dimarts, 29 de maig de 2012

"Catalán, judío y renegado" i "Gibraltar español"... L'Espanya feixista que no ensenyen a les visites

L'Espanya actual és el reflex maquillat d'aquell estat governat durant 40 anys per un militar colpista que va guanyar una guerra gràcies a Hitler i Mussolini, amb la col·laboració del partit feixista autòcton -la falange-, el partit únic durant la dictadura. Tot el que està passant seria impossible en qualsevol altre país occidental, europeu i veritablement democràtic. Espanya no ha fet net. El mateix partit feixista mai no ha estat il·legalitzat -a diferència del partit nazi d'Alemanya-, el dictador té un mausoleu immens dedicat a la seva memòria, el sistema judicial encara va ple de falangistes i tots els poders de l'estat, inclosos els sindicats "de classe" i els partits autoanomenats d'esquerres i nacionalistes, han pogut cometre tota mena de delictes gràcies, en gran mesura, al pòsit d'impunitat, por i amiguisme amb què es nodria aquell règim totalitari.

Divendres 25 s'havia de celebrar la Final de la Copa d'Europa que, a Espanya, s'anomena Copa del Rei i, anys enrere, Copa del Generalísimo. Com tothom sap, els dos equips finalistes eren l'Athletic de Bilbao i el Barça i se sabia que xiularien mentre sonés l'himne espanyol com a protesta contra el centralisme estatal, la prohibició que hi hagi seleccions diferents a l'espanyola -com passa sense problemes al Regne Unit amb les seleccions de Gal·les, Escòcia i Anglaterra- i, per què no dir-ho, com a vàlvula d'escapament davant el malestar evident per les retallades i la laminació de l'estat del benestar mentre es rescata un sistema bancari, empresarial, judicial, sindical i polític administrat per autèntics delinqüents, amb el cas de Bankia com a paradigma de la col·lusió.

Sabent-se que hi hauria aquesta xiuladissa, la Falange i altres grups feixistes van demanar permís per manifestar-se a favor de la bandera, l'himne i la unitat d'Espanya i contra els separatistes justament el mateix dia que Madrid aniria ple de bascos i catalans amb les seves banderes i l'excitació lògica d'una final. Evidentment, com ja s'ha vist en moltes ocasions, el perill de confrontació no afectava les dues aficions, tradicionalment ben avingudes, sinó la violència que podien generar molts elements feixistes. Res de nou si tenim en compte els milions de morts amb què han sembrat Europa. La Delegada del Govern espanyol a Madrid, aconsellada pel cos de Policia va recórrer el permís de manifestació i, finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va ratificar l'autorització concedida als feixistes argumentant en la Sentència que l'afirmació de la policia relativa a que aquesta manifestació era perillosa es fonamentava "en simples afirmaciones abstractas e imprecisas sin estar apoyadas en datos objetivos y reales"... i que "difícilmente pueden imputarse a los organitzadores". És a dir, els feixistes no són perillosos.

Un dia abans d'aquesta manifestació i de la final de copa, la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre -a més marquesa de no-sé què- va llençar benzina al foc en part com a maniobra de distracció del cas Bankia i del deute de la institució que governa aparegut com per art de màgia. Afirmava Aguirre que si es xiulava l'himne espanyol (que ella considera nacional) havia de desallotjar-se el camp i celebrar-se el prtit a porta tancada. No deia com implementar aquest despropòsit, però com a mínim calia la intervenció de l'Acorazada Brunete i tot el cos d'Aviació. Reblava que què pensarien els catalans si s'ultratgés el seu himne, ignorant o simulant ignorar la referida senyora que els catalans tenim els ous pelats d'aquesta mena d'ultratges i que una xiulada al nostre himne mentre sona en un aconteixement públic ja és una revolució perquè en el decurs de la història el més freqüent ha estat la seva prohibició i l'ultratge dels qui el cantaven, incloses detenció, pallissa i presó. Després de muntar el sidral la marquesa no es va presentar al camp Vicente Calderón, deixant que el Príncep Felip es mengés tot sol el marró de la lideressa madrilenya i del rei caçador d'elefants. Això sí que és patriotisme i lleialtat, xulapona!

La tarda de divendres va haver petits enfrontaments dels feixistes contra grups reduïts d'aficionats del Barça i de l'Athletic de Bilbao que no van anar a més per la decidida intervenció de la policia i, potser, la Divina Providència. Si bé aquesta actuació policial va ser encertada no es pot dir el mateix de mesures posteriors. Així com es va permetre que els manifestants de Falange dugessin banderes espanyoles preconstitucionals, de Falange i de les SS, als aficionats barcelonistes se'ls van requisar les banderes estelades i els xiulets, i més d'un policia va agredir greument i, per descomptat insultar, diversos aficionats, donant-se algun cas de prohibir que parlessin lliurement català entre ells perquè "estaban en España". Si la policia espanyola actua igual amb els parlants d'altres llengües el turisme es pot veure molt afavorit...

