ESTEM EN GUERRA?

Ara que els retalls pressupostaris del Govern de la Generalitat amenacen fins i tot les ONGs han començat les ganivetades per assegurar-se el botí que els catalans paguem indirectament i per nassos amb els nostres impostos a un seguit d'organitzacions, la majoria de les quals desconegudes, opaques i tèrboles. Com que el pressupost s'aprima, la consigna de la Tribu dels Sostenibles és -ho avisem- "les ONGs cristianes són un llast". No serem nosaltres qui defensem la tupida xarxa d'organitzacions cristianes amb "dret a cuixa", però seria innoble no reconèixer que algunes d'elles tenen com a mínim més sentit de la decència, més predisposició a la transparència i un currículum més seriós i contrastable. Tots sabem d'alguna organització cristiana que ajuda gent necessitada del nostre entorn facilitant-los menjar, medicaments, roba o lloguers sense entrar en qüestions religioses ni dilapidar els recursos governamentals o particulars en superestructures i muntatges polítics. L'assistència a les demandes humanitàries dels més desafavorits del país facilita la verificació de la feina feta. I és que la proximitat és un grau. És molt més complicat, però, comprovar on van els diners de moltes ONGs que es dediquen a "ajudar" el tercer món. Sovint aquests ajuts consisteixen en l'adoctrinament de poblacions que ja tenen problemes prou greus com per haver de patir a més les lliçons magistrals de gent doctrinària que pretén exportar sistemes polítics fracassats i totalitars o experiments socials absurds que només serviran per a fer tesis o documentals deixant finalment al darrere un col·lectiu frustrat i ancorat en la seva misèria i la seva desesperació. Fins i tot, algunes ONGs s'impliquen directament en conflictes que són molt complexos d'entendre i encara més de resoldre. No els entenen i empudeguen, són manipulables i potser no s'adonen que la seva intervenció no deixa de ser una forma de colonialisme, per més progre i benintencionat que sigui, molt semblant a les missions amb que l'església catòlica pretenia "convertir negrets" fa dècades. Algunes ONGs directament o indrecta poden acabar subministrant armament, logística, propaganda o infraestructura militar a organitzacions criminals per comptes de fer arribar a la població real que pateix tota mena de penalitats menjar, metges, mestres, medicaments, llibres, mitjans tècnics per a l'obtenció d'aigua, microcrèdits per a la compra de terra o per l'inici d'un negoci, suport per organitzar cooperatives, etc. Volem deixar molt clar que creiem fermament en la necessitat d'ajudar particularment i col·lectivament poblacions que necessiten el nostre suport, però no podem permetre que una proporció incerta d'aquests ajuts vagin a parar a mans de vividors o de totalitaris. No es tracta només d'una qüestió de "diners" -dels nostres diners, per cert-, estem parlant de decència i de democràcia. Si hi ha persones o grups que volen implicar-se directament en algun conflicte polític o militar, que ho facin. Però que sigui en el seu nom, amb els seus mitjans i sota la seva responsabilitat. Si aquesta implicació es fa en nom del nostre país o es sufraga amb els nostres impostos tenim el dret de saber-ho i de decidir si hi estem d'acord. Probablement la majoria estem a favor de col·laborar en la construcció d'escoles a Bolívia, de cooperatives agrícoles al Punjab o d'hospitals a Mauritània, pero exigim que no se'ns enganyi amb l'excusa de l'ajut humanitari. ¿Algun cèntim dels nostres diners ha anat a parar al "Vaixell de l'amor" que transportava armes espanyoles de l'Iran al Líban per a Hizbollah? ¿Alguna ONG està subvencionant milícies armades hutus radicades al Congo? ¿La xarxa palestina de Catalunya està sufragant la seva campanya de boicot a Israel amb els nostres impostos? Ho volem saber, en tenim tot el dret, és una exigència democràtica bàsica, perquè seria un desastre sense precedents i una autèntica indecència política que sabéssim que estem implicats en alguna guerra sense que ningú no ens n'hagi informat. Des d'aquí demanem a tots els grups del Parlament de Calalunya, a tots els mitjans de comunicació i a totes les organitzacion cíviques del país que compleixin amb la seva obligació i esbrinin si, sense saber-ho, estem en guerra. Des d'aquest blog hem denunciat reiteradament l'arbitrarietat o la mala fe amb què l'actual Govern de la Generalitat reparteix els nostres impostos en el nostre nom a certes organitzacions, moltes d'elles antijueves. Si algú fins ara ha volgut tranquil·litzar la seva consciència dient-se "aquests són una colla de sionistes" per no fer-se preguntes incòmodes i dormir tranquil, potser que comenci a desvetllar-se : l'ONU ha denunciat que una ONG catalana sufraga una milícia hutu radicada al Congo, un grup format per criminals implicats en el genocidi de Ruanda dels anys '90 que continuen practicant salvatjades inenarrables. Ep! : algú no ho ha entès? L'ONU investiga si el Govern de Catalunya està implicat en una guerra i sufraga un grup de criminals!! Algú ha llegit un desmentit del nostre Govern? : impossible; mireu la raó, explicitada en la Memòria del 2007 de l'Agencia Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), relativa a "la cooperació bilateral a iniciativa d'altres actors", és a dir, a les ONGs, que s'enduen el 62,5% del pressupost : "Aquesta modalitat es caracteritza perquè totes les fases del cicle del projecte o programa (identificació, elaboració i formulació, planificació de les fases, execució, seguiment i avaluació dels resultats i de l’impacte) són responsabilitat d’agents que no pertanyen a l’Administració de la Generalitat de Catalunya, tot i que són finançades amb fons de procedència pública". El 62,5% de 130 milions d'Euros previstos per l'any 2010 són 81,25 milions d'Euros (13.519 milions de pessetes). Hi ha gent que deixaria dos dies sense postres a la seva mare per tants diners. AL PRINCIPI VA SER EL CASH 1.- El món sencer va quedar perplex davant l'esforç i la generositat del voluntariat de la Barcelona Olímpica l'any '92. Milers i milers de persones bolcant-se per contribuir en la mesura de les seves forces van aconseguir que aquelles Olimpiades fossin extraordinàries. La ciutat que no va obtenir la candidatura l'any 1936 perquè les "nacions civilitzades" van voler fer content Hitler i Berlin; la ciutat que, malgrat aquella injustícia, va iniciar unes olimpiades alternatives estroncades per la guerra civil. La ciutat que va veure com aquells atletes antifeixistes, molts d'ells jueus, van deixar de competir per unir-se a la República, per lluitar i per donar la seva vida per la llibertat i la democràcia, havia de defensar una memòria tan gloriosa davant de totes les nacions... I alguns, fredament, van fer comptes i van pensar que l'entusiasme podia ser un actiu. 