Abdennur Prado és un cristià que es va convertir a l'islam. Si hagués estat al revés la seva vida correria perill o potser "ja hauria tingut el seu 11-M". Com deuen saber, Prado va de musulmà moderat i multicultural i això a les administracions progres els dóna un gustet immens. És el candidat perfecte per ensenyar a les visites : un espanyol -accidentalment català-, musulmà, dialogant, jove i ros. A aquest compendi de virtuts se l'havia de subvencionar generosament per mitjà del seu xiringuito, la Junta islàmica de Catalunya, formada segons diuen per musulmans catalans. No diuen quants són però ens temem que són ell i el cabo i que als imams radicals que poblen el nostre país i l'omplen de burques i soflames antidemocràtiques ja els està bé que Prado endolceixi els conflictes fent declaracions públiques amb cara de bon noi i sabent què cal dir i què cal callar. Però el passat dia 23 Abdennur Prado va tenir una pujada de bilirubina i va escriure una entrada incendiària al seu bloc titulada "Tendrán su 11-M" dedicada als parlamentaris espanyols que van votar a favor d'intervenir a Líbia per evitar que Gaddafi continuï massacrant impunement la població civil. La cosa va transcendir perquè Webislam -invent subvencionat encara ara pel govern espanyol i fins fa poc per La Caixa- va reproduir orgullosament l'exabrupte. Ens imaginem la cara dels subvencionadors del ministerio de Asuntos Exteriores llegint la frase "Y vosotros, los 336 que han votado a favor de la guerra, en el Congreso de los Criminales (honor a los 3 resistentes que votaron en contra, émulos de Lot en la Sodoma de la guerra)". Pel que sembla va haver un festival de telefonades i Webislam va retirar l'article malgrat defensar que Prado va ser malintrepretat. Sí, sí... "Tendrán su 11-M. Tal vez no hoy ni mañana, tal vez en la otra vida,...". Ja, tal vez, o no, però per més que faci notes d'aclariment tots sabem què és una amenaça, especialment venint d'una religió que sovint s'imposa per la força, la pressió o l'amenaça. ¿Que els nordamericans no aproven la construcció d'una gran mesquita a la zona de les Torres Bessones? : amenaça (els musulmans dels EEUU s'aixecaran i el país viurà en una mascletà permanent); ¿que a França volen prohibir que les nenes vagin cobertes a escola? : amenaça (els musulmans de França s'alçaran). ¿Què a Jerusalem es fan excavacions a la zona del Temple? : amenaça (aldarulls amb morts i acusació al govern israelià de voler profanar les mesquites del mont del Temple). ¿Que detenen un delinqüent reincident que, casualment, és musulmà? : amenaça (aldarulls a Salt perquè la policia és racista). I així anar fent, i així els governants anar callant i fent concessions i fent-li de franc la campanya electoral a l'extrema dreta.
La primera secció del blog d'Abdennur Prado està dedicada al "Pensamiento islámico", un oxímoron tenint en compte la capacitat de pensament del seu autor i les perles que hi vessa. Vegi's si no :
"El caso de Palestina es uno de los casos más flagrantes de genocidio en marcha en estos momentos en el mundo".
"No me extraña que Michael Hardt y Antonio Negri sitúen a los árabes a la vanguardia democratizadora".
"La lengua castellana es la lengua de la revelación, la lengua que hablaron Adán y Eva al salir del paraíso, la lengua a través de la cual Al-lâh se nos dirige. No es ya la lengua del imperio, sino aquella a la que tradujeron sus versos los poetas quechua y aymara, la misma en la cual Teresa de Jesús y Juan de la Cruz volcaron las místicas judía y musulmana".
Muy bien hablao! Aquestes mostres de profunditat i cultura deuen haver commòs les autoritats espanyoles i l'anterior administració catalana -especialment el negociat del senyor Carod-Rovira-, que en el decurs dels anys han subvencionat aquest prodigi de lucidesa amb centenars de milers d'euros dels nostres impostos. Ignorem si la seva afirmació relativa a que els salvatges atemptats de l'11-M no eren de caire gihadista puntua doble.
Abdennur Prado, a més de ser el president de la Junta Islàmica de Catalunya és el director del Congreso Internacional de Feminismo Islámico (un altre oxímoron generosament subvencionat). És curiós que un congrés feminista sigui dirigit per un home. Però l'Abdennur Prado ho deu fer molt bé, perquè una musulmana feminista que es diu M. Laure Rodríguez Quiroga ha sortit a defensar-lo a Webislam atribuint les crítiques contra Prado a l'islamofòbia. El títol de l'article és impagable : Abdennur, lleno eres de gracia.