Però no deixem el cas de la Sentència del Tribunal Superior de Justicia de Madrid. Dies abans un dels seus Advocats de l'estat va fer públic que li semblava justificat que hi hagués una manifestació contra "els separatistes". La posterior Sentència d'autorització, però, no manifestava un pensament tan inequívocament reaccionari i amb aquella gràcia inherent al llenguatge judicial venia a argumentar que la manifestació feixista no tenia res a veure amb la presència de bascos i catalans pels carrers de Madrid. Noooo!!

Vegin la perla : "... en este caso y con los datos que obran el los presentes autos el lema de la manifestación "Marcha por la Unidad Nacional" no tiene connotaciones negativas en relación con la final de futbol aludida por lo que no puede entenderse que la elección de la fecha para la realización de la manifestación sea la de hacer coincidir de forma caprichosa su celebración con la fecha de la final del partido de futbol". La pregunta és, ¿mentre redactaven aquest i altres paràgrafs dels Fundamentos de Derecho quants casos va haver d'hèrnia inguinal per l'atac de riure? És clar que, ben mirat, potser s'addiu amb la veritat perquè, efectivament, "la coincidencia no era caprichosa".

El lema complet de la manifestació era "Marcha por la Unidad de España. Contra el separatismo, una bandera". Els convocants : La Falange, el Nudo Patriota Español, La Asociación Vieja Escuela Madrid y el Movimiento Católico Español-Acción Juvenil Española. Aquí tenen la filosofia de la convocatòria :

El text íntegre per tal que el puguin llegir còmodament :

¡Camaradas!
Bienvenidos a esta MARCHA POR LA UNIDAD DE ESPAÑA convocada por multitud de organizaciones patrióticas para combatir a los independentistas vascos y catalanes bajo el grito : CONTRA EL SEPARATISMO, UNA BANDERA.

La unidad de todos los españoles bajo nuestra Enseña Nacional será la mejor respuesta frente al aquelarre separatista que esta noche se prepara. Es deber sagrado de la juventud española acabar con los enemigos de la Patria, que atacan al estado e impiden el resurgir de la Nación Española. Nuestra generación debe terminar la ardua tarea que nuestros antepasados empezaron. ¡A por ellos!

Recordemos con orgullo las palabras del general José Millán Astray, fundador de la gloriosa Legión : "¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la Nación! El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un fino bisturí".

Pero si hay algo más perverso que el nacionalismo vasco, es el catalán, padre de todos los nacionalismos que amenazan sin vergüenza la indisoluble unidad de la Patria. El mismo Sabino Arana se volvió nacionalista después de su viaje a Barcelona. Así pues, hay que dar un severo escarmiento a todos los etarras y polacos que hoy vienen a ultrajar a España, su Himno y su Bandera.

Durante la marcha cantaremos esta estrofa que el invicto Ejército Español entonó cuando la sacrosanta Cruzada Nacional redimía, por la nobleza de las armas, las rebeldes provincias catalanas. La melodía es la misma del himno CARA AL SOL :

Catalán que injuriaste la bandera
que yo he jurado defender:
Morirás como una fiera
por traidor a mi fe.

Catalán, judio y renegado:
Pagarás los daños que has causado.
¡Arriba, escuadras, a vencer,
que en España empieza a amanecer!

¡Arriba España!   ¡Viva la Patria!
¡Abajo Cataluña! ¡Muera el separatismo!

                                   Madrid, Capital de España, 25 de Mayo de 2012


Bé, aquest és el pamflet d'una manifestació que, segons el Tribunal Superior de Justicia de Madrid, "no tiene connotaciones negativas".









 

Recordem als nostres lectors habituals i -si algú tradueix aquest post i el distribueix oportunament- a les autoritats europees que estan calibrant la solvència econòmica i moral de l'Estat espanyol, que aquest mateix Tribunal, tard o d'hora, intervindrà en el cas Bankia i que la seva independència política, la seva actuació democràtica i ètica, la seva observança de la llei i el seu respecte per la veritat i la imparcialitat per la cosa jutjada són del tot inexistents. Els alts Tribunals espanyols, llevat d'honorabilíssimes excepcions, no garanteixen de cap manera la seguretat jurídica, estan polititzats en la pitjor accepció del terme, i són perfectament capaços d'exonerar la corrupció i el buidatge il·legal dels fons bancaris que el Govern espanyol pretén carregar a compte dels impostos i els drets socials dels ciutadans de l'Estat, especialment dels catalans, i de les institucions i, per tant de la ciutadania, d'Europa a base de quitances, ajornaments eterns, col·lectivització del deute i dels interessos, etc.

