SOBRE L’ELEGÀNCIA

A la nostra anterior entrada, dedicada a l’assassinat de Vittorio Arrigoni, una de les persones citades, Alberto Arce, va respondre amb un comentari acusant-nos de ser molt poc elegants. Per què?, ¿perquè analitzàvem la personalitat d’un activista propalestí i, sobretot, anti-israelià que no veia o no volia veure o no s’atrevia a denunciar la sòrdida realitat que l’envoltava? ¿Perquè denunciàvem les contradiccions del Vittorio i de tants activistes moguts sovint per apriorismes i prejudicis fruit de la manipulació, la desinformació, una èpica tronada o una judeofòbia disfressada de bones intencions? Afirmàvem que amb motiu del segrest d’en Vittorio, l’Alberto narrava en el seu blog que ell va haver de marxar de Gaza l’any 2009 per l’amenaça de grups hostils als occidentals i censuràvem que ho fes saber ara i no a l’any 2009. L’Alberto Arce ens informa que ja ho va denunciar aleshores i ens remet a un enllaç.

Bé, naturalment l’hem llegit i només li podem respondre que no es tracta del seu blog personal o d’un article en un diari sinó d’un web minoritari i que, a més, bàsicament explica que uns goril·les el van retenir sense identificar-se i sense oferir-li cap garantia, el van maltractar, van requisar i revisar el seu material i el van amenaçar. Però ni aleshores ni ara no explica què hi passa a Gaza, qui governa, com s’imposa la llei del més fort, quin model de societat basada en l’odi i en el fanatisme hi ha arrelat o quin grau d’aversió a la democràcia, a la llibertat, a la igualtat o a la discrepància impera. No, tot això no ho ha explicat des del 2009 fins ara en els seus articles en diaris de gran tirada, en el seu blog ni en els seus reportatges audiovisuals. Ni tampoc ho va fer en Vittorio Arrigoni.

En Vittorio ja no hi és a temps. Ho farà l’Alberto? Probablement és cert que no som elegants, però això no és cap argument i posats a triar preferim ser poc elegants per compensar l’allau de silencis i mentides dels nostres mitjans de comunicació, la gran fàbrica d’activistes sonàmbuls que tindran més sort que en Vittorio i que, potser, algun dia entendran què ens hi estem jugant tots plegats.

La nostra premsa i les nostres televisions devien considerar “poc elegant” denunciar les tiranies d’Egipte, de Tunísia, de Líbia, de Iemen. I callen encara sobre Aràbia i els Emirats. Encara ara xiulen dissimulant les massacres de Síria, el gran referent laic i socialista dels nostres periodistes progres. De la brutalitat del règim iranià ni en parlen i, per descomptat, ni se’ls acut analitzar el perill que suposa que l’Iran disposi d’armament atòmic. Encara que l’objectiu sigui destruir Israel, admetre-ho és de mal gust… I també és d’un gust més que dubtós explicar què està passant al Líban o a Gaza o narrar les meravelles de la societats afganesa i pakistanesa.

Se suposa que tots els silencis són fruit de la distracció, que no hi ha cap interès i que ningú cobra dels uns mentre acusa els altres de dominar el món amb lobbys i complots. ¿Podem confiar que els nostres objectius periodistes orgànics de TV3 ens explicaran ben aviat els avantatges de malvendre el Barça al tirà de Qatar o de regalar les nostres Caixes als emirats? ¿Algú explicarà que es tracta d’una operació d’estat? De l’estat espanyol, naturalment, abonat a “la tradicional amistad con los paises árabes” que tant li agradava a Franco i que sempre ha cultivat el seu hereu, el periclitat rei d’Espanya que, a més, afirma ser “rei de Jerusalem”. No, no, parlar d’aquestes coses és de mal gust!

És curiós que s’apel·li a qüestions d’estètica o d’elegància quan surten aquests temes. A propòsit d’això ens ve a la memòria un cas de cinisme descomunal protagonitzat pel criminal de guerra Erich Priebke quan va ser descobert per un equip de la cadena americana ABC l'abril de 1994 a Bariloche. En sentir-se acorralat Priebke va acusar el periodista que l'entrevistava de "no ser un bon home" i de "no ser un cavaller". Com és difícil de creure, els facilitem aquest vídeo per tal que ho comprovin.

Erich Priebke va ser l'autor executiu de l'assassinat de 335 civils a Roma, a la massacre de les Foses Ardeatines. Va fugir d'Europa ajudat per la xarxa Odessa i va viure tranquil·lament a la ciutat argentina de Bariloche fins l'any 1994. Jutjat finalment a Itàlia, va ser declarat no culpable en primera instància perquè "complia ordres". L'escàndol majúscul d'aquesta sentència va donar lloc a una revisió del cas i Priebke va ser condemnat a presó perpètua. Però a causa de la seva edat se li va permetre que complís la pena en el seu domicili.

Actualment Priebke, amb 98 anys, surt sovint de casa seva per anar a comprar o per assistir a missa, com podran comprovar aquí.

Sí, som poc elegants, com la veritat.