No és una broma nostra, que consti. Aquesta pantomima permanent suscita l'admiració dels mitjans de comunicació progres i la dels actuals governants espanyols que no dubten a posar-los com a exemple de la Alianza de Civilizaciones. I això té un preu que paguem amb els nostres diners i que pagarem durant molt de temps si renunciem a lluitar per la democràcia... i pel sentit del ridícul.
La diferència entre un escriptor que, tot i no ser una bellíssima persona, va esborronar-se davant l'absurd i la brutalitat que va envoltar l'assassinat de la família Clutter el novembre de 1959 i la reacció de personatges del nostre país que fan dir-se periodistes davant l'assassinat esfereïdor de la família Fogel d'Itamar, és que el primer, Truman Capote, va escriure A sang freda, un relat demolidor, una lliçó magistral de periodisme i de literatura que va commoure una generació i que encara ens trasbalsa, mentre els nostres activistes de l'odi han escrit pamflets antisemites plagats de tòpics embrutidors que trinxen la veritat, la justícia i la misericòrdia.
¿S'imaginen un titular tan brutal i escandalós en els principals diaris espanyols? No, és clar. En primer lloc perquè es partiria del fet que la família assassinada són persones, són víctimes innocents i que l'apunyalament de cinc membres d'una família aprofitant que dormien, inclosos nens d' 11 i 3 anys i un nadó, no es consideraria en cap cas un fet bèl·lic sinó un vil i covard assassinat a sang freda, al marge del posicionament que cadascú pugui tenir respecte un conflicte concret. En segon lloc, perquè els responsables del diaris (editors, directors, caps de secció, etc) saben que la Fiscalia de l'estat entraria en acció immediatament i que les conseqüències legals, polítiques, comercials i econòmiques serien gravíssimes. Però quan les víctimes són jueves la cosa canvia.
Volem centrar-nos en com ha tractat el crim d'Itamar el diari espanyol La Vanguardia, propietat d'un "grande de España", el conde de Godó, un individu amb molt de passat i unes magnífiques relacions amb rei d'Espanya (que també es fa dir "rei de Jerusalem"). El tractament d'aquesta notícia de La Vanguardia mereix una analisi a les principals universitats i laboratoris d'idees per demostrar fins a quin punt la judeofòbia està arrelada a la nostra societat i és exhibida amb total desvergonya.
El titular -"Un desconocido grupo palestino reivindica el atentado contra una colonia judía"-, eludeix el fet central : l'assassinat a sang freda d'una família que dormia a casa seva. Cosifica a la família fent-la passar per "una colonia judía" i decanta el lector a prendre partit i "comprendre" que aquestes coses passin perquè com tothom sap els "colons jueus" són la suma de dos mals a eradicar. Acte seguit La Vanguardia publica un comunicat d'una organització terrorista on es justifica i s'enalteix el crim amb frases com :
"Esta operación heroica es parte de la respuesta natural a las masacres de la ocupación fascista contra nuestro pueblo en Cisjordania y la franja de Gaza".(lletra en negreta de La Vanguardia)
La facción señala que "gracias a la ayuda de Dios" uno de sus "combatientes" logró entrar en la casa en el asentamiento de Itamar, en el norte del territorio ocupado de Cisjordania, y "matar a todos los que se encontraban dentro en torno a las 01:15" hora local (23:15 GMT).
"El combatiente confirmó que mató a los cinco que estaban en la casa, y la ocupación sionista (Israel) confirmó el ataque", agregó.
Luego pudo "regresar" a un punto no especificado gracias a la "protección divina", pese a que "justo después de la operación numerosas fuerzas de la ocupación sionista se desplegaran en su búsqueda".
La octavilla incluye una advertencia: "Le decimos a los criminales de la ocupación que sus crímenes no quedarán sin castigo".
¿S'imaginen que La Vanguardia publiqués un comunicat d'ETA justificant un atemptat i, a sobre, no introduís cap comentari condemnant l'atemptat i rebatent el comunicat? No, ni tampoc no ho faria amb un grup terrorista islàmic que reivindiqués Ceuta i Melilla, per posar dos exemples. Però quan es tracta de jueus no només publica el comunicat sinó que també evita parlar d'assassinat com a posicionament propi. Només el cita posant-lo en boca del primer ministre palestí : "Salam Fayad, condenó por la mañana en declaraciones a Efe el asesinato y defendió la resistencia popular no violenta".