No cal dir que el llenguatge del pamflet que reproduïm desmenteix clarament el mite que la dreta espanyola no és vomitivament i descaradament antisemita i que uneix en els seus fantasmes patològics l'odi al jueu i l'odi al català perquè en ambdues comunitats percep amb alarma alguns trets comuns : la resistència a desaparèixer, ja sigui per assimilació ja per eliminació; la defensa dels seus trets d'identitat : la llengua, la història, la literatura, els referents; el seu gust per la negociació, el diàleg i l'acord, que són tinguts com una marca de feblesa infame; el record de les seves derrotes com a homenatge als qui van lluitar, que és percebut com una tara inexplicable; la tradició industriosa i estalviadora, que és jutjada com a vanitat i gasiveria; la tendència a crear, investigar i inventar, quan el més fàcil és aquell famós "¡que inventen ellos!" tingut per savi; la tradició de confiar i premiar els qui et són més propers i saps que t'entendran i et donaran un cop de mà si cal, que tradueixen com una manifestació de conxorxa inconfessable,...

A Catalunya el treball no és una maledicció, l'interès pel préstec no és una vergonya i l'estudi no és una pèrdua de temps. La figura de l'hidalgo és del tot incomprensible, la de l'emprenedor que es juga els seus diners, el seu enginy i el seu temps, admirable. I tenim molts defectes, molts, però també tenim la qualitat d'haver acollit infinitat de pobles, de saber-nos descendents de mil sangs i de no parlar de races perquè no sabríem per on començar.

Que a Espanya hi hagi gent que se senti orgullosa de ser espanyola ni ens sobta ni ens incomoda. Cadascú és -o hauria de ser- lliure de marcar la seva frontera en la mateixa mesura que cada poble té dret a decidir el seu futur. Xiular un himne no és motiu d'orgull. Prohibir-lo, menys.

A la manifestació feixista avalada pel Tribunal Superior de Justicia de Madrid, a part de l'odi manifestat contra els bascos, els catalans i els jueus, van sentir-se crits a favor de "Gibraltar español". És curiós que els qui reivindiquen l'espanyolitat de Gibraltar no hagin reclamat mai la devolució del Rosselló i de part de Cerdanya. ¿S'imaginen una massa de patriotes espanyols cridant "Perpiñán español!"? No, és clar! Ep, ni ganes, eh? La immensa majoria dels espanyols ignoren que el Reino de España va cedir Gibraltar -i Menorca!!- als Anglesos per mitjà del Tractat d'Utrech a canvi de poder brenar-se els catalans, i que 54 anys abans havien regalat el Rosselló als francesos perquè els importava una merda aquella amputació de Catalunya. Un rei espanyol va signar aquell acord al 1659 (el Tractat dels Pirineus) sense avisar els catalans -ni els del nord ni els del sud- i sense tenir les atribucions que corresponia. Un mal dia als catalans del sud els seus germans del nord els van comunicar que de sobte els estaven massacrant per no parlar francès. Mala sort! La lleialtat i el patriotisme dels reis espanyols aleshores tampoc no era especialment respectuós amb Catalunya.

Diuen els ultranacionalistes espanyols que un Tractat tan antic no pot tenir valor al segle XXI. D'acord, perfecte, que se celebrin referèndums lliures d'autodeterminació a Catalunya i a Gibraltar. "Ah, no, això sí que no!". És clar, la via democràtica no la contemplen. Ha de ser, com d'habitud, per la via de l'ordeno y mando, per la vella divisa "por la gracia de Diós", traïcions i morts al marge. Doncs mirin, si de debò creuen que al segle XXI les situacions històriques ja no són immutables se l'hauran de jugar. I es trobaran que a Catalunya -la mestissa Catalunya- probablement perdran i a Gibraltar els resultats els seran aclaparadorament contraris.

