HASBARA-ts !!!

Nosaltres, el Poble de Catalunya

2012-02-01T05:47:00.004+01:00

Els catalans potser hauríem de dir prou a aquesta casta d'avantatgistes i subvencionats que maneguen a plaer l'economia i la política a Catalunya. Es fan dir societat civil i tothom calla que es tracta d'una màfia que apel·la al patriotisme per treure'n profit. Res més. No aporten res a l'economia productiva, a la investigació, a la cultura, a la indústria, a l'ocupació, al bé comú. S'han anat venent totes les joies que han adquirit i gestionat fent grans negocis i deixant Catalunya sense empreses estratègiques de telefonia, d'Internet, d'electricitat, d'assegurances, d'assistència mèdica, d'aigües, d'obres públiques. Només falta fusionar la Caixa amb alguna ruïna bancària madrilenya i convertir en Societat Anònima esportiva el Barça, el gran somni d'aquests voltors. Sempre guanyen: compren amb crèdit oficial i no reparteixen els guanys, però si perden, paguem tots. Molt patriòtic!

El cas d'Spanair és un escàndol majúscul. Tot va començar amb un greuge cert i sagnant : la gestió centralitzada dels aeroports espanyols excloent l'aeroport de Barcelona de les grans rutes transoceàniques amb tota mena de maniobres, des de la petició expressa del govern central a les companyies internacionals més importants per tal que usessin només Barajas com a Hub, a la desviació descarada dels guanys generats al Prat cap a altres aeroports -especialment el de Barajas-, passant per la provincialització del Prat per part de la companyia Ibèria que, per cert, és l'empresa aeronàutica que més s'ha beneficiat d'un pont aeri captiu en règim de monopoli en la història de l'aviació.

Aquesta marginació de l'aeroport de Barcelona, empenyent-lo a convertir-se en una pista per a escasses rutes europees i per a charters de turisme barat constituïa un greuge comparatiu i un perjudici econòmic inassumibles. En el decurs de les negociacions de l'Estatut de Catalunya el govern tripartit del moment va entrar en una pràctica perillosa consistent en deixar córrer part de l'articulat a canvi de la gestió de l'aeroport. Fins i tot ERC va caure-hi de quatre potes tal com va ocupar-se de manifestar el gran bocamoll d'en Joan Puigcercós. Quan un negocia una cosa realment seriosa no canvia cromos a mitja partida; no es poden donar tantes pistes. Així, vam quedar-nos sense aeroport i amb un Estatut de pena i va iniciar-se un nou cicle de promeses i concessions en què el govern espanyol tenia tot el poder per imposar les seves condicions.

La gestió de l'aeroport del Prat des de Catalunya havia de suposar un avenç per al país, però també -i sobretot- una oportunitat de negoci monumental si la finalitat no era estratègica ni nacional sinó una drecera per saquejar una vegada més una gran infraestructura per part dels pròcers catalans del moment: el PSC, la Caixa, el RACC, el Foment del Treball, el Grup Godó, l'Ajuntament socialista de Barcelona, els sindicats "de classe", etc.

El maig del 2007 aquests sacrificats patriotes van reunir-se en una coneguda escola de negocis (l'IESE) per exigir la gestió de l'aeroport d'El Prat. Eren la societat civil, deien. Mai no s'havia vist tanta unitat. Lamentablement, no van proclamar la independència sinó la seva intenció de participar en la privatització de l'aeroport. Ah, era això! El govern tripartit es va fer el sorprès i va començar a fer anar la repartidora. Va ser commovedor comprovar com l'esquerra orgànica clamava per privatitzar una infraestructura estratègica que acabaria, per exemple, a mans de La Caixa, el monstre a qui tothom li deu alguna cosa, que acabava de perdonar 1.000 milions de pessetes al PSC i que té el mal costum de revendre's les empreses que ha adquirit a preu de saldo gràcies a tota mena de privilegis.

Esperem que algun dia algú expliqui perquè una mòmia com Ricard Fornesa continua movent els fils de La Caixa des de l'ombra, per què no ha estat denunciat per la venda d'Aigües de Barcelona -inclosa la Torre Agbar- a un amic i per les mogudes de Critèria. Potser tenir en nòmina la filla del rei de Jerusalem puntua.

"Doneu-me una palanca i mouré el món"... I així fou. I la palanca es digué Spanair -un nom català com mai no s'havia vist-. Un grup de llestos afavorits pel govern tripartit amb subvencions directes i crèdits sindicats facilitats per l'Institut Català de Finances (és a dir, els contribuents) van comprar per un euro, en plena crisi, una companyia que l'última cosa important que havia fet era patir un accident a Barajas amb un resultat de 154 morts provocat pel pèssim manteniment de l'avió sinistrat. Curiosament els experts encara no s'han posat d'acord sobre les causes de l'accident, que eren idèntiques a les sofertes per un avió de la companyia Lapa que es va estimbar després de provar a enlairar-se infructuosament a l'Aeroparque Jorge Newbery de Buenos Aires el 31 d'agost de 1999 i que passats pocs dies van fer-se públiques : desinversió de la companyia, manteniment precari i un pilot temerós de perdre la feina si es mostrava massa exigent amb la seguretat. El pilot argentí no va fer cas del senyal acústic que indicava que els flaps no funcionaven. El pilot espanyol no va poder sentir el senyal acústic perquè el tècnic de manteniment va inutilitzar els sensors dels flaps per tal que no emprenyessin, amb l'acord del pilot. A l'Argentina va fer-se pública la conversa real de cabina abans d'un mes; a Espanya, havent passat tres anys, encara no. Això no és una anècdota sinó un símptoma que evidencia que l'aparent barroquisme administratiu en realitat és un instrument per impedir que l'acció de la justícia sigui efectiva. Potser algun dia se sabrà la veritat, però les responsabilitats penals i civils hauran prescrit. Alguns ho anomenen garantisme; d'altres, impunitat.

Fa uns dies el nou executiu espanyol va anunciar que interrompia el procés de privatització dels aeroports de l'estat. Ja sabem que al PP no li fa cap il·lusió que El Prat sigui controlat per "no afectos", però té una raó de pes per suspendre els concursos sobre propietats públiques : vendre-les ara és regalar-les. De fet, el PP ho havia anunciat abans de guanyar les eleccions i també ho ha aplicat a les loteries de l'estat. I CiU ha decidit el mateix pel que fa a subhastar algunes propietats immobiliàries de la Generalitat. Diguin-li sentit d'estat, diguin-li compte que hi ha més de cinc milions d'aturats, molta gent a punt d'esclatar, el rei fent equilibris i el record de com es van repartir Rumasa, Telefònica, etc. Ara no toca robar per la cara, que es notaria massa.

I què fan una colla de llestos hiper subvencionats i endeutats quan els diuen que ja s'ho faran amb la companyia aèria que havia de facilitar-los el control de l'aeroport? : el més normal en una república bananera; dir que pleguen i, efectivament, plegar. Tancament de la barraca i passi-ho bé a 25.000 usuaris amb el bitllet pagat i a milers de treballadors. Ja ho pagarà algú! Sí, ja saben qui; nosaltres, la part del poble de Catalunya que al final s'ha de gratar la butxaca perquè aquí ningú més no respon ni econòmicament ni penalment.

Segons sembla -potser no ho sabrem mai del cert- en els darrers dos anys la Generalitat ha subvencionat Spanair, una companyia privada, amb 140 milions d'Euros (uns 23.300 milions de pessetes). Però, a més, Spanair deu 500 milions que no té. És a dir, 83.000 milions de pessetes més. Ho diem en pessetes perquè el canvi de l'euro ens ha fet embogir i ha estat una mena de col·laborador necessari en la comissió de delictes flagrants. La majoria d'aquest deute és a favor de Institut Català de Finances (o sigui, les nostres butxaques), però pel que ens ha avançat delicadament el portaveu de la Generalitat de Catalunya, això tampoc no ho sabrem mai del cert perquè, ai las!, "aquests crèdits tenen un element confidencial perquè la llei ho empara".

Això ja passa de taca d'oli i put a neofranquisme resclosit fins al deliri. Durant la dictadura d'aquest saqueig en deien matèria reservada, ara l'anomenen clàusula de confidencialitat i en un estat autènticament democràtic està tipificat en diversesos suposits penals, inclosos la complicitat, l'encobriment, la prevaricació i l'ocultació de proves.

Aquí què està passant? Com gosen jugar amb la gent amb aquesta barra? Com pot ser que Joaquim Nadal, un dels responsables de l'inici d'aquest robatori, faci una compareixença al Parlament proclamant que "ha arribat l'hora davant d'aquesta nova circumstància que tota la societat civil que havia alçat la veu l'any 2007 en un acte multitudinari a l'IESE per reclamar la gestió individualitzada i autònoma de l'aeroport del Prat, torni a expressar el seu punt de vista"? ¿Ningú no l'ha insultat?, ¿ningú no l'ha detingut? Per quina tifa té a la societat civil catalana aquest individu que la confon amb 600 delinqüents d'alt standing? Gestió individualitzada vol dir privatització en el neollenguatge abstrús d'un partit que es fa dir socialista. I afegeix que patronal, sindicats i "la societat civil catalana, haurien de dir, amb el mateix to de veu i amb la mateixa actitud, què en pensen ara d'aquesta aturada de cop d'un procés que havia generat la complicitat de tots els agents econòmics i el Govern de Catalunya". Vagi amb compte, senyor Nadal, que potser algun dia li ho direm.

No sorprèn gens que la revista 'El triangle', refugi dels llimacs del periodisme subvencionat de partit, utilitzin les mateixes consignes i el mateix llenguatge trampós. "Clam polític i de la societat civil per la gestió individualitzada de l'aeroport del Prat". Oh, sí, estem tots clamant, però clamant el nom de la mare que els va parir. Clamem que no estem d'acord que hi hagi uns aeroports centralitzats com a la Romania de Ceaucescu i també que no estem disposats que es regalin a preu de saldo als qui han buidat les arques de la Generalitat i ens han endeutat per dues generacions. Clamem que estem farts que aquests immorals utilitzin el sentiment patriòtic per omplir-se les butxaques; precisament ells, els mateixos que pacten amb el PSOE més centralista i amb la caverna empresarial espanyola, els mateixos que s'embruten les calces quan a Espanya baixen les vendes de cava català. Clamem que és insuportable veure com aquesta gent que ha estat robant a plaer en nom d'un govern que es deia d'esquerres i catalanista ara surt a protestar perquè es retalla la sanitat i l'ensenyament quan ells han regalat milers de milions d'euros en subvencions a amics i a grups antisistema i en operacions tan contrastades i viables com Spanair. De debò volen que sortim al carrer?

L'actual govern de la Generalitat no es pot permetre protegir aquests grups de pressió, ni ignorar sous de 300.000 euros auto atorgats per directius d'empreses subvencionades, ni apel·lar a clàusules de confidencialitat amb el diner públic. De la mateixa manera que la població està suportant les greus retallades en serveis bàsics perquè afronta amb maduresa l'abast de la crisi, pot revoltar-se davant la falta de transparència o la perpetuació d'un doble espoli, el de l'estat i el de la corrupció, la ineptitud i la negligència dels dirigents del nostre país. Caldrà molt més que paraules per convènce'ns que els sacrificis són necessaris i que una altra batalla amb l'Estat per un finançament just no és una operació de màrqueting ni una nova aventura per repartir privilegis. No mereixem que ens tornin a enganyar.

Quina merda de sindicats!

2012-01-17T00:09:00.007+01:00

Els fets protagonitzats els darrers dies pels sindicats CCOO i UGT del cos dels Mossos d'Esquadra són una vergonya que desprestigia la policia de Catalunya i per la qual cal exigir responsabilitats.

La llibertat sindical és una de les principals conquestes de la democràcia. Molta gent va perdre la vida per aconseguir que els treballadors poguessin organitzar-se, defensar els seus drets i aspirar a un futur digne i una societat més justa on els seus fills gaudissin d'igualtat d'oportunitats per poder prosperar.

La llibertat sindical no existeix a Espanya. Si algú creu que Catalunya és una excepció s'equivoca: les lleis espanyoles ho impedeixen. El Estatuto de los Trabajadores (ET) i la Ley Orgánica de Libertad Sindical (LOLS) fomenten un sindicalisme vertical de facto iniciat amb els Pactes de la Moncloa, el gran tòtem de la transició espanyola. Des d'aleshores, i tal com contempla l'article 6.1 de la LOLS "La mayor representatividad sindical reconocida a determinados sindicatos les confiere una singular posición jurídica a efectos, tanto de participación institucional como de acción sindical". Aquests sindicats, naturalment, són d'ambilt estatal i, com ja deuen saber, són CCOO i UGT, premiats per la signatura d'aquells Pactes amb el regal d'un patrimoni que cap sindicat lliure no tenia al final del franquisme i que els va suposar un avantatge extraordinari sobre qualsevol altra organització. A més, CCOO i UGT tenien vincles ideològics i orgànics amb el Partit Comunista d'Espanya i amb el PSOE. La dreta espanyola feia una concessió per satisfer -i comprar- els sindicats més organitzats i evitava així enfrontaments i el ressorgiment d'un sindicalisme més combatiu. Des d'aleshores CCOO i UGT "tenen capacitat representativa a tots els nivells territorials i funcionals per" :

a. Ostentar representación institucional ante las Administraciones Públicas u otras entidades y organismos de carácter estatal o de Comunidad Autónoma que la tengan prevista.
b. La negociación colectiva, en los términos previstos en el Estatuto de los trabajadores.
c. Participar como interlocutores en la determinación de las condiciones de trabajo en las Administraciones Públicas a través de los oportunos procedimientos de consulta o negociación.
d. Participar en los sistemas no jurisdiccionales de solución de conflictos de trabajo.
e. Promover elecciones para delegados de personal y comités de empresa y órganos correspondientes de las Administraciones Públicas.
f. Obtener cesiones temporales del uso de inmuebles patrimoniales públicos en los términos que se establezcan legalmente.
g. Cualquier otra función representativa que se establezca.

També poden imposar la seva presència, veu i vot a totes les negociacions de Convenis estatals, autonòmics, territorials i sectorials. Poden impugnar la signatura d'un Conveni o revocar-lo firmant-ne un d'àmbit estatal i, per tant, sovint forcen tot un sector productiu a acceptar els seus dictats. I no es pensin que és per defensar els drets dels treballadors. No, això normalment els importa ben poc. Signar tots els convenis els suposa més subvencions i la seva situació de privilegi els procura un major nombre d'alliberats sindicals que viuen dels diners dels contribuents. L'atur no sol afectar aquests alliberats perquè està prohibit acomiadar-los; aquesta protecció legal que hauria de servir perquè defensessin els seus companys ha estat pervertida pels sindicats majoritaris : els blinda com a treballadors davant l'atur i els facilita que l'atur com a fenomen s'hagi convertit en una gran oportunitat de negoci. Veiem com.

- Organitzen els cursos oficials de formació obligatoris per aquells que volen cobrar ajuts per a aturats sense dret inicial a prestació. En aquests cursos, a més, és pràctica habitual inflar escandalosament la llista dels inscrits i pagar pèssimament els professors. Aquest frau es practica des de fa dècades i les quantitats furtades, provinents dels fons europeus i de les quotes socials d'empreses i treballadors, suposen una de les estafes més descomunals i sistemàtiques perpetrades a Europa. L'ocultació d'aquests fets pels mitjans de comunicació és escandalosa.

- Negocien les quotes de treballadors acomiadats en els expedients de regulació d'ocupacio (ERE) i decideixen quins s'acomiaden i quins no, privilegiant els afiliats als seus sindicats i forçant així noves afiliacions de treballadors que temen ser acomiadats en un futur.

- Es lucren dels ERE i el tancament d'empreses perquè s'embutxaquen entre el 5 i el 10% de les indemnitzacions per acomiadament en concepte de gestions i assessorament. Només entre 2008 i 2010 el total de treballadors de l'estat afectats per un ERE va ser de poc més d'un milió i el total d'expedients 42.858. Un magnífic negoci!

- Com que perceben el mateix percentatge sobre el total dels treballadors encara que disposin de pocs delegats i escassa representativitat en l'empresa afectada, fan una competència deslleial als gabinets d'advocats independents. Quan un tercer sindicat els planta cara extorqueixen l'empresa i facturen el mateix en concepte d'informes inexistents per mitjà de societats instrumentals. Les grans empreses i les multinacionals sovint es neguen a pagar-los i els denuncien, però els grans mitjans de comunicació no ho fan públic.

- Aquesta línia de negoci tan lucrativa explica per què ni UGT ni CCOO van denunciar el frau dels ERE d'Andalusia, una bossa dotada amb 700 milions d'euros utilitzada en indemnitzacions fantasma repartides discrecionalment entre militants i simpatitzants del PSOE i de CCOO i UGT.

- Els dos sindicats majoritaris, en una mesura o altra, són darrere de totes les subvencions i prestacions atorgades per qualsevol administració de l'estat: des del PER als fons de Cooperació Internacional.

Per a què serveixen doncs els sindicats majoritaris? A Espanya per a res de bo. Aquest sistema de monopoli contrari a la llibertat sindical només és útil per frenar un sindicalisme modern i eficient i per perpetuar una màfia hereva del sindicalisme vertical de la dictadura que només defensa els seus privilegis i bosses laborals extenses però concretes, generalment alienes a l'economia productiva i als sectors més dinàmics de la societat. Els sindicats de l'estat, especialment CCOO i UGT, són dirigits per gent molt poc preparada, sovint ignorant fins i tot de la legislació relativa a les seves pròpies funcions. Zero en coneixement d'idiomes, economia, noves tecnologies o investigació. Una caricatura digna de La Oficina Siniestra de la revista La Codorniz. Unes directives formades bàsicament per indigents intel·lectuals que no admeten cap comparació amb els representants dels sindicats alemanys.

La prepotència que els caracteritza els ha dut a fer autèntiques exhibicions d'estultícia, com per exemple incloure el sector informàtic al Sindicat del Metall perquè els primers ordinadors, especialment les torres, eren metàl·lics. És l'exemple perfecte de la mentalitat que guia la caverna espanyola : un ordinador és un objecte de metall o de plàstic que serveix per donar feina a uns afiliats del sindicat. I punt. Els circuits que el componen no importen, tota la intel·ligència que els ha fet possible no compta, ni la investigació, l'aventura empesa pels pioners, el software, la revolució tecnològica, social i laboral que ha suposat, la connexió de milions de persones a la xarxa, la creació de sectors emergents, l'accés directe a la comunicació i a la cultura, el volum de negoci o les perspectives de futur. Res, collonades.

I què deuen pensar sobre l'ensenyament aquesta gent que creu que un ordinador només és una carcassa?... Que és "un sector", que els mestres són funcionaris, que els convenis i les condicions les negocien ells; que poden imposar horaris, programes i consignes al professorat i als alumnes. I pensen el mateix sobre els metges de la sanitat pública, sobre els bombers, els periodistes del mitjans públics de comunicació, la policia,...

CCOO i UGT tenen una visió igualment casposa sobre Israel. Què es pot esperar de gent tan indocumentada? Gasòfia pseudoprogre, ignorància i manipulació. Comunicats de condemna a l'ocupació de Gaza, solidaritat amb la Flotilla dels delinquents de Tapial, manifestacions als carrers en suport a Hamas i silenci sobre els atacs terroristes i els míssils disparats des de Gaza contra la població civil israeliana. Mutisme absolut sobre règims brutals que assassinen els seus súbdits pels carrers; que els persegueixen, els segresten i els torturen pel sol fet de defensar plantejaments ideològics o religiosos oposats. Ni una sola manifestació contra els règims d'Egipte, Tunísia, Líbia, Síria, l'Iran, l'Aràbia saudí, el Iemen, Corea del Nord o Cuba. No, Israel és la pantalla perfecta per tapar les vergonyes d'un sindicalisme avantatgista i amoral que ha abandonat els treballadors, s'aprofita de les desgràcies dels aturats i nodreix des de fa lustres els casos més escandalosos de corrupció.

Ara, quan la bombolla immobiliària arrasa i es duu pel davant milions d'aturats i desenes de milers de famílies arruinades i desnonades, ningú no demana comptes als sindicats que van callar encantats amb l'alta ocupació d'aquells dies, que no van denunciar les requalificacions corruptes de terrenys municipals, la desescolarització sistemàtica d'estudiants que abandonaven els seus instituts per guanyar diner ràpid mentre els qui acabaven els seus estudis no podien accedir a cap crèdit per formar una microempresa; que van mirar cap a una altra banda davant la concessió insensata de crèdits amb trampa que esclavitzaven els treballadors per la resta de la seva vida, que van donar suport a una immigració descontrolada que va beneficiar empresaris sense escrúpols i va distorsionar les relacions laborals, els salaris i els serveis socials.

Què pràctica és la bombolla de la construcció per fer oblidar l'estafa immobiliària més descomunal des de Sofico al tardofranquisme. Parlem de PSV-IGS, l'empresa constructora d'UGT que va estafar més de 15.000 treballadors. UGT va ser condemnada com a responsable civil subsidiària a indemnitzar-los amb més de 78 milions d'euros (13.000 milions de pessetes) i, per fer front a aquesta sentència, havia de vendre's tot el patrimoni històric i lliurar fins i tot les quotes dels seus afiliats. Però, oh miracle!, els demandants -15.000!!!- s'avenen a renunciar a l'execució i recuperen només el 75% de les seves aportacions a càrrec de l'ICO (Instituto de Crédito Oficial); és a dir, els diners dels nostres impostos. Ho sabien que aquesta festa l'havien pagat vostès? El responsable més visible de l'estafa va ser condemnat a dos anys i mig de presó que no va complir i el secretari general d'UGT va dimitir. Res més. A ells els devien semblar unes conseqüències massa dures; a nosaltres... No, nosaltres ni tan sols no ho vam saber. El temps tot ho cura i tot ho esborra, sobretot si la premsa calla (ja se sap, les subvencions i tal). Això no és res comparat amb els 700 milions del fons de rèptils de la Junta d'Andalusia destinat a EREs falsos, cocaïna, prostitutes de primera i racions generoses de pata negra i Champagne de veritat. Estimats lectors, relaxin-se i disfrutin. Pensin que hem fet feliç molta gent que no hauria passat mai de la tapa de xistorra i el moriles.

Passem pàgina, com sempre, i anem al present. ¿Què estan fent els dos sindicats orgànics que tenen la paella pel mànec? Perdre el temps i mostrar la seva incompetència allargassant fins a l'agonia una regulació laboral obsoleta. Haurien pogut negociar i proposar mesures temporals àgils i intel·ligents com ho van fer els sindicats d'altres països europeus; però això és impossible amb una mentalitat del segle XIX i una manca tan evident de preparació i de generositat. No en saben prou i no els interessa. El que els preocupa realment són els seus privilegis, el seu control sobre els funcionaris i les grans empreses i conservar la seva quota de poder, ara en perill.

Els dos grans sindicats que els darrers 35 anys han manegat sovint per la força les relacions laborals a tot l'estat tenen un futur incert. El número d'afiliats és escandalosament baix i amb la crisi molts afiliats es donen de baixa o deixen de pagar les seves quotes socials. Saben que les subvencions que perceben seran severament retallades, que la figura de l'alliberat sindical patirà una transformació radical i que el nou mapa polític, la crisi i el malestar social són obstacles de pes per continuar ficant la mà a la caixa impunement. Els "governs amics" que els van subvencionar fins al deliri van caure a les urnes, primer a Catalunya i després a Espanya i els nous governs han començat a aplicar una bateria de mesures duríssimes, de vegades injustes, sovint precipitades, però necessàries.

La fórmula triada ha estat l'augment d'impostos i taxes, les retallades en sanitat, ensenyament i benestar social i la rebaixa del poder adquisitiu dels pensionistes i els funcionaris i treballadors de l'administració. A Catalunya, al mes de desembre, va fregar-se el col·lapse econòmic quan la Generalitat es va veure obligada a fraccionar la paga extraordinària de Nadal dels funcionaris, deduint-los, però, el total de l'impost sobre la renda . Els sindicats van sortir al carrer per protestar pel retard d'un cobrament garantit oblidant que la immensa majoria dels treballadors de Catalunya no tenen garantida una feina fins el dia que es jubilin i que hi ha prop de 700.000 catalans en atur, molts sense prestacions econòmiques. Finalment l'administració catalana va poder fer front a aquest pagament. No es pot dir el mateix dels sindicats. CCOO no va poder pagar el sou de desembre als seus treballadors; potser per això la conflictivitat i l'enfrontament dels sindicats amb la Generalitat no ha cessat; ben al contrari.

CCOO i UGT callen que el forat econòmic de l'actual administració catalana és fruit d'un dèficit fiscal insuportable a favor de l'estat espanyol i que el partit amic que ha governat Espanya els darrers set anys ha perpetuat i augmentat aquest espoli. Callen que l'anterior govern de la Generalitat format per partits afins a les centrals sindicals va acabar d'arruïnar l'economia catalana malbaratant recursos, inflant la nòmina de l'administració amb amics i militants, iniciant obres públiques prescindibles que amb sort acabarem de pagar l'any 2060, endeutant la Generalitat i practicant la corrupció més descordada, corrupció que no només no van denunciar sinó que van compartir sense dissimul.

I mentre hi ha centenars de milers de catalans que malviuen amb unes pensions indignes o de la caritat de les seves famílies o les institucions benèfiques, ells, els sindicats de classe pressionen el Govern per mantenir subvencions, alliberats i tota mena de regalies. La darrera andanada ha consistit en mobilitzar els funcionaris de presons i el cos dels Mossos d'Esquadra amb reivindicacions que la població no pot entendre de cap manera : tiquets de menjador, complements per evitar l'absentisme laboral, dos festius intersetmanals, 43 euros mensuals... Però saben què està passant a Catalunya?

Atiada per les mobilitzacions dels funcionaris de presons, la població reclusa de Catalunya comença a donar mostres d'un nerviosisme que podria esclatar en qualsevol moment. La setmana passada els interns joves de la presó de Quatre Camins van protestar perquè no funcionava el Canal + i no van poder veure el futbol. Es pensaven que la Generalitat havia començat a aplicar retallades en un servei tan bàsic per a la supervivència humana. Sortosament els joves revoltats van ser informats que es tractava d'un problema tècnic que es resoldria ben aviat, ¡només faltaria! Potser els sindicats de funcionaris haurien de ser més cauts quan tracten el tema de les retallades amb els reclusos.

La tàctica elegida pels sindicats majoritaris dels Mossos d'Esquadra ha sigut espectacular. Per tal que "la població catalana comprengui millor les seves reivindicacions", UGT i CCOO van decidir una mesura de pressió "molt popular" : que els Mossos parlessin només en castellà. Popular per a qui, per als feixistes? Quina mena de conflicte social estan disposats a provocar amb el seu xantatge? Ja han aconseguit indignar i perjudicar els catalanoparlants i que els lerrouxistes tinguin el cinisme de denunciar que aquesta mesura de pressió demostra la imposició del català, i s'han saltat la llei que regula l'us de les llengües oficials per part de l'Administració, que en el seu article 14 disposa que "Els funcionaris s’adreçaran als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català, i respectaran la tria que aquests facin de la llengua en què volen ser atesos".

L'endemà van perseguir el President de la Generalitat fins un acte oficial amb banderes espanyoles i cantant la patxanga de Manolo Escobar "Que viva España" en una escena d'un surrealisme kitsch mai vist fins ara al nostre país. Aquesta gent no sap que les retallades econòmiques que patim tots en gran mesura tenen el seu origen en el dèficit fiscal que pateix Catalunya en favor d'Espanya?

Les protestes de la ciutadania i de molts companys del Cos de la policia de Catalunya, inclòs algun sindicat minoritari que no desitja enfrontar-se amb la població catalana, han aconseguit que tirin enrere aquesta mostra de friquisme reaccionari. "Tot ha estat un malentès. No volíem perjudicar la població,...". No és cert, no ha estat un malentès, senzillament s'han tret la careta. Fa molts anys que CCOO i UGT posen tota mena de traves als traspassos de competències de l'Estat central a la Generalitat. Van oposar-se a la creació d'una policia de Catalunya i a TV3, han fet vagues i sabotatges a Justícia, a Hisenda, a Renfe, a l'aeroport de Barcelona; són una excrescència del franquisme maquillada amb retòrica social. Per contraprogramar i rebaixar de contingut la intenció del Govern de la Generalitat de convocar una consulta popular sobre el finançament de Catalunya han proposat un referèndum sobre les retallades. ¿I per què no un referèndum per decidir si volem mantenir amb els nostres impostos uns sindicats tan inútils i rancis?

Amb tot, mantenim que uns sindicats lliures i eficients són una peça fonamental en una democràcia i estem convençuts de l'honradesa, la dedicació i la diligència de molts sindicalistes, inclosos molts afiliats de CCOO i UGT. Malauradament la seva tasca servirà de ben poc mentre la casta del sindicalisme orgànic es perpetuï a l'empar de l'actual legislació espanyola.

Mentre aquesta xusma continuï dirigint els sindicats i el propi Cos dels Mossos d'Esquadra en bloc no forci la dimissió dels responsables d'aquesta mesura anticatalana, pensarem que tenim una merda de sindicats.

... I que ells tenen un sou de nassos!

Aquesta púrria és la policia de Catalunya o els han fet venir del Valle de los Caidos?

Aquesta gent que es van passar set anys vivint del Tripartit i que ens van imposar un president ignorant, corrupte i espanyolista, ara que han perdut totes les eleccions per KO es dediquen a perseguir el President de Catalunya per xiular-lo i humiliar-lo allà on va. Si això continua potser caldria que l'agenda del President la sapiguem també els que estimem i defensem Catalunya i ens presentem als mateixos llocs a veure què passa.

Els jueus que mai no van existir... fins que van començar a donar diners

2012-01-09T02:50:00.008+01:00

(Jueu de la Girona medieval anant a caçar bolets)

Hi ha coses que farien gràcia si al darrere no hi hagués una història vergonyosa.

Hem descobert, per mitjà dels amics de l'ACAI, un vídeo de l'any 2005 que pretén recrear la vida quotidiana dels jueus de la Girona del segle XIV. La falta de rigor és tan descomunal que fins i tot hem rigut. Impagable el comentari sobre el tema que ha escrit carregada de raó i sensatesa l'Esther Moscatel (1).

Permetin-nos que ens hi recreem i comentem alguns detalls.

Algunes imatges recorden una comuna de hippies neorurals.

Aquí hi veiem dos homes, l'un amb bufanda i l'altre amb una samarreta amb les mànigues retallades que podrien ser dos que surten de copes pels volts del carrer de la Força qualsevol cap de setmana actual. Com són joves i de la broma no duen kippà.

La majoria d'homes del vídeo duen pantalons. Aquest va vestit d'una manera inenarrable. Als Pastorets de qualsevol poble remot del Pirineu tenen més cura del vestuari.

Encara que resulti increïble, figura que aquest home representa un jueu del Call de la Girona del segle XIV : samarreta negra amb les mànigues retallades, pantaló rosa i sandàlies de guiri. No porta barba, duu el cap destapat i els tzitzit brillen per la seva absència. Només hi falta un rètol que digui que treballa en dissabte o veure'l menjar fuet.

Dos jueus del segle XIV de palica a la sinagoga mentre el hazzan llegeix la Shemà amb el temple buit. Observi's l'acurat tractament històric pel que fa al vestuari. Les caputxes fúcsies han fet furor entre els nostres col·laboradors. A partir d'ara ens podran reconèixer pel carrer.

Aquest és el nostre personatge preferit perquè té superpoders. S'ha avançat al seu temps duent unes boniques ulleres sense muntura i a més toca la mezuzah d'una forma misteriosa transmetent-li un magnetisme tal que s'obre sola una porta del pati de la sinagoga. Naturalment, com la resta dels personatges del vídeo, no porta rodella al pit ni caputxa negra i capa rodona, com estaven obligats a dur els jueus a Catalunya des del Concili de Laterà (1215).

En aquest fragment d'un retaule atribuït a Lluís de Borrassà poden veure la rodella, la caputxa i la capa, i que els jueus no anaven amb pantalons ni amb robes bastes sense entallar, tipus sac de patates.

A aquest individu que està d'esquenes li haurien cridat l'atenció per pretendre entrar a la sinagoga disfressat d'aquesta manera. El catxirulo fúcsia al cap i la manta mulera que duu sobre les espatlles haurien estat tema de conversa durant generacions a la Comunitat.

Crida l'atenció que en l'única conversa que distingim l'home interpel·lat es diu Quico, un nom molt usual en la comunitat jueva de tots els temps, com ja deuen saber. Una altra cosa que ignoràvem és la profusió de robes de color rosa i fúcsia entre els homes. No vèiem tantes coloraines des de l'últim dia de l'orgull gai.

Segurament els equips de realització i vestuari van fer el que van poder amb la seva millor voluntat i és de suposar que l'"assessorament tècnic" va ser previ i es va limitar a unes indicacions genèriques sobre el guió. Ignorem el pressupost, tot i que ens l'imaginem, i no ens consten els mèrits artístics i tècnics que acumulaven els autors del vídeo, però el que sí que podem assegurar sense temor a ser injustos és que els qui el van produir i posar en circulació no tenen perdó. Es tracta del Patronat del Call de Girona i del Museu d'Història dels Jueus, i al darrere hi ha institucions i gent que figura que és seriosa i cobra del diner públic.

