dimecres, 29 d’agost de 2012

Si era per la foto, t'has lluit

Què lluny queden aquells dies en què els dirigents àrabs confessaven que preferien un atac de ronyó a haver de seure a parlar amb una jove i decidida Golda Meir. La sola presència de Golda encenia totes les alarmes en les ments d'aquells cacics que es tenien per totpoderosos; era jueva, sionista, intel·ligent, hàbil, forta, demòcrata... i dona. Un autèntic malson per a qui se sent humiliat per la sola presència d'algú que es fa respectar pels seus mèrits. 

Què diferent la imatge que ha ofert Zahava Gal On, cap del partit Meretz, anant-se a trobar amb Mahmoud Abbas, el president -caducat- de l'Autoritat Palestina, en funcions des de 2009 perquè no li dóna la gana convocar eleccions, per dir-li com n'és de guapo i de bona persona i què poc són de fiar els governants d'Israel legítimament elegits pel seu poble. 

Aquesta excursió política de Zahava Gal On i altres dirigents de Meretz és profundament deslleial, oportunista i suïcida. Els convidem a llegir l'entrada de l'amic Jaume a 'Hummus o Falafel' i l'article d'Henrique Cymerman a 'La Vanguardia', que ens posen sobre antecedents i ens informen de l'abast d'aquest fet i de l'estat terminal de deteminada esquerra postsionista i esquizoide. 

Nosaltres ens centrarem breument en la imatge. Probablement dóna per escriure un extens article sobre llenguatge no verbal. No pretenem tant ni en sabem prou. Tampoc no tenim ganes de perdre massa temps amb dos personatges tan insignificants i nocius. Simplement volem assenyalar que a Mahmoud Abbas no li hauria passat pel cap seure ni un segon en la postura que exhibeix sense cap pudor si la seva interlocutora hagués estat Golda Meir. 

Abbas sap perfectament el que es fa i quin missatge està transmetent al món àrab, als seus súbdits i als seus adversaris. No es tracta pas ni d'una posició de comfort ni d'una invitació a la conversa informal. Denota menyspreu per les formes, superioritat i desdeny cap a la seva interlocutora. S'ha limitat a rebre una dhimmi, li ha ofert una taronjada i si ella fos algú i ell tingués prou poder li faria saber immediatament quina mena de pau té reservada per al seu poble. Per ratificar-la només li caldria obrir-se la bragueta i donar una ordre.

divendres, 24 d’agost de 2012

DEVOLUCIÓ


Davant la propera manifestació de l'Onze de Setembre, que es preveu massiva, volem incloure un vídeo i un escrit de Miquel Manubens, editor, investigador i president del Centre d'Estudis Colombins.  

Seria convenient que escoltéssim gent sensata i culta amb més freqüència. Probablement Catalunya inicia el seu camí cap a la Independència, però no tots els camins duen a bon port. Cal defugir la covardia i la irresponsabilitat, el tacticisme barat, el mal costum de pidolar el que ens pertany i els suposats lideratges d'il·luminats que saltant-se els mecanismes democràtics volen imposar la seva voluntat i els seus desitjos sense comptar amb una representació parlamentària mínimament sòlida, duent-nos una vegada i una altra a la derrota o a la frustració. 

Vegin, si els plau, el vídeo i llegeixin els arguments que Miquel Manubens exposa amb claredat. Més enllà que hi estiguin o no d'acord, creiem que com a mínim ha fet l'esforç de bastir una alternativa legítima, comprensible i raonada. 

"Des de la publicació del meu llibre 'Històries de distracció massiva' constato que la idea de defensar les Constitucions Catalanes i de reclamar-ne la seva Devolució va en augment. Però que ningú no s'equivoqui, les Constitucions Catalanes no foren l'inici de res, sinó la constatació de la història anterior d’un poble. De molta història. 

Un poble iber que s’oposà amb un exèrcit potent a l’Imperi romà, un poble que cinc segles més tard encara conservava la seva llengua i feia que el bisbe de Barcino, sant Pacià (ca. 310-391), proclamés heretge qui parlés encara la llengua antiga. 

Ja ho veieu, la llatinització va ser forçada per l’església i no existeix cap referència de que cap emperador digués la frase "mai fou la nostra llengua d'imposició sinó de trobada; a ningú se li obligà mai a parlar en llatí: van ser els pobles mes diversos qui van fer seva, per lliure voluntat, la llengua d'Ovidi". No tenien tanta barra. Avui admirem la cultura llatina com segles a venir admirarem l'espanyola si no hi posem remei. 

Aquesta terra, les seves gents i costums trastocaven a qui venia a dominar-nos. Els visigots enviaren al general Paulus, i el nomenàrem rei. Més tard els àrabs van fer el mateix i el cabdill àrab enviat a sotmetre’ns acabà casat amb la filla d'Otger Cataló. A l’inici del Comtat de Barcelona són contínues les rebel•lions dels comtes contra el rei dels francs, fins el tall definitiu fet pel comte Borrell II. L’evolució posterior de la nació ens portà de la Lex Visigothorum als Usatges de Barcelona, i d'aquests a les Constitucions Catalanes. 

És ben cert que existeix 'un genius loci', però aquest només funciona quan anem tots voluntàriament units. Sempre que dita unitat és forçada el resultat és tràgic. La tragèdia de 1714 es cuinà en la Junta de Braços del juliol de 1713, quan amb la inhibició del Braç eclesiàstic, partidari de la rendició i malgrat que el Braç militar era partidari de «tornar a l’obediència de Felip IV», finalment es decidí, per setanta-vuit vots contra quaranta-cinc, declarar la guerra a ultrança el 24 de juliol de 1713.

