CAT JAZEERA

La creació d’una televisió pública catalana i en català va ser una de les decisions més encertades i valentes del President Pujol. Va ser un acte d’estat. Posar en dubte des del poder la seva existència, el seu caràcter de servei públic, la seva catalanitat o una dotació econòmica que garanteixi la seva digna supervivència suposaria un pas enrere descomunal en els àmbits de la normalització lingüística i política de Catalunya. TV3 té molts enemics i, també, molts mals amics disposats a menystenir-la, ofegar-la i privatitzar-la.


TV3 va iniciar el seu camí amb tota mena de traves, començant per la negativa de TVE -aleshores monopoli televisiu- a cedir-li els repetidors i les connexions a la xarxa -pagant, naturalment-. Malgrat tots els entrabancs, l’aventura va tirar endavant i ho va fer amb un equip jove i entusiasta i amb una imatge menys encarcarada i força moderna. Passats pocs anys aquells que havien provat de ridiculitzar que en una pel·lícula del far west un pistoler digués en català la cèlebre frase "yo de ti no lo haría, forastero", van haver d’empescar-se altres insídies.


Avui TV3 compta amb molts professionals brillants i honrats i continua sent tant o més necessària malgrat haver anat acumulant vicis de tota mena, entre d’altres, una tendència al gegantisme injustificable si tenim en compte els avenços tecnològics dels darrers quinze anys, externalitzacions sovint innecessàries o sospitoses adjudicades a dit a canvi de favors, corruptel·les disfressades de cursets i autopromocions de tota mena, i una burocratització paulatina i reblada fins l’absurd pels governs tripartits que l’ han encarit més i més i que dificulta el funcionament i la presa de decisions operatives d’una directiva que en principi hauria de comptar amb la confiança professional de qui la nomena i dels organismes que la ratifiquen. Parlem de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA, un garbuix administratiu compost per un Consell de Govern, un Consell Assessor de Continguts i de Programació i una Comissió de Control.


Qui presideix ara mateix aquest desori és Rosa Cullell, històrica delegada per esbandir institucions interessants per al poder, la principal característica de la qual és l’absoluta submissió cap als qui manen -sigui qui sigui-. El cap de l’actual Consell de Govern -el Politburó en miniatura per representar els partits parlamentaris i "garantir" el bon govern i l’equitat democràtica- és Enric Marín, un individu tirant a llefiscós imposat pel Tripartit després de perpetrar una maniobra tan impresentable com ara canviar una llei a mitja negociació per tal que ocupés un càrrec que, per llei, no li corresponia. Si algú no recorda qui és Enric Marín l’informem que es tracta d’un periodista que passava per ser mooolt demòcrata i que un cop va ocupar un alt càrrec a la Generalitat via ERC va tenir un comportament vergonyosament antidemocràtic amb motiu del cas de l’enfondrament del barri del Carmel -del qual sembla que ningú se’n recordi- que ell, des del seu càrrec, va intentar ocultar, va manipular i va fer tots els possibles per impedir que la premsa s’apropés al lloc dels fets. Per cert, aprofitem l’avinentesa per felicitar efusivament una altra honorable membre del Consell de Govern, la senyora Anna Balletbó, històrica militant del PSC i jubilada anticipadament per TVE -amb indemnització esplèndida malgrat haver-hi estat contractada poc temps- per la nova indemnització de 7,4 milions que rebrà de l’Ajuntament de Barcelona per l’expropiació d’un edifici històric i de màxima utilitat pública que, casualment, és de la seva propietat. Un nou acte de justícia, com no podia ser d’altra manera. El socialisme català té aquest detalls impagables.


Però el que pot demolir TV3 per implosió és l’entramat dels seus Serveis Informatius, un grupuscle enquistat i amb un poder immens entestat en pervertir una de les funcions fundacionals de la casa, la de servei públic, amb tota mena d’abusos i privilegis mitjançant l’agitprop més barroera. Aquesta anomalia democràtica va començar a covar-se a mitjans dels anys ’90, amb CiU al poder i ha arribat al paroxisme en els set darrers anys. Només va faltar que un diputat del PSC, Joan Ferran, que freqüentment oficia de bon grat de doberman, deixés anar, com qui no vol la cosa, que a TV3 i Catalunya Ràdio hi havia massa crosta nacionalista per provocar una purga a l’estil soviètic que va emmudir o foragitar les poques veus dissonants que encara quedaven. Només calia aquell gest per instaurar una particular Era del Terror, un dels sagraments revolucionaris més preats… "Y en eso llegó Marqueta"!


