VOLEN UNA GUERRA DE GRAN ABAST

"Israel nos está cortando la señal del satelıte por momentos lo que quıere decır que no quıeren que el mundo vea en dırecto lo que pueda suceder esta noche. Llamamos a los lıderes mundıales a actuar y parar esta agresıon que puede sıgnıfıcar una autentıca masacre. No olvıdamos las masacres cometıdas en Sabra, en Chatıla, en Jenın, en Gaza …. Insıstımos, llamamos a la comunıdad ınternacıonal a ACTUAR YA para parar la agresıon ınmınente." Aquest missatge de to dramàtic l'enviava al seu blog Manuel Tapial, president de 'Cultura, pau i solidaritat'. Eren les 22h del dia 30, molt abans de l'assalt de les forces israelianes al Mavi Màrmara. Què passava d'excepcional? : res; el vaixell era a 90 milles de la costa israeliana (dins les seves aigües jurisdiccionals), les autoritats del país havien deixat molt clar que no els permetrien atracar a Gaza i els vigilaven de prop alguns guardacostes i un parell d'helicòpters israelians. No era la primera vegada que un vaixell "d'activistes" pretenia el mateix i la situació sempre s'havia resolt de la mateixa manera : detenció de la marxa, custòdia cap a un port israelià i retorn de l'embarcació al port de partida. Aleshores, ¿per què parlava de massacre? Sabia alguna cosa que no va dir? Temia que algun grup concret de passatgers actués de forma temerària? Per descomptat l'operació d'assalt ha estat un fracàs estrepitós. Els responsables militars i els caps dels serveis d'intel·ligència israelians no saben que hi ha gent que li està prenent la mida a Obama?, a ningú se li va acudir que algú podia jugar a enfrontar-se cos a cos amb uns guadacostes, per més impensable que resulti pel comú dels mortals? A qui menys l'interessava que hi hagués víctimes era a Israel, per tant la imprevisió, la precipitació i el descontrol amb què s'ha actuat, amb aquest saldo de morts i de ferits, és un desastre. Però estem convençuts que aquesta situació estava curosament preparada, no pas per tot el passatge, evidentment, però sí per un grup. Prova d'això és la distribució d'escamots armats amb barres de ferro que hem pogut veure perfectament en les imatges emeses per televisió, com també hem vist com un passatger que bastonejava un soldat israelià li volia prendre l'arma. Les imatges es tallaven aquí, no sabem si ho ha aconseguit o no ni si hi ha hagut altres temptatives. El que sí sabem és que deu haver moltíssimes imatges gravades, perquè el Mavi Màrmara era un plató flotant farcit de càmeres professionals, càmeres de DVD i mòbils d'última generació. Veurem les imatges? : les volem veure! Un altre indici que es preparava una operació de rebuig a l'abordatge i que comportaria greus conseqüències era la convocatòria davant les ambaixades i els consolats d'Israel. Aquest missatge és enviat cap a les 23.30h, sis hores abans de l'abordatge : "Ultımas notıcıas: comıenzan a concentrarse alrededor de las delegacıones consulares de Israel en dıferentes cıudades. Estambul, Ankara y Londres estan sufrıendo vıendo como en estos momentos cıentos de personas se comıenzan a manıfestar en los alrededores de las embajadas y consulados de Israel. Que no cese la solıdarıdad!" Per tant, la notícia de que la gent volia entrar a l'ambaixada d'Israel a Turquia amb motiu de l'assalt és falsa: feia hores que eren al voltant i esperaven "alguna cosa", convocats a partir de les 21 h. : Urgente: Tres barcos de guerra ısraelıs se acercan a nuestra Flotılla a 90 mıllas de la costa. Tampoc no és cert que les manifestacions convocades per avui a les 19h hagin estat una reacció espontània davant l'assalt amb víctimes. El dia 30 al matí 'Rebelión' publicava una entrevista a Manuel Tapial. Vegin una de les preguntes : ¿Qué respuesta esperáis que se de por parte de quienes no vamos en vuestros barcos y deseamos que lleguéis bien a Gaza en caso de que los sionistas os asalten? Esperamos que salgáis a la calle, que os manifestéis en la defensa del derecho internacional, en defensa de las Naciones Unidas, en defensa de las muestras de solidaridad, en defensa al fin y al cabo, de que se acabe la impunidad de Israel. De hecho, hemos convocado concentraciones en diferentes partes del mundo frente a los Ministerios de Asuntos Exteriores de cada país a las 19h. El día después de nuestra detención si es que se produce. Creemos imprescindible que nuestros representantes políticos recuperen la soberanía de nuestros países y que dejen de ser cómplices de Israel y de servir a sus intereses. Que l'abordatge hagi estat un desastre amb conseqüències tràgiques no treu que estiguem davant d'un nou episodi d'autoimmolació o de sacrifici premeditat d'innocents. Les reaccions no s'han fet esperar : petició de reunions urgents a l'ONU, a l'UE, a la Conferència de Països