AMÉN!

@SilviabelB

        
 I anem!

@eihek

   Gran, Eduardo Reyes!

                     Pere Virgili

Ferreres

     

@CamplaIngrid Reus

 

                         Abans de votar    @CeliaAtset

                        Votant!           @CeliaAtset

Què més podem aportar des d'aquesta humil pàgina d'hasbarà en català, més enllà de l'esperança, l'alegria i aquell punt de tristesa que en els dies feliços ens porta el record dels que van donar-ho tot per la llibertat?



Bé, sí, potser podem recordar aquelles paraules de Theodor Herzl al primer Congrés Sionista celebrat el 1897 a Basilea :

"Si ho voleu, no serà un somni"

Ho tenim a tocar. Junts ho farem possible

La llibertat no la regalen, cal guanyar-la. I no hi ha desfeta definitiva ni prohibició prou irrevocable si un poble lluita unit per una causa tan justa com la seva emancipació.

D'altres, que van patir com cap altre poble i per damunt del que podia concebre's, van ensenyar-nos com entrar a Port. 




Ho tenim a tocar!

Tots a Barcelona #11s2014

TV3 justifica el terrorisme contra Israel

 

No és la primera vegada que ho diem: un govern que no és capaç de posar ordre en els serveis informatius d’una televisió pública segrestats per un grupuscle antisistema difícilment podrà conduir amb fermesa el país cap a la independència, perquè no pot garantir ni tan sols el dret a una informació veraç; és a dir, un dret democràtic fonamental. I ara diem una cosa nova :  Israel va acollir amb gran interès i deferència el president Mas en el seu viatge a Israel. I no va ser senzill, donades les pressions de la diplomàcia espanyola; però la creixent preocupació davant la manipulació indecent que es fa des de TV3 del conflicte israelo-palestí pot acabar ben aviat amb una queixa pública d’un Estat que veu amb respecte i simpatia el procés endegat a Catalunya. Seria molt greu.

Mai no hem demanat, perquè ningú no té dret a fer-ho, que aquest conflicte, complex i sagnant, sigui tractat amb un biaix pro-israelià. Simplement exigim una vegada més que sigui cobert per professionals, no per activistes, amb respecte cap ambdues parts, amb dades i testimonis contrastats i amb imparcialitat. És un dret de tots els catalans que no caldria recordar. Perquè quan la nostra televisió pública emet una crònica manipulada de Joan Roura o d’Albert Elfa no només ens furta aquest dret sinó que defineix el nostre país. Perquè no són Roura o Elfa qui parlen, són TV3, el nostre govern i la nostra societat. És per això que és doblement insostenible i injust. I inexplicable, pel que sembla.

El vídeo que mostrem hauria de ser més que suficient per cessar d’immediat Joan Roura i procedir a remoure de dalt a baix els Serveis Informatius i, especialment, el departament d’Orient Mitjà, un mandarinat que dirigeix Roura des de fa massa anys a cops de consigna antijueva.

No es poden dir més mentides en un minut i mig, com pot comprovar qualsevol que vegi el vídeo i tingui un mínim de sentit comú. Analitzarem el seu contingut, per si a algú se li escapa algun dels despropòsits que conté.

1.- La primera frase ja seria prou greu professionalment com per cessar algú que afirmi ser periodista o analista : “és difícil dir com comencen exactament, però tothom sap com acaben les anomenades ‘guerres de Gaza’ ”. L’obligació d’aquest senyor hauria de ser explicar com ha començat aquesta, que està molt clar, i no referir-se al cas com si parlés de les Guerres Púniques. Aquesta va començar després d’una escalada de prop d’un mes de llençaments de coets i missils des de la Franja de Gaza contra ciutats d’Israel; és a dir, contra la població civil israeliana de forma indiscriminada. Enmig, el segrest i assassinat de tres joves israelians que la nostra televisió pública no s’ha cansat d’anomenar colons per culpabilitzar les víctimes i justificar el crim.

