Sí, els cristians tenen problemes a Betlem i a Israel

El principal dels problemes és la divisió entre les diferents esglésies cristianes que sovint acaben a hòsties entre sacerdots o monjos, com ha estat el cas del ball de bastons que es va muntar ahir a la Basílica de la Nativitat entre clergues de l'església ortodoxa grega i de l'església armènia. Estaven escombrant i fregant cadascun el seu tros i algun dels protagonistes va creuar l'espai que li corresponia amb el  seu motxo. El resultat, com podran comprovar, és aquest vergonyós espectacle que va acabar quan la policia palestina va entrar al temple a separar-los a cops de porra. Tot molt edificant i molt cristià.

En el següent vídeo podran contemplar un altre enfrontament entre les mateixes confessions però aquest cop al Sant Sepulcre de Jerusalem.

     

Els mostrem aquests vídeos perquè el que preocupa veritablement a l'arquebisbe catòlic de Westminster, màxima autoritat de l'església romana d'Anglaterra i Gales, no són aquestes batusses sinó la situació dels fidels cristians de Betlem perquè les autoritats israelianes volen bastir un mur de seguretat prop d'aquesta ciutat.

Al marge del dret a protestar o a dur el cas als tribunals per part dels parroquians afectats, sobta -i indigna- que aquest arquebisbe hagi centrat les seves crítiques en les autoritats israelianes per una qüestió relativa a la seguretat de la població d'Israel -inclosa la cristiana- i calli on rau el problema real, que afecta greument la llibertat i la vida dels cristians en el món musulmà.

La població cristiana d'Israel, majoritàriament d'orígen àrab, viu la seva fe i les seves tradicions amb tota normalitat i és una comunitat respectada i puixant. Els fidels de l'església catòlica i de la resta de confessions cristianes, però, pateixen una autèntica persecució sense treva en molts països islàmics. Sovint les matances són denunciades amb la boca petita, no fos cas que els fonamentalistes s'enfadessin i ens arribés alguna moguda a Europa. La covardia i l'abandó dels fidels cristians per part de la jerarquia ha arribat a l'extrem d'acusar Israel de l'aixecament popular contra la tirania a Síria per part de la màxima autoritat de l'església siriana.

Un altre sortida per la tangent ha estat el breu discurs del Papa amb motiu dels atemptats islamistes a Nigèria contra els fidels reunits a dues esglésies el dia de Nadal. Més de quaranta morts. Ni una refèrència sobre l'orientació religiosa dels responsables. Només el seu condol cristià i unes sospitoses referències al martiri. Ja ho us fareu, fillets. Va parlar de respecte, amor i reconciliació com si als assassins els importés un rave i com si les víctimes s'haguessin de reconciliar quan no han fet res més que morir quan celebraven pacíficament una de les seves festes més estimades en un temple.

El Papa va fer una crida a mantenir la serenitat. Què fàcil és parlar quan no t'enfrontes a qui assassina els teus fidels. Potser per això, els cristians nigerians han iniciat una migració per evitar la serenitat d'un martiri que ningú no els evitarà i que els seus pastors es miraran de lluny i condemnaran amb paràboles pietistes.

De moment, més de 90.000 cristians de Nigèria han abandonat les seves poblacions. Així avança l'islam i el terror quan no hi ha un estat decidit a defensar el seu poble i un poble disposat a servir el seu país. Així hauria desaparegut Israel si la seva supervivència hagués depès de les bones paraules dels mateixos que van mirar cap a una altra banda en plena shoà, si no s'hagués defensat de l'anihilació i no hagués lluitat pel seu futur aferrissadament.

URGENT: tot de senyals paorosos indiquen que l'Apocalipsi està al caure

Arafat ressucita inopinadament i  convoca una roda de premsa per denunciar que els israelians els roben l'aigua. Com a premi ha estat convidat a banyar-se a la piscina d'un hotel de luxe de Gaza on ha mort de nou víctima d'una abraçada de la senyora Anna Balletbó.

La Brigada d'Operacions Especials del cos de Bombers de Madrid ha hagut d'intervenir d'urgència per socórrer alguns artistes famosos víctimes del seu gest de suport a Zapatero. Després de deslliurar-los dels efectes del Super Glu-3 també els han retirat les subvencions.

  Descoberta entre els records personals d'Edgard Hoover una fotografia que demostra que la imatge icònica de la batalla d'Iwo Jima

va ser manipulada. S'ignora el motiu.