Rosa Marqueta és al periodisme el mateix que la guillotina als analgèsics. És la versió catalana de Maria Antonia Iglesias, aquella energúmena que li va etzibar a Pilar Rahola que era "una judía sionista que predica el terrorismo militar" i que anys enrere havia exercit de sinistra comissària política del PSOE als Serveis Informatius de TVE. Aquests dies, com sol succeir en totes les campanyes electorals, els periodistes de la Corporació manifesten públicament la seva oposició als blocs electorals, pràctica certament anòmala en un país normal i inequívocament democràtic que ha estat imposada a petició de TOTS els grups parlamentaris. I és que els partits parlamentaris saben que la primera anomalia democràtica és el segrest de la informació lliure als mitjans públics per part d’una mena d’elit de revolucionaris de saló, radicals, antioccidentals i antisemites. No cabia esperar altra cosa després del nomenament de Rosa Marqueta com a Cap d’Informatius, de Joan Salvat -conegut trotskista- com a cap de Documentals i del reforçament de Joan Roura, sotscap d’Internacional, que ha creat una mena de comando activista dedicat en cos i ànima a demostrar-nos les bondats de l’islam, la perversitat d’Israel, la inviabilitat de la democràcia parlamentària i de l’economia de mercat i les virtuts de tota mena de ONGs tèrboles i moviments alternatius que sempre que han arribat al poder han devastat el país que els ha hagut de sofrir.


Tot això seria passable si aquests individus sufraguessin les seves desbarrades amb els seus mitjans editant una revista de barri, un blog o un canal televisiu d’Internet, però són els responsables d’informar a tots els catalans amb els nostres impostos. L’historial dels despropòsits de Joan Roura és interminable; valguin a tall d’exemple les seves declaracions del 16 de maig d’enguany a El Punt on, fregant el deliri, afirma que les forces internacionals han matat un milió d’iraquians -cosa absolutament desmentida amb dades fefaents-, reclamant que es faci el mateix amb Israel, justificant el terrorisme de Hamas i pontificant que "Israel serà un estat àrab més que es dirà Palestina i on viurà una minoria important jueva". De debò? I què en faran amb la resta d’israelians que no acabin formant part d’aquesta minoria important? Com pot ser que aquest individu amb una ideologia tan determinada i poc democràtica i amb un odi tan manifest cap a Israel sigui el responsable de la informació sobre l’Orient Mitjà a la televisió pública de Catalunya?


Sovint parlem dels lobbys econòmics o financers que acaben decidint com serà la nostra vida. Això també es un lobby. Creen opinió manipulant la informació i ens venen alternatives polítiques minoritàries i totalitàries servint-se d’un mitjà públic sense haver passat per les urnes. Fins i tot en les estadístiques del CAC es detecta aquesta anomalia. A la pàgina 36 d’aquest Estudi del Consell Audiovisual de Catalunya un gràfic ens mostra com entre els anys 2003 i 2005 als Telenotícies de TV3 el temps destinat al conflicte de l’Iraq i al "conflicte entre Israel i Palestina" (sic) va ser el 5,9% i l’ 1,2% respectivament i, sumats, el 42% del temps dedicat a informació internacional!! Això sense comptar els debats, documentals, reportatges, etc. Tots recordem el caire ideològic que van adquirir aquestes hores d’informació, aprofitant el descontentament i l’oposició popular a una intervenció armada a l’Iraq que, en general, compartim. Les hores dedicades a aquests dos temes són sensiblement superiors a les destinades a temes com l’Estatut, els atemptats de l’11 M, l’enfondrament al barri del Carmel, el Fòrum de Barcelona, la immigració i a : economia, medi ambient, conflictes socials, treball, sanitat, ciència i tecnologia, educació i ensenyament, meteorologia i el transit.


¿Què podem esperar d’uns serveis informatius que a penes informen sobre Europa, tret dels assumptes de tipus burocràtic i conflictiu dels organismes oficials? Rebem més informació relativa a les societats marroquina o paquistanesa que sobre l’holandesa, la danesa o, per descomptat, la canadenca, la xilena o l’argentina. El cas és ometre qualsevol dada sobre societats semblants a la nostra, no fos cas que pensessim que malgrat tots els problemes són les que garanteixen millor els drets fonamentals. ¿No han vist mai aquell documental anglès que han emès repetidament i que prova de demostrar que la sharia no està tan malament i que és una forma de justícia ràpida i eficient que el poble pot entendre?


¿De debò algú pot confiar que aquests Serveis Informatius informin lliurement i equitativament sobre una campanya electoral? Fins i tot amb els feixucs blocs electorals imposats són capaços de fer una exhibició de manipulació creativa amb comentaris, descripcions i imatges selectives per afavorir o perjudicar els candidats que els dóna la gana. ¿Qui pot oblidar aquell impagable bloc dedicat a Xavier Trias a les passades eleccions municipals? Breu descripció : pla de Trias parlant al públic. Contraplà d’unes vint persones d’edat avançada assegudes en cadires plegables escoltant-lo en un espai a l’aire lliure semidesert. Pla de Trias parlant i la càmera fa un lent recorregut cap al terra de la tarima on podem veure una caca de gos. Si senyor, amb dos collons!


