Pàgines

dimecres, 3 d’agost del 2011

Una bèstia parda (Samir Kuntar)

Això és la mena d'amiguet que els flotillers i els antisemites disfressats de solidaris solen amagar a les visites. Es diu (o es deia?) Samir Kuntar i és un dels homes més generosament recompensats per matar jueus. Als antisemites postmoderns potser els fa una mica d'angúnia aquest gest tan poc elegant per als progres. Però tranquils, aquí en teniu un altre...

... el va fer pocs segons després de la salutació islamofeixista que tan curosament ens amaguen els nostres mitjans de comunicació.

Samir Kuntar, libanès d'origen drus, va deixar els estudis als catorze anys per lluitar pels palestins. Si realment volia ajudar-los podria haver muntat un campament com el dels Indignats davant de qualsevol edifici del govern libanès per protestar contra el tracte indigne que reben els palestins des de fa més de seixanta anys per part de les autoritats libaneses que, juntament amb altres governs àrabs, van exigir a la seva població que no acceptés la partició de la Palestina britànica, que va demanar-los que sortissin dels seus pobles i ciutats "mentre derrotaven i llençaven al mar als jueus" i que, en perdre aquella guerra, els ha tractat com a súbdits de tercera en camps de refugiats infectes, impedint-los accedir a estudis i a exercir un munt de professions, les més considerades i millor remunerades. Kuntar també hauria pogut lluitar contra la corrupció, el masclisme, l'islamització, el funcionament feudal de l'estat, les matances periòdiques d'unes comunitats contra les altres, el segrest, venda i esclavització de dones en prostíbuls i el repartiment tribal del seu país. Però no, va triar el que fos que pogués justificar l'assassinat de jueus; aquesta era i sempre ha estat la seva gran causa.

I aquest el seu únic amor
Als catorze anys ja s'entrenava en un campament terrorista i als setze va comandar un escamot que es va internar en territori israelià. Volien mostrar la seva oposició al Tractat de Camp David i a la decisió de Sadat de posar punt final a la guerra interminable entre Egipte i Israel. Samir pertanyia al Front d'Alliberament de Palestina, comandat per Abu Abbas. La nit del 22 d'abril de 1979, Samir i els tres terroristes que l'acompanyaven van arribar en una zòdiac passada la mitjanit a la costa de Nahariya.

Kuntar amb setze anys. Poc abans d’anar a matar jueus.
El primer que va fer va ser assassinar un policia que feia guàrdia. Després van entrar en el primer domicili que se'ls va ocórrer perquè van veure que tenien els llums encesos. Mala sort! Van esbotzar la porta i van sorprendre un home d'uns trenta anys protegint una filla de quatre. Eren Danny Haram i la petita Einat. Se'ls van endur segrestats a cops i empentes sense adonar-se que se'ls havia escapat la mare -Smadar- i una altra criatura, Yael, de dos anys, que havien tingut prou temps per introduir-se en una trapa del sostre de la cambra. La mare, per evitar que la petita plorés i que això els costés la vida va haver de tapar-li la boca.

Un cop a la platja l'escamot terrorista va veure's envoltat per la policia. Samir va decidir que si no podia endur-se els ostatges els mataria. Primer va clavar-li un tret a Danny. En adonar-se que no l'havia mort va aprofitar la indefensió causada per la ferida per ofegar-lo al mar davant la mirada d'Einat, perquè fos la darrera cosa que veiessin els ulls de la menuda. Després va agafar-la per les cames per estimbar el seu cap contra unes roques. No se'n va sortir, la nena encara respirava fins que Samir va destrossar-li el crani amb la culata del seu fusell. Dos membres de l'escamot van morir en l'enfrontament amb la policia. Samir va ser ferit i va assassinar un altre oficial. Finalment, ell i l'altre terrorista que va sobreviure van ser detinguts.

Després de la matança. 22 abril 1979
Recorden què deia l'esquerra caviar de Menahem Begin? Figurava que era una mena de feixista sanguinari que duria el món a l'apocalipsi. Però va fer la pau amb Egipte, va tornar el Sinaí i va fer respectar les garanties de l'estat de dret. Si no hagués estat així Samir Kuntar hauria mort aquella nit. Kuntar va disposar de tots els drets de la defensa. Primer va admetre els seus crims, després va declarar que no recordava què havia succeït i, passat el temps, va afirmar que tot plegat va ser un muntatge de les autoritats israelianes. Els testimonis que van presenciar els fets van declarar contra seu. Les proves forenses van demostrar que a la culata de l'arma de Samir hi havia teixits i massa encefàlica d'Einat. Va ser condemnat a cinc penes de presó perpètua per l'assassinat de la nena i pels del seu pare, el policia de guàrdia, el policia de l'operatiu de la platja i... com a responsable de la mort de la petita Yael, que també va morir asfixiada involuntàriament per la seva mare en l'intent desesperat d'evitar que plorés i xisclés empesa pel pànic i que això li costés la vida.

La carnisseria provocada per Kuntar no va suposar una vergonya per als seus compatriotes i per al món àrab, ben al contrari; a partir d'aquella nit sinistra va ser aclamat com a heroi nacional, valent, salvador i orgull de la nació àrab. L'any 1984 la seva organització va provar de forçar el seu alliberament segrestant un creuer italià amb més de 400 passatgers, l'Achile Lauro. No se'n van sortir, però van aprofitar l'ocasió per assassinar l'únic jueu que van detectar, Leon Klinghoffer, un turista nordamericà que va ser llençat al mar amb la seva cadira de rodes. Però malgrat aquella extorsió, les seves conseqüències i que tot feia sospitar que l'empresonament de Kuntar costaria moltes vides, Samir no temia res, convençut que la democràcia israeliana garantia la seva vida, els seus drets com a presoner i alguns privilegis que ni tan sols no hauria pogut somniar en una presó àrab. Samir va graduar-se en Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Oberta d'Israel emparat per un conveni entre les institucions universitàries i penitenciàries israelianes. A més, va casar-se amb una desconeguda palestina de nacionalitat israeliana empresonada per terrorisme i aquest matrimoni va suposar una pensió dinerària a càrrec dels contribuents israelians.