  Desil·lusió general en comprovar-se que els extraterrestres existeixen però no dominen les coordenades espai-temporals. Van confondre un racó càlid de la Terra amb Venus. Polèmica sobre els plans d'estudis intergalàctics.

Detingut dissenyador de mobiliari urbà multipremiat.



Un científic letó afirma que la benedicció Ubri et Obri d'aquest Nadal no ha assolit els efectes benèfics desitjats. Segons sembla es basa en teories lombrosianes.

Consternació pel premi Pulitzer d'enguany. L'agraciat, un càmera encaputxat de Hamas, afirma que no té ni idea de qui és Chomsky i que, a més, se li'n fot. El treball premiat és un reportatge que duu per títol 'Encara ens heu de pagar la camisa'.

Increïble! Zapatero va dir la veritat : hi havia brots verds tot i que no responien exactament a les expectatives més ortodoxes. El conductor de la furgoneta i mig cos de la Policia Municipal de Girona van haver de rebre assistència mèdica i espiritual.

Miracle laic. Desconcert a Cuba després que una inquietant imatge del rostre del Che hagi aparegut a l'esquena d'un carnisser.

Fonts generalment ben informades donen per fet que el primer Decret Llei del govern Rajoy serà un disseny homologat de l'entrada de totes les oficines de l'INEM d'Espanya.

Desgraciat accident. Els treballadors del Museu de Cera de Madrid encarregats de treure de la circulació i fondre la figura d'Iñaki Urdangarin, empesos pel seu zel professional també van endur-se una pobra senyora que es trobava a la Sala admirant la bellesa del duc de Palma. La direcció del centre demanarà disculpes a la família de la finada per aquesta inexplicable confusió i l' obsequiarà amb un joc variat d'espelmes de disseny per consolar-la.

Segons revela Javier Solana en un recent Twit, Ariel Sharon s'ha alçat i, després de demanar un bocata de calamars, ha preguntat què tal anava la desconnexió de Gaza.

El darrer Christma de Vittorio Arrigoni

Aquesta imatge espantosa és la darrera nadala que va enviar el jove activista italià Vittorio Arrigoni, un extremista cool i postmodern que en alguna ocasió havia declarat que “Hamas és massa complaent i cooperador amb el règim sionista israelià”.

Devia quedar bé amb les seves amistats antisemites amb aquesta Nadala. Molts col·leguis universitaris dels que no es treuen el mocador del coll ni per dutxar-se devien pensar que en Vittorio era un tio super-enrotllat. Què guai, tu!

Però qui va morir exactament així, com el Pare Noel degollat de la imatge, va ser Vittorio Arrigoni : segrestat, maltractat, humiliat, amb les mans lligades a l'esquena, amb un cop al cap i degollat amb un cable elèctric. Els seus assassins eren la mena de gent que ell comprenia tan bé, l'objecte de la seva "solidaritat" : musulmans radicals que odien Israel i que van afirmar en un comunicat que Arrigoni era fill d’un “estat infidel”, que havia entrat a Gaza per difondre la corrupció i per propagar entre els palestins els vicis d’Occident.

Israel no només no mata cristians sinó que els respecta i n'acull molts que fugen dels territoris palestins malgrat que sovint la societat i els governants israelians han de carregar-se de paciència a causa de les declaracions i l'animadversió d'alguns prelats cristians. I si no hem fet un fotomuntatge posant la cara d'Arrigoni damunt de la del protagonista d'aquest pamflet antisemita no ha estat per no escandalitzar els qui no tenen cap pudor a l'hora de calumniar Israel, els qui ens acusen de ser "poc elegants", sinó per no burxar en una imatge que pot repugnar els creients cristians, molts dels quals probablement haurien somrigut fa un any si haguessin vist aquesta Nadala.

Preferim donar una lleugera idea de quina relació té l'Estat d'Israel amb els cristians :




I amb els musulmans :



Bones Festes.

Les tribulacions del rei de Jerusalem

Al regne d'Espanya l'únic mecanisme per destapar els pitjors casos de corrupció econòmica i política  -inclòs el terrorisme d'estat-, és saltar-se el secret d'un sumari i publicar-lo a la premsa. La dificultat d'imposar la censura o d'obligar un periodista a delatar les seves fonts facilita que de tant en tant aflori part, una minúscula part, de la immundícia i la impunitat que tant tenen a veure amb la situació crítica en què ens trobem.

