. Ens fa saber, això sí, que amb la delegació hi viatgen membres de "la Xabaca (red) árabe socialista del PSC". Uf, el tripartit, quin malson més llarg i vergonyós!

On són els abajofirmantes de sempre? Per què no surten al carrer des de fa mesos davant la carnisseria perpetrada dia rere dia per un estat sobre la seva població civil? ¿On són els solidaris professionals d'Aturem la Guerra i de la Flotilla, no han vist, com tots nosaltres, com es tortura a nens, com es mutil·len cadàvers, com els soldats entren als hospitals per segrestar o assassinar els ferits, com les dones dels dissidents són violades i assassinades? ¿Per què no pleguen d'una vegada els activistes de la informació de TV3 que han estat callant i relativitzant fins fa quatre dies el que passava a Síria i que encara la setmana passada darrere les imatges de cada nova massacre treien alguna notícia ridículament crítica contra Israel "per compensar"?

Mentre Hizbul·là i forces paramilitars iranianes ajuden a massacrar la població siriana i Rússia i la Xina protegeixen el seu negoci de venda d'armes vetant una condemna del règim baazista a les Nacions Unides, el bisbe de l'església ortodoxa siriana, George Saliba, declara que la culpa de les revoltes al món àrab la té Israel i els jueus i cita els Protocols dels Savis de Sion com a font d'informació incontrovertible amb l'esperança, potser, de protegir els fidels cristians de Síria a costa de la vida dels jueus. Una vella història d'ignomínia i covardia escampada irresponsablement per la jerarquia cristiana que tard o d'hora es girarà contra els fidels que pretén salvar.

Aquí tenen a Jamil Ajram, pediatra sirià afincat a Catalunya acompanyat pel seu fill Josef, famós engalipador especialitzat en assumptes econòmics, elogiant el règim sirià a Catalunya Ràdio. "Tot va bé a Síria. Tothom és feliç, no s'hi fiquin, deixin-nos en pau, ja solucionarem els nostres problemes entre nosaltres". ¿No els recorda la classe mitjana del franquisme?

Curiosament, Jamil Ajram actua de forma ben diferent pel que fa a Catalunya. És un militant de la causa palestina absolutament acrític i fal·laç. Però, naturalment, ningú no li ha dit que ens deixi en pau i que en tot cas nosaltres ja decidirem què hem d'opinar sobre aquest conflicte; no, això seria políticament incorrecte, és clar! Jamil Ajram, però, es guarda prou de parlar sobre les matances de cristians al món musulmà malgrat ser cristià. No, demonitzar Israel és més fàcil i té parròquia assegurada. Mentrestant dóna suport a una tirania per evitar-ne una altra.

Quan caigui el règim baazista i Bashar al-Assad i el seus milers de cosins, parents i amics hagin fugit o hagin mort assassinats pels carrers, probablement presenciarem una escabetxina brutal contra els alauites, els cristians i els palestins. Potser veurem migracions desesperades : exiliats que tornen de Turquia, iraquians fugint, iranians i libanesos persegits, cristians massacrats, milers de palestins empesos a trepitjar les mines del Golan.

Aleshores, els activistes tampoc no sortiran a protestar; els cristians els importen un carall, els palestins perseguits per sunnites no valdran ni un manifest, Israel serà al mateix lloc per ser insultat, els sirians que han lluitat per la llibertat seran ningunejats i la rutina del cinisme estamparà un tampó amb lletres ben visibles damunt de tanta dissort : "Primavera àrab". Ja està, una revolució més per contar als seus nets o per comentar amb els amics tot fent unes birres.