Quina merda de sindicats!

Els fets protagonitzats els darrers dies pels sindicats CCOO i UGT del cos dels Mossos d'Esquadra són una vergonya que desprestigia la policia de Catalunya i per la qual cal exigir responsabilitats.

La llibertat sindical és una de les principals conquestes de la democràcia. Molta gent va perdre la vida per aconseguir que els treballadors poguessin organitzar-se, defensar els seus drets i aspirar a un futur digne i una societat més justa on els seus fills gaudissin d'igualtat d'oportunitats per poder prosperar.

La llibertat sindical no existeix a Espanya. Si algú creu que Catalunya és una excepció s'equivoca: les lleis espanyoles ho impedeixen. El Estatuto de los Trabajadores (ET) i la Ley Orgánica de Libertad Sindical (LOLS) fomenten un sindicalisme vertical de facto iniciat amb els Pactes de la Moncloa, el gran tòtem de la transició espanyola. Des d'aleshores, i tal com contempla l'article 6.1 de la LOLS "La mayor representatividad sindical reconocida a determinados sindicatos les confiere una singular posición jurídica a efectos, tanto de participación institucional como de acción sindical". Aquests sindicats, naturalment, són d'ambilt estatal i, com ja deuen saber, són CCOO i UGT, premiats per la signatura d'aquells Pactes amb el regal d'un patrimoni que cap sindicat lliure no tenia al final del franquisme i que els va suposar un avantatge extraordinari sobre qualsevol altra organització. A més, CCOO i UGT tenien vincles ideològics i orgànics amb el Partit Comunista d'Espanya i amb el PSOE. La dreta espanyola feia una concessió per satisfer -i comprar- els sindicats més organitzats i evitava així enfrontaments i el ressorgiment d'un sindicalisme més combatiu. Des d'aleshores CCOO i UGT "tenen capacitat representativa a tots els nivells territorials i funcionals per" :

• a. Ostentar representación institucional ante las Administraciones Públicas u otras entidades y organismos de carácter estatal o de Comunidad Autónoma que la tengan prevista.
• b. La negociación colectiva, en los términos previstos en el Estatuto de los trabajadores.
• c. Participar como interlocutores en la determinación de las condiciones de trabajo en las Administraciones Públicas a través de los oportunos procedimientos de consulta o negociación.
• d. Participar en los sistemas no jurisdiccionales de solución de conflictos de trabajo.
• e. Promover elecciones para delegados de personal y comités de empresa y órganos correspondientes de las Administraciones Públicas.
• f. Obtener cesiones temporales del uso de inmuebles patrimoniales públicos en los términos que se establezcan legalmente.
• g. Cualquier otra función representativa que se establezca.

També poden imposar la seva presència, veu i vot a totes les negociacions de Convenis estatals, autonòmics, territorials i sectorials. Poden impugnar la signatura d'un Conveni o revocar-lo firmant-ne un d'àmbit estatal i, per tant, sovint forcen tot un sector productiu a acceptar els seus dictats. I no es pensin que és per defensar els drets dels treballadors. No, això normalment els importa ben poc. Signar tots els convenis els suposa més subvencions i la seva situació de privilegi els procura un major nombre d'alliberats sindicals que viuen dels diners dels contribuents. L'atur no sol afectar aquests alliberats perquè està prohibit acomiadar-los; aquesta protecció legal que hauria de servir perquè defensessin els seus companys ha estat pervertida pels sindicats majoritaris : els blinda com a treballadors davant l'atur i els facilita que l'atur com a fenomen s'hagi convertit en una gran oportunitat de negoci. Veiem com. 

- Organitzen els cursos oficials de formació obligatoris per aquells que volen cobrar ajuts per a aturats sense dret inicial a prestació. En aquests cursos, a més, és pràctica habitual inflar escandalosament la llista dels inscrits i pagar pèssimament els professors. Aquest frau es practica des de fa dècades i les quantitats furtades, provinents dels fons europeus i de les quotes socials d'empreses i treballadors, suposen una de les estafes més descomunals i sistemàtiques perpetrades a Europa. L'ocultació d'aquests fets pels mitjans de comunicació és escandalosa.

- Negocien les quotes de treballadors acomiadats en els expedients de regulació d'ocupacio (ERE) i decideixen quins s'acomiaden i quins no, privilegiant els afiliats als seus sindicats i forçant així noves afiliacions de treballadors que temen ser acomiadats en un futur.

- Es lucren dels ERE i el tancament d'empreses perquè s'embutxaquen entre el 5 i el 10% de les indemnitzacions per acomiadament en concepte de gestions i assessorament. Només entre 2008 i 2010 el total de treballadors de l'estat afectats per un ERE va ser de poc més d'un milió i el total d'expedients 42.858. Un magnífic negoci!