El secret de les actuacions sumarials és un instrument jurídic útil per evitar la destrucció de proves, la fuga de sospitosos, l'alçament de béns o qualsevol interferència que posi en risc la instrucció d'una causa. A Espanya, però, el secret de sumari en determinades ocasions s'aplica amb la mateixa finalitat que el secret d'estat : ocultar els fets, els seus protagonistes, les conseqüències que van patir les víctimes i els seus efectes posteriors sobre la ciutadania. I, així com encara ara la descolonització de Guinea continua sent un secret d'estat passats més de quaranta anys, alguns secrets de sumari s'etenitzen amb la connivència de totes les parts implicades, sovint encantades amb una de les motivacions del secret d'actuacions sumarials recollida a la Llei d'Enjudiciament Criminal : estendre'l fins que s'obri judici oral per tal de protegir el bon nom dels imputats.

Aquest tracte tan deferent amb els delinqüents es reserva per a gent important i, amb una mica de sort, el judici no se celebra perquè el delicte ha prescrit, el delinqüent ha mort o la causa ha perdut tot interès.

Per això, malgrat que es tracti d'una greu irregularitat i que sol ser objecte de mercadeig per part de certs grups mediàtics, difondre les actuacions d'alguns sumaris declarats secrets de vegades és l'única manera de forçar que la democràcia deixi de ser una figura retòrica per ennoblir el saqueig. Tranquils, si hi ha judici i condemna sempre es pot solucionar amb un indult.

La Casa Reial espanyola d'un temps cap aquí està donant mostres d'un nerviosisme alarmant i desconegut fins ara. El motiu és la presumpta implicació d'Iñaki Urdangarín, gendre del rei i duc de Palma, en negocis tèrbols de tota mena. Però ¿per què tants de nervis si no està imputat? Senzillament perquè la causa estava sota secret de sumari i ara, un cop publicats alguns detalls, no hi haurà més remei que processar-lo. Que Urdangarín estava implicat en negocis bruts era conegut per la premsa, la classe política, els serveis d'intel·ligència i la Casa del Rei, naturalment. Tant és així que quan va haver de desaparèixer discretament amb l'excusa del seu nomenament com a alt executiu de Telefònica a Washington, alguns titulars periodístics ja van donar pistes subtils sobre aquell sobtat exili daurat. Amb una guitza cap amunt se'l treien d'enmig encara que es notés que de passada desapareixia de la foto la infanta catalana. La pregunta és si Urdangarín és un amoral que treu profit de la seva posició privilegiada o si treballa per compte d'altri. Anem a pams, que el cas és delicat i s'ho val.

El rei Joan Carles va ser proclamat príncep d'Espanya pel general Franco. Va tractar-se d'una "instauració" saltant-se el dret de prelació dinàstica : "es una instauración, no una restauración". A la mort del dictador, Joan Carles va passar a ser, automàticament, cap de l'estat per designació d'un colpista i d'un parlament sense cap legitimitat democràtica. Sense negar els seus encerts personals i el pes estratègic del suport de l'administració nordamericana d'aleshores, el cert és que ni la monarquia ni ell no han estat ratificats democràticament. La Constitució espanyola de 1978 dicta el següent en el seu article 56.3 : "La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad". El que es desprèn d'aquest article és que el rei no és responsable políticament perquè tots els seus actes -polítics- són referendats pel parlament o pel govern, i que com a subjecte és inviolable i no responsable jurídicament pel fet de ser un símbol, d'acord amb el vell aforisme "the king can do no wrong", una versió laica de la infal·libilitat papal democràticament inadmissible. I què passa si -oh, miracle!- el rei delinqueix? En un estat veritablement democràtic un cap d'estat en exercici ha de poder ser processat i, si és el cas, condemnat penalment. Això, de moment només ha passat a Israel. A Espanya aquesta possibilitat no està contemplada; se suposa que si es donés el cas a ningú no se li acudirà posar en qüestió la monarquia i que el més greu que pot succeir és que el rei es vegi forçat a abdicar i a emprendre un viatge de plaer per diferents paradisos fiscals.

De tota manera, per apaivagar les ànsies justicieres de qualsevol incaut, hi ha un interessant assortit de frens naturals que van de les pressions directes de la Casa del Rei a l'article 490.3 del Codi Penal: "El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son". I, és clar, ¿qui es juga el pa i el futur si resulta que el rei és inviolable i irresponsable? A més, ¿quin ésser de la plebs és capaç de discernir quan el rei exerceix les seves funcions i les seves derivacions i quan és un simple mortal amb tendències cleptocràtiques? ¿Quin nom té, això, feudalisme esferificat, democràcia líquida?