La notícia va ser penjada al web de La Vanguardia a les 15.56 del dissabte 12 de març. La immensa majoria dels comentaris dels lectors eren d'indignació pel to del tractament; un d'ells es demanava si allò ho havia escrit algun membre de la jihad. Curiosament des de les 13h del diumenge 13 de març és impossible llegir els cometaris i, per descomptat, escriure'n un.
¿Però qui signa aquest pamflet de La Vanguardia? El signa "Gaza (EFE)". Increïble! Un crim succeït a Cisjordània es narra des de Gaza, paradigma del diàleg i l'objectivitat. I a sobre està signat per l'agència EFE que no té corresponsal a Gaza! Poden comprovar-ho en el llistat de les delegacions internacionals que EFE publicita al seu web. ¿Sabien que l'agència EFE depèn del govern espanyol? Doncs mirin, sí. Els seus caps són nomenats pel govern i la seva dotació econòmica la paguem entre tots. ¿Destituïran el president o la directora de l'agència per emetre una notícia que enalteix el terrorisme i el racisme? Ho dubtem i, per descomptat, ens demanem quin control tenen els seus caps sobre les notícies que surten de Gaza -on no hi ha corresponsal- i qui està escrivint el que li surt dels collons impunement.
El lema d´EFE és "la primera agencia de noticias en español y la cuarta del mundo, con más de setenta años de trayectoria que avalan su imparcialidad, su potencia, su credibilidad y su inmediatez". Són tan imparcials i creïbles que no tenen una hemeroteca pública perquè podríem esgarrifar-nos amb els seus comunicats pronazis dels anys 40 i amb les notícies que van anar publicant durant el franquisme. I és que l'agència EFE va ser creada el gener de 1939 a Burgos en els despatxos de Propaganda del Movimiento i es diu EFE perquè aquesta és la inicial de Falange, partit únic, feixista i antisemita, que va governar Espanya al costat de Franco i del que provenen molts polítcs, jutges i periodistes espanyols "de dretes i d'esquerres". Entendran que per més que els concedissin el premi Principe de Asturias de Comunicaciones y Humanidades l'any 1995, la judeofòbia la duen enganxada com un moc en la seva pròpia essència.
Ens hem centrat en com ha plantejat aquesta tràgica notícia La Vanguardia, un diari conservador. Però com ho ha fet el gran diari espanyol de les esquerres : El País? La nostra companya Miraculosa Miró en el seu blog analitza magistralment una notícia-libel publicada a El País on Ana Carbajosa s'esforça en deshumanitzar les víctimes situant-les en "un asentamiento habitado por algunos de los colonos más fanáticos y violentos". No s'ho perdin.
No estem parlant de política, no volem imposar-li a ningú que renunciï al seu punt de vista pel que fa al conflicte arabo-israelià. Només parlem de decència humana.
Si l'aliança de civilitzacions és això, què deu ser la barbàrie?
Aquesta és la nostra entrada número 100. Per variar serem breus. Hem triat aquest acudit per explicar que l'enveja sol ser el sentiment de fons que alimenta l'odi cap a Israel i també cap al poble jueu. Haver sobreviscut a segles de persecucions, haver aconseguit fundar un estat just després de la shoà que malgrat l'assetjament sistemàtic tira endavant, consolida la democràcia i és capdavanter en les arts, les ciències i el desenvolupament deu desesperar a aquells que l'únic que poden oferir als seus pobles és la superstició, la por, la desigualtat i la intolerància.
Potser avui algun amable lector es disgustarà amb nosaltres i ens reprendrà amb un “Sí, ja ho sabem, en Sellarès és un vividor, però és el nostre vividor!”. No saben fins a quin punt ens doldria violentar la delicada sensibilitat d’algun patriota amb amnèsia intermitent o tocar-li el que no sona a alguna patum. Dit això, passem a l’assumpte que ens ocupa sense més preàmbuls.
Miquel Sellarès fa dècades que viu del pressupost públic, de canongia en canongia, a compte de vells mèrits, com haver participat en la fundació de Convergència l’any 1974 o haver format part com a Director general de Seguretat Ciutadana de l’equip transversal comandat pel conseller Macià Alavedra que a inicis dels 80 va desenvolupar el projecte de la nova Policia de Catalunya. En aquest càrrec va durar vuit mesos a causa d’unes declaracions inoportunes; o sigui, per boques, una de les seves característiques més destacades i del tot incompatible amb la discreció que exigia el seu càrrec. Sellarès va ser nomenat i rellevat, va percebre el seu salari i la seva destitució no va suposar cap escàndol ni cap degradació personal. Hi ha centenars de càrrecs que han estat rellevats quan qui els va nomenar ho ha considerat oportú i cap d’ells s’ha dedicat a proclamar la seva transcendència històrica i a reclamar-nos (i aconseguir) reconeixements i privilegis com ho ha estat fent Sellarès durant trenta anys.