- Com que perceben el mateix percentatge sobre el total dels treballadors encara que disposin de pocs delegats i escassa representativitat en l'empresa afectada, fan una competència deslleial als gabinets d'advocats independents. Quan un tercer sindicat els planta cara extorqueixen l'empresa i facturen el mateix en concepte d'informes inexistents per mitjà de societats instrumentals. Les grans empreses i les multinacionals sovint es neguen a pagar-los i els denuncien, però els grans mitjans de comunicació no ho fan públic.

- Aquesta línia de negoci tan lucrativa explica per què ni UGT ni CCOO van denunciar el frau dels ERE d'Andalusia, una bossa dotada amb 700 milions d'euros utilitzada en indemnitzacions fantasma repartides discrecionalment entre militants i simpatitzants del PSOE i de CCOO i UGT.

- Els dos sindicats majoritaris, en una mesura o altra, són darrere de totes les subvencions i prestacions atorgades per qualsevol administració de l'estat: des del PER als fons de Cooperació Internacional.

Per a què serveixen doncs els sindicats majoritaris? A Espanya per a res de bo. Aquest sistema de monopoli contrari a la llibertat sindical només és útil per frenar un sindicalisme modern i eficient i per perpetuar una màfia hereva del sindicalisme vertical de la dictadura que només defensa els seus privilegis i bosses laborals extenses però concretes, generalment alienes a l'economia productiva i als sectors més dinàmics de la societat. Els sindicats de l'estat, especialment CCOO i UGT, són dirigits per gent molt poc preparada, sovint ignorant fins i tot de la legislació relativa a les seves pròpies funcions. Zero en coneixement d'idiomes, economia, noves tecnologies o investigació. Una caricatura digna de La Oficina Siniestra de la revista La Codorniz. Unes directives formades bàsicament per indigents intel·lectuals que no admeten cap comparació amb els representants dels sindicats alemanys.

La prepotència que els caracteritza els ha dut a fer autèntiques exhibicions d'estultícia, com per exemple incloure el sector informàtic al Sindicat del Metall perquè els primers ordinadors, especialment les torres, eren metàl·lics. És l'exemple perfecte de la mentalitat que guia la caverna espanyola : un ordinador és un objecte de metall o de plàstic que serveix per donar feina a uns afiliats del sindicat. I punt. Els circuits que el componen no importen, tota la intel·ligència que els ha fet possible no compta, ni la investigació, l'aventura empesa pels pioners, el software, la revolució tecnològica, social i laboral que ha suposat, la connexió de milions de persones a la xarxa, la creació de sectors emergents, l'accés directe a la comunicació i a la cultura, el volum de negoci o les perspectives de futur. Res, collonades.

I què deuen pensar sobre l'ensenyament aquesta gent que creu que un ordinador només és una carcassa?... Que és "un sector", que els mestres són funcionaris, que els convenis i les condicions les negocien ells; que poden imposar horaris, programes i consignes al professorat i als alumnes. I pensen el mateix sobre els metges de la sanitat pública, sobre els bombers, els periodistes del mitjans públics de comunicació, la policia,...

CCOO i UGT tenen una visió igualment casposa sobre Israel. Què es pot esperar de gent tan indocumentada? Gasòfia pseudoprogre, ignorància i manipulació. Comunicats de condemna a l'ocupació de Gaza, solidaritat amb la Flotilla dels delinquents de Tapial, manifestacions als carrers en suport a Hamas i silenci sobre els atacs terroristes i els míssils disparats des de Gaza contra la població civil israeliana. Mutisme absolut sobre règims brutals que assassinen els seus súbdits pels carrers; que els persegueixen, els segresten i els torturen pel sol fet de defensar plantejaments ideològics o religiosos oposats. Ni una sola manifestació contra els règims d'Egipte, Tunísia, Líbia, Síria, l'Iran, l'Aràbia saudí, el Iemen, Corea del Nord o Cuba. No, Israel és la pantalla perfecta per tapar les vergonyes d'un sindicalisme avantatgista i amoral que ha abandonat els treballadors, s'aprofita de les desgràcies dels aturats i nodreix des de fa lustres els casos més escandalosos de corrupció.

Ara, quan la bombolla immobiliària arrasa i es duu pel davant milions d'aturats i desenes de milers de famílies arruinades i desnonades, ningú no demana comptes als sindicats que van callar encantats amb l'alta ocupació d'aquells dies, que no van denunciar les requalificacions corruptes de terrenys municipals, la desescolarització sistemàtica d'estudiants que abandonaven els seus instituts per guanyar diner ràpid mentre els qui acabaven els seus estudis no podien accedir a cap crèdit per formar una microempresa; que van mirar cap a una altra banda davant la concessió insensata de crèdits amb trampa que esclavitzaven els treballadors per la resta de la seva vida, que van donar suport a una immigració descontrolada que va beneficiar empresaris sense escrúpols i va distorsionar les relacions laborals, els salaris i els serveis socials.