Potser és per això que a mi la història del país posterior a 1814 no m’ha interessat mai (quan de ser part de l'Imperi de Napoleó passem a les Espanyes). Desprès de 1814 tots els combats són a favor d'uns espanyols i en contra d'uns altres espanyols. O sigui, és sentir-se espanyol, potser per això també quan veig banderes republicanes espanyoles em produeixen fàstic, perquè per a ser republicà espanyol abans has d'ésser espanyol. La meva memòria històrica és la catalana, la memòria històrica espanyolitzada no m’interessa. 

Per aquesta raó, quan veig gent que ara s'inventa fulls de ruta de nous estats, se'm fot la pell de gallina, perquè per als catalans l'únic full de ruta possible és escrit a les Constitucions Catalanes, tot hi és escrit allà i no és precís inventar-se res de res. Qualsevol invent que no tingui en compte les Constitucions Catalanes, el territori que defineixen —i per tant quins són els tractats internacionals vàlids i també els invàlids—, és crear un nou estat que no té res a veure amb el nostre estat català durant més de set segles; un nou estat i no el nostre amnistiaria a Espanya i beneiria els robatoris dels estats signants dels tractats del Pirineus i d’Utrecht.

També, quan llegeixo sobre convocatòries de manifestacions que volen forçar al Govern o al Parlament regionals a prendre qualsevol decisió, m’adono que hi ha gent que s'avorreix molt o no és gens demòcrata. El carrer no es pot imposar al Parlament ni al Govern, de cap manera. Si vostè vol imposar quelcom al Parlament, presenti's a les eleccions i guanyi-les. Però pretendre forçar una situació, sense un acord previ amb el forçat, és això justament, forçar la democràcia. Ni que sigui la feble democràcia que els espanyols ens han permès... 

Una altra cosa fora que Govern o Parlament signessin una convocatòria amb un lema i objectius clars. Però aleshores tota aquesta colla de gent que fa més de trenta anys remenen en tots els moviments «populars», no tindria feina i, és clar, no ho faran pas això de recolzar les institucions democràtiques perquè se'ls acabaria la feina (i a molts la subvenció per a continuar desnaturalitzant les coses). 

Imaginem-nos doncs que uns il·luminats convoquen per un dia de setembre una manifestació per a aconseguir un objectiu. Si fracassen voldrà dir que tota la resta de mortals hem de renunciar a aquest objectiu? Amb quin dret ells corren el risc de fer fracassar les meves idees? En quines eleccions s’han guanyat aquest dret? Una manifestació és llibertat d’expressió, dóna dret a ser escoltat, quan més nombrosa és, potser podríem dir que dóna dret a ser escoltat més amunt en l’escalafó dels representants democràtics. Però no dona dret a res més. 

Es diu que l’actual Govern de la Generalitat no té Pla B per al Dèficit fiscal, però si el té el millor és no dir-ho. Sí és segur que Espanya té Pla B i C i moltes mes lletres. Segurament un pla és mantenir un equip d’agents del CNI amb l’objectiu de radicalitzar i accelerar la nostra independència per així fer-la fracassar, i que un cop mes, proclamem una republiqueta que duri unes hores.

Catalunya no aconseguirà la independència fins que la gent tingui sentit d’estat. El que ens ha mancat aquests últims tres-cents anys és justament la manca de sentit d'estat, naturalment d'estat català. De l’estat enemic sembla sobrar-ne de gent que sí en té de sentit. I el sentit d’estat obliga, per davant de tot, a respectar el Govern i el Parlament propis. Això es sagrat! Si des de suposades posicions radicals, veieu, escolteu o llegiu gent que no té cap respecte per les nostres institucions, recordeu sempre l’entrepà d’arengada d'Alejandro Lerroux, i no errareu.

Tothom té dret a reclamar el que vulgui al carrer, i jo reclamo i seguiré reclamant al nostre Parlament la DEVOLUCIÓ de les Constitucions Catalanes a la ciutadania, però al màxim que puc aspirar és a ser escoltat per les forces polítiques, a tenir l’oportunitat de convèncer-les. I si m’escolten els hi donaré les gràcies dient-los-hi «Aquí teniu el Pla B, es diu Constitucions Catalanes, i les van escriure catalans de 1283 a 1706. Cinc segles de constitucionalisme ens contemplen». 

Miquel Manubens
Autor de "Histories de distracció massiva"  


I, si no és molt demanar, no es perdin aquest breu vídeo on el President Pujol parla sobre les Constitucions. (Per als qui no puguin connectar Vimeo, poden veure'l aquí).


dimecres, 8 d’agost de 2012

Ei, David!!!


Per molts anys! Tu ja n'has fet dos i nosaltres n'hem acumulat uns quants més, especialment el Capità Haddock, que de vegades no sap ni quin dia soms!

Ehem... 
Aquí el Capità provant de recuperar la seva
memòria fugissera.
 Per sort el petit David, com el vailet de la foto, és perfectament capaç de vèncer aquests descuits imperdonables dels adults i el que calgui. 

Encara que amb retard, el volem felicitar pel seu aniversari; a ell i als seus pares. I ens felicitem de tenir-lo com a amic. 

Endavant, David, que amb uns pares tan fantàstics i en un país tan bonic no et faltaran amics ni ocasions per tirar endavant el que et proposis amb un somriure!