Des de fa uns 25 anys la presència jueva a Catalunya s'ha convertit en un negoci. D'història i de convivència no se'n parla ni a les escoles ni als mitjans de comunicació. No, les coses serioses i incòmodes són per als estudiosos. Conferències selectes, seminaris, alguna exposició poc publicitada,...Que quedi recollit! Però hi ha la vessant business i aquesta cal explotar-la sense que es vegi gaire l'altra. I així tenim un seguit de posades en escena folklòriques i fins i tot frikis, plagades de quincalla i disfressa, rutes de Sefarad, la càbala en trenta minuts, mercats jueus medievals de fireta i un seguit de despropòsits on només hi falta el tren de la bruixa i el tubo de la risa. Aquest vídeo és la millor mostra del que afirmem.

Potser molts lectors, especialment els joves, no saben res del vell ferrer de Besalú, un home modest i inquiet que va passar-se anys cercant i fent conèixer la memòria jueva de la seva vila. Quan va localitzar el micvé no el van creure. Les autoritats ni tan sols sabien de què parlava. Van fer-se tips de ridiculitzar-lo i de proclamar que un artesà com ell no podia tenir ni la cultura ni l'empenta que calia per fer recerca. Ara ningú no se'n recorda d'aquell home i molts dels que fa trenta anys se'n fotien i negaven la presència jueva a Besalú després han format part de patronats i de muntatges turístics ridículs.

Un altre cas sagnant és el d'en Josep Tarrés, poeta gironí i home heterodox, incansable i bondadós que va salvar el Call de Girona amb el seu esforç i els seus diners fins perdre-ho tot. Amic i deixeble de Jaume Marquès, l'arxiver de la catedral que va lluitar durant els anys més durs del franquisme per documentar la petja jueva a la ciutat, Tarrés va anar comprant durant anys i com bonament va poder patis deixats, divisions artificials i vells edificis de l'entorn de l'antiga sinagoga i va poder-los reunir en una sola propietat, reconstruint part del que havia estat un dels calls més vius i esplendorosos d'Europa, impedint que s'hi construïssin noves edificacions. Quan va haver estat prou arruïnat, la Caixa i l'alcalde Nadal el van "ajudar" apartant-lo del seu somni i van penjar-se les medalles.

El més important que va aconseguir Tarrés, però, s'ha perdut : que Girona tornés a sentir-se jueva, que respirés per la mateixa ferida i alhora sentís aquell vell orgull amb esperança, que ningú més no gosés dir que a Girona mai no hi havia hagut jueus, que al carrer de la Força es tornés a sentir Shalom! en veu alta.

Algú va explicar que fa uns anys en Josep Tarrés va tornar a entrar a l'edifici d'Isaac el Cec, ara Museu Bonastruc ça Porta. La noia de recepció va cobrar-li l'entrada. No sabia qui era. Si hagués tingut uns quants anys més l'hauria reconegut i potser hauria recordat que el que ara és un mausoleu va ser un esclat de vida i d'alegria.

Molts dels qui van difamar, ridiculitzar i dut a l'oblit aquella gent que va buscar i trobar el passat jueu de Catalunya han exercit el poder durant molts anys. Potser per això el nostre Parlament cita a la Comunitat Israelita de Catalunya a la comissió d'afers exteriors. Com si fossin forasters, com si a Catalunya els jueus només fossin una ombra.

____________________________

(1) Com les entrades del Facebook desapareixen passat el temps, adjuntem el vídeo i el comentari de l'Esther Moscatel a la pàgina de l'ACAI.

"Llàstima!! Malaguanyats recursos i diners, i també imagino que malaguanyades il·lusions.

En aquest vídeo, hi han tants errors, tantes pífies en un temps tan curt, que no hi ha per on agafar-lo.

1.- Els homes van amb el cap destapat, cosa que mai hagués passat a la edat mitjana, entre jueus.
2.- Molt pitjor, no es veuen els tzitzit que TOT home jueu portava. N'hi ha un que en porta... però sols per davant (!)
3.- Patètic: l'home que agafa l'animal ( mula, cavall? ) no porta barba. Els jueus no s'afaitaven.
4.- Ignorant: els barrils de vi al carrer sense ningú que els controli. A la edat mitjana, els capellans "batejaven" el vi, els camps on hi havien parres amb aigua beneïda, perquè així els jueus no poguessin fer servir el vi. Mai es deixava el vi sense controlar. També era costum cristiana llançar trossos de carn al vi, perquè així no el poguessin beure els jueus. I el vi es indispensable en la vida familiar i religiosa jueva, pel quiddux del xabat a casa.
5.- Hi ha també un home que es passeja sense mànigues, una cosa absolutament contraria a les normes de vestir jueves de la edat mitjana i fins fa ben poc.
6.- L'home amb la túnica i la caputxa, quan toca la mezuzah, ho fa d'una manera absolutament estranya al judaisme. Un jueu toca la mezuzah amb les puntes dels dits de la ma dreta i després porta els dits a la seva boca, per demostrar la seva afecció a la llei. No frega la mezuzah de dalt a baix.
7.- El hazzan que llegeix la Xemà des de la bima ho fa amb l'entonació dels jueus del Marroc. Els catalans jueus, tenien les seves melodies i rituals, que han desaparegut per la poca diligencia dels catalans actuals abans de que morissin els últims jueus que van estar a les sinagogues catalanes de Salònica, d'Istanbul i altres. D'altra banda, a la sinagoga no hi ha deu homes, número mínim perquè hi hagi una pregària pública, cosa impensable a la edat mitjana. En quant al fet de que hi hagin homes petant la xerrada al pati de la sinagoga, sense haver-hi minian JUST quan comença la Xemà, és totalment aberrant, així com el fet de que la gent arribés tard a la pregària en aquella època. Tampoc és molt plausible que al Call de Girona, amb una població molt mística i mes en la època esmentada, la gent xarrés mentre es pregava.
8.-En quant al micvé, és absolutament impossible que no tingués porta com al vídeo, ja que el micve es fa servir estant totalment nu o nua, i per tant es necessita privacitat. A més, tots els micvés del món tenen una petita habitació a l'entrada on despullar-se i vestir-se.

Dubto molt, però no puc assegurar-ho que hi haguessin gossos passejant pels carrers del call, ja que no es costum jueva. En quant a la música del començament, la qualitat del àudio és tan dolenta que ni tan sols es pot saber si han fet servir una cançó catalana jueva o be una cançó sefardita.

Els catalans jueus NO eren sefardites, ja que els sefardites eren el jueus que vivien entre els àrabs, i els catalans vivien entre els cristians, els edomites. Penso que fora millor refer el vídeo o esborrar-lo perquè no informa sinó que desinforma".

Mediapro : La propera fallida d'un holding antisemita

2012-01-04T07:40:00.003+01:00

Sempre és d'agrair una bona notícia i aquesta és força bona. El diari Público ha sol·licitat concurs voluntari de creditors; és a dir, és insolvent i s'avança a reconèixer-ho per evitar la intervenció total i la previsible liquidació abans de salvar els mobles.

El concurs voluntari pot sol·licitar-se en cas d'insolvència temporal i quan encara no s'ha incorregut en l'impagament als creditors, però aquest no és el cas de Público ni de la seva empresa matriu, Mediapro. El retard en el pagament de les nòmines, la regulació de la plantilla i la substitució d'algunes de les baixes amb personal amb sous irrisoris i la renegociació des de fa anys de la devolució de crèdits astronòmics no fa presagiar una sortida empresarial gaire brillant. D'altra banda, a aquestes alçades ningú mínimament informat pot donar credibilitat a una suposada insolvència temporal. Mediapro té poc recorregut perquè la seva ascensió vertiginosa va basar-se en l'avantatgisme, la trampa i el pamflet. Però els seus padrins han estat esborrats del mapa a les urnes.

Mediapro va facturar més de nou-cents milions d'euros l'any 2008 i va aconseguir imposar els seus preus per la retransmissió dels partits de futbol i de la Fòrmula 1 gràcies a maniobres facilitades pels governs socialistes de torn, creant una mena d'impost revolucionari pagat per les televisions públiques amb els nostres diners; ha facturat centenars de milions a les mateixes televisions públiques (especialment a TVE i a TV3) per produir programes que haurien d'haver produït aquestes; ha rebut tota mena de subvencions i avals de l'estat i del govern tripartit, ha aconseguit crèdits bancaris insensats concedits i renegociats gràcies a les pressions directes de Zapatero i ha manipulat la informació a plaer amb la més absoluta desvergonya. Tot això s'ha acabat. Vindran nous grups mediàtics afavorits pel poder dels actuals dirigents i dels futurs, però Mediapro caurà a mig termini i, si les televisions públiques decideixen no dessagnar-se més amb les seves retransmissions o les seves produccions, caurà molt aviat.

Jaume Roures va esperar a veure què passava a les darreres eleccions espanyoles. Un cop comprovat que no s'havia obrat cap miracle va decidir-se a sol·licitar el concurs de creditors i a vendre La Sexta al Grup Antena 3 presidit per José Manuel Lara (Planeta). En realitat es tracta d'una absorció que cobreix part dels 100 milions d'euros del deute de la cadena de Roures. De passada, lloga Gol TV i els drets de la lliga de futbol durant un any i els de la Fórmula 1 durant dues temporades. Tot ben lligat amb contractes amb tercers per protegir-se de possibles reclamacions.

Quins avantatges té sol·licitar voluntàriament un concurs de creditors? Aquests :

Permet que el deutor continuï administrant l'empresa i disposant del seu patrimoni sota supervisió judicial.
Deixen de córrer els interessos bancaris.
Facilita la reestructuració de plantilles.
Paralitza les execucions judicials.
Sol comportar la reducció del deute i condonacions de part del crèdit.
Evita l'embargament dels bens dels administradors.

Tot això és molt útil quan una empresa té futur i necessita un període de reajustament. Però Mediapro en té de futur? Creiem que no i ens demanem per què s'ha acceptat el concurs voluntari. El més probable és que tant la venda de La Sexta com el Concurs de creditors hagi comptat amb la decidida col·laboració del govern espanyol sortint per salvar els mobles de Roures, per esmorteir els escàndols que han envoltat la seva situació privilegiada i per ajornar les conseqüències que es derivaran del seu desmantellament, que seran greus.

En primer lloc els crèdits impagats per Mediapro són molt elevats i si no els satisfà l'empresa algú acabarà pagant-los, i tots sabem que en aquests casos aquest algú, per activa o per passiva, és el contribuent. Però el més greu és en quina situació pot quedar la indústria audiovisual de Catalunya perquè Mediapro ha anat associant-se i absorbint moltes productores, posseeix equipaments valuosos sovint subvencionats per l'anterior govern de la Generalitat, arrossegarà a l'atur milers de treballadors directes i indirectes i pot provocar una guerra de drets audiovisuals, esportius i intel·lectuals sense precedents al nostre país.

Esperem que el Govern de Catalunya tingui un pla B, perquè el pla A -rebre la patacada i pagar el compte- és econòmicament, políticament i moralment insassumible. Esperem també que l'actual govern hagi contemplat l'eventualitat que l'anterior administració signés documents i compromisos oficials que puguin comportar pagaments, indemnitzacions, avals i fiances. Ho diem perquè l'enlairament de Mediapro va ser un afer d'estat amb molts interessos econòmics i polítics al darrere i amb personatges implicats gens innocents, com Juan Abelló i Miguel Barroso, ex secretari d'estat de Comunicació del gabinet Zapatero i marit de la senyora Carme Chacón, ex ministra de Defensa i aspirant a la secretaria general del PSOE.

És fascinant la capacitat de Roures a l'hora de manipular i reinventar-se. El trotskista milionari que afirma que per comptes de treballar milita, el perdonavides que va donant lliçons morals mentre s'embutxaca milions d'euros dels nostres impostos té declaracions antològiques.
"De esta crisis no se sale a base de congelar los salarios obreros mientras los altos financieros se reparten bonos de dinero público o los políticos roban a mano descarada. No, hay que cambiar los paradigmas para que la especulación ya no pueda volver a suceder".
"Esta crisis demuestra que la población ha sido víctima de la codicia de cuatro, y ahora esto nos va a costar a todos ser un 20% más pobres en los próximos años. Pero no porque la gente se haya vuelto loca comprando pisos, no, la vivienda es un derecho; sino porque unos cuantos han especulado con las materias primas, el petróleo y las finanzas, y esto es lo que vamos a pagar todos".

Bonic, oi? Venen ganes de cantar el Imagine. Com és natural la línia informativa d'aquest privilegiat de la nomenklatura només podia ser pura gasòfia disfressada de protesta antisistema.

Informació contrastada.
Solvència editorial.

El pamflet castrista, l'abominació dels EEUU i la judeofòbia descarada han estat sempre presents a Público. El seu corresponsal a Israel, de qui no pensem ni citar el nom, és un mentider compulsiu que odia aquest país amb tota la força dels seus libels. Però on Público permet i propicia que es desboqui l'antisemitisme més patològic és a la secció de comentaris dels lectors. Per començar, no permet cap resposta sense registre previ, però el més destacable és la nul·la activitat dels moderadors quan hi ha escrits antisemites i, sobretot, el sistema de puntuació. A totes les notícies que fan referència a Israel o als jueus els comentaris més brutals són premiats amb una puntuació alta pels altres lectors, mentre que si algú gosa replicar és valorat amb punts negatius i, aleshores, el seu escrit pot ser mostrat en un tipus de lletra més petita o s'oculta.

La notícia sobre la posada en llibertat a Xile d'un turista de nacionalitat israeliana sospitós d'haver causat l'incendi al parc de Torres del Paine amb un tros de paper higiènic ha excitat la bèstia antisemita. Naturalment no es dóna cap crèdit a les declaracions de l'acusat ni tampoc al fet que l'incendi compta amb cinc fronts de foc provocats. Els mostrem, a tall d'exemple, el comentari més ben valorat sobre aquesta notícia :

ignacio69

01-01-2012 21:08

Un israelí no es una persona "normal", NO PUEDE SERLO.

Educados desde los cinco años en escuelas donde les enseñan a odiar a los que no son como ellos, convencidos de que TODOS LES ODIAN y buscan destruirles, indiferentes a las HORRIBLES MATANZAS que los su país desencadena, bajo cualquier pretexto, entre PALESTINOS, TURCOS, SIRIOS, LIBANESES...

Militarizados desde los 18 años ¡¡¡ TRES AÑOS DE SERVICIO OBLIGATORIO!!! Los mas jóvenes y vulnerables deben terminar con el cerebro hecho papilla.

Machacados todos los días con imagenes en las que todo no-judío es presentado como enemigo y por tanto "exterminable".

No pueden ser normales, no.

Cualquier psiquiatra diagnosticaría PSICOSIS DE ODIO, MANIA PERSECUTORIA, INSENSIBILIDAD ANTE EL SUFRIMIENTO DE SUS VICTIMAS (esto último es corriente en el cuadro médico de asesinos en serie y sádicos).

Me mantendré reservado con cualquier nativo de este pais hasta que pueda confirmar que es mas o menos "tratable" (también habrá gente normalita, I suposed)

Però de vegades passa que els antisemites es troben amb algú encara més antisemita que els acusa de ser jueus, una cosa terrible! Aquí van dos comentaris publicats a un diari digital.

Comentario por Ojoespaña
27.06.09 | 14:27
Los catalanes tienen mucho de judíos. Se infiltran en una sociedad y se acaban apoderando de todo el tejido económico.

Comentario por Ojito
27.06.09 | 11:32
No debe olvidarse que esa forma de actuar de Roura es tipicamente judía. Este catalán se nos aparece vestido y hablando como el vecino del 3º 2ª, pero en realidad es un maniqueo del poder y del dinero. Mucho ojo con los catalanes que tienen tanta sangre judía como un andalúz la tiene mora.
Detrás de todo esto se esconde la sibilina manera en como los catalanes se están apoderando de toda España y la estan destruyendo.

Ja ho veuen! No és jueu, però és català i per tant... jueu! Encara que sigui amb ànim d'insultar, és el millor compliment que ens dediquen molts espanyols. I Roures no el mereix.

Sí, els cristians tenen problemes a Betlem i a Israel

2011-12-29T07:44:00.002+01:00

El principal dels problemes és la divisió entre les diferents esglésies cristianes que sovint acaben a hòsties entre sacerdots o monjos, com ha estat el cas del ball de bastons que es va muntar ahir a la Basílica de la Nativitat entre clergues de l'església ortodoxa grega i de l'església armènia. Estaven escombrant i fregant cadascun el seu tros i algun dels protagonistes va creuar l'espai que li corresponia amb el seu motxo. El resultat, com podran comprovar, és aquest vergonyós espectacle que va acabar quan la policia palestina va entrar al temple a separar-los a cops de porra. Tot molt edificant i molt cristià.

En el següent vídeo podran contemplar un altre enfrontament entre les mateixes confessions però aquest cop al Sant Sepulcre de Jerusalem.

Els mostrem aquests vídeos perquè el que preocupa veritablement a l'arquebisbe catòlic de Westminster, màxima autoritat de l'església romana d'Anglaterra i Gales, no són aquestes batusses sinó la situació dels fidels cristians de Betlem perquè les autoritats israelianes volen bastir un mur de seguretat prop d'aquesta ciutat.

Al marge del dret a protestar o a dur el cas als tribunals per part dels parroquians afectats, sobta -i indigna- que aquest arquebisbe hagi centrat les seves crítiques en les autoritats israelianes per una qüestió relativa a la seguretat de la població d'Israel -inclosa la cristiana- i calli on rau el problema real, que afecta greument la llibertat i la vida dels cristians en el món musulmà.

La població cristiana d'Israel, majoritàriament d'orígen àrab, viu la seva fe i les seves tradicions amb tota normalitat i és una comunitat respectada i puixant. Els fidels de l'església catòlica i de la resta de confessions cristianes, però, pateixen una autèntica persecució sense treva en molts països islàmics. Sovint les matances són denunciades amb la boca petita, no fos cas que els fonamentalistes s'enfadessin i ens arribés alguna moguda a Europa. La covardia i l'abandó dels fidels cristians per part de la jerarquia ha arribat a l'extrem d'acusar Israel de l'aixecament popular contra la tirania a Síria per part de la màxima autoritat de l'església siriana.

Un altre sortida per la tangent ha estat el breu discurs del Papa amb motiu dels atemptats islamistes a Nigèria contra els fidels reunits a dues esglésies el dia de Nadal. Més de quaranta morts. Ni una refèrència sobre l'orientació religiosa dels responsables. Només el seu condol cristià i unes sospitoses referències al martiri. Ja ho us fareu, fillets. Va parlar de respecte, amor i reconciliació com si als assassins els importés un rave i com si les víctimes s'haguessin de reconciliar quan no han fet res més que morir quan celebraven pacíficament una de les seves festes més estimades en un temple.

El Papa va fer una crida a mantenir la serenitat. Què fàcil és parlar quan no t'enfrontes a qui assassina els teus fidels. Potser per això, els cristians nigerians han iniciat una migració per evitar la serenitat d'un martiri que ningú no els evitarà i que els seus pastors es miraran de lluny i condemnaran amb paràboles pietistes.

De moment, més de 90.000 cristians de Nigèria han abandonat les seves poblacions. Així avança l'islam i el terror quan no hi ha un estat decidit a defensar el seu poble i un poble disposat a servir el seu país. Així hauria desaparegut Israel si la seva supervivència hagués depès de les bones paraules dels mateixos que van mirar cap a una altra banda en plena shoà, si no s'hagués defensat de l'anihilació i no hagués lluitat pel seu futur aferrissadament.

URGENT: tot de senyals paorosos indiquen que l'Apocalipsi està al caure

2011-12-28T04:57:00.002+01:00

Arafat ressucita inopinadament i convoca una roda de premsa per denunciar que els israelians els roben l'aigua. Com a premi ha estat convidat a banyar-se a la piscina d'un hotel de luxe de Gaza on ha mort de nou víctima d'una abraçada de la senyora Anna Balletbó.

La Brigada d'Operacions Especials del cos de Bombers de Madrid ha hagut d'intervenir d'urgència per socórrer alguns artistes famosos víctimes del seu gest de suport a Zapatero. Després de deslliurar-los dels efectes del Super Glu-3 també els han retirat les subvencions.

Descoberta entre els records personals d'Edgard Hoover una fotografia que demostra que la imatge icònica de la batalla d'Iwo Jima

va ser manipulada. S'ignora el motiu.

Desil·lusió general en comprovar-se que els extraterrestres existeixen però no dominen les coordenades espai-temporals. Van confondre un racó càlid de la Terra amb Venus. Polèmica sobre els plans d'estudis intergalàctics.

Detingut dissenyador de mobiliari urbà multipremiat.

Un científic letó afirma que la benedicció Ubri et Obri d'aquest Nadal no ha assolit els efectes benèfics desitjats. Segons sembla es basa en teories lombrosianes.

Consternació pel premi Pulitzer d'enguany. L'agraciat, un càmera encaputxat de Hamas, afirma que no té ni idea de qui és Chomsky i que, a més, se li'n fot. El treball premiat és un reportatge que duu per títol 'Encara ens heu de pagar la camisa'.

Increïble! Zapatero va dir la veritat : hi havia brots verds tot i que no responien exactament a les expectatives més ortodoxes. El conductor de la furgoneta i mig cos de la Policia Municipal de Girona van haver de rebre assistència mèdica i espiritual.

Miracle laic. Desconcert a Cuba després que una inquietant imatge del rostre del Che hagi aparegut a l'esquena d'un carnisser.

Fonts generalment ben informades donen per fet que el primer Decret Llei del govern Rajoy serà un disseny homologat de l'entrada de totes les oficines de l'INEM d'Espanya.

Desgraciat accident. Els treballadors del Museu de Cera de Madrid encarregats de treure de la circulació i fondre la figura d'Iñaki Urdangarin, empesos pel seu zel professional també van endur-se una pobra senyora que es trobava a la Sala admirant la bellesa del duc de Palma. La direcció del centre demanarà disculpes a la família de la finada per aquesta inexplicable confusió i l' obsequiarà amb un joc variat d'espelmes de disseny per consolar-la.

Segons revela Javier Solana en un recent Twit, Ariel Sharon s'ha alçat i, després de demanar un bocata de calamars, ha preguntat què tal anava la desconnexió de Gaza.

El darrer Christma de Vittorio Arrigoni

2011-12-23T01:53:00.002+01:00

Aquesta imatge espantosa és la darrera nadala que va enviar el jove activista italià Vittorio Arrigoni, un extremista cool i postmodern que en alguna ocasió havia declarat que “Hamas és massa complaent i cooperador amb el règim sionista israelià”.

Devia quedar bé amb les seves amistats antisemites amb aquesta Nadala. Molts col·leguis universitaris dels que no es treuen el mocador del coll ni per dutxar-se devien pensar que en Vittorio era un tio super-enrotllat. Què guai, tu!

Però qui va morir exactament així, com el Pare Noel degollat de la imatge, va ser Vittorio Arrigoni : segrestat, maltractat, humiliat, amb les mans lligades a l'esquena, amb un cop al cap i degollat amb un cable elèctric. Els seus assassins eren la mena de gent que ell comprenia tan bé, l'objecte de la seva "solidaritat" : musulmans radicals que odien Israel i que van afirmar en un comunicat que Arrigoni era fill d’un “estat infidel”, que havia entrat a Gaza per difondre la corrupció i per propagar entre els palestins els vicis d’Occident.

Israel no només no mata cristians sinó que els respecta i n'acull molts que fugen dels territoris palestins malgrat que sovint la societat i els governants israelians han de carregar-se de paciència a causa de les declaracions i l'animadversió d'alguns prelats cristians. I si no hem fet un fotomuntatge posant la cara d'Arrigoni damunt de la del protagonista d'aquest pamflet antisemita no ha estat per no escandalitzar els qui no tenen cap pudor a l'hora de calumniar Israel, els qui ens acusen de ser "poc elegants", sinó per no burxar en una imatge que pot repugnar els creients cristians, molts dels quals probablement haurien somrigut fa un any si haguessin vist aquesta Nadala.

Preferim donar una lleugera idea de quina relació té l'Estat d'Israel amb els cristians :

I amb els musulmans :

Bones Festes.

Les tribulacions del rei de Jerusalem

2011-12-16T02:46:00.001+01:00

Al regne d'Espanya l'únic mecanisme per destapar els pitjors casos de corrupció econòmica i política -inclòs el terrorisme d'estat-, és saltar-se el secret d'un sumari i publicar-lo a la premsa. La dificultat d'imposar la censura o d'obligar un periodista a delatar les seves fonts facilita que de tant en tant aflori part, una minúscula part, de la immundícia i la impunitat que tant tenen a veure amb la situació crítica en què ens trobem.

El secret de les actuacions sumarials és un instrument jurídic útil per evitar la destrucció de proves, la fuga de sospitosos, l'alçament de béns o qualsevol interferència que posi en risc la instrucció d'una causa. A Espanya, però, el secret de sumari en determinades ocasions s'aplica amb la mateixa finalitat que el secret d'estat : ocultar els fets, els seus protagonistes, les conseqüències que van patir les víctimes i els seus efectes posteriors sobre la ciutadania. I, així com encara ara la descolonització de Guinea continua sent un secret d'estat passats més de quaranta anys, alguns secrets de sumari s'etenitzen amb la connivència de totes les parts implicades, sovint encantades amb una de les motivacions del secret d'actuacions sumarials recollida a la Llei d'Enjudiciament Criminal : estendre'l fins que s'obri judici oral per tal de protegir el bon nom dels imputats.

Aquest tracte tan deferent amb els delinqüents es reserva per a gent important i, amb una mica de sort, el judici no se celebra perquè el delicte ha prescrit, el delinqüent ha mort o la causa ha perdut tot interès.

Per això, malgrat que es tracti d'una greu irregularitat i que sol ser objecte de mercadeig per part de certs grups mediàtics, difondre les actuacions d'alguns sumaris declarats secrets de vegades és l'única manera de forçar que la democràcia deixi de ser una figura retòrica per ennoblir el saqueig. Tranquils, si hi ha judici i condemna sempre es pot solucionar amb un indult.

La Casa Reial espanyola d'un temps cap aquí està donant mostres d'un nerviosisme alarmant i desconegut fins ara. El motiu és la presumpta implicació d'Iñaki Urdangarín, gendre del rei i duc de Palma, en negocis tèrbols de tota mena. Però ¿per què tants de nervis si no està imputat? Senzillament perquè la causa estava sota secret de sumari i ara, un cop publicats alguns detalls, no hi haurà més remei que processar-lo. Que Urdangarín estava implicat en negocis bruts era conegut per la premsa, la classe política, els serveis d'intel·ligència i la Casa del Rei, naturalment. Tant és així que quan va haver de desaparèixer discretament amb l'excusa del seu nomenament com a alt executiu de Telefònica a Washington, alguns titulars periodístics ja van donar pistes subtils sobre aquell sobtat exili daurat. Amb una guitza cap amunt se'l treien d'enmig encara que es notés que de passada desapareixia de la foto la infanta catalana. La pregunta és si Urdangarín és un amoral que treu profit de la seva posició privilegiada o si treballa per compte d'altri. Anem a pams, que el cas és delicat i s'ho val.

El rei Joan Carles va ser proclamat príncep d'Espanya pel general Franco. Va tractar-se d'una "instauració" saltant-se el dret de prelació dinàstica : "es una instauración, no una restauración". A la mort del dictador, Joan Carles va passar a ser, automàticament, cap de l'estat per designació d'un colpista i d'un parlament sense cap legitimitat democràtica. Sense negar els seus encerts personals i el pes estratègic del suport de l'administració nordamericana d'aleshores, el cert és que ni la monarquia ni ell no han estat ratificats democràticament. La Constitució espanyola de 1978 dicta el següent en el seu article 56.3 : "La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad". El que es desprèn d'aquest article és que el rei no és responsable políticament perquè tots els seus actes -polítics- són referendats pel parlament o pel govern, i que com a subjecte és inviolable i no responsable jurídicament pel fet de ser un símbol, d'acord amb el vell aforisme "the king can do no wrong", una versió laica de la infal·libilitat papal democràticament inadmissible. I què passa si -oh, miracle!- el rei delinqueix? En un estat veritablement democràtic un cap d'estat en exercici ha de poder ser processat i, si és el cas, condemnat penalment. Això, de moment només ha passat a Israel. A Espanya aquesta possibilitat no està contemplada; se suposa que si es donés el cas a ningú no se li acudirà posar en qüestió la monarquia i que el més greu que pot succeir és que el rei es vegi forçat a abdicar i a emprendre un viatge de plaer per diferents paradisos fiscals.

De tota manera, per apaivagar les ànsies justicieres de qualsevol incaut, hi ha un interessant assortit de frens naturals que van de les pressions directes de la Casa del Rei a l'article 490.3 del Codi Penal: "El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son". I, és clar, ¿qui es juga el pa i el futur si resulta que el rei és inviolable i irresponsable? A més, ¿quin ésser de la plebs és capaç de discernir quan el rei exerceix les seves funcions i les seves derivacions i quan és un simple mortal amb tendències cleptocràtiques? ¿Quin nom té, això, feudalisme esferificat, democràcia líquida?

Es digui com es digui, no ens consta que la revista Forbes fos demandada per calúmnies o injúries contra el rei d'Espanya quan va publicar a l'any 2003 que la seva fortuna personal pujava a 1.790 milions d'euros. De tota manera, la Casa del Rei va dirigir una carta a Forbes i des d'aleshores la revista no ha donat més dades sobre aquest assumpte... ni les ha desmentit. Senzillament, calla.

Tenint en compte que, teòricament, l'assignació anual a la Casa Reial per a les seves despeses és de 8,5 milions d'euros, resulta que el monarca espanyol no només no hauria gastat ni un cèntim de totes les aportacions rebudes des que regna, sinó que a més les hauria multiplicat com si fes 210 anys que regnés. És un geni de les finances? Els Indignats potser haurien de ser pràctics i exigir-li a Mariano Rajoy que nomeni el Rei ministre d'economia... però que mantingui allunyats els seus assessors perquè sovint acaben a la presó, imputats o indultats : Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, Ruíz Mateos, De la Rosa, Botín, Escámez, els Albertos, ... ¿Urdangarín?

El cas del Duc de Palma -i de la duquessa i Infanta d'Espanya- és més greu. Si es confirmen els casos en què està implicat, l'escàndol serà majúscul. I es confirmaran perquè la Zarzuela no ha estat capaç de frenar-los a les altes instàncies judicials, perquè l'abast internacional està garantit i perquè la corrupció de la classe política espanyola serà posada a la picota properament amb motiu de la dràmàtica situació econòmica i social de l'estat. Una intervenció europea amb probable quitança inclosa no passarà per alt aquest episodi, que no és ni aïllat ni menor i que en aquesta ocasió ja no podrà silenciar-se amb una jugada d'escacs tan elemental i repetida com la de sacrificar un peó per salvar el rei.

Urdangarín va aprofitar-se dels seus privilegis familiars o els va servir; arribats a aquest punt tant se val una cosa o l'altra. Després va acusar la premsa; passats uns dies ha provat d'escudar-se en el secret del sumari. Secret, per cert, que tot fa sospitar que coneixia malgrat el zel del jutge instructor, donat que en ple mes d'agost i amb total precipitació va desmuntar el despatx d'una de les societats investigades, casualment a la mansió familiar dels ducs de Palma a Pedralbes. Així va evitar el registre judicial i potser l'embargament d'un immoble propietat d'una infanta d'Espanya.

Urdangarín ara sap que és el peó a abatre i prova de fer mèrits. "La casa del rey nada tiene que ver con mis actividades privadas". Si creu tenir raons per exigir alguna mena de protecció, sempre és a temps de cantar la Traviata.

La família reial va reaccionar d'acord amb la seva rutina. Callar, pressionar i esperar. Massa tard. Ara el príncep declara que quan regni introduirà grans canvis. La reina rellisca i va a visitar els ducs de Palma als EEUU per donar-los suport públic. Després rectifica i matisa que es tractava d'una visita estrictament familiar. Finalment, el nou cap de la Casa del Rei, Rafael Spottorno, convoca la premsa i s'embolica amb unes declaracions sobre els fills tontos que ha de desmentir i declara que les activitats empresarials d'Iñaki Urdangarín que s'estan filtrant a la premsa no li semblen exemplars, per la qual cosa el duc de Palma serà apartat dels actes oficials de la família reial. Però qui és aquest senyor que parla de comportaments exemplars?

Rafael Spottorno és un diplomàtic de carrera a qui li agrada ser reconegut com a nebot d'Ortega y Gasset, encara que no sol comentar que també és nebot de Jorge Spottorno, diplomàtic en servei a Alemanya que a començaments dels anys 50 va repartir generosament visats i salconduits a criminals nazis com Otto Skorzeny, cap d'operacions especials de Hitler. Rafael Spottorno ja havia treballat a la Casa del Rei com a Secretari d'organització de 1993 a 2002 en què va passar a presidir la Fundación Caja Madrid, una canongia estupenda. Com a membre del Consell d'administració de Caja Madrid en representació de la Fundación va ser agraciat amb la percepció d'una prima de 25 milions d'euros a repartir entre els deu membres del Consell. L'arribada de Rodrigo Rato com a nou president de l'entitat va frustrar la perpetuació d'aquest reparto.