Què pràctica és la bombolla de la construcció per fer oblidar l'estafa immobiliària més descomunal des de Sofico al tardofranquisme. Parlem de PSV-IGS, l'empresa constructora d'UGT que va estafar més de 15.000 treballadors. UGT va ser condemnada com a responsable civil subsidiària a indemnitzar-los amb més de 78 milions d'euros (13.000 milions de pessetes) i, per fer front a aquesta sentència, havia de vendre's tot el patrimoni històric i lliurar fins i tot les quotes dels seus afiliats. Però, oh miracle!, els demandants -15.000!!!- s'avenen a renunciar a l'execució i recuperen només el 75% de les seves aportacions a càrrec de l'ICO (Instituto de Crédito Oficial); és a dir, els diners dels nostres impostos. Ho sabien que aquesta festa l'havien pagat vostès? El responsable més visible de l'estafa va ser condemnat a dos anys i mig de presó que no va complir i el secretari general d'UGT va dimitir. Res més. A ells els devien semblar unes conseqüències massa dures; a nosaltres... No, nosaltres ni tan sols no ho vam saber. El temps tot ho cura i tot ho esborra, sobretot si la premsa calla (ja se sap, les subvencions i tal). Això no és res comparat amb els 700 milions del fons de rèptils de la Junta d'Andalusia destinat a EREs falsos, cocaïna, prostitutes de primera i racions generoses de pata negra i Champagne de veritat. Estimats lectors, relaxin-se i disfrutin. Pensin que hem fet feliç molta gent que no hauria passat mai de la tapa de xistorra i el moriles.

Passem pàgina, com sempre, i anem al present. ¿Què estan fent els dos sindicats orgànics que tenen la paella pel mànec? Perdre el temps i mostrar la seva incompetència allargassant fins a l'agonia una regulació laboral obsoleta. Haurien pogut negociar i proposar mesures temporals àgils i intel·ligents com ho van fer els sindicats d'altres països europeus; però això és impossible amb una mentalitat del segle XIX i una manca tan evident de preparació i de generositat. No en saben prou i no els interessa. El que els preocupa realment són els seus privilegis, el seu control sobre els funcionaris i les grans empreses i conservar la seva quota de poder, ara en perill.

Els dos grans sindicats que els darrers 35 anys han manegat sovint per la força les relacions laborals a tot l'estat tenen un futur incert. El número d'afiliats és escandalosament baix i amb la crisi molts afiliats es donen de baixa o deixen de pagar les seves quotes socials. Saben que les subvencions que perceben seran severament retallades, que la figura de l'alliberat sindical patirà una transformació radical i que el nou mapa polític, la crisi i el malestar social són obstacles de pes per continuar ficant la mà a la caixa impunement. Els "governs amics" que els van subvencionar fins al deliri van caure a les urnes, primer a Catalunya i després a Espanya i els nous governs han començat a aplicar una bateria de mesures duríssimes, de vegades injustes, sovint precipitades, però necessàries.

La fórmula triada ha estat l'augment d'impostos i taxes, les retallades en sanitat, ensenyament i benestar social i la rebaixa del poder adquisitiu dels pensionistes i els funcionaris i treballadors de l'administració. A Catalunya, al mes de desembre, va fregar-se el col·lapse econòmic quan la Generalitat es va veure obligada a fraccionar la paga extraordinària de Nadal dels funcionaris, deduint-los, però, el total de l'impost sobre la renda . Els sindicats van sortir al carrer per protestar pel retard d'un cobrament garantit oblidant que la immensa majoria dels treballadors de Catalunya no tenen garantida una feina fins el dia que es jubilin i que hi ha prop de 700.000 catalans en atur, molts sense prestacions econòmiques. Finalment l'administració catalana va poder fer front a aquest pagament. No es pot dir el mateix dels sindicats. CCOO no va poder pagar el sou de desembre als seus treballadors; potser per això la conflictivitat i l'enfrontament dels sindicats amb la Generalitat no ha cessat; ben al contrari.

CCOO i UGT callen que el forat econòmic de l'actual administració catalana és fruit d'un dèficit fiscal insuportable a favor de l'estat espanyol i que el partit amic que ha governat Espanya els darrers set anys ha perpetuat i augmentat aquest espoli. Callen que l'anterior govern de la Generalitat format per partits afins a les centrals sindicals va acabar d'arruïnar l'economia catalana malbaratant recursos, inflant la nòmina de l'administració amb amics i militants, iniciant obres públiques prescindibles que amb sort acabarem de pagar l'any 2060, endeutant la Generalitat i practicant la corrupció més descordada, corrupció que no només no van denunciar sinó que van compartir sense dissimul.

I mentre hi ha centenars de milers de catalans que malviuen amb unes pensions indignes o de la caritat de les seves famílies o les institucions benèfiques, ells, els sindicats de classe pressionen el Govern per mantenir subvencions, alliberats i tota mena de regalies. La darrera andanada ha consistit en mobilitzar els funcionaris de presons i el cos dels Mossos d'Esquadra amb reivindicacions que la població no pot entendre de cap manera : tiquets de menjador, complements per evitar l'absentisme laboral, dos festius intersetmanals, 43 euros mensuals... Però saben què està passant a Catalunya?

