Quina merda de sindicats!

Els fets protagonitzats els darrers dies pels sindicats CCOO i UGT del cos dels Mossos d'Esquadra són una vergonya que desprestigia la policia de Catalunya i per la qual cal exigir responsabilitats.

La llibertat sindical és una de les principals conquestes de la democràcia. Molta gent va perdre la vida per aconseguir que els treballadors poguessin organitzar-se, defensar els seus drets i aspirar a un futur digne i una societat més justa on els seus fills gaudissin d'igualtat d'oportunitats per poder prosperar.

La llibertat sindical no existeix a Espanya. Si algú creu que Catalunya és una excepció s'equivoca: les lleis espanyoles ho impedeixen. El Estatuto de los Trabajadores (ET) i la Ley Orgánica de Libertad Sindical (LOLS) fomenten un sindicalisme vertical de facto iniciat amb els Pactes de la Moncloa, el gran tòtem de la transició espanyola. Des d'aleshores, i tal com contempla l'article 6.1 de la LOLS "La mayor representatividad sindical reconocida a determinados sindicatos les confiere una singular posición jurídica a efectos, tanto de participación institucional como de acción sindical". Aquests sindicats, naturalment, són d'ambilt estatal i, com ja deuen saber, són CCOO i UGT, premiats per la signatura d'aquells Pactes amb el regal d'un patrimoni que cap sindicat lliure no tenia al final del franquisme i que els va suposar un avantatge extraordinari sobre qualsevol altra organització. A més, CCOO i UGT tenien vincles ideològics i orgànics amb el Partit Comunista d'Espanya i amb el PSOE. La dreta espanyola feia una concessió per satisfer -i comprar- els sindicats més organitzats i evitava així enfrontaments i el ressorgiment d'un sindicalisme més combatiu. Des d'aleshores CCOO i UGT "tenen capacitat representativa a tots els nivells territorials i funcionals per" :

• a. Ostentar representación institucional ante las Administraciones Públicas u otras entidades y organismos de carácter estatal o de Comunidad Autónoma que la tengan prevista.
• b. La negociación colectiva, en los términos previstos en el Estatuto de los trabajadores.
• c. Participar como interlocutores en la determinación de las condiciones de trabajo en las Administraciones Públicas a través de los oportunos procedimientos de consulta o negociación.
• d. Participar en los sistemas no jurisdiccionales de solución de conflictos de trabajo.
• e. Promover elecciones para delegados de personal y comités de empresa y órganos correspondientes de las Administraciones Públicas.
• f. Obtener cesiones temporales del uso de inmuebles patrimoniales públicos en los términos que se establezcan legalmente.
• g. Cualquier otra función representativa que se establezca.

També poden imposar la seva presència, veu i vot a totes les negociacions de Convenis estatals, autonòmics, territorials i sectorials. Poden impugnar la signatura d'un Conveni o revocar-lo firmant-ne un d'àmbit estatal i, per tant, sovint forcen tot un sector productiu a acceptar els seus dictats. I no es pensin que és per defensar els drets dels treballadors. No, això normalment els importa ben poc. Signar tots els convenis els suposa més subvencions i la seva situació de privilegi els procura un major nombre d'alliberats sindicals que viuen dels diners dels contribuents. L'atur no sol afectar aquests alliberats perquè està prohibit acomiadar-los; aquesta protecció legal que hauria de servir perquè defensessin els seus companys ha estat pervertida pels sindicats majoritaris : els blinda com a treballadors davant l'atur i els facilita que l'atur com a fenomen s'hagi convertit en una gran oportunitat de negoci. Veiem com. 

- Organitzen els cursos oficials de formació obligatoris per aquells que volen cobrar ajuts per a aturats sense dret inicial a prestació. En aquests cursos, a més, és pràctica habitual inflar escandalosament la llista dels inscrits i pagar pèssimament els professors. Aquest frau es practica des de fa dècades i les quantitats furtades, provinents dels fons europeus i de les quotes socials d'empreses i treballadors, suposen una de les estafes més descomunals i sistemàtiques perpetrades a Europa. L'ocultació d'aquests fets pels mitjans de comunicació és escandalosa.

- Negocien les quotes de treballadors acomiadats en els expedients de regulació d'ocupacio (ERE) i decideixen quins s'acomiaden i quins no, privilegiant els afiliats als seus sindicats i forçant així noves afiliacions de treballadors que temen ser acomiadats en un futur.

- Es lucren dels ERE i el tancament d'empreses perquè s'embutxaquen entre el 5 i el 10% de les indemnitzacions per acomiadament en concepte de gestions i assessorament. Només entre 2008 i 2010 el total de treballadors de l'estat afectats per un ERE va ser de poc més d'un milió i el total d'expedients 42.858. Un magnífic negoci!