2.- “Sense solució política, amb una matança de palestins i fins a la propera”. Amb aquesta frase Roura dóna per fet que Israel es dedica a fer matances de palestins i deixa en un segon pla a Hamas, com si aquesta organització es dediqués a promoure la pau o no tingués res a veure amb la situació que pateix Gaza. Roura sap que hi hauria solució política si Hamas no fos un grup terrorista i negociés, i oculta el caràcter obertament fanàtic i antisemita de la seva Carta fundacional, que cita com a cosa provada Els Protocols dels Savis de Sion i insta expulsar els jueus al mar.   

3.- Afirma Roura que "tots els morts són palestins". Això també constitueix un clàssic en l’imaginari de l’agitprop anti-israeliana: si els palestins t’ataquen amb coets artesanals tu has de respondre amb el mateix perquè no tens dret a guanyar una guerra que si perdessis suposaria la teva desaparició i no tens dret a protegir la teva població amb tots els mitjans de què disposes. La última moda consisteix en retreure que els israelians han bastit un sistema de míssils per neutralitzar els projectils disparats des de Gaza i que disposen de  refugis antiaeris, cosa que Hamas no té cap intenció de fer en el seu territori perquè la seva arma més potent és l’exhibició de cadàvers, seus o d’altres conflictes com el sirià, com s’ha pogut demostrar en moltes ocasions, deixant palès que si una imatge d'un nen sirià massacrat no va encendre cap protesta irada, quan es manipula i s'indica que el mateix nen és de Gaza una onada d'indignació es dirigeix contra Israel. Humanitat?, compassió? No: antisemitisme. Roura no informa que mentre la dirigència de Hamas s’amaga dins dels hospitals de la Franja, pressiona la seva població perquè durant els bombardejos pugi als terrats de casa seva. El més curiós és que, per contra, Hamas no se n’amaga. Però aquí està en Roura per polir els fets.

(Hamas demana a la població de Gaza que es quedi als terrats)

4.- Segons Roura, “el govern israelià s’excusa dient que havia avisat”. Ho diu com de passada i restant-li crèdit, quan està demostrat i reconegut que és l’únic exèrcit del món que avisa la població civil d’on es realitzarà un bombardeig. Ho fa amb octavetes, trucant a telèfons fixes, deixant missatges als mòbils i sovint amb una petita explosió prèvia d’avís.

  

5.- “Són els patrons de càstig col·lectiu actual que tenen respostes no menys conegudes”. Aquesta acusació és gravíssima perquè el càstig col·lectiu es considera crim de guerra. Roure menteix a consciència acusant Israel d’acarnissament contra la població civil i ocultant què vol dir amb “respostes no menys conegudes”, sobretot perquè no es tracta de respostes sinó de l’inici de l’escalada per part dels dirigents de Gaza, bombardejant indiscriminadament la població civil d’Israel. I és que per a Hamas tot Israel és objectiu militar i la seva població enemic a batre.

6.- Seguidament en la crònica s’insereix un tall amb les declaracions d’un portaveu de Hamas. Al marge que es tracta del representant d’un grup considerat com a terrorista pels governs democràtics de la UE, inclòs el seu, i que Hamas està atacant un país amb el que mantenia una treva, el que afirma aquest individu no es contrasta amb declaracions d’una contrapart, com obliga la pràctica periodística més elemental, i s’inicia amb una frase on demonitza Israel amb un tòpic antisemita: “l’afició a la massacre que té l’enemic”. Seguidament el portaveu de Hamas parla d’ “ocupant sionista”, quan és sabut que a Gaza no hi ha israelians des del Pla de Desconnexió dut a terme l’agost de 2005 pel govern presidit per Ariel Sharon.

Però Joan Roura ni desmenteix ni matisa aquestes fal·làcies, ja li està bé que algú declari el que ell no gosa dir. És més, en el seu darrer butlletí de propaganda ens ha meravellat amb una nova i creativa teoria que probablement veurem repetida ben aviat a TV3 i pels seus corifeus. Es tracta de “l’ocupació des de fora”.