Es digui com es digui, no ens consta que la revista Forbes fos demandada per calúmnies o injúries contra el rei d'Espanya quan va publicar a l'any 2003 que la seva fortuna personal pujava a 1.790 milions d'euros. De tota manera, la Casa del Rei va dirigir una carta a Forbes i des d'aleshores la revista no ha donat més dades sobre aquest assumpte... ni les ha desmentit. Senzillament, calla.

Tenint en compte que, teòricament, l'assignació anual a la Casa Reial per a les seves despeses és de 8,5 milions d'euros, resulta que el monarca espanyol no només no hauria gastat ni un cèntim de totes les aportacions rebudes des que regna, sinó que a més les hauria multiplicat com si fes 210 anys que regnés. És un geni de les finances? Els Indignats potser haurien de ser pràctics i exigir-li a Mariano Rajoy que nomeni el Rei ministre d'economia... però que mantingui allunyats els seus assessors perquè sovint acaben a la presó, imputats o indultats : Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, Ruíz Mateos, De la Rosa, Botín, Escámez, els Albertos, ... ¿Urdangarín?

El cas del Duc de Palma -i de la duquessa i Infanta d'Espanya- és més greu. Si es confirmen els casos en què està implicat, l'escàndol serà majúscul. I es confirmaran perquè la Zarzuela no ha estat capaç de frenar-los a les altes instàncies judicials, perquè l'abast internacional està garantit i perquè la corrupció de la classe política espanyola serà posada a la picota properament amb motiu de la dràmàtica situació econòmica i social de l'estat. Una intervenció europea amb probable quitança inclosa no passarà per alt aquest episodi, que no és ni aïllat ni menor i que en aquesta ocasió ja no podrà silenciar-se amb una jugada d'escacs tan elemental i repetida com la de sacrificar un peó per salvar el rei.

Urdangarín va aprofitar-se dels seus privilegis familiars o els va servir; arribats a aquest punt tant se val una cosa o l'altra. Després va acusar la premsa; passats uns dies ha provat d'escudar-se en el secret del sumari. Secret, per cert, que tot fa sospitar que coneixia malgrat el zel del jutge instructor, donat que en ple mes d'agost i amb total precipitació va desmuntar el despatx d'una de les societats investigades, casualment a la mansió familiar dels ducs de Palma a Pedralbes. Així va evitar el registre judicial i potser l'embargament d'un immoble propietat d'una infanta d'Espanya.

Urdangarín ara sap que és el peó a abatre i prova de fer mèrits. "La casa del rey nada tiene que ver con mis actividades privadas". Si creu tenir raons per exigir alguna mena de protecció, sempre és a temps de cantar la Traviata.

La família reial va reaccionar d'acord amb la seva rutina. Callar, pressionar i esperar. Massa tard. Ara el príncep declara que quan regni introduirà grans canvis. La reina rellisca i va a visitar els ducs de Palma als EEUU per donar-los suport públic. Després rectifica i matisa que es tractava d'una visita estrictament familiar. Finalment, el nou cap de la Casa del Rei, Rafael Spottorno, convoca la premsa i s'embolica amb unes declaracions sobre els fills tontos que ha de desmentir i declara que les activitats empresarials d'Iñaki Urdangarín que s'estan filtrant a la premsa no li semblen exemplars, per la qual cosa el duc de Palma serà apartat dels actes oficials de la família reial. Però qui és aquest senyor que parla de comportaments exemplars?

Rafael Spottorno és un diplomàtic de carrera a qui li agrada ser reconegut com a nebot d'Ortega y Gasset, encara que no sol comentar que també és nebot de Jorge Spottorno, diplomàtic en servei a Alemanya que a començaments dels anys 50 va repartir generosament visats i salconduits a criminals nazis com Otto Skorzeny, cap d'operacions especials de Hitler. Rafael Spottorno ja havia treballat a la Casa del Rei com a Secretari d'organització de 1993 a 2002 en què va passar a presidir la Fundación Caja Madrid, una canongia estupenda. Com a membre del Consell d'administració de Caja Madrid en representació de la Fundación va ser agraciat amb la percepció d'una prima de 25 milions d'euros a repartir entre els deu membres del Consell. L'arribada de Rodrigo Rato com a nou president de l'entitat va frustrar la perpetuació d'aquest reparto.