Rato va suspendre l'incentiu sobre resultats a partir de 2011 i Spottorno va dimitir com a mostra de protesta. Curiós sentit de l'exemplaritat d'aquest senyor que es creia amb dret a cobrar la seva porció del saqueig amb l'excusa dels bons resultats econòmics quan ell dirigia una fundació sense ànim de lucre que no participa en la gestió directa dels resultats d'una entitat bancària que, a sobre, ja havia estat sanejada amb 4.465 milions d'euros de diner públic. L'any 2010 la direcció de Caja Mardid va percebre 17,2 milions d'euros en sous, 1,9 milions en dietes per assistència a les reunions del Consell, 1,1 milions per l'assistència a la Comissió de Control i 3,1 milions per gestions en altres entitats participades. Ara ja sabem què vol dir Rafael Spottorno, Cap de la Casa del Rei, quan parla de comportament exemplar.

És ben conegut l'amor de la família reial per les fundacions, el mecenatge i els càrrecs "honorífics" en organitzacions esportives i econòmiques. Tot molt simbòlic. Fundació La Caixa, Fundación Mapfre, Fundación Caja Madrid, Fundación Winterthur, Federacions Esportives, Comité Olímpic, Consells d'administració de grans empreses,... Si Jaime de Marichalar, sense saber anglès ni tenir cap títol universitari, va acaparar tants càrrecs fins i tot després de separar-se de la infanta Elena, Iñaki Urdangarín no podia ser menys.

La família reial espanyola no disposa de cap Estatut que reguli les seves funcions i limitacions legals. Després de 36 anys de regnat el monarca encara no ha urgit que es legisli sobre el particular. Aquest buit permet que qualsevol dels membres de la casa reial pugui participar en negocis privats i, alhora, servir-se dels seus privilegis per aconseguir regals i donacions cedits a canvi de res. Així, per exemple, un grup d'empresaris de Mallorca va pagar-li un nou vaixell al rei per un import de 16 milions d'euros després que ell mateix ho suggerís. El govern Balear va afegir més de dos milions i mig d'euros per arrodonir el present argumentant que la presència del rei anima el turisme, com si Mallorca no fos sovintejada des de fa més d'un segle per viatgers i turistes o els alemanys que la envaeixen estiguessin pendents de les anades i vingudes del monarca espanyol.

A l'esquerra de la imatge,

el Rei d'Al Quds de l'Est

El rei Joan Carles -que, per cert, exhibeix entre els seus títols el de Rei de Jerusalem-, no només no fa públic el seu patrimoni, sinó que no dóna comptes de com distribueix l'assignació estatal que rep. Les seves propietats personals declarades no són facilitades pels registres públics, que addueixen que “dada la especial relevancia social del titular solicitado, ha de acreditarse de forma clara y expresa el interés en la información solicitada”. El rei no forma part de cap consell d'administració però participa en el sentit més ampli en les negociacions internacionals de les grans empreses espanyoles i sempre ha mantingut una relació profitosa amb les satrapies petrolieres del golf, fruit de "los lazos de amistad con el pueblo árabe" que tant va cultivar Franco.

Els donatius i regalies del petroli que tant han beneficiat el rei Joan Carles, especialment a l'època de la primera guerra del golf i de l'entramat de KIO -que va suposar l'empresonament de De la Rosa i de Colón de Carvajal- s'han mantingut i negociat per mitjà de fidels servidors, alguns dels quals ja traspassats, d'altres processats i empresonats. The king can do no wrong.

No és creïble que Iñaki Urdangarín pel sol fet de ser gendre del rei hagi aconseguit facturar quantitats exorbitants per gestions inexistents o inútils a diferents administracions públiques, governs autonòmics, multinacionals espanyoles o societats de gestió com la SGAE . ¿Li pagaven per guapo, perquè els feia por, perquè és molt llest i els va enganyar? Corrupció política i econòmica, factures falses, frau fiscal, evasió de capital, tràfic d'influències, us d'informació privilegiada, alçament de béns, violació de secret sumarial en profit propi, utilització d'una fundació d'ajut a nens malalts per blanquejar i evadir capital,... Tot fa pensar que en aquesta ocasió no servirà de gaire el posat "campetxano" del rei, ni tampoc que el Museu de Cera de Madrid hagi decidit treure la figura d'Urdangarín de l'escenari on apareixia fins ara amb la família reial perquè "ha estat apartat dels actes oficials".

L'etapa legislativa que s'inicia a Espanya no promet gaire alegries. Hi haurà retallades socials, disputes territorials, tensions amb la immigració i contestació als carrers. Diu el rei que "venen temps molt durs" i té raó. Però aquesta vegada també ho seran per a ell i la monarquia. Si l'abast del cas Urdangarín és tan greu com sembla, valdrà més que no s'oculti ni es manipuli. La salut o l'edat del monarca poden ser dues bones raons per justificar una abdicació.

Les conseqüències de la corrupció i la impunitat sobre una població cada vegada més desesperada tampoc podran silenciar-se amb discursets pietistes, amb proclames patriòtiques, amb repressió o amb subtils referències líriques a la la transparència perduda. Si es pretén introduir severs ajustos sense que els responsables polítics, econòmics i institucionals de la crisis que patim paguin pels seus actes potser es farà cert aquell exabrupte d'Alfonso Guerra i, aquest cop sí, "a España no la va a reconocer ni la madre que la parió".

El 2014 potser és més aprop del que sembla. No tot han de ser males notícies.

Qui privatitza TV3?

2011-12-01T06:09:00.001+01:00

Catalunya ha de tenir una televisió i una ràdio públiques. Sempre ho hem defensat i, a més, hem afirmat que la seva creació va ser un dels encerts més remarcables del president Pujol i que suposa una de les joies del nostre país. Ens oposarem sempre que es privatitzi o es desnaturalitzi. Però ¿de quantes maneres es pot privatitzar una televisió pública?

L'actual govern de la Generalitat ha decidit aplicar un ajust als pressupostos de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals (CCMA) a causa de la crisi econòmica i del deute manicomial heretat dels governs del Tripartit. A més, a aquesta retallada cal afegir-li els prop de 20 milions d'euros que la CCMA va gastar de més l'any passat. I això la nomenklatura exquisida de la Corporació no s'ho esperava. Estaven acostumats a passar-se de pressupost sense gaire problemes i a rebre els diners amb alguna queixa més o menys protocolària de les institucions polítiques. L'any 2007 el segon Tripartit va eixugar un dèficit de la Corporació de 1.047 milions d'euros que suposem que no compten quan proclamen que TV3 només ens costa 40 euros a l'any a cada català. Això s'ha acabat. Senzillament no pot ser. Tot el sector públic ha hagut de sotmetre's a severs ajustos i fiscalitzacions. Per més que la directora de TV3 i els gestors de la CCMA al·leguin que han baixat, i molt, els ingressos per publicitat i que l'any passat van veure reduïts els seus salaris, els pressuposts s'han de complir. S'ha fet amb Sanitat i Ensenyament i, sobretot, hi ha centenars de milers d'aturats, una munió de catalans amb problemes gravíssims d'habitatge, de diners, d'alimentació. I d'angoixa i por per la incertesa que tots percebem.

L'anunci de la retallada comunicat al Parlament divendres passat per Francesc Homs en nom del Govern no va agafar per sorpresa a Mònica Terribas ni a la direcció de la CCMA. Se'ls havia informat dies enrere, com és natural. Per això tenien els seus discursos preparats i van passar a l'acció conscients que el seu poder mediàtic és descomunal i que com més soroll facin més poden pressionar el Govern, que ha demostrat amb escreix fins a quin punt els tem. Hem sentit declaracions proclamant que aquest pressupost ajustat "trenca el model", i el cert és que no té per què impedir el bon funcionament d'uns mitjans de qualitat. Però pot suposar l'inici de la fi d'uns privilegis intolerables.

També hem pogut sentir les declaracions inqualificables del diputat socialista Joan Ferran, que va afirmar que es tractava d'un "intent de cop d'estat a la CCMA". És lògic que els socialistes estiguin nerviosos, perquè des del dia de la seva estrepitosa derrota electoral han provat de forçar com fos que la Corporació que van imposar modificant irregularment una llei no es toqués. Curiós que aquest personatge que sí va donar un escandalós cop d'estat acusant la televisió i la ràdio públiques d'exccés de "crosta nacionalista", iniciant una purga i imposant contertulians i consignes ara s'escandalitzi d'un ajust pressupostari del 13% per a l'any vinent quan el seu partit va dur el país a un dèficit que haurem de pagar durant generacions.

Mònica Terribas va afirmar al Parlament que amb aquesta dotació els drets del futbol s'havien acabat, cosa que ella no pot decidir i que en tot cas caldrà plantejar l'any vinent. ¿Potser pensava que els catalans sortiríem al carrer amb la falç i la destral perquè no podríem veure el Barça per TV3 de tant en tant? Els informatius d'aquell dia i dels següents van ser un deliri i una legió de suposats admiradors de TV3 va iniciar una ofensiva en tota regla als apartats de comentaris de tots els diaris digitals denunciant que la retallada en realitat amagava una mena de conspiració per privatitzar TV3 o per ferir-la de mort amb la intenció d'afavorir 8TV. ¿Per què els fa tanta por 8TV, perquè pot ser un refugi mediàtic de CiU quan no governi o perquè temen que aconsegueixi el mateix que el seu canal de ràdio, Rac1, que els passa la mà per la cara amb menys pressupost i personal i amb excel·lents professionals, molts dels quals destituïts i maltractats per la Corporació?

Tots aquests escarafalls, ¿de debò tenen per objecte la defensa dels mitjans públics de comunicació o més aviat el manteniment de la privatització selectiva de TV3 a favor de certes elits de la Casa?

A mitjans dels anys 90 Catalunya Ràdio i TV3 s'havien consolidat i havien crescut considerablement en audiència, prestigi, dotació, personal i mitjans tècnics. Va iniciar-se aleshores un assalt imparable capitanejat per autèntics depredadors que van fer-se amb les regnes de la Corporació. La corrupció era políticament d'allò més transversal. El xantatge a les empreses de doblatge a canvi d'un percentatge i de favors personals per part d'un directiu convergent de TV3 va facilitar que s'instaurés una mena d'omertà que va acabar desembocant en el que tenim ara. La jugada mestra de la desvergonya va ser la pèrdua accidental per un suposat descuit administratiu dels drets d'emissió del futbol que, casualment, van acabar a mans del professional de TV3 que havia de vetllar per la seva renovació : Jaume Roures, el trotskista que a partir d'aleshores s'ha fet d'or amb els nostres impostos cobrant una fortuna per l'emissió del futbol i la Fórmula 1. Va ser en aquells anys que, juntament al buidatge econòmic, va iniciar-se l'assalt als serveis informatius liderat per un nucli ideològicament dogmàtic i amb indissimulada tendència a l'agitprop que no va tenir manies a l'hora d'arraconar els companys que no compartien les seves consignes. Els defensors de la demonització d'Israel, de la democràcia parlamentària i de l'economia de mercat havien guanyat la partida. Això sí que va ser un cop d'estat.

Profusió de productores de directius de la casa, augment descontrolat de personal malgrat la informatització, contractes blindats sense cap autorització administrativa, adjudicacions a dit, explotació de becaris, cobrament de sobresous a través de productores per alguns professionals de la plantilla...

Amb l'excusa de contribuir a l'enfortiment de la indústria audiovisual la direcció de TV3 reparteix discrecionalment programes a productores d'antics directius i treballadors assegurant-se així un lloc de treball privilegiat en el futur. Tal com ha dictaminat repetidament la Sindicatura de Comptes, la falta de transparència, l'absència de procediments legals d'adjudicació i el bloqueig d'informació, fins el punt que no se sap quines productores estan homologades ni per quin procediment i mèrits, ha disparat la despesa, obliga a la inactivitat a molts bons professionals de la plantilla i ha estat contestat per les autoritats de la Unió Europea. Però, pel que sembla, les decisions d'una camarilla estan per damunt de la llei i, fins i tot, de la política internacional. Aquests detalls també minen el crèdit internacional de Catalunya.

Potser per això ni Mònica Terribas ni cap directiu de la CCMA ni els informatius de TV3 o de Catalunya Ràdio no van esmentar en les seves irades protestes els advertiments que Francesc Homs va fer en seu parlamentària sobre aquestes irregularitats, especialment quan va demanar "una major transparència en els processos de contractació de la producció associada".

TV3 està obligada legalment a invertir el 6% en la indústria audiovisual per mitjà de la coproducció de cinema, animació i documentals, però enguany hi ha invertit el 20% del seu pressupost total i el 36% del destinat a producció. Seixanta milions d'euros sobre un total de 300 han anat a parar a productores en la seva major part per a elaborar sèries i programes que hauria de produir TV3. Com hem dit, l'adjudicació d'aquestes externalitzacions de facto es concedeixen amb total opacitat i discrecionalitat i la majoria de les empreses agraciades pertanyen directament o indirecta a personal que és o ha estat fixe o eventual a TV3. Seria un detall que Mònica Terribas, entre proclama i proclama, ens expliqués per què 'Divendres', un magazine diari presentat per professionals de la casa i emès des dels estudis de TV3 ha de ser coproduït per El Terrat, la productora del senyor Buenafuente. Pot entendre's que, per exemple, un programa com 'El convidat', ideat, desenvolupat i protagonitzat per un professional que no pertany a la plantilla i que a més requereix un equip reduït disposat a treballar fora de l'horari i la dinàmica laboral usuals aconselli la coproducció; però el magazine de la tarda, per què? El Terrat, Mediapro, Diagonal i un seguit de petites productores amb programes aprovats per l'anterior director de TV3, Francesc Escribano, i en les quals el mateix Escribano hi té interessos, formen una xarxa clientelar fora de control.

Precisament perquè una televisió pública no és el mateix que una fàbrica estatal de salsitxes, el cas és més inquietant i va més enllà de la col·lusió, especialment en una nació sense estat. TV3 hauria de jugar un paper fonamental com a referent, com a instrument de normalització lingüística i com a motor de l'audiovisual català. Però amb el temps TV3 s'ha convertit en la responsable quasi absoluta del sector amb més visibilitat de la política cultural de Catalunya : l'audiovisual, la gran eina i l'aparador que actualment defineix cada societat davant de sí mateixa i davant la resta del món. La seva dotació econòmica i el fet d'haver-se convertit gairebé en client únic del cinema català dota els seus directius d'un poder cultural, social, econòmic i polític inaudits. En gran mesura la responsabilitat d'aquesta anomalia rau en l'excepcionalitat cultural de Catalunya i en la incúria de la classe política, que sovint delega decisions de gran abast sense ni tan sols ser-ne plenament conscient. Sovint, doncs, es triangulen els ajuts (CDA-ICIC-TV3) i es fan recaure en aquells productes que interessen a un grup reduït de buròcrates i de directius amb escassa responsabilitat aparent. Amb freqüència aquests mateixos buròcrates imposen, bé directament bé mitjançant amables suggeriments, el director, els guionistes, el càsting, l'equip tècnic, etc. Decideixen quins temes cal tractar i amb quin to, quines productores o quins professionals cal potenciar i quins cal vetar. Potser això explicaria en part la pràctica inexistència del cinema català al món essent Catalunya un país amb una capacitat creativa tan immensa i, també, la lluita contra-corrent que durant anys ha hagut de mantenir la productora que finalment ha aconseguit que una pel·lícula catalana i en català hagi estat nominada per l'Oscar a la millor pel·licula estrangera.

Per acabar-ho d'adobar, TV3 disposa d'un Departament de Vendes absolutament inoperant incapaç de gestionar la immensa quantitat de drets d'explotació que administra. Si TV3 paga coproduccions que es reserva i és incapaç de vendre-les, o bé són d'ínfima qualitat o bé no té cap interès en comercialitzar-les. Algú ho hauria d'explicar.

Una altra greu conseqüència de l'externalització és la vulneració dels drets i garanties laborals i legals que freqüentment pateixen els treballadors d'algunes d'aquestes productores, fruit d'una doble moral social intolerable. Així, tenim que uns sindicats aparentment irreprotxables negocien uns convenis que regulen molt favorablement tota mena de drets laborals i econòmics dels treballadors de la Corporació mentre es desentenen de la precarietat i l'abús, que coneixen perfectament, imposats per algunes productores als seus treballadors. Quan TV3 contracta directament un professional eventual està obligada a signar contractes i a complir i exigir unes prestacions. Quan contracta una producció aliena no se'n responsabilitza. Professionals treballant sense contracte o amb addendes il·legals, preus rebentats, feines que no es cobren, condicions laborals impresentables, coaccions, indefensió absoluta,... La subcontractació té aquestes coses; a TV3 també tenen els seus tallers d'esclaus que enriqueixen amics, parents i saludats. Són les sentines de tanta progressia i tanta conquesta social.

Aquest és el resum de la part fosca de la Corporació i, especialment, de TV3. El conflicte més greu no és l'ajust del pressupost sinó els privilegis, la manipulació informativa, la hipocresia social, l'abús sistemàtic i l'apropiacio -amb conseqüències nefastes- de la política cultural que hauria de suposar més projecció nacional i internacional. Catalunya, TV3 i molts dels excel·lents professionals que la conformen mereixen uns mitjans públics de comunicació dignes, efectius, decents i innovadors.

Per això ens demanem qui està privatitzant TV3, la indústria audiovisual i la cultura de Catalunya.

Una mica d'humor

2011-11-22T07:33:00.001+01:00

Encara que només sigui per compensar.

Somni Sueño Rêve Dream Sonho

2011-11-17T23:26:00.001+01:00

Això és el que volem decidir.

AGENTS ANTIRUMORS (Assaig per a unes futures Brigades de la Moral?)

2011-11-14T01:30:00.001+01:00

Una telenovel·la "normal".
L'Ajuntament de Barcelona ha format 463 "agents antirumors" per anar escampant la bona nova a la ciutadania, que consisteix en saber que els immigrants són bons per definició i que si de vegades alguns ens inquieten és perquè nosaltres els fem males persones amb els nostres prejudicis. D'això, segons afirmen aquests Agents, se'n diu efecte Pigmalió. Que vostè creu que entre nosaltres hi ha grups salafistes i això no li fa gota de gràcia? Compte! No ho comenti perquè pot disparar-se l'efecte Pigmalió i podem trobar-nos com a l'Afganistan per culpa de la seva malfiança.

Potser ja comença a ser hora que l'actual govern municipal deixi caure el lliri que duu a la mà. Més que res pel bé de tots. La laxitud i l'entreguisme de CiU comencen a ser alarmants. Els plans quinquennals de la subvenció sistemàtica a grups i plataformes que han viscut de la moma durant tants anys, han d'acabar. I no només per raons econòmiques, sinó per pura higiene democràtica. Aquests grups han creat xarxes clientelars i professionals, s'han enquistat en les administracions i sovint se serveixen de la democràcia per laminar-la.

Lluitar contra el racisme i la xenofòbia és un deure de tots els ciutadans i, naturalment, de l'Administració. El millor antídot és una política d'immigració seriosa i combatre els prejudicis sense demonitzar qui manifesta dubtes o greuges justificats. Acusar tot un col·lectiu de lladre o de fanàtic és inadmissible, però també ho és estigmatitzar qui denuncia abusos concrets en els serveis socials o qui no accepta el burka per considerar-lo una manifestació intolerable de discriminació de la dona.

Però d'on sorgeixen aquests Agents Antirumors? L'equip actual de l'Ajuntament de Barcelona s'ha trobat amb un seguit d'herències i, pel que es veu, no sap què fer-ne o no gosa modificar-les o suprimir-les. Una d'aquestes perles heretades és el Pla Barcelona Interculturalitat (de la Direcció del Programa d’Immigració i Diàleg Intercultural), que va impulsar l’Estratègia BCN Antirumors i la Xarxa BCN Antirumors.

Tot aquest entramat verborràgic de direccions, sotsdireccions, secretaries i xarxes està format per l'anterior equip municipal. Per gent com Francesc Osán, cap de l'Oficina de Diplomàcia Municipal i, a més, cap i portaveu de la Caravana Barcelona Solidària gràcies a la qual ara AlQaida del Magrib té vuit milions d'euros que no tenia.

Un altre dels responsables de la vella nomenklatura i principal responsable de la formació de part de l'actual equip era Josep Maria Navarro Cantero, professor de l'Escola Universitària de Treball Social, "empresari de l'economia social i solidària" (sic) i cap de la mega subvencionada i antisemita ONG Sodepau.

Josep Maria Navarro va ser entrevistat fa poc a Webislam per l'inefable Abdennur Prado -el musulmà moderat que va amenaçar el Parlament espanyol amb tenir el seu 11-M i cap fiscal no li ha fet cap pregunta-. En aquesta entrevista Navarro té la poca vergonya d'afirmar que "el sionisme català té una una significativa implantació a la premsa i als mitjans de comunicació" del nostre país. I per si no fos prou afegeix que "la islamofòbia és el nou antisemitisme del segle XXI", aplicant la tàctica d'equiparar realitats i aconteixements que no tenen res en comú per justificar l'islamisme radical, per menystenir la cultura jueva i, evidentment, l'estat d'Israel i per relativitzar l'Holocaust.

Els recordem que aquest conegut antisemita, Navarro, coordinava el "Servei de Mediació Intercultural Comunitària de l'Ajuntament de Barcelona" i, alhora, la pantomima del Tribunal Russell de Barcelona, detall que dóna idea de la imparcialitat i l'honradesa d'aquest individu.

També donava suport al Tribunal Russell constituït a Barcelona la Meritxell Martínez Bellafont, ex presidenta de l'ONG Setem. Ara coordina una secció d'aquest programa dels Agents Antirumors, el dedicat a "accions teatrals", que sol consistir en la irrupció de pallasses als mercats cridant consignes progres que pretenen ser gracioses i que coaccionen la gent que hi ha anat a comprar, no a que l'adoctrinin.

Amb aquests antecedents, sumats a l'orientació del qüestionari que han de respondre els voluntaris i que es dóna per fet que aquests pertanyen "entitats o organismes", ja tindrem una idea prou aproximada de quina mena de rumors volen combatre. Ni una paraula sobre l'antisemitisme escandalós que malauradament distingeix el nostre país, atiat pels mitjans de comunicació -especialment els públics-, i per grupuscles que han fet de la judeofòbia l'eix de les seves vides i de la seva economia i als quals, precisament, pertanyen els inventors d'aquest assaig de censura disfressada de missatge políticament correcte.

Evidentment, aquests Agents no aniran mai a parlar amb l'imam de Lleida ni entraran a qualsevol mesquita o carnisseria halal per explicar-los que el país que els acull exigeix el respecte a totes les religions i els drets de la dona. No els diran que el Protocols dels Savis de Sion són un libel repugnant i que els jueus no van degollant nens, tal com els mostren a les sèries de televisió que veuen a casa seva. O quines televisions es pensen que miren una part significativa de la comunitat musulmana de Catalunya?

No, els únics racistes i xenòfobs, els únics que tenen prejudicis i escampen rumors són els catalans. Per exemple, els que creuen i no s'estan de manifestar que és intolerable que els practicants d'una religió vulguin imposar-nos els seus criteris sobre què hem de pensar sobre el seu profeta o el seu déu o què es pot dibuixar a les revistes satíriques.

Però tranquils, que els Agents seran persuasius i entraran a les nostres botigues o es ficaran en les nostres converses al carrer o al bar amb un to condescendent. Ho expliquen així : "Tampoc no es vol demonitzar aquelles persones que tenen prejudicis o reprodueixen rumors i que «han de ser rescatats» pels agents antirumor".

Les "Brigades de la moral" sempre comencen rescatant amb un somriure als llavis. Passat un temps es dóna per fet que hi ha coses que no pots dir i coses que no pots fer. Que te'n guardaràs prou d'escriure segons què, de vestir segons com, de defensar el que penses. I que si et surts del guió... després no et queixis.

La Caixa premia Carod

2011-11-11T08:44:00.001+01:00

"Obra de Govern". La Caixa, agraïda

Serem breus. Carod ha trobat feina. Una magnífica notícia en el país dels aturats. Carod -que és llicenciat en filologia catalana-, des del setembre "coordina" la Càtedra de Diversitat Social de la UPF (Universitat Pompeu Fabra). Una Càtedra improvisada sense catedràtic i sense oposicions finançada per la Fundació de la UPF i, sobretot, per l'Obra Social de la Caixa que, com tothom sap, és d'una bondat tan infinita que ha sostingut durant anys els dolços missatges de Wesbislam. ("Tendran su 11-M")

El sou que percebrà l'ex Conseller de la Vicepresidència de la Generalitat és top secret. Només se sap que La Caixa pagarà generosament 150.000 euros anuals. Segons l'UPF l'objecte d'aquesta Càtedra taaaaan important és "realitzar activitats d'investigació i organitzar jornades relacionades amb aquest afer". (Quin "afer"?) "La Universitat Pompeu Fabra enalteix l'experiència de Carod Rovira com a responsable del Govern català d'immigració, cooperació i afers religiosos".

Osigui, això :

"Gràcies, Carod!"

Fi de la notícia (ja hem dit que seríem breus)

(*) I ara que parlem d'Afers, Hasbarats properament convocarà un concurs literari de Relats Breus remunerat amb un vermut a la Barceloneta -o a altres localitats- (no tenim gaire pressupost, ho reconeixem. Si el guanyador és de Comarques no paguem trasllat).

Tema: Catalunya. Era post-nuclear (look Mad Max). Un alt càrrec de les restes d'una Generalitat post-punk repartida entre perdedors corruptes que pacten formar govern es rabeja en els privilegis que ha aconseguit. Es diu Kurt Pastenag. Personatge anticrístic que t'hi cagues. Simula admiració pels jueus però subvenciona la gihad catalana postmoderna -que és com la del segle VIII-. Descobreix que la seva Oficina reposa sobre el domicili d'un pietós prohom jueu de la Barcelona medieval anterior a les persecucions i les matances de 1391. El vil Pastanag concep un pla per trair els seus votants, el seu país i la memòria de l'herència jueva de Catalunya i no se li acut res millor que habilitar una estança del vell-nou Palau que habita com a Picadero -amb llumetes incloses- per follar-s'ho tot d'una tacada. (Desenvolupar tema troncal i sub-trames en un màxim de 4 pàgines).

Miscelània :

Ens informen que fa poc s'ha descobert una profecia de Nostradamus que -probablement- cita algú que té alguna relació amb Catalunya:

Rebuig de l'avellana, corrupte simulacre,
Trairà el mostaix bressol humil i sacre.
Fam, dol, desesper quan somriurà la Parca.
Adret i Catalon redimiran la Marca.

Entre el vòmit de Peces-Barba i la censura de TV3

2011-11-01T23:52:00.000+01:00

Gregorio Peces-Barba és un home avorrit i mediocre contrariat per no ser reconegut com un referent intel·lectual i cívic. Sempre va somiar amb ser l'hereu moral d'Azaña i, sí, ha aconseguit representar a la perfecció les seves pitjors xacres. Sembla un d'aquells personatges insignificants i reaccionaris que tan bé va descriure Pérez Galdós; un tipus mesquí i deixat que passeja treballosament la seva patètica vanitat. Tot ell és com una arcada noucentista. Pretensió i ferum de floridura.

Aquest hidalgo fantasmal, però, ha ocupat alguns dels càrrecs polítics i acadèmics més rellevants d'Espanya gràcies als atzarosos sotracs de la història i a la seva habilitat a l'hora de vendre's com a home instruït i obedient. Va ser un dels ponents de la Constitució espanyola de la qual se'n considera no només "pare" sinó artífex, un ponent de més qualitat que la resta. Aleshores, quan ordia articles i artificis, Peces-Barba no es va permetre fer segons quines bromes catalanofòbiques en públic. Sabia que l'invent de la Transición era massa delicat i que cap personalitat hauria gosat riure-li les gràcies contra els catalans com ara, quan ja no cal ser tan educat i està permès eructar a la taula.

Passat el temps, Gregorio Peces-Barba va ser president del Congrés dels Diputats, la tercera autoritat de l'estat. Després li van fer una universitat a mida, la Carlos III, que va dirigir com a Rector fins a la seva jubilació i va ser nomenat Alto Comisionado para la atención a las víctimas del terrorismo. Tots aquests càrrecs, en un país seriós i realment democràtic, donarien a entendre que qui els ha ostentat és una persona respectable i, per descomptat, respectuosa. Però, com ja deuen saber, no és el cas.

El més preocupant de les estúpides afirmacions de Gregorio Peces-Barba en un congrés d'advocats dijous passat va ser el to arrogant i el menyspreu que es va permetre. Especular que a Espanya li hauria pogut anar millor amb Portugal que amb Catalunya és un exercici estèril però legítim. Va oblidar-se, però, de recordar el detall que probablement hauria estat un bon negoci aleshores perquè Portugal era un imperi, per això precisament ho tenien més difícil per "quedar-se'l" i per això "nos quedamos a los catalanes". És imperdonable que ho plantegi frívolament quan Catalunya s'empobreix des de fa tant de temps obligada a contribuir amb els seus impostos més enllà del suportable i rep, a més, l'insult, el menyspreu i la befa a canvi.

Però el que és del tot intolerable és la referència a la necessitat de bombardejar Barcelona. Bé, ara segurament no caldrà, conclou perdonant-nos la vida. "No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona", diu, donant per fet que calia, fos just o no, tant se val, perquè ell parla com un amo i es pot permetre ridiculitzar els catalans afirmant que "celebran sus fiestas llamadas nacionales por derrotas", ignorant que commemorar una desfeta no és un acte de celebració sinó un recordatori i un homenatge als qui van lluitar i que som nosaltres i no pas ell que decidim que la nostra festa és Nacional.

¿Qui és aquest individu per parlar amb aquest to sobre la nostra història i la nostra llibertat? "Nos quedamos a los catalanes", diu. Podía haver afegit "porque nos quedamos con lo que nos sale de los cojones, y a callar". I aleshores, sentint la remor de fons a la sala i veient que els degans dels col·legis d'advocats de Catalunya s'alcen per abandonar el recinte, prova d'arreglar-ho amb una gracieta amb l'esperança que siguin tan mesells per passar-li tanta insolència : "Bueno, hubiera habido un problema gordísimo, que no hubiera podido haber los partidos de futbol Madrid-Barcelona, que eso, claro, es siempre muy importante" (sic, pel missatge i pel castellà penós que perpetra). Com va comprovar que aquesta broma bavosa no servia, va afegir amb arrogància "que vayan saliendo los que se quieren ir".

Davant el rebombori que es va organitzar, Peces-Barba, sorprès que no tothom comparteixi el dret a insultar els catalans impunement, va afirmar que es tractava d'una broma. Una de sola? ¿Quina part és broma? Els bombardejos, no, Ilustrísimo Cafre, els bombardejos i el seu to de menyspreu cap a Catalunya i de conqueridor psicòtic no els pot negar. "Háganselo mirar porque son ustedes muy susceptibles ante las bromas" va respondre a les queixes. Preguntat per Jordi Basté si creu que també poden fer-se bromes sobre les víctimes d'ETA o del bombardeig de Gernika no vacil·la en respondre que es tracta de coses molt diferents. Ja ho entenem, les víctimes d'ETA no les decideixen els padres de la patria com ell i les de Gernika són massa conegudes internacionalment i hi ha un quadro de Picasso massa famós per fer conya. ¿I aquest personatge ha estat l'encarregat d'atendre les víctimes del terrorisme? I aquest és un dels que ha de decidir qui ha de demanar perdó a les víctimes? Aquest individu que va permetre que a la universitat que dirigia es suspenguessin a la força conferències de ciutadans israelians boicotejats pels qui mai no han alçat la veu contra les dictadures dels països islàmics, ¿té cap mena d'autoritat moral?

Gregorio Peces-Barba és el paradigma de la impostura dels qui s'autoproclamen demòcrates i socialistes i no poden amagar la caspa de l'hidalgo i del mando y ordeno que no te res a envejar a la dreta més rància i anticatalana. Però, ai las!, aquest abusador figura que és progressista i ara venen eleccions espanyoles. Compte! Ni un moviment en fals! I així ens trobem que els seus correligionaris del PSC fan que s'enfaden una mica i declaren que va estar desafortunat. I els qui maneguen a plaer la informació a la nostra televisió pública (TV3, recorden?) hi aboquen una bona dosi de vaselina i només ens expliquen la broma sobre Catalunya i Portugal, silenciant que aquest reaccionari d'esquerres s'ha vantat dels bombardejos contra Catalunya i que considera que assassinar catalans no és comparable, que els morts catalans no valen res si els bombardegen els espanyols.

TV3 no només va ocultar les vergonyoses opinions de Peces-Barba sobre els bombardejos sinó que, a més, va negar-li al President de la Generalitat una breu declaració sobre el tema. Passades les hores el President va haver de donar la seva opinió sobre els fets a 8TV i TV3 va veure's en un compromís. ¿Com podia ser que una cadena privada emetés aquelles declaracions i no ho fes la televisió pública? Davant aquella anomalia i que havia transcendit l'enuig de la presidència pel veto de TV3, la direcció d'aquesta va demanar a 8TV les imatges amb la condició de no exhibir el logo de la cadena privada: és a dir, com si la informació fos pròpia de TV3. Evidentment 8TV no ho va acceptar.