7.- “Però els que més car ho paguen són els prop de dos milions de palestins que viuen presoners del bloqueig israelià i egipci”. Aquí Roura, una vegada més, menteix. A part que no entenem com la població de Gaza ha augmentat en mig milió per art de màgia, fins i tot aquests dies han entrat des d’Israel milers de tones de menjar, combustible i subministraments mèdics. Quan la treva es respecta, o fins i tot quan hi ha llançaments esporàdics de coets des de Gaza, Israel permet l’entrada i la sortida controlada per la frontera, especialment en cas d’urgències mèdiques. I hi té tot el dret, com qualsevol país del món que vol protegir la seva sobirania i la seva seguretat.

El que no poden pretendre ni Roura ni Hamas és que Israel obri alegrement el pas a grups terroristes que tenen per objecte cometre atemptats contra la població civil israeliana i el segrest de soldats, com ja ha succeït massa vegades. En tot cas els palestins de Gaza viuen presoners d’un règim de terror disposat a devastar la seva terra i sacrificar la seva població; un règim enquistat que ajorna des de fa anys les eleccions i que va foragitar l’oposició amb una brutalitat que Roura no ens ha mostrat mai :

8.- L’última frase de la crònica és, directament, una justificació del terrorisme contra Israel : “Els coets que surten de Gaza són la manera violenta que tenen de fer-se visibles”. I ja està! Vols fer-te visible?, tira coets indiscriminadament contra la població d’Israel. Encara que els coets en realitat siguin míssils d’un abast de més de cent kilòmetres.

Aquesta frase, aplicada a qualsevol grup terrorista que atempti a Europa, suposaria el cessament immediat, el processament de Joan Roura i un escàndol majúscul. Poden parar-se a repetir-la mentalment canviant la víctima? S’ho imaginen aplicat als trens de l’11M, al Metro de Londres o a l’Hipercor? És que potser els terroristes que els van perpetrar no podien al·legar que volien ser visibles?

Ara bé, si el terror va adreçat a la població d’Israel no passa res perquè es dóna la particularitat que Israel és l’únic estat jueu del món i la nostra televisió pública es pot permetre el vergonyós luxe d’exhibir un antisemitisme descordat.

Però, a més, fixin-se en la subtilesa : els coets “surten” de Gaza, no els disparen. De la mateixa manera, en una crònica posterior on Roura ni tan sols va esmentar la treva que Israel va acceptar i respectar durant hores mentre Hamas no va cessar de bombardejar, afirmava que Israel “mata palestins”; en canvi els israelians “perden la vida”. També hi afirmava que així “Gaza se subleva contra l’aïllament amb el llançament de coets cap a Israel”. Novament una justificació del terror : per a Roura, en consonància amb Hamas, Israel no té cap dret a garantir la seva seguretat o a gestionar les seves fronteres com qualsevol país sobirà. I és que mai no s’ha amagat de desitjar la desaparició d’Israel. Fins i tot ho va deixar ben clar fa anys en una entrevista : “Israel serà un estat àrab i es dirà Palestina”. Aquest és l’encarregat d’informar-nos sobre Israel en nom de la televisió pública de Catalunya i de designar corresponsals i marcar la línia dels Serveis Informatius. Així, sense cap control deontològic, sense cap supervisió política, sense cap responsabilitat penal si justifica el terrorisme.

Amb aquestes premisses no sobta tant que Toni Cruanyes s’hagi permès tractar amb una manca d’educació manifesta l’ambaixador d’Israel, Alon Bar, i renyar-lo pel resultat d’aquesta mena de partit que els activistes delirants creuen que es lliura, quan el que es lliura és una guerra : 1 a 196. Només li ha faltat demanar-li a l’ambaixador si no li feia vergonya que no hi haguessin més morts israelians. Alon Bar, ha sabut respondre educadament però amb prou claredat i determinació que l’obligació de l’Estat d’Israel és defensar la seva població i que no es deixaran atacar sense respondre. Que calgui explicar un fet tan elemental dóna una idea prou clara del deplorable nivell dels Serveis Informatius de la nostra televisió pública.