2.- Als anys '90 van alçar-se moltes veus per exigir als països del primer món que contribuïssin al desenvolupament dels països més empobrits. Aquella campanya del 0,7% va fer forat... sobretot pels qui, fredament, van fer comptes i van pensar que la solidaritat podia ser un actiu. 3.- Les protestes justificades per aconseguir que la Hisenda pública destinés un percentatge de la recaptació a organitzacions laiques i no governamentals d'ajut a la solidaritat i el desenvolupament de poblacions desafavorides i no únicament, com havia estat fins aleshores, a l'església catòlica, va ser atesa... especialment en favor dels qui, fredament, van fer comptes i van pensar que els impostos podien ser un immens actiu. No hem de renunciar a la bondat i a la solidaritat pel fet que una minoria de desalmats s'aprofitin de la bona fe de la gent. Senzillament hem d'exigir mecanismes seriosos i verificables de control per tal d' evitar els abusos. Hi ha una quantitat fabulosa de diners, una part considerable dels nostres impostos, que van a parar a mans desconegudes, repartits interessadament per funcionaris o càrrecs polítics que lliuren les seves guerres personals i ideològiques amb la més absoluta irresponsabilitat. Ja ho vam denunciar fa temps en l'article que duia per títol QUAN LES ONGs ENS EMMERDIN . Cal que els nostres representants polítics, especialment els grups de l'oposició, compleixin amb la seva obligació i, a més d'interpel·lar el Govern, investiguin acuradament què esà passant i ho denuncïin on calgui. El silenci, la passivitat, la incapacitat o l'intercanvi de dossiers no només serien un deshonor, són una bomba de rellotgeria per al proper Govern i, sobretot, per als catalans. S'apropa el dia que haurem de comparèixer davant la resta de nacions amb la cara i les mans netes. No podem ennumerar la llista d'adversaris, però sabem que seran molts i poderosos. ¿Podem permetre'ns el llast del desprestgi que suposaria que ens acusessin d'estar participant en guerres que desconeixem? GANIVETADES Fa uns dies TV3 ens va informar que l'ONG catòlica "Inshuti" era acusada per l'ONU de subvencionar grups o milícies assasines d'hutus amb base al Congo. Ho relatava amb un to "de bon noi" convenientment modulat en Pepe Garriga, el "Flagell dels jueus", que des de fa uns mesos es dedica a la narració -sense donar la cara- de notícies "progres". En Pepe ara és la veu de Ràdio Tirana a TV3. El cas es que el xicot en part tenia raó : l'ONU investiga "Inshuti". Els responsables d'aquesta ONG desmenteixen que hagin lliurat 200.000 Euros per a armes o segrestos de nens soldats, però accepten que aquesta quantitat s'ha escolat pels passadissos de l'Audiència Nacional en denúncies contra 40 dirigents Tutsis de Ruanda. Cal que tinguem clares dues coses : 1.- Un sonat d'una ONG s'ha gastat 33 milions de pessetes DELS NOSTRES IMPOSTOS per denunciar als tribunals espanyols que els governants actuals de Ruanda són uns bèsties. Si això és cert, ¿no seria més lògic que fos un Govern qui ho denuncies, i no pas una ONG?

Quedi constància que aquesta ONG defensa aferrissadament que els hutus, en general i en particular, són boníssims i que, encara que se'ls va anar una mica la mà matant prop d'un milió de tutsis en un mes, això no és res comparat amb el mal econòmic i moral que els tutsis van exercir de la mà dels perversos iànquis i dels lobbys en general (els sona la música?). És difícil de creure que, donat aquest grau d'implicació del tot acrític, aquesta ONG hagi actuat honradament i no s'hagi empastifat amb delictes de sang. 2.- Què fa en Pepe Garriga denunciant una ONG!? No, un moment, en Pepe Gariga va denunciar UNA ONG CATÒLICA, i ho va remarcar repetidament. El detall és important. Als ulls dels pobres mortals, les ONGs que desvien els diners dels catalans i fan les seves guerres en nom de Catalunya contra els EEUU i parlen de lobbys i lluites entre pobles que no entenem però subvencionem, són calcades. Però per al Pepe Garriga i per a qui subvenciona Ràdio Tirana ("chi serà, serà..."?), la cosa és ben diferent... En Pepe denuncia una ONG catòlica. És important remarcar-ho ara que els pressupostos s'aprimaran i tocarà menys per la Xarxa palestina. A més, és improbable que l'ONU denuncïi les ONGs que passen la pasta dels impostos dels irreprotxables ciutadans occidentals a organitzacions armades i fonamentalistes palestines. (Coses de l'ONU i dels senyors del petroli!). De tota manera, que ningú no s'esveri... Fa una setmana el Col·legi de Periodistes va incorporar unes "noves recomanacions per a la cobertura de conflictes armats en una revisió, fruit del treball conjunt de l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat, el Col·legi de Periodistes i l'Observatori de cobertura de conflictes". Es tracta d'un Decàleg (ai, Moisès!) que "parteix de la base que els mitjans de comunicació tenen capacitat per influir en el desenvolupament de conflictes, afavorir la seva resolució o contribuir a reduir el patiment de les persones afectades i demana donar veu a tots els actors, investigar les causes del conflicte en profunditat i evitar el llenguatge dels combatents". És a dir, a casa nostra els periodistes no estan per informar, sinó per influir en els conflictes i resoldre'ls. Però, ¿qui ha agafat pel ous al Col·legi de Periodistes? : l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat, la mateixa que en el seu calendari de "dies internacionals fa constar "el dia internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí" però ha eliminat el "Dia de l'Holocaust" que commemoren totes les nacions democràtiques; la mateixa que quan parla de l'Amical de Mathausen no esmenta ni una sola vegada els jueus. Senyores i senyors, hagin votat el que hagin votat, estem governats per antisemites disposats a dur-nos a l'infern de les seves pulsions i els seus prejudics. I estem en guerra : en Pepe Garriga, el Col·legi de Periodistes i l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat algun dia, potser, ens n'informaran. O potser ho farà un tribunal internacional.

SEFARAD ÉS ESPANYA?