El resultat és que la televisió nacional de Catalunya censura informació, manipula políticament els fets i veta el President de la Generalitat. Tot un rècord de desvergonya i d'apropiació de la sobirania democràtica tolerada pel Govern que els catalans contemplem amb autèntic estupor.

TVE : si els terroristes maten jueus, són bons nois

2011-10-24T22:01:00.003+02:00

No es perdin aquest breu reportatge emès el dia 19 per TVE per celebrar el xantatge que va facilitar la sortida de centenars de terroristes palestins de les presons d’Israel.

El to comprensiu de la presentadora amb l’entrevistat, Nail Barghouti -que es queixa perquè els palestins no poden assassinar impunement- podria donar a entendre que el pobre home s’ha passat més de trenta anys a la presó per un error judicial o per una falsa acusació. No el titlla de terrorista ni una sola vegada, donant a entendre que no n’ha estat en cap moment : “condenado como terrorista, Nail se considera un soldado que luchaba contra la ocupación israelí”. Ah, val! També ho diuen els etarres, això. Per què no fa un reportatge igual amb De Juana Chaos?

Però veiem què va fer, i admet, Nail Barghouti : l'any 1978 va formar part activa d'un escamot que va segrestar i assassinar un ciutadà israelià. Ens demanem per què TVE no entrevista el principal responsable del segrest i assassinat de Miguel Angel Blanco, condemnat a 50 anys de presó. Segur que declararia que no és un terrorista, que és un gudari. I acte seguit, la direcció dels Serveis Informatius seria cessada en bloc fulminantment, intervindria la Fiscalia de l'estat per enaltiment del terrorisme i l'escàndol seria portada de la premsa i els noticiaris televisius i motiu d'interpelacions parlamentàries perquè es consideraria inadmissible que una televisió pública s'atrevís a emetre un reportatge tan vergonyós.

Però ¿en què es diferencia Nail Barghouti de Txapote per a TVE? : que la víctima del primer és jueva. I això, per als antisemites disfressats de progres de la televisió pública espanyola que paguem amb els nostres impostos per força, justifica el terrorisme contra Israel. Tant és així, que RTVE va ser la promotora de la Fundación Miguel Angel Blanco, donant generosament l'aportació econòmica d'un acte en homenatge al regidor assassinat d'Ermua. En canvi, la víctima -jueva- de Nail Barghouti no mereix cap mena de consideració; al contrari, és una "cosa", un element molest que es va interposar en la llibertat del seu assassí.

Però a més, malgrat estar empresonat, Nail Barghouti va participar en la planificació d'atemptats brutals contra la població civil israeliana a partir de la Segona Intifada. Continuem amb les comparacions : ¿s'imaginen un reportatge de TVE entrevistant en el mateix to compassiu i contemporitzador algun dels ideòlegs dels salvatges atemptats de Madrid contra els trens de passatgers de l'11 de març de 2004?

La reportera prova de fer-nos còmplices de la seva visió gairebé amorosa respecte aquest terrorista mostrant-nos "una de les seves ferides" fruit de la maldat israeliana, és clar. L'anunci et posa a la defensiva : "serà una visió horrible. Em desmaiaré". Mirin-s'ho bé, si la vista els ho permet, perquè feia temps que no presenciàvem una mostra de propaganda més ridícula. Per comptes de desmaiar-nos ens hem orinat de riure : resulta que aquest paio que va segrestar i assassinar i que va planificar atemptats brutals rebentant centenars de persones innocents en autobusos, mercats i restaurants, té una petita marca en el braç que igual pot ser fruit d'unes manilles massa ajustades com d'una esquitxada d'oli un dia que fregia falafels.

L'anònima reportera admiradora de Nail Barghouti afirma que han destruït la família i la vida d'aquest terrorista, quan les úniques vides que s'han destruït veritablement són les de les seves víctimes. Sosté la periodista (?) que s'ha tractat d'un "intercanvi de presoners". Amb això dóna a entendre clarament que Gilad Shalit era un presoner, no un ostatge bescanviat mitjançant una extorsió repugnant. Els Serveis Informatius de TVE ¿també consideren que el funcionari de presons Ortega Lara, segrestat durant més de 500 dies era un "presoner"? Sí la resposta és sí, tenim un greu problema d'ordre públic. Si és que no, tenim un greu problema de racisme. I tots sabem que, efectivament, es tracta d'un cas descarat d'antisemitisme.

Algun dia Gilad serà lliure

2011-10-18T20:39:00.000+02:00

Diuen que l’han alliberat. No, l’han bescanviat.

Diuen que “el van capturar als afores de Gaza”. No, el van segrestar. I ho van fer entrant a sang i foc a Israel.

Diuen que Hamas l’ha tractat bé. I hem vist un home pàlid i demacrat lluitant per mantenir-se dret, cegat per la llum que li havia estat robada.

Diuen que lliurant 1027 presoners palestins a canvi de Gilad els israelians donen a entendre que “consideren que la vida d'un jueu val el mateix que les de mil palestins”. Com si el govern israelià hagués triat fer una concessió tan dolorosa, com si les vides dels palestins excarcerats corressin el perill que sí corria Gilad.

Hem vist l’alegria al campament enemic. Hem vist baixar dels autocars homes sans i ben alimentats que han pogut rebre cartes i visites, que han estat atesos per organitzacions internacionals que no han mogut un sol dit per Gilad, que han viscut sense por a ser assassinats després d’haver estat condemnats per tribunals de justícia que no els van negar el dret a la defensa i a la revisió dels seus casos. Homes i dones amb les mans tacades de sang fent el signe de la victòria. Quina victòria?

Que surtin al carrer i s’atipin dels seus dolços. Aquesta vegada no els repartiran per celebrar la mort de jueus sinó l’arribada a casa d’una dosi suplementària d’odi i de ressentiment, de gent que només sap destruir i sembrar de foscor el futur dels seus fills. Què en faran de tants “herois”? Quin tribut exigiran? Quina alegria poden oferir al seu poble?

Gilad ha estat alliberat d’un segrest espantós, però encara li resta un llarg camí per ser lliure. No oblidarem mai els seus companys assassinats ni l’angoixa que hem sentit tots aquests anys sabent-lo tan sol. No oblidarem mai la lluita incansable de la seva família ni la generositat que l’Estat i el poble israelià han demostrat per salvar una vida, per rescatar un soldat d’Israel. La Victòria és això.

Benvingut a la llum, benvingut a la vida, Gilad!

Comissaris polítics

2011-09-29T13:33:00.000+02:00

Dies enrere va fer-se públic que la majoria dels membres del Consell de TVE havien acordat disposar de les escaletes dels informatius de la casa i el dret a entrar a les cabines d'editatge dels Telediarios. L'escàndol va ser majúscul. Tota la professió periodística va alçar el crit al cel i els consellers de el ente es van fer enrere. On anirem a parar!, afirmaven hipòcritament tant el gremi dels periodistes com la classe política. Els partits dels integrants del Consell que havien votat aquest despropòsit van declarar que es tractava d'un error i que de cap manera no volien mediatitzar la llibertat d'un mitjà de comunicació públic. "No, i ara! De cap manera!"

Certament, cal ser matusser i curt de gambals per votar i posar per escrit una forma de control tan descarada i, sobretot, tan inútil... Les televisions públiques de tota Espanya i de Catalunya sempre han estat intervingudes ideològicament. Al governant de torn li basta posar un comissari polític de Cap d'Informatius i ja té tota la feina feta. Només cal recordar com a paradigma de la censura i la manipulació el nefast personatge imposat per Alfonso Guerra al front dels informatius de TVE, Maria Antonia Iglesias, un energumen guiat pel dogmatisme i la prepotència que aconsegueix que l'inefable Urdaci sembli George Carlin. Per mostrar fins a quin punt una televisió pública pot ser manipulada no ens cansarem mai de pujar el vídeo que encapçala aquesta entrada. Aquesta fera antisemita que no treu escuma per la boca de miracle va dirigir els informatius de TVE.

A Catalunya, actualment, ens inclinem per una nova modalitat. Malauradament, no es tracta de posar professionals rigorosos al front dels serveis informatius de TV3 sinó de deixar els comissaris polítics designats per l'anterior govern. Mandra, por, desídia, tendències suïcides? El millor del cas és que els periodistes de la casa acaben de saber -diuen- que els consellers de la CCMA poden accedir als seus perfils professionals i a les escaletes dels informatius ja emesos i han organitzat un rebombori. "¿On s'és vist que els teus caps -designats pel teu Parlament- sàpiguen qui ets i coneguin la teva trajectòria professional i acadèmica?" I, sobretot, "¿quines fosques intencions poden amagar-se darrere de poder llegir el guió d'un Telenotícies de fa una setmana? Res, res, els guions dels informatius d'una televisió pública han de ser top secret i els seus periodistes, anònims".

El més increïble, gairebé paranormal, és que "el comitè professional de TVC ha titllat de greu que no s'hagués fet públic l'existència d'aquests comptes, i ha acordat amb la CCMA que els consellers no puguin accedir a l'arxiu de les escaletes dels espais informatius, ja que consideren que és una eina de treball interna malgrat es consultin després de les emissions dels Telenotícies. Consideren que el periodista pot veure coartada la seva llibertat amb aquest accés".

Observin que una cosa és que els consellers delegats per un parlament fiscalitzin quina notícia donaràs i una altra de ben diferent que puguin consultar quin ha estat el contingut un cop emesa. El primer cas pot suposar censura prèvia; el segon forma part de les funcions pròpies del Consell. Per si això no fos prou gros, aquesta pràctica va iniciar-se l'any 2008 pel Consell designat per l'anterior govern de la mateixa corda que els caps dels informatius d'aleshores; és a dir, els actuals. I no ho han sabut fins ara? Quina mena de periodistes són?

A tall d'exemple, per fer-nos una idea de quina mena de pseudo periodisme triomfa a la casa, un espai teòricament de debat en prime time, 'Àgora', dirigit per un -teòricament- reputat periodista, ens va obsequiar amb una entrevista de més de vint minuts a Daniel Estulin, xarlatà delirant, que va fer una exhibició del que domina : vendre fum i conxorxes mundials fabricades amb un 20% de veritat i un 50 % d'excipient conspiranoic i un 30% de morro còsmic. Felicitem el senyor Estulin pel seu màrqueting, la seva làbia i el seu compte corrent. Al presentador -que a partir d'ara bé podria passar a dir-se Estultin- li proposem altres convidats de prestigi internacional i capaços d'aportar una visió tan solvent de la realitat com l'anterior convidat. A saber : el Mag Fèlix, Chiquito de la Calzada, Belen Esteban, Josmar i -si, confessem que és la nostra preferida-, la Bruja Lola.

Botx, te ví a poné doh velah negra!!

Les "fronteres de 1967"?

2011-09-26T08:04:00.000+02:00

Seria un detall que algun dia TV3, la nostra televisió pública, emetés aquest magnífic vídeo presentat per Danny Ayalon.

Resum de les fronteres del 67 : l'any 48 Cisjordània havia estat anexionada a Jordània (i Gaza a Egipte). Els palestins no comptaven per a res en aquests dos països. Israel no va agredir aquests territoris, senzillament va defensar-se de l'atac bèl·lic de diversos països àrabs i va guanyar la guerra. El seu dret a defensar-se i la seva victòria van ser reconeguts per l'ONU. Quan un país ataca un altre i perd la guerra sovint també perd part del seu territori. El que molts anomenen "territoris ocupats" en realitat són guanyats en una guerra no desitjada ni declarada per Israel i, en tot cas, són territoris en litigi. Sovint no són negociables; de vegades, si l'agredit que els va guanyar s'hi avé, són objecte de negociacions atenent les seves condicions. ¿Amb qui ha de negociar aquelles fronteres, Israel, amb Jordània i Egipte?

I és que tot va començar el dia que els àrabs de la Palestina -empesos i armats pels seus veïns àrabs- van negar-se a ser un estat.
(Si ho desitgen disposen de subtítols en català, en castellà i moltes altres llengües).

Els recomanem la lectura d'aquests tres magnífics articles :

Els palestins no han volgut mai l'estat que els va oferir la partició (a Nihil Obstat)

El camí sense sortida de Mahmoud Abbas (a Hummus o Falafel?)

El reconocimiento de un estado palestino ¡qué buena idea! (a Off the record)

Per cert, els avancem els prolegòmens de la "negociació" :

DURBAN III, PASSIN I VEGIN!

2011-09-21T02:14:00.001+02:00

El dia abans que el president caducat de l’ANP plantegi a l’ONU el reconeixement de Palestina com a estat, es munta -a l'ONU- la tercera Conferència Mundial contra el Racisme per recordar el desè aniversari de la conferència celebrada a Durban que va resultar una plataforma d’antisemitisme descarat. En la Declaració final de Durban es va acusar de racisme un sol país del món : Israel.

El segon capítol d’aquest serial es va celebrar l’abril de 2009 a Ginebra. Ahmadineiad va ser el gran protagonista, destacant per un discurs en què negava l’holocaust i proclamava que “la paraula sionisme personifica el racisme al que recorre la religió falsa i els seus sentiments d’ocultatr el seu odi”. Va ser un èxit de públic i crítica.

Demà, dia 22 de setembre, tercer capítol. “Passin i vegin, senyores i senyors!”. No es perdin el vídeo que els oferim.

Fins quan haurem de suportar el que passa a TV3?

2011-09-15T21:03:00.000+02:00

Pressions i censura

“Sharia moderada” i “democràcia islàmica” són dues aberracions en forma d’oxímoron que ens ha regalat darrerament el departament d’agitprop islamista dels Serveis Informatius de la nostra televisió pública.

El President de la Generalitat té un problema : es diu TV3. I no només és el seu problema, concerneix a tots els catalans. I ens compromet col·lectivament perquè la mantenim amb els nostres impostos i, sobretot, perquè ens representa com a poble, encara que amb el temps el que havia de ser part del nostre orgull s’hagi convertit en una vergonya.

TV3 va néixer un 11 de setembre, però cada dia dóna més la sensació que és més propera als inspiradors de l’11 de setembre de 2001 que no pas a les nostres víctimes de l’11 de setembre de 1714.

El que succeeix als serveis informatius de TV3 és d’una gravetat i una contumàcia alarmants. És insostenible que el Govern de la Generalitat no actuï amb decisió i no exigeixi que la nostra televisió pública disposi d’un departament d’informatius professional, rigorós, solvent i decent.

Convergència té un llarg historial de relliscades i abdicacions en els àmbits de la premsa, la intel·lectualitat, el professorat i el món artístic. Que aquests sectors tinguin una natural tendència a la crítica i un tarannà generalment poc conservador no pot justificar de cap manera que un cop al govern Convergència –per pudor, per prudència, per negligència o per covardia- confongui la independència professional que cal garantir als periodistes d’un mitjà públic de comunicació amb el lliurament incondicional a extremistes d’un afer tan delicat com la informació. El problema ve de lluny i fa massa temps que ha ultrapassat la barrera del que és suportable. Diguem-ho clar d’una vegada : els informatius de TV3 són propietat d’un nucli dirigent format per totalitaris disfressats de progressistes i d´alternatius. Són pura gasòfia antidemocràtica, anticatalana i antisemita.

És inaudit que el sotsdirector d’Internacional i cap de la informació relativa a l’Orient Mitjà faci anys que es dediqui públicament a perpetrar campanyes d’agitprop antiisraeliana i proislàmica, que faci conferències pontificant que Israel és un estat inviable i que s’ha de rendir a l’esclavatge de la dhimmitud en un estat palestí binacional, que imposi un vocabulari i uns referents contemporitzadors amb el terrorisme islàmic (activistes, resistència)i comprensiu amb les tiranies dels països musulmans i dels reductes comunistes. ¿Algú ha comptat quants Directors de figuració dels Serveis Informatius i d’Informació Internacional han desfilat per TV3 mentre Joan Roura ha dirigit els fils des de l’ombra?

La manipulació descarada de la informació, consistent fonamentalment en demonitzar Israel, els EEUU i les democràcies occidentals i presentar com a alternatives viables i civilitzades Cuba, Veneçuela, l’Iran i, fins fa pocs mesos, Síria i Líbia, no es pot tolerar per més temps. La programació de la nostra televisió pública és un aparador altermundista on Europa no hi té cabuda si no és per presentar-la com un mosaic de funcionaris psicòtics i pobles decadents.

TV3 està sent governada i mediatitzada per la CCMA, un organisme remodelat de forma fraudulenta per l’anterior Govern violentant les normes del nostre Parlament. La seva composició i orientació política permet que encara ara, prop d’un any després de les eleccions, no només no hagi minvat la seva orientació ideològica i la seva aversió a la decència i la veritat, sinó que la manipulació informativa creixi aprofitant la indecisió i els compromisos del nou Govern. CiU ho pagarà car en les properes eleccions espanyoles per més controls que imposi sobre el minutatge. L’agitprop dels Serveis Informatius està dirigida per gent amb prou experiència i traça per aprofitar fins l’últim segon els espais cronometrats. Recordem sinó aquella imatge d’una tifa de gos damunt la tarima electoral on parlava el candidat Trias a les eleccions municipals del 2007. I què dir dels silencis i la censura?

TV3 va ocultar durant més de dos mesos la notícia sobre la inauguració d’un hotel de luxe a Gaza. Quan finalment la va emetre ho va fer silenciant que el gestiona Anna Balletbó, com vam denunciar en un post. ¿Podria ser que ho hagin censurat perquè aquesta senyora és membre de la CCMA i de la cúpula del socialisme català i espanyol? Hem inclòs aquest breu vídeo encapçalant aquesta entrada perquè comprovin per vostès mateixos que en ell no s’informa que les dones tenen prohibit banyar-se en la piscina d’aquest hotel i, naturalment, manté un to de victimisme impostat per eludir qualsevol pregunta sobre la procedència dels diners amb què s’ha construït, d’on surt l’aigua si tal com afirmen Israel els la roba i com han passat tantes tones de material de construcció per la frontera d’Israel si, com denuncien sovint, hi ha un bloqueig espantós.

El passat dia 10, amb motiu de l’assalt i saqueig a l’ambaixada d’Israel al Caire el canal de notícies 3/24 va emetre durant tota la nit una versió que relativitzava una acció tan extraordinariament greu justificant-la amb la frustració de la població egípcia per la lentitud de les reformes polítiques i la protesta per la mort lamentable però fortuïta de cinc policies egipcis a la frontera amb Israel. El titular era el següent : “Almenys tres morts i més de 800 ferits després de l'assalt a l'ambaixada d'Israel al Caire, que ha provocat la fugida del país de l'ambaixador”. El tracte informatiu dels mitjans seriosos donen per fet que el cos diplomàtic d’una ambaixada assaltada és "evacuat”, que “l’ambaixador surt del país”, etc. Però TV3 no podia dispensar un tracte tan honorable a un ambaixador d’Israel. No, els ambaixadors d’Israel fugen. L’endemà, al Telenotícies Migdia, corregien el text a la notícia però pel que es veu no els va donar temps d’editar la modificació als titulars, on encara parlaven de fugida.

El passat dia 13 de setembre els redactors dels Serveis Informatius estaven especialment inspirats. Van obrir el Telenotícies Migdia estenent-se amb una informació sobre la modificació de la Llei de Culte que a partir d’ara no obligarà els Ajuntaments del nostre país a reservar terrenys municipals per la construcció de “centres religiosos”. Com tothom sap, al nostre país el conflicte de la construcció de centres religiosos se centra en la proliferació de mesquites i en les exigències de les comunitats musulmanes. Si el cas hagués afectat bàsicament esglésies evangelistes, sinagogues i centres budistes la notícia no hauria format part de la portada ni hauria durat quatre minuts i mig.

Posteriorment ens van il·lustrar durant un minut i mig sobre el meravellós futur que els espera als libis sota una “sharia moderada”, un futur tan prometedor com el que ens esperaria a nosaltres amb una “inquisició respectuosa”. Aquí tenen el tall :

A continuació vam haver de contemplar amb perplexitat una bateria increïble de notícies amb una durada de quatre minuts i mig més. La primera sobre les excel·lències de la “democràcia islàmica”, oxímoron que Joan Roure atribueix al govern turc, que nosaltres pensàvem que en tot cas era una democràcia governada actualment per un partit d’orientació islàmica. Quan un país occidental és governat per un partit democristià, ¿es converteix en una “democràcia cristiana” o en una democràcia governada per democristians? I si el partit que governa és socialista, ¿es converteix en una "democràcia socialista"? Faci-s’ho mirar, senyor Roura.

Després van narrar-nos les pressions de la Lliga Àrab per imposar a l’ONU el reconeixement de Palestina com a estat, un reportatge barroerament manipulat sobre la comunitat jueva d’Hebron –callant que la presència jueva a Hebron és mil·lenària i les matances de jueus a mans àrabs- i tot plegat rematat per una declaració d’Al Qaida amb motiu del desè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre als EEUU. Aquí la bateria de despropòsits :

Resumint : el Telenotícies Migdia del dia 13 va dedicar deu minuts i mig a aquest remenat d’agitprop.

No es pensin que TV3 faciliti la descàrrega de vídeos. A diferència d’altres televisions públiques “La casa” va blindar-se per evitar la crítica a la pròpia empresa i al Tripartit a partir de les eleccions al Parlament de l’any 2007, quan CiU va elaborar un vídeo amb material de TV3 al qual tenia tot el dret d’accés i disposició, com els tenim tots els catalans que hem pagat el seu funcionament amb els nostres impostos. La videoteca de TV3 és tan extensa com caòtica i resulta pràcticament impossible localitzar vídeos de gran interès informatiu. Quan un particular consulta com localitzar segons quines imatges del seu arxiu el més probable és que no rebi cap resposta i, naturalment, que no trobi el que cerca. Posar ordre a la videoteca de TV3 i facilitar-ne l’accés públic és una exigència democràtica. És clar que això a l’actual cúpula de la CCMA els deu provocar hilaritat. Per a ells, dirigir la Corporació vol dir tenir-ne el control; ells manen i disposen, TV3 és seva. Permetran la manipulació informativa i protegiran els seus responsables sense vergonya fins que el Govern i el Parlament diguin prou. I de moment no ho han dit, ni tan sols després de la negativa del president de la CCMA, Enric Marín, a facilitar el llistat dels tertulians dels diferents programes de TV3 i de les seves retribucions.

En un acte de cinisme majúscul Marín va declarar en seu parlamentària no disposar "dels mitjans tècnics i humans necessaris per a dur a terme un estudi exhaustiu d'aquestes característiques" i va afirmar que "donat que pot comprometre l'estratègia i els interessos de la Corporació, si algun diputat vol conèixer aquests comptes, òbviament, la CCMA el rebrà a les seves instal·lacions i, sota clàusula de confidencialitat, els hi podrà mostrar". A part del to insolent, Marín deixa ben clar amb la segona part de la resposta que ha mentit en la primera. És incomprensible com el Parlament de Catalunya pot tolerar actituds que voregen l’insult i el menyspreu a la democràcia. Quan els parlaments fan públic el patrimoni dels seus membres no es poden ocultar les quantitats que perceben uns particulars d’una empresa pública alegant confidencialitat ni interessos estratègics. No ha estat la primera ocasió en què un president de la CCMA s’ha negat a facilitar informació sol·licitada pel Parlament. L’any 2008 l’alehores president, Albert Sáez, va declarar matèria reservada “a un règim de confidencialitat" les dades relatives a les productores privades que des de l’entrada del govern Tripartit i la nova directiva de la Corporació a finals de 2003 fins al 2007 havien augmentat la seva facturació de 16 a 38 milions d’euros anuals. Les conseqüències d’aquesta ocultació estan recollides en l’Informe de fiscalització 5/2011 de la Sindicatura de Comptes corresponent als exercicis 2007, 2008 i 2009 de Televisió de Catalunya on queden de manifest pràctiques escandaloses que han estat denunciades fins i tot per les autoritats de la Unió Europea.

Catalunya necessita una Televisió Pública, però aquesta exigència no pot servir com a coartada per la deshonestedat i la manipulació. Es fa insuportable que mentre es retallen serveis bàsics i es demanen sacrificis a la població una xarxa d’interessos i amiguisme es reparteixi impunement el diner públic i el dret a una informació veraç. No és admissible que els responsables d’una empresa pública s’aprofitin dels seus càrrecs per saltar-se les seves responsabilitats i el seu respecte a les institucions democràtiques. És una vergonya que un grup reduït d’activistes es facin amb el control ideològic d’una televisió pública i manipulin a plaer la informació.

Els propers mesos es presenten molt complicats a tota la Mediterrània. ¿El Govern de Catalunya tindrà veu pròpia o delegarà en algun grupuscle d’agitadors? Potser comença a ser hora que algú es decideixi a convènce’ns que fa més de nou mesos que tenim un Govern nou, amb idees i actituds diferents, decidit a representar Catalunya en el món amb encert, amb visió de futur i amb una posició inequívocament democràtica.

GOD BLESS AMERICA

2011-09-13T09:45:00.001+02:00

Tots recordem detalls personals de l'Onze de setembre del 2001. On érem, què fèiem, com vam saber el que succeïa als EEUU, com ho vam entomar. Per als catalans aquesta és una data inoblidable des de fa prop de tres segles; un dia dur que no pot ser ignorat, la nostra Diada Nacional en record i homenatge als qui van lluitar per nosaltres i van perdre; el dia d'una derrota que sabem que no va suposar el final sinó l'inici d'una lluita lenta, feixuga, sagnant, sovint desconcertant, cap a la nostra plenitud com a poble, fins a la nostra independència.

L'11 de setembre del 2001 va caure en dimarts. Feia bo i molts catalans van aprofitar aquell pont per anar al camp o a la platja. Un eixam de perplexitats van anar sumant-se en el decurs d'aquella plàcida tarda que prometia bronzejats, senyeres i migdiades de verema abans que les pantalles ens abduïssin i ens sobtés saber que encara no ho havíem vist tot, que la nostra capacitat de sorpresa fins aleshores havia estat gairebé infantil.

Molts vam aprendre què era un símbol. Vam saber què volia dir "un abans i un després" sense riure sota el nas. Vam sentir cruixir dins nostre una frontera en el temps, en els segles que separen la modernitat i la democràcia de la tenebra i el ressentiment. Vam percebre el buit, la compassió, l'estupor.

Tots recordem detalls personals de l'Onze de setembre del 2001, però gairebé ningú no recorda què va fer l'endemà. L'únic que sabem del cert és que l'endemà milers d'homes i de dones innocents ja no hi eren. Intuïm el dolor dels qui els estimaven. Recordem el pes sobre les espatlles d'aquella violència sobtada travessant la rutina. I el fum, la pols, els crits. I aquella gent desesperada llençant-se al buit. Recordem el sentiment d'absència, la ferida de la ferralla fumejant. I tots aquells papers volant; milers i milers de memoràndums, auditories, projectes, cartes, gargots maldestres, esborranys de comiats,...

No recordem l'endemà, però la història i els aniversaris sempre comencen l'endemà.

Putes, sí. Jueus, no.

2011-09-09T11:05:00.003+02:00

Els activistes hipersubvencionats per l'anterior equip municipal de Barcelona proven d'acusar l'actual Ajuntament de prohibir uns pins que a ells els semblen molt simpàtics i enrotllats. Aquests :

Naturalment, l'Ajuntament no ha prohibit la seva venda en cap comerç; ni ho podria fer ni ha donat cap senyal de voler reprimir la crítica, cosa que no es pot dir dels anteriors amos de Barcelona. El que sí ha fet és procedir a retirar-los de les botigues dels Museus de Barcelona i, a més, expedientar l'empresa adjudicatària encarregada de gestionar-les des de l'abril de 2008: la llibreria La Central. És inadmissible que un museu vengui aquesta mena de quincalla pijoprogre, especialment pel seu contingut contraproduent per la imatge de la ciutat. Diuen els seus fabricants i la colla de corifeus, amics i col·leguis que els han sortit que els pins són una crítica social, quan s'han tirat més de trenta anys rient-li les gràcies al consistori socialista sortint i forçant una permissivitat insensata davant tota mena de comportaments incívics. ¿I és just ara, quan el nou equip de govern està decidit a acabar amb el caos i les màfies que campen impunement, que als antisistema se'ls acut "denunciar-ho"? ¿A algú li sembla lògic que es venguin aquests productes al Museu d'Història de Barcelona? Si algú creu que sí, que provi de vendre al Louvre unes xapetes on es vegi la silueta d'una prostituta fent una fel·lació en un carreró de Pigalle. O que col·loqui al Museo Nacional de Antropología e Historia de la capital mexicana uns imants per la nevera amb escenes de decapitacions, tirotejos i altres proeses del narcoterrorisme.

"No deixem que ens silenciïn. Defensem la llibertat d'expressió", bramen en el seu blog els fabricants dels pins, de nom Chapateao Olé, en l'única entrada escrita en llengua catalana. A la seva pàgina de Facebook citen unes declaracions de Javier Mariscal al diari El País on aquest s'escandalitza i afirma "De entrada me quedo a cuadros porque alguien tenga los cojones de decir que esas chapitas no se pueden vender en algún sitio, ¿qué se han creído?, ¿de qué van?"... i afegeix "los polémicos pines son prueba de la diversidad de Barcelona".

Diversitat? Censura?
Fa anys una dissenyadora, membre de l'ARCCI, va oferir a Olga Rodríguez, aleshores cap de compres de la botiga del Museu d'Història de Barcelona depenent de La Central, una Clau que simbolitzava la presència jueva al nostre país. Passats mesos de llargues, trucades i emails va aconseguir posar-se en contacte amb una nova cap de compres, de nom Aurélie. Aquesta nova responsable va respondre-li el següent en un correu electrònic :
Siento contestarte tan tarde. Creo que será muy difícil encontrarle un sitio coherente a la clau en La Central. Gracias por tus mails y llamadas, Saludos,
Aurélie

Desconcertada per la resposta i sospitant que la responsable de compres de la botiga del Museu d'Història de Barcelona no dominava gaire la història de Barcelona, la dissenyadora va tornar a dirigir-se a ella plantejant el següent :
em sembla que no em vaig expressar prou bé. Jo no vull que vengueu la Clau a La Central sinó al Museu d'Història de Barcelona on, tal com s'afirma en el seu catàleg "A més a més de llibres, La Central del Museu d'Història de Barcelona posa a l'abast dels seus visitants objectes diversos relacionats amb la ciutat". Estic segura que tens prous coneixements d'història per saber que la comunitat jueva de Barcelona a l'edat mitjana va suposar fins al 30% de la població, que la Clau que et presento simboltza la clau de casa que es van emportar els jueus expulsats d'Espanya i que és del tot COHERENT tenir-la i oferir-la als compradors a la BOTIGA del Museu perquè guarda gran relació amb la història de la ciutat. D'acord amb aquest context específic, pots donar-me una resposta si et plau? Tot esperant la teva resposta, rep una cordial salutació.

La Representant de La Central es va posar les piles i va respondre amb celeritat, en aquesta ocasió fent un lloable esforç multicultural, argumentant això :
Moltes gràcies per intentar tornar a explicar-me el concepte de la clau. No obstant això, segueixo pensant que no té un lloc específic a la Central del Museu de Història de la Ciutat.
Gràcies per el teu interès.
Aurélie

Després d'això, la Dissenyadora va donar per acabat tot contacte convençuda que, efectivament, aquella Clau no podia trobar un lloc coherent enlloc que tingués relació amb gent tan entesa en història, Catalunya, el judaïsme i en l'art de l'argumentació.

Per descomptat la botiga de La Central tenia tot el dret a refusar aquell oferiment seguint els seus criteris comercials, temàtics, estètics, econòmics, etc. Però crida l'atenció que les "xapes transgressores" els semblin coherents en el Museu d'Història de Barcelona i en canvi hi hagi una absència absoluta de qualsevol rastre de la presència jueva a Catalunya i, concretament, a Barcelona. Esperem que no comparteixin amb certs col·lectius que la Menorah "és un símbol sionista-terrorista". Seria una llàstima que una llibreria tan prestigiosa i curosa a l'hora de triar i apostar per la literatura més excel·lent, sovint minoritària, amb freqüència obra d'escriptors jueus, continués ignorant -si no menystenint- un llegat tan important o deixant en mans de persones sense prou coneixements de la nostra història i del nostre país decisions que les depassen.

"La ciudad necesita de otras miradas, y de crítica, y de cachondeo", diu Mariscal a El País. Però calla que la gent que, com ell, s'ha nodrit del diner públic i la publicitat institucional i ha acaparat la paraula, no ha permès "altres mirades" ni cap diversitat que no fos la que ells han patrocinat i que ha censurat i demonitzat indecentment tot el que sortís dels seus prejudicis pretesament progressistes.

A tots ells, els dediquem un altre pin dels mateixos artistes :

NO ROBARÀS

2011-09-03T04:43:00.000+02:00

Per contenir el dèficit no calia una reforma constitucional, amb una llei orgànica n'hi havia prou. De fet, vist l'orígen del deute descomunal de l'estat, només calien sentit de la responsabiitat, un mínim de decència política, esperit de servei a la comunitat, coneixements de comptabilitat domèstica i saber mínimament què és la vergonya. No calia remenar una Constitució que fins ara figurava que era intocable. Els defensors d'aquesta modificació exprés (PSOE i PP) argumenten que Alemanya i França consagraran la contenció del dèficit a les seves Constitucions. Obliden esmentar que a cap Constitució europea s'amenaça com a l'espanyola amb treure els tancs al carrer per evitar el dret democràtic a l'autodeterminació.