Saben per què? Perquè els habitants de Gibraltar fa tres segles van perdre de vista la "Santa Inquisición", van gaudir de llibertat religiosa i política; els jueus van poder tornar a trepitjar terra peninsular passant-se per l'entrecuix aquella ignominiosa sentència del decret d'Expulsió que afirmava "y que no regresen nunca más"; perquè van estalviar-se el regnat d'un psicòpata com Ferran VII, les execucions per Garrote Vil, els "pronunciamientos" del segle XIX, la sagnia de les guerres carlines, el cop d'estat, la guerra i la dictadura franquista, la persecució i execució de maçons i lliurepensadors, la prohibició de les llibertats de culte, d'afiliació política i sindical, d'expressió i de premsa. Els ciutadans de Gibraltar mai no han cantat cap himne amb el braç alçat ni han tolerat cap manifestació antisemita. L'accés a la cultura sempre ha estat un dret i un orgull i el passaport que els ha aixoplugat sempre els ha garantit la seva llibertat i la seva dignitat. A Gibraltar els lladres de Bankia haurien anat a parar a la presó fa anys i els magistrats que van permetre la manifestació feixista no haurien aprovat ni l'exàmen de primària.

Per això als catalans ens agrada tant Gibraltar i la seva gent. Perquè són el revers de la nostra moneda, perquè són el fruit d'una sortosa renúncia espanyola que va comportar -involuntàriament, és clar- llibertat, dignitat i respecte per a la seva gent. Perquè va suposar una illa de sortosa despreocupació, de democràcia, d'esperança, de tolerància, de cultura, de futur. Més aviat que tard serem, com ells, un poble modest i tranquil, dependent del nostre treball i els nostres mèrits, deslliurat d'un jou secular, navegant sol entre l'amenaça dels esculls i la placidesa d'un mar compartit amb els somnis d'altres pobles venturosos.

I, excepcionalment, no enyorarem el passat. Continuarem tenint molts defectes; els nostres maleïts defectes. I les nostres refotudes virtuts, finalment desfermades. 

dimecres, 23 de maig de 2012

El gran heroi dels palestins



[VEGIN AQUEST VÍDEO, SI ELS PLAU]
Es fa difícil donar crèdit a la voluntat negociadora dels palestins mentre aquests continuen considerant Amin al-Husseini com el seu màxim referent. Al-Husseini, que va col·laborar decididament a favor de Hitler i li va demanar públicament que exterminés els jueus d'Europa va salvar-se de ser jutjat a Nuremberg perquè els anglesos i els francesos van preferir transigir davant un assassí a haver d'enfrontar-se al món àrab.

Membre del clan familiar àrab musulmà més influent de Jerusalem i dels Germans Musulmans, Amin al-Husseini va ser designat muftí de Jerusalem pels anglesos i auto-proclamat "gran muftí" sense que ningú que gosés discutir-li-ho sobrevisqués gaire temps. Dut pel seu odi als jueus va incitar i organitzar matances contra la població jueva de l'aleshores Mandat britànic de Palestina abans de l'existència de l'Estat d'Israel i va revoltar la població àrab per evitar que els jueus que fugien de l'Alemanya nazi fossin acollits en aquella terra, aconseguint que els britànics es desentenguessin de la dissort de la població jueva d'Europa per evitar més aldarulls.


Coneixedor del genocidi que s'estava cometent en els camps d'extermini, va organitzar una milícia formada per musulmans bosnians i albanesos que es van integrar a les Waffen-SS, sota el nom de Divisió Handschar.

Handshar és el nom original de la simitarra que juntament amb la creu gammada formava l'escut d'aquesta Divisió que es va caracteritzar per la seva brutalitat i per massacrar jueus, partisans i població civil sèrbia.

Himmler i els alts comandaments nazis simpatitzaven amb el que anomenaven "la ideologia islàmica", amb la que declaraven compartir el sentit de l'obediència i l'odi als jueus. Al-Husseini va ser personalment responsable de l'assassinat de 400.000 jueus que els alemanys pretenien deportar fora d'Europa.

Va romandre a Berlin durant la guerra, disposant de tots els mitjans que va sol·licitar i percebent un alt sou de Hitler.

En acabar la Segona Guerra Mundial els francesos el van retenir un temps en una estança de privilegi i van permetre que s'escapés de ser jutjat a Nuremberg per evitar problemes amb els països productors de petroli i amb la població musulmana de les seves colònies, especialment d'Algèria.

Al-Husseini, considerat l'Arafat de la primera meitat del segle XX i parent d'aquest, mai no va lluitar per una Palestina lliure sinó per una gran nació àrab musulmana "lliure de jueus". Va promoure revoltes abans i després de la creació de l'Estat d'Israel i va impulsar la coalició dels països àrabs per expulsar els jueus al mar.

Arafat va dir d'ell en diverses ocasions que era "l'heroi del poble palestí", i així és considerant encara ara per la majoria dels dirigents i la població palestina.