 

Pel que fa a l’Albert Elfa, volem recordar que és el corresponsal de TV3 a l’Orient Mitjà, en general. Ho remarquem perquè estaria bé que aquest detallisme que el caracteritza a l’hora d’informar sobre les morts, una a una, estaria bé que també l’apliqués a Síria on, per cert, el règim d’Al-Assad ha assassinat més de 18.000 palestins en els darrers mesos sense que Roura ens hagi informat amb la proporció i l'atenció degudes. També seria un detall que comptés els palestins assassinats a la Franja de Gaza pels homes de Hamas i de tota mena de faccions, cadascuna més salvatge i fonamentalista que l’anterior.

Elfa és l’home que va dir “procuro no prendre mai partit. Miro i provo de relatar el que veig des de l’objectivitat. Però de vegades la força de la raó es manifesta i ressalta l’evidència: aquí el que hi ha són uns ocupants i uns ocupats”. Sí, és ell, el corresponsal perfecte de Roura.

La diferència entre Elfa i Roure és que l’Elfa és un subaltern força més limitat. És interessant seguir-lo per Twitter, encara que té el costum de bloquejar qui el qüestiona.

Aquí tenim un exemple de com, a la seva manera elemental, s’ho fa venir bé per explicar al revés el que passa, oblidant que el dia abans que Israel iniciés l'atac contra posicions palestines havia rebut més de 80 projectils provinents de Gaza :

Sí, “també”, sense entrar en detalls. Per si no fos prou clara la seva intenció de transmetre que, en comparació, als israelians no els passa res, aquest tuit genial sobre les conseqüències d’un bombardeig contra Israel :

Només li va faltar comentar que el gat de la família havia patit un atac d’epilèpsia.

Una de les obsessions d’Elfa, a part de creure i transmetre confiadament les xifres de baixes que comunica Hamas com si es tractés d’una font fiable, és remarcar que el 75% de les baixes de Gaza són civils. Pel que es veu, encara no ha caigut en el detall que a Gaza no hi ha exèrcit sinó grups armats i que els que fan això generalment són civils. Armats però civils :

I aquests, també :

Potser en un altre post explicarem com l’Albert Elfa va escalfar l’ambient a l’inici del conflicte, però avui volem centrar-nos en un detall professional poc conegut. Resulta que els catalans tenim l’honor de pagar-li el sou a ell i a la seva dona, l’Anna Garcia. L’un treballa per a TV3 i l’altra per a Catalunya Ràdio i el diari Ara, que és una prolongació de TV3 en paper però de propietat d’algunes de les seves estrelles mediàtiques. Viuen en un bon barri de Jerusalem i es guanyen prou bé la vida; entre sous i despeses, uns 6.000 euros. Perfecte.

És normal que una parella de corresponsals sigui destacada a la mateixa destinació, especialment si es tracta d’una zona en conflicte? No. I és convenient? Si hi ha perill, per descomptat, no.

Què passa quan a una parella formada per periodistes que treballen per mitjans públics i diuen que la zona on viuen és desproporcionadament segura en comparació a l’altra en conflicte... li cauen bombes a la seva zona?

Aquí l’ultima crònica d’Anna Garcia des de Jerusalem pel Diari ARA :

Sembla que, per si de cas els israelians tenen una mica de raó i això del reactor nuclear es complicava, l’Anna Garcia va tornar a Barcelona.

Quins misteris. Vacances anticipades? Cagalló? Tampoc no ha fet cap crònica per Catalunya Ràdio des del dia 10. Segur que aquestes contingències estan contemplades en el Conveni, però hauria estat un detall i una mostra d’honradesa reconèixer davant l’audiència catalana que viure sota els projectils imprevisibles de Hamas provoca una tensió i una angoixa insuportables tot i comptar amb l’ajut de les alarmes, els refugis i el sistema antimíssils que procura l’estat d’Israel.