Per què els dos grans partits espanyols s'han tret de la màniga, potinejat i imposat una reforma sumaríssima menyspreant les minories parlamentàries, desatenent els experts en dret constitucional i violentant la ciutadania amb una mena de decret imperial justament quan la població reclama més participació i més transparència?. La perplexitat ens supera quan PSOE i PP es dignen a fer-nos saber desmenjadament que els ciutadans ni tan sols serem consultats en referèndum. Fins i tot el sàtrapa del Marroc que fa pocs mesos es va treure una reforma constitucional del barret va guardar una mica les formes en el detall de sotmetre-la a un simulacre de consulta popular. Però ¿per què la classe política espanyola hauria de consultar-li al populatxo una qüestió tan tècnica i complexa ? Com saben, a Espanya els referèndums no són vinculants i en més d'una ocasió els seus resultats han estat ignorats i passejats pels engonals dels dirigents polítics i judicials amb aquella elegant displicència que tants caps va fer rodolar la França del segle XVIII. Però el que causa estupor -previ potser a un esclat ingovernable- és que aquesta reforma constitucional tan extremadament urgent entrarà en vigor l'any 2020! Qui pot creure que "els mercats" donaran crèdit a la serietat pressupostària d'Espanya amb una llei diferida nou anys? On és la trampa?

De moment, quan la nau s'enfonsa després d'anys de vaques grasses els dos grans partits que han governat permetent i propiciant un desfalc permanent tenen pocs mesos per tapar-se les vergonyes, per pressionar un sistema judicial indigne d'una democràcia europea, per posar a la venda tot el que sigui públic. Els qui van imposar "l'estat de les autonomies" per neutralitzar els drets de Catalunya amb un remenat de descentralitzacions i satrapies locals s'han posat d'acord per repartir responsabilitats i factures de la seva bogeria guanyi qui guanyi les properes eleccions. Veurem com s'arxiven causes judicials escandaloses, potser la premsa subvencionada no explicarà amb prou claredat qui pagarà els deutes de les empreses del règim obtinguts a càrrec del crèdit oficial (Sacyr : 18.000 MILIONS d'Euros de crèdit ICO manegat des de la Moncloa, a punt de fer-ne una de grossa amb les seves accions de Repsol. Mediapro, Prisa, les constructores valencianes, el forat negre de la Junta d'Andalusia,...). Totes aquestes factures no les pagaran els fons europeus, això s'ha acabat. Tampoc voldrà cobrir-les el Banc Central Europeu ni, per descomptat, els diferents grups inversors. Com sempre evitaran pagar les empreses, administracions i comunitats expertes en economia submergida i en comptabilitat creativa. Acabaran carregant amb el mort els que no tenen més nassos que pagar : la classe mitjana amb els seus impostos, el funcionariat, els assalariats i les Pimes que mantenen la Seguretat Social i, especialment, el motor industrial, exportador, turístic i científic més potent de l'estat : Catalunya, que any rere any s'ha anat empobrint amb un dèficit fiscal escandalós rebent a canvi com a premi el menyspreu, el boicot i tota mena de calúmnies i insídies típiques de l'Espanya negra que sempre ha matat la gallina dels ous d'or.

Però el més greu és el que podran fer els futurs governs d'Espanya els nou propers anys amb aquest cop d'estat maquillat de reforma constitucional : laminar totalment -"sin que se note el cuidado"- els drets polítics i la poca autonomia econòmica de Catalunya, l'única comunitat per cert que està aplicant una retallada dels seus pressuposts de més del 20% per provar de sanejar el deute descomunal i el caos heretat de l'anterior govern socialista. Quan Europa, encapçalada per Alemanya, s'ha posat les mans al cap pel desgavell suïcida de l'economia espanyola, la resposta unànime dels dos grans partits que s'han dedicat a depredar impunement les arques públiques durant dècades ha estat immediata : les autonomies ens surten cares. Per què no envien una delegació de prohoms dels dos grans partits perquè expliquin que a Espanya hi ha més cotxes oficials que als EEUU, que a l'actual president del govern espanyol li van explicar què era l'economia en dos dies o que una alta responsable política va afirmar que el diner públic no és de ningú? Per què no li diuen a la senyora Merkel quants milers de milions d'euros s'han repartit entre subvencions als amics, estudis i informes inútils, obra pública innecessària i xecs regal estratosfèrics per comprar vots? Per cert, ¿quin ha estat el recorregut d'aquell superàvit de la Seguretat Social que el govern espanyol va decidir invertir en borsa?

Potser a Europa no es fan càrrec de quina és la situació real d'Espanya : crisi global, crisi estructural, deute públic i deute familiar desproporcionat, corrupció política, atur sostingut i desbocat entre els menors de 30 anys, sistema educatiu fracassat, desinversió dels guanys empresarials i dels fons governamentals en ocupació i en I+D, baix índex de patents, sindicats corruptes i decimonònics, frau fiscal sistemàtic, crèdit privat congelat, crèdit oficial impagable destinat a empreses del "règim", falta de control del sistema bancari, deute gegantí i diferit sine die de l'administració amb la petita i mitjana empresa, burocràcia desproporcionada i paralitzadora, menyspreu a la investigació i l'emprenedoria, silenci subvencionat de la premsa, manipulació política dels alts tribunals, sistema judicial col·lapsat i en fallida econòmica, empobriment accelerat de la classe mitjana, immigració inassumible, prestacions socials impossibles d'atendre, administracions locals arruïnades fent-se càrrec de prestacions socials que no els pertoquen però imposades per lleis indirectes , funcionariat excessiu i sovint promocionat per afinitats de partit amb pràctiques il·legals, classe política poc preparada i en alguns casos semianalfabeta, concessions inaudites a l'islam més reaccionari, l'índex més alt d'antisemitisme d'Europa, deute corrupte ocult, tensions nacionals creixents, greuges fiscals insuportables contra Catalunya i la classe mitjana,... Estem parlant d'una democràcia europea o d'un cortijo maquillat a punt d'esclatar?

Ahir un alt tribunal va donar un ultimàtum al govern català per tal que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles de Catalunya.

Ahir l'ex ministre franquista Manuel Fraga Iribarne va fer públic que es retira de la política. Certament ha deixat la feina enllestida.

Ahir va començar el compte enrere d'un greu conflicte. Els dos grans partits espanyols van forçar una reforma constitucional que fa saltar pels aires el pacte polític de la transició postfranquista amb l'excusa de la contenció del dèficit. Hauria estat suficient un breu i antic manament : no robaràs.

EL TEMPS ÉS RELATIU (Segon aniversari de Hasbara-ts!!!)

2011-08-15T14:57:00.001+02:00

El passat dia 12 el nostre blog va complir dos anys. El primer post que vam publicar duia per títol 'Per què els ciclistes?' i acabava amb aquest paràgraf :

Volem denunciar que el cuc antisemita s'ha transformat en papallona anti-israeliana. Volem demostrar que actualment, a casa nostra, la resposta a la provocativa afirmació "els culpables de tot són els jueus i els ciclistes", encara seria "i per què els ciclistes?".

Dispensin la immodèstia d'autocitar-nos, però ve al cas perquè en alguns àmbits del periodisme, la política o les organitzacions no governamentals de casa nostra l'afirmació actualment podria ser "els culpables de tot són els israelians i els sionistes", i la resposta "i per què no els jueus?".

De vegades ens demanem si hem aconseguit alguna cosa en aquest temps, si hem estat útils, si hem estat oportuns, si hem sigut prou justos. Coordinar un grup de col·laboradors amb més o menys disponibilitat i amb trajectòries vitals i professionals diverses ha estat molt més còmode del què havíem suposat inicialment. Compartir objectius, l'amistat i la capacitat de dirimir les diferències amb humor i algun convit ha ajudat a facilitar la nostra tasca comú. Hem comptat, a més, amb la col·laboració impagable de lectors i veritables amics que ens han fet arribar dades, notícies i rectificacions molt oportunes per mitjà dels comentaris o del nostre correu electrònic. En el decurs d'aquests dos anys hem escrit 131 entrades. N'hi ha de lleugeres i senzilles de redactar i d'altres que ens han costat per la seva complexitat i la quantitat de dades que les conformaven. Les més difícils, però, són aquelles que causen dolor i no ens ha sorprès comprovar que, sovint, ens ha provocat una tristesa immensa el fracàs total de gent valuosa que ha malmès la seva vida defensant una causa dissociada de la realitat. Pensem en el cas de Mer Khamis, per exemple, un home amb qui compartíem poques coses, certament, però a qui no se li podia negar intel·ligència, esforç, sentit de la compassió i voluntat de compromís per canviar una societat que basculava entre la tenebra del fonamentalisme i el totalitarisme i l'esperança en un futur on fos possible la modernitat i la justícia. El seu somni no era el mateix dels qui ara tenen la clau del futur dels palestins : els seus dirigents polítics i religiosos.

Alguns lectors poden pensar que els objectius d'un blog de Hasbarà són incompatibles amb l'intent de comprendre l'adversari. Potser estem equivocats, però creiem que Hasbarà no vol dir propaganda -entre altres coses perquè no cal fer-ne-, Hasbarà és aclariment, és exposar i defensar la veritat, fer manifest allò que s'oculta i es manipula sistemàticament amb les excuses més variades, suposadament solidàries, però que en realitat amaguen prejudicis, enemistat i odi a tot el que envolta i el que significa el poble jueu. Sortosament no estem sols, ens acompanyen moltes pàgines de Hasbarà de diferents sensibilitats i en totes les llengües, inclòs el català, però estaria bé que n'hi hagués més i que retornés l'estimat i admirat Moré amb forces renovades i l'artilleria a què ens tenia acostumats.

Malgrat la crisi econòmica i la vergonyosa situació política a què ens va abocar l'anterior govern català, aquests dos anys han estat prou lleugers. No tothom pot dir el mateix, per això aquesta entrada duu per títol 'El temps és relatiu'. Conten, i el més probable és que es tracti d'una llegenda, que en certa ocasió informal algú va demanar-li a Einstein que resumís la Teoria de la Relativitat de manera que tots els presents l'entenguessin. Pel que sembla Einstein estava de bon humor i es va centrar en un aspecte de la relativitat que va intuir que tothom comprendria exposant el següent : "És fàcil d'entendre. No és el mateix seure durant un minut damunt d'una estufa de llenya encesa que estar assegut en un sofà amb una senyoreta damunt la falda durant seixanta segons". Certament és fàcil d'entendre, com ho és fer-se una idea de com de feixuc ha de ser el pas del temps per milions de persones que viuen col·lectivament situacions dramàtiques des del dia que van néixer. Fam, guerres, misèria, marginació, terror, arbitrarietat,...

La imatge que encapçala aquest article correspon a Teheran. Els nois i noies que hi surten es diverteixen participant en una batalla d'aigua, joc ben innocent que els adolescents de les nostres contrades practiquen despreocupadament. A l'Iran això està rigorosament prohibit, és delicte i causa d'escàndol i ha dut a la detenció de desenes de joves de tot el país. Segons les autoritats iranianes una de les pitjors conseqüències d'aquesta acció prohibida per la religió és que els cossos de les joves queden massa visibles quan entren en contacte amb l'aigua. Ser "Miss samarreta mullada" a l'Iran és perillós. En principi aquesta nimietat pot fer riure, però ens sembla que és un bon exemple de fins a quin punt un règim totalitari basat en una interpretació malaltissa de la religió pot destrossar la vida de la gent que l'ha de suportar intervenint en els aspectes més quotidians i reprimint els actes més innocents. Cap d'aquests joves ha conegut la llibertat; el seu dia a dia, la seva vida, transiten un temps que no és el nostre.

Per cert, el dia que vam publicar la nostra primera entrada, Gilad Shalit feia més de tres anys que havia estat segrestat per Hamas. Avui fa 1.877 dies.

Què has fet des del 25 de juny de 2006?

Petrodòlars per a l'islamisme radical

2011-08-09T03:01:00.000+02:00

Diversos Centres d'Intel·ligència fa temps que avisen al Govern espanyol sobre el generós finançament que diversos països musulmans reparteixen a entitats i particulars islamistes radicats a Espanya i els perillosos recorreguts de tanta prodigalitat. El passat mes de maig el CNI va enviar un informe secret als ministres d'Exteriors, Defensa i Interior donant la veu d'alarma sobre les conseqüències, que "deriven en actituds negatives per a la convivència, tals com l'aparició de guetos i societats paral·leles, tribunals i policies islàmiques al marge de la legalitat vigent, desescolarització de nenes, matrimonis forçats, etc", i on s'afirma que el descontrol de les donacions a demandes individuals és especialment perillós.

En una reunió celebrada fa quatre mesos el secretari d'Estat de Justícia va demanar als ambaixadors dels països del Golf pèrsic que posessin ordre al desgavell dels fons que tan alegrement reparteixen, normalment de forma irregular i difícil de detectar, encara que el major donant és l'intocable Marroc, d'on procedeix la majoria de la població musulmana resident a l'estat. Pel que sembla, les autoritats espanyoles s'han adonat que es tracta d'una ingerència estrangera, tal com recull un informe conjunt dels ministeris de Justícia i Interior on es conclou que “el dret i la
gestió de la llibertat religiosa dels espanyols, sigui quina sigui la seva creença, no pot estar supeditada a cap país estranger”. A més de diners aquests països inunden d'opuscles islamofeixistes els centres i mesquites afins. El país més radical és Kuwait, que sovint se serveix de la Sociedad para el Renacer de la Herencia Islámica. Aquesta organització ha finançat grups relacionants amb Al Qaida i les mesquites de Reus i Torredembarra , des d'on “es difon una interpretació religiosa contrària a la integració en la societat espanyola i fomentant la separació i l'odi cap als col·lectius no musulmans".

Està bé que el Govern espanyol s'hagi adonat de la perillositat d'aquestes donacions, que es tracta d'una ingerència i que és inadmissible, però ¿les autoritats espanyoles no estan fent el mateix quan subvencionen generosament grups que escampen tota mena de calúmnies contra Israel i que demanen el boicot contra els seus productes i les seves universitats?, ¿no és una ingerència subvencionar la pantomima antiisraeliana del Tribunal Russell o la Flotilla de la vergonya?, ¿no actuen amb el mateix descontrol irresponsable repartint diners públics a grups antisemites?, ¿estan segurs que part d'aquestes subvencions no es destinen a reforçar grups o accions terroristes contra Israel o organitzacions integristes que actuen a casa nostra i que promouen la gihad? ¿El Govern espanyol s'ha parat a pensar què farà Al Qaida del Magrib amb els més de vuit milions d'euros que va pagar pel rescat dels dos cooperants de l'ONG depenent del PSC 'Barcelona Solidària' segrestats a Mauritània?

I ja posats a fer preguntes, ¿algú ha investigat si aquests països musulmans tan donats a fer generoses donacions no obsequien alguns periodistes?

NIVEA? NI IDEA!

2011-08-07T03:39:00.001+02:00

Nivea, la crema que ja només és un producte qualsevol del mercat, enguany arriba als 100 anys. I per celebrar-ho no se'ls ha acudit res millor que esborrar Israel del mapa. Bé, del mapa de la companyia, és clar... De moment!

Resulta que la presentadora i actriu israeliana Rebecca Griffin a primers d'agost va adreçar una carta de protesta al fabricant en adonar-se que entre els països de l'Orient Mitjà Israel no hi sortia. I no és perquè els de Nivea no s'hagin fet tips de vendre cremes a Israel. Petita curiositat : sí que hi surt un lloc anomenat Territoris Palestins, i també superpotències de la zona com Iemen. Com que la qüestió no ha passat desapercebuda l'empresa ha provat d'excusar-se adduint que no havien inclòs Israel perquè encara no havien obert la pàgina web corresponent. Acte seguit han inclòs Israel a la llista de països i han creat el web a tota velocitat, encara que de moment només hi consta una nota en hebreu que diu "Estimats clients, Israel ben aviat disposarà de pàgina web de Nivea".

Un lamentable error? No. Naturalment, l'empresa alemanya hauria pogut equivocar-se però tot duu a concloure que Nivea i la seva casa matriu, Beiersdorf, sabien el què es feien. Primer, perquè en anys anteriors Israel sortia entre els països de distribució de la marca; segon, perquè moltes firmes fan números i prefereixen no arriscar-se a perdre la nombrosa clientela que conformen els països àrabs, la resta de països musulmans i els activistes del boicot antiisraelià. I tercera, perquè Beiersdorf exhibeix un mapa al seu web que no deixa lloc al dubte, on Israel ha desaparegut i hi ha un país anomenat Palestina que n'ocupa el seu territori. Aquí tenen aquest mapa que faria posar els ulls en blanc d'èxtasi a gihadistes, antisemites i revolucionaris subvencionats:

Nivea ja no regala pilotes inflables ni necessers per la platja. Potser li va bé al president sirià cada nit abans d'anar a dormir per suavitzar-li les durícies i les restes de sang de les mans. No val per gaire més. Si volen una bona crema hi ha Ahava; sí, aquella que no compren els del boicot.

Nivea? Ni idea!

Joan Ferran : la judeofòbia d'un progre a temps parcial

2011-08-05T07:12:00.001+02:00

Joan Ferran -el Senyor de les Crostes- va distingir-se cridant a una mena de revolta popular contra Israel amb motiu de l'operació Plom Fos. La convocatòria, il·lustrada amb una imatge de la terrorista Leila Khaled, va dur a la famosa manifestació gihadista amb crits a favor de Hamas, amb dianes amb les cares de Pilar Rahola i altres catalans defensors d'Israel i amb l'exhibició d'una pistola al costat d'un Alcorà. Pregunta : ¿què fa Joan Ferran per protestar contra les massacres del dictador siri Bashar al Assad contra el seu poble? Resposta: res de res. Milers de morts, desenes de milers de detinguts, torturats, desplaçats, famílies que no poden enterrar els seus morts... Res. L'última entrada al seu blog sobre Síria és del juny del 2010, on afirma, en relació a l'assalt al Mavi Marmara que "probablemente todavía Turquía no ha tomado todas las medidas contrarias a la política deshumanizada de Israel. Existe la probabilidad de que se cree un frente antiisraelí en Oriente Medio, encabezado por Turquía y al cual se le sumaría Siria". ¡Què bo, Síria formant part d'un front humanitari! Però la cosa no acaba aquí, la seva anterior entrada duia per títol 'Síria el eje de... la paz'. I ¿saben com titulava el seu post anterior?: 'Síria quiere la paz'. Aquí narrava un viatge institucional del PSC a Síria amb l'amic Iceta i ell mateix cantant les meravelles de la revolució baassista. Per cert, el Partit dels socialistes (?) catalans (?) tampoc no tenen res a dir sobre les matances de Síria. La darrera referència sobre aquest país, del 22 de juny d'enguany, duu per títol 'Democràcia, democràcia, democràcia'. Bàsicament equipara les protestes dels Indignats de Catalunya amb els de Síria sense entrar en detalls. La premsa, la Fiscalia i el Col·legi de psiquiatres de Catalunya encara no s'han pronunciat. Sí, fa gràcia, oi?

Una bèstia parda (Samir Kuntar)

2011-08-03T11:33:00.003+02:00

Això és la mena d'amiguet que els flotillers i els antisemites disfressats de solidaris solen amagar a les visites. Es diu (o es deia?) Samir Kuntar i és un dels homes més generosament recompensats per matar jueus. Als antisemites postmoderns potser els fa una mica d'angúnia aquest gest tan poc elegant per als progres. Però tranquils, aquí en teniu un altre...

... el va fer pocs segons després de la salutació islamofeixista que tan curosament ens amaguen els nostres mitjans de comunicació.

Samir Kuntar, libanès d'origen drus, va deixar els estudis als catorze anys per lluitar pels palestins. Si realment volia ajudar-los podria haver muntat un campament com el dels Indignats davant de qualsevol edifici del govern libanès per protestar contra el tracte indigne que reben els palestins des de fa més de seixanta anys per part de les autoritats libaneses que, juntament amb altres governs àrabs, van exigir a la seva població que no acceptés la partició de la Palestina britànica, que va demanar-los que sortissin dels seus pobles i ciutats "mentre derrotaven i llençaven al mar als jueus" i que, en perdre aquella guerra, els ha tractat com a súbdits de tercera en camps de refugiats infectes, impedint-los accedir a estudis i a exercir un munt de professions, les més considerades i millor remunerades. Kuntar també hauria pogut lluitar contra la corrupció, el masclisme, l'islamització, el funcionament feudal de l'estat, les matances periòdiques d'unes comunitats contra les altres, el segrest, venda i esclavització de dones en prostíbuls i el repartiment tribal del seu país. Però no, va triar el que fos que pogués justificar l'assassinat de jueus; aquesta era i sempre ha estat la seva gran causa.

I aquest el seu únic amor

Als catorze anys ja s'entrenava en un campament terrorista i als setze va comandar un escamot que es va internar en territori israelià. Volien mostrar la seva oposició al Tractat de Camp David i a la decisió de Sadat de posar punt final a la guerra interminable entre Egipte i Israel. Samir pertanyia al Front d'Alliberament de Palestina, comandat per Abu Abbas. La nit del 22 d'abril de 1979, Samir i els tres terroristes que l'acompanyaven van arribar en una zòdiac passada la mitjanit a la costa de Nahariya.

Kuntar amb setze anys. Poc abans d’anar a matar jueus.

El primer que va fer va ser assassinar un policia que feia guàrdia. Després van entrar en el primer domicili que se'ls va ocórrer perquè van veure que tenien els llums encesos. Mala sort! Van esbotzar la porta i van sorprendre un home d'uns trenta anys protegint una filla de quatre. Eren Danny Haram i la petita Einat. Se'ls van endur segrestats a cops i empentes sense adonar-se que se'ls havia escapat la mare -Smadar- i una altra criatura, Yael, de dos anys, que havien tingut prou temps per introduir-se en una trapa del sostre de la cambra. La mare, per evitar que la petita plorés i que això els costés la vida va haver de tapar-li la boca.

Un cop a la platja l'escamot terrorista va veure's envoltat per la policia. Samir va decidir que si no podia endur-se els ostatges els mataria. Primer va clavar-li un tret a Danny. En adonar-se que no l'havia mort va aprofitar la indefensió causada per la ferida per ofegar-lo al mar davant la mirada d'Einat, perquè fos la darrera cosa que veiessin els ulls de la menuda. Després va agafar-la per les cames per estimbar el seu cap contra unes roques. No se'n va sortir, la nena encara respirava fins que Samir va destrossar-li el crani amb la culata del seu fusell. Dos membres de l'escamot van morir en l'enfrontament amb la policia. Samir va ser ferit i va assassinar un altre oficial. Finalment, ell i l'altre terrorista que va sobreviure van ser detinguts.

Després de la matança. 22 abril 1979

Recorden què deia l'esquerra caviar de Menahem Begin? Figurava que era una mena de feixista sanguinari que duria el món a l'apocalipsi. Però va fer la pau amb Egipte, va tornar el Sinaí i va fer respectar les garanties de l'estat de dret. Si no hagués estat així Samir Kuntar hauria mort aquella nit. Kuntar va disposar de tots els drets de la defensa. Primer va admetre els seus crims, després va declarar que no recordava què havia succeït i, passat el temps, va afirmar que tot plegat va ser un muntatge de les autoritats israelianes. Els testimonis que van presenciar els fets van declarar contra seu. Les proves forenses van demostrar que a la culata de l'arma de Samir hi havia teixits i massa encefàlica d'Einat. Va ser condemnat a cinc penes de presó perpètua per l'assassinat de la nena i pels del seu pare, el policia de guàrdia, el policia de l'operatiu de la platja i... com a responsable de la mort de la petita Yael, que també va morir asfixiada involuntàriament per la seva mare en l'intent desesperat d'evitar que plorés i xisclés empesa pel pànic i que això li costés la vida.

La carnisseria provocada per Kuntar no va suposar una vergonya per als seus compatriotes i per al món àrab, ben al contrari; a partir d'aquella nit sinistra va ser aclamat com a heroi nacional, valent, salvador i orgull de la nació àrab. L'any 1984 la seva organització va provar de forçar el seu alliberament segrestant un creuer italià amb més de 400 passatgers, l'Achile Lauro. No se'n van sortir, però van aprofitar l'ocasió per assassinar l'únic jueu que van detectar, Leon Klinghoffer, un turista nordamericà que va ser llençat al mar amb la seva cadira de rodes. Però malgrat aquella extorsió, les seves conseqüències i que tot feia sospitar que l'empresonament de Kuntar costaria moltes vides, Samir no temia res, convençut que la democràcia israeliana garantia la seva vida, els seus drets com a presoner i alguns privilegis que ni tan sols no hauria pogut somniar en una presó àrab. Samir va graduar-se en Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Oberta d'Israel emparat per un conveni entre les institucions universitàries i penitenciàries israelianes. A més, va casar-se amb una desconeguda palestina de nacionalitat israeliana empresonada per terrorisme i aquest matrimoni va suposar una pensió dinerària a càrrec dels contribuents israelians.

A finals de maig de 2006 un escamot de Hizbul·lah va entrar en territori d'Israel, va assassinar vuit soldats i va segrestar-ne dos a canvi de la llibertat de Kuntar. El Govern israelià no va acceptar el xantatge i va iniciar-se la darrera guerra entre Israel i el Líban, amb un resultat de més de mil morts libanesos i més de cent morts israelians, a més de la destrucció que va suposar. El juliol de 2008 el govern d'Olmert, desgastat i qüestionat políticament, va acceptar alliberar Samir Kuntar pocs mesos abans de l'acompliment legal de la seva pena a canvi dels dos soldats segrestats l'any 2006. Hizbol·lah va complir la seva part del compromís lliurant les despulles dels dos soldats; Israel va lliurar un criminal que així que va trepitjar terra libanesa va rebre tots els honors d'un heroi : va ser rebut pel president i pel primer ministre, pel president del parlament i pels caps dels grups parlamentaris, pels representants de totes les confessions islàmiques i cristianes del Líban i pel cap dels drusos, l'incombustible Walid Jumblatt. Va ser objecte d'un bany de multituds on l'assassí Nasral·lah va fer acte de presència. Mahmud Abbas, president de l'Autoritat Nacional Palestina, després de fer públic una mena de panegíric sobre Kuntar, va desplaçar-se fins a Beirut per saludar-lo i retre-li homenatge. Més endavant va ser rebut a Damasc pel carnisser de Síria, que va lliurar-li el màxim guardó de la dictadura, l'Ordre al Mèrit.

Damasc, 24 de novembre de 2008. Dos assassins encantats
de conèixe’s.

I, com no podia ser d’altra manera, va ser rebut i premiat a Teheran per Ahmadineyad, que li va lliurar una estatueta on es veu un pres separant els barrots de la seva cel·la, com si Kuntar s’hagués escapat per comptes d’aconseguir la llibertat fent xantatge, segrestant i assassinant jueus.

Teheran, 29 de gener de 2009. La Rata persa va aprofitar l’ocasió per proclamar que “el règim sionista havia de ser destruït”.

També va ser rebut per diferents islamistes europeus, com aquest belga.

Per venir a Europa Kuntar es va disfressar de macarra beirutí.

Kuntar, en justa correspondència a tanta ignomínia, va jurar matar tants jueus com en fos capaç. A continuació els obsequiem amb una foto impagable feta el dia que Nasral·lah va presentar-se inesperadament en l’homenatge que les hordes de Hizbul·lah van retre a Kuntar amb motiu del seu alliberament, fruit de xantatges i crims. Observi’s la cara de Samir Kuntar, teòricament de felicitat fregant l’èxtasi. La seva expressió sinistra no l’hauria pogut aconseguir ni un mestre retocador de Photoshop. Sembla un fotograma d’una pel·lícula gore.

Aquesta és la seva cara de felicitat. Sobren les paraules...

Ens demanem si aquests dos assassins són vius o estan sencers, actualment.

Dimecres 27 de juliol va produir-se una explosió en el barri de sud de Beirut controlat per Hizbul·lah. Segons diverses fonts va tractar-se d'un atemptat contra Nasral·lah. Extraoficialment es parla de, com a mínim, un mort i un ferit greu després que explotés un artefacte o una granada desencadenant-se a continuació un incendi que va afectar un edifici de deu pisos. Hizbul·lah ho va desmentir assegurant que només es tractava d'una explosió accidental de gas i va impedir qualsevol investigació, bloquejant l'accés a la zona a la policia i a l'exèrcit, clara demostració que Hizbul·lah ha esdevingut des de fa anys un estat dins de l'estat libanès. Segons sembla, entre els presents hi havia Samir Kuntar, ni es confirma ni es desmenteix la presència de Nasral·lah i es dóna per fet que Mustafà Badr al Din, principal sospitós de la mort de Rafik Hariri, és un dels ferits.

Mantinguin-se pendents dels nostres mitjans de comunicació. Potser Joan Roura o Gascón donaran la seva versió d'aquí uns dies sense moure's del sofà : heroi libanès, encantador i bellíssima persona, víctima d'un atemptat ordit per Israel, que li tenia mania.

RUMBO A KAZA

2011-07-29T11:49:00.000+02:00

Els flotilleros per comptes d'anar rumb a Gaza tornaran rumb a casa. De fet ja ho

van declarar després de convenir-ho amb el govern espanyol el passat dia 7, però han estat tots aquests dies marejant la perdiu perquè en cas de sortir abans s'haurien vist obligats a fer el numeret de l'honor ferit i el coratge solidari i haurien hagut de dirigir-se cap a Gaza fent trampa, com el vaixell francès Dignité (sic). Però aleshores se'ls hauria vist el llautó perquè no podien fer-ho. Veiem per què...

En primer lloc, el Gernika és una nau amb tan poca capacitat de càrrega que només podia transportar passatgers, és a dir els agitadors i tontos útils de torn. Per cert, que al web confonen passatge amb tripulació. Algú hauria d'explicar-los que la tripulació és la que condueix el vaixell a port, calcula el combustible, la ruta, les provisions i tota mena de necessitats i manté la nau en bon estat. Això és la tripulació, ells només haurien estat els passatgers i, segons com es miri, la càrrega, perquè el barco és tan petit que no podia transportar "les tones d'ajuda humanitària imprescindible per a la supervivència de la població de Gaza" consistent en llibretes i llapissos de colors que ja tenen i cartes de nens espanyols convenientment manipulats. Els organitzadors de Rumbo a Gaza havien de triar entre anar-hi vuit o deu passatgers i una mica de material o embarcar-hi 45 persones i demanar a altres vaixells que transportessin la càrrega. Van decidir això per diverses raons. La primera, perquè així hi cabien més per fer el tifa. La segona, perquè els passatgers pagaven diners i això a l'organització els va semblar més interessant que aprofitar la capacitat del barquet. I la tercera, perquè no hi ha en el món civilitzat cap oficial de la Marina prou insensat per dur 45 passatgers en les condicions que oferia el Gernika. Ja vam comentar que pels volts de la data oficial de l'inici de la travessa el Gernika no disposava d'assegurança. Ignorem si el govern espanyol ha donat un cop de mà per facilitar una pòlissa provisional fins a l'arribada del barco a les costes espanyoles; aquest pot haver estat un motiu afegit per anar allargassant la sortida i, per descomptat, les autoritats gregues no el deixaran salpar sense disposar de la documentació i les assegurances preceptives.

Però és que a més el Gernika té altres limitacions que haurien fet quedar en el ridícul més espantós l'organització espanyola en particular i, per extensió, a la resta. No ens estranyaria gaire que Manuel Tapial i el seu pare (els Manolos) haguessin posat més d'una espelmeta a santa Rita per tal que s'avortés l'operació. Resulta que la velocitat de creuer del Gernika és d'uns 8 o 9 nusos i que hauria trigat gairebé tres dies en arribar a port, suposant que els motors haguessin resistit. La distància entre el port cretenc de Kolymbari i el d'Ashdod és de 630 milles nàutiques i l'autonomia de combustible del barco no supera les 500. S'imaginen el panorama? Al segon dia, abans de topar-se amb les patrulleres israelianes, el Gernika hauria quedat a la deriva donat que no hi ha escala possible per proveir-se de combustible. El món sencer hauria pogut contemplar el show d'un vaixell "d'ajut humanitari" sense cap ajut i amb 45 progres histèrics penjats enmig del Mediterrani. Qui hauria anat a rescatar-los, els grecs o els israelians? Ens fa l'efecte que els grecs, arruïnats com estan per tres generacions, no haurien estat en disposició de gastar ni un euro per treure les castanyes del foc a una trepa que només els ha donat problemes, que els ha posat en un compromís internacional i que, a sobre, està comandada per l'inefable Manuel Tapial, que va aprofitar el viatge i l'estada a Grècia per anar a tocar una mica més els pebrots afegint-se als "Indignats" d'allà a la plaça Syntagma.

Ara només resta esperar quants dies trigarà el Gernika en recórrer les gairebé 1.300 milles nàutiques que té per endavant. Bé, no, cal esperar més coses... ¿Tindrem la sort que algun mitjà de comunicació hi enviï un corresponsal perquè ens narri en detall el final del periple? ¿Els motors resistiran o caldrà que el remolquin des de Sicília? En l'improbable cas que s'enfonsi, ¿quina companyia asseguradora se'n farà càrrec? ¿L'Agència Tributària farà un seguiment de les operacions econòmiques d'aquesta aventura anti-israeliana? ¿Quina és la procedència dels 400.000 euros que ha costat la broma? ¿Segur que només han estat 400.000 euros? ¿Alguna administració pública ha subvencionat aquest despropòsit? ¿A nom de qui està aquest vaixell tan valuós? ¿Què faran amb ell? ¿Algun organisme oficial farà un seguiment d'on van a parar els diners en cas de venda? ¿Cap partit parlamentari demanarà una comissió o una compareixença? ¿Les televisions públiques ens sorprendran amb un reportatge documentat sobre aquest afer? ¿La Fiscalia de l'estat i les forces de seguretat no hi tenen res a dir?