Rato va suspendre l'incentiu sobre resultats a partir de 2011 i Spottorno va dimitir com a mostra de protesta. Curiós sentit de l'exemplaritat d'aquest senyor que es creia amb dret a cobrar la seva porció del saqueig amb l'excusa dels bons resultats econòmics quan ell dirigia una fundació sense ànim de lucre que no participa en la gestió directa dels resultats d'una entitat bancària que, a sobre, ja havia estat sanejada amb 4.465 milions d'euros de diner públic. L'any 2010 la direcció de Caja Mardid va percebre 17,2 milions d'euros en sous, 1,9 milions en dietes per assistència a les reunions del Consell, 1,1 milions per l'assistència a la Comissió de Control i 3,1 milions per gestions en altres entitats participades. Ara ja sabem què vol dir Rafael Spottorno, Cap de la Casa del Rei, quan parla de comportament exemplar.

És ben conegut l'amor de la família reial per les fundacions, el mecenatge i els càrrecs "honorífics" en organitzacions esportives i econòmiques. Tot molt simbòlic. Fundació La Caixa, Fundación Mapfre, Fundación Caja Madrid, Fundación Winterthur, Federacions Esportives, Comité Olímpic, Consells d'administració de grans empreses,... Si Jaime de Marichalar, sense saber anglès ni tenir cap títol universitari, va acaparar tants càrrecs fins i tot després de separar-se de la infanta Elena, Iñaki Urdangarín no podia ser menys.

La família reial espanyola no disposa de cap Estatut que reguli les seves funcions i limitacions legals. Després de 36 anys de regnat el monarca encara no ha urgit que es legisli sobre el particular. Aquest buit permet que qualsevol dels membres de la casa reial pugui participar en negocis privats i, alhora, servir-se dels seus privilegis per aconseguir regals i donacions cedits a canvi de res. Així, per exemple, un grup d'empresaris de Mallorca va pagar-li un nou vaixell al rei per un import de 16 milions d'euros després que ell mateix ho suggerís. El govern Balear va afegir més de dos milions i mig d'euros per arrodonir el present argumentant que la presència del rei anima el turisme, com si Mallorca no fos sovintejada des de fa més d'un segle per viatgers i turistes o els alemanys que la envaeixen estiguessin pendents de les anades i vingudes del monarca espanyol.



A l'esquerra de la imatge,

el Rei d'Al Quds de l'Est

El rei Joan Carles -que, per cert, exhibeix entre els seus títols el de Rei de Jerusalem-, no només no fa públic el seu patrimoni, sinó que no dóna comptes de com distribueix l'assignació estatal que rep. Les seves propietats personals declarades no són facilitades pels registres públics, que addueixen que “dada la especial relevancia social del titular solicitado, ha de acreditarse de forma clara y expresa el interés en la información solicitada”. El rei no forma part de cap consell d'administració però participa en el sentit més ampli en les negociacions internacionals de les grans empreses espanyoles i sempre ha mantingut una relació profitosa amb les satrapies petrolieres del golf, fruit de "los lazos de amistad con el pueblo árabe" que tant va cultivar Franco.

Els donatius i regalies del petroli que tant han beneficiat el rei Joan Carles, especialment a l'època de la primera guerra del golf i de l'entramat de KIO -que va suposar l'empresonament de De la Rosa i de Colón de Carvajal- s'han mantingut i negociat per mitjà de fidels servidors, alguns dels quals ja traspassats, d'altres processats i empresonats. The king can do no wrong.

No és creïble que Iñaki Urdangarín pel sol fet de ser gendre del rei hagi aconseguit facturar quantitats exorbitants per gestions inexistents o inútils a diferents administracions públiques, governs autonòmics, multinacionals espanyoles o societats de gestió com la SGAE . ¿Li pagaven per guapo, perquè els feia por, perquè és molt llest i els va enganyar? Corrupció política i econòmica, factures falses, frau fiscal, evasió de capital, tràfic d'influències, us d'informació privilegiada, alçament de béns, violació de secret sumarial en profit propi, utilització d'una fundació d'ajut a nens malalts per blanquejar i evadir capital,... Tot fa pensar que en aquesta ocasió no servirà de gaire el posat "campetxano" del rei, ni tampoc que el Museu de Cera de Madrid hagi decidit treure la figura d'Urdangarín de l'escenari on apareixia fins ara amb la família reial perquè "ha estat apartat dels actes oficials".

