UN CAVALLER ARAGONÈS

Es diu Raúl Vicente. Volem que es recordi el seu nom. Volem que no s'oblidi la seva lliçó de modèstia, de noblesa, d'eficiència i d'honestedat ara que recordem que fa un any cinc bombers de la Generalitat de Catalunya van perdre la vida a causa de la frivolitat d'uns responsables més propers al comissariat polític que al servei públic, a la politiqueria nefasta d'un govern d'indocumentats i a la supèrbia i la covardia d'uns comandaments oficials dels nostres bombers que ens volien fer creure que eren una mena d'elit internacional incontestable. Aquest home, aquest Senyor, aquest Cavaller, Raúl Vicente, era el responsable de les BRIF de Daroca, dels nostres germans aragonesos que van venir a jugar-se la vida per apagar un foc provocat a Horta de Sant Joan ara fa un any. Quan l'oposició va aconseguir que s'obrís una Comissió d'Investigació al Parlament de Catalunya, els grups del Tripartit van vetar la seva compareixença. Immediatament, aprofitant aquell vet, van córrer versions indecents sobre les BRIF i alguns comandaments dels GRAF van provar de descarregar les seves responsabilitats i les dels seus superiors polítics acusant els aragonesos de ser uns inútils, de robar-los la benzina per carregar les seves serres mecàniques i de fugir i abandonar els seus companys. Si algú creu i manté que els catalans no tenim gent indigna, o menteix o viu en un món irreal o frega la imbecil·litat. I la prova està en el foc d'Horta de Sant Joan del juliol de 2009. Sortosament l'oposició va insistir en la seva compareixença i tots els catalans vam tenir l'oportunitat de contemplar la declaració d'un home honest i sincer, d'un bon company, d'un bon comandament, d'algú tan senyor que malgrat les calúmnies dels covards no va donar cap mostra de ressentiment, d'un cavaller que es fa dir "tant de bo tu i molts com tu visquéssiu entre nosaltres". Amb una serenor absolutament històrica Raúl Vicente va anar desgranant el relat dels aconteixements des de la mesa del Parlament de Catalunya, honorant-nos i enaltint el nostre Parlament. Els nostres lectors saben perfectament que som independentistes, i per això mateix entendran que vam sentir una vergonya còsmica quan els caps dels bombers de la Generalitat van acusar els aragonesos de robar-los la benzina per fer talla-focs d'urgència, com si el combustible en una situació d'urgència estigués vetat per a uns companys que venen de lluny a ajudar-te. Els catalans no som mesquins i no podem tolerar la mesquinesa en el nostre nom. Raúl Vicente va demostrar amb la seva paraula, amb fets, amb documents i amb filmacions que les condicions físiques i meteorològiques eren insostenibles, que qui havia d'informar-ne no ho va fer, que regnava un caos insòlit i un buit insexplicable en la cadena de comandament, que les comunicacions per ràdio eren confuses, escadusseres, sovint enganyoses i en una llengua que no coneixien ni tenien per què conèixer, que van saber per casualitat dades bàsiques sobre la velocitat del vent, l'absència de mitjans aèris, la distribució de les preses d'aigua i maniobres insensates que ell, com a responsable dels seus homes, no va voler assumir. Que no van fugir, que es van replegar -sense córrer, caminant i obrint-se el pas entre la malesa d'un bosc descontrolat-, perquè quan veus que el foc t'envolta has de marxar, perquè els arbres es poden regenerar però la vida dels teus homes, no; perquè va veure que els GRAF de Lleida havien habilitat una "zona segura" inferior al 10% del que marquen els manuals internacionals, atrapats entre un foc rabiós i una paret de roca que no els permetia cap escapada. Raúl Vicente va brindar als seus companys catalans que es repleguessin amb ell i els va oferir els seus mitjans. I tot això sense saber que un autèntic miracle va desviar el vent que es dirigia cap on eren els Graf de Barcelona assistits per voluntaris: trenta homes en una "zona segura" absolutament insuficient i amb només deu mantes ignífugues. ¿Qui és el responsable d'una bogeria tan desbocada havent pogut desallotjar els seus homes com ho va fer en Raúl Vicente? ¿Què més podem dir?... Gràcies, Raúl; gràcies amics de les BRIF de Daroca. Sou gent d'honor, us admirem, us estimem. Gràcies! I demanem públicament que el proper Govern de la Generalitat, si és com esperem i desitgem més digne, atorgui a Raúl Vicente, amb tots els mereixements LA CREU DE SANT JORDI. Que així sigui per a un Cavaller aragonès!