Sí, som conscients que tanta pregunta al final de l'entrada pot donar la sensació que es tracta de la sèrie Soap (Enredo), però aquest atac constant contra Israel no té cap gràcia, encara que ara els organitzadors proclamin que "el barco de Rumbo a Gaza se ha convertido en un símbolo de la resistencia civil frente a la injusticia y al poder de la sinrazón", una definició que, excepcionalment, no va gaire errada. Efectivament, el Gernika i l'operació Rumbo a Gaza simbolitzen la injustícia i l'abús. La resistència civil la representem tots els que estem farts de suportar tanta impostura i que els nostres impostos es destinin a sabotejar un estat democràtic. No ens cal cap subvenció per denunciar i investigar fins on calgui aquesta operació vergonyosa.

Torneu, torneu. Us estem esperant.

AL NOSTRE AMIC MÉS JOVE

2011-07-26T23:04:00.001+02:00

Per molts anys, David! Suposem que encara no ens llegeixes perquè ets molt menut per llegir segons què i, en general, per llegir. Segurament els teus pares te n'ensenyaran ben aviat i sentiràs aquella emoció primera d'anar enllaçant lletres i sons i t'adonaràs que parlen de coses que entens: el teu nom, mamà, papà,... Si poguéssim tornar a sentir-la, noi!

Un any per a tu és molt de temps, tot el temps del món! Un any al costat dels qui t'estimen és una benedicció i t'ensenya a estimar. Ja ho aniràs veient. Esperem que aquest any que encetes sigui molt feliç per a tu i els teus pares.

T'enviem aquesta foto d'un nen que llegeix el diari al despatx. Tu pots començar a practicar a la gibrelleta, que també puntua. Quan siguis més gran veuràs que llegir a aquesta cambra és un plaer doble si la lectura s'ho val. I si no s'ho val també, perquè aprendràs el noble art de reciclar el paper sense fer ni una passa. És un consell pràctic que et donem, molt en la nostra línia didàctic-heterodoxa, un humil regal d'aniversari que es podria resumir així : gaudeix del que t'agradi i treu profit del que et desagradi. Bon any!!

EL CANVI

2011-07-25T19:13:00.000+02:00

Uf, sort que hi ha alternatives!

CIAO, CIAO!

2011-07-21T07:51:00.001+02:00

Mos anem a torrar els tendrums als tròpics. Quan tornem igual parlarem de coses serioses o potser muntarem un Sálvame de luxe, que sempre té parròquia.

L'estiu del 36 (i resposta a un "anònim")

2011-07-19T18:42:00.005+02:00

L'estiu del 36 va ser xardorós. El 18 de juliol, Shabbat, 'La Vanguardia' publicava una pàgina sencera que feia feliços els veïns de la vila de L'Escala. Es tractava d'un reportatge fotogràfic d'en Centelles que duia per títol 'La ciudad griega de Ampurias'. Al costat d'una de les imatges podia llegir-se una nota que deia "Mosaico romano representando el sacrificio de Ifigenia". Ifigènia, filla d'Agamèmnon i Clitemnestra va morir sacrificada per purgar una falta del seu pare : haver mort un cérvol sagrat i vantar-se de ser el millor caçador.

'La Vanguardia' d'aquell dia també informava sobre un atemptat frustrat contra la vida del rei Eduard VIII d'Anglaterra, el monarca estúpid i nazi destituït passats uns mesos amb l'excusa d'un matrimoni inconvenient amb una nordamericana divorciada tan estúpida i nazi com ell. A la pàgina 4, informava sobre el Tour de França i sobre la inauguració d'un Dispensari pel President de la Genaralitat i el Doctor Corachán. Dos anuncis destacaven en aquella plana : el del Bálsamo bebé per alleugir les coïssors dels culets dels nadons i el de Crème Harem, il·lustrat amb la imatge d'una musulmana que només ensenyava els ulls i que prometia eliminar totes les impureses de la pell femenina amb aquell ungüent de l'Orient : arrugues, pigues, barbs, porus dilatats,...

A la portada, una fotografia a tota plana d'un individu envoltat de curiosos amb un lacònic text a peu de pàgina, "El ministro de la Gobernación, don Juan Moles, hablando con los periodistas acerca del momento actual, al salir del Consejo". 'La Vanguardia' sempre ha dominat la metàfora creativa i la gramàtica parda. "El momento actual" era un eufemisme per descriure un garbuix de notícies i rumors que tenien en comú un fet que s'havia anat covant en els ambients més reaccionaris : un cop d'estat contra la República. Feia tant de temps que corrien que gairebé tothom s'ho prenia a la lleugera, fins i tot amb sornegueria. Tot plegat acabaria com sempre, es deien, potser hi hauria un aixecament de quatre militarots africanistes que seria esclafat en un parell de dies i poca cosa més. Era estiu, feia calor i era temps de feina al camp i de vacances per a la mainada. Suades, orxata, mantecados, passejades al capvespre, la xerrada a les nits al portal, la lectura sota la parra, el volt amb la barca, el tomb amb bicicleta, el bany a mar, l'envelat, el primer clau de molts adolescents. L'esperança.

Tot va acabar el 19 de juliol, quan els nostres vells van saber que aquells militars no feien broma i que no estaven sols. El Vaticà, Hitler, els de sempre,... Aquell estiu de fa 75 anys es va estroncar, com les vides de tanta gent. No sabien que s'iniciava aquí, precisament, el pitjor malson de la història. Les democràcies occidentals van preferir abstenir-se d'intervenir, no fos cas que Hitler s'enfadés. Via lliure pel feixisme, per Stalin, el caos i la destrucció. Els mateixos francesos que van recloure en camps de concentració infectes i van tractar com a infrahumans els milers d'homes, dones i nens que fugien de la destrucció i la repressió ben aviat van adonar-se que deixar que la bèstia s'alimenti amb el futur dels altres no apaivaga el seu furor homicida. Tota Europa ho va saber.

No podem oblidar la misèria, la mesquinesa, la repressió, la ignorància, la superstició, la crueltat, l'estupidesa. No podem perdonar la derrota dels nostres avis ni la tristesa dels nostres pares. Mereixien un futur més esperançador, amb alegria, en llibertat, en democràcia. Una vida on tot no fos pecat on tot no estigués prohibit.

L'estiu del 36 el nostre poble encetava el camí d'una nova derrota i Ifigènia, ara segur, va ser sacrificada.

RESPOSTA A UN ANÒNIM

Anònim 2: què vol dir "dilo todo"? Hem escrit un post contingut per recordar una guerra civil brutal amb unes conseqüències gravíssimes. Una guerra que va ser el tret de sortida de la carnisseria més salvatge de la història.

"Dilo todo"? No som capaços de verbalitzar tot el dolor que ens produeix aquest fet. Ens ha costat contenir-nos i no deixar anar tot el que sentim com una vomitada. Tu segurament ets capaç de resumir-ho amb aquella simplicitat que es desprèn del dogmatisme.

"Nuestros viejos", senyor anònim no només són els nostres avis, saps? Són la immensa majoria d'aquella generació, inclosos els teus avis. O és que potser el que et passa és que no saps llegir? Potser no has entès la frase " Via lliure pel feixisme, per Stalin, el caos i la destrucció"?

Has llegit algun article nostre justificant o callant la tortura, qualsevol mena de purga, de "passejos" o de dictadures ja siguin de dretes com d'esquerres?

¿Tens alguna cosa en contra del desig que TOTA una generació, al marge de qui votessin o quines fossin les seves creences, mereixés "un futur més esperançador, amb alegria, en llibertat, en democràcia. Una vida on tot no fos pecat on tot no estigués prohibit"?

¿Creus que si les democràcies occidentals haguessin fet costat a la República per comptes de rentar-se les mans i cagar-se a les calces per no incomodar Hitler, la reraguarda descontrolada d'un i l'altre bàndol hagués campat impunement i que la URSS i els nazis s'haguessin medit aquí tranquil·lament?

¿No saps que la immensa majoria de la gent, a un costat o a l'altre del front, no desitjava ni la guerra ni el desorde ni un sistema totalitari fos feixista o fos comunista, que volien pau, progrés i democràcia per a ells i els seus fills?

¿No saps que tothom, a banda i banda del front, es va veure en la situació d'agafar un arma o de saber-se sentenciat a mort pensés el que pensés?

Esperem que ni tu ni nosaltres ens veiem mai davant d'una tria no volguda tan extrema, tan caïnita, tan embrutidora.

Anna Balletbó : de la Casita Blanca a un hotel de luxe a Gaza per a membres d'ONGs i dirigents de Hamas

2011-07-08T11:47:00.005+02:00

La hipocresia no té límits quan es tracta d'acusar Israel amb tota mena de mentides. Els propagandistes de la Flotilla a Gaza pretenen fer creure al món que la càrrega que transporten és imprescindible, 4.000 tones en total, quan pels passos fronterers Israel deixa passar 6.000 tones diàries. ¿I quina és aquesta càrrega tan vital de la Flotilla?

- milers de cartes "de solidaritat" escrites per nens i adolescents occidentals que han estat adoctrinats a les seves escoles i instituts amb missatges falsos carregats d'odi contra Israel, cosa del tot il·legal i immoral.
- milers de quaderns i bolígrafs que els nens de Gaza ja tenen però que queda molt bé com a propaganda disfressada de solidaritat.
- material quirúrgic i medicaments. És cert que periòdicament a la Franja hi ha carestia d'equips quirúrgics i medicaments. Aquest fet -segons diverses fonts, incloses les de Hamas-, no és fruit de cap restricció fronterera imposada per Israel sinó de la desviació dels fons que legalment s'han de destinar a aquests conceptes per part del govern de l'Autoritat Nacional Palestina amb seu a Cisjordània que, sovint, distreu els diners reservats per a salut, majoritàriament provinents de donacions internacionals i de fons israelians, per invertir-los a Cisjordània. Amb això Fatah i l'ANP aconsegueixen quatre objectius sense despentinar-se : disposar arbitràriament d'unes inversions que no els pertoquen, fer clientelisme polític de cara a properes eleccions, maquillar la seva corrupció i, el més important, que sembli que la responsabilitat recaigui sobre Israel. D'altra banda, alguns metges dels Hospitals de Gaza són alhora propietaris d'establiments farmacèutics assortits de medicaments mitjançant el contraban o el tràfic d'influències. Sovint els pacients dels hospitals han d'enviar els seus familiars a comprar els medicaments que necessiten a la farmàcia de la cantonada que, casualment, és del metge que els atén. Aquí no s'hi val ni la solidaritat ni el patriotisme ni cap apel·lació a la justícia. Però tant se val : la culpa de tots els mals és i sempre serà d'Israel, el dolent de la pel·lícula per la gràcia d'Al·lah.
- el quart element vital que els membres de la Flotilla diuen transportar és material per a la construcció. Israel, amb bon criteri, es veu obligat a supervisar amb especial cura alguns materials rics en nitrats -especialment agrícoles i de la construcció- perquè són fàcilment reutilitzables per a la fabricació d'explosius. Això no suposa que hagi minvat el ritme de noves infraestructures a Gaza, ben al contrari. I la prova és aquest immens hotel de 5 estrelles de la cadena Movenpick i gestionat per ArcMed, grup hoteler de la senyora Anna Balletbò. Ens referim a l'Al Mashtal Gaza (no confondre amb el centre de tortura d'Al Mashtal gestionat per Hamas i denunciat per ONGs palestines).

El vídeo que els oferim és impagable. Mereix passar a la posteritat el dia que es crei un museu dedicat a la història universal del cinisme. En primer lloc, volent narrar les meravelloses consecucions del govern totalitari de Hamas es veu obligat a mostrar que Israel facilita la construcció i que no racciona l'aigua. En segon lloc, posa de manifest que les autoritats palestines -en aquest cas Hamas- actuen amb un classisme immisericorde servint-se de la seva població més castigada; mentre construeixen hotels i centres comercials de luxe recapten milions de dòlars explotant la misèria que ells mateixos propicien mitjançant l'apartheid, la desinversió i el boicot aplicats indecentment contra part de la seva pròpia població condemnada a viure en camps des de fa més de seixanta anys per mantenir un parc temàtic depriment per a excitar l'imaginari dels antisemites, dels progres i l'ultradreta occidentals, de les masses ignorats dels règims islamofeixistes, dels súbdits de les tiranies governades per partits panarabistes i de les escorrialles del catolicisme més ranci. "Passin i vegin, senyores i senyors, passin i vegin aquestes víctimes vivint entre la brutícia, amb els carrers sense asfaltar perquè vostès puguin maleir Israel i ells només puguin contemplar un futur d'ira, de ressentiment, de desesperança!" Quan els sicaris de Hamas llencin coets contra Israel ho faran des d'aquests camps, no des de l'hotel Al Mashtal de cinc estrelles. Així, quan Israel s'hi torni, per comptes de destruir un hotel de luxe deshabitat caurà una casa amb una família nombrosa dintre. Perfecte: més misèria, més dolor, més propaganda, més diners! Vagin passant per caixa.

Hi ha fragments d'aquest vídeo que farien riure si el cas no fos tan greu. No tenen pèrdua les primeres imatges de la reportera, Rosa Molló, una periodista que es fa dir progressista i feminista, narrant com si tal cosa l'alegria de banyar-se a la platja, mostrant-nos tot de criatures rient i ocultant els adults perquè no veiem com han de vestir les dones de Gaza a la platja. Afirma la reportera que les masses turístiques envairien Gaza per banyar-se en les seves aigües si no fos pel bloqueig, callant que Gaza té frontera amb Egipte i, sobretot, que al personal no li agrada gaire freqüentar platges amb vigilants de la moral i on les dones de la teva família han d'anar embolcallades com una mòmia.

Acte seguit, la reportera ens mostra l'hotel en qüestió, luxury total! I fa un publireportatge a càrrec de la televisió pública espanyola de l'hotel i de la seva gerent, una senyora socialista moooolt progresista, l'inefable Anna Balletbò, diputada pel PSC al parlament espanyol de 1979 a 2000, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme, prejubilada amb una generosa indemnització de TVE, lobbysta de pro i hotelera. L'establiment pel que és més coneguda és la Casita Blanca el meublé més antic i més kitsch de Barcelona, afectat des de fa dècades per un pla urbanístic i pel qual fa poc ha rebut una indemnització descomunal de les arques de l'anterior consistori barceloní governat pel seu partit, o sigui de les nostres butxaques. Concretament 7,4 milions d'euros (més de mil dos-cents trenta milions de pessetes).

Dóna gust comprovar com parlant la gent s'entén. Així, tenim a Hamas acceptant amb naturalitat a la propietària d'una històrica casa de cites on s'han perpetrat desenes de milers d'adulteris i a una socialista catalana, el súmmum de la solidaritat ben entesa, dirigint un hotel que el 90% de la població de Gaza no tindrà possibilitats ni d'olorar i on a les dones els està prohibit banyar-se a la piscina. ¿Els dirigents de Hamas hauran de pagar o podran gaudir de l'hotel a compte de la solidaritat internacional? Esperem que la senyora Balletbò també tingui bones relacions amb el grup integrista que va assassinar Vittorio Arrigoni perquè escampava vicis occidentals. Sempre els pot convidar a ocupar gratuïtament les seves habitacions i els seus luxosos salons per tal que el gran hotel en forma de barco no es vegi tan buit i desangelat. Perquè ¿quins clients potencials té aquest hotel, ara per ara?... Els activistes de casa bona, els solidaris de les ONGs que paguem amb els nostres impostos i els alts funcionaris d'organismes internacionals que també paguem amb els nostres impostos.

I és que al final els diners sempre surten dels contribuents. Solidaritat per decret, una pràctica molt estesa que els Indignats han oblidat, no pas la senyora Balletbò. Potser per això al vídeo s'afirma que es pren la direcció d'aquest hotel com "una aventura boja i com un acte més de cooperació". I és que de cooperar en sap una estona, especialment des de la Fundacio Internacional Olof Palme (FIOP), creada per ella l'any 1989 gràcies als seus contactes i a que és molt pesada, virtuts que amb el temps han anat augmentant. Segons consta al web de la FIOP, aquesta actua com a ONG, però no és ben bé això, perquè tal com hem apuntat la FIOP és una Fundació i, per tant, els seus comptes no són públics.

L'Anna Balletbò va aconseguir que els Patrons fundadors fossin gent amb poder o amb prestigi, com ara la vídua de Palme, l'aleshores president del govern espanyol Felipe González, el secretari general de l'ONU Pérez de Cuéllar, l'empresari català Duran Farell, el líder socialista Willi Brandt, etc. També va convèncer diverses personalitats perquè constessin com a Patrons honorífics : Boutros-Ghali, Nelson Mandela o Mayor Zaragoza, i sempre ha comptat amb la col·laboració de polítics en el poder i amb les més importants institucions polítiques catalanes i espanyoles. A més, la Fundació compta amb el suport d'un anomenat Grup de Confiança, figura d'allò més imaginativa i completament aliena a l'estructura legal de les fundacions. Pel que es desprèn del web de FIOP, aquest Grup de Confiança es dedica a fer de tant en tant unes conferències-esmorzar, una mena de xerrades informals entre amics i coneguts. Deuen ser molt interessants si tenim en compte que el Grup de Confiança està format, entre d'altres, per La Caixa, Fersa, Deloitte, Comsaemte i altres empreses altruistes, com Abertis, Ferrovial, Acciona, la Cambra Oficial de Contractistes d'Obres de Catalunya, ConsCat, Grupo Copisa, Isolux Corsan, Dragados-ACS Actividades de Construcción y Servicios, Fomento de Construcciones y Contratas; resumint, empreses de construcció especialitzades en adjudicació d'obra pública i conegudes pel seu sincer interès per Olof Palme tal com vostès mateixos podran comprovar entrant en cadascuna de les presentacions d'aquesta pàgina. És commovedor comprovar com aquestes grans empreses donen suport a la cooperació solidària i a la cultura, ja que la Fundació Palau de la Música compartia diversos sponsors amb la FIOP. És clar que potser el senyor Millet va tenir la gentilesa de presentar-los la senyora Balletbò o, potser, va ser a l'inrevés. Tants se val, l'amistat és el que compta com ho demostra el fet que Fèlix Millet formés part del Grup de Confiança i que la senyora Balletbò formés part del patronat de la Fundació Palau.

Aquest tema, però, disgusta a aquesta senyora tan solidària per dues raons. La primera , que lògicament se sent traïda per l'estafa milionària de Millet, tan desconsiderat amb els membres del patronat del Palau que confiaven que no calia repassar-li els comptes. La segona, que gent malpensada va començar a relacionar que la senyora Balletbò fos una de les personalitats que van sol·licitar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona per Millet mentre era membre del Patronat del Palau després que l'Ajuntament fes una permuta irregular amb Millet per construir un hotel en terrenys que havien de ser públics. Això es va complicar una mica amb un malentès sense importància, quan un fill de la senyora Balletbò va optar a un concurs privat per construir l'hotel i va inscriure en el Registre Mercantil una empresa denominada HOTEL PALAU DE LA MUSICA S.L., discretament extingida passat un temps prudencial. Com poden comprendre aquesta mena de minúcies i petites insídies no val la pena investigar-les ni a la premsa ni, molt menys, a la fiscalia.

El cas és que Anna Balletbò ha participat en els territoris palestins en projectes educatius per convalidar els estudis de la Universitat Al-Aqsa a les universitats catalanes i en infraestructures que no sabem si paga la FIOP, l'Agencia Española de Cooperación Internacional o alguna empresa de la construcció solidària. Balletbò també ha participat en seminaris a Síria, amb motiu per exemple de la conferència "Prosperitat mitjançant l'Associació : Dones líders a la Síria Moderna, el Món Àrab i la Comunitat Internacional", que tant va aportar a la democràcia siriana. Ara el destí la premia amb la direcció d'aquest hotel que, tal com explica la reportera del vídeo, "sembla una cosa surreal en un món real, tant que a la piscina només s'hi podran banyar els homes, però... tothom ho veu com una conquesta". Els palestins i, sobretot, les palestines poden estar tranquils amb les conquestes que els aporta Anna Balletbò : un hotel on mai no podran entrar i una piscina on mai no podran banyar-se.

Per acabar, els proposem veure el següent vídeo mentre escolten aquest àudio amb unes declaracions d'Anna Balletbò l'endemà d'entrevistar-se amb Arafat. ¿En qualitat de què es va reunir amb Arafat, com a representant d'una Fundació que no coneix gairebé ningú, com a hotelera, com a mediadora o com a intermediària?

Ana Balletbó, de la Fundación Olof Palme: "He encontrado a Arafat muy preocupado"

Rumbo a Gaza : un sainet sense fi

2011-07-01T10:50:00.003+02:00

Comencem a tenir ganes de veure com la delegació espanyola de la Flotilla es fa a la mar d'una vegada. De moment, l'únic que sabem del cert és que han estat un any passant el plateret i recaptant no se sap quant ni de qui. Estaria bé que l'Agència Tributària (familiarment coneguda com a Hacienda española) s'interessés pel cas i mostrés ni que fos un deu per cent de la diligència i la severitat que acostuma a exhibir quan un autònom estafat per l'administració s'oblida de fer tamponar a temps una declaració trimestral negativa.

Com molts lectors deuen saber Rumbo a Gaza és un instrument de pura propaganda que amb l'excusa de dur material a Gaza té per objecte deslegitimar l'existència de l'estat d'Israel i lloar les bondats de Hamas. Per aconseguir aquest fi diverses organitzacions anti-israelianes s'han passat un any explicant-nos que salvaran la població de Gaza de la misèria gràcies al seu ajut, consistent en tres-mil o quatre-mil tones de material escolar (llibretes i bolígrafs), mèdic i de construcció. Callen que a través de la frontera israeliana a Gaza cada dia entra el doble de material i que el ritme de construcció a Gaza és impressionant. Callen que a més de la frontera israeliana, a Gaza es pot entrar per Egipte. Callen que tot el muntatge propagandístic i logístic val infinitament més que el material que transporten i, per descomptat, es guarden prou de confessar que el material mèdic fa molta més falta a Síria, on el seu admirat, laic i progressista Bashar Al-Assad està massacrant la seva població amb un sadisme que es fa insuportable de descriure.

L'acumulació de mentides i despropòsits és tan descomunal que confessem no saber per on començar ni quin ordre seguir per denunciar aquesta mascarada. ¿Quant han recaptat? ¿Quina proporció del total ha estat aportada amb diners dels contribuents per les administracions públiques, les mateixes que han provocat un augment brutal de l'atur després d'arruïnar milers d'autònoms i petits empresaris per impagaments? ¿Per què no s'han fet a la mar si figura que ho haurien d'haver fet al mes de maig? Per què el seu vaixell, anomenat Gernika, no consta matriculat enlloc? Per què tampoc no consta enlloc cap pòlissa d'assegurança de cap vaixell amb aquesta finalitat? Es faran a la mar amb el risc que comporta aquesta operació sense cap assegurança? ¿El govern espanyol està disposat a pagar una milionada amb els nostres impostos si hi ha problemes com va succeir en el cas del rescat de la Caravana Solidària, que va costar més de 50 milions d'euros, 9 dels quals per als terroristes d'Al Qaida del Magrib?

Van anunciar que salparien dos vaixells. La cosa ha quedat en un. Van assegurar que s'hi apuntarien 200 flotillistes, ara diuen que seran uns 40. El Mavi Marmara s'ha fet enrere, un dels vaixells francesos també per no disposar d'assegurança. Una nau irlandesa i una de greco-sueco-noruega (!) quedaran a port per problemes tècnics disfressats de sabotatges d'opereta ("Los saboteadores colocaron un dispositivo que hendía los ejes de las hélices a medida que el barco avanzaba") i el rei de la MeccaCola espanyola, Manuel Tapial, que s'ha passat l'any viatjant per mig món amb hotel i dietes pagades fa uns dies ens va ensenyar una foto d'un barquet de cabotatge típic dels circuits d'excursions Roses-Cap de Creus per a alemanys prejubilats. Volem veure com es fan a la mar. Volem saber què fa la delegació flotillista espanyola a Grècia des del dia 22, perquè de moment només ens arriben excuses suades per no sortir : maniobres inconfessables del Mossad contra els Tapial i que el govern espanyol no es compromet a protegir el Gernika amb naus de l'armada espanyola. Si home, sí, que la Armada Invencible li declari la guerra a Israel!

Els posts del web de Rumbo a Gaza voregen el deliri. Quan hom supera l'estupor val a dir que la seva lectura és recomanable contra els estats melancòlics i com a garantia d'aquells atacs de riure imparables tan benignes per a la salut. Podran contemplar una mini-flotilla a l'estany del Retiro, la denúncia d'un homosexual "promovido desde las redes israelíes" (sub-secció d'Spectra) per denunciar l'homofòbia -inqüestionable- de Hamas, l'assetjament d'homes disfressats de guàrdia civils parant el cotxe d'un membre de la Flotilla o la carta oberta de "la coordinadora de la Plataforma de Solidaridad Ávila por Palestina", María Jesús García, titulada 'Una respuesta hueca, vacía e hipócrita' on aquesta profunda pensadora juga amb el pleonasme "hueca-vacía" per denunciar públicament que el govern espanyol no garanteix la impunitat de la Flotilla.

No oblidin aquesta cara. És una intel·lectual de referència expressament citada pel web de Rumbo a Gaza -i potser d'Arcadi Oliveres, tot és possible!-. María Jesús García, més coneguda com a Mariaje15, amb un coneixement exhaustiu de la jurisdicció internacional, de la voluntat popular espanyola i del que faci falta denuncia el següent amb una eloqüència que t'hi cagues:

2º – Que ignora totalmente el Principio de Justicia Universal respecto a la situación de Palestina y en particular de Gaza y la Legalidad Internacional dentro de la cual actúan los Activistas de Rumbo a Gaza y además que independientemente de que pidan prudencia a Israel pues su petición son palabras huecas pues realmente su gobierno está vendido a los intereses del Estado de Israel ó quizás algo más fuerte está prostituido al Estado de Israel, así que hacen mucho más por ese Estado Terrorista y Criminal que por Gaza que es victima de la Limpieza Étnica ejecutada por el Estado de Israel desde hace 63 años

3º. Me deja claro que Usted y su Gobierno, además de que no escuchan al Pueblo Español, tampoco se toman la molestia de leer bien las Cartas que los españoles les dirigen porque entonces se daría cuenta que mi carta está llena de indignación, rabia, impotencia por su respuesta insatisfactoria a los Activistas de la Flotilla Rumbo a Gaza que si merecen mi respeto y admiración contrariamente a lo que ocurre con la gestión de su gobierno como presidente del mismo.

Ruego, lea bien mi carta anterior y esta misma, no responda si va a contestar con las mismas palabras huecas, vacías, hipócritas que acostumbra. Simplemente lea la Carta y Reflexione un poco que no le hará ningún mal, dado que no acostumbra precisamente a hacerlo.

Atentamente
María Jesús García
Miembro de la Plataforma de Solidaridad Avila por Palestina

No disposem de les Obres Completes d'aquesta pensadora però no ens resistim a recomanar-los algunes de les seves acurades anàlisis. A tall d'exemple :

- 'Vittorio Arrigoni : asesinado por el estado de Israel' (JULIANO MER, VITTORIO ARRIGONI, ASESINADOS POR EL ESTADO DE ISRAEL...PERO NO CONSEGUIRAN AMEDRENTARNOS EN LA LUCHA POR LA CAUSA PALESTINA, IZAREMOS LAS VELAS DE LA LIBERTAD EN GAZA).

- 'Nueva alerta sanitaria : se llama E-coli y es producto israelí' (on en una impressionant aportació científica descobreix que les cagarrines en general i la gastroenteritis en particular formen part d'un nou pla malèfic d'Spectra).

Entenem que finalitzar aquesta entrada després d'endinsar-nos en un corpus científic i filosòfic tan exigent pot resultar frustrant per als nostres lectors habituals. Per amorosir tant rigor intel·lectual i aportar una mica de frescor ens permetem transcriure una petita expansió lírica del universalment reconegut Santiago Alba Rico, escriptor i filòsof espanyol radicat a Tunísia (no ens consta que es manifestés durant anys contra la dictadura d'aquell país), conegut entre d'altres fites pel seu article 'Israel es el peligro' i membre de la segona Flotilla (suposant que es faci a la mar algun dia) :
“La Flotilla no está compuesta de unos cuantos barcos; la Flotilla es inmensa, está en tierra, en todas partes; en estos barcos viajan cientos de miles de personas, millones de personas. En estos barcos viajan todas las personas que soplan desde tierra para que el viento nos lleve hasta Gaza. Que los gobiernos comprendan que la mayor parte de los pasajeros de la Flotilla no están en los barcos sino en tierra es nuestro más poderoso instrumento de presión.”

No sabem quanta gent bufa des de terra, però ens temem que la bufera és subvencionada i exigua. Com sempre, aquesta mena de personatges eviten presentar-se a les urnes però afirmen parlar en nom de milions de persones. Com els feixistes, com els estalinistes. Pel que s'ha demostrat, la majoria de la població ni som ni volem ser els passatgers d'aquest invent però, sobretot, ens neguem a ser-ne els pagans. Esperem que el govern espanyol tingui una remota idea de les conseqüències que comportaria la seva implicació política i econòmica si es compliqués aquest despropòsit protagonitzat per irresponsables i provocadors.

Nosaltres la tenim.

Amb aquest barquet volen creuar la Mediterrània, dur una càrrega de centenars de tones i enfrontar-se a l'armada israeliana. D'on l'han tret? Per què no l'usen per fer tours turístics al Peloponès o a les Illes Medes?

Arcadi Oliveres. Ni Justícia ni Pau ni vergonya

2011-06-24T04:51:00.002+02:00

Arcadi Oliveres per mitjà d’aquest spot dóna suport a la flotilla Rumbo a Gaza. Ho fa, com ens te acostumats, amb el seu verb vibrant, amb aquesta eloqüència que amaga trampes, llocs comuns i manipulacions de manual que amb tanta fortuna arriben i encenen el seu auditori natural o, com sol afirmar, “a la gent”. Sí, Arcadi Oliveres arriba a la gent dient el que molts volen sentir i aprofitant-se d’una crisi i d’un allau d’injustícies que ell no podrà vèncer amb la seva mentalitat ancorada en el miratge de revolucions fracassades. Ho fa investit de dignitats prefabricades servint-se d’una salmòdia bonista i superficial apta per a tots els intel·lectes i repetint els tòpics de manera convincent i mecànica, com el nen que sabia com ficar-se a la butxaca el professor de religió. Ara, en ple segle XXI, ho fa amb tòpics contemporanis maquillats a conveniència : la justícia social, el conflicte israelo-palestí, el tràfic d’armes o els papers per a tots els immigrants. La recompensa és més ambiciosa: convertir-se en un referent moral i intel·lectual de la seva revolució pendent, la que no ha estat capaç de realitzar fins ara, per satisfer la seva megalomania.

Per assolir l’estatus de referent cal ser un home brillant o un avantatgista, i Oliveres no és brillant. Tampoc no és un revolucionari. Arcadi Oliveres és un aparatxik amb un ego desbordant catapultat per dues institucions amb un pes social immens a Catalunya : TV3 i l’Església catòlica, ambdues subvencionades amb els impostos de tots els catalans. Oliveres és un economista amb una única experiència real en el món de l’empresa, concretament de l’empresa de la seva família. La va enfonsar malgrat pertànyer al ram del suro, i això té molt de mèrit. Malgrat aquesta prova d’incompetència manifesta i gràcies a la xarxa de clientelisme polític de l’àmbit eco-socialista (PSC i Iniciativa- Els Verds- Esquerra Alternativa, més grups extraparlamentaris), Oliveres exerceix un seguit de càrrecs que en qualsevol país seriós no hauria ni ensumat, la qual cosa dóna una lleugera idea de per què la Universitat catalana ha esdevingut un desastre precedit pel cataclisme de l’ensenyament mitjà fet a mida dels grups de pressió penjats d’un progressisme inútil i caduc tan ben representat per ell mateix.

Oliveres és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona en Economia Aplicada, President de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat (invent marxista inútil subvencionat fins al deliri), President del Consell Català de la Pau (un altre pessebre extraparlamentari subvencionat), comentarista i tertulià d’un seguit de ràdios i televisions dependents de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments (que paguen generosament malbaratant els nostres impostos), imparteix conferències i seminaris subvencionats pel Servei d'Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu (dos forats negres escandalosos repetidament denunciats per la Unió Europea que han servit per alimentar la corrupció de partits, sindicats i amics de la solidaritat especulativa), i forma part de la dirigència d'infinitat d’organismes, coordinadores, assemblees i paradetes diverses que es reparteixen autèntiques fortunes destinades a ONGs opaques que solen coincidir en la relativització del valor de la democràcia i la condemna de l’economia de mercat.