Les milícies terroristes tant de Hamas com de Fatah encara fan la salutació nazi.


Al-Husseini va morir a Beirut l'any 1974 amb prop de 80 anys. Les autoritats d'Israel no han permès que sigui enterrat a Jerusalem com era la seva voluntat.

Aquest documental de producció alemanya, que du per títol 'El turbant i la creu gamada', va ser emès pel Canal 33 de Televisió de Catalunya dins el magnífic espai de divulgació 'Segle XX', dirigit per l'historiador Joan B. Culla. Es tracta d'un document extraordinari i, malauradament, poc conegut. La seva difusió a centres d'ensenyament contribuiria a fer entendre els fonaments de la creació de l'Estat d'Israel i a situar la causa palestina en el seu context real.

Pugem aquest vídeo per la impossibilitat d'inserir-lo al nostre Blog donat que Televisió de Catalunya no ho facilita, probablement per compromisos contractuals. Ho fem empesos pel seu alt valor històric i cívic i per mostrar les conseqüències de l'antisemitisme.

Tant de bo algun dia a TV3 s'emetin documentals tan solvents, rigorosos i esclaridors com  aquest, actualment relegats al Canal 33.

No hi ha Hasbarà més contundent que la veracitat d'aquesta història documentada amb fets, declaracions, articles, imatges, matances i responsabilitats compartides pels qui aleshores van cometre crims i ara parlen de Nakba i pels qui per comptes de condemnar aquelles atrocitats les oculten i criminalitzen els descendents dels jueus que es van salvar.

Vegin aquest documental, baixin-lo i mostrin-lo a qui vulgui saber la veritat i a qui vagi escampant la mentida.

dilluns, 21 de maig de 2012

Nomenats els nous caps d'Informatius de TV3 i Catalunya Ràdio

La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha nomenat els periodistes Jaume Peral i Francesc Cano com a caps dels serveis informatius de TV3 i Catalunya Ràdio respectivament.

Jaume Peral, amb una llarga trajectòria professional a la radiotelevisió pública havia dirigit Catalunya Ràdio. Amb l'arribada del Tripartit va ser destinat a càrrecs de comunicació corporativa i, d'un any ençà, apartat per la direcció a un lloc de redactor del programa Parlament.

Francesc Cano és professor universitari i periodista compromès amb la realitat nacional de Catalunya.

Catalunya mereix uns mitjans públics de comunicació amb uns serveis informatius veritablement professionals, moderns, catalans i imparcials. Els darrers anys hem hagut de suportar una etapa funesta d'agitprop internacionalista inspirada en el menyspreu a les democràcies parlamentàries, nacionalment tebia i militant pel que fa a una barroera criminalització de l'estat d'Israel. Dubtem que a cap altre país democràtic l'encarregat de la secció d'Orient Mitjà d'una televisió pública vagi donant conferències a les xarxes palestines propugnant un estat binacional, manipulant la història i la informació i designant corresponsals obertament hostils a l'estat d'Israel.

Esperem que, d'ara endavant, desapareguin l'antisemitisme, el sectarisme ideològic, l'hispanocenrisme i el centralisme barceloní.
Tant de bo poguem adonar-nos dels canvis ben aviat i que la nostra televisió i la nostra ràdio públiques ens apropin més a Europa, a les democràcies occidentals, a la cultura de l'esforç i la superació, a l'exemple de la llibertat i la tolerància i als nostres germans del País Valencià, les Illes i la Franja. I, per descomptat, als de la Catalunya Nord que, massa sovint, per comptes de sentir a parlar català han de fer l'esforç d'entendre el castellà.

A tots dos, Jaume Peral i Francesc Cano, els desitgem encert, sort i empenta.

dimarts, 15 de maig de 2012

La Independència d'Israel i la Nakba



El dia 5 de iiar de 5708, (14 de maig de 1948), David Ben Gurion va proclamar la Independència d'Israel, efectiva l'endemà dia 15 de maig, amb la marxa de les tropes i els dirigents britànics.



Els àrabs de Palestina es van negar a constituir-se en estat tal com els atorgava la resolució de les Nacions Unides de Novembre de 1947. Els seus dirigents van preferir llençar els jueus al mar, una vegada més, amb l'ajut implacable de tots els exèrcits àrabs quan els jueus del Mandat britànic de Palestina no disposaven d'un exèrcit ni del recolzament militar de cap estat del món.