Mentrestant no sabem ben bé qui ens informa ara des d’Israel. A Catalunya Ràdio ni ho comenten i al Diari Ara de vegades hi consta “ARA. Barcelona” i de vegades “AGÈNCIES. Jerusalem”, encara que pel to del relat les Agències deuen ser d’activistes anti-israelians :

Observi’s que el titular afirma que Israel ha trencat l'alto el foc, quan en realitat Hamas no l'havia respectat en cap moment. Periodisme de qualitat.

Bé, potser hauríem pogut sintetitzar aquest escrit així :

Sobta molt que en un país que encara el tram final cap a la seva independència els seus mitjans públics de comunicació estiguin en mans de descontrolats, que els seus dirigents no actuïn i que la seva esquerra més antisistema i més mauleta s’assembli tant a la ultradreta espanyola més antisemita.

I sí, aquest miserable ha estat denunciat.

La medalla de la vergonya

El govern espanyol està preocupat pel seu descrèdit internacional en general i, concretament, per l’antisemitisme descordat que transmet part de la societat espanyola, especialment el propi partit que ocupa el poder a Espanya. La llista de greuges és interminable: des de la proliferació impune de signes nazis i pintades enaltint el nazisme en camps de futbol i altres llocs públics fins a infinitat de declaracions i imatges on dirigents de diverses administracions o membres de les joventuts del Partit Popular mostren la seva connivència, banalització i ignorància pel que fa al nazisme, passant pels homenatges a la División Azul o l’exhibició en públic de la Delegada del govern espanyol a Catalunya en companyia de neonazis que publiquen libels sobre fosques maniobres judeomaçòniques i rebrots dels Savis de Sión.   

Per més que sembli increïble, els actuals dirigents del PP encara tenen encastat en els seus cervells tardofranquistes el xip de l’aïllament d’Espanya, aquella vella i còmoda idea de que passi el que passi poden fer i desfer sense que ningú de l’estranger se n’assabenti. I no... Som al segle XXI i tant la població espanyola com la resta del món es relacionen superant la manipulació, les subvencions condicionades, la misteriosa destitució de directors de mitjans de comunicació, etc. 

I així resulta que les criatures que habiten més enllà de les enyorades fronteres imperials s’escandalitzen, protesten i denuncien els hilillos d’antisemitisme que empudeguen Espanya.

La darrera sotragada, per no fer aquest post interminable, ha estat la denúncia d’un article obertament antisemita del diari ABC, un libel de sang clàssic on es dóna per cert que els jueus fan sàdics sacrificis rituals amb nens cristians desvalguts. Es tracta de la repugnant llegenda de san Dominguito de Val, que per més senyes té sant oficial i imatge venerada.

La data de publicació va ser el 18 d’abril; és a dir, divendres sant, el dia en què tradicionalment s’esbombaven aquesta mena de libels per excitar les masses i provocar matances de jueus. La mala fe i l’inquietant enyorança de temps passats queden clars.

Com pot comprovar-se, l’articulista, un periodista jove anomenat Israel Viana -potser que vagi canviant de nom-, es posa estupendo i, en un atac de contrast històric-científic, deixa anar la següent perla : “Murió crucificado, según cuentan una confusa leyenda que ha sido negada por algunos estudiosos, a la temprana edad de siete años.” (sic)

Les protestes no van trigar a arribar. Per exemple, Gustavo Perednik va pujar a la xarxa aquesta denúncia :

Però el cop més fort va venir del Centre Wiesenthal en forma de carta adreçada directament a qui tothom identifica com a responsable tant del govern d’Espanya com del diari ABC : el president Mariano Rajoy. 

El to de la carta era tan demolidor que no es recorda res ni remotament comparable adreçat a cap autoritat d'un país democràtic

Entre d’altres extrems, la carta del Centre Wiesenthal,

- Definia l’article com una clara manifestació d’antisemitisme amb un llenguatge propi del diari nazi Der Stürmer.

- Acusava el diari de servir de plataforma de difamació per escampar odi contra els jueus.

-Afirmava que l’ABC s’ha unit a la sòrdida tradició que en altres temps acabava en matances de jueus,  citant-ne exemples.

- Assenyalava les greus responsabilitats i les coneqüències potencials, recordant l’estreta línia que separa la incitació a l’odi dels actes de violència.

