dilluns, 31 de desembre de 2012

Moisès Broggi, ha estat un honor!


Acaba aquest any tan dur i alhora tan esperançador amb una notícia dolorosa, per més que la mort d'un home de 104 anys pugui ser previsible.

Moisès Broggi era un metge jove amb un futur prometedor l'estiu del 36, quan va esclatar aquella guerra que va empassar-se la vida de tants catalans i va escapçar, una vegada més, l'esperança del nostre poble. Durant aquells anys terribles de matances, el Doctor Broggi -"el petit i valerós metge", com el va descriure Hemingway- va sobresortir per la seva tasca valuosa i incansable als quiròfans de campanya. Va salvar moltes vides i va acompanyar molts homes joves en l'hora de la mort. Apartat de l'exercici de la medicina hospitalària en les primeres depuracions del franquisme, va sobreposar-se a totes les adversitats servint-se de la seva vàlua professional i humana.

La seva lluita per la democràcia, la pau i la llibertat de Catalunya és un exemple d'excel·lència incomparable. L'home que va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya amb cent anys ha sembrat en els nostres cors la llavor d'aquella joventut que als inicis dels anys trenta tenia davant seu tanta vida i tanta sed de llibertat. Ara nosaltres som aquell futur.

Moisès Broggi se n'ha anat amb la feliç certesa que Catalunya ha emprès el camí definitiu cap a la independència. Gràcies, Mestre, pel vostre exemple de patriotisme, saviesa i humanitat. Ha estat un honor compartir part del trajecte amb un home tan valent, tan decent i tan generós.

Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels.


dilluns, 24 de desembre de 2012

El pa a taula





Sí, ja sabem que la majoria dels nostres lectors no miraran aquestes imatges. Ho entenem, són molt dures. Va passar ahir, 23 de desembre, a Halfaya, Síria.

Les víctimes feien cua per comprar pa. La majoria de forns no funcionen perquè resulta gairebé impossible aconseguir farina. Dones, homes, criatures esperant hores per poder dur alguna cosa de menjar a casa. L'aviació governamental els va bombardejar. Encara no hi ha un recompte de morts definitiu. Més de setanta, diuen.

Demà el món no se'n recordarà. L'ONU no es reunirà d'urgència per condemnar la massacre, els progres que esclaten en manifestacions i declaracions quan Israel es defensa després de centenars de míssils disparats contra la seva població civil des de Gaza, encara no han obert la boca després de 40.000 morts. Ni tan sols han condemnat les matances que el règim de Bashar el Assad ha perpetrat contra la població palestina de Síria. No tenen cap utilitat, no serveixen per culpar Israel i fan nosa perquè s'han passat dècades cantant les excel·lències d'un règim que ells anomenaven laic i socialista.

Tot va començar quan uns nens, volent imitar els primers moviments d'aquella encara prometedora primavera àrab, van fer una pintada contra el règim. Els van detenir, els van torturar salvatgement, els van mutil·lar i van cremar els seus cadàvers. Qui se'n recorda d'allò?

Demà, els Tapial del món occidental dinaran en família o amb els amics, comentaran que aquestes festes estan prostituïdes pel consumisme i potser enviaran un email viral on Josep i Maria es troben un mur o una patrulla israeliana camí de Betlem. Exclamaran com passa el temps i es disposaran a començar un nou cicle de demonització d'Israel. Són així, són els bons de la pel·lícula. Els estendards de la justícia, és clar.




dissabte, 22 de desembre de 2012

La dimensió desconeguda

       

Després de la bombolla de la construcció tot fa sospitar que arriba la bombolla policial i que, com va passar fa uns anys amb els bancs espanyols, algú està provant de fer-nos creure que la policia espanyola és a la champions league mundial.

Potser no ho entenem perquè som de lletres, però ens fa l'efecte que haurien d'explicar com s'ho fan per batre un rècord mundial i quedar segons. I si després ens van explicant més coses incomprensibles, millor.

Sigui com sigui, felicitats Agente Vergara!


divendres, 21 de desembre de 2012

La fi del món



Per a molts, la fi del món es veure aquesta imatge. Que dues persones tan diferents conversin distesament com a prova de la transversalitat de l'independentisme català, és la pitjor tragèdia imaginable.