Atiada per les mobilitzacions dels funcionaris de presons, la població reclusa de Catalunya comença a donar mostres d'un nerviosisme que podria esclatar en qualsevol moment. La setmana passada els interns joves de la presó de Quatre Camins van protestar perquè no funcionava el Canal + i no van poder veure el futbol. Es pensaven que la Generalitat havia començat a aplicar retallades en un servei tan bàsic per a la supervivència humana. Sortosament els joves revoltats van ser informats que es tractava d'un problema tècnic que es resoldria ben aviat, ¡només faltaria! Potser els sindicats de funcionaris haurien de ser més cauts quan tracten el tema de les retallades amb els reclusos.

La tàctica elegida pels sindicats majoritaris dels Mossos d'Esquadra ha sigut espectacular. Per tal que "la població catalana comprengui millor les seves reivindicacions", UGT i CCOO van decidir una mesura de pressió "molt popular" : que els Mossos parlessin només en castellà. Popular per a qui, per als feixistes? Quina mena de conflicte social estan disposats a provocar amb el seu xantatge? Ja han aconseguit indignar i perjudicar els catalanoparlants i que els lerrouxistes tinguin el cinisme de denunciar que aquesta mesura de pressió demostra la imposició del català, i s'han saltat la llei que regula l'us de les llengües oficials per part de l'Administració, que en el seu article 14 disposa que "Els funcionaris s’adreçaran als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català, i respectaran la tria que aquests facin de la llengua en què volen ser atesos".

L'endemà van perseguir el President de la Generalitat fins un acte oficial amb banderes espanyoles i cantant la patxanga de Manolo Escobar "Que viva España" en una escena d'un surrealisme kitsch mai vist fins ara al nostre país. Aquesta gent no sap que les retallades econòmiques que patim tots en gran mesura tenen el seu origen en el dèficit fiscal que pateix Catalunya en favor d'Espanya?

Les protestes de la ciutadania i de molts companys del Cos de la policia de Catalunya, inclòs algun sindicat minoritari que no desitja enfrontar-se amb la població catalana, han aconseguit que tirin enrere aquesta mostra de friquisme reaccionari. "Tot ha estat un malentès. No volíem perjudicar la població,...". No és cert, no ha estat un malentès, senzillament s'han tret la careta. Fa molts anys que CCOO i UGT posen tota mena de traves als traspassos de competències de l'Estat central a la Generalitat. Van oposar-se a la creació d'una policia de Catalunya i a TV3, han fet vagues i sabotatges a Justícia, a Hisenda, a Renfe, a l'aeroport de Barcelona; són una excrescència del franquisme maquillada amb retòrica social. Per contraprogramar i rebaixar de contingut la intenció del Govern de la Generalitat de convocar una consulta popular sobre el finançament de Catalunya han proposat un referèndum sobre les retallades. ¿I per què no un referèndum per decidir si volem mantenir amb els nostres impostos uns sindicats tan inútils i rancis?

Amb tot, mantenim que uns sindicats lliures i eficients són una peça fonamental en una democràcia i estem convençuts de l'honradesa, la dedicació i la diligència de molts sindicalistes, inclosos molts afiliats de CCOO i UGT. Malauradament la seva tasca servirà de ben poc mentre la casta del sindicalisme orgànic es perpetuï a l'empar de l'actual legislació espanyola. 

Mentre aquesta xusma continuï dirigint els sindicats i el propi Cos dels Mossos d'Esquadra en bloc no forci la dimissió dels responsables d'aquesta mesura anticatalana, pensarem que tenim una merda de sindicats.

... I que ells tenen un sou de nassos!





Aquesta púrria és la policia de Catalunya o els han fet venir del Valle de los Caidos?



Aquesta gent que es van passar set anys vivint del Tripartit i que ens van imposar un president ignorant, corrupte i espanyolista, ara que han perdut totes les eleccions per KO es dediquen a perseguir el President de Catalunya per xiular-lo i humiliar-lo allà on va. Si això continua potser caldria que l'agenda del President la sapiguem també els que estimem i defensem Catalunya i ens presentem als mateixos llocs a veure què passa.

Els jueus que mai no van existir... fins que van començar a donar diners

(Jueu de la Girona medieval anant a caçar bolets)

Hi ha coses que farien gràcia si al darrere no hi hagués una història vergonyosa.

Hem descobert, per mitjà dels amics de l'ACAI, un vídeo de l'any 2005 que pretén recrear la vida quotidiana dels jueus de la Girona del segle XIV. La falta de rigor és tan descomunal que fins i tot hem rigut. Impagable el comentari sobre el tema que ha escrit carregada de raó i sensatesa l'Esther Moscatel (1). 