-Destacava que el diari ABC no només posa en perill la comunitat jueva, amb la qual el govern espanyol prova d’esmenar la Inquisició i l’expulsió, sinó que a més viola les obligacions d’Espanya pel que fa a tractats contra la discriminació i el racisme com a membre de la Unió Europea i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació  Europea (OSCE).

- Finalment, el Centre Wiesenthal instava el president Rajoy a condemnar públicament les manifestacions antisemites de l’ABC i a prendre mesures per impedir més incitacions d’aquesta naturalesa. I sentenciava que el silenci davant d’aquesta provocació podria interpretar-se com a una manifestació d’indiferència.

La resposta ha estat l’eliminació de l’article de la web del diari ABC, però el Centre Wiesenthal considera que és insuficient i reclama “una disculpa pública per aquesta ofensa al poble jueu” en l’edició impresa i en la digital, així com el compromís que mai no tornaran a publicar expressions antisemites al diari.

No ens consta que l’ABC s’hagi disculpat ni que hagi assumit cap compromís. Pel que fa al president Rajoy, no ha manifestat públicament la seva repulsa per l’article. I és en aquest context que Alícia Sánchez Camacho va rebre el passat dimecres dia 30 d’abril la "Medalla commemorativa de les Quatre Sinagogues Centrals de la Comunitat Sefardita de Jerusalem".

El guardó, en principi, sobta perquè no consta que aquesta senyora s’hagi destacat per res que tingui relació amb la Comunitat Sefardita ni amb les Quatre Sinagogues Centrals de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, però qualsevol associació és lliure de premiar a qui ho consideri oportú.El que va encendre totes les alarmes i va dur els lectors de l’estranyesa a l’estupor va ser l’explicació del president de l’entitat, el senyor Abraham Haim : premiaven Alícia Sánchez Camacho per la seva “tasca incansable contra la ruptura i el separatisme” i a favor de la unitat. Es donava a entendre que eren els sefardites, no pas una associació, i el lliurament es feia a la seu barcelonina del PP en presència de la Delegada Llanos de Luna que mesos enrera lliurava un diploma d’honor a l’Hermandad de la División Azul que, com tothom sap, vesteixen uniformes feixistes, tal com podem veure en la fotografia d’aquella cerimònia de lliurament.

 
Aquestes són les boniques insígnies que exhibeix l’esmentada “Hermandad”.

Aquesta esgarrifosa realitat la coneix perfectament tota la comunitat jueva de Catalunya, que no hauria atorgat mai un guardó per raons ideològiques i menys en aquest context.

La Comunitat Israelita de Barcelona (CIB) ha fet pública una nota que transmet incomoditat on comunica que no ha estat “ni consultada ni informada sobre un premi lliurat pel Senyor Abraham Haim a la Senyora Sánchez Camacho.” 
Per la seva banda, l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI) ha fet un comunicat on s’afirma el següent :

 “Les comunitats jueves neguen que Abraham Haim parli en nom seu i molt menys en nom d’Israel, i destaquen que aquest particular, que es dedica a impartir conferències, es representa només a sí mateix.
Els jueus catalans pertanyen a totes les adscripcions polítiques del país i l’estat d’Israel sempre s’ha mostrat comprensiu i respectuós amb Catalunya i les seves autoritats polítiques, rebent al President Mas amb els màxims honors a Jerusalem.
Qui vulgui manipular i traslladar a l’opinió pública una imatge diferent, només pot causar un perjudici a la pròpia comunitat jueva.
Les actuacions particulars només afecten, com és natural, a les persones directament implicades, i responsablement així s’hauria d’interpretar sempre.”

Aleshores, quines són les raons i l’oportunitat d’aquest premi? : 

-apaivagar les acusacions d’antisemitisme, especialment després de la carta del Centre Wiesenthal, amb la vista posada en la candidatura espanyola al Consell de Seguretat de l’ONU.

-provar de compensar el tracte exquisit dispensat per les autoritats israelianes al president Mas en el seu viatge a Israel en el qual, i malgrat tota mena de pressions, va ser rebut pel president Shimon Peres.