Per a d'altres la fi del món és imaginar que el submón Godó i el raptor de Carrasco se surtin amb la seva.



Els més clàssics creuen més en les profecies maies. Tot i que corren versions força heterodoxes...


... això sí, corren en la llengua de l'imperio, perquè els maies van desaparèixer.


Finalment, la veritat : la fi del món arribarà, sí, però serà d'un en un.

Hi ha qui fins i tot ofereix una sortida temptadora. O no.

         

dimecres, 19 de desembre de 2012

Bus a l'infern



Europa té un problema viatjant en aquest autobús.

El nega, el relativitza, el justifica, el disfressa, el transfereix, culpabilitza altres països.

Europa té dos problemes viatjant en aquest autobús.

En un autobús. A França :

Oh, Allah, fes que els seus fills esdevinguin orfes.
Oh, Allah, destrueix les seves dones.
Que els seus fills esdevinguin orfes,
que la glòria de l'islam sigui pertot,
concedeix la glòria als nostres germans de Palestina.
Allah és gran, Allah és gran.
No hi ha més Déu que Allah,
els jueus són l'enemic d'Allah.
No hi ha més Déu que Allah,
el màrtir és l'elegit d'Allah.


dilluns, 17 de desembre de 2012

Gràcies, amics! Gràcies, Israel!



Aquesta imatge transmet felicitat i emociona. Concentra en un instant milers d'esperances, de trajectes, de passats. Són tres homes joves que van néixer en la diàspora i amb Israel a dins, que van retornar a Israel i que se senten units per l'alegria i l'amistat i per una experiència compartida, l'alià; per saber que passi el que passi aquest és el seu país, la terra dels seus fruits, dels seus fills i dels seus néts. El país que no permetrà que siguin perseguits per ser jueus, la terra per la qual lluitaran sempre que calgui.

L'Ariel, en David i en Gabriel s'han reunit per Khanukà i per celebrar que en David ha obtingut la nacionalitat israeliana. S'abracen i miren a càmera amb un goig serè, perquè el moment és intens i no s'adiu amb la gresca. Potser no saben el regal que ens fan amb aquesta imatge, l'alegria que ens transmeten amb la seva abraçada i el seu somriure. Si algú havia oblidat que val la pena lluitar, que els miri.

Gràcies, amics!



divendres, 14 de desembre de 2012

PARIS




La veritat

París, 1940

La diferència, la conseqüència. No es pot esborrar, no es pot oblidar.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Algú coneix aquest detritus?


Per més que somrigui a càmera amb un posat beatífic, aquest individu és un assassí en potència. Signa Jose Luis i @Gentleman_Esp a Twetter. Sí, ell es té per tot un cavaller espanyol. Ens consta que molts espanyols amb els què sovint discrepem per qüestions nacionals no estan disposats a permetre que algú tan sinistre els ofengui involucrant-los en la seva salvatge impunitat.

El primer que deixa clar aquesta desferra en el seu perfil és que es confessa anticatalà. I es queda tan ample, com si fos la cosa més natural del món, perquè per a ell és la cosa més natural del món.  


Ara els mostrarem una nova característica que no els sobtarà gens :


Per si no havia quedat prou clar :



Observaran que al seu perfil de Twetter no "confessa" que és un antisemita repugnant, potser perquè és delicte o per si li tanquen el compte. Però, sigui com sigui, no pot reprimir el seu odi i no s'està de fer apologia del genocidi i del terrorisme; incita al racisme més descordat i aplaudeix l'extermini. Res no el frena. 

  



















Per si no en tingués prou d'escampar un odi antisemita desfermat, es permet el luxe d'incitar l'assassinat de l'Ambaixador d'Israel i del personal de l'Ambaixada : 


Voldríem saber qui és aquest assassí en potència. Ens interessa molt saber si es tracta d'un dement que escriu a Twetter d'amagat des d'un frenopàtic o bé si, tal com afirma, és un ciutadà de Madrid que passa per ser més o menys normal. Més enllà de les accions legals que es puguin emprendre contra ell estaria bé saber qui és, què fa, a què es dedica, quines han estat les seves responsabilitats en el decurs de la seva vida. Volem que un odi tan pertorbador no quedi solapat amb l'anonimat i que la maldat no sembli una anècdota. No ens ho podem permetre.