Àrabs, etc. per condemnar Israel abans de saber exactament què ha passat; una vegada més, condemna sense judici. Hamàs proclamant que es tracta d' "un crim contra la humanitat" i convocant una nova intifada,... i els clàssics: espectacular el titular de la primera edició digital del diari Público' : "Israel asesina a 19 personas que llevaban ayuda humanitaria a Gaza"(per què ningú no es demana per què no provaven d'entrar per Egipte?). Més endavant afirmava "Tras ignorar supuestamente esos requerimientos, Israel ha optado por matar a casi cién personas", sumant i arrodonint les xifres de morts i ferits que es rumorejava per donar-li més relleu al libel; després ho han corregit per "una veintena de personas". I en un apartat anuncia "Las imágenes de la matanza", on no es veu ni un mort ni cap destrossa. Val la pena analitzar quin ha estat el paper de Turquia en aquest afer. Turquia, aquesta gran defensora de l'aliança de les civilitzacions que vol entrar a la Unió Europea mentre es gronxa entre el laïcisme militaritzat i la jihad maquillada, va advertir Israel repetidament que no interferís en l'objectiu de la flota i ara amenaça amb "greus conseqüències". ¿S'imaginen que una flotilla aèrea carregada d'activistes i material desconegut partís d'Israel camí del Kurdistan per deixar a les seves muntanyes "ajut humanitari" i propaganda anti-turca? ¿S'imaginen que, a sobre, Israel es permetés el luxe de comminar Turquia a no rebutjar aquesta provocació? Cal lamentar que hagi hagut víctimes mortals, però hi ha qui les necessita per perpetuar els seus privilegis a costa del futur de dos pobles que podrien entendre's i prosperar en un veïnatge respectuós i enriquidor. El fonamentalisme, la intolerància, l'antisemitisme i la superstició es nodreixen d'aquest conflicte interminable. La mort, la misèria i la desgràcia els convé, i una guerra de gran abast suposaria el seu triomf definitiu, encara que el seu poble la perdés. Però, i Manuel Tapial? Què se li ha perdut en aquesta tragèdia? Si lluités per la pau no faria una crida a l'avalot i a la demonització d'Israel. ¿Què vol dir quan afirma "creemos imprescindible que nuestros representantes políticos recuperen la soberanía de nuestros países y que dejen de ser cómplices de Israel y de servir a sus intereses"? Que Israel és qui governa el món, potser? Ens està recitant una versió postmoderna dels "Protocols del savis de Sión"? Per cert, ¿a què es dedica, té alguna professió coneguda en Tapial? Bé, ell es presenta a sí mateix com a "activista por los derechos humanos e investigador sobre la situación de los refugiados palestinos". Una professio amb futur, certament. És president de 'Cultura, pau i solidaritat', (tres en un, segur que a l'hora de pescar calers és un avantatge) i el seu pare presideix "Cultura, paz y solidaridad", així tot queda en família i amb les dues versions lingüístiques poden rebre subvencions de dues administracions. Què pràctic! És lleig parlar de diners davant de fets tan luctuosos. És clar que ve a tomb perquè David Minoves ha declarat a l'Avui que la Generalitat no retallarà les partides destinades a les ajudes per al desenvolupament. És una gran notícia : els nostres jubilats cobraran pensions encara més miserables, la llei de la dependència no arribarà a gairebé ningú, la gent que s'ha quedat sense feina i sense res haurà de pidolar, però aquests fons que ningú no controla no es retallaran. Es lamenta Minoves, però, que el govern espanyol retallarà 800 milions sobre els programes d'ajuda de 2010 i 2011 trencant així "absolutament els compromisos internacionals de l'Estat espanyol". És una retallada "antipedagògica", ha apuntat, i aquest gest del govern de Zapatero "pot ser un mal exemple per a algunes comunitats autònomes o alguns ajuntaments que ja han replicat aquesta proposta". S'ha oblidat d'aclarir que el pressupost del govern espanyol per a Ajuda Oficial al Desenvolupament d'enguany és de 5.192,37 milions d'euros, prop d'un BILIÓ de pessetes ("oficial"). Sempre ens quedarem amb la frustració de no saber a quanta gent ajuden aquests diners, a quants vividors mantenen ni a quants immorals enriqueixen. Ni en quina proporció estan contribuïnt a alimentar un conflicte dramàtic sense aportar cap solució, abocant el poble que diuen defensar a viure una generació més sense futur, sense esperança. La discòrdia que es sembra més tard es cull. També aquí, en el país on la guerra només és una paraula que ateny a gent que viu lluny i lluita per coses que hem oblidat, com hem oblidat a quina velocitat es propaga el seu vent abrusador. Avui ha mort gent damunt un vaixell, no sabem quanta. Els cínics dormiran tranquils. Israel s'ha tacat de sang. Espanya i Catalunya, també. Avui el premi a l'orgull restarà desert.