No. Sefarad és terra d'acollida, és una matriu prestada que es fa estimar. No té una forma definida, no té cap bandera i, per descomptat, no respòn a la fètida patrioteria rojigualda. Sefarad és un continent d'olors, de clarors, de cançons. Ens banya el mateix mar, ens ungeix el mateix oli, ens il·lumina el mateix sol que beneeix Eretz Israel. A l'antiguitat, Sefarad era un espai indefinit d'exili. Més endavant va passar a ser una terra d'acollida que va trenar la història de les comunitats jueves assentades a la península ibèrica amb el pols de la vida dels ibers, dels grecs, dels romans : respecte, oportunitats, intercanvi, cultura,... Després van venir els visigots, amb tot de reis inútils i antisemites els noms dels quals no val la pena memoritzar, i els primers concilis d'una església que va passar de l'humil respecte a la Llei a la vanitosa necessitat de "matar el pare", a la pulsió d'imposar un dogma que va deturar la història i va anatematitzar l'alegria de viure i tot rastre de discusió, qualsevol ombra de diferència. A l'edat mitjana els jueus catalans parlaven de Sefarad com la terra que acollia els germans del sud, súbdits dels sarraïns. Més endavant, dos cosins Trastamara (Isabel i "Fernando") es van casar i van decidir que els jueus que no es convertissin havien de marxar amb el que duien a sobre i poca cosa més, obrint així una ferida abisimal, glaçant la sang de la història, plantant la llavor de la injustícia i de la discòrdia. Ho van fer després d'extorquir els jueus més influents amb crèdits d'un valor incalculable per fer un seguit de jugades d'un abast que encara estem pagant: la derrota dels musulmans de Granada amb tractes que van incomplir, la conquesta de les terres aleshores ignotes d'Amèrica després d'un genocidi sense precedents, la conversió obligada dels no cristians, l'expulsió dels jueus, l'inici de la subjugació dels catalans, el reialme de la inquisició. Val la pena remarcar que l' "Edicto de expulsión" va ser redactat en llengua castellana i que el rei consort, teòricamen català, va signar-lo i, de passada, va acceptar que la conquesta d'Amèrica fos un assumpte que beneficiés únicament el regne i els subdits de Castella, i que als catalans ens estés prohibit participar en aquella conquesta. Cal dir que de vegades els nostres traïdors sense voler ens honoren : els catalans podem tenir molts defectes, però ni hi ha un Edicte d'expulsió en la nostra llengua ni vam participar en el genocidi americà. Vint anys després els catalans van patir les nefastes conseqüències de l'expulsió dels jueus i de la inflació provocada pel brutal expoli d'or, plata i pedres precioses amb què els castellans van inundar mitja Eurorpa. Ho vam patir, però no ho vam provocar. Molts jueus catalans, valencians i mallorquins van triar l'exili com a conseqüència de l'Edicto, però moltes famílies s'havien convertit forçosament un segle abans víctimes de les persecucions de finals del segle XIV. Havien conservat la seva fe i els seus costums en l'àmbit privat sense sospitar amb quina brutalitat serien perseguits com a judaïtzants per la inquisició. Molts de nosaltres som descendents d'aquella gent perseguida i humiliada. Beneir el Shabat en el seu nom 500 anys després és alhora l'acompliment d'un precepte i un acte de gratitud, de reconeixement i de justícia. El dia 3 d'agost de 1492 molts germans catalans van empendre el camí de l'exili. Van escampar-se pel món : Turquia, Grècia, Bèlgica, Itàlia, Marroc, Algèria, Jerusalem. Encara resten les seves sepultures en català a Nàpols i a Venècia, encara no s'ha oblidat que els catalans tenien les seves sinagogues a Istambul i a Tessalònica. Però la seva llengua es disolgué entre l'allau de jueus castellans, i de passada es van perdre les seves cançons i la seva memòria. Per això avui Sefardí vol dir espanyol i "ladino" vol dir djudeoespanyol. Però hi tenim vells cosins allà, pocs : la majoria dels fills dels qui van sobreviure van ser deportats i assassinats pels nazis. Algun dia parlarem d'aquest episodi ignominós i dolorós. Aleshores, què és Sefarad ara? És - o serà- el que decidim que sigui. No és, no podem permetre que continui sent, aquesta caricatura folklòrica i turistica de la Red de Juderias, aquest bàlsam per a la bona consciència històrica espanyola que passeja forasters incauts, els agombola amb mentides i ignorància per xuclar-los les divises i els acomiada. Per començar, a Catalunya no hi ha hagut mai "juderías": aquí hi havia Calls. I no podem tolerar que una confederació de funcionaris d'ajuntaments que no tenen ni idea de les conseqüències del que van fer els seus predecessors dictin una vegada més les normes de la judeïtat o expliquin en exclusiva la seva versió de la història. NO POT SER! Fa uns mesos una munió d'organitzacions catalanes encapçalades per l'Institut d'Estudis Món Juïc van plantejar aquest conflicte al Parlament de Catalunya. La resposta d'aquesta institució, com era de preveure donada la composició del Parlament i de la Generalitat, va ser un seguit de copets a l'esquena però... les nostres ciutats, les nostres viles, continuen pertanyent a aquest híbrid funcionarial de la Red de Juderias, que per no tenir no té ni un web en català. "¡Pasen y vean, señoras y señores... La momia del jorobado, el tren de la bruja, la judería del pueblo!". ¿Explicaran què va passar amb la "Judería"? I amb el Call? Potser no val la pena. Ja ho va deixar clar Isaac Abravanel quan va entendre que res no deturaria l'expulsió dels jueus i a qui s'atribueixen aquestes paraules : "Por centurias futuras, vuestros descendientes pagaran por sus apreciados errores del presente. Vuestras Mercedes verificaran y la nación se transformara en una nación de conquistadores. Buscando oro y riquezas, viviendo por la espada y reinando con un puño de acero. Y al mismo tiempo os convertiréis en una nación de iletrados, vuestras instituciones de conocimiento, amedrentadas por la continuación herética de extrañas ideas de otras tierras y otras gentes, no serán respetadas. En el curso del tiempo el nombre tan admirado de España se convertirá en un susurro ente las naciones. España, que siempre ha sido pobre e ignorante, España la nación que mostró tanta promesa y que ha completado tan poco. Y entonces algún día, España se preguntara a sí misma: ¿que ha sido de nosotros? ¿Por qué somos el hazme reír entre las naciones? Y los Españoles de esos días miraran a su pasado porque sucedió esto. Y aquellos que son honestos señalaran a este día y a esta época lo mismo cuando esta nación se inicio. Y la causa de su decadencia no mostrara a nadie mas que a sus reverenciados soberanos Católicos, Fernando e Isabel, conquistadores de los Moros, expulsores de los Judíos, fundadores de la Inquisición y destructores de las inquisitivas mentes de los Españoles.". (Amén!)

