MER-KHAMIS (Off stage)

Un actor ha estat assassinat. A molta gent l'importa una merda. Es deia Juliano Mer-Khamis, era el paradigma del compromís per aquests que es creuen progressistes i que no poden entendre ni acceptar una realitat que s'obstina a mostrar la seva cara més atroç.

Mer-Khamis era un actor i director de teatre i de cinema de nacionalitat israeliana i sang jueva i àrab. Fill d'Arna Mer, membre del Palmakh en la seva adolescència i de Saliba Khamis, àrab cristià dirigent del Partit Comunista d'Israel, Juliano era un clar exemple de les contradiccions d'una societat israeliana que admet -i s'exigeix- la crítica i el debat fins a extrems que poden semblar incomprensibles. Va continuar l'obra de la seva mare, que havia donat suport a la primera Intifada amb una alternativa fins aleshores inèdita adreçada als nens per enfrontar-se a Israel sense armes ni atemptats : la creació del Teatre de la Llibertat a Jenin. No cal dir que l'enfocament del teatre que dirigia Juliano i els seus plantejaments polítics desagradaven profundament amplis segments de l'opinió pública d'Israel i que ell mateix era percebut com una figura incòmoda. Però aquest rebuig no passava de la crítica política i ètica i no va suposar ni la seva persecució ni greus represàlies personals i professionals, prova que la societat israeliana és genuïnament democràtica en contrast amb la realitat d'una societat palestina tant o més complexa però infinitament més crispada i disposada a acceptar o practicar la intolerància per mitjà del silenci, el doble joc o el terror.

Per als fonamentalistes i els totalitaris que anhelen la destrucció d'Israel i professen un odi soterrat o desbocat contra els jueus, Mer-Khamis era una amenaça. Per a ells la diferència és un perill i el sentit crític una xacra execrable que cal eradicar. Juliano no els agradava perquè, pensés el que pensés, tenia sang jueva, nacionalitat israeliana i un pare àrab però cristià. El seu nom els era estrany, els seus costums insuportables, les seves declaracions intolerables. ¿Què es pensava aquell progre de merda? Quin dret l'assistia a apartar els nens del seu teatre del mestratge dels "savis" que preferien que es volessin dins d'un autobús ple de civils jueus? Com s'atrevia a estimular que els nens i les nenes compartissin un mateix escenari?

Juliano Mer-Khamis, com tots a la vida, va cometre errors. Probablement el seu error més greu no va ser posar Israel a la picota amb les seves crítiques sinó emmirallar la societat palestina amb la seva inquietant realitat convençut que l'ajudava. I, sí, l'ajudava, però no en el sentit que desitjaven els intolerants. El van insultar, el van amenaçar, va patir atemptats d'advertiment, van intentar cremar el seu teatre en més d'una ocasió, va haver de suportar la cancel·lació de representacions i que alguns pares sota pressió prohibissin als seus fills que continuessin col·laborant amb ell i el deixessin penjat poc abans d'una estrena. Ara fa dos anys al seu Teatre van estrenar una adaptació "palestina" de l'obra de George Orwell 'Granja Animal' (Rebel·lió a la granja- Animal farm). La versió va coure, i molt, perquè la Rebel·lió s'havia transformat en una Intifada i perquè, respectant l'esperit de l'obra d'Orwell, les crítiques es repartien a tort i a dret. Allò, probablement, va suposar la gota que va fer vessar el vas de l'exigua capacitat de tolerància, autocrítica i sentit de la ironia d'una societat palestina corsecada per la por a la llibertat.

'Muere a tiros un actor israelí en Yenín'. Aquest és el títol del breu article que el diari 'El País' dedica a l'assassinat de Mer-Khamis, com si hagués mort accidentalment en un tiroteig. Però no, Mer-Khamis no era només un actor israelià que passava per Jenin. Tenia un passat i, a més, va ser assassinat salvatgement per uns covards encaputxats que el van disparar a boca de canó mentre aparcava el seu cotxe al costat mateix del teatre que dirigia. ¿Era un inconscient o assumia que algun dia el matarien?... Ho sospitava. "Seria molt trist que després de tot el que he fet pels joves del camp de refugiats de Jenin em matés una bala palestina". "Ser lliure vol dir poder qüestionar, ser lliure vol dir poder expressar-te lliurement, ser lliure és deslliurar-te d'entrada de les cadenes de la tradició, la religió, el nacionalisme; només després d'això pots tirar endavant".

És cert que el teatre és un verí letal i dolç. Astrov, Cassio, Mercuccio, l'Enemic del Poble... Tots, cap, algun? Tant se val! Juliano Mer-Khamis ja no és aquí. El desassossec dels covards i una onada de bilis negra han esborrat les seves rèpliques.

Dos homes proven de distingir el que resta d'ell i no el veuen. I no sabem què pensen ni a quin costat del guinyol situar-los. I no sabem què veurà i què pensarà d'aquí uns anys el seu fill petit després de presenciar el seu assassinat. Mer-Khamis se sentia un ciutadà del món enamorat i ferit per un bocí de terra pertorbadora on el món es debat entre la ciutadania i el sotmetiment, on la compassió és un luxe i els herois tristos són expulsats de l'escenari. Potser no haurà servit de res ni una sola de les seves quimeres. El que és segur és que si els seus assassins creuen que a partir d'ara no els molestarà i que la seva mort servirà d'escarment, s'equivoquen. Fa segles Shakespeare va donar veu als innocents, a la consciència i a la culpa. Des d'aleshores els seus laments venen d'entre caixes, fora d'escena, i es fan escoltar. La veu de Mer-Khamis s'afegirà al cor. La sentiran els seus assassins. I els insensats, i els escèptics. La sentirem tots.