LA NAU DELS BOJOS

Hieronyimus Bosch va pintar aquest retaule cap a l'any 1500. El seu simbolisme és apassionant però no ens podem permetre entrar en detalls històrics, en referents religiosos o en metàfores infinites. El cas és que una colla d'usurpadors que es fan dir "progressistes" però que són, invariablement, els hereus dels col·lectius que més salvatgement han provat d'exterminar els jueus (nazis, comunistes, ultracatòlics i islamistes), han muntat un nou espectacle col·lectiu que centrarà l'atenció dels mitjans de comunicació antisemites -especialment els sufragats amb els nostres impostos- i els moviments que només viuen per demonitzar Israel i per callar les massacres i els genocidis normalment perpetrats per musulmans que afecten milions de persones que per a ells no valen ni un miserable titular. El lloc de trobada per iniciar el periple és significatiu : Turquia, un país fabulós certament, però actualment a mans d'islamistes radicals que no imposen la sharia perquè el seu exèrcit no els ho permet; un país que tipifica com a delicte la simple denúncia d'un fet comprovat : el genocidi del poble armeni a mans de les autoritats turques i amb l'entusiasta col·laboració dels avui perseguits kurds (quantes voltes dóna la història!). El cas és que tres vaixells pretenen arribar a Gaza carregats amb uns 700 "progres" i amb 10.000 tones de material que figura que hem de creure útil i imprescindible per a la supervivència dels seus habitants. En realitat, a Gaza cada dia entren tones de menjar, no és cap gueto, però als progres de manual els interessa escampar que la població civil s'ho està passant fatal. I en això tenen raó, el comú de la gent de Gaza pateix, i molt; la corrupció i el fanatisme imposats per Hamàs en són l causa. Si els barcos hi atraquen seran uns herois que han burlat un setge monstruós; si no ho aconsegueixen seran uns lluitadors de la solidaritat que han provat d'ajudar un poble oprimit pel Israel. I sigui com sigui, ¿qui dirà que la setmana passada a Gaza a través de les fronteres israelianes van entrar prop de 15.000 tones de menjar i de material infinitament més útil? ¿I qui dirà que sovint aquest material no arriba als seus destinataris perquè la màfia de Hamàs se'l queda per traficar o premiar els seus sequaços? ¿Saben què passa?, que estan provant de copiar l'epopeia jueva punt per punt i no se'n surten. Perquè aquests barcos no són ni seran mai l'Exodus, perquè per més que s'hi esforcin, no saben què és la diàspora, un pogrom ni, per descomptat, la shoà. Tot fa pensar que Israel desviarà aquests vaixells a un port israelià per raons de sobirania, de seguretat (qualsevol deixa entrar 10.000 tones de material sense mirar de què es tracta) i d'assistència. Perquè els israelians -a diferència de la plaga dels euro-eco-verd-comunistes que actualment governen la seguretat a Catalunya-, tenen el costum d'atendre les necessitats d'un col·lectiu en un cas d'emergència i són incapaços de permetre que 700 individus -per més que es tracti d'una colla d'indocumentats- quedin a intempèrie, sense menjar ni aigua ni cap servei, a diferència del que va fer la Generalitat de Catalunya i el conseller Saura amb prop de 300.000 ciutadans catalans amb motiu de la nevada del 8 de març. Però hem de dir que les autoritats israelianes perdran una oportunitat d'or si no deixen entrar cap d'aquests vaixells. ¿Per què no fan com que s'han distret i en deixen passar un? Una de les Naus dels Bojos hauria d'entrar a Gaza, lliurar el seu material, cantar victòria i... no poder sortir FINS QUE ES SIGNI LA PAU. Has entrat sense permís?, no tens autorització ni cap document d'entada? : no surts. Que s'hi quedin una bona temporada. Que s'hi quedin mesos i mesos. Primer enviaran cròniques de propaganda barata, però quants suportaran la sharia i la màfia tancats allà? Què vegin què fan amb els ajuts quan el menjar no els arribi i sàpiguen que les seves racions van a parar a l'estraperlo i als dirigents de Hamàs. Què sàpiguen què passa si beus alcohol i et pesquen, que sàpigen què passa amb les seves progres quan van a la platja, quan s'encenen una cigarreta, quan lliurement decideixen fer l'amor amb un desconegut que els agrada. Que sàpiguen què els passa als pobladors de Gaza. Llarga vida tinguin i llarga estada!

TERRORISME LÚDIC

És un pallasso?, és un licantrop? : és Iván Pardo, un vividor que va de llest i que faria pena si no fos per la femta que va escampant al seu pas. Aquest impostor es fa passar per Pallasso, que és un dels oficis més dignes i més difícils d'assumir. Els millors actors del món ho saben i ho proclamen : fer riure és més dur que fer plorar, fer de clown no és representar un personatge ocasional sinó transmutar-se en EL personatge, en un arquetip que ha de ser alhora enginyós, coherent i reflex de la veritat disfressada de tal manera que ens faci riure de nosaltres mateixos i del que ens envolta i ens deixi un regust persistent que ens assalti de tard en tard i ens faci preguntar-nos qui som i què coi fotem per la vida. Això és un pallasso de debò : el teu reflex, un somriure trencat, el calfred que resta al final d'una representació d'Èdip, el divan buit del psicoanalista que t'espera, el record dels teus entrebancs, una manifestació heterodoxa de l'esperança. Música, nosltàlgia, poesia. Només els elegits poden assolir aquest sacerdoci generós, aquest despullament de l'ànima. Beneïts siguin els PALLASSOS!

