Dissabte anirem a la manifestació. I hi anirem perquè cal, perquè volem i perquè fa mesos que molta gent -entre la qual no ha estat ni el PSC ni Montilla- hi ha dedicat hores i esforços en previsió que el famós "Pla B" del tripartit consistís precisament en el que hem vist : enganyar la gent amb proclames buides i posats d'estadista d'opereta d'algú que no creu en Catalunya malgrat presidir-la.
Els qui van presentar-se l'any 2003 demanant-nos que els féssim confiança i prometent-nos que lluitarien per la independència van regalar la presidència de la Generalitat a algú que sent Catalunya com una regió i totalment aliè a la seva història i a la seva cultura, no pas pel fet d'haver nascut lluny sinó per una indiferència insalvable. L'endemà que el Parlament de Catalunya aprovés el projecte de l'Estatut per una majoria aclaparadora, un José Montilla indignat va advertir que allò no quedaria així. En aquell temps Montilla era ministre d'Indústria del govern espanyol, un dels pitjors ministres d'indústria que s'han vist, per cert, com era lògic atenent la seva falta alarmant de preparació i el desconeixement total del sector. Però, a més, Montilla va ser un dels ministres més anticatalans dels darrers trenta anys, i com a secretari general del PSC i membre de l'executiva del PSOE responsable directe de les retallades que va haver de patir l'Estatut al Congrés de diputats i al Senat espanyol. ¿Com pot ser que ERC el dugés a la presidència de Catalunya? ¿Com volen que defensi que Catalunya és una nació i que volem decidir? L'únic art que dominen José Montilla i la seva cohort és la maniobra. Però tot té uns límits i arriba un moment que el tripijoc s'embolica tant que es converteix en una trampa pels mateixos que se n'han servit. I així estem. La declaració del president Montilla amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional i la seva crida als catalans a manifestar-se hauria estat un acte de dignitat i de valor si no fos que duia una condició inassumible : "només la bandera, res de lemes", desarmant així la naturalesa mateixa de la protesta, aprofitant-se del treball realitzat per milers de persones i centenars d'organitzacions que havien preparat la manifestació i duent-les a haver de triar entre el silenci o lliurar una batalla de legitimitats que posava en risc fins i tot l'autoritat i la credibilitat del propi president. Mai no s'havia vist tanta irresponsabilitat.
Després de més d'una setmana de negocicions penoses que han posat de manifest una desunió molt superior a la real i que han estat a punt d'aconseguir la desmobilització de molts catalans, Omnium Cultural ha aconseguit que a la manifestació hi hagi bandera i lema amb una fòrmula que no humilïi el President de Cataluya com a símbol i autoritat, prescindint de qui ostenti el càrrec.
Vindran temps millors i ens els hem de guanyar tots i cadascun de nosaltres dia a dia. I dissabte manifestant-nos junts com a primera mostra de la nostra voluntat de decidir i de fer-li saber al món que som una nació.
Aquesta és la nostra bandera, la de tots els catalans...
Això no treu que n'hi hagi d'altres per a tots els gustos...
La dels independentistes d'esquerra, d'ultra-esquerra i de mega-esquerra,
La dels que volen dur aquesta fins que Catalunya sigui independent,
La dels sionistes,
La dels que n'estan fins els nassos,
La dels pessimistes,
La dels socio-convergents,
I TAMBÉ TENIM PENDONS!!...
=
...que són els que fan onejar la quatribarrada per atraure independentistes i quan els tenen al pot hissen la bandera pirata i passa el que passa!
Fins dissabte!
La veritat és que la manifestació del dissabte em va emocionar força. Va ser la resposta d´un poble davant la inoperància del seu govern.De fet, com voleu que Catalunya funcioni si tenim l´enemic instal·lat i ocupant la Generalitat.
ResponElimina