- donar aparença de visibilitat internacional a Alícia Sánchez Camacho.

- simular amb mala fe un decantament de la comunitat jueva i d’Israel cap a posicions unionistes per desautoritzar la posició neutral i dialogant de la diplomàcia israeliana. Recordem que el Delegat palestí a Espanya -amb tractament d’Ambaixador i amb les despeses de la delegació sufragades pel govern espanyol- va manifestar-se clarament contrari a la independència de Catalunya.

A continuació examinem el discurs d’agraïment d’Alícia Sánchez Camacho reproduint la nota d’Europa Press:

"La líder del PP català ha agraït el guardó, i l'ha compartit amb tots els membres del seu partit perquè assegura que es tracta d'un reconeixement per al conjunt del PP de Catalunya, que treballa per la "unitat i la convivència".

Camacho ha assegurat que el premi li retorna l'afany de seguir treballant i lluitarà fins al final per evitar la independència de Catalunya. Ha reivindicat els valors sefardites de diàleg i responsabilitat personal, i ha assegurat que encara queda temps perquè CiU "s'ho repensi i abandoni el procés cap a la ruptura".

És difícil superar una instrumentalització tan barroera de la comunitat sefardita."

Però qui és Abraham Haim? 

Haim va néixer l’any 1941 a Jerusalem. És llicenciat en Història de l’Orient Mitjà i en Llengua i Literatura àrab per la Universitat d’Hebron. Doctor en Història per la Universitat de Tel Aviv i ex catedràtic d’Història de l’Orient mitjà. 

Va ocupar el càrrec de Director General del patrimòni Sefardí en el ministeri d’Educació i Cultura d’Israel.
Entre 1986 i 1996 va ser vicepresident de l’Asociación de Amistad Israel-España.
Actualment imparteix conferències i seminaris sobre llengua, història i cultura sefardí, col·labora amb l’Instituto Cervantes i la Casa-Sefarad i des de 1983 és professor de “Lengua y Civilización española” (?) en els cursos d’estiu del Colegio de España de Salamanca.

Abraham Haim des de 1993 exerceix de cicerone d’altes personalitats espanyoles de visita a Jerusalem. Des de l’any 1999  és “Comendador de la Órden del Mérito Civil, en nombre de Su Majestad el Rey de España Juan Carlos I” (així és com el Sr. Haim anuncia aquesta distinció).

Més enllà de la seva justificada passió per la llengua castellana, Abraham Haim ha anat adquirint una mescla d’interessos i compromisos professionals i polítics i un fort lligam amb el rei Joan Carles. El seu conservadurisme i les ànsies de quedar bé amb la classe dominant espanyola el duen sovint a fer i dir coses fins i tot intolerables. Per exemple, aprofitar un càrrec de caire honorífic d’una organització cultural sefardita per fer política de confrontació que pot agradar tant als seus benefactors com perjudicar la seva comunitat, que és molt diversa en els seus posicionaments polítics i se sol guiar pel principi de la prudència per raons històriques ben comprensibles.

El senyor Haim, per fer-se estimar sovint declara que no cal que Espanya demani perdó per l’expulsió dels jueus, que en tot cas podia revocar-se el Decret d’expulsió. Pel que es veu ignora que el Parlament de Catalunya és l’únic organisme polític d’alt nivell que l’ha condemnat i no entra en detalls a l’hora de demanar-se per què el rei d’Espanya no n'ha demanat la seva revocació. Tampoc no sabem què opina sobre el fet que l’hereu institucional dels monarques que van expulsar els jueus reblant el Decret amb un terminant “y que no sea permitido nunca regresar” usi el títol de rei de Jerusalem. No entenem com pot ser que un sefardita més o menys il·lustre que s’enorgulleix de conservar treballosament una llengua ultra-minoritària s’arrengleri amb els qui voldrien acabar amb totes les llengües de l’estat que no siguin “l’oficial”. Ahir imposaven la religió oficial, avui la llengua.