A les clavegueres de la rereguarda de talent i de la bondat batega la immundícia dels oportunistes i dels mediocres com Iván Pardo, l'impostor que diu que és pallasso i que afirma que és la versió moderna dels antics bufons cortesans. Proclama que els bufons eren la veu crítica del carrer quan en realitat els bufons no el trepitjaven ni eren crítics ni eren dignes; el més freqüent és que fossin criatures estrafetes, sovint pobres oligofrènics maltractats per reis i cortesans ignorants, cruels i fanàtics. No sap llegir l'Iván Pardo?, ¿no s'ha passat cap tarda plorant davant dels quadres de Velázquez al Museu del Prado?

No, és clar. Un home sense compassió no pot ser un PALLASSO, i Iván Pardo no té ni idea de què és la compassió. Per això utilitza impunement tots els fantasmes de l'antisemitisme servint-se dels nens palestins, els seus bufons segrestats, les joguines trencades d'una tragèdia inacabada i plagada de déus estúpids com ell, d'una desferra que es pensa que tothom és tan indefens com les criatures que manipula. Però resulta que hi ha gent que no està disposada a seguir el seu joc, per exemple les autoritats d'Israel que no van permetre que entrés impunement a Cisjordània disfressat de pallasso; el van retenir i quan van comprovar el seu historial el van fer tornar a Barcelona a finals de l'abril passat. Quin escàndol! I ja tenim els mitjans que es fan dir progressistes denunciant aquesta "expulsió i segrest il·legal". Ens agrada molt aquest nou concepte de "segrest il·legal", en primer lloc perquè en realitat es refereixen a una retenció, que és una cosa que fan tots els governs exercint la seva sobirania quan no estan segurs si algú pot passar la seva frontera i, en segon lloc, perquè és comunament acceptat que tots els segrestos són il·legals. Però potser els redactors de la notícia estan persuadits que una cosa és creuar la frontera d'Israel i segrestar i humiliar durant anys el soldat Gilad Shalit (segrest legal) i una altra és retenir durant sis hores i amb totes les garanties, inclòs l'habeas corpus, l'activista antisemita Iván Pardo (segrest il·legal). El cas és que aquest impostor va sortir als papers dels mitjans progres (inclosa TV3, òbviament) com un heroi. Algun amable lector vol fer publicitat de la seva persona o la seva empresa? : no sigui ruc, pugi a un avió, planti's a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv i cagui's en Israel. Li sortirà de franc, quedarà bé i tindrà una difusió superior a la Coca-Cola. A més podrà anar estirant la notícia amb nous detalls, sempre que siguin escabrosos i el públic entengui subtilment que Israel és un invent sinistre fruit dels Protocols dels Savis de Sión.

Iván Pardo ho ha experimentat i ha espremut aquesta modalitat d'spot-tirabuixó interminable sense invertir ni un euro ni masses neurones. L'esquema és senzill: jueus = dolents; palestins = víctimes; Jo = solidari, bo, guapo, collonut i enrotllat. També val a dir que li ha insuflat una mica de lírica paupèrrima com a valor afegit. Veiem un exemple significatiu :

"Somos los cuerpos de élite de la infiltración circense en Palestina. La crème de la crème del terrorismo lúdico internacional. Somos un ejército que tiene por armas tartas de nata y bolas de malabares". Ostres!! Com pot ser que els israelians hagin impedit que aquest peasso poeta hagi entrat a sac a casa seva? I a sobre sabent com sabien qui era, perquè ja havien tingut l'immens honor de fruir de la seva presència l'any 2003 i el 2009. Vegin per favor aquest vídeo de la seva estada al 2009, què declara sobre "les pintes i l'aspecte" dels soldats israelians, com desitja tenir problemes -que no va tenir!- a la seva arribada a l'aeroport... "Abel Gurion"!!!

A veure, un moment! Poca broma que això és un fenomen. Qui és Iván Pardo? És un home fet i dret de 35 anys, gallec de naixement però resident a la República Progre de Gràcia (Barcelona, of course), que dirigeix un invent subvencionat que es diu "Payasos en Rebeldía" i un Festival de l'Agitprop que duu per nom Festiclown que aquest any havia de celebrar-se als "territoris ocupats de Palestina". I van els israelians i el fan tornar per "presumptes motius de seguretat" (segons el diari 'Público'). Increïble!! Però si va ser l'artista convidat de l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) al "Primer Festival Mundial de la Digna Rabia" (sic), ¿se'ls acut un nom més oportú, enginyós i graciós per a un festival de clowns? El fet que els nens palestins no riguin de les consignes de l'Iván Pardo no té cap importància, ja acabaran la seva feina els comissaris polítics de Hamàs o dels Màrtirs d'Al Aqsa amb la seva proverbial simpatia. El cas realment preocupant és que els refotuts jueus van començar a amargar la vida de l'Iván a Barcelona al mostrador d'El Al fent-li un munt de preguntes (com a la resta dels viatgers que en general saben que és una tocada de nassos però que relativitzen les molèsties convençuts que a canvi cap cabró farà saltar l'avió amb explosius). Després, quan va arribar a l'aeroport "Abel Gurion" el van retenir. Ell suposa que va ser pel cognom àrab de la seva intèrpret.En algun mitjà ha definit la llengua que parlen els jueus a Israel com "una herramienta de terror", ha anat modificant les hores que va restar retingut de sis a vint-i-quatre i ens ha fet saber una cosa veritablement horrible... el van retenir en una cambra separada de la seva intèrpret!! On s'és vist? Però si el més natural és que els homes i les dones comparteixin les masmorres! Totes les dones del món desitgen estar envoltades d'amables cavallers a les cambres d'aïllament, a les comissaries i a les presons. És una reivindicació feminista arreu, des de Ciudad Juárez fins a Ramallah. El cas és que després d'aquesta traumàtica experiència Iván Pardo va relatar el següent :