Aconsellats pels exèrcits i els dirigents àrabs, milers de famílies palestines van enretirar-se per facilitar la matança sense que hi hagués confusió. Van optar per l'aposta perdedora aleshores i així ho han continuat fent fins ara. D'uns anys cap aquí van començar a recordar aquell dia com a dia de la Nakba (dia de la catàstrofe). Curiosament, ho commemoren segons el calendari occidental no el musulmà ni, encara menys, l'hebreu. El calendari occidental té més tirada i dóna més ressò a tot el muntatge que han anat teixint des dels anys seixanta fins ara consistent en un suposat poble palestí històric i a milions de refugiats, la majoria dels quals viuen dins dels mateixos territoris palestins que podrien ser un estat si no continuessin apostant per expulsar els jueus de la seva terra i per rendibilitzar amb subvencions internacionals infinites la tragèdia que sens dubte viu gran part de la seva població a causa de la corrupció dels seus dirigents i de l'odi als jueus.

Els mitjans occidentals, especialment els europeus, que donen crèdit a l'imaginari virginal dels palestins s'entesten en ocultar que la Nakba de veritat la va haver de patir la població jueva assentada durant segles en països musulmans. Els avantpassats de gran part d'aquesta població jueva vivia en aquells territoris abans de l'islamització. Ells no van declarar cap guerra, ni tan sols la Independència de l'Estat d'Israel, però van ser víctimes d'un càstig col·lectiu pel sol fet de ser jueus. Les seves propietats van ser confiscades i van ser assetjats i obligats a fugir o, directament, expulsats de les seves llars. Els mitjans occidentals i els propagandistes de la causa palestina obliden aquests refugiats -que a diferència dels palestins van ser acollits i integrats pel seu poble sense escarafalls ni subvencions internacionals-, obliden que això sí que és un càstig col·lectiu, a més de caire inequívocament racista, i oculten que van ser entre 800.00 i 900.000. Ells no van marxar provisionalment de la terra que habitaven per facilitar que un exèrcit massacrés els seus veïns, com ho va fer la població àrab palestina que va acabar suposant els 600.000 refugiats palestins.

Però , a més, el terme Nakba, dins del món àrab, té una història anterior ben diferent, de fet contraposada a la significació que actualment se li atribueix.

L'any 1938 es publica 'El despertar àrab', de George Habib Antonius, autor i diplomàtic libanès.


Antonius, cristià ortodox, va ser un dels principals impulsors del nacionalisme àrab. Amic personal del muftí pro nazi Amin al-Husseini i col·laborador de l'industrial i diplomàtic antisemita Richard Crane, Antonius va oposar-se a la partició entre França i la Gran Bretanya del que els primers nacionalistes àrabs consideraven la Gran Síria amb motiu del desmantellament de l'Imperi Otomà.

George Habib Antonius escriu a 'El despertar àrab' que l'any 1920 és "l'any de la Nakba", per aquesta partició nacional, donat que els àrabs de Palestina es consideraven "sirians del sud", no palestins.

De fet, ja des de finals del segle XIX els nacionalistes àrabs refusaven el terme Palestina i al Congrès General de la Pau (1919) la delegació siriana va establir que la Gran Síria comprenia el que actualment conformen els territoris de Síria, Líban, Jordània, Israel i Territoris Palestins. Un dels més decidits defensors d'aquesta posició va ser el muftí Amin al-Husseini, el mateix que va incitar les matances contra la població jueva als anys '20 i '30, abans que existís l'Estat d'Israel; el mateix que va demanar a Hitler que matés la població jueva d'Europa i que, curiosament, és considerat el més gran heroi palestí.

L'any 1977 Zahir Muhsein, portaveu i membre de la direcció de l'OAP, en una entrevista concedida al diari holandès Trouw va declarar "El poble palestí no existeix. La creació d'un Estat palestí només és un mètode per prosseguir la nostra lluita contra l'Estat d'Israel i en favor de la unitat àrab. En realitat actualment no hi ha diferències entre jordans, palestins, sirians i libanesos. Si defensem l'existència d'un poble palestí és per raons polítiques, perquè els interessos nacionals àrabs aconsellen que es postuli l'existència d'un 'poble palestí' diferenciat per oposar-se al sionisme".

El 1970 Arafat va confessar-li a Oriana Fallaci: "La qüestió de les fronteres no ens interessa (...) Des del punt de vista àrab, Palestina no es més que una gota en un immens oceà. La nostra nació és la nació àrab, que abasta des de l'Oceà Atlàntic fins al Mar Roig i més enllà. L'OAP combat Israel en nom del panarabisme. El que vostè anomena Jordània no és més que Palestina".

Anteriorment, Ahmed Shukari, ambaixador de la Lliga Àrab davant l'ONU, l'any 1956 va declarar : "Palestina no ha existit mai. És una creació, no és res més que la part meridional de la Gran Síria".