Un dels seminaris subvencionats impartits per Oliveres duu per títol “Gestió del Talent”, promocionat amb el lema “Conversa amb savis”. Què feliç deu ser aquest home, tractat darrerament de savi, d’expert en economia mundial i de pare intel·lectual del moviment dels Indignats! Quin regal per a un pessebrista subvecionat des de mitjans dels anys 80!

En una interessant entrevista concedida a El Punt el maig de 2009 on Oliveres afirmava “he calculat que Catalunya no perd diners en el tracte amb Espanya”, el seu entrevistador remarcava que “El seu compromís l'ha obligat a assumir durant anys un munt de càrrecs en el món de la solidaritat”. És cert, solidaritats al marge, Oliveres és un home imprescindible i insubstituïble, per això s’ha de sacrificar ocupant càrrecs a les següents entitats:

Consell de la Ciutat de Barcelona
Institut Víctor Seix de Polemologia (actualment director)
Comitè Internacional de la Fundació per la Pau
Societat Catalana d’Economia
Consell Assessor d’ATTAC (Associació per la Tributació de les Transaccions Internacionals)
Consell Editor de revista Monthly Review
Consell Editorial de la revista Foc Nou
Patronat de la Fundació Tam Tam
Institut Català Internacional de la Pau
Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda al Refugiat (ACSAR)
Comité Científic del CCDR (Centre de Desenvolupament Rural de la universitat de Lleida)

A part, com tothom sap, és el president de 'Justícia i Pau', una ONG de l’església catòlica fundada l’any 1968 i esperonada a partir de 1971 per l’arquebisbe Narcís Jubany, un home compromès amb el Concili Vaticà II. En els seus orígens, aquesta organització va ajudar, malgrat tota mena de limitacions, els presos polítics del franquisme a Catalunya. A mitjans dels anys ’80, mort el dictador, anant sobre segur i amb un arquebisbe vell i malalt, Oliveres va fer-se amb el control d’aquesta ONG. Actualment 'Justícia i Pau' és “una associació pública de fidels segons el Codi de Dret Canònic, erigida per l’arquebisbe de Barcelona en l’àmbit d’aquesta diòcesi, i inscrita com a entitat religiosa en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia amb el núm. 2321-SE/C”. El seu President -Arcadi Oliveres- és nomenat anualment per l’arquebisbe de Barcelona. Potser aquesta vinculació explica per què Oliveres dedica el seu temps a denunciar l'economia de mercat o Israel i evita pronunciar-se sobre el tortuós submón de les finances vaticanes o sobre els casos de pederàstia silenciats durant tants anys amb paràboles pietistes i amb indemnitzacions sufragades involuntàriament pels fidels.

La comptabilitat oficial de l’ONG presidida per Oliveres, per cert, és un desastre que no ens resistim a analitzar. 'Justícia i Pau' és una organització deficitària malgrat ser subvencionada en un 66 % amb els impostos dels catalans (“la gent”!!). Els seus socis amb les seves quotes cobreixen menys del 15% de les seves despeses, una quantitat inferior al seu dèficit. El seu personal fix i els professionals contractats consumeixen entre el 58 i el 65% del seu pressupost; és a dir, el que els paguem nosaltres sense cap Referèndum ni cap Assemblea a la Plaça Catalunya. No cal ser una llumenera de la comptabilitat per demostrar que les subvencions rebudes en concepte de trobades, xerrades i publicacions en realitat van a parar a remuneracions. O, dit d'una altra manera, amb quatre vídeos del senyor Oliveres penjats a YouTube els resultats socials serien iguals o potser més òptims i els catalans ens estalviaríem despeses supèrflues.

Alguns lectors pensaran que els 190.000 € regalats en forma de subvencions a l'ONG del senyor Oliveres l'any 2008 són una quantitat modesta en l’oceà del malbaratament suïcida de l’anterior govern tripartit. Bé, estem parlant de més de 30 milions de pessetes, que no és cap broma, sobretot tenint en compte que les paguem tots plegats a escot, inclosos els pensionistes, els aturats i els joves amb estudis que el màxim a què poden a aspirar és a emigrar o a repartir pizzes amb sous de misèria. Però, amb tot, ¿pot ser que aquesta inversió sigui profitosa socialment? La resposta és : sí, per als aprofitats que es passen la vida bescantant la democràcia parlamentària mentre xuclen una bona racció dels nostres impostos és una autèntica bicoca. En el cas de ‘Justícia i Pau’, aquest diners es justifiquen amb cinc o sis Comunicats anuals denunciant la indústria i el tràfic d’armes que ningú no llegeix, serveixen per pagar alguns sous i, sobretot, per alimentar la campanya de màrketing personal d’Arcadi Oliveres, el nou apòstol de la democràcia assembleària, que - com sap tothom mínimament informat- és una cosa que acaba dirigint i beneficiant a qui millor manipula “la gent”.

Les darreres proeses des senyor Oliveres no tenen preu. Servint-se de l’aixopluc de l’Església catòlica, de la Universitat, els partits afins i els mitjans de comunicació (especialment TV3) Oliveres va donar suport públic al bloqueig del Parlament de Catalunya, un acte antidemocràtic i indigne on vam poder contemplar una turba insultant, escopint i humiliant els nostres parlamentaris. Aleshores l’Arcadi va començar a fer marxa enrere, no fos cas que algú l’acusés d’incitar un acte que està penat amb cinc any de presó. L’endemà, per compensar i quedar bé amb la gent, va insinuar que alguns membres de la policia de Catalunya havíen provocat els incidents. Passades unes hores, en saber que el Conseller d’Interior estava disposat a demandar-lo per calúmnies, va fer-se enrere. Si fos per l’Arcadi Oliveres, llençar la pedra i amagar la mà s’hauria convertit en un esport olímpic.

La cirera del pastís amb què ens ha obsequiat aquest campió de la contestació subvencionada han estat unes declaracions a la revista La Bústia, publicació del Baix Llobregat afí al PSC. Afirma Oliveres que “el capitalisme és inadmissible, que és pervers i un sistema a destruir”, quan el realment pervers és la falta de mecanismes de control o la renúncia a aplicar-los per impedir l’abús, la depredació i el resultat a què condueixen; és a dir, una crisi brutal com la que estem patint. El capitalisme, com la circulació rodada, és el millor sistema per avançar, i no es pot eradicar de la mateixa manera que no es pot prohibir el trànsit per carretera amb l’excusa que hi ha irresponsables o criminals al volant. Calen un codi de circulació, un codi penal i mesures coercitives i punitives que impedeixin el delicte i el caos. Això és el que ha fallat a causa de la cobdícia, la ineptitud i la corrupció. I no només ha succeït als EEUU, no.

A Catalunya durant set anys un govern que es feia dir d’esquerres entre d'altres indignitats va concedir tota mena de privilegis a la banca i a les seves empreses a canvi de condonacions de deute. Els partits del govern van manegar i buidar les caixes d’estalvis amb total impunitat i el senyor Oliveres no va denunciar aquest malbaratament escandalós. Quants diners en forma de subvencions va rebre 'Justícia i Pau' durant aquests set anys? Quin ha estat el preu d’Arcadi Oliveres per callar la corrupció desbocada responsable en gran mesura de la ruïna del país, les retallades i el negre futur dels joves que ell diu defensar?

En l’esmentada entrevista, Oliveres exigeix que s’empresoni els banquers però no demana cap responsabilitat pels anteriors governants que ens han deixat un deute astronòmic i han exercit de banquers. Conclou que “el partit socialista no ho ha fet tan malament” i afirma que el canvi polític decidit democràticament a les urnes “no pot ser de cap manera”. Qui és aquest senyor per decidir el que pot ser i el que no pot ser menyspreant la voluntat popular exercida lliurement? Com pensa oposar-s’hi, fent una campanya d’agitació antiparlamentària, potser? És això? L’horror vacui davant la previsible devallada de subvencions és el motor primer de tant furor justicier i de tanta loquacitat sobtada?

Qui pot prendre’s seriosament que l’especulació indecent dels aliments per uns mercats desregulats s’aturarà gràcies a gent que proposa que sortim de l’Euro? Quina justícia pot esperar-se d’algú que dóna suport a una pantomima com el tribunal Russell contra Israel on la sentència està redactada abans de concloure el judici i on els seus magistrats fan declaracions públiques condemnant l’acusat abans de la celebració de les vistes? ¿Quina pau pot provenir d’algú que dóna suport a una flotilla mentint a consciència, silenciant el terror que Hamas imposa a la seva pròpia població, amagant que Hamas té com a propòsit en la seva carta fundacional la destrucció de l’estat d’Israel i que des de Gaza es bombardeja territori israelià, ignorant que des de fa cinc anys hi ha un jove jueu segrestat en condicions infrahumanes a qui la pròpia Flotilla menysprea?

Durant massa anys els catalans hem hagut de subvencionar per força grups i individus penjats de revolucions ràncies que han dut els seus pobles a un malson de masmorres, subdesenvolupament i demagògia. Arcadi Oliveres forma part d’aquesta elit impostada que, incapaç d’assolir una representació parlamentària significativa, grimpa amb el diner públic i es permet donar lliçons d’ètica i de solidaritat. La seva megalomania, la supèrbia de creure’s amb el dret de forçar una societat falsament utòpica i la deshonestedat de servir-se dels diners i els mitjans públics per exercir com a autèntics lobbys els incapaciten absolutament com a referents morals o intel·lectuals.

El passat 21 de desembre, després d’haver perdut estrepitosament les eleccions i sis dies abans de la presa de possessió del nou president, el govern en funcions va resoldre la concessió d’una pluja de milions d’euros a diverses ONGs d’acord a una convocatòria preparada mesos abans. Es tractava de subvencions pluriennals condicionant els pressupostos fins l’any 2012. Aquí tenen dues partides a favor de 'Justícia i Pau' per un import de 180.000 € :

Diners desviats, llençats inútilment per mantenir els privilegis de la reacció disfressada d'utopia. Així s’han mantingut centenars de demagogs i d’impostors. Aquesta és la veritable cara de l’Arcadi Oliveres. Ni justícia, ni pau, ni vergonya.

AMB LA DEMOCRÀCIA NO S'HI JUGA

2011-06-16T10:21:00.004+02:00

Aquest home és un dels 135 diputats del Parlament de Catalunya. Algú que ignorés el que va passar ahir podria preguntar-se si va armat i per això els qui l'envolten es veuen forçats a alçar les mans. I no, les imatges, una vegada més, enganyen. Aquest diputat, com d'altres, va haver d'entrar al Parlament després de suportar durant centenars de metres els insults, les empentes i les escopinades de desenes de progre-feixistes disposats a fer una cosa tan natural i democràtica, per a ells, com és impedir que un Parlament democràtic es reuneixi lliurement. Només els moviments reaccionaris impedeixen la normalitat parlamentària. Només els totalitaris neguen la legitimitat democràtica. Només els tramposos que s'han criat veient altres tramposos fingint ser pacifistes poden tenir la poca vergonya d'alçar les mans mentre escupen un representant de la sobirania popular. No els agrada? Que constitueixin un partit i passin l'examen! Perquè ahir no vam veure uns joves protestant carregats de raó, vam veure una turba antidemocràtica assatjant covardament els membres del nostre Parlament, marcant amb esprais els dissidents, encerclant i insultant un cec i amenaçant-lo de separar-lo del seu gos pigall. I demà què, un pogrom?

"Cerrado por revolución". Això proclamava un cartell plantat a la reixa d'accés principal al Parc de la Ciutadella. A part d'il·legal i colpista, ¿se'ls acut res més pueril que creure que impedint l'entrada al Parlament no es discutiran els pressupostos del país? Es pensen que a l'era d'Internet els diputats serien incapaços de discutir-los i aprovar-los? Perquè sense pressupostos un país s'atura i ja no calen ni retallades perquè s'abaixa la persiana del país sencer i s'ha acabat. Els Indignats no volen retallades. I qui les vol? Quan siguin grans no voldran estar malalts ni que es mori la gent que estimen. Qui ho vol? A una immaduresa esfereïdora cal afegir els estímuls que han anat rebent al llarg de la vida per assolir un grau d'irresponsabilitat tan preocupant : uns pares abdicants, un sistema d'ensenyament manicomial, uns referents penosos, uns serveis d'informació públics dirigits per pertorbats i, sí, una classe política que fa massa anys que no està a l'alçada. Perquè si hi estigués s'imposaria mètodes eficaços per impedir la corrupció, compliria amb els seus compromisos polítics, reformularia el sistema d'ensenyament i no permetria que una minoria de manipuladors i antisistemes de saló continués mentint i rentant el cervell de la població amb els seus informatius pro-Hamas i amb els seus gurús, com l'inefable Arcadi Oliveres, tot bondat. Aquest president vitalici de la relíquia cristiana Justícia i Pau va anar a donar un dels seus sermons a la canalla la vigília del setge al Parlament i els va dir, amb el seu llenguatge farcit de tòpics que oculten l'espantosa alternativa a la democràcia parlamentària, que l'endemà es reunien els senyors diputats i uns que són moooolt dolents ens retallarien tot de drets inalienables -i les subvencions, ¿eh, Oliveres?-. Veient el caire sinistre que anava prenent la jornada, el bo de l'Arcadi va anar desmarcant-se poc a poc de la seva responsabilitat amb un toc jesuític inconfusible : "troba encertat el bloqueig al Parlament però condemna la violència". Passades les hores va anar matisant i "També ha condemnat que s'hagi impedit l'entrada dels diputats i que això hagi afectat el correcte funcionament del Parlament". Que bonica és la bondat! I què es pensava que era un bloqueig al Parlament? Potser s'imaginava que els diputats serien tan irresponsables de cedir al xantatge? El setge a un Parlament és un acte delictiu i profundament antidemocràtic que violenta la voluntat popular, per més que ho endolceixi un hipòcrita disfressat de pacifista sostenible.

"Avenida Indignación". Canviar el nom dels carrers és molt fàcil. Quan els feixistes van entrar a Barcelona van trigar menys d'una setmana a canviar tot el nomenclàtor... i també ho van fer en castellà, per cert. Potser molts d'aquest impresentables venen de terres llunyanes i no saben que les retallades ens les imposen Europa, Espanya i la lògica matemàtica que es desprèn de no tenir ni cinc al calaix; potser no saben o callen que Catalunya pateix un espoli fiscal anomenat solidaritat per collons que ens suposa un dèficit fiscal de fins a 22.000 milions d'euros anuals i que els anteriors governs es van polir durant set anys els diners, els fons, el prestigi i la vergonya del país repartint i repartint-se el que no els corresponia. Els dos governs Tripartits eren tan progressistes! S'assemblaven a aquells pares que deixen saltar els nens sobre el sofà i que quan passat un temps se'ls troben fumant-se un porro els regalen un cotxe. Tot joia i alegria. I ara ve quan no es poden pagar les lletres del cotxe i s'han acabat els viatges i la setmanada. La vida té aquestes coses!

Ben diferent és la protesta absolutament legítima tant dels joves que han estudiat com de la gent que després de molts anys de treball es troben sense feina ni cap perspectiva. Hi ha cicles econòmics i hi ha governants ineptes, molts dels quals després d'enfonsar un país es dediquen a tapar els seus despropòsits acusant injustament els qui han de redreçar la situació a la desesperada. Un dels grups que va donant lliçons d'ètica i que pretén tenir una solució justa i fàcil per a tots els mals és ICV-EA, els eco-comunistes que s'han passat set anys al govern perquè els va tocar la rifa de ser un partit frontissa imprescindible per formar una majoria suficient. La seva obra de govern, especialment en la segona legislatura, va ser un autèntic cataclisme. Ahir el seu portaveu, Joan Herrera, es vantava d'haver entrat a peu al Parlament, ell i el seu petit grup parlamentari, suggerint que en canvi el President de la Generalitat havia arribat en helicòpter. Callava que el cotxe del President va ser assaltat i colpejat i que Herrera i el seu grup van entrar custodiats per la policia de Catalunya, la mateixa policia que va dirigir el seu company de files Joan Boada, que va ser l'únic diputat que malgrat aquesta protecció i a pocs metres del recinte, va apretar a córrer. Aquest fet ens va causar una sensació d'incomoditat i d'abatiment indescriptible, i vam recordar aquell 11 de setembre de 2009, quan essent Boada secretari general del Departament d'Interior uns altres Indignats van ser situats estratègicament a les primeres files de l'acte central de la Diada de Catalunya perquè poguessin escridassar a plaer a la cantant Noa, convidada pel mateix Govern de Catalunya, pel fet de ser israeliana. Algú que servint-se del seu càrrec va ser tan deslleial amb el seu govern, amb la seva convidada i amb Catalunya ahir va ser l'únic que va córrer. És un trist resum.

Ahir el Parlament de Catalunya va ser assetjat; però malgrat totes les humiliacions tots els diputats van arribar-hi i la sessió va poder celebrar-se. Ahir els periodistes que cobrien els successos van ser colpejats i insultats; malgrat això, van ser al peu del canó, els diaris han sortit i hem pogut veure les imatges i els reportatges que tan males estones els va costar. Ahir la nostra policia va fer un esforç immens per no caure en la provocació i per aconseguir que el Parlament es reunís sense haver de lamentar víctimes. Ara és l'hora dels jutges. Cal que els tribunals apliquin la justícia amb rigor, que els detinguts que es demostri que van intimidar els parlamentaris paguin com correspon i que, si encara no s'ha legislat en aquest sentit, es legisli amb urgència per aplicar penes administratives suplementàries que suposin per als condemnats la prohibició de cursar estudis superiors a Catalunya, l'expulsió de la funció pública, l'exclusió de tota subvenció a perpetuïtat o l'expulsió del país dels estrangers implicats. Perquè el que va passar ahir no és una anècdota i no es pot tolerar que es repeteixi. Si d'ara endavant resulta impune una tourné de persecució dels representants de la voluntat popular democràticament elegits avui assetjant el Parlament, demà aïllant el Palau de la Generalitat, sempre ocupant l'espai públic, potser acabarà sortint al carrer la gent que no està disposada a deixar les seves llibertats i els seus drets en mans d'uns jmers rojos improvisats que l'únic que sabrien administrar és el terror. Amb la democràcia no s'hi juga.

Aquelles paraules de Hillel Neuer

2011-06-10T22:33:00.003+02:00

Els nostres lectors ja deuen haver vist que mantenim en la franja lateral del nostre blog aquest vídeo on Hillel Neuer fa una denúncia demolidora de la hipocresia gairebé indescriptible del Consell per als Drets Humans de les Nacions Unides. Neuer és Director executiu i portaveu d'UN Watch, una ONG que lluita per la defensa dels drets humans supervisant precisament què fan per garantir-los l'ONU i, especialment, el seu Consell per als Drets Humans.

Aquelles paraules de Hillel Neuer aquests dies són més oportunes que mai. El Consell feia poc que s'havia constituït en substitució de la Comissió per als Drets Humans perquè una majoria de membres de l'ONU consideraven que aquesta era massa propera als EEUU. El resultat va ser aquest organisme format per 47 estats no permanents, una mena de vaixell dels bojos on tenen veu i vot dictadures salvatges que en l'únic que es posen d'acord és en que cal parlar de qualsevol tema que no tingui a veure amb elles mateixes. En conseqüència mai no es condemnarà una violació de cap país musulmà perquè entre ells es tapen les vergonyes i, conjuntament, protegeixen la impunitat d'altres dictadures per teixir una espessa xarxa de favors i omertà. Rússia i la Xina són dos gegants que val més no fer emprenyar. Cuba, Nicaragua,... són vulnerables però val més tenir-les a bones i comptar amb el seu silenci incondicional. I Europa?... Europa és un caramel. Només cal amenaçar amb alguna denúncia a qualsevol dels seus estats perquè deixi anar una morterada d'Euros a totes les ONG corruptes que treballen per l'islamofeixisme. Els EEUU són uns bons candidats però cal anar amb compte perquè són els que paguen les factures de l'ONU. Què els queda per justificar la seva existència? : Israel, el boc expiatori que ha pres el relleu al clàssic jueu culpable de tots els mals.

Hillel Neuer en aquella ocasió denunciava que el Consell era un instrument per deslegitimar Israel, que sovint es reunia en sessió extraordinària amb aquesta única finalitat i que silenciava les violacions més delirants dels drets humans perpetrades per països membres del propi Consell. En un discurs breu, vibrant i brillantíssim va posar de manifest la perversió del llenguatge i de la moral que es practica com a norma en aquest organisme que silencia les víctimes i protegeix els pitjors assassins contemporanis. El president del Consell, el mexicà Luis Alfonso de Alba Góngora, el va amenaçar d'esborrar les seves paraules de les actes de sessions si tornava a fer un discurs semblant; és a dir, a practicar la censura i una mena de "damnatio memoriae exprés" escandalosa contra la única veu que defensa Israel.

Una de les moltes denúncies de UN Watch va consistir en reclamar que es restablís el mandat d'un observador per a la República Democràtica(!) del Congo, eliminat l'any 2008 pel Consell per als Drets Humans per les pressions d'Egipte, diversos països àrabs i Rússia amb el cínic argument que en el conflicte que assola aquell país "s'havien donat passos positius pel que feia als drets humans", quan es tracta d'una de les carnisseries més brutals, amb un nombre de víctimes que supera els cinc milions i un grau de barbàrie que depassa els pitjors malsons. De res no van servir les reclamacions de la Unió Europea i el Canadà. Segons va denunciar Hillel Neuer "les darreres informacions sobre les atrocitats a la República Democràtica del Congo confirmen el que vam advertir l'any passat al Consell per als Drets Humans de les Nacions Unides". Les peticions de restablir l'observador internacional anaven adreçades a Navi Pillay,
Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, una jutgessa sudafricana encantada amb l'Informe Goldston actualment refutat pel seu propi autor i còmplice d'una de les decisions més escandaloses del Consell per als Drets Humans : deixar fora dels conflictes a examinar les denúncies relatives als homosexuals i al tracte a la dona en el món islàmic.

A Navi Pillay això ja li està bé, però en canvi denuncia que Israel "faci us d'una força excessiva" al Golan davant l'intent d'invasió des de Síria. La poca vergonya d'aquesta assalariada de les pitjors dictadures del món és immensa. Sap perfectament que si Israel no reacciona l'endemà mateix una legió envairà Israel per totes les seves fronteres, com sap que el règim sirià anima i obliga els palestins del seu territori a provar d'entrar a Israel i que les víctimes del dia 5 majoritàriament van morir a conseqüència de les mines plantades per Síria. El comunicat publicat a la web de Nacions Unides on es recull l'última proesa de l'Alta Comissionada duu per títol "Pillay condemna l'assassinat de manifestants de la zona ocupada dels Alts del Golan i urgeix una investigació", i acaba amb una autèntica perla del cinisme "allà on hi hagi proves que s'han comès crims cal que es persegueixin i es sancionin adequadament". Molt ben dit, senyora! Però abans tregui de la llista de crims totes les atrocitats que cometen els seus amos! I no s'amoïni, que els lacais que dirigeixen els nostres mitjans de comunicació l'ajudaran amatents a silenciar les víctimes censurant , esborrant i manipulant la realitat, com per exemple aquestes imatges on es mostra què fan els palestins addictes al règim de Síria amb altres palestins.

Els mitjans de comunicació del nostre país no ens informen mai de l'entramat criminal que des de les més altes instàncies dels organismes internacionals pren decisions amb conseqüències devastadores per a milions d'éssers humans. Per això no sabem que Egipte, Tunísia, Aràbia Saudita, Cuba, Xina, Bahrein, Pakistan i un llarg etcètera de dictadures han format o formen part d'aquesta Comissió vergonyosa o que Líbia n'era membre de ple dret en l'últim període de sessions fins que, fa poc, en va ser expulsada en un acte més d'oportunisme i d'hipocresia, com si no se sabés des de sempre quina mena de dictadura era. Saben quin país va postular-se per substituir-la? Síria!

La proposta no va prosperar perquè, amb motiu de les protestes dels països democràtics i d'algunes ONGs, com ara UN Watch, Síria va renunciar a la seva candidatura. L'estat elegit per substituir Líbia finalment ha estat Kuwait, que com ja deuen saber és el paradigma de la democràcia, la igualtat i el respecte als drets humans. El Consell pot estar tranquil, està perfectament representat per tiranies atroces i per covards indecents.

FEU MOLTA FALTA

2011-06-07T14:25:00.000+02:00

Fer Hasbarà a Catalunya és dur, sobretot en català. Cada dia hi ha notícies que hem de recollir, pàgines per enllaçar, vídeos per baixar i comentar. Especialment desesperant és no poder arribar a fer tot el que ens sembla imprescindible, deixar pendents per falta de temps o de prou dades l’analisi d’informes interminables, d’estadístiques, resseguir subvencions institucionals regalades a organitzacions opaques i antijueves. Ens falta temps per denunciar les informacions manipulades i les mentides descarades que propaguen diàriament contra Israel la premsa, les ràdios i les televisions espanyoles i catalanes. La quantitat d’informació és tan ingent i la responsabilitat tan immensa que sovint ens sentim superats, cansats, incompresos, desanimats. Ens demanem si val la pena continuar, quin abast públic té el nostre esforç, quina utilitat, fins i tot quina consideració per a molts d’aquells que defensem.

A aquest desconcert i a aquesta fatiga cal afegir-hi les conseqüències de la crisi brutal que d’una manera o una altra ens colpeja a tots i, també, l’estupor que ens produeix el cinisme i la impunitat amb que s’escampen l’antisemitisme i la judeofòbia disfressats de bonisme progre o parapetats covardament rere la llibertat d’expressió i que compten amb la col·laboració d’uns governants impresentables i d’uns tribunals que són la vergonya d’occident.

Dos amics de la Hasbarà catalana acaben de fer-nos saber que pleguen; el Moré de ‘Catalunya-Israel’ i en Jaume de ‘Entre dos tierras’. Es tracta d’una notícia greu que ens trasbalsa i ens entristeix profundament. Podem entendre les seves raons però els demanem que s’ho repensin, perquè la Hasbarà de Catalunya els necessita de debò. Som pocs i junts hem anat bastint una petita fortalesa per resistir l’aïllament i combatre la mentida, per defensar Israel, la veritat i la democràcia des del nostre petit país. Ens complementem, ens ajudem, ens necessitem.

L’amic Moré fa molts anys que lluita, molts més dels que indica la data de la seva pàgina web. ¿Quantes hores de son s’ha saltat per denunciar la judeofòbia, quants moments de lleure per explicar incansablement la veritat amb encert i passió? Un home que ve de l’antifranquisme i que creu fermament en la democràcia per força s’ha d’indignar davant la darrera sentència del Tribunal Suprem espanyol, que ha absolt els responsables de la llibreria Kalki, prèviament condemnats per l’Audiència de Barcelona a més de tres anys de presó per vendre publicacions en què es justificava el règim nazi i s’incitava al genocidi del poble jueu. Segons el Tribunal Suprem, que es basa en articles del Codi Penal espanyol que conculquen la legislació europea contra el racisme, “la difusió d’aquesta mena d’idees justificatòries del genocidi nazi només seria delictiva si suposés una incitació indirecta a executar-les i quan la seva difusió impliqui un perill cert de generar un clima d’hostilitat que pugui concretar-se en actes violents”. Això ho diu un Tribunal Suprem d’un país europeu! És que la justificació del genocidi nazi no és en sí mateixa una incitació a la hostilitat i a la violència contra el poble jueu? Entenem perfectament que Moré exclami amargament “Per què malbaratar esforços quan res hi acompanya? No ho diem des del desànim, ans al contrari, ho diem des del convenciment de que en un país on els tribunals emparen la negació de la Shoà, l'antisemitisme i la incitació a l'odi racial, no hi tenim res a fer”. L’entenem i, precisament per això, li demanem que continuï denunciant amb força l’antisemitisme que corseca la nostra societat.

En Jaume tanca el seu blog ‘Entre dos tierras’ perquè les seves circumstàncies personals des del dia que la va iniciar fins ara han variat, començant pel motiu que justificava el seu títol. Creiem que en això s’equivoca, perquè sempre serà entre dues terres, sempre; ell i nosaltres i molts companys de la Hasbarà. I, també, molts lectors anònims que no es manifesten mai però que sense que ell ho sàpiga cada matí entren a la seva pàgina per prendre alè, per encarar el dia amb un nou argument i amb la tranquil·litat de comprovar que no estan sols, que algú és al seu costat a la trinxera. Només això ja és un triomf, per modest que li sembli. En Jaume aporta una visió fresca a la Hasbarà catalana, ens parla de gent, d’experiències i de preocupacions que només un home jove i inquiet pot conèixer a fons. En les darreres setmanes ha començat a publicar articles d’opinió i d’analisi en profunditat on mostra la seva solvència com a historiador i una maduresa extraordinària. Vam pensar en ell quan vam escriure l’entrada “Sí, però tenen raó” perquè en Jaume és un jove preparat, intel·ligent i treballador que pateix les conseqüències d’una crisi que ell no ha provocat però que l’afecta molt injustament. Vindran temps millors i trobarà el seu lloc. Mentrestant li demanem que no defalleixi, que continuï lluitant com ho ha fet fins ara.

Els ho demanem a tots dos i també a tots els companys que contribueixen dia a dia amb el seu esforç. S’apropen dies difícils, tots sabem que d’aquí al mes de setembre hi haurà una autèntica ofensiva en tota regla, diplomàtica, periodística, terrorista, d’agit-prop i demonització d’Israel. Se’ns girarà molta feina. El nostre país és petit, però no podem permetre que aquells que criden més, que pretenen intimidar o imposar les seves mentides servint-se il·legítimament dels seus càrrecs o dels seus privilegis als mitjans públics de comunicació se surtin amb la seva impunement. Els qui escampen la mentida contra Israel, els qui silencien o falsifiquen la història de la presència jueva a Catalunya i els qui inciten l’antisemitisme i la violència són la mateixa cosa perquè persegueixen el mateix: la desfeta d’un estat democràtic al qual no li han reconegut mai el dret a existir ni a defensar-se, l’anihilació definitiva de l’esperança del poble jueu.

Com més siguem arribarem a més gent, trencarem més barreres, ajudarem a combatre millor els prejudicis i a informar aquells que no saben on més anar per escapar de la mentida.

Com ens recorda sempre en Moré, “llança’t a cavalcar la causa de la veritat”. Malgrat la incertesa de no saber a quanta gent arribem ni fins a quin punt és útil el nostre esforç, val la pena. Perquè la vida és plena de victòries desconegudes, perquè el nostre premi és la veritat.

Una societat totalitària

2011-06-03T02:14:00.004+02:00

Molts dels nostres lectors han pogut veure un vídeo que vam penjar a la portada fa tres dies i que encén la sang a qualsevol persona amb un mínim d'humanitat i de decència.

NOTA: YouTube ens han censurat aquest vídeo de denúncia -que altres pàgines mantenen sense problema-. No ens diuen per què ni ens donen cap dret a defensar-nos. Quedi doncs constància de la denúncia anònima i de la censura que hem hagut de patir. YouTube en canvi manté a la xarxa milers de vídeos nazis, negacionistes, antisemites, sermons homòfobs, panegírics misògins i execucions perpetrats en nom de l'islam.

Però el poden veure en aquest vídeo de DailyMotion.

En les imatges podem veure com un "mestre" maltracta els seus alumnes, criatures de sis o set anys, com els humilia i els terroritza impunement, en presència d'altres adults que callen o riuen davant un acte tan covard i repugnant. L'actitud del salvatge que protagonitza aquesta escena és de seguretat en sí mateix, d'orgull, de superioritat.

Aquests fets, contràriament al que indicàvem, no van succeir a l'Iran sinó a Egipte, tal com afirmem al vídeo pujat a Youtube després d'haver introduït les correccions necessàries. Efectivament, malgrat la seva procedència ("Secular Democracy & Human Rights For IRAN: Treatment of Children at school in Islamic countries"), hauríem d'haver advertit que el maltractador parla en àrab. L'escena és tan desvergonyida i brutal que hi ha qui s'ha demanat si no es tractava d'un muntatge. Per què no el passen les nostres televisions?Evidentment, si el seu origen hagués estat israelià les nostres televisions públiques l'haurien passat a tots els telenotícies i fins i tot com a cortineta entre anunci i anunci sense fer-se preguntes. Però això era impossible, pel fet i pel context. Ha passat a Egipte, un país que fins fa pocs mesos passava desapercebut pels periodistes-activistes de la veritat absoluta i que ara figura que és el paradigma de les essències democràtiques. Per això ni l'han mostrat ni el mostraran, no fos cas que algú que encara no hagi caigut en el detall comenci a fer-se preguntes. L'escena és rigorosament certa i va ser gravada d'amagat per una treballadora del Centre, escandalitzada per aquestes pràctiques. Després de córrer per Internet i davant l'escàndol que va aixecar, les autoritats egípcies han detingut aquest delinqüent, que al·lega que "els cops són el millor sistema per a disciplinar els nens".