"Cuando estuve preso hace una semana en una celda en Tel Aviv con mi intérprete, pensé en qué habíamos hecho para estar detenidos. Y empecé a recordar la historia de persecución del circo. Creo que somos unos okupas del corazón, unos guerrilleros del amor, unos supervivientes, y eso molesta. Las potencias nucleares tienen miedo a los payasos. Los payasos somos un arma de diversión masiva". L'emoció ennuvola els nostres ulls i els nostres esfínters, però es dispara amb la frase final, poesia pura :

«Por fin fui palestino». Vés a cagar, desgraciat!

Sami. Oficial en pràctiques que va interrogar Iván Pardo al taulell d'El Al de Barcelona.
Mordechai. Tinent del Mossad que es va negar a segellar el seu passaport.

Iván Prado incomunicat en una masmorra jueva propera a l'aeroport d'"Abel Gurion". El Servei d'Intel·ligència no va tenir nassos d'expropiar-li l'ídem.

Gent beneïda, criatures que ens han fet riure i ens han fet plorar. Poetes, amics, PALLASSOS de veritat!!

POPOV.Poesia. Bellesa. Imaginació.

GROCK. Inenarrable. Si els plau, no s'ho perdin El Talent és això.

CHARLIE. Tendresa. Nostàlgia. Alguns encara podem dir "jo el vaig veure!"

LA FOTO DE LA VANGUARDIA

'La Vanguardia', com ja deuen saber, és un diari català centenari escrit en llengua castellana. Fa temps que ens anuncien que ben aviat també serà publicat en versió catalana. Perfecte. 'La Vanguardia' és el diari de les classes mitjanes catalanes per antonomàsia, el rotatiu de la gent moderada, sensata, centrada, del votant de CiU, de la gent que ha superat velles convulsions revolucionàries o que no les ha experimentat mai. Propietat de la família Godó, un clan que sempre s'ha sentit còmode amb la idea d'Espanya, en prop de 120 anys ha passat de ser un diari d'Avisos a un modern periòdic amb una versió digital manifestament millorable i una hemeroteca sensacional. Tret de Gaziel no pot presumir d'haver tingut grans directors i sí, en canvi, d'haver comptat amb el director més repugnantment feixista i anticatalà que haguem sofert els catalans, un tal Galinsoga que va bramar públicament que "todos los catalanes son una mierda". També va ser dirigit per una bavosa anomenada Joan Tàpia, un ésser de modals tous i bilis llogada al millor postor que actualment es guanya la vida fent tournées televisives pretesament imparcials que atufen a nòmina del subsol plagat de rates d'aquell "alien" que es fa dir Partit dels Socialistes de Catalunya que ha vampiritzat el socialisme català nascut als anys seixanta format per joves catalanistes de l'esquerra no marxista admiradors de l'estat d'Israel, de l'epopeia dels sionistes del segle XIX i dels supervivents de la shoah. Els botxins d'aquells joves socialistes catalans que en ple franquisme van haver de lluitar per fer-se amb un passaport i burlar segells i fronteres per conviure amb els seus companys als kibbutz d'Israel ara governen Catalunya, insulten un estat que es va negar a reconèixer el govern de Franco (ISRAEL) i complauen amb la seva propaganda o el seu silenci els mateixos règims feudals que van alimentar la dictadura franquista, els mateixos que encara mantenen la pena de mort, la tortura o la persecució contra els dissidents, els homosexuals, les dones i els defensors de l'entesa amb Occident que lluiten a pèl, sense la cobertura hipòcrita de l'ONU ni la parafernàlia buida i tramposa de la "Alianza de civilizaciones". 'La Vanguardia', malgrat els odis indissimulats d'algun dels nostres lectors més preuats i de tota mena d'anades i tornades, és un diari seriós amb alguns articulistes solvents infinitament menys pedants i pagats de sí mateixos que la majoria d'aristòcrates de fireta de 'El País', tan contents d'haver-se conegut i de ser tan "intel·lectuals", ombres orteguianes passades per filtres jacobins o marxistes guapos de bona família. 'La Vanguardia' potser podria ser el gran diari català homologable a la premsa internacional més prestigiosa, però ranqueja, arrossega un rebuf borbònic i decadent, una indesitjable dependència econòmica "dels qui manen" en cada moment i aquesta fotografia impresentable que, invariablement, ens vomita la seva versió digital en cadascun dels articles dedicats a l'Orient Mitjà. Què hi veiem? Un pobre ancià palestí atemorit per un grup d'antiavalots israelians. Caram, senyor Conde de Godó, ¿aquesta imatge és el reflex del que passa a Israel i als territoris palestins? no hi ha variacions ni matisos? Per què no ens colpeixen amb aquesta? Aquest és el tracte que van dispensar a Ramallah a un jove palestí sospitós de mantenir tractes amb els israelians. Probablement desitjava que els seus fills i els fills dels seus néts visquessin en pau en un estat palestí, que fruïssin de prosperitat, de treball, de progrés. El van assassinar i van penjar el seu cadàver com si es tractés d'un animal en un escorxador. Era un home. Mereixia i continua mereixent ser escoltat. Com mereix ser llegit avui -i sempre- l'admirat i estimat company Jorge Marirrodriga de 'Sobre Israel opinamos todos', un web imprescindible, una joia, un monument que conjuga veritat i ironia amb la modèstia dels qui saben de debò de què parlen. (I amb unes ties estupendes!).