- Com que perceben el mateix percentatge sobre el total dels treballadors encara que disposin de pocs delegats i escassa representativitat en l'empresa afectada, fan una competència deslleial als gabinets d'advocats independents. Quan un tercer sindicat els planta cara extorqueixen l'empresa i facturen el mateix en concepte d'informes inexistents per mitjà de societats instrumentals. Les grans empreses i les multinacionals sovint es neguen a pagar-los i els denuncien, però els grans mitjans de comunicació no ho fan públic.

- Aquesta línia de negoci tan lucrativa explica per què ni UGT ni CCOO van denunciar el frau dels ERE d'Andalusia, una bossa dotada amb 700 milions d'euros utilitzada en indemnitzacions fantasma repartides discrecionalment entre militants i simpatitzants del PSOE i de CCOO i UGT.

- Els dos sindicats majoritaris, en una mesura o altra, són darrere de totes les subvencions i prestacions atorgades per qualsevol administració de l'estat: des del PER als fons de Cooperació Internacional.

Per a què serveixen doncs els sindicats majoritaris? A Espanya per a res de bo. Aquest sistema de monopoli contrari a la llibertat sindical només és útil per frenar un sindicalisme modern i eficient i per perpetuar una màfia hereva del sindicalisme vertical de la dictadura que només defensa els seus privilegis i bosses laborals extenses però concretes, generalment alienes a l'economia productiva i als sectors més dinàmics de la societat. Els sindicats de l'estat, especialment CCOO i UGT, són dirigits per gent molt poc preparada, sovint ignorant fins i tot de la legislació relativa a les seves pròpies funcions. Zero en coneixement d'idiomes, economia, noves tecnologies o investigació. Una caricatura digna de La Oficina Siniestra de la revista La Codorniz. Unes directives formades bàsicament per indigents intel·lectuals que no admeten cap comparació amb els representants dels sindicats alemanys.

La prepotència que els caracteritza els ha dut a fer autèntiques exhibicions d'estultícia, com per exemple incloure el sector informàtic al Sindicat del Metall perquè els primers ordinadors, especialment les torres, eren metàl·lics. És l'exemple perfecte de la mentalitat que guia la caverna espanyola : un ordinador és un objecte de metall o de plàstic que serveix per donar feina a uns afiliats del sindicat. I punt. Els circuits que el componen no importen, tota la intel·ligència que els ha fet possible no compta, ni la investigació, l'aventura empesa pels pioners, el software, la revolució tecnològica, social i laboral que ha suposat, la connexió de milions de persones a la xarxa, la creació de sectors emergents, l'accés directe a la comunicació i a la cultura, el volum de negoci o les perspectives de futur. Res, collonades.

I què deuen pensar sobre l'ensenyament aquesta gent que creu que un ordinador només és una carcassa?... Que és "un sector", que els mestres són funcionaris, que els convenis i les condicions les negocien ells; que poden imposar horaris, programes i consignes al professorat i als alumnes. I pensen el mateix sobre els metges de la sanitat pública, sobre els bombers, els periodistes del mitjans públics de comunicació, la policia,...

CCOO i UGT tenen una visió igualment casposa sobre Israel. Què es pot esperar de gent tan indocumentada? Gasòfia pseudoprogre, ignorància i manipulació. Comunicats de condemna a l'ocupació de Gaza, solidaritat amb la Flotilla dels delinquents de Tapial, manifestacions als carrers en suport a Hamas i silenci sobre els atacs terroristes i els míssils disparats des de Gaza contra la població civil israeliana. Mutisme absolut sobre règims brutals que assassinen els seus súbdits pels carrers; que els persegueixen, els segresten i els torturen pel sol fet de defensar plantejaments ideològics o religiosos oposats. Ni una sola manifestació contra els règims d'Egipte, Tunísia, Líbia, Síria, l'Iran, l'Aràbia saudí, el Iemen, Corea del Nord o Cuba. No, Israel és la pantalla perfecta per tapar les vergonyes d'un sindicalisme avantatgista i amoral que ha abandonat els treballadors, s'aprofita de les desgràcies dels aturats i nodreix des de fa lustres els casos més escandalosos de corrupció.

Ara, quan la bombolla immobiliària arrasa i es duu pel davant milions d'aturats i desenes de milers de famílies arruinades i desnonades, ningú no demana comptes als sindicats que van callar encantats amb l'alta ocupació d'aquells dies, que no van denunciar les requalificacions corruptes de terrenys municipals, la desescolarització sistemàtica d'estudiants que abandonaven els seus instituts per guanyar diner ràpid mentre els qui acabaven els seus estudis no podien accedir a cap crèdit per formar una microempresa; que van mirar cap a una altra banda davant la concessió insensata de crèdits amb trampa que esclavitzaven els treballadors per la resta de la seva vida, que van donar suport a una immigració descontrolada que va beneficiar empresaris sense escrúpols i va distorsionar les relacions laborals, els salaris i els serveis socials.