I el 1947 el muftí al-Husseini, va declarar públicament : "Una consideració cabdal per al món àrab és la uniformitat racial (sic). Els àrabs habiten una extensa franja que comprèn des del Mar Mediterrani fins a l'Oceà Índic. Parlen una llengua i comparteixen història, tradicions i aspiracions comunes. La seva unitat va suposar el més sòlid fonament per a la pau en una de les més importants i delicades regions del món. Per aquesta raó és absurd que les Nacions Unides facilitin l'establiment d'una entitat estrangera a l'interior d'una unitat tan arrelada".

Sense negar la necessitat que es signi un tractat de pau i que es constitueixi un Estat Palestí que els mateixos dirigents àrabs de Palestina van refusar l'any 1947, cal no oblidar que l'imaginari del poble palestí i de la història palestina s'assenta sobre una construcció iniciada a partir de la victòria d'Israel a la Guerra dels Sis Dies de 1967 i, sobretot, a la recuperació de Jerusalem.

L'us polític de la Nakba tal com l'entenem avui és molt recent. 'El dia de la Nakba' va ser instituït per Iàsir Arafat l'any 1998, un cop signats els Acords d'Oslo i es commemora el dia 15 de maig per criminalitzar la Independència d'Israel reconeguda per les Nacions Unides.

La resta és misèria i negoci; una allau de mentides per ocultar l'antisemitisme que perpetua el sofriment de dos estats i dos pobles que haurien de viure en pau des de fa 64 anys.

dissabte, 12 de maig de 2012

La conspiració del crucigrama s'executarà el dia d'una "festa jueva"

  

Vegin aquest vídeo, per favor!

El presentador d'un programa de la cadena de televisió pública de Veneçuela VTV va informar a la seva atònita audiència que el crucigrama d'un diari conservador contenia un missatge secret que anunciava l'assassinat d'Adán Chávez, germà del president i governador de l'estat de Barinas.

Segons el presentador, Miguel Pérez Pirela, que a més figura que és filòsof i politòleg, "un grup d'especialistes que protegeixen la seguretat i la sobirania del país" i on hi col·laboren matemàtics i especialistes en psicologia ha extret el següent missatge (agafin-se fort) :

"Vamos a crear desesperanzas con inteligencia y haciendo historia al asesinar con ráfagas a Adán utilizando Galio, Roa y Erin (tres apodos) en el camino de salida a la base de la llanura el dí­a del Rabat, fiesta judí­a el 19 de julio en la mañana".

"Yo voy en nombre de la verdad", diu el paranoic aprenent de Nostradamus. El detall d'afirmar que el Rabat és una festa jueva (sic) li dóna un toc de conspiració judeomaçònica de traca i mocador.

No s'ho perdin, és impagable!

dijous, 10 de maig de 2012

Col·lusió

Com pot ser que les autoritats hagin permès aquest saqueig?

"Estas preguntas solo llevan a la melancolía"

Miguel Ángel Fernández Ordoñez
Governador del Banc d'Espanya

Discurs a Madrid, 10 d'abril de 2012  





DELITOS CONTRA EL PATRIMONIO Y CONTRA EL ORDEN SOCIOECONÓMICO.

DELITOS CONTRA LA ADMINISTRACIÓN PÚBLICA.

CAPÍTULO I.
DE LA PREVARICACIÓN DE LOS FUNCIONARIOS PÚBLICOS Y OTROS COMPORTAMIENTOS INJUSTOS.

CAPÍTULO II.
DEL ABANDONO DE DESTINO Y DE LA OMISIÓN DEL DEBER DE PERSEGUIR DELITOS.

CAPÍTULO III.
DE LA DESOBEDIENCIA Y DENEGACIÓN DE AUXILIO.

CAPÍTULO IV.
DE LA INFIDELIDAD EN LA CUSTODIA DE DOCUMENTOS Y DE LA VIOLACIÓN DE SECRETOS.

CAPÍTULO V.
DEL COHECHO. CAPÍTULO VI. DEL TRÁFICO DE INFLUENCIAS.

CAPÍTULO VII.
DE LA MALVERSACIÓN.

CAPÍTULO VIII.
DE LOS FRAUDES Y EXACCIONES ILEGALES.

CAPÍTULO IX.
DE LAS NEGOCIACIONES Y ACTIVIDADES PROHIBIDAS A LOS FUNCIONARIOS PÚBLICOS Y DE LOS ABUSOS EN EL EJERCICIO DE SU FUNCIÓN.