El 2003 Sellarès va contribuir decisivament en la campanya “Carod president”. Com a resultat, Carod no va ser President però sí Conseller en Cap i ERC va obtenir uns resultats excepcionals. Sellarès va ser premiat amb el seu nomenament com a Secretari de Comunicació de la Generalitat, però va ser destituït passats dos mesos, novament per boques... i per il·lús. Els “companys” del PSC se’n van desempallegar filtrant un projecte seu que consistia en controlar els mitjans de comunicació afavorint o perjudicant grups mediàtics amb favors, maniobres i subvencions. I és que en Sellarès va caure en la visceral i hispànica temptació de “l’ara manem nosaltres” i es va trobar de facto amb la resposta socialista del “no, vosaltres no; nosaltres” que va comptar amb la col·laboració entusiasta del Grup més amenaçat (el Godó-La Vanguardia), i amb la corredoria convergent disposada a posar-lo en el seu lloc i passar-li vells comptes pendents. Miquel Sellarès és un faixador de ring d’extraradi impotent davant la floritura jesuítica i la maniobra sibil·lina. En cas de duel, mai no triaria el floret, més aviat es decantaria per la destral de sílex.
L’home, però, no va caure en la misèria i va mantenir la seva canongia més sucosa, iniciada en temps de CiU : la presidència de la Fundació del Centre de Documentació Política (CDP), un invent inicialment privat que consisteix en fer resums de premsa de copy paste a preu d’or per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona, els seus inexplicables contribuents. L’arribada del segon Tripartit, amb el seu vell amic Carod-Rovira com a Conseller de la Vicepresidència (o com a Vicepresident o com a Conseller en Cap in pectore) va suposar una mena d’epifania de l’untada còsmica. Així tenim que l’amic Sellarès, cultivant la intriga folletinesca i el loock el espia que me amó ha estat el rei hiperactiu de la subvenció pública i de la paradeta virtual :
- President de la Fundació del Centre de Documentació Política. - Cap del Centre d’Estudis Estratègics. - Director de la revista Debat Nacionalista. - President de l'Opinió Catalana. - President de la revista i de l’Associació Tribuna Catalana.
Caram!! ¿Estem parlant d’un prohom, d’un referent històric de la construcció nacional que passarà a la posteritat per dur-nos a la independència? Doncs... no! Parlem d’un senyor grassonet i pavero que es passa de llest, especialista en relliscades i en viure dels nostres impostos potinejant en els seus laboratoris de la conxorxa. De vegades fins i tot utilitza Israel a conveniència com una eina. I, mirin, ens toca els nassos que algú s’aprofiti de la Independència de Catalunya i d’Israel per tirar de la rifeta.
Un informe demolidor de la Sindicatura de Comptes ha revelat el desgavell amb què Sellarès administra la Fundació del Centre de Documentació Política, subvencionada sense concórrer a concurs públic amb gairebé DOS milions d’euros que van a parar a un compte personal que ell administra com si es tractés de la seva economia domèstica i que no quadra amb els balanços de la Fundació. Quan la cosa s’embolica s’autoconcedeix un préstec a través del seu Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i tan amples! L’informe de la Sindicatura de Comptes exposa clarament que això no ho pot fer, qüestiona la viabilitat de la Fundació donat que tot i la subvenció més que generosa “la Fundació presenta des de fa anys uns fons propis negatius”, el darrer consistent en 165.000 euros de dèficit, i denuncia altres pràctiques del tot irregulars, com per exemple saltar-se el pagament de l’IVA o pagar els seus empleats per sobre del conveni que regeix el personal dependent de la Generalitat, premiant-los, a més, “la puntualitat i l’activitat” com si ser puntual i treballar fos un fet excepcional i com si Sellarès fos un empresari pròdig que administra alegrement els seus diners. Denuncia la Sindicatura el caos comptable i remarca que "falta la justificació de la motivació de la despesa als rebuts de restaurants" (sic). A més, la Fundació va rebre just abans de les darreres eleccions una subvenció complementària de 241.500 euros per renovar el seu servei informàtic, que deu ser descomunal si tenim en compte que ja va rebre una subvenció de 191.000 euros l’any 2004 amb idèntica finalitat. Curiosament l'informe de la Sindicatura remarca que "el fons dotacional no coincideix amb l’aportació inicial. D’acord amb la Memòria, la diferència ve donada per la valoració de les aplicacions informàtiques. La Sindicatura ha demanat la seva composició i no s’ha obtingut".