GOLDSTONE I ALTRES INJUSTOS ENTRE LES NACIONS

El jutge Richard Goldstone té un passat... i no és gens edificant. Curiós que l'ONU designés un jutge "jueu" per fer un informe sobre l'operació Plom Fos i que Hamàs i els seus corifeus no haguessin protestat quan sempre han destacat aquesta particularitat excepte quan es tracta d'un "jueu bo" d'aquests que condemnen l'existència mateixa de l'estat d'Israel o afirmen que el sionisme és un moviment feixista. "Ep, que és jueu!", van repetir una i mil vegades els nostres fedayins de fireta, perquè un jueu que menteix contra Israel sempre és "objectiu". Però què callats s'han quedat quan ha sortit a la llum el seu passat. I els mitjans de comunicació? ¿On són l'Arce, el Roura o el Pepe Garriga?, ¿les televisions públiques que paguem amb els nostres impostos explicaran la veritat, faran algun reportatge seriós en horari de màxima audiència? Quan un organisme internacional encarrega un Informe tan compromès i de tanta transcendència el més lògic és que tant aquesta organització com la premsa vulguin conèixer el currículum de l'elegit, especialment si es tracta d'un ciutadà d'un estat amb un passat proper tan sinistre com Sudàfrica. Un jutge sudafricà de més de setanta anys que va ocupar càrrecs de responsabilitat a les més altes instàncies de la magistratura sudafricana de 1980 fins a la caiguda de l'apartheid? Ui, ui...! S'imaginen que l'ONU hagués encarregat un informe sobre els drets humans a un jutge espanyol franquista d'un tribunal militar o del Tribunal de Orden Público (TOP) amb sentències de pena de mort? No, impossible, quin escàndol! Però l'ONU quan es tracta d'investigar Israel es permet les relliscades que li convinguin. Richard Goldstone va enviar a la mort 28 acusats -negres, of course!-, va fer assotar 4 processats i ni es compta la quantitat d'opositors a aquell règim racista que va sentenciar a llargues condemnes de presó, un d'ells un nen de 13 anys que va dur "propaganda il·legal a la seva escola" consistent en una entrevista "clandestina" a Nelson Mandela. Goldstone va ignorar centenars de casos de tortures policials (com tants jutges que després són tinguts per impecables i fins i tot per progressistes arreu, inclús a Espanya). I què ha respost el prestigiós jutge del Tribunal Constitucional sudafricà Goldstone davant les acusacions fruit de la investigació del diari israelià Yediot Ajaronot?, ¿que es tracta d'un error, que són una calúmnia, que és cert però n'està penedit ? No, ha afirmat senzillament que era un jutge en un país racista i que "es va veure obligat a respectar la llei". "Va ser un dilema moral, però pensava que era millor lluitar des de dins que no lluitar" (sic). "Sempre he estat contrari a la pena de mort, però quan vaig acceptar el càrrec de jutge vaig haver de respectar el jurament que comportava". Ole!!! Podríem enviar-lo a la Maestranza a fer companyia als nostres bomberos-toreros del Constitucional espanyol. Goldstone és una vergonya com a jutge, un covard que dicta sentències o signa informes fets a mida, en aquest cas per maniobrar contra Israel servint-se d'una pàtina de legitimitat jurídica. I ALESHORES VA EL TRIBUNAL RUSSELL SOBRE PALESTINA I DIU... ¿Se'n recorden d'aquella pantomima de "judici internacional" que es va muntar a Barcelona els dies 1, 2 i 3 de març? Vam denunciar aquell muntatge en un article que duia per títol "Tramposos Sostenibles", però la cosa no va acabar aquí. Resulta que l'esmentat "Tribunal" el mateix dia 3 -mentre es celebrava la vista- ja tenia redactades les "Conclusions" : 26 pàgines en anglès i les seves traduccions al francès, al català i al castellà. Si això no és un Sumaríssim, què ho és?. El cas és que el mateix dia 3 per la tarda el Parlament de Catalunya es va reunir en comissió, presidida per l'inefable Joan Ferran, per sentir les conclusions redactades amb antelació i basades en l'Informe Goldstone, intervenint com a ponent David Bondia, professor titular de dret internacional públic i relacions institucionals de la Universitat de Barcelona, el qual representava una part tan "objectiva" com l'organització 'Amb Palestina al cor' i que va afirmar que "parlava en nom de la societat civil". Impressionant! Qui l'ha votat o l'ha nomenat per parlar en nom de la societat civil? En seu parlamentària Bondia va tenir un atac de sinceritat i va confessar que "en aquest conflicte no hi ha imparcialitat". És una llàstima que cap dels diputats presents li respongués que si -tal com acabava de reconèixer- el Tribunal Russell no és imparcial, en conseqüència les seves conclusions no tenen ni tan sols la validesa moral que reivindica per a jutjar Israel. El moment més inquietant, però, el va protagonitzar el diputat d'ERC Miquel Carrillo, que va mostrar una vegada més fins a quin punt és alarmant la indigència política que inspira l'actual govern. Segons Carrillo és intolerable que Israel bombardegi equipaments sufragats per algun país europeu o per la UE, com si Israel es dediqués a triar edificis o equipaments pagats pels europeus per caprici o es pogués permetre no bombardejar-los quan són utilitzats contra la seva sobirania i la seguretat dels seus ciutadans. Però Carrllo va anar més enllà i va deixar anar que caldria plantejar oficialment protegir els equipaments sufragats per la Unió Europea a Cisjordània i Gaza forçant que fossin considerats de propietat i sobirania europea al 99% i que l'altre 1% fos dels palestins per tal que aquests en disposessin i els gestionessin. Ignorem si aquest individu té idea de les conseqüències i de l'abast de la seva parida o si la va perbocar com un acte reflex. Per començar, és d'un colonialista que tomba; la seva vessant paternalista permetria qualsevol excés per part de grups terroristes palestins i la indefensió absoluta d'Israel. Elevaria de facto qualsevol edifici civil subvencionat per Europa a la categoria de seu diplomàtica i, en conseqüència, un atac per part d'Israel podria ser considerat una violació de sòl europeu o un acte de bel·ligerància directa. Extrapolem? Ara imaginem que hi ha un Centre Cultural X a Ceuta la seu del qual ha estat sufragada, posem, per l'Aràbia Saudí. Un bon dia comencen a bombardejar Algecires des d'aquest Centre, però l'únic que poden fer les autoritats espanyoles és protegir-se el cap amb les mans o resar-li al perpetuo socorro perquè si se'ls acut l'insensata idea d'entrar per la força o bombardejar el Centre Cultural X l'Aràbia Saudí pot sentir-se moralment atacada i muntar un escàndol internacional o contraatacar. ¿Què tal, bé? ¿S'hi val llençar obusos als trens de la línia Barcelona-Puigcerdà des d'una casa regional afganesa sufragada pel Paquistan? Ostres, el diputat Carrillo igual s'ha inventat una nova modalitat de guerra mundial!! Nosaltres fem una altra proposta : que els candidats de qualsevol partit abans de presentar-se a qualsevol elecció hagin de superar un examen psicotècnic. Probablement l'ocurrència del diputat Carrillo acabarà sent sospesada pels membres del Tribunal Russell, perquè aquest "tribunal", a diferència de tots els altres, no jutja, només sentencia. Per a ells Israel és cosa jutjada perquè parteixen de l'Informe Goldstone, que prenen com un veredicte. Evidentment un Informe és un informe i un veredicte és una altra cosa, però el Tribunal Russell sobre Palestina és molt creatiu; els seus membres fa anys que es pronuncien públicament contra Israel, els seus patrocinadors són organitzacions palestines, els seus portaveus adverteixen que no són imparcials i les conclusions estan redactades abans que acabin les sessions. Ells imparteixen justícia així, amb l'autoritat que confereix parlar "en nom de la societat civil" i amb la garantia d'un informe redactat per un jutge racista que va enviar 28 homes a la mort perquè era la seva manera de "lluitar des de dins".