Afirma Abraham Haim que els gestos dels governs espanyols i d’altres institucions econòmiques i socials són suficients a l’hora de diluir el dolor de l’expulsió. Potser a ell li han fet gestos molt generosos i ell sabrà com va de dignitat i de consciència, però precisament per ser algú significat dins del món sefardita no té cap dret a relativitzar o a perdonar sense que l’Estat espanyol hagi fet el gest imprescindible de decència de demanar perdó, condemnar i revocar el decret d’Expulsió.
Haim lloa la nova Llei que permet la nacionalització dels sefardites que ho demanin i calla la complexitat i els entrebancs que suposarà aplicar-la. Sap que els ciutadans espanyols que aconsegueixen la nacionalitat israeliana perden la espanyola? Castigats! Si ets espanyol no pots ser israelià. Però si ets israelià sefardita pots ser espanyol? Quins malabarismes més estranys han de fer tant el govern espanyol com el senyor Haim.

Però quan veritablement Abraham Haim ha esclatat en tota la seva plenitud ha estat des que va ser nomenat president del Consell de la Comunitat Sefardita de Jerusalem. En realitat es tracta d'una associació cultural poc coneguda que no representa ni de bon tros la comunitat sefardita ni té cap funció religiosa i sobre la qual no hem trobat ni Estatuts ni pàgina web. La seva funció principal és gestionar les quatre antigues sinagogues sefardites de Jerusalem, aquestes sí, històriques i amb un passat apassionant, tal com ens expliquen en aquest interessant vídeo els companys de ‘Paseando por Israel’. (I, ja posats, aprofitem per demanar-los que col·laborin en alguna mesura per tal que puguin millorar les seves possibilitats tècniques. Val molt la pena).

El cas és que, utilitzant una afortunada expressió castellana, Abraham Haim se ha venido arriba des que el passat juny va ser nomenat president d’aquest Consell i ha iniciat un festival de condecoracions a altes personalitats espanyoles, totes del PP, tret del rei, que és com si en fos.

Segons va afirmar en l’acte de lliurament de la medalla a Alícia Sánchez Camacho, aquesta és la primera autoritat catalana a rebre-la i a partir d'ara passa a formar part "d'un club molt noble". Abans els afortunats havien estat el rei, el ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, el president del Senat Pío García-Escudero i el president del Congrés Jesús Posada. Haim ha glossat la figura de Sánchez Camacho, definint-la com “una política lluitadora, valenta, que insisteix i resisteix", i fregant el deliri l’ha equiparat amb Golda Meir.
Però el senyor Haim pot anar més enllà quan es tracta de complaure la rància dreta espanyola. Molt més enllà.

En el vídeo que poden veure a continuació, Abraham Haim imparteix una classe magistral d’història i ens instrueix sobre les intencions de Franco de fer retornar els sefardites perquè enriquissin Espanya, diu no tenir molt clar si els escassíssims diplomàtics espanyols que van arriscar-se salvant la vida de milers de jueus europeus ben entrada la guerra ho van fer per indicacions oficials o per iniciativa pròpia i que Franco no es va implicar enviant jueus o col·laborant en la política antisemita, com si els jueus haguessin pogut creuar la frontera tranquil·lament per instal·lar-se a Espanya, com si no els haguessin detingut, internat o retornat a l'altra banda de la frontera espanyola.I se salta l’espantós episodi de la no actuació davant els requeriments dels nazis perquè l’estat espanyol es fes càrrec dels sefarditas de Grècia que va costar milers de vides.

Si això fos poca cosa, Haim ens té reservada una gran traca final quan afirma que ell sempre diu que malgrat que Franco va ser un dictador “y no sé qué... Con respecto a los judíos fue buena persona”. Entenem que no s’ho puguin creure i els convidem a comprovar-ho. Dura dos minuts.

Després de veure això, se’ns acuden moltes coses, però només en direm dues; que mai no acceptaríem cap distinció atorgada per aquest senyor i que no entenem com pot representar un organisme que gestiona un conjunt amb tanta història per on ha passat tanta gent que va haver de lluitar i de patir tant.