Què pràctica és la bombolla de la construcció per fer oblidar l'estafa immobiliària més descomunal des de Sofico al tardofranquisme. Parlem de PSV-IGS, l'empresa constructora d'UGT que va estafar més de 15.000 treballadors. UGT va ser condemnada com a responsable civil subsidiària a indemnitzar-los amb més de 78 milions d'euros (13.000 milions de pessetes) i, per fer front a aquesta sentència, havia de vendre's tot el patrimoni històric i lliurar fins i tot les quotes dels seus afiliats. Però, oh miracle!, els demandants -15.000!!!- s'avenen a renunciar a l'execució i recuperen només el 75% de les seves aportacions a càrrec de l'ICO (Instituto de Crédito Oficial); és a dir, els diners dels nostres impostos. Ho sabien que aquesta festa l'havien pagat vostès? El responsable més visible de l'estafa va ser condemnat a dos anys i mig de presó que no va complir i el secretari general d'UGT va dimitir. Res més. A ells els devien semblar unes conseqüències massa dures; a nosaltres... No, nosaltres ni tan sols no ho vam saber. El temps tot ho cura i tot ho esborra, sobretot si la premsa calla (ja se sap, les subvencions i tal). Això no és res comparat amb els 700 milions del fons de rèptils de la Junta d'Andalusia destinat a EREs falsos, cocaïna, prostitutes de primera i racions generoses de pata negra i Champagne de veritat. Estimats lectors, relaxin-se i disfrutin. Pensin que hem fet feliç molta gent que no hauria passat mai de la tapa de xistorra i el moriles.

Passem pàgina, com sempre, i anem al present. ¿Què estan fent els dos sindicats orgànics que tenen la paella pel mànec? Perdre el temps i mostrar la seva incompetència allargassant fins a l'agonia una regulació laboral obsoleta. Haurien pogut negociar i proposar mesures temporals àgils i intel·ligents com ho van fer els sindicats d'altres països europeus; però això és impossible amb una mentalitat del segle XIX i una manca tan evident de preparació i de generositat. No en saben prou i no els interessa. El que els preocupa realment són els seus privilegis, el seu control sobre els funcionaris i les grans empreses i conservar la seva quota de poder, ara en perill.

Els dos grans sindicats que els darrers 35 anys han manegat sovint per la força les relacions laborals a tot l'estat tenen un futur incert. El número d'afiliats és escandalosament baix i amb la crisi molts afiliats es donen de baixa o deixen de pagar les seves quotes socials. Saben que les subvencions que perceben seran severament retallades, que la figura de l'alliberat sindical patirà una transformació radical i que el nou mapa polític, la crisi i el malestar social són obstacles de pes per continuar ficant la mà a la caixa impunement. Els "governs amics" que els van subvencionar fins al deliri van caure a les urnes, primer a Catalunya i després a Espanya i els nous governs han començat a aplicar una bateria de mesures duríssimes, de vegades injustes, sovint precipitades, però necessàries.

La fórmula triada ha estat l'augment d'impostos i taxes, les retallades en sanitat, ensenyament i benestar social i la rebaixa del poder adquisitiu dels pensionistes i els funcionaris i treballadors de l'administració. A Catalunya, al mes de desembre, va fregar-se el col·lapse econòmic quan la Generalitat es va veure obligada a fraccionar la paga extraordinària de Nadal dels funcionaris, deduint-los, però, el total de l'impost sobre la renda . Els sindicats van sortir al carrer per protestar pel retard d'un cobrament garantit oblidant que la immensa majoria dels treballadors de Catalunya no tenen garantida una feina fins el dia que es jubilin i que hi ha prop de 700.000 catalans en atur, molts sense prestacions econòmiques. Finalment l'administració catalana va poder fer front a aquest pagament. No es pot dir el mateix dels sindicats. CCOO no va poder pagar el sou de desembre als seus treballadors; potser per això la conflictivitat i l'enfrontament dels sindicats amb la Generalitat no ha cessat; ben al contrari.

CCOO i UGT callen que el forat econòmic de l'actual administració catalana és fruit d'un dèficit fiscal insuportable a favor de l'estat espanyol i que el partit amic que ha governat Espanya els darrers set anys ha perpetuat i augmentat aquest espoli. Callen que l'anterior govern de la Generalitat format per partits afins a les centrals sindicals va acabar d'arruïnar l'economia catalana malbaratant recursos, inflant la nòmina de l'administració amb amics i militants, iniciant obres públiques prescindibles que amb sort acabarem de pagar l'any 2060, endeutant la Generalitat i practicant la corrupció més descordada, corrupció que no només no van denunciar sinó que van compartir sense dissimul.