SOCIETAT CIVIL

Els nous gurús de la mandanga "políticament correcta" no s'estan de bombardejar-nos amb el seu ideal de SOCIETAT CIVIL, una cosa irrisòria, absurda, estúpida i més tova que la desgràcia que llueixen orgullosament com atribut viril, pura cansalada. No, Catalunya no és el reflex dels seus deliris metrosexuals d'efebus depilat que va perdre l'encèfal en una remota performance multicultural un cop mort, de vell, el dictador. Que no es facin il·lusions perquè la cosa s'està escalfant i acabaran prenent mal. Ens volen vendre una barreja indigerible i heterogènia d'horrors, una moguda de subespècies que s'han fet amb les regnes del país. Però dur aquest Cavall tant de temps desemmascara els impostors : de seguida els suen les mans i, al final, el Cavall es desboca. I aquí estem. I us diem que ja n'hi ha prou i que us trobareu amb una allau de gent, de grups, de partits, de moviments i de voluntats que tindran un objectiu comú, clar i irrenunciable : acabar amb la merda de país que heu dissenyat. A aquestes alçades tenim prou clar que el nostre pitjor enemic no és l'espanyol que se sent orgullós de ser-ho, sinó el que en nom de Catalunya enfonsa el nostre país en un fangar insuportable. Els nous gurús de la mandanga "políticament correcta" són el més semblant a la colla de fantasmes poca-pena d''El ball dels vampirs" que il·lustren aquest article : són tan insubstancials que no poden ni reflectir-se en un mirall. Ningú no parlarà d'ells quan hagin mort, i quan algun historiador del futur investigui què va passar en aquests anys d'ignomínia ho deixarà córrer vençut per la pestil·lència de la traïció i l'estultícia. SOCETAT CIVIL : Prat de la Riba; un home capaç de ressucitar Catalunya unint quatre Diputacions, amb pocs mitjans, amb enginy, preparació, voluntat, patriotisme i generositat. INDIGNITAT CIVIL : José Montilla; un analfabet exmaoista, corrupte, antisemita i traïdor a la terra que el va acollir. Catalunya sap perfectament què és la SOCIETAT CIVIL : la gent que excel·leix defensant el seu passat donant el millor : la menestralia lluitadora, l'empresariat que treballava de sol a sol, els qui van allunyar els obrers de les tavernes i van crear centenars d'ateneus, de corals, de societats, de lògies. Beneïts siguin! Els qui es van sentir orgullosos de la seva terra, de la seva història, de la seva llengua i van defensar-les jugant-se el patrimoni, el futur i la vida. Gent nascuda aquí, gent nascuda allà: catalans. SOCIETAT CIVIL : Clavé, Arús, Joan Maragall, Pep Ventura, el Noi del Sucre, Josep Pla, Cambó, Lluís Millet, Salvat-Papasseit, Estelrich, Macià, Valentí Almirall, Marià Cubí, Rodoreda, Guimerà, Rovira i Virgili, Carles Riba, Carme Serrallonga, milers milers, milers!! Beneïda la seva memòria! Quin sindicalisme corrupte i venut tenim! Quin teatre oficial a mans de retardats! Quin cinema insignificant i mediocre! Quins pròcers més imbècils que no han estat capaços de detectar un estafador tan primari com Fèlix Millet, l'excrescència d'una família honorable pixant-se en els detritus dels besnéts dels prohoms de la burgesia catalana que l'únic que aporten al país són unes fundacions miserables i inútils que els desgraven un 25% dels seus impostos. Quina premsa de vergonya tenim! Què no haurien fet la majoria dels periodistes d'ara als anys quaranta? : cagar-se i cantar himnes feixistes; ni als setanta haurien gosat piular. Tan solidaris, ells, amb qualsevol denúncia suggerida des del govern, callaran tots davant la vergonyosa depuració política de Salvador Sostres, un poltre desbocat que escriu infinitament millor que qualsevol d'ells i que diu el que pensa sense por defensant la seva idea de Catalunya, agradi o no. Amb dos pebrots. Què se n'ha fet d'aquell Omnium Cultural que fa quaranta anys, en plena dictadura, va inundar el nostre país amb enganxines de "Català a l'escola"? : arrossegar-se per una subvenció i organitzar i pagar les conferències delirants d'un malalt de poder desposseït de futur. I aquella església catalana valenta i ecumènica dels seixanta?, existeix? I aquells mestres coratjosos i il·lusionats amb una escola catalana capdevantera? Han desaparegut tots sota la insignificància vomitiva de quatre mestres progres que imposen impúnement a tot el país un fracàs pedagògic sense precedents? On són les Associacions de Veïns lluitadores de les darreries del franquisme?, podrint-se de fàstic i de vergonya amb subvencions insultants? On han anat a parar el coratge i la independència de les associacions de consumidors i dels col·legis professionals? Per quina claveguera s'ha escolat l'esperit de l'Assemblea de Catalunya? Què ens ha passat? Què collons hem estat fent tots plegats els darrers trenta-cinc anys? Al diari Avui del dia 18, mentre en una pàgina Salvador Sostres s'acomiadava dels seus lectors en una altra ens informaven que una delegació oficial de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament -la repartidora que regalarà 130 milions d'euros, 21.630 milions de pessetes, a organitzacions fora de control i sense la més mínima transparència-, era a "Palestina" salvant heroicament els esculls del govern d'Israel per executar un "pla director de cooperació al desenvolupament 2007-2010 que assenyala Palestina com a país prioritari de la cooperació catalana". (pobres criatures del Darfur, del Congo, d'Etiòpia, de Mianmar,... Mala sort, nois!). Afegia que "l'ACCD hi treballa de la mà de l'ONU, del govern palestí i de les institucions i la societat civil catalanes"... No, la SOCIETAT CIVIL CATALANA no és això. El nostre país no és així. El nostre futur no pot ser aquest. Catalunya s'ha d'alçar democràticament contra tanta misèria moral. El nostre país no és tan mesqui, ni tan corrupte, ni tan antisemita. Venen temps moguts, difícils i encoratjadors. Deixem-nos de falòrnies i lluitem units. El futur s'ho val.

"HOLOCAUST? AQUÍ NO HI CONSTA"

El que els anem a relatar exigeix molta concentració. Els lectors avesats a la lectura de novel·les amb trames i subtrames plagades de nissagues familiars interminables i personatges amb nom, àlies i múltiples personalitats tenen molt guanyat. A la resta, els recomanem que es prenguin algun complement vitamínic per evitar el surmenage. Preparats? El nostre país compta amb una "Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans" (en endavant "l'OFICINA"). La majoria de la població ho ignora, d'aquí que no pugui fruir aquesta alegria que els faria molt més lleu la crisi. Aquesta OFICINA depèn de l'inefable "Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació" i està drigida per Xavier Badia i Cardús (ex regidor i ex tinent d'alcalde d'Igualada pel PSC). L'OFICINA, amb pretensions de ser alhora una mena d'ONU empeltada d'Amnistia Internacional en miniatura, emet els seus propis comunicats que, sortosament, la comunitat internacional més solvent ignora. Naturalment els temes elegits per emetre els seus savis veredictes són... els previsibles : el premi Nobel a Obama, el cop d'estat a Hondures i, naturalment, el "conflicte Palestina-Israel". La resta de conflictes, com ara el del Darfur, els atemptats al Pakistan o la situació de la dona als països islàmics no els tracten. Les opinions d'aquesta OFICINA, per si algun lector ja s'ha