A finals de maig de 2006 un escamot de Hizbul·lah va entrar en territori d'Israel, va assassinar vuit soldats i va segrestar-ne dos a canvi de la llibertat de Kuntar. El Govern israelià no va acceptar el xantatge i va iniciar-se la darrera guerra entre Israel i el Líban, amb un resultat de més de mil morts libanesos i més de cent morts israelians, a més de la destrucció que va suposar. El juliol de 2008 el govern d'Olmert, desgastat i qüestionat políticament, va acceptar alliberar Samir Kuntar pocs mesos abans de l'acompliment legal de la seva pena a canvi dels dos soldats segrestats l'any 2006. Hizbol·lah va complir la seva part del compromís lliurant les despulles dels dos soldats; Israel va lliurar un criminal que així que va trepitjar terra libanesa va rebre tots els honors d'un heroi : va ser rebut pel president i pel primer ministre, pel president del parlament i pels caps dels grups parlamentaris, pels representants de totes les confessions islàmiques i cristianes del Líban i pel cap dels drusos, l'incombustible Walid Jumblatt. Va ser objecte d'un bany de multituds on l'assassí Nasral·lah va fer acte de presència. Mahmud Abbas, president de l'Autoritat Nacional Palestina, després de fer públic una mena de panegíric sobre Kuntar, va desplaçar-se fins a Beirut per saludar-lo i retre-li homenatge. Més endavant va ser rebut a Damasc pel carnisser de Síria, que va lliurar-li el màxim guardó de la dictadura, l'Ordre al Mèrit.
Damasc, 24 de novembre de 2008. Dos assassins encantats
de conèixe’s.
I, com no podia ser d’altra manera, va ser rebut i premiat a Teheran per Ahmadineyad, que li va lliurar una estatueta on es veu un pres separant els barrots de la seva cel·la, com si Kuntar s’hagués escapat per comptes d’aconseguir la llibertat fent xantatge, segrestant i assassinant jueus.
Teheran, 29 de gener de 2009. La Rata persa va aprofitar l’ocasió per proclamar que “el règim sionista havia de ser destruït”.
També va ser rebut per diferents islamistes europeus, com aquest belga.


Per venir a Europa Kuntar es va disfressar de macarra beirutí.
Kuntar, en justa correspondència a tanta ignomínia, va jurar matar tants jueus com en fos capaç. A continuació els obsequiem amb una foto impagable feta el dia que Nasral·lah va presentar-se inesperadament en l’homenatge que les hordes de Hizbul·lah van retre a Kuntar amb motiu del seu alliberament, fruit de xantatges i crims. Observi’s la cara de Samir Kuntar, teòricament de felicitat fregant l’èxtasi. La seva expressió sinistra no l’hauria pogut aconseguir ni un mestre retocador de Photoshop. Sembla un fotograma d’una pel·lícula gore.

Aquesta és la seva cara de felicitat. Sobren les paraules...
Ens demanem si aquests dos assassins són vius o estan sencers, actualment.

Dimecres 27 de juliol va produir-se una explosió en el barri de sud de Beirut controlat per Hizbul·lah. Segons diverses fonts va tractar-se d'un atemptat contra Nasral·lah. Extraoficialment es parla de, com a mínim, un mort i un ferit greu després que explotés un artefacte o una granada desencadenant-se a continuació un incendi que va afectar un edifici de deu pisos. Hizbul·lah ho va desmentir assegurant que només es tractava d'una explosió accidental de gas i va impedir qualsevol investigació, bloquejant l'accés a la zona a la policia i a l'exèrcit, clara demostració que Hizbul·lah ha esdevingut des de fa anys un estat dins de l'estat libanès. Segons sembla, entre els presents hi havia Samir Kuntar, ni es confirma ni es desmenteix la presència de Nasral·lah i es dóna per fet que Mustafà Badr al Din, principal sospitós de la mort de Rafik Hariri, és un dels ferits.

Mantinguin-se pendents dels nostres mitjans de comunicació. Potser Joan Roura o Gascón donaran la seva versió d'aquí uns dies sense moure's del sofà : heroi libanès, encantador i bellíssima persona, víctima d'un atemptat ordit per Israel, que li tenia mania.

4 comentaris:

  1. Catalunya s'enfonsa...3 d’agost del 2011, a les 17:41

    Gràcies Hasbara-ts, com sempre sublim. M'encanta que hagis tingut el detall d'anomenar a Gascón, més que res després de la demencial i vergonyosa entrada sobre la matança d'Utoya, crec que mai havia sentit tan fàstic llegint una entrada d'aquest "periodista" (i mira que em vaig llegir el seu llibre...).

    ResponElimina
  2. Genial entrada. M'havia passat fins avui.

    ResponElimina
  3. L'equació Islam-nacionalsocialisme; i encara hi ha (amb tot, en nombre decreixent) qui declara viable la dèbil ficció del multiculturalisme...

    ResponElimina
  4. Carai, sí que n´esteu de ben informats . Potser com a detectiu m´afegiré al vostre impecacable servei d´investigació. Ànims i endavant, no defalliu.

    ResponElimina