Aquests dies hem sentit com es queixaven perquè no podien obrir un telenotícies informant que el President Montilla no es presentaria a les properes eleccions perquè "no es pot parlar dels partits fora de l’ordre i el pes parlamentari establert", però han aprofitat tot el procés d’eleccions al Palau de la Música per acusar CiU de corrupció, saltant-se els tribunals de justícia i el dret a la presumpció d’innocència, oblidant els imputats reals i confessos del cas, la creme de la creme de la societat catalana que figura que no va adonar-se de l’espoli -inclosos insignes socialistes i banquers-, callant la implicació de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat en operacions vergonyoses de requalificació irregular i, per descomptat, cobrint amb la boira de l’amnèsia interessada l’allau de casos de corrupció i finançament il·legal dels partits del govern. El súmmum va ser aprofitar el bloc corresponent a Iniciativa per fer sortir els ex fiscals Mena i Villarejo, els Tonetti de la progressia, acusant CiU de ser el partit més corrupte de la història d’Espanya!! Aquests dos senyors que van voler processar i tancar a la presó a un president de la Generalitat durant una campanya electoral, callen que si algú ha anat a la presó ha estat gent de la dirigència del PSC i del PSOE per finançament il·legal i per terrorisme d’estat. Villarejo, el campeador que no va fer res com a fiscal anticorrupció en plena època Gil y Gil o quan els delinqüents del cas Gürtel campaven tan amples, ara es treu de la màniga un hit parade de la corrupció fet a mida de les seves paranoies. És el mateix Villarejo que ha perpetrat un manicomial Codi Ètic de la policia de Catalunya i no ha piulat sobre les responsabilitats polítiques, morals i penals dels qui li paguen el sou pel que fa als cinc bombers de la Generalitat morts cremats per la negligència criminal d’uns comandaments de la Conselleria d’Interior que van convidar el responsable operatiu de l’incendi a anar a dinar a càrrec del contribuent i a desconnectar el seu telèfon mòbil com ho van fer ells per endrapar més tranquils, mentre el caos i la desgràcia provocaven la pèrdua de la vida de cinc homes joves que estaven en el seu lloc complint amb la seva obligació. Van anar a dinar desplaçant-se amb un helicòpter que no va poder socórrer aquells homes perduts enmig de l’infern.


No, no ens ho explicaran, tot això, els Serveis Informatius d’una televisió pública que es vanta d’haver passat amb matrícula d’honor la connexió internacional i la logística informativa de la visita del Papa a Barcelona ocultant que va ser Mediapro l’encarregada de fer-ho. Efectivament, Mediapro, el holding de Jaume Roures, va produir i emetre la visita del Papa tant a Santiago com a Barcelona servint-se d’una petita productora associada, Overon. Un detall : a Galícia com a mínim es va fer la comèdia d’adjudicar la cobertura per concurs i en va ser l’elegida, malgrat ser l’oferta més cara, concretament de 394.471 euros. Sobre la cobertura de Barcelona no se sap quan s’ha pagat i no consta cap concurs d’adjudicació. No deixa de tenir la seva lògica, donat que Jaume Roures des de fa anys és qui manega a plaer una proporció escandalosa del pressupost de TV3. Això tampoc no ho explicaran els Serveis Informatius perquè Roures és de la mateixa corda ideològica i sap premiar favors i silencis.


La nostra Televisió Pública no ens informa sobre l’abast brutal de la crisi ni sobre quina és la situació real de la Generalitat en aquests moments, per això no ens ha fet saber cap notícia sobre l’aturat que es va suïcidar en públic a l’Hospitalet i han ocultat que les farmàcies de Catalunya no cobren de la Generalitat des del mes de juny i que cap Caixa els ha volgut concedir un crèdit-pont perquè la solvència de la Generalitat ara per ara és zero. Potser han pensat que explicar-nos aquests petits detalls podia comportar greus conseqüències per als seus interessos de periodistes revolucionaris : ser remoguts dels seus llocs privilegiats, un esclat social incompatible amb les seves inútils receptes ideològiques, una devallada electoral cataclísmica dels amos que els riuen les gràcies, que ningú compri uns bons de la Generalitat amb el mateix valor real que els bitllets del Monopoly,…


Amagar dades tan importants i encobrir la injustícia no només no és progressista, és profundament reaccionari i antidemocràtic. Sostenir en la cúpula dels serveis informatius d’una Televisió Pública un grupuscle fanàtic i totalitari és insostenible. No ens ho podem permetre, no ens ho mereixem.


Dediquem aquest article a Joan Roy, Z"L, mort el passat dia 23. Periodista, patriota, amic d’Israel i fundador de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel (ACAI). Va ser purgat de TV3 a primers de 2004 tan bon punt el govern Tripartit va prendre possessió de la Televisió Pública de Catalunya. TV3 no el va recordar amb motiu del seu traspàs.
La seva lluita no serà endebades.


Visca Catalunya! Visca Israel!