GLAMOUR I JUSTÍCIA A ESPANYA

Aquesta criatura és la Lady Di de la caspa hispana. Potser algun dia un estudi sociològic solvent ens explicarà per què un personatge tan patètic, analfabet, groller i horrible va poder erigir-se com a referent de les classes populars d'una Espanya en caiguda lliure. Fa molts anys els protagonistes de les revistes del cor eren Maria Callas, l'Aga Khan, Lady Di, Onassis o la Reina d'Anglaterra. Decadents?, potser sí, però a anys llum pel que fa a aquesta desferra humana. I no és per casualitat, és un símptoma que va molt més enllà de l'anècdota. El missatge, però, és clar : encara que siguis imbècil, calça't un torero i garla i tindràs la vida resolta. Si una televisió espanyola vol rebentar les audiències sap que el que ven és la indigència intel·lectual, l'insult, el vòmit, la lletjor supina i el gargall matiner d'una "princesa del pueblo" postmoderna que guanya per golejada tota la "Casa Real". I si algú piula, aquesta elementa podrà perbocar la frase "España y yo somos así, señora". ¿Per què no, si quan va dir que "los catalanes sois seis millones de burros" no va passar res? Ja no cal tenir gens de glamour ni una biografia mínimament decent per ensenyorir-se de les portades de paper couché o per arrencar audiències milionàries a les televisions espanyoles, de la mateixa manera que no cal mantenir les formes ni actuar amb respecte i prudència per ocupar cap càrrec honorable. L'espectacle constant i vergonyós de molts polítics, jutges, alts funcionaris o periodistes abandonant-se a la indignitat i enviant les millors intencions de la transició al fons del mar no fan més que demostrar que a Espanya la postmodernitat era això i que el futur de l'antic "Imperio" és tan curt i tan penós que fins i tot un independentista català íntimament pot sentir estupor i llàstima. Insultar la intel·ligència, ignorar la cultura, jugar amb el racisme, coquetejar amb tots els colors de la intolerància, abominar la diferència, exaltar l'estultícia, condemnar la discrepància, subvencionar la impudícia, promoure la corrupció,... ¿Parlem de l'Espanya del segle XV? No, parlem de l'Espanya d'ara. ¿Com definir, si no, l'actuació inaudita d'aquesta dona?