Permetin-nos que ens hi recreem i comentem alguns detalls.

Algunes imatges recorden una comuna de hippies neorurals.

Aquí hi veiem dos homes, l'un amb bufanda i l'altre amb una samarreta amb les mànigues retallades que podrien ser dos que surten de copes pels volts del carrer de la Força qualsevol cap de setmana actual. Com són joves i de la broma no duen kippà.

La majoria d'homes del vídeo duen pantalons. Aquest va vestit d'una manera inenarrable. Als Pastorets de qualsevol poble remot del Pirineu tenen més cura del vestuari.

Encara que resulti increïble, figura que aquest home representa un jueu del Call de la Girona del segle XIV : samarreta negra amb les mànigues retallades, pantaló rosa i sandàlies de guiri. No porta barba, duu el cap destapat i els tzitzit brillen per la seva absència. Només hi falta un rètol que digui que treballa en dissabte o veure'l menjar fuet.

Dos jueus del segle XIV de palica a la sinagoga mentre el hazzan llegeix la Shemà amb el temple buit. Observi's l'acurat tractament històric pel que fa al vestuari. Les caputxes fúcsies han fet furor entre els nostres col·laboradors. A partir d'ara ens podran reconèixer pel carrer.

 Aquest és el nostre personatge preferit perquè té superpoders. S'ha avançat al seu temps duent unes boniques ulleres sense muntura i a més toca la mezuzah d'una forma misteriosa transmetent-li un magnetisme tal que s'obre sola una porta del pati de la sinagoga. Naturalment, com la resta dels personatges del vídeo, no porta rodella al pit ni caputxa negra i capa rodona, com estaven obligats a dur els jueus a Catalunya des del Concili de Laterà (1215).

En aquest fragment d'un retaule atribuït a Lluís de Borrassà poden veure la rodella, la caputxa i la capa, i que els jueus no anaven amb pantalons ni amb robes bastes sense entallar, tipus sac de patates.

A aquest individu que està d'esquenes li haurien cridat l'atenció per pretendre entrar a la sinagoga disfressat d'aquesta manera. El catxirulo fúcsia al cap i la manta mulera que duu sobre les espatlles haurien estat tema de conversa durant generacions a la Comunitat.

Crida l'atenció que en l'única conversa que distingim l'home interpel·lat es diu Quico, un nom molt usual en la comunitat jueva de tots els temps, com ja deuen saber. Una altra cosa que ignoràvem és la profusió de robes de color rosa i fúcsia entre els homes. No vèiem tantes coloraines des de l'últim dia de l'orgull gai.

Segurament els equips de realització i vestuari van fer el que van poder amb la seva millor voluntat i és de suposar que l'"assessorament tècnic" va ser previ i es va limitar a unes indicacions genèriques sobre el guió. Ignorem el pressupost, tot i que ens l'imaginem, i no ens consten els mèrits artístics i tècnics que acumulaven els autors del vídeo, però el que sí que podem assegurar sense temor a ser injustos és que els qui el van produir i posar en circulació no tenen perdó. Es tracta del Patronat del Call de Girona i del Museu d'Història dels Jueus, i al darrere hi ha institucions i gent que figura que és seriosa i cobra del diner públic.

Des de fa uns 25 anys la presència jueva a Catalunya s'ha convertit en un negoci. D'història i de convivència no se'n parla ni a les escoles ni als mitjans de comunicació. No, les coses serioses i incòmodes són per als estudiosos. Conferències selectes, seminaris, alguna exposició poc publicitada,...Que quedi recollit! Però hi ha la vessant business i aquesta cal explotar-la sense que es vegi gaire l'altra. I així tenim un seguit de posades en escena folklòriques i fins i tot frikis, plagades de quincalla i disfressa, rutes de Sefarad, la càbala en trenta minuts, mercats jueus medievals de fireta i un seguit de despropòsits on només hi falta el tren de la bruixa i el tubo de la risa. Aquest vídeo és la millor mostra del que afirmem.

Potser molts lectors, especialment els joves, no saben res del vell ferrer de Besalú, un home modest i inquiet que va passar-se anys cercant i fent conèixer la memòria jueva de la seva vila. Quan va localitzar el micvé no el van creure. Les autoritats ni tan sols sabien de què parlava. Van fer-se tips de ridiculitzar-lo i de proclamar que un artesà com ell no podia tenir ni la cultura ni l'empenta que calia per fer recerca. Ara ningú no se'n recorda d'aquell home i molts dels que fa trenta anys se'n fotien i negaven la presència jueva a Besalú després han format part de patronats i de muntatges turístics ridículs.