CAPÍTULO X.
DE LOS DELITOS DE CORRUPCIÓN EN LAS TRANSACCIONES COMERCIALES INTERNACIONALES.

dimarts, 8 de maig de 2012

Quan el periodisme cedeix davant el feixisme



Diumenge passat les eleccions per la presidència de França van eclipsar les legislatives gregues. El fet que Grècia sigui un país amb menys pes demogràfic i econòmic i que estigui pràcticament en fallida no hauria de restar-li l'atenció que mereix com a estat i com a símbol.

Grècia és hereva d'un dels pilars de la nostra civilització; la seva història tortuosa, per més que provem d'ignorar-ho, és fruit d'antigues confrontacions històriques, culturals i religioses no tan allunyades de les actuals, i ha estat víctima de saquejos i interessos contraposats que s'han servit de la seva geografia i de la seva població durant segles.

La ruïna i la desesperació d'una població que, sense ser totalment aliena al desastre, se sent desemparada, ha condicionat uns resultats electorals que no ens haurien de sorprendre.

Des de 1974, amb la caiguda de la dictadura dels coronels, dos clans polítics han governat el país repartint-se els rols de socialdemòcrates i conservadors com si es tractés de marques o franquícies. Aquest fenomen no és privatiu de Grècia però en aquest país adquireix un caire gairebé feudal que fa més sagnant la farsa i on el matís polític i la representació minoritària són sistemàticament sepultats per l'entente de les dues grans famílies de patricis democràticament homologats.

A la resta d'Europa són freqüents tant els partits minoritaris que sovint fan de frontissa per assegurar la governabilitat o el suport a un dels dos grans partits majoritaris com els governs de coalició. Però el resultat de les legislatives de Grècia pot ser la primera mostra d'una greu radicalització de la ciutadania davant una crisi econòmica, política i identitària. La percepció que no hi ha sortida, que la classe política està escindida de la seva societat, que és inepta i corrupta, que el marge de maniobra dels governs és insuportablement limitat, que els mecanismes de control han fallat estrepitosament i que el buidatge democràtic i econòmic és possible i queda impune, pot desembocar en situacions ingovernables i en l'entrada als parlaments de grups inequívocament feixistes, com ha succeït a Grècia.

El paper de la Premsa europea en la crisi dels darrers anys, en general, no ha estat exemplar. La mansuetud davant els governs i les corporacions que els ha assegurat ingressos i privilegis ha contribuït a emmascarar el desastre que finalment ha esclatat. La premsa ha caigut en el descrèdit i ha defugit la responsabilitat indissociable a la seva funció en una societat democràtica. Arribats a aquest punt, la premsa no es pot permetre donar un pas més cap a la ignomínia.

Fins ara havíem vist massa rodes de premsa sense torn de preguntes, silencis espessos, dissertacions narcisistes i fins i tot una exhibició de mesella passivitat quan un entrenador cromanyó d'un equip de futbol espanyol va insultar i humiliar un company. Però el que va passar a Grècia diumenge passat, quan uns goril·les del partit nazi Albada Daurada (sic) van comminar a crits els periodistes a posar-se dempeus quan entrava el seu líder indecent, no ho havíem vist fins ara. Que tots els presents menys una periodista que s'hi va negar i va ser expulsada, s'alcessin, és esfereïdor.

Tots els periodistes reunits en aquella sala haurien d'haver marxat bramant més fort que els retardats que els van humiliar i donant les empentes que fes falta. Davant del feixisme les càmeres de vídeo també poden servir per partir-li la cara a qualsevol ganster nazi. I algú hauria de dir-li a crits al personatge que comanda aquest engendre de partit que "Albada daurada" és un nom que ni la Drag Queen més arrossegada de Grècia no hauria gosat ni suggerir.

Quan un periodista, públicament, s'agenolla davant el feixisme, no ho fa a títol personal. Amb ell s'agenolla tota la societat, perquè per més insignificant i miserable que sigui, representa una de les fites democràtiques més irrenunciables : la llibertat. Llibertat d'expressió, llibertat de premsa, dret a la informació, dret a dissentir. Ningú no té dret a sacrificar segles de lluites i sacrificis per una covardia passatgera. La teva feina i la teva por no valen res al costat de la llibertat.

Si d'ara endavant la premsa grega i internacional assisteix a les convocatòries informatives de qualsevol representant d'aquest detritus nazi apel·lant a l'interès informatiu o al morbo de veure quin número munta, sabrem del cert que Europa llisca cap a la nàusea que la va embrutir fins al deliri fa dues generacions i que qualsevol forma de misèria humana torna a ser possible.

I saber-ho és el primer pas per resistir i vèncer.