perdut, representen el Govern de la Generalitat de Catalunya. ¿S'imaginen que l'Institut Català de Finances fes comunicats opinant sobre el capitalisme salvatge o criticant el Fons Monetari Internacional? No, ningú no s'ho imagina perquè no és la seva funció, però l'OFICINA emet les seves opinions i pontifica en nom de la Generalitat i dels catalans. I a més és l'encarregada de fer públic oficialment el Calendari dels Dies Internacionals, que són aquests : 1 Gener Jornada Mundial de la Pau 30 Gener Dia Escolar de la No-violència i la Pau 15 Febrer Aniversari de la Primera Manifestació Mundial contra la Guerra 8 Març Dia de les Nacions Unides per als Drets de la Dona i la Pau Internacional 21 Març Dia Internacional per a l'Eliminació de la Discriminació Racial 25 Abril Dia Mundial de la lluita contra la violència infantil 3 Maig Dia Mundial de la Llibertat de Premsa 9 Maig Aniversari del Final de la 2a Guerra Mundial (1945) 24 Maig Dia Internacional de les Dones per la pau i el desarmament 4 Juny Dia Internacional dels Infants Víctimes Innocents de l'Agressió 26 Juny Dia Internacional de Suport a les Víctimes de Tortura 11 Juliol Aniversari de la massacre de Srebrenica (1995) 6 Agost Aniversari bombardeig nuclear d'Hiroshima (1945) 9 Agost Dia Internacional de les Poblacions Indígenes del Món 31 Agost Dia Internacional de la Solidaritat 21 Setembre Dia Internacional de la Pau 17 Octubre Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa 24 Octubre Dia de les Nacions Unides 24 Octubre Dia Mundial de l'Informació sobre el Desenvolupament 6 Novembre Dia per a la Prevenció de la Explotació del Medi Ambient a la Guerra i els Conflictes Armats 10 Novembre Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament 11 Novembre Aniversari de la finalització de la Primera Guerra Mundial (1918) 16 Novembre Dia Internacional per a la Tolerància 25 Novembre Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona 29 Novembre Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí 1 Desembre Dia Mundial de la Lluita contra els Presoners per la Pau 2 Desembre Dia Internacional de l'Abolició de l'Esclavitud 10 Desembre Dia dels Drets Humans I l'Holocaust?... Ni rastre. Potser si algú els demana explicacions s'exclamaran dient que els ha caigut sense voler l'Holocaust i el Dia de l'okupa sostenible, com si tal cosa; o potser diran, com aquell líder d'Izquierda Unida, que dels jueus ja se n'ha parlat massa. Així és el nostre govern, amnèsic amb el genocidi més salvatge i aberrant de la història i amable amb les perfomances de pistola i yihad. Com que l'OFICINA depèn d'un conseller pertorbat que ara que té poder pot realitzar-se sembrant el país d'estructures hiperburocratitzades a l'estil de l'URSS dels anys '30, han muntat una xarxa d'engendros, un dels quals és l'Institut Català Internacional per la Pau, dirigit també per Xavier Badia i amb seu a la Gran Via, al costat del Ritz. L'INSTITUT teòricament és fruit d'una demanda de "la societat civil", que és un concepte que darrerament serveix per encabir -o encobrir- el que convingui. El cas és que ni vostès ni nosaltres vam reclamar la seva creació, però els que estaven al cas s'hi van pronunciar a favor, per exemple Francesc Tubau Subirà , el pacifista dinamiter de la Plataforma Aturem la Guerra. Creiem que val la pena reproduir el paràgraf on els responsables de l'Institut ens expliquen el meravellós procés ciutadà, impecablement assambleari, de la seva creació : "El Parlament va optar, a petició de la societat civil i després d’un llarg període participatiu i generador de consens, per crear un organisme públic, de caràcter institucional, però independent del Govern i les entitats privades, dotat de personalitat jurídica pròpia i plena capacitat per obrar tant en l’àmbit públic com en el privat. En suma, una entitat de dret pública, una empresa pública, però subjecta al dret privat, amb plena autonomia, independència i capacitat d’actuar, que ha de retre comptes al Parlament, al Govern, a la societat civil i al conjunt dels seus usuaris". Al marge del llenguatge amarat de l'èpica participativa dels primers sòviets, insisteixen en què es tracta d'una entitat pública de dret privat, que és la versió actual de "ho paguem entre tots i ho maneguem quatre", una moda o una epidèmia molt pràctica que, amb l'excusa de l'operativitat i la independència, si no hi ha control efectiu de les institucions i de la justícia, pot acabar cantant com l'Orfeó Català. És clar que per controlar ja hi ha un altre organisme, aquest d'una eficiència contrastada, el Consell Català de Foment de la Pau , que alhora, està integrat "per les persones titulars, designades o representants de: els departaments de Vicepresidència, Interior, Relacions Institucionals i Participació, Justícia i Educació de la Generalitat de Catalunya, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, els grups parlamentaris presents al Parlament de Catalunya, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, la Federació Catalana d’Organitzacions no Governamentals per la Pau, el Consell Interuniversitari de Catalunya, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, el Centre UNESCO de Catalunya, el Consell Escolar de Catalunya, la Fundació CIDOB i cinc persones expertes en l’àmbit de la cultura de la pau". El CONSELL, a més, té com a objecte prevenir guerres i conflictes violents (!!), (encara que de moment només ha aconseguit fer un manifest acusant Israel de "causar una matança sense precedents a Gaza"), i vetllar per altres organitzacions, com ara: Associació Catalana per la Pau. Associació Cultura, Solidaritat i Pau. Comunitat de Sant'Egidio. Associació Josep Vidal i Llecha. Associació per a les Nacions Unides a Espanya. CeDRe (Centre de Recursos per la Pau i la Solidaritat de la Coordinadora d'ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l'Alt Maresme). Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques. Centre Unesco de Catalunya. Comitè Català per als Refugiats - Catalunya amb ACNUR. Coordinadora d'ONGD i altres moviments solidaris de Lleida. Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Creu Roja a Catalunya. EDUALTER (Educació Alternativa). Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament (Pangea). Federació Catalana d'ONGs per la Pau. Federació Catalana d’Organitzacions No Governamentals pels Drets Humans. Flors Sirera, casa per la solidaritat i la pau. Forces de Pau no Violentes (eh?!!!). Fòrum Internacional per la Veritat i la Justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs. Fundació Cultura de Pau. Fundació Internacional Olof Palme (FIOP). Fundació Pau i Solidaritat (CCOO). Fundació per la Pau. Fundació Solidaritat (UB). Fundació Món-3. Fundació Pere Tarrés. Grup de recerca i estudi dels conflictes (GREC). Justícia i Pau. Lliga dels Drets dels Pobles. Moviment per la Pau. NOVA, Centre per a la Innovació Social. Plataforma Aturem la Guerra. Servei Civil Internacional – Catalunya. Servei d'Informació de l'Objecció Fiscal a les despeses militars. SODEPAU. Taula Comarcal de Cooperació i Solidaritat – Consell Comarcal del Garraf. Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia. UBUNTU. Universitat Internacional de la Pau. Xarxa d’Enllaç amb Palestina. Xarxa Solidària.