Un altre cas sagnant és el d'en Josep Tarrés, poeta gironí i home heterodox, incansable i bondadós que va salvar el Call de Girona amb el seu esforç i els seus diners fins perdre-ho tot. Amic i deixeble de Jaume Marquès, l'arxiver de la catedral que va lluitar durant els anys més durs del franquisme per documentar la petja jueva a la ciutat, Tarrés va anar comprant durant anys i com bonament va poder patis deixats, divisions artificials i vells edificis de l'entorn de l'antiga sinagoga i va poder-los reunir en una sola propietat, reconstruint part del que havia estat un dels calls més vius i esplendorosos d'Europa, impedint que s'hi construïssin noves edificacions. Quan va haver estat prou arruïnat, la Caixa i l'alcalde Nadal el van "ajudar" apartant-lo del seu somni i van penjar-se les medalles.

El més important que va aconseguir Tarrés, però, s'ha perdut : que Girona tornés a sentir-se jueva, que respirés per la mateixa ferida i alhora sentís aquell vell orgull amb esperança, que ningú més no gosés dir que a Girona mai no hi havia hagut jueus, que al carrer de la Força es tornés a sentir Shalom! en veu alta.

Algú va explicar que fa uns anys en Josep Tarrés va tornar a entrar a l'edifici d'Isaac el Cec, ara Museu Bonastruc ça Porta. La noia de recepció va cobrar-li l'entrada. No sabia qui era. Si hagués tingut uns quants anys més l'hauria reconegut i potser hauria recordat que el que ara és un mausoleu va ser un esclat de vida i d'alegria.

Molts dels qui van difamar, ridiculitzar i dut a l'oblit aquella gent que va buscar i trobar el passat jueu de Catalunya han exercit el poder durant molts anys. Potser per això el nostre Parlament cita a la Comunitat Israelita de Catalunya a la comissió d'afers exteriors. Com si fossin forasters, com si a Catalunya els jueus només fossin una ombra.

____________________________

(1) Com les entrades del Facebook desapareixen passat el temps, adjuntem el vídeo i el comentari de l'Esther Moscatel a la pàgina de l'ACAI.


"Llàstima!! Malaguanyats recursos i diners, i també imagino que malaguanyades il·lusions.

En aquest vídeo, hi han tants errors, tantes pífies en un temps tan curt, que no hi ha per on agafar-lo.

1.- Els homes van amb el cap destapat, cosa que mai hagués passat a la edat mitjana, entre jueus.
2.- Molt pitjor, no es veuen els tzitzit que TOT home jueu portava. N'hi ha un que en porta... però sols per davant (!)
3.- Patètic: l'home que agafa l'animal ( mula, cavall? ) no porta barba. Els jueus no s'afaitaven.
4.- Ignorant: els barrils de vi al carrer sense ningú que els controli. A la edat mitjana, els capellans "batejaven" el vi, els camps on hi havien parres amb aigua beneïda, perquè així els jueus no poguessin fer servir el vi. Mai es deixava el vi sense controlar. També era costum cristiana llançar trossos de carn al vi, perquè així no el poguessin beure els jueus. I el vi es indispensable en la vida familiar i religiosa jueva, pel quiddux del xabat a casa.
5.- Hi ha també un home que es passeja sense mànigues, una cosa absolutament contraria a les normes de vestir jueves de la edat mitjana i fins fa ben poc.
6.- L'home amb la túnica i la caputxa, quan toca la mezuzah, ho fa d'una manera absolutament estranya al judaisme. Un jueu toca la mezuzah amb les puntes dels dits de la ma dreta i després porta els dits a la seva boca, per demostrar la seva afecció a la llei. No frega la mezuzah de dalt a baix.
7.- El hazzan que llegeix la Xemà des de la bima ho fa amb l'entonació dels jueus del Marroc. Els catalans jueus, tenien les seves melodies i rituals, que han desaparegut per la poca diligencia dels catalans actuals abans de que morissin els últims jueus que van estar a les sinagogues catalanes de Salònica, d'Istanbul i altres. D'altra banda, a la sinagoga no hi ha deu homes, número mínim perquè hi hagi una pregària pública, cosa impensable a la edat mitjana. En quant al fet de que hi hagin homes petant la xerrada al pati de la sinagoga, sense haver-hi minian JUST quan comença la Xemà, és totalment aberrant, així com el fet de que la gent arribés tard a la pregària en aquella època. Tampoc és molt plausible que al Call de Girona, amb una població molt mística i mes en la època esmentada, la gent xarrés mentre es pregava.
8.-En quant al micvé, és absolutament impossible que no tingués porta com al vídeo, ja que el micve es fa servir estant totalment nu o nua, i per tant es necessita privacitat. A més, tots els micvés del món tenen una petita habitació a l'entrada on despullar-se i vestir-se.

Dubto molt, però no puc assegurar-ho que hi haguessin gossos passejant pels carrers del call, ja que no es costum jueva. En quant a la música del començament, la qualitat del àudio és tan dolenta que ni tan sols es pot saber si han fet servir una cançó catalana jueva o be una cançó sefardita.

Els catalans jueus NO eren sefardites, ja que els sefardites eren el jueus que vivien entre els àrabs, i els catalans vivien entre els cristians, els edomites. Penso que fora millor refer el vídeo o esborrar-lo perquè no informa sinó que desinforma".