Hem titllat de "mestre" a aquesta bèstia, així, en cursiva i entre cometes, perquè la seva funció -de la que ell i gran part de la seva societat n'estan convençuts- és precisament aquesta : ensenyar a unes criatures que els quedi molt clar en quina societat viuen; disciplinar arbitràriament, humiliar, crear un estat de terror permanent, de vulnerabilitat imposada i constant, encomanar ressentiment i obediència cega. Amb sort, quan siguin adults, podran fer el mateix als seus alumnes, als seus fills, a les seves dones, als seus súbdits, perquè qui assoleix un estatus de poder, per petit que sigui, té dret a imposar-se. Per això no escolta, perquè no es pot permetre cap diàleg, perquè deixar parlar a l'altre per a ell és un senyal de feblesa i el feble és un inferior. I per això ni tan sols mira què han escrit els nens a les seves llibretes: ja ho sap, ho sap tot i, encara que el que hagin escrit estigui bé, els diu que ho han de fer millor. Cal que aprenguin qui mana passi el que passi.

L'actitud covard dels adults que l'envolten demostra que reconeixen com a natural aquell comportament. Probablement l'han patit en moltes ocasions durant la seva vida o l'han exercit. No defensar aquestes criatures i, sobretot, riure les seves reaccions de terror o de tímida rebel·lió explica moltes coses. Egipte, més enllà de naturalesa del seu govern, és una societat totalitària. Creure que pot esdevenir una democràcia en pocs mesos pot ser una noble mostra de fe en la humanitat, però ben inútil. Ja sabem que aquest dement no representa el poble egipci, però ell i molts que com ell exerceixen, aplaudeixen, toleren o acaten un comportament tan vil, aniran a votar i decidiran amb la seva mentalitat malaltissa qui els ha de governar i quin model desitgen per a la seva societat. Malauradament, arreu hi ha casos de professors autoritaris i violents, però en una societat democràtica el seu comportament és censurat i castigat. Durant la dictadura franquista era freqüent el càstig humiliant davant els companys, el cop de regla a la mà, l'estirada d'orelles i la màxima "la letra con sangre entra" que, amb el temps, va anar minvant i va passar a ser mal vist socialment i acadèmicament. El que podem observar en aquest vídeo, però, depassa l'autoritarisme i el mastegot, és la llavor d'una violació en tota regla. Pública, humiliant, consentida, compartida, aplaudida. Es tracta d'una patologia social escampada per tot el món musulmà.

No passa desapercebut un especial acarnissament d'aquest sàdic amb les nenes, que reben més. Té tanta pràctica maltractant criatures que en un moment determinat podem observar com enganya una de les nenes que es nega a apropar-se-li simulant amb malícia que li lliura la llibreta i així que la criatura va per agafar-la l'estira del braç per poder pegar-la i humiliar-la. En dues ocasions l'energúmen les agafa pels cabells i en un primer impuls dirigeix els seus caps cap als seus genitals. S'ho pot permetre; és "el mestre" i és un home, i això -segons creu- li confereix un poder gairebé il·limitat de cuc alfa del femer. El mateix poder que els militars egipcis reclamen per obligar a les detingudes de tipus polític a sotmetre's a proves de virginitat al·legant que així protegeixen els soldats de qualsevol acusació de violació. Segons declaracions d'un general egipci a la CNN, calia demostrar que no eren verges amb anterioritat. Tots sabem què ve després d'aquesta humiliació i d'aquesta conclusió reaccionària : que les detingudes no verges són una colla de meretrius i que a partir d'aleshores poden ser abusades i violades amb tota tranquil·litat. Ens demanem una vegada més on són les feministes del nostre país i del món occidental. Només les sentim a l'hora de condemnar el que tothom condemna, com ara el maltractament o l'assassinat de dones per les seves parelles o exparelles; però es fan notar més denunciant autèntiques bajanades, desbarrant sobre si cedir el seient o obrir-li la porta a una dama és una mostra abominable de masclisme i callant sobre el burka que comença a veure's pels nostres carrers i sobre la discriminació de la dona en el món musulmà, que creix dia a dia i voreja l'animalització.

Una dona egípcia va gravar aquesta escena esborronadora que ens recorda el tracte dispensat a les comissaries d'una dictadura. Potser havia provat d'evitar-ho en alguna ocasió, parlant o denunciant-ho, potser ni ho va provar, convençuda que era inútil. Ella també votarà, també decidirà quina societat desitja per al seu país. I votaran molts compatriotes que de ben segur s'han esgarrifat veient aquestes imatges. I, passats els anys, votaran aquestes criatures i moltes més, que sabran que el mestre va ser detingut i apartat del seu càrrec perquè algú va gravar d'amagat aquell esclat de violència i el va fer públic. Però hauran de lluitar contra una mentalitat arrelada, contra una societat totalitària i contra una religió que imposa per llei l'abús i el terror i castiga qualsevol intent de llibertat.

Nosaltres podem denunciar-ho. No fer-ho és un crim.

El propòsit real de la 'Flotilla'

2011-05-31T09:49:00.000+02:00

Coincidint amb el primer aniversari de la 'Flotilla' que va intentar entrar a Gaza per nassos i saltar-se les ordres del govern israelià, el secretari general de l'ONU, Ban Ki-Moon, ha demanat als governs dels països mediterranis que dissuadeixin els seus ciutadans per tal que no s'embarquin a la nova Flotilla Invencible prevista per a finals de juny, organitzada novament pel grup turc de caràcter terrorista IHH, que té la pretensió d'arribar a Gaza amb 10 vaixells "amb metges, professors, artistes i periodistes, per portar "ajut humanitari" a la franja". Quin gran ajut! Segur que resoldran tots els problemes de Gaza. Si hi entren, podrien quedar-se una temporada, com Arrigoni.

Ban Ki-Moon insisteix que l'ajut a aquest territori controlat pel grup terrorista Hamas ha d'arribar pels passos legítims i els canals establerts i el Ministeri d'Exteriors espanyol ha desaconsellat aquesta empresa de propaganda. I saben què ha contestat Alejandro Fierro, portaveu de Rumbo a Gaza? Primer, que l'obligació del govern és protegir-los. Deu pretendre que unes quantes fragates de l'armada espanyola els vagin obrint pas perquè a ells els surt dels pebrots violentar la sobirania i la seguretat d'un estat -que no és Síria, és clar!-. I en segon lloc ha afirmat que encara que la frontera d'Egipte amb Gaza estigui oberta ells volen entrar directament per Gaza. "La franja continua sota bloqueig. L'apertura natural de Gaza ha de ser cap a la resta de Palestina. La pàtria dels palestins és la Palestina històrica, no només Cisjordània", donant a entendre que tot Israel és territori palestí. I aquest és el quid de la qüestió, que una colla d'impresentables que es fan passar per activistes de bona voluntat s'han fixat la missió d'acabar amb l'estat d'Israel. No li reconeixen el dret a existir i, molt menys, a defensar-se. Tant se'ls en dóna que sigui un estat sobirà i democràtic reconegut per les Nacions Unides. Van a ajudar a un grup terrorista que bombardeja constantment Israel, se'ls enfot que al país del costat un tirà estigui massacrant la seva pròpia població. No, l'objectiu és acabar amb Israel, encara que sigui inventant-se una cosa tan falsa com una "Palestina històrica".

"Qui no ha robat alguna vegada?"

2011-05-28T20:16:00.002+02:00

No sabem qui va ser la llumenera periodística que els va posar "Indignats" per anomenar-los d'alguna manera sense pensar gaire i que tothom més o menys ho entengués. Aquell moviment que va començar fa quinze dies ha anat degenerant fins el ridícul més vergonyós. Tenia raó de ser, va sorprendre i era oportú perquè esclatava just abans d'unes noves eleccions viciades per la rutina i la mediocritat de la nostra classe política, per la corrupció, el menyspreu a la ciutadania, una crisi desesperant i la impunitat més descarada dels responsables de tant desgavell. Vam poder veure cartells amb alguna frase brillant i ens va impressionar escoltar milers de joves cridant eslògans que contenien veritat i força. Però allò va acabar l'endemà mateix de les eleccions. Pot repetir-se, pot ser molt més seriós, però el que ha quedat és una caricatura sense gràcia, una rebequeria de nens que volen que la resta continuem subvencionant-los la universitat mentre repeteixen curs i que han pres els espais públics transformant-los en una mena de plató del seu 'Sálvame de luxe' pijo-progre. Això és la revolució?

¿Què tenen d'"Indignats" la majoria de la fauna okupa de les places de mitja Catalunya? Estem veient com a molts pobles el millor de cada casa, generalment quatre gats, es deixen caure en un carrer o una plaça i no fan absolutament res, a part de tocar el timbal i els nassos de veïns i botiguers. I l'acampada de la Plaça Catalunya de Barcelona ha degenerat en una barreja de dropos, perroflautes i cumbaiàs reunits en assemblea permanent per decidir tota mena de lleis virtuals. Això és democràcia real?

Aquesta setmana hem vist autèntics prodigis, com ara que tota l'oposició votés al Parlament que es construeixin hospitals que fa anys que figura que els haurien d'haver inaugurat ells quan no hi ha diners ni per autòpsies. Hem vist el Síndic de Greuges i Amnistia Internacional amenaçant d'acusar el govern de brutalitat policial per quatre cops de porra dels Antiavalots quan els acampats no es van voler moure, tal com se'ls demanava, per deixar que la brigada de la neteja tregués la quantitat de porqueria acumulada a la plaça. Resulta que els acampats han decidit que poden prendre un espai públic, plantar hortets orgànics on hi havia gespa i flors, tenir bombones de butà i barraques i les autoritats no poden exigir que deixin netejar i si ho fan imposant-se per mitjà de la policia això és una dictadura terrible! Afegim la gesta èpica dels estudiants de Pedralbes tallant la circulació de la Diagonal durant dues hores fins que van tenir enllestides quatre pancartes després de discutir en assemblea els eslògans mentre mitja ciutat esperava que parissin alguna idea d'una vegada i baixessin a plaça Catalunya a salvar els seus camarades víctimes d'una repressió que ja voldrien els siris per a ells. Això és una vergonya! ¿Com es pot banalitzar la repressió d'aquesta manera, per quatre barbamecs plorant perquè se'ls havia caigut alguna rasta o perquè se'ls emportaven el càmping gas i no podien escalfar-se el te verd de l'Himàlaia mentre redactaven una nova constitució universal? En quin món viuen?

¿Com pot ser que hi hagi gent amb més de vint anys que declari públicament "que els parlaments ja no són necessaris perquè amb el faceboock i el twitter ja en tenen prou"? Què faran si aquesta nit hi ha aldarulls a Canaletes, no voldran que la policia garanteixi la seva seguretat? Bé, potser no, potser es veuran amb cor de convèncer els salvatges que a cada celebració del Barça es dedica a trencar tot el que es troba pel davant. Perquè els acampats són pacifistes, un dels seus espais es diu Palestina i saben resoldre els conflictes amb una traça que ni els adults ni les autoritats no poden ni imaginar. Vegi's si no el meravellós exemple que va explicar Pilar Rahola sobre aquests fenòmens... Fa uns dies, un delinqüent, aprofitant-se del desordre dels acampats, va robar la seva "caixa de resistència". Una parella de la policia municipal se'n va adonar i el van detenir -fet tan excepcional que tota la població de Barcelona hauria de llençar-se al carrer per fer-los "la ola". El cas és que un cop retingut el xorisso, la canalla es revolta contra les forces repressives i els comminen a alliberar-lo a la veu de "i qui no ha robat alguna vegada?" L'estupor ens depassa! A què es refereixen, ¿al dia que van mangar dos sugus al Bazar de la senyora Angeleta?, a aquella nit que van agafar un euro de la guantera del cotxe dels papes per comprar un Danonino o parlen de robar de debò? Perquè si ens han de legislar a cop de twitter sense que els haguem votat, si són tan mediocres com la majoria dels nostres representants i a més roben, preferim quedar-nos amb el que tenim. Que pleguin, que vagin a casa dels papes a donar-se una dutxa calenta i que es posin a estudiar d'una punyetera vegada.

Tal com està el pati, la revolució pot esperar.

RAFAH: LA PRIMERA FRONTERA DEL 67 EN CAURE -viatjar a Egipte serà una temeritat-

2011-05-26T09:51:00.010+02:00

Les actuals autoritats egípcies han decidit obrir permanentment la frontera amb Gaza el proper cap de setmana. La situació de feblesa i provisionalitat dels governants egipcis els ha decidit a fer aquesta concessió per frenar les manifestacions de protesta que novament envaeixen els carrers i les places d'Egipte. Els descontents acusen les autoritats de no haver aconseguit prou canvis polítics i econòmics que alleugin l'atur, la corrupció i la pobresa del país. Donat que ni els actuals governants -ni previsiblement els propers- no són capaços de posar ordre i d'instaurar un sistema polític i econòmic coherent i just, amb l'excusa que a les manifestacions cada vegada es veuen més banderes palestines, han decidit fer aquesta gran concessió al poble sense tenir en compte les gravíssimes conseqüències que pot provocar.

L'anunci de l'apertura de la frontera entre Egipte i Gaza ha causat preocupació a Israel i és vista com una de les lectures previsibles que es faria al món àrab del discurs de Barack Obama i de la seva referència a les fronteres anteriors al 67. Amb aquesta decisió, a més, el govern egipci incompliria compromisos contrets amb Israel en el marc d'acords superiors subscrits des de l'època de Sadat que incloïen el retorn del Sinai a Egipte, i donaria facilitats i carta de naturalesa a Hamas, que és considerat com a grup terrorista per Israel, la Unió Europea i EEUU.

Les conseqüències a curt i mig termini poden esdevenir molt greus. A les autoritats egípcies els resultarà gairebé impossible aturar el contraban d'armes i la massiva afluència de palestins a l'interior d'Egipte, especialment de grups jihadistes disposats a desestabilitzar encara més la zona amb atemptats contra Israel i amb accions de sabotatge a les instal·lacions de gas i al turisme.

Una altra de les conseqüències podria ser l'entrada a Gaza de la propera Flotilla per aigües egípcies. En aquest cas, Israel podria cedir generosament a Egipte la provisió de tot el material que sufraga i lliura cada dia a través dels passos fronterers israelians i confiar a la proverbial solidaritat àrab el benestar de Gaza. Així, de facto, cauria la primera frontera i tornaria a trobar-se en la situació de 1967 suggerida per Obama; és a dir, Gaza estaria sota sobirania egípcia sense que ni les organitzacions palestines ni cap país àrab protestessin.

Si volen conèixer a fons les condicions idíl·liques de la població de Gaza abans del 67 els recomanem que no es perdin per res del món aquest descomunal ARTICLE que podran llegir a 'Off the record'.

ES DEIA QAMAR. L'HAN ASSASSINAT

2011-05-24T15:50:00.002+02:00

Qamar era un jove pakistanès que des de feia prop de set anys atenia el públic d'un petit establiment de queviures del carrer Caballero de Barcelona, al barri de les Corts a tocar amb Sants. Era atent, simpàtic i estimat pels seus clients i pels seus veïns. Moltes nits a la seva botiga hi anava una colla de joves, nois i noies, a fer petar la xerrada. Es feia amb tothom, la seva xicota era catalana, parlava força bé el català i era un barcelonista de pro. Va instal·lar un televisor a l'establiment per no perdre's cap partit del Barça i perquè els clients poguessin comentar la jugada mentre compraven.

Era molt més que l'amo del Paki del barri, fins i tot fa anys va passar a ser un modest heroi local per haver impedit que un malparit agredís un veí a qui estava atracat pel carrer. En Qamar va sortir de la seva botiga, va clavar dues nates ben donades a l'atracador i aquí es va acabar la broma. Fa uns mesos un equip de TV3 es va desplaçar fins el barri per entrevistar-lo amb motiu d'un reportatge sobre la integració dels immigrants.

Ahir al migdia el van assassinar. Un home va entrar al seu establiment, va engegar-li sis trets -al cap, al cor i a la cara- i va fugir a pas lleuger davant la mirada estupefacta de mig barri, a plena llum del dia. Passats uns cent metres l'assassí va llençar l'arma a una paperera i va desaparèixer mostrant una sang freda pròpia d'un professional del crim. El més probable és que ni les imatges borroses de l'assassí captades per les càmeres d'alguns establiments de la zona ni les empremtes digitals de la pistola serveixin per identificar algú que no deu tenir antecedents a Espanya i que potser ja és a milers de quilòmetres.

Aquesta mena d'execucions no s'han donat mai entre el col·lectiu de pakistanesos del nostre país, ni per deutes ni per honor ni per res.Tot sembla indicar que no es tracta d'un afer personal sinó d'un avís adreçat a més gent. Per què?

Un home que començava a treballar a primera hora del matí i abaixava la persiana a l'una de la matinada no tenia gaire temps per dur una doble vida. Si s'hagués sentit en perill no s'hauria deixat entrevistar per TV3. Cada dia anava a la botiga i només se li coneixia una absència de dos mesos quan fa uns tres anys va anar a cuidar la seva mare al Pakistan perquè estava malalta del cor i les seves germanes no donaven l'abast per atendre-la. Va deixar al front de la botiga un germà, ben diferent a ell, tan limitat que ni tan sols sabia que la seva mare estava delicada del cor.

Per què han assassinar en Qamar? Qui està al darrere d'aquest encàrrec? A qui va adreçat l'avís que es desprèn d'haver-lo executat a plena llum del dia? Es va negar a fer alguna cosa?, va explicar res que havia de callar?

Tot i que probablement serà difícil esbrinar la veritat, aquest crim no pot restar impune i no seria gens tranquil·litzador que es despatxés rutinàriament com un cas de comptes pendents per raons econòmiques o d'honor. Els seus veïns, la seva família i tots els catalans necessitem saber-ho. En Qamar mereix que es faci justícia.

SÍ, PERÒ TENEN RAÓ

2011-05-21T09:31:00.003+02:00

Igual no passa d'aquí, però les revolucions comencen així. Fins i tot, de vegades, així comencen alguns fenòmens més seriosos i concrets : els canvis necessaris. És cert que aquests dies pertot hi campen frikis, dropos, antisistema i alguns que s'han empatxat amb el pamflet de l 'Indigneu-vos, però molts ja venien cremats de fa temps perquè els carrers estan plens de gent que ha estudiat i ha acabat amb esforç una o més carreres; plens de gent més preparada que molts dels qui ara ens governen, gent que sap parlar anglès i amb més sentit comú i més decència que no ens faria passar tanta vergonya si ens representés pel món. Tant parlar de la crisi bancària i de la bombolla immobiliària i ¿a ningú no se li va acudir que algun dia petaria l'estafa universitària? Després de menystenir l'aprenentatge d'oficis i de rebentar els salaris servint-se d'una immigració desbocada per comptes de contractar dones, joves i aturats de llarga durada, ara es pretén que la legió d'universitaris sense perspectives marxi o calli fins que els arribi una jubilació a la que no tindrà dret. Això, quan no se'ls insulta directament dient-los que menys queixar-se i més treballar en un país amb cinc milions d'aturats, sense comptar els autònoms i els petits empresaris arruïnats per l'administració i els bancs. "Jo, a la seva edat ja feia anys que m'havia independitzat" diuen els qui amaguen que es van independitzar amb els diners de la seva família o els qui callen de mala fe que saben perfectament que si fos ara no tindrien més remei que viure amb els seus pares o passar la vergonya d'haver de dependre de les seves famílies per subsistir. Què fàcil es dir que quan un aturat s'ho proposa troba feina quan hi ha tants pares de família que s'han fet tips de treballar i s'han vist de cop i volta al carrer i no hi ha manera de trobar res més que alguna feineta mal pagada de tant en tant.

El que està passant aquests dies no té res a veure amb el Maig del 68 francès. Allò va començar quan una colla d'estudiants de casa bona es va rebotar perquè les autoritats universitàries no permetien que els nois i les noies es banyessin junts a la piscina del Campus. No ho sabien? Sí, va començar així, per una bajanada, i es va anar complicant amb l'ajut de la malaptesa de la superioritat. Però la immensa majoria d'aquells estudiants tenia un futur molt més prometedor i una classe política que malgrat ranciejar tenia una idea presentable de la democràcia i sabia, perquè havia patit les misèries d'una guerra, que amb el futur de la gent no s'hi juga. La nostra joventut va a la deriva, veu el naufragi dels seus pares i la dolorosa situació dels seus avis i observa perplexa com la classe política que ens governa en el decurs dels anys ha apagat la torxa esperançadora de la Transició amb els orins de la seva mediocritat inabastable. Goya va néixer massa aviat! Encara ara tindria material per molta pintura negra i el seu Gos empantanat entre el fang de la realitat i l'angoixa del misteri ara seria legió.

Fa lustres que els nostres polítics fan cara de nen penedit que jura que mai més no tornarà a matar el gat de la padrina després del recompte de la creixent abstenció de cadascun dels processos electorals. Figura que es conjuren per il·lusionar la ciutadania, canten algun miserere de pa sucat amb oli amb la boca petita i ens juren amor etern, penediment i propòsit d'esmena. Una petita humiliació ritual, un engany rutinari sense més importància. Mai no passa res! La propera vegada que toqui decidir la màquina de la impostura partirà de zero confrontant-se amb un maniquí que encara vota de pura esma. Sí, sí, teniu raó. Farem primàries, podreu votar llistes obertes, sabreu com collons es diu el vostre representant i, fins i tot, us direm qui és i quins mèrits té per representar-vos. I així van passant els anys, les eleccions i la befa còsmica que desemboca en nous Representants mediocres, mediatitzats, submisos, ineptes, corruptes, incapaços, que decideixen el que no saben, que legislen despropòsits incansablement. I així estem.

Legislen. I un entramat de jutges, magistrats, mediadors, juntes i funcionaris que ningú no ha elegit democràticament i que encara ara són l'excrecència més influent i descarada de la dictadura franquista dicten sentències aberrants sobre lleis perillosament ambigües servint-se d'una discrecionalitat suïcida. I així tenim els alts Tribunals dividits meitat per meitat, sovint exercint el seu magisteri fora de termini i votant en pràctic empat tècnic una cosa i la seva contrària. Diuen els senyors jutges que les lleis no estan ben redactades, i en això tenen raó. Però també és cert que ells mateixos contribueixen amb entusiasme a nodrir l'espiral de despropòsits que ens ha dut a aquest cul sac. L'arbitri de la Junta Electoral Central ratificat pel Tribunal Suprem i pel Constitucional prohibint les concentracions pacífiques i al·legant que contravenen una Llei Electoral decimonònica i insignificant és el paradigma del fracàs i de la impostura de la democràcia espanyola. Concloure que la població pot variar el sentit del seu vot amb motiu d'una concentració pacífica de protesta és un insult a la intel·ligència i a la independència dels votants. Forçar una figura tan obsoleta i absurda com "la jornada de reflexió" per damunt del dret a la llibertat d'expressió en plena era d'Internet, Facebook i Twiter voreja la imbecil·litat. ¿Per què no prohibeixen que les actuacions judicials es redactin en els ordinadors dels jutjats per imposar l'escriptura amb ploma d'au sobre rotlles de pergamí? Si les autoritats polítiques haguessin obeït escrupolosament l'ordre d'impedir les concentracions i haguessin aplicat la interpretació que els Alts Tribunals fan de la Constitució espanyola equiparant-la a una mena de Codi d'Hammurabi la policia i l'exèrcit haurien d'haver intervingut a les braves, a la manera de Líbia o de Síria. ¿Això és "el imperio de la ley"? ¿L'acompliment de la Constitució duu a ofegar drets democràtics fonamentals reconeguts universalment? ¿Una cosa tan ridícula i paternalista com una "jornada de reflexió" hauria pogut justificar una massacre?

Potser que reflexionin ells!! Que reflexioni la classe política i l'estament judicial. Que reflexioni la banca, que aprofitant-se dels seus tractes preferents amb els partits ha legislat de facto i s'ha saltat impunement tots els controls. Que reflexioni la premsa que es fa dir lliure i independent però que, majoritàriament, ha encobert tota mena de vileses per no perdre subvencions, publicitat institucional i concessions televisives. Que reflexionin els gurus progres de les televisions institucionals que fa anys que sembren les seves perles antisistema mentre mantenen els seus privilegis econòmics i propagandístics a costa dels impostos dels ciutadans. Que reflexionin els dos grans sindicats, afavorits amb una legislació que voreja el feixisme i que els atorga el privilegi de decidir sobre absolutament tots els programes de formació, els convenis, les negociacions, els conflictes i les subvencions pròpies i europees, que callen quan els ho ordenen i que criden només quan saben que així rebran una nova recompensa per comprar el seu proper silenci. Que reflexionin les patronals que han estat dirigides per empresaris subvencionats i feudataris i que han abandonat la immensa majoria d'emprenedors: els autònoms, els petits empresaris. Que reflexionin tots aquells que en les darreries del franquisme van lluitar i van denunciar i que han anat caient un a un a canvi de la subvenció i de la canongia : les associacions de veïns, els col·legis professionals, els artistes, els intel·lectuals, els docents universitaris, la classe mèdica, l'església de base, les primeres organitzacions no governamentals, les associacions de professionals, les associacions de mestres...

L'angoixa és una de les patologies més desesperants i més destructives que pot patir l'ésser humà. Quan no hi ha un projecte comú, quan tot és desconcert i ressentiment, què resta? La ira, l'estrés, la desconfiança, potser el conformisme, fins i tot la rendició més trista i terminal. L'endemà d'aquestes eleccions o, a més estirar, d'aquí unes setmanes, sabrem l'import de la factura. La veritat no es pot ocultar permanentment. Ho sabrem, se sabrà tot, i serà demolidor. Ens direm que ni el capitalisme ni l'estat de dret ni la democràcia no són això. És cert, no són això. Per garantir-los cal un estat, gent honesta, voluntat de servei, convicció democràtica.

"¡Decidnos la verdad!" cridaven a la Puerta del Sol milers de joves just quan començava la jornada de reflexió. Quan la sàpiguen, qui sortirà al carrer seran els seus pares.

Shofar

VENUTS A L'ISLAMOFEIXISME

2011-05-17T11:13:00.000+02:00

Matar el Barça venent-lo a una dictadura islàmica. El logo d'Unicef l'han posat avall i a la part del darrere, per tapar el cul dels jugadors.

Els mateixos que als anys 40 van vendre Catalunya al feixisme ara volen vendre-la als nous enemics de la llibertat i la democràcia. El Barça només és un pas.

La Qatar Foundation està dirigida per un imam que diu que Hitler va ser una benedicció d'Al·lah i que a les dones els agrada que les peguin.

Sandro, vas dir que faries un referèndum entre els socis, ¿quins socis? ¿els de la teva màfia?

UN HURRA PER 'BLOGGER'!

2011-05-14T04:50:00.001+02:00

Quan es fa públic que a Síria torturen els manifestants detinguts per saber els seus paswords de les xarxes socials resulta que Blogger pateix una avaria provocada per la negligència dels seus equips de manteniment que deixen durant prop de dos dies milions de blogaires de tot el món amb el cul enlaire, exhibint els seus noms reals per comptes dels seus nicks i fent públics els seus correus electrònics.

Segons la informació proporcionada per Google -propietària de Blogger- al servei s'han detectat "inconvenients inusuals molt diversos". Potser els propers dies milers de persones de països poc amics de la llibertat patiran inconvenients inusuals molt diversos. Potser hi haurà gent que haurà de patir presó, potser molts seran torturats i alguns moriran. Però tranquils, només ha estat un error informàtic! Algú s'ha fet ric amb aquesta distracció?

S'ha fet pal·lès que les xarxes socials són un motor de denúncia i una eina contra la tirania. És inadmissible que la negligència o la corrupció suposin un regal tan impagable per als estat i les organitzacions totalitàries. Els grans portals d'Internet es comprometen a garantir la confidencialitat i la privacitat dels seus usuaris, però els seus buits i les seves violacions fins ara no han estat denunciades penalment. Els organismes internacionals que diuen defensar els Drets Humans fins ara no han denunciat les gravíssimes conseqüències que comporten aquests fets cada vegada més freqüents i més universals.

Potser als Serveis Informatius de TV3 ara saben més coses sobre nosaltres. O potser no. Sigui com sigui, continuarem denunciant la judeofòbia dels nostres mitjans oficials de comunicació. Tenim alternatives, sempre podem acabar guanyant-nos la vida fent macramé o venent refrescs a les platges. Però d'altres no tenen tanta sort. Ara, ara mateix, mentre llegeixes aquest post, a Síria potser estan torturant una noia que podria ser la teva germana o la teva filla o, potser, en algun indret de l'Iran una bala travessa el cap d'un pobre home que fa temps va obrir un blog per denunciar que la seva societat és insuportable i que somnia amb una democràcia com la nostra.

Pensem en ells, resem per ells, exigim responsabilitats per ells, si realment entenem el privilegi i el pes que suposa viure en una Democràcia.

SOBRE L’ELEGÀNCIA

2011-05-02T08:39:00.001+02:00

A la nostra anterior entrada, dedicada a l’assassinat de Vittorio Arrigoni, una de les persones citades, Alberto Arce, va respondre amb un comentari acusant-nos de ser molt poc elegants. Per què?, ¿perquè analitzàvem la personalitat d’un activista propalestí i, sobretot, anti-israelià que no veia o no volia veure o no s’atrevia a denunciar la sòrdida realitat que l’envoltava? ¿Perquè denunciàvem les contradiccions del Vittorio i de tants activistes moguts sovint per apriorismes i prejudicis fruit de la manipulació, la desinformació, una èpica tronada o una judeofòbia disfressada de bones intencions? Afirmàvem que amb motiu del segrest d’en Vittorio, l’Alberto narrava en el seu blog que ell va haver de marxar de Gaza l’any 2009 per l’amenaça de grups hostils als occidentals i censuràvem que ho fes saber ara i no a l’any 2009. L’Alberto Arce ens informa que ja ho va denunciar aleshores i ens remet a un enllaç.

Bé, naturalment l’hem llegit i només li podem respondre que no es tracta del seu blog personal o d’un article en un diari sinó d’un web minoritari i que, a més, bàsicament explica que uns goril·les el van retenir sense identificar-se i sense oferir-li cap garantia, el van maltractar, van requisar i revisar el seu material i el van amenaçar. Però ni aleshores ni ara no explica què hi passa a Gaza, qui governa, com s’imposa la llei del més fort, quin model de societat basada en l’odi i en el fanatisme hi ha arrelat o quin grau d’aversió a la democràcia, a la llibertat, a la igualtat o a la discrepància impera. No, tot això no ho ha explicat des del 2009 fins ara en els seus articles en diaris de gran tirada, en el seu blog ni en els seus reportatges audiovisuals. Ni tampoc ho va fer en Vittorio Arrigoni.

En Vittorio ja no hi és a temps. Ho farà l’Alberto? Probablement és cert que no som elegants, però això no és cap argument i posats a triar preferim ser poc elegants per compensar l’allau de silencis i mentides dels nostres mitjans de comunicació, la gran fàbrica d’activistes sonàmbuls que tindran més sort que en Vittorio i que, potser, algun dia entendran què ens hi estem jugant tots plegats.

La nostra premsa i les nostres televisions devien considerar “poc elegant” denunciar les tiranies d’Egipte, de Tunísia, de Líbia, de Iemen. I callen encara sobre Aràbia i els Emirats. Encara ara xiulen dissimulant les massacres de Síria, el gran referent laic i socialista dels nostres periodistes progres. De la brutalitat del règim iranià ni en parlen i, per descomptat, ni se’ls acut analitzar el perill que suposa que l’Iran disposi d’armament atòmic. Encara que l’objectiu sigui destruir Israel, admetre-ho és de mal gust… I també és d’un gust més que dubtós explicar què està passant al Líban o a Gaza o narrar les meravelles de la societats afganesa i pakistanesa.

Se suposa que tots els silencis són fruit de la distracció, que no hi ha cap interès i que ningú cobra dels uns mentre acusa els altres de dominar el món amb lobbys i complots. ¿Podem confiar que els nostres objectius periodistes orgànics de TV3 ens explicaran ben aviat els avantatges de malvendre el Barça al tirà de Qatar o de regalar les nostres Caixes als emirats? ¿Algú explicarà que es tracta d’una operació d’estat? De l’estat espanyol, naturalment, abonat a “la tradicional amistad con los paises árabes” que tant li agradava a Franco i que sempre ha cultivat el seu hereu, el periclitat rei d’Espanya que, a més, afirma ser “rei de Jerusalem”. No, no, parlar d’aquestes coses és de mal gust!

És curiós que s’apel·li a qüestions d’estètica o d’elegància quan surten aquests temes. A propòsit d’això ens ve a la memòria un cas de cinisme descomunal protagonitzat pel criminal de guerra Erich Priebke quan va ser descobert per un equip de la cadena americana ABC l'abril de 1994 a Bariloche. En sentir-se acorralat Priebke va acusar el periodista que l'entrevistava de "no ser un bon home" i de "no ser un cavaller". Com és difícil de creure, els facilitem aquest vídeo per tal que ho comprovin.

Erich Priebke va ser l'autor executiu de l'assassinat de 335 civils a Roma, a la massacre de les Foses Ardeatines. Va fugir d'Europa ajudat per la xarxa Odessa i va viure tranquil·lament a la ciutat argentina de Bariloche fins l'any 1994. Jutjat finalment a Itàlia, va ser declarat no culpable en primera instància perquè "complia ordres". L'escàndol majúscul d'aquesta sentència va donar lloc a una revisió del cas i Priebke va ser condemnat a presó perpètua. Però a causa de la seva edat se li va permetre que complís la pena en el seu domicili.

Actualment Priebke, amb 98 anys, surt sovint de casa seva per anar a comprar o per assistir a missa, com podran comprovar aquí.

Sí, som poc elegants, com la veritat.