Maria Antonia Iglesias va arribar a ocupar el càrrec de directora d'Informatius de TVE a l'època de Felipe González. Va ser una comissària política indecent i dogmàtica que no tenia res a envejar-li a la vella guàrdia falangista del PP i capaç de l'insult antisemita més descordat i de la pirueta hipòcrita d'afirmar que respecta a algú que acaba d'acusar de terrorista pel sol fet de defensar el dret d'Israel a existir i a defensar-se ("con todo el respeto, ¿eh?"). Això és periodisme objectiu, això és respecte i diàleg en un país que s'enfonsa en els vells llims del fanatisme que va forjar un imperi! I, en un indret tan perillós, ¿qui garanteix la convivència, la legalitat i el respecte? : el Tribunal Constitucional, un club caducat de delegats dels dos principals partits espanyols, brothers in arms amb un parell de coses clares que comparteixen sense ambages : 1/ passi el que passi, robi qui robi, a les cúpules que els ha encimbellat ni tocar-les; 2/ la seva lectura personalíssima de la Constitució està per damunt del Parlament català, del Congrés dels Diputats espanyol, del Senat espanyol i del resultat d'un referèndum -legal i vinculant- del poble català, convertint així la seva interpretació en certa i veritable i elevant un text legal per sobre de la voluntat d'un poble, sense possibilitat d'interpretació distinta ni esmena possible, com si es tractés d'un text sagrat del qual ells en són sacerdots, intèrprets i guardians. Després de quatre anys debatent, incapaços d'arribar a una sentència presentable, després d'una guerra intestina amb recusacions i amb mig tribunal fora de termini, amb un magistrat falangista mort sense suplent, després d'haver violat interessadament desenes de vegades els detalls d'unes deliberacions que per exigència legal i deure moral havien de ser secretes , ¿què més podia fer aquest tribunal que sembla una rèplica kitch de les intrigues de la cort del papa Borgia? Ara sabem que els jacobins i els franquistes s'han posat d'acord per carregar-se el PREÀMBUL de l'Estatut de Catalunya, que no és normatiu!, on s'afirma que Catalunya és una nació. Perquè ells, éssers superiors i immaculats, poden decidir no només sobre qüestions legals sinó sobre la història i els sentiments dels catalans o de qui sigui. I poden carregar-se articles de l'Estatut català que són idèntics als d'altres Estatuts autonòmics que no han qüestionat en cap moment. Mentrestant, sondegen les diferents reaccions dels seus amos filtrant TRES SENTÈNCIES DIFERENTS per veure qui premiarà amb un càrrec més important o més ben remunerat el seu vot. Pobre Groucho Marx!, segur que no sospitava que la seva enginyosa i cínica frase "aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d'altres" es convertiria en la divisa del Tribunal Constitucional espanyol! Ara veiem en quina mena de llocs es reuneixen Ses Senyories durant les llargues temporades transcorregudes entre sessió i sessió mentre cobren dels nostres impostos i viuen de collons malgrat la seva ineptitud i estar més caducats que "el brazo incorrupto de Santa Teresa",...

¡Hombreeee, en La Maestranza, el palacio del toreo! Sí, ja ho sabem, aquests senyors vistos així sense més presentacions podrien semblar qualsevol cosa : tres funcionaris jubilats, tres cappos de la màfia del clembuterol, tres señoritos decadents, tres... Tant se val! El cas és que tenen TRES sentències. ¿Faran una subhasta com en el concurs "Un, dos, tres", amb els seus sobres, les seves targetes i aquella frase tan emocionant de "hasta aquí puedo leer"? De moment, el que podem llegir nosaltres és que van plegats als toros i que, casualmement, el Parlament de Catalunya ha de decidir si prohibeix les corridas -de toros-. Igual en un altre país, posem que seriós, aquest sol fet ja seria motiu d'inhibició o de recusació, però "España y ellos son así, señores", i encara que tinguin moltes ganes de donar-li pel sac a una nació i que "miren mal", són els amos... O no? La primera institució que va unir Castella i Catalunya va ser la Inquisició. La darrera potser serà això, el Constitucional, un tribunal de garanties que l'únic que pot garantir és la seva semblança moral amb Belen Esteban i amb Maria Antonia Iglesias. Con todo el respeto, ¿eh?