L'etapa legislativa que s'inicia a Espanya no promet gaire alegries. Hi haurà retallades socials, disputes territorials, tensions amb la immigració i contestació als carrers. Diu el rei que "venen temps molt durs" i té raó. Però aquesta vegada també ho seran per a ell i la monarquia. Si l'abast del cas Urdangarín és tan greu com sembla, valdrà més que no s'oculti ni es manipuli. La salut o l'edat del monarca poden ser dues bones raons per justificar una abdicació.

Les conseqüències de la corrupció i la impunitat sobre una població cada vegada més desesperada tampoc podran silenciar-se amb discursets pietistes, amb proclames patriòtiques, amb repressió o amb subtils referències líriques a la la transparència perduda. Si es pretén introduir severs ajustos sense que els responsables polítics, econòmics i institucionals de la crisis que patim paguin pels seus actes potser es farà cert aquell exabrupte d'Alfonso Guerra i, aquest cop sí, "a España no la va a reconocer ni la madre que la parió".

El 2014 potser és més aprop del que sembla. No tot han de ser males notícies.

 

     

                                        

                  

                

Qui privatitza TV3?

Catalunya ha de tenir una televisió i una ràdio públiques. Sempre ho hem defensat i, a més, hem afirmat que la seva creació va ser un dels encerts més remarcables del president Pujol i que suposa una de les joies del nostre país. Ens oposarem sempre que es privatitzi o es desnaturalitzi. Però ¿de quantes maneres es pot privatitzar una televisió pública?

L'actual govern de la Generalitat ha decidit aplicar un ajust als pressupostos de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals (CCMA) a causa de la crisi econòmica i del deute manicomial heretat dels governs del Tripartit. A més, a aquesta retallada cal afegir-li els prop de 20 milions d'euros que la CCMA va gastar de més l'any passat. I això la nomenklatura exquisida de la Corporació no s'ho esperava. Estaven acostumats a passar-se de pressupost sense gaire problemes i a rebre els diners amb alguna queixa més o menys protocolària de les institucions polítiques. L'any 2007 el segon Tripartit va eixugar un dèficit de la Corporació de 1.047 milions d'euros que suposem que no compten quan proclamen que TV3 només ens costa 40 euros a l'any a cada català. Això s'ha acabat. Senzillament no pot ser. Tot el sector públic ha hagut de sotmetre's a severs ajustos i fiscalitzacions. Per més que la directora de TV3 i els gestors de la CCMA al·leguin que han baixat, i molt, els ingressos per publicitat i que l'any passat van veure reduïts els seus salaris, els pressuposts s'han de complir. S'ha fet amb Sanitat i Ensenyament i, sobretot, hi ha centenars de milers d'aturats, una munió de catalans amb problemes gravíssims d'habitatge, de diners, d'alimentació. I d'angoixa i por per la incertesa que tots percebem.

L'anunci de la retallada comunicat al Parlament divendres passat per Francesc Homs en nom del Govern no va agafar per sorpresa a Mònica Terribas ni a la direcció de la CCMA. Se'ls havia informat dies enrere, com és natural. Per això tenien els seus discursos preparats i van passar a l'acció conscients que el seu poder mediàtic és descomunal i que com més soroll facin més poden pressionar el Govern, que ha demostrat amb escreix fins a quin punt els tem. Hem sentit declaracions proclamant que aquest pressupost ajustat "trenca el model", i el cert és que no té per què impedir el bon funcionament d'uns mitjans de qualitat. Però pot suposar l'inici de la fi d'uns privilegis intolerables.

També hem pogut sentir les declaracions inqualificables del diputat socialista Joan Ferran, que va afirmar que es tractava d'un "intent de cop d'estat a la CCMA". És lògic que els socialistes estiguin nerviosos, perquè des del dia de la seva estrepitosa derrota electoral han provat de forçar com fos que la Corporació que van imposar modificant irregularment una llei no es toqués. Curiós que aquest personatge que sí va donar un escandalós cop d'estat acusant la televisió i la ràdio públiques d'exccés de "crosta nacionalista", iniciant una purga i imposant contertulians i consignes ara s'escandalitzi d'un ajust pressupostari del 13% per a l'any vinent quan el seu partit va dur el país a un dèficit que haurem de pagar durant generacions.