Mediapro : La propera fallida d'un holding antisemita

Sempre és d'agrair una bona notícia i aquesta és força bona. El diari Público ha sol·licitat concurs voluntari de creditors; és a dir, és insolvent i s'avança a reconèixer-ho per evitar la intervenció total i la previsible liquidació abans de salvar els mobles.

El concurs voluntari pot sol·licitar-se en cas d'insolvència temporal i quan encara no s'ha incorregut en l'impagament als creditors, però aquest no és el cas de Público ni de la seva empresa matriu, Mediapro. El retard en el pagament de les nòmines, la regulació de la plantilla i la substitució d'algunes de les baixes amb personal amb sous irrisoris i la renegociació des de fa anys de la devolució de crèdits astronòmics no fa presagiar una sortida empresarial gaire brillant. D'altra banda, a aquestes alçades ningú mínimament informat pot donar credibilitat a una suposada insolvència temporal. Mediapro té poc recorregut perquè la seva ascensió vertiginosa va basar-se en l'avantatgisme, la trampa i el pamflet. Però els seus padrins han estat esborrats del mapa a les urnes.

Mediapro va facturar més de nou-cents milions d'euros l'any 2008 i va aconseguir imposar els seus preus per la retransmissió dels partits de futbol i de la Fòrmula 1 gràcies a maniobres facilitades pels governs socialistes de torn, creant una mena d'impost revolucionari pagat per les televisions públiques amb els nostres diners; ha facturat centenars de milions a les mateixes televisions públiques (especialment a TVE i a TV3) per produir programes que haurien d'haver produït aquestes; ha rebut tota mena de subvencions i avals de l'estat i del govern tripartit, ha aconseguit crèdits bancaris insensats concedits i renegociats gràcies a les pressions directes de Zapatero i ha manipulat la informació a plaer amb la més absoluta desvergonya. Tot això s'ha acabat. Vindran nous grups mediàtics afavorits pel poder dels actuals dirigents i dels futurs, però Mediapro caurà a mig termini i, si les televisions públiques decideixen no dessagnar-se més amb les seves retransmissions o les seves produccions, caurà molt aviat.

Jaume Roures va esperar a veure què passava a les darreres eleccions espanyoles. Un cop comprovat que no s'havia obrat cap miracle va decidir-se a sol·licitar el concurs de creditors i a vendre La Sexta al Grup Antena 3 presidit per José Manuel Lara (Planeta). En realitat es tracta d'una absorció que cobreix part dels 100 milions d'euros del deute de la cadena de Roures. De passada, lloga Gol TV i els drets de la lliga de futbol durant un any i els de la Fórmula 1 durant dues temporades. Tot ben lligat amb contractes amb tercers per protegir-se de possibles reclamacions.

Quins avantatges té sol·licitar voluntàriament un concurs de creditors? Aquests : 

• Permet que el deutor continuï administrant l'empresa i disposant del seu patrimoni sota supervisió judicial.
• Deixen de córrer els interessos bancaris.
• Facilita la reestructuració de plantilles.
• Paralitza les execucions judicials.
• Sol comportar la reducció del deute i condonacions de part del crèdit.
• Evita l'embargament dels bens dels administradors.

Tot això és molt útil quan una empresa té futur i necessita un període de reajustament. Però Mediapro en té de futur? Creiem que no i ens demanem per què s'ha acceptat el concurs voluntari. El més probable és que tant la venda de La Sexta com el Concurs de creditors hagi comptat amb la decidida col·laboració del govern espanyol sortint per salvar els mobles de Roures, per esmorteir els escàndols que han envoltat la seva situació privilegiada i per ajornar les conseqüències que es derivaran del seu desmantellament, que seran greus.

En primer lloc els crèdits impagats per Mediapro són molt elevats i si no els satisfà l'empresa algú acabarà pagant-los, i tots sabem que en aquests casos aquest algú, per activa o per passiva, és el contribuent. Però el més greu és en quina situació pot quedar la indústria audiovisual de Catalunya perquè Mediapro ha anat associant-se i absorbint moltes productores, posseeix equipaments valuosos sovint subvencionats per l'anterior govern de la Generalitat, arrossegarà a l'atur milers de treballadors directes i indirectes i pot provocar una guerra de drets audiovisuals, esportius i intel·lectuals sense precedents al nostre país.

Esperem que el Govern de Catalunya tingui un pla B, perquè el pla A -rebre la patacada i pagar el compte- és econòmicament, políticament i moralment insassumible. Esperem també que l'actual govern hagi contemplat l'eventualitat que l'anterior administració signés documents i compromisos oficials que puguin comportar pagaments, indemnitzacions, avals i fiances. Ho diem perquè l'enlairament de Mediapro va ser un afer d'estat amb molts interessos econòmics i polítics al darrere i amb personatges implicats gens innocents, com Juan Abelló i Miguel Barroso, ex secretari d'estat de Comunicació del gabinet Zapatero i marit de la senyora Carme Chacón, ex ministra de Defensa i aspirant a la secretaria general del PSOE.