I mentre hi ha centenars de milers de catalans que malviuen amb unes pensions indignes o de la caritat de les seves famílies o les institucions benèfiques, ells, els sindicats de classe pressionen el Govern per mantenir subvencions, alliberats i tota mena de regalies. La darrera andanada ha consistit en mobilitzar els funcionaris de presons i el cos dels Mossos d'Esquadra amb reivindicacions que la població no pot entendre de cap manera : tiquets de menjador, complements per evitar l'absentisme laboral, dos festius intersetmanals, 43 euros mensuals... Però saben què està passant a Catalunya?

Atiada per les mobilitzacions dels funcionaris de presons, la població reclusa de Catalunya comença a donar mostres d'un nerviosisme que podria esclatar en qualsevol moment. La setmana passada els interns joves de la presó de Quatre Camins van protestar perquè no funcionava el Canal + i no van poder veure el futbol. Es pensaven que la Generalitat havia començat a aplicar retallades en un servei tan bàsic per a la supervivència humana. Sortosament els joves revoltats van ser informats que es tractava d'un problema tècnic que es resoldria ben aviat, ¡només faltaria! Potser els sindicats de funcionaris haurien de ser més cauts quan tracten el tema de les retallades amb els reclusos.

La tàctica elegida pels sindicats majoritaris dels Mossos d'Esquadra ha sigut espectacular. Per tal que "la població catalana comprengui millor les seves reivindicacions", UGT i CCOO van decidir una mesura de pressió "molt popular" : que els Mossos parlessin només en castellà. Popular per a qui, per als feixistes? Quina mena de conflicte social estan disposats a provocar amb el seu xantatge? Ja han aconseguit indignar i perjudicar els catalanoparlants i que els lerrouxistes tinguin el cinisme de denunciar que aquesta mesura de pressió demostra la imposició del català, i s'han saltat la llei que regula l'us de les llengües oficials per part de l'Administració, que en el seu article 14 disposa que "Els funcionaris s’adreçaran als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català, i respectaran la tria que aquests facin de la llengua en què volen ser atesos".

L'endemà van perseguir el President de la Generalitat fins un acte oficial amb banderes espanyoles i cantant la patxanga de Manolo Escobar "Que viva España" en una escena d'un surrealisme kitsch mai vist fins ara al nostre país. Aquesta gent no sap que les retallades econòmiques que patim tots en gran mesura tenen el seu origen en el dèficit fiscal que pateix Catalunya en favor d'Espanya?

Les protestes de la ciutadania i de molts companys del Cos de la policia de Catalunya, inclòs algun sindicat minoritari que no desitja enfrontar-se amb la població catalana, han aconseguit que tirin enrere aquesta mostra de friquisme reaccionari. "Tot ha estat un malentès. No volíem perjudicar la població,...". No és cert, no ha estat un malentès, senzillament s'han tret la careta. Fa molts anys que CCOO i UGT posen tota mena de traves als traspassos de competències de l'Estat central a la Generalitat. Van oposar-se a la creació d'una policia de Catalunya i a TV3, han fet vagues i sabotatges a Justícia, a Hisenda, a Renfe, a l'aeroport de Barcelona; són una excrescència del franquisme maquillada amb retòrica social. Per contraprogramar i rebaixar de contingut la intenció del Govern de la Generalitat de convocar una consulta popular sobre el finançament de Catalunya han proposat un referèndum sobre les retallades. ¿I per què no un referèndum per decidir si volem mantenir amb els nostres impostos uns sindicats tan inútils i rancis?

Amb tot, mantenim que uns sindicats lliures i eficients són una peça fonamental en una democràcia i estem convençuts de l'honradesa, la dedicació i la diligència de molts sindicalistes, inclosos molts afiliats de CCOO i UGT. Malauradament la seva tasca servirà de ben poc mentre la casta del sindicalisme orgànic es perpetuï a l'empar de l'actual legislació espanyola. 

Mentre aquesta xusma continuï dirigint els sindicats i el propi Cos dels Mossos d'Esquadra en bloc no forci la dimissió dels responsables d'aquesta mesura anticatalana, pensarem que tenim una merda de sindicats.

... I que ells tenen un sou de nassos!





Aquesta púrria és la policia de Catalunya o els han fet venir del Valle de los Caidos?



Aquesta gent que es van passar set anys vivint del Tripartit i que ens van imposar un president ignorant, corrupte i espanyolista, ara que han perdut totes les eleccions per KO es dediquen a perseguir el President de Catalunya per xiular-lo i humiliar-lo allà on va. Si això continua potser caldria que l'agenda del President la sapiguem també els que estimem i defensem Catalunya i ens presentem als mateixos llocs a veure què passa.