Mònica Terribas va afirmar al Parlament que amb aquesta dotació els drets del futbol s'havien acabat, cosa que ella no pot decidir i que en tot cas caldrà plantejar l'any vinent. ¿Potser pensava que els catalans sortiríem al carrer amb la falç i la destral perquè no podríem veure el Barça per TV3 de tant en tant? Els informatius d'aquell dia i dels següents van ser un deliri i una legió de suposats admiradors de TV3 va iniciar una ofensiva en tota regla als apartats de comentaris de tots els diaris digitals denunciant que la retallada en realitat amagava una mena de conspiració per privatitzar TV3 o per ferir-la de mort amb la intenció d'afavorir 8TV. ¿Per què els fa tanta por 8TV, perquè pot ser un refugi mediàtic de CiU quan no governi o perquè temen que aconsegueixi el mateix que el seu canal de ràdio, Rac1, que els passa la mà per la cara amb menys pressupost i personal i amb excel·lents professionals, molts dels quals destituïts i maltractats per la Corporació?

Tots aquests escarafalls, ¿de debò tenen per objecte la defensa dels mitjans públics de comunicació o més aviat el manteniment de la privatització selectiva de TV3 a favor de certes elits de la Casa?

A mitjans dels anys 90 Catalunya Ràdio i TV3 s'havien consolidat i havien crescut considerablement en audiència, prestigi, dotació, personal i mitjans tècnics. Va iniciar-se aleshores un assalt imparable capitanejat per autèntics depredadors que van fer-se amb les regnes de la Corporació. La corrupció era políticament d'allò més transversal. El xantatge a les empreses de doblatge a canvi d'un percentatge i de favors personals per part d'un directiu convergent de TV3 va facilitar que s'instaurés una mena d'omertà que va acabar desembocant en el que tenim ara. La jugada mestra de la desvergonya va ser la pèrdua accidental per un suposat descuit administratiu dels drets d'emissió del futbol que, casualment, van acabar a mans del professional de TV3 que havia de vetllar per la seva renovació : Jaume Roures, el trotskista que a partir d'aleshores s'ha fet d'or amb els nostres impostos cobrant una fortuna per l'emissió del futbol i la Fórmula 1. Va ser en aquells anys que, juntament al buidatge econòmic, va iniciar-se l'assalt als serveis informatius liderat per un nucli ideològicament dogmàtic i amb indissimulada tendència a l'agitprop que no va tenir manies a l'hora d'arraconar els companys que no compartien les seves consignes. Els defensors de la demonització d'Israel, de la democràcia parlamentària i de l'economia de mercat havien guanyat la partida. Això sí que va ser un cop d'estat.

Profusió de productores de directius de la casa, augment descontrolat de personal malgrat la informatització, contractes blindats sense cap autorització administrativa, adjudicacions a dit, explotació de becaris, cobrament de sobresous a través de productores per alguns professionals de la plantilla...

Amb l'excusa de contribuir a l'enfortiment de la indústria audiovisual la direcció de TV3 reparteix discrecionalment programes a productores d'antics directius i treballadors assegurant-se així un lloc de treball privilegiat en el futur. Tal com ha dictaminat repetidament la Sindicatura de Comptes, la falta de transparència, l'absència de procediments legals d'adjudicació i el bloqueig d'informació, fins el punt que no se sap quines productores estan homologades ni per quin procediment i mèrits, ha disparat la despesa, obliga a la inactivitat a molts bons professionals de la plantilla i ha estat contestat per les autoritats de la Unió Europea. Però, pel que sembla, les decisions d'una camarilla estan per damunt de la llei i, fins i tot, de la política internacional. Aquests detalls també minen el crèdit internacional de Catalunya.

Potser per això ni Mònica Terribas ni cap directiu de la CCMA ni els informatius de TV3 o de Catalunya Ràdio no van esmentar en les seves irades protestes els advertiments que Francesc Homs va fer en seu parlamentària sobre aquestes irregularitats, especialment quan va demanar "una major transparència en els processos de contractació de la producció associada". 

TV3 està obligada legalment a invertir el 6% en la indústria audiovisual per mitjà de la coproducció de cinema, animació i documentals, però enguany hi ha invertit el 20% del seu pressupost total i el 36% del destinat a producció. Seixanta milions d'euros sobre un total de 300 han anat a parar a productores en la seva major part per a elaborar sèries i programes que hauria de produir TV3. Com hem dit, l'adjudicació d'aquestes externalitzacions de facto es concedeixen amb total opacitat i discrecionalitat i la majoria de les empreses agraciades pertanyen directament o indirecta a personal que és o ha estat fixe o eventual a TV3. Seria un detall que Mònica Terribas, entre proclama i proclama, ens expliqués per què 'Divendres', un magazine diari presentat per professionals de la casa i emès des dels estudis de TV3 ha de ser coproduït per El Terrat, la productora del senyor Buenafuente. Pot entendre's que, per exemple, un programa com 'El convidat', ideat, desenvolupat i protagonitzat per un professional que no pertany a la plantilla i que a més requereix un equip reduït disposat a treballar fora de l'horari i la dinàmica laboral usuals aconselli la coproducció; però el magazine de la tarda, per què? El Terrat, Mediapro, Diagonal i un seguit de petites productores amb programes aprovats per l'anterior director de TV3, Francesc Escribano, i en les quals el mateix Escribano hi té interessos, formen una xarxa clientelar fora de control.