És fascinant la capacitat de Roures a l'hora de manipular i reinventar-se. El trotskista milionari que afirma que per comptes de treballar milita, el perdonavides que va donant lliçons morals mentre s'embutxaca milions d'euros dels nostres impostos té declaracions antològiques.
"De esta crisis no se sale a base de congelar los salarios obreros mientras los altos financieros se reparten bonos de dinero público o los políticos roban a mano descarada. No, hay que cambiar los paradigmas para que la especulación ya no pueda volver a suceder".
"Esta crisis demuestra que la población ha sido víctima de la codicia de cuatro, y ahora esto nos va a costar a todos ser un 20% más pobres en los próximos años. Pero no porque la gente se haya vuelto loca comprando pisos, no, la vivienda es un derecho; sino porque unos cuantos han especulado con las materias primas, el petróleo y las finanzas, y esto es lo que vamos a pagar todos".

Bonic, oi? Venen ganes de cantar el Imagine. Com és natural la línia informativa d'aquest privilegiat de la nomenklatura només podia ser pura gasòfia disfressada de protesta antisistema.

Informació contrastada. 
Solvència editorial.


El pamflet castrista, l'abominació dels EEUU i la judeofòbia descarada han estat sempre presents a Público. El seu corresponsal a Israel, de qui no pensem ni citar el nom, és un mentider compulsiu que odia aquest país amb tota la força dels seus libels. Però on Público permet i propicia que es desboqui l'antisemitisme més patològic és a la secció de comentaris dels lectors. Per començar, no permet cap resposta sense registre previ, però el més destacable és la nul·la activitat dels moderadors quan hi ha escrits antisemites i, sobretot, el sistema de puntuació. A totes les notícies que fan referència a Israel o als jueus els comentaris més brutals són premiats amb una puntuació alta pels altres lectors, mentre que si algú gosa replicar és valorat amb punts negatius i, aleshores, el seu escrit pot ser mostrat en un tipus de lletra més petita o s'oculta.

La notícia sobre la posada en llibertat a Xile d'un turista de nacionalitat israeliana sospitós d'haver causat l'incendi al parc de Torres del Paine amb un tros de paper higiènic ha excitat la bèstia antisemita. Naturalment no es dóna cap crèdit a les declaracions de l'acusat ni tampoc al fet que l'incendi compta amb cinc fronts de foc provocats. Els mostrem, a tall d'exemple, el comentari més ben valorat sobre aquesta notícia :

ignacio69

01-01-2012 21:08

Un israelí no es una persona "normal", NO PUEDE SERLO.

Educados desde los cinco años en escuelas donde les enseñan a odiar a los que no son como ellos, convencidos de que TODOS LES ODIAN y buscan destruirles, indiferentes a las HORRIBLES MATANZAS que los su país desencadena, bajo cualquier pretexto, entre PALESTINOS, TURCOS, SIRIOS, LIBANESES...

Militarizados desde los 18 años ¡¡¡ TRES AÑOS DE SERVICIO OBLIGATORIO!!! Los mas jóvenes y vulnerables deben terminar con el cerebro hecho papilla.

Machacados todos los días con imagenes en las que todo no-judío es presentado como enemigo y por tanto "exterminable".

No pueden ser normales, no.

Cualquier psiquiatra diagnosticaría PSICOSIS DE ODIO, MANIA PERSECUTORIA, INSENSIBILIDAD ANTE EL SUFRIMIENTO DE SUS VICTIMAS (esto último es corriente en el cuadro médico de asesinos en serie y sádicos).

Me mantendré reservado con cualquier nativo de este pais hasta que pueda confirmar que es mas o menos "tratable" (también habrá gente normalita, I suposed)

Però de vegades passa que els antisemites es troben amb algú encara més antisemita que els acusa de ser jueus, una cosa terrible! Aquí van dos comentaris publicats a un diari digital.


Comentario por Ojoespaña
27.06.09 | 14:27
Los catalanes tienen mucho de judíos. Se infiltran en una sociedad y se acaban apoderando de todo el tejido económico.

Comentario por Ojito
27.06.09 | 11:32
No debe olvidarse que esa forma de actuar de Roura es tipicamente judía. Este catalán se nos aparece vestido y hablando como el vecino del 3º 2ª, pero en realidad es un maniqueo del poder y del dinero. Mucho ojo con los catalanes que tienen tanta sangre judía como un andalúz la tiene mora.
Detrás de todo esto se esconde la sibilina manera en como los catalanes se están apoderando de toda España y la estan destruyendo.

Ja ho veuen! No és jueu, però és català i per tant... jueu! Encara que sigui amb ànim d'insultar, és el millor compliment que ens dediquen molts espanyols. I Roures no el mereix.