Salvant els mèrits del passat remot de Miquel Sellarès, ens demanem quina utilitat té la seva Fundació i el seus resums diaris de premsa i per què els catalans hem de pagar-li un sou de 106.000 euros anuals via Generalitat. ¿Té algun dossier incòmode sobre algú, és molt bo explicant acudits, domina l’art de la hipnosi? En tot cas no tenim pas la sensació que els seus reculls de premsa puguin ser gaire rigorosos si tenim en compte els seus panegírics dels darrers anys sobre Montilla. Tampoc no ens sembla una persona particularment discreta ni lúcida ateses no només les seves accions sinó també algunes declaracions. Per exemple :
- “En aquests moments, vull reflexionar durant sis mesos sobre l’acord. Jo vaig aconsellar Carod-Rovira que nosaltres pactéssim amb l’esquerra. I per què? Segur que amb els amics, amb els patriotes i amb la bona gent de CiU, no haguéssim tingut tants problemes amb la qüestió nacional. Però havíem de fer una funció històrica: CiU cobria un centre catalanista i nosaltres havíem de fer l’Esquerra nacional”.(Molt bé, nano, ets un estratega de nassos!)
- “Necessitem no sols els mitjans públics sinó els privats. Que l’operació de rellançament del diari Avui sigui un èxit i que el grup Comit sigui un èxit. Que hi hagi unes cadenes privades amb un contingut nacional català”.(Estem impressionats amb els resultats!)
- “I com a consell a la gent jove, els dic que no siguin uns buròcrates funcionaris al servei de la política. A nosaltres ens va tocar passar per interrogatoris, la presó, i ho hem superat. Ara, el màxim que poden perdre és el sou i el cotxe oficial”. (A sobre es permet donar consells ètics a la mainada utilitzant la lluita antifranquista)
- “Aquí hi ha una cosa que no s’ha explicat bé. Jo no sóc un home sense feina. Es crea una oficina de suport a Carod-Rovira feta per professionals, alliberats i a sou. Però jo pretenc donar-li el suport que calgui sense cobrar ni un duro. No vaig ser mai un professional d’en Pujol i no ho seré de ningú. Si mantinc aquesta actitud dura a l’hora de fer política és perquè no en depèn el meu sou.Quan la lletra del pis l’has de pagar de la política, estàs llest”.(Una visió molt curiosa del que és “fer política” i del que significa “no cobrar ni un duro”. De què depèn els seu sou?)
-“En Marín sap que la meva sortida em va suposar un alliberament i que jo tinc molt a veure amb el seu nomenament, sense ser ell el primer candidat. Interessava molt que qui em substituís fos clarament un home Carod, però molt diferent a mi. Aquest noi sap maniobrar més que jo; i per això l’hem posat".(“Em deus un favor, noi!” I sí, va ser generosament recompensat)
- “Cal defensar com a líders a Catalunya TV3 i Catalunya Ràdio, i cal col·locaral darrere una indústria audiovisual potent, defensar empreses com MediaPro”. (Hem estat en mans de gent que pensava i feia coses tan encertades!)
- “Jo el 23-F anava amb una pistola amb 18 bales i de por sí que en vaig tenir, perquè si arriben a venir al Palau no sé què hagués passat... Estava amb una colla de gent que volíem emportar-nos el president Pujol”. (Per sort, Pujol no va fugir. Només ens hauria faltat això)
- “Hi ha tota una generació que s’ho ha trobat tot fet. No saben que aquestes llibertats, d’individuals moltes però de col·lectives molt poques, han costat molt. I jo vaig estar a prop de la lluita armada en certes etapes de la meva vida; vaig anar a Israel, fins i tot, a fer cursos de coses rares…”(De debò? Com ara què, falafels de mandarina?)
Ara en Sellarès escriu articles adulant el conseller Puig i recomanant-li que “consulti més als especialistes del país que han fet possible el model policial català”. No estarà parlant d’ell, oi? És que sona a propera passada de safata a veure què cau.
Ens fa l’efecte que ja n’hi ha prou d’haver-li de pagar els serveis prestats. L’únic que probablement li deu el país a aquest personatge en busca d’un autor és una novel·la costumista. Ara que farà 65 anys, podria jubilar-se. Esperem que s’hagi donat d’alta a la seguretat social.