Precisament perquè una televisió pública no és el mateix que una fàbrica estatal de salsitxes, el cas és més inquietant i va més enllà de la col·lusió, especialment en una nació sense estat. TV3 hauria de jugar un paper fonamental com a referent, com a instrument de normalització lingüística i com a motor de l'audiovisual català. Però amb el temps TV3 s'ha convertit en la responsable quasi absoluta del sector amb més visibilitat de la política cultural de Catalunya : l'audiovisual, la gran eina i l'aparador que actualment defineix cada societat davant de sí mateixa i davant la resta del món. La seva dotació econòmica i el fet d'haver-se convertit gairebé en client únic del cinema català dota els seus directius d'un poder cultural, social, econòmic i polític inaudits. En gran mesura la responsabilitat d'aquesta anomalia rau en l'excepcionalitat cultural de Catalunya i en la incúria de la classe política, que sovint delega decisions de gran abast sense ni tan sols ser-ne plenament conscient. Sovint, doncs, es triangulen els ajuts (CDA-ICIC-TV3) i es fan recaure en aquells productes que interessen a un grup reduït de buròcrates i de directius amb escassa responsabilitat aparent. Amb freqüència aquests mateixos buròcrates imposen, bé directament bé mitjançant amables suggeriments, el director, els guionistes, el càsting, l'equip tècnic, etc. Decideixen quins temes cal tractar i amb quin to, quines productores o quins professionals cal potenciar i quins cal vetar. Potser això explicaria en part la pràctica inexistència del cinema català al món essent Catalunya un país amb una capacitat creativa tan immensa i, també, la lluita contra-corrent que durant anys ha hagut de mantenir la productora que finalment ha aconseguit que una pel·lícula catalana i en català hagi estat nominada per l'Oscar a la millor pel·licula estrangera.

Per acabar-ho d'adobar, TV3 disposa d'un Departament de Vendes absolutament inoperant incapaç de gestionar la immensa quantitat de drets d'explotació que administra. Si TV3 paga coproduccions que es reserva i és incapaç de vendre-les, o bé són d'ínfima qualitat o bé no té cap interès en comercialitzar-les. Algú ho hauria d'explicar.

Una altra greu conseqüència de l'externalització és la vulneració dels drets i garanties laborals i legals que freqüentment pateixen els treballadors d'algunes d'aquestes productores, fruit d'una doble moral social intolerable. Així, tenim que uns sindicats aparentment irreprotxables negocien uns convenis que regulen molt favorablement tota mena de drets laborals i econòmics dels treballadors de la Corporació mentre es desentenen de la precarietat i l'abús, que coneixen perfectament, imposats per algunes productores als seus treballadors. Quan TV3 contracta directament un professional eventual està obligada a signar contractes i a complir i exigir unes prestacions. Quan contracta una producció aliena no se'n responsabilitza. Professionals treballant sense contracte o amb addendes il·legals, preus rebentats, feines que no es cobren, condicions laborals impresentables, coaccions, indefensió absoluta,... La subcontractació té aquestes coses; a TV3 també tenen els seus tallers d'esclaus que enriqueixen amics, parents i saludats. Són les sentines de tanta progressia i tanta conquesta social.

Aquest és el resum de la part fosca de la Corporació i, especialment, de TV3. El conflicte més greu no és l'ajust del pressupost sinó els privilegis, la manipulació informativa, la hipocresia social, l'abús sistemàtic i l'apropiacio -amb conseqüències nefastes- de la política cultural que hauria de suposar més projecció nacional i internacional. Catalunya, TV3 i molts dels excel·lents professionals que la conformen mereixen uns mitjans públics de comunicació dignes, efectius, decents i innovadors.

Per això ens demanem qui està privatitzant TV3, la indústria audiovisual i la cultura de Catalunya.