Sí, ja sabem que alguns malpensats diran que sembla l'entramat d'un holding d'empreses que volen evadir capital i impostos, però no, tot això és per solidaritat... És que els catalans som taaan solidaris!!!! Però tornem a l'Institut Català Internacional per la Pau... A què es dedica l'INSTITUT? Doncs, al marge de gastar-se el 40% del seu pressupost en sous i el 20% en béns i serveis, amb el 40% restant té facultats OFICIALS per "establir contractes, convenis i pactes, per constituir consorcis, fundacions, societats i altres entitats de caràcter associatiu, o participar en les ja constituïdes, prèvia l’autorització del Govern,..." (Ai, ai, ai...!), i "per promoure la cultura de la pau", reunir-se molt, publicar opuscles i fer conferències, com per exemple l'actual cicle "Diàleg Palestina-Israel: cercant respostes al conflicte", que compta amb la participació dels següents conferenciants (només homes, que són gent seriosa!) : 1. Avi Shlaim, professor de la Universitat d’Oxford (Nota : és l'únic jueu del cicle, però tranquils, és un "jueu bo" i fa declaracions perquè es noti que se'l pot ensenyar en públic. Per exemple, en una entrevista del 2003 a El País, va posar en dubte els fonaments de la creació de l'Estat d'Israel i va proclamar que Sharon era el culpable de l'antisemitisme a Europa). 2. Yezid Sayigh, professor del Departament d’Estudis de Guerra del King’s College, de Londres. (Afegit nostre : i cap de la delegació palestina al Grup de Treball Multilateral sobre Limitació d'Armaments i Seguretat Regional als anys 90, dins del procés d'Oslo). 3.- Benjamin Barthe, periodista de L’Express i Le Monde. (Un individu que va aplaudir la punteria dels coets que llençava Hizbullah a Israel perquè segons creia no tocaven mai palestins, només jueus). 4. Mahmoud Daher, Organització Mundial de la Salut. (Detall que afegim : a Gaza). i, com a traca final, no podien faltar tres periodistes nostrats, que destaquen per la seva imparcialitat : 5.- Tomàs Alcoverro, periodista de La Vanguardia. 6.- Joan Roura, periodista de TV3. 7.- Ferran Sales, periodista de El País.

(Demanem disculpes als periodistes decents que llegeixin això. Ens limitem a transcriure que, segons els organitzadors, alguns dels conferenciants són periodistes). Això és el que dóna de sí l'Institut Català Internacional per la Pau. Ja hem vist com el Consell Català de Foment de la Pau tampoc fa res de bo i que la seva màxima fita ha estat acusar Israel de "causar una matança sense precedents". Ens queda per esbrinar quina és la utilitat de l'Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans... L'OFICINA, manega pressupostos i decideix subvencions, moltes d'elles de menor quantia, una mena de "pedrea" de la loteria del bon rotllet perquè tothom estigui content, no fos cas que baixés el volum d'organitzacions antisemites i prenguessin mal. Val la pena veure el repartiment dels 600.000 € del darrer any publicat (2007), perquè els ajuts concedits sovint es destinen a temes que voregen el frikisme, com els 3.000 € concedits a NOVA per "l'assistència a l'assemblea i conferència Internacional de les Forces de Pau Noviolentes" (sic), o els 3.000 per l'Ajuntament de Tàrrega per un "Bombardeig poètic". Dels 101 projectes subvencionats cap és per a l'Índia, Etiòpia, el Darfur o l'Africa subsahariana, tret d'un ajut d' 11.744 € per la "Campanya de sensibilització Al Congo encara no hi ha pau" (com veuen amb les massacres de l'Àfrica el llenguatge és molt eufemístic). Concedits al món àrab i a la comunitat palestina n'hi ha forces. Criden l'atenció dues partides per un total de 10.320€ a un programa que duu el mateix nom: "Benvinguda a Palestina", concedides a Xarxa Solidària i a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina. Però és especialment preocupant l'ajut concedit a ACSUR- Las Segovias per un import de 23.514 € pel projecte "Diagnòstic per a la conscienciació de la joventut Palestina i Catalana sobre l'impacte del Mur -Part II". ACSUR- Las Segovias és una ONG que es mou per motius ideològics. Han substituït el fonamentalisme de les antigues missions catòliques per una altra mena de dogmatisme. No solventaran la pobresa ni la discriminació de poblacion amb greus problemes si les seves obsessions són el cop d'estat d'Honduras, l'avortament lliure, els papers per a tothom i una oposició desfermada a l'existència de l'Estat d'Israel. Destinar aquests 23.514 € a inculcar als nens l'odi cap a Israel és un acte d'irresponsabilitat imperdonable. Ahir es commemoraven els vint anys de la caiguda del Mur de Berlín. Una data per celebrar la fi d'un cicle tenebrós que va unir dues tiranies, dues maneres de menysprear la llibertat, l'alegria de viure i la dignitat. A TV3 van dir que hi ha més murs... no han parlat del d'Espanya amb el Marroc, han parlat del d'Israel. Tant se'ls endona que el cicle que es tancava en un dia com ahir s'hagués obert també a Berlin fa ara 71 anys. La kristalnacht va esberlar els vidres que deixen passar la llum del futur, que ajuden a preservar la confiança en la convivència, l'escalf de la família, la llibertat de les teves creences. Va esquinçar-se un vel sagrat i va entrar la nit més freda, l'estupor, el mal, la dissort, el crim. Comptem els morts perquè no volem que mai siguin una estadística, ni una xifra, ni un record que es dilueix i es confon amb la llegenda. D'aquí la nostra indignació amb la darrera desvergonya d'un dels organismes esmentats que es dediquen a repartir milions d'euros dels impostos dels catalans per sembrar l'antisemitisme en el nostre nom ... L'Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans amb motiu d'una trobada del Comitè Internacional de Mauthausen (CIM) a Barcelona, reunida entre d'altres motius per preparar el 65 aniversari de l'alliberament del camp al maig de 2010, en el seu web relata la trobada i detalla tot de dades, de noms i d'institucions d'aquestes que volen quedar tan bé com a "antifeixistes", explica que el CIM integra actualment representants de 18 nacions de tot Europa i dels EUA, però NO CITA NI UNA SOLA VEGADA EL POBLE JUEU. Ni una sola vegada! Encara no gosen negar l'Holocaust obertament, justificar-lo o relativitzar-lo, per això l'amaguen. El Dia de l'Holocaust no existeix, els jueus de Mauthausen no existeixen... Aquest és el govern que tenim. Una vergonya que com a catalans no podem callar ni permetre.

VIXINSKY I EL REI DE JERUSALEM

Impagable l'expressió d'estupor i de profunda tristesa dels regidors socialistes de Santa Coloma davant l'escàndol urbanístic protagonitzat pel seu alcalde. "Estem desolats. No ho hauríem dit mai". De debò? ¿No havien sospitat res del seguit de re-re-requalificacions a porta tancada convingudes amb un ex-diputat socialista expulsat per corrupció? Una altra suposada estupefacta és la filla de Fèlix Milllet, que en una penosa exhibició d'immaculada innocència declara que a "la famiglia" no en sabien res dels ERRORS del seu venerable pare. Per favor! Podem pair que ens robin, però que a més ens prenguin per imbècils ja passa de taca d'oli. Els alemanys dels anys trenta i quaranta figura que tampoc van adonar-se del que feien amb els jueus : els van prohibir casar-se amb no jueus, els van prohibir exercir com a professors, metges, advocats, etc., els van desposseir de la seva nacionalitat i de les seves propietats, els van obligar a dur l'estrella de David als vestits, els van embargar els seus comptes, els van passejar per Alemanya a cops i puntades de peu davant de tothom i se'ls van endur "a l'est". Holocaust? Oh, quina sorpresa!! Sovint confonem els termes dictadura i totalitarisme, quan el cert és que una societat totalitària pot conviure perfectament amb les convencions democràtiques bàsiques. Un pas més enllà de la "democràcia orgànica" del franquisme vivim una mena de totalitarisme postmodern. Votem els nostres ajuntaments i els nostres governs, però els partits operen com la cúria catòlica del segle XV imposant de facto què i qui podem votar, convenint coalicions contra-natura no refrendades per l'electorat, negociant canongies amb empreses, bancs i Caixes, imposant peatges i llistes electorals i transaccionant els casos de corrupció a plaer. Tenim uns òrgans de control mal dotats i menystinguts : uns cossos d'Inspecció amb pressupostos africans, una Sindicatura de Comptes que fa informes seriosos i sovint alarmants que ningú no comprova : ningú, ni els grups parlamentaris ni aquesta premsa covard i inepta que subvencionem amb els nostres impostos. Quan la corrupció es silencia i es bescanvia, quan la premsa amaga, calla o trafica amb el seu silenci, quan els òrgans de control són insuficients o marginats, quan els tribunals són mediatitzats pels partits i per una judicatura que va passar de la dictadura franquista a la democràcia sense haver assumit cap responsabilitat, ens trobem amb el que tenim : una democràcia formal regida per la impunitat i el menyspreu cap als seus ciutadans i gent que calla o afirma que no ha vist res. Un ajuntament pot expropiar-te les sis vessanes de terra de la teva família sense entrar en raons i especular impúnement amb elles per acabar construint un complex de vivendes privatitzades que enriqueixen un alcalde, un partit i un constructor amb contactes pestil·lents. D'això abans en dèiem feudalisme. Un inspector de Treball pot ser destituït o degradat si denuncia unes obres sense les més elementals mesures de seguretat: què s'ha pensat! Els primers que se li tiraran al coll seran uns sindicats que fa lustres que viuen de la subvenció i de la connivència, i si denuncia que hi ha personal estranger sense papers se les haurà de veure amb els grans defensors dels "papers per a tots". ¿Quants morts per accidents laborals no s'haurien de comptabilitzar a la "bona voluntat" dels insensats i els corruptes? Els nostres progres, que tant critiquen els EEUU, haurien d'aprendre sobre el sistema de contrapesos amb què la gran nació americana va dotar-se fa més de dos-cents anys per detectar i castigar els abusos de poder, la corrupció i la impunitat. No cal legislar massa ni, sobretot, malament, per tallar de socarrel les temptacions totalitàries. Per això als nostres progres no els interessa el model americà, perquè se senten còmodes amb un sistema que de tard en tard els permet imposar la seva pròpia corrupció. Ara ens ensenyen orgullosament les seves "mans netes" perquè cap partit ni cap mitjà de comunicació no ha entrat a analitzar els seus comptes (que són a l'abast de tothom). Certament és feixuc llegir i rellegir més de 500 pàgines de la Memòria d'un Departament de la Generalitat i comparar-lo amb les Memòries d'anys anteriors i amb els organismes dependents. Uf, quina mandra! Cal temps, paciència, intel·ligència, desinterès, patriotisme, independència, sentit crític i no tenir "deutes" pendents per transaccionar. I, si ens ho permeten, dos collons ben posats. El web de la Sindicatura de Comptes és a l'abast de tothom. Creuar dades d'aquests informes amb les Memòries departamentals, amb les notícies de la premsa i amb quatre indiscrecions rellevants no requereix una agència d'espionatge ni un gabinet d'analisi. Qualsevol batxiller amb voluntat pot auditar-los i provocar una traca monumental. El cas Pretòria és la punta de l'iceberg. L'urbanisme de partit per sort és relativament fàcil de detectar, només cal resseguir i encreuar els rastres mitjançant els apunts del Registre de la Propietat Immobiliària i del Registre Mercantil... i una mica de traça fent preguntes innocents. Això, actualment, es pot aconseguir sense cap esforç, pagant quantitats perfectament assumibles a empreses completament legals que ofereixen els seus serveis per Internet. Més difícil -que no impossible- és detectar altres fraus amb conseqüències nefastes per al país com, per exemple, quins exàmens del funcionariat han estat falsificats facilitant el qüestionari als "afins", o quins són els mecanismes d'adjudicació d'obra pública, com es falsegen i s'accepten els preus per sota de mercat i com es justifiquen les extensions que sovint doblen o tripliquen el preu inicial sense que ningú dimiteixi ni acabi sent processat. Hi ha més temes apassionants, per exemple : els crèdit de l'Institut Català de Finances, el cobrament de les subvencions de formció professional, les Ratios del Departament de Cultura, les adjudictàries de càtering de qualsevol organisme. Si algun lector s'avorreix el convidem a passar el temps amb aquests entreteniments. El cas Pretòria ha tingut una deriva inèdita fins aquest moment : hem vist els detinguts (encara no processats) desfilar emmanillats davant les càmeres de televisió. La misse en scenne ha estat molt acurada. Havíem vist detinguts amb manilles, però el show de les bosses d'escombraries ha estat un afegit d'un refinament stalinista impagable. Ara per ara ningú no se'n fa responsable, però no cal una intel·ligència superdotada per entendre que al PSC-PSOE s'ho han treballat de valent. Hem vist emmanillat -d'esquenes- l'alcalde de Santa Coloma, un desconegut per a la majoria dels catalans, però la imatge que tots hem entès i que les televisions repeteixen fins a la sacietat és la de Macià Alavedra, processat després d'aquest akelarre de manera tangencial. Cobrar comisions pot ser fastigós, però no és il·legal, i si algú ha de legislar sobre aquesta mena de pràctiques és precisament el partit que detenta el poder actualment. Si no ho fa és perquè no li interessa. El suposat blanqueig de capitals és un delicte que estaria molt bé que es pagués amb la presó... per tots els que el practiquen, inclòs -si fos el cas- el que es fa dir "rei de Jerusalem", per cert inimputable. La diferència entre l'alcalde de Santa Coloma i en Macià Alavedra és que al primer el coneixen a casa seva i al segon el coneixen a tota Europa. El primer és un espanyolista que tapa les vergonyes de Manuela de Madre, Fogué, Montilla, Zaragoza, Ferran, Diputacions, Conselleria d'Urbanisme, etc. i el segon representa un cert catalanisme, mediatitzat pels negocis i els tripijocs, sí, però catalanisme. I ell no ha de provar la seva innocència. Assumpte a part és el cas de Luis García Sánz, àlies Luigi. A aquest individu també el van treure emmanillat, de cara i sense perruquí. És més, com no se l'havia vist prou bé, el van fer sortir de l'edifici de l'Audiència Nacional per agafar la seva bossa de plàsic per tal que forçosament poguéssim veure que duia manilles. És molt important que "el poble" vegi aquest individu vexat, perquè és un "conseguidor" del PSC que ja va ser processat i misteriosamt exonerat fa deu anys per corrupció urbanística del seu partit, expulsat i reutilitzat per fer la feina bruta. Si no, ¿de què tindria el poder que té?, ¿com, si no, entraria als despatxos dels alcaldes socialistes i decidiria les requalificacions que va decidir? Pel que es veu tothom ha oblidat l'inefable Josep Maria Sala. Luigi no és un home ric, viu a un barri de classe mitjana sense cap mena de luxes. És un recaptador del PSC. Aviam si algún periodista avorrit s'ho mira una mica, per favor! Per cert, una anèdota que ens han fet arribar : quinze dies abans que el detinguessin per robar milions d'euros Luigi va votar en una assemblea de la seva comunitat de veïns que es denunciés als tribunals uns morosos que devien 350 euros. Una de les persones a denunciar era una dama amb la Medalla d'or de la Generalitat. I és que Luigi és un ciutadà exemplar! GARZÓN Hi ha misteris insondables. Un d'ells és Baltasar Garzón. És un justicier que va per lliure? ¿Té al darrere un gabinet treballant sense descans o és un stajanovista de la judicatura? ¿Hi ha algun país democràtic en què un jutge, per fas o per nefas, s'auto-reparteixi els casos que li interessen? Creiem que Garzón fa el que pot i el que la llei li permet endut per una patologia messiànica i, alhora, possibilista. Va tenir el coratge d'empaitar Pinochet però va deixar morir de vell Serrano Suñer i els supervivents del franquisme més criminal i tenebrós. S'ha fet sempre l'orni amb els casos demostrats de tortura a Espanya, però va donant lliçons de democràcia pel món. Decreta secrets de sumari que certs diaris publiquen sense haver d'assumir cap responsabilitat. Reparteix bufetades aquí i allà, però sempre dins d'un ordre. Garzón no és Vixinski, Garzón és un destroyer, un autòmata dels tribunals, un Golem que algun dia donarà un ensurt descomunal. Tot fa suposar que ha aprofitat el vent a favor per furgar en la corrupció a Catalunya en un moment convenient per al PSOE : un advertiment a qualsevol aventura d'algun sector del PSC, un posicionament davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, una pàtina de brutícia sobre Convergència de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, un càstig exemplar que mostri els corruptes humiliats per compensar la imatge insuportable de Millet campant tan ample,... L'argument que Garzón és un espanyolista que vol trinxar Catalunya és sumament perillós. Els tribunals de casa nostra són d'una benignitat sospitosa amb la nostra corrupció. I, per descomptat, els tribunals andalusos són com un osset de peluix amb el llatrocini generalitzat d'Andalusia. La independència del poder judicial és un miratge a tot l'estat i, per tant, és un puntal més de la corrupció. Hauríem de reflexionar seriosament sobre per què només un jutge embogit de l'Audiència Nacional és capaç de fer trontollar tanta impunitat. VIXINSKY Un dels personatges més ridículs d'aquesta democràcia d'opereta en què s'ha convertit l'estat espanyol és l'inefable Revilla. Amb un llenguatge populista i falaç típic dels cacics franquistes que s'han fet amb les administracions autonòmiques, aquest nan de l'intel·lecte que presideix Cantàbria va proclamar que celebrava l'exhibició dels detinguts pel cas Pretòria i que desitjava que fossin avergonyits davant el populatxo. Aquest individu, que administra els diners que aboquen al seu territori altres autonomies, especialment la catalana, es guarda molt de parlar sobre el boom de la construcció a la seva comunitat i sobre el conseller processat del seu govern que, ai las!, no ha estat passejat amb manilles i bossa davant les càmeres. Afirmava Revilla, i amb ell tantíssima gent "demòcrata de tota la vida", que això de la presumció d'innocència és una bajanada. I ja tenim la llavor perquè brotin els justiciers que es passen la llei per l'engonal. Vixinsky era un fiscal soviètic, fidel lacai d'Stalin, que va fer-se càrrec personalment de purgar la vella guàrdia bolxevic i, de passada, tothom que molestés o pogués incomodar en un futur. Amb les troikes que va instituir, servint-se de la calúmnia i de la tortura, va instaurar un nova inquisició brutal, una màquina d'assassinar i deportar milions de persones mai vista fins aleshores (i mai denunciada pels hereus occidentals del comunisme). Davant l'amenaça de la pèrdua del poder no és estrany que en un país tan intrínsecament antidemocràtic com Espanya és donin temptacions que orbitin una "justícia a la carta", menys brutal que la practicada per l'stalinisme, però profundament tramposa, bruta i envilida. El passeig dels detinguts (encara no imputats) del cas Pretòria va per aquest camí : humiliació pública, judici popular, instrucció precipitada, conculcació de la presumpció d'innocència, vexació personal i a les famílies,... Touch Vixinsky! Per tal d'aconseguir tanta perfecció calen moltes vluntats amb veu i mando : Rubalcaba no es deixaria muntar aquest festival per ningú, i els seus subordinats ho saben. José Zaragoza (que de passada afirma que l'aparell del PSC no ha de vigilar els seus alcaldes perquè no són la policia!!) no pot ser aliè a l'interès de complicar Convergència en aquest assumpte de corrupció. Tots sabem que Prenafeta i Alavedra no son escolanets, però ni l'un ni l'altre tenen cap poder per requalifcar terrenys municipals ni per nomenar a dit interventors sense titulació saltant-se unes oposicions durant vuit anys. Resta un vell conegut, Carlos Jiménez Villarejo, pletòric amb tanta carnassa. Villarejo aquests dies ha demanat al poble de Catalunya que es rebel·li. Hauria de donar detalls sobre l'abast del motí : ¿les armes s'hi valen o la rebel·lió consisteix en votar el seu partit, Iniciativa? Villarejo gairebé ens fa saltar les llàgrimes explicant-nos en un panflet de TV3 les dolenteries dels corruptes. Pobre...! Ell, que només va ser el Fiscal Anticorrupció d'Espanya durant VUIT anys no va fer res de res perquè era molt complicat. Elas poderosos, ja se sap! Fíjate! Ara és president del Comité d'Ètica de la Policia de Catalunya. "Uf, vam dir tots!". EL REI DE JERUSALEM Segons la Constitució espanyola tots els ciutadans som iguals. Aquí la ironia d'Orwell és un retrat fidel de la nostra realitat : "tots som iguals, però uns més iguals que els altres". Vostès poden presentar-se com a president d'Espanya? : no. Al marge que no els interessi, és impossible. Aquest càrrec l'ocuparà -teòricament- sempre algun membre de la familia reial espanyola que no ha votat ningú i que no és pròpiament una dinastia restaurada sinó "instaurada" per Franco. Pur estil democràtic espanyol... Els homes i les dones som iguals? Sí i no : regeix la Llei Sàlica, una mena de fòssil del segle VI renovat el 1713 pel borbó innombrable que impedeix que una dona hereti el tron. Tots som iguals davant la llei? : tots menys un. El rei d'Espanya (i de Jerusalem) és inimputable. La paraula és lletja, si, però vol dir que faci el que faci no li pot passar res. I ¿a qui no li agraden els negocis quan té tants amics i admiradors, tans bons contactes i, a més és inimputable i rei de Jerusalem? Potser algun dia ho investiguin Garzón o Jiménez Villarejo... O el Franco de 'Polònia'. A Israel, si un president és sospitós de cometre delictes, se l'investiga i se'l jutja, i si es declarat culpable se'l destitueix. I